Tenia moltes ganes que aparegués un projecte com Extraordinàries en la nostra llengua. Crec que ja fèiem tard, ja que en castellà ja fa alguns anys que existeixen iniciatives com Alucinadas (projecte que he anat seguint des del seu començament), el Premi Ripley o antologies de relats com Poshumanas, Distópicas i Insólitas, en la que va participar també l'antòleg d' Extraordinàries, Ricard Ruiz Garzón.
La principal diferència d'Extraordinàries amb aquests projectes és que no es tracta d'un recull d'obres ja publicades ni d'una convocatòria oberta de relats en la que hi poden participar autores més o menys conegudes. Un dels objectius principals del llibre és presentar a autores de gènere inèdites, i l'ha assolit amb escreix, però crec que el projecte ha estat molt ambiciós i el nombre de relats ha anat en detriment de la qualitat global del recull.
Com la majoria d'antologies d'aquest estil és molt irregular; hi ha un ampli espectre de temàtiques i estils, fet que ja m'agrada, i històries amb les que connectes de forma molt diferent, ja sigui pel que expliquen o per com ho expliquen.
Intentant fer un resum global diré que no he trobat terme mig: alguns relats m'han deixat fred, però els relats que m'han agradat, m'han agradat molt. Llàstima que aquests darrers siguin menys dels que m'hagués estimat trobar, per això soc de l'opinió que 15 relats són massa. Segurament en una selecció de 10 relats no haguessin quedat tan diluïdes les bones sensacions que em van generar algunes històries. També estic convençut que la tria d'aquests 10 relats seria diferent per cada lector, així que entenc el plantejament de l'editorial i de l'antòleg.
Entre els relats amb els que més he connectat destaco un parell de reinvencions de l'estructura i temàtiques de contes de caire més clàssic com són El conte, d'Eva Espinosa i Perduda, de Laura Tomàs Mora. El primer presenta un humor una mica surrealista que m'ha agradat força, tot i que el tema de fons és seriòs i el segon dóna un punt de vista a la llegenda de Sant Jordi que he trobat molt original i sorprenent.
Entre els relats amb els que més he connectat destaco un parell de reinvencions de l'estructura i temàtiques de contes de caire més clàssic com són El conte, d'Eva Espinosa i Perduda, de Laura Tomàs Mora. El primer presenta un humor una mica surrealista que m'ha agradat força, tot i que el tema de fons és seriòs i el segon dóna un punt de vista a la llegenda de Sant Jordi que he trobat molt original i sorprenent.
Els altres tres que vull destacar són de temàtiques més relacionades amb la ciència ficció, gènere en el que em sento més còmode. Gemma Martí O'Toole en Solastalgia ens presenta un escenari dur conseqüència dels efectes del canvi climàtic. Un pare s'esforça en preservar la vida del seu fill, connectat a una màquina de suport vital. No m'ha acabat d'agradar la manera com resol el final del conte, però ha aconseguit que estigui en tensió durant tota la lectura.
El relat que més m'ha intrigat és Neat d' Ines MacPherson. Seguim el camí d'una dona obsessionada amb la perfecció física que visita un centre d'estètica que té com a lema "podem netejar-ho tot". I ella té algunes coses a netejar. Un conte rodó, colpidor, sorprenent i amb un final que m'ha agradat molt.
Si hagués de triar-ne només un em quedaria amb Soc la llevadora, de Roser Cabré-Verdiell. M'ha sorprès molt la capacitat de l'autora d'ubicar al lector de manera senzilla i entenedora en una societat distòpica que m'ha recordat a una barreja entre les de 1984 i la fuga de Logan. El final no m'ha resultat sorprenent, però si el camí que m'hi ha portat. És d'aquells relats que generen moltes ganes de continuar llegint sobre l'escenari que planteja. Ja havia llegit altres relats de l'autora, el seu relat Estripaventres de la antologia Deu relats ecofuturistes també em va agradar molt.
Si hagués de triar-ne només un em quedaria amb Soc la llevadora, de Roser Cabré-Verdiell. M'ha sorprès molt la capacitat de l'autora d'ubicar al lector de manera senzilla i entenedora en una societat distòpica que m'ha recordat a una barreja entre les de 1984 i la fuga de Logan. El final no m'ha resultat sorprenent, però si el camí que m'hi ha portat. És d'aquells relats que generen moltes ganes de continuar llegint sobre l'escenari que planteja. Ja havia llegit altres relats de l'autora, el seu relat Estripaventres de la antologia Deu relats ecofuturistes també em va agradar molt.
En definitiva, estic molt satisfet que hagi aparegut aquesta iniciativa, crec que era necessària. Estaré pendent de les publicacions d'algunes de les autores, coincideixo amb la visió de Ricard Ruiz Garzón que en sentirem a parlar. M'agradaria però que aquest no fos l'únic volum d'aquest estil, que hi hagués continuïtat. M'atreveixo a suggerir que en la propera edició la tria de relats sigui entre els enviats a una crida oberta a totes les escriptores que hi vulguin participar. Segur que ens depararia sorpreses agradables.
Estic convençut que, tard o d'hora, en els premis de gènere en català hi haurà més presència femenina, com ja està passant en els darrers anys en els tres grans premis internacionals o en els Ignotus. Aquesta antologia de relats segur que ajudarà, potser no com a conjunt, però segur que sí com a històries individuals.
Altres opinions: El biblionauta .
Altres opinions: El biblionauta .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada