Entrevista a Carme Torras

Avui us presento una entrevista amb Carme Torras. Feia temps que la tenia planejada, però degut a la meva poca organització s'ha anat allargant fins ara. La Carme és, entre altres coses, una autora de relats i novel·les de ciència ficció molt interessant i reconeguda amb diversos premis i distincions. He tingut la sort d'assistir a un parell de les seves conferències sobre robòtica i ciència ficció. Si en teniu l'oportunitat, no us les perdeu. La seva darrera novel·la és Enxarxats, publicada per Males Herbes.

DoE: Tot i ser una autora molt reconeguda a nivell de premis i amb una carrera important potser hi ha algun lector del blog que encara no et coneix. Ens podries dir qui és Carme Torras?

CT: Sóc investigadora en robòtica i intel·ligència artificial, una professió que m'apassiona, i escriptora en construcció. Tinc sort. El meu “problema”, si és que se'n pot dir així, va ser haver d'escollir entre lletres i ciències ja al batxillerat. Jo ho volia fer tot. A la universitat vaig resquitar-me'n matriculant-me alhora de matemàtiques i filosofia i lletres. Després, la vida estudiantil, els amics i el futur professional van decantar la balança cap al cantó més tècnic, i vaig fer el doctorat en Informàtica. L'activitat en lletres ha hagut d'anar fent la viu-viu com ha pogut, però no hi renunciaria per res del món! Com va dir l’Eloi Puig: les ciències són coneixement, la tecnologia, acció, i les lletres, reflexió... I inspiració, hi afegiria jo.

DoE: Ets de les poques que vas reconèixer a Elvex, el protagonista del bloc, com al robot somiador d’Asimov. Interpreto que aquest autor va ser important per la teva afició a la robòtica? Hi ha algun altre autor/a que hagi influit en la teva obra?

CT: A les vacances escolars, em recordo llegint no només a Asimov, sinó també a Verne, Shelley, Huxley, Bradbury, Dick, Clarke, Wells... els clàssics, vaja. El meu pare era un lector cienciaferit i em va motivar molt i donar suport en l'elecció professional. Pel que fa a autors que m'han influït més recentment, n'hi ha tants, que no sabria per on començar. Hi predominen dos grups: els escriptors contemporanis de ciència ficció, majoritàriament anglosaxons (Stephenson, Morgan, Scott Card, Watson, Bacigalupi...) i els clàssics i contemporanis en llengua catalana (Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pedrolo, Carme Riera, Jaume Cabré, Maria Mercè Marçal, Imma Monsó), ja que no sols m'agrada llegir i escriure ciència ficció. Sóc força eclèctica. Durant anys, el meus autors de capçalera van ser Cortázar, Sábato, Onetti, Benedetti, Octavio Paz i Javier Marías. I no cito els autors de ciència ficció catalana, perquè no acabaria, n’hi ha un munt i d'excel·lents, tant clàssics (que tot just estic descobrint de la mà d’Antoni Munné-Jordà i Víctor Martínez-Gil) com contemporanis (només cal fer un cop d’ull a la recopilació que es fa cada any per als premis Ictineu o a la llista de cent títols del bloc Rucs Elèctrics).

DoE: A part de les d’Asimov, hi ha algun relat o novel·la relacionada amb la robòtica que t’hagi agradat molt o que t’hagi sorprès molt el seu plantejament i que voldries recomanar-nos?

CT: Tot i que la robòtica hi juga un paper secundari, m’han agradat molt “The wind-up girl” de Paolo Bacigalupi,“The diamond age” de Neal Stephenson i“The life cycle of software objects” de Ted Chiang.

DoE: A  mi també em van agradar molt. Normalment pregunto als escriptors si són metòdics o caòtics. En aquest cas no caldrà, ja que en una de les teves xerrades vaig escoltar com prepares les novel·les i, apart de veure que ets molt metòdica, em va semblar molt interessant. Ens en fas cinc cèntims?

