Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics? - Varis autors

Aquest setembre es publiquen un parell de col·leccions de relats que han despertat molt el meu interès. Comparteixen moment de publicació i alguns dels autors i autores que hi participen, però les premisses són diferents. Parlo de Barcelona 2059, de Mai Més, i de la protagonista de l'entrada d'avui, Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics?, publicada per crims.cat. Aquesta antologia és un  projecte molt interessant i original que barreja dos gèneres que m'agraden força, la novel·la negra i la ciència-ficció, i en el que participen alguns dels escriptors i escriptores en català que més m'agraden i que més segueixo, així que va pujar ràpidament posicions en la pila de lectures. L'experiència global ha estat força satisfactòria i us la recomano sense cap mena de dubte, però amb alguns matisos.

En el pròleg Teresa Solana i Àlex Martín Escribà, els responsables del projecte, comenten que  van demanar als participants en l'antologia una història de ciència-ficció, no expressament una distopia, però és curiós com bastants dels autors i autores s'han encarat cap aquest tipus d'història. Potser és degut a la situació de pandèmia en la qual ens trobem, i que és lògic estirar el fil a partir d'aquesta i especular sobre les seves conseqüències i exagerar-les. Tinc la sensació que la distopia potser és un dels gèneres més difícils d'enfocar en un relat, ja que és important situar al lector en les normes de la nova societat i a què són degudes, i a més has de presentar una trama i uns personatges interessants en poc espai, de forma que a vegades hi ha sensació d'una certa pressa en la història. Molts relats haurien lluït més amb algunes pàgines més d'extensió. A més, que tants autors s'hagin decantat cap aquests aspectes distòpics genera una mica de repetició en les diferents històries: pandèmies, mesures higièniques exagerades, control per part dels poderosos, pèrdua de drets... cada relat té la seva personalitat, però hi ha reiteració en alguns aspectes de les trames i si llegeixes diverses històries d'una tirada, queda una certa sensació de dejà-vu. És per això que per gaudir més de l'experiència recomanaria llegir els relats de mica en mica, compaginant-ho amb altres lectures.

Com totes les col·leccions de relats d'aquest estil és irregular; hi ha relats que m'han agradat molt i m'he trobat dies després donant-hi tombs, altres que m'han semblat correctes i altres que m'han deixat fred, sobretot els de to humorístic, amb el que em costa més connectar. Suposo que a tots els lectors els passarà el mateix, però amb relats diferents. Comentaré sense massa detall aquells que m'han arribat més i que voldria destacar. 

Començo amb els que crec que compleixen més la premissa de ser un relat de novel·la negra en un ambient de ciència-ficció. En Jordi de Manuel dóna més pes, amb el seu estil precís i sobri, a la història que a l'escenari en el primer relat del llibre, Redempció. Presenta la investigació d'uns assassinats que són molt semblants als que va cometre un assassí en sèrie fa uns anys. Hi participen protagonistes d'històries anteriors de l'autor. Potser per això és el que és menys distòpic de tots, i té un toc més post-humanista, amb una estructura molt interessant.

Mac Pastor també utilitza personatges d'històries antigues seves en Cita en Chunking Mansions. Un policia de trànsit de Hong-Kong contacta amb una rossa de pel·lícula que li demanarà ajuda, i ell no s'hi podrà resistir, i sense voler entrarà en una espiral d'esdeveniments que ni entendrà, ni podrà controlar. Una història força divertida amb molts dels trets característics de l'autor i que es pot incloure en el corvovers.

També es poden reconèixer alguns dels aspectes característics de les històries de Carme Torras en Traficants d'intel·ligència i m'atreviria a dir que també està situat en un dels seus escenaris habituals. Robots, intel·ligència artificial, empreses tecnològiques que competeixen  i un misteri que es resol de forma sorprenent. És un dels relats en el qual veig més clar que algunes pàgines més li haguessin anat de fàbula perque lluís més i per ajudar a la resolució, que la trobo una mica apressada.

Salvador Macip ens ofereix en Crim (quasi) perfecte una situació de crim en habitació tancada en un escenari distòpic derivat d'una pandèmia en el que hi ha molt poc contacte entre les persones, cosa que dificulta encara més el cas. Un clar homenatge (o potser un remake) a un relat clàssic del gènere escrit per un mestre.

M'ha agradat força també La secció 42, de Teresa Solana, una història freda i asèptica, com la societat que reflecteix, i molt ben estructurada. Acabo amb Andreu Martin, un veterà que aconsegueix en Els extremistes crear una sensació d'angoixa mentre seguim les passes d'una família que vol escapar del control del sistema que regeix la societat. Aquests dos darrers han aconseguit deixar-me mal cos, fet que m'agrada.

En definitiva, un projecte molt interessant que us recomano. Trobareu relats de qualitat mitjana força alta, molt diversos en estil, potser no tant en temàtiques, però segur que hi trobareu històries que us captivaran, ja que els escriptors i escriptores que hi participen són de solvència contrastada. Estic segur que en sentirem a parlar de cara als Ictineus de l'any vinent.