CT: Sempre hi ha un detonant, sigui la curiositat per un tema, les ganes d’expressar un pensament o una vivència de manera entenedora, la preocupació pel futur que estem configurant amb els robots i la intel·ligència artificial, o senzillament les ganes d’aprendre a crear un personatge o una trama d’intriga. Tenir un projecte de novel·la em fa observar amb més deteniment el que m’envolta (com descriure una manera de caminar o reproduir l’essència d’un diàleg) i també és una excusa perfecta per dedicar un munt de temps a documentar-me i organitzar en carpetes els materials que em poden ser d’utilitat. Quan començo a escriure, ja sé força bé on vull anar a parar i quins seran els meus companys de viatge, però desconec el camí que faré... la motivació és descobrir-lo i fer-lo atractiu per al lector, desvetllar-li la curiositat. Contràriament al que aconsellen, no m’agrada gaire revisar el text, així que intento deixar-lo força polit a la primera. Això sí, de vegades he hagut de llençar un capítol sencer perquè no encaixava... i fa mal!, és el que més costa.

DoE: Estàs en algun moment d’aquest procés per un nou projecte?

CT: Doncs no, i ho trobo molt a faltar. Ara estic embrancada a fer uns materials per a l’ensenyament de Roboètica basats en La mutació sentimental. També m’agrada, però s’assembla massa al que faig a la feina i tinc ganes d’acabar-los per tornar a la ficció.

DoE: Alguns autors els agrada tenir la seva obra representada en un mateix univers, tot i que potser no sigui molt evident pel lector.  No he llegit tota la teva obra, però el en el que he llegit si que trobo evidències d’una certa connexió entre les històries. És correcta aquesta percepció?

CT: Més que bellugar-me en un mateix univers, el que m’agrada és teixir complicitats amb els lectors amics. A Enxarxats hi ha una picada d’ullet molt evident als qui han llegit La mutació sentimental, i l’atmosfera del relat L’indigent remet també a aquesta novel·la. Un altre tret comú a gran part del que escric, del qual m’he adonat recentment, és donar veu a personatges femenins singulars i forts, que observen, investiguen, i descobreixen el que es cou rere les aparences.

DoE: Amb el percentatge que tens d’obra premiada respecte obra publicada t’haurem de ficar el malnom de la Ted Chiang catalana. Moltes felicitats per l’Ictineu a millor relat per l'Indigent, present en l'antologia Deu Relats ecofuturistes. El tercer Ictineu ja… i a veure qué passa l’any vinent amb Enxarxats... Que se sent quan reps un premi a la teva obra com aquest, en que els lectors tenen un paper molt important?

CT: Ted Chiang! Què més voldria! Les dues novel·les curtes que he llegit d’ell, The Life Cycle of Software Objects i Story of Your Life, m’han entusiasmat. Literalment. Pel que fa a l’Ictineu, diuen que les persones s’acostumen a tot, també a rebre premis, que cada vegada els fan menys il·lusió. He de confessar que a mi m’ha passat just el contrari: aquest tercer Ictineu ha estat la bomba! Vaig fer un bot al seient i tot... no me’n sabia avenir! No sé si ha estat una injecció de pa amb tomàquet en vena, com diria un amic escriptor, però una bona injecció de moral sí que me l’ha donada, per treure hores d’on sigui i dedicar-les a escriure ficció, que darrerament ho tinc massa abandonat per raons de feina, com he dit abans.

DoE: La teva obra La mutació sentimental ha estat traduïda a l'anglès com The Vestigial Heart (crec que la traducció del títol no acaba de reflectir el sentit de la novel·la), però no com a obra de ficció, sinó com a obra de referència en una universitat. Ens en fas cinc cèntims?

CT: És el que et deia abans dels materials per a l’ensenyament de Roboètica. Als Estats Units, en els estudis tècnics universitaris, com enginyeria i informàtica, hi ha una assignatura d'ètica en la tecnologia. Cada vegada més s’hi inclouen algunes sessions o cursos sencers d'ètica en la robòtica, però hi ha una mancança de textos escrits amb aquest propòsit, i sovint es recorre a articles utilitzats en graus de filosofia, que no donen a la matèria el tractament pràctic que caldria en ensenyaments tècnics. Una editora de MIT Press es va assabentar que jo havia escrit una novel·la sobre una societat futura on cadascú té el seu assistent robòtic i on apareixen moltes de les qüestions ètiques que planteja la robòtica social i em va preguntar si estaria disposada a elaborar uns materials per a l’ensenyament de Roboètica. Per descomptat, vaig acceptar, i la novel·la s’ha traduït a l’anglès, com dius, i es publicarà el proper mes de març amb el títol The Vestigial Heart, al qual a poc a poc em vaig acostumant. Els americans identifiquen sentiments i cor, i, en canvi, “sentimental” els sona arcaic... i sí que és cert que la novel·la versa sobre sentiments extingits dels quals només en queden vestigis en una adolescent que és tornada a la vida un segle després de ser criogenitzada...

DoE: Parlant de traduccions, recentment he sabut que el relat L'indigent serà traduït i publicat en la propera edició de la revista Supersonic. Podrem esperar també una traducció al castellà de Enxarxats? (que esperem que no sigui Enredados).

CT: No, Enredados, no! Es diria Interconectados, o tindria un títol del tot diferent com La estrategia de la araña, per exemple. Tant Males Herbes com jo hem fet algun intent i m’agradaria molt que es concretés una proposta; a veure si encara es traduirà abans a l’anglès...

DoE: Toques amb èxit els dos pals, però quin format t’atrau més com a escriptora, el relat breu o la novel·la?

CT: Són dues experiències molt diferents. El relat és una bogeria que m’agafa i m’obsessiona fins que aconsegueixo plasmar-la sobre el paper amb tots els ets i uts; és semblant a muntar un puzle...cal que tot encaixi per poder passar a una altra cosa. Diria que es tracta d’un repte intel·lectual. La novel·la, en canvi, és una experiència emocional, una companyia fidel, sempre disponible; i els personatges m’acompanyen allà on vagi durant el llarg període de la seva gestació... i més enllà. De fet, els personatges de les meves novel·les són per a mi records viscuts, retalls del meu passat, de vegades més reals que persones i situacions que apareixen en els meus àlbums de fotos.

DoE: Com veus el panorama de la ciència ficció i fantasia escrita o traduïda al català?

CT: L’escrita en català està en un gran moment, no tant la traduïda. La Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia (SC²F²) ha fet una gran tasca aglutinant el munt d’actors i iniciatives sobre aquest gènere que hi ha arreu de Catalunya. Editors, traductors, llibreters, blocaires, impulsors de tertúlies, webs, revistes, programes de ràdio, festivals, jugadors de rol, dissenyadors de videojocs... tothom suma i d’aquí l’èxit de la convenció CatCon celebrada a Vilanova aquest novembre. En aquesta línia cal destacar el progressiu apropament del món acadèmic a aquest gènere dit “popular”, en bona mesura degut a la implicació de la professora Sara Martín-Alegre en les tasques de la SC²F²; entre altres coses, és l’autora de la primera traducció a l’anglès del Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo i la compiladora d’un monogràfic sobre aquest autor qui, per cert, serà l’autor homenatjat l’any 2018. I, per descomptat, el rol dels escriptors és clau, i haver recuperat la Secció de Ciència Ficció i Fantasia dins l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la mà de Ricard Ruiz Garzón,és una excel·lent notícia. Precisament, en el marc del congrés dels 40 anys d’aquesta associació, es va consensuar un decàleg per donar a aquest gènere especulatiu el gran protagonisme que ja ha assolit en altres països, especialment els de parla anglesa, com a eina d’anticipació del futur a què ens conduirà l’acceleració tecnològica actual.

DoE: I el de les escriptores? En els últims anys sembla que hi ha una reivindicació important de les obres escrites per dones. Que et semblen iniciatives de l’estil Alucinadas o La nave invisible?

CT: Em semblen imprescindibles. Vaig participar en el primer volum d’Alucinadas, que per cert s’ha traduït a l’anglès com Spanish Women of Wonder, i ja va per la quarta convocatòria. Cristina Macía amb la plataforma Lektu ha fet una gran feina, i també Cristina Jurado i Lola Robles, entre d’altres. La Nave Invisible està fent una magnífica tasca de recopilació complementària a l’anterior. Ara falta engegar iniciatives semblants en català. Anna Maria Villalonga va coordinar Elles també maten, un recull de relats negres escrits per dones, que també està tenint continuïtat. Caldria coordinar un Elles també cienciaficcionen o Elles també fantasiegen...

DoE: Contarieu amb un lector interessat. Si vols afegir alguna cosa més…

CT: Que Enxarxats pot ser un magnífic regal nadalenc, tan fantàstic con el pare Noel o els Mags d’Orient... ;) Oi apreciadíssims editors de Males Herbes?