Antic llinatge - Adrian Tchaikovsky

Quan es parla d'autors de fantasia prolífics tothom pensa en Brandon Sanderson, però Adrian Tchaikovsky no li va massa al darrere. És un autor molt versàtil, toca tots els pals: sagues llarguíssimes, trilogies, novel·les independents, tant llargues com curtes, tant de fantasia com de ciència-ficció. 

He llegit una part representativa de la seva obra i on crec que excel·leix més, o potser on jo l'he gaudit més, és en les novel·les llargues de ciència-ficció, especialment a destacar Children of Time i Children of ruin, la seva continuació.  Molta de la seva producció no ha estat encara traduïda ni al català ni al castellà, tot i que tinc entès que hi ha diversos projectes en marxa i hi haurà moltes novetats en els mesos que venen. A casa nostra ha estat l'editorial Chronos qui ha apostat per publicar diverses de les seves novel·les breus en la col·lecció Voyager: Un dia tot això serà teu, Trescafocs i la protagonista de l'entrada d'avui: Antic Llinatge, traduïda per Lluís Delgado. Llegint aquesta interessant novel·la és inevitable pensar en la famosa cita d'Arthur C. Clarke: "Qualsevol tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia". 

La història comença amb un to de fantasia clàssic, en el que una princesa, la Lyn, va a buscar l'ajuda d'un mag molt poderós (i que ja havia ajudat a la seva família en altres ocasions) en la seva remota torre per lluitar contra un enemic misteriós que amenaça part del seu regne. El que descobrim ben aviat és que aquest mag, en Nyr, no és res més que un antropòleg que té la funció d'observar la civilització de la Lyn i que passa la major part del seu temps en hibernació, per això és tan longeu comparat amb els habitants del regne. El planeta és una antiga colònia humana que ha anat perdent la tecnologia a mesura que perdia el contacte amb la metròpoli, i en Nyr és el darrer supervivent de la seva tripulació i el dipositari de la tecnologia que els ha permès viatjar entre les estrelles.  

És fàcil que al lector li vinguin al cap altres obres de ciència-ficció que es basen en la presència d'observadors provinents de societats amb més tecnologia. Asimov ja ho va fer en alguns moments de La Fundació, i vàries de les novel·les de l'Ekumen d'Ursula K. Le Guin també juguen amb aquesta premissa. Potser la més propera que em ve al cap és Que difícil es ser Dios, del germans Strugatski. L'originalitat d'Antic Llinatge rau amb l'enfocament de la situació i amb l'estructura. El gran mèrit del llibre és la distribució en capítols alterns dels dos protagonistes, amb la dualitat entre les dues veus: una típica d'història de fantasia, narrada en tercera persona i l'altra de ciència ficció, on Tchaikovsky utilitza la primera persona. Donen molt de joc les dificultats de comunicació que hi ha entre els protagonistes, tot i que es van llimant a mesura que avança la trama. Hi ha un capítol especialment que em sembla brillant en aquest aspecte. També m'ha agradat el fet que fa al lector còmplice des del primer moment del joc, i que fa molt fàcil empatitzar tant amb els que demanen l'aparició de la màgia, com amb els que n'haurien de proporcionar, però no en saben més, i que prou feina tenen a nivell psicològic. Entenc que aquesta situació en una novel·la més llarga hagués pogut arribar a ser reiterativa, per això el format de novel·la breu és perfecte.

Llàstima que un cop tot està plantejat, la resolució de l'aventura en la qual s'embarquen els dos protagonistes no acaba de ser satisfactòria pel meu gust.  Aquí sí que he trobat a faltar algunes pàgines més per acabar d'explicar la situació. Però si ho fico tot en una balança, crec que la part positiva guanya per golejada, i per això us recomano la lectura d'aquesta novel·la breu sense cap mena de dubte. 

Adrian Tchaikovsky continuarà apareixent per aquí, ja tinc preparades un parell de novel·les de la seva nova saga de space-opera que prometen molt.

Uns Déus ferotges - Daniel Genís

Avui parlarem sobre la novel.la Uns Déus Ferotges, publicada per Males Herbes,  amb el seu autor, en Daniel Genís. Amb en Daniel compartim professió i aficions, i m'encuriosia saber com havia viscut el pas de parlar sobre llibres d'altres escriptors a esperar a veure què en deien del seu. És per això que, en lloc de fer una entrada habitual comentant la novel.la, vaig demanar-li si podria  contestar un breu qüestionari i, molt amablement, em va dir que si. M'ha semblat una història molt entretinguda i ben construïda i us recomano sense dubtes la seva lectura, tot i que serà millor que sigui ell qui us n'expliqui alguns detalls.

Moltes gràcies per respondre el qüestionari Daniel. M’ha semblat molt interessant que Uns Déus ferotges sigui un manuscrit trobat, i que, a més a més, els qui ho troben i ho publiquen siguin els de la Universitat Miskatonic. Des de l’inici ja marques el camí al lector. Com vas decidir que aquesta seria una bona forma de presentar la teva història?

El recurs del manuscrit trobat segurament no és el més original del món. Ja s’ha usat moltes altres vegades. I de fet jo, en l’origen del llibre, dubto molt que el tingués al cap. Però va arribar un moment que tenia tot un seguit d’històries fragmentàries que volia inserir en una història més lineal i no trobava com. I llavors va caure a les meves mans un llibre que no coneixia i que em va servir per desencallar-ho tot: va ser La narració d’Arthur Gordon Pym, d’Edgar Allan Poe. D’aquest llibre vaig extreure’n la idea del manuscrit trobat i l’estructura que embolcalla la resta dels relats que conformen Uns déus ferotges. I, és clar, la primera referència al crit “Tekeli-li”, que em va dur als mites lovecraftians, a Arkham i a la Universitat de Miskatonic.

Uns Déus ferotges és, per una banda, una novel.la de viatges escrita en primera persona i ubicada en el món medieval i, també, una història que recull petits contes i llegendes que donen un ritme molt interessant a la lectura. Com vas planificar la història? Primer tenia més pes un dels dos aspectes i després vas afegir l’altre, o des d’un inici aquesta era l’estructura que buscaves?

La història va tenir una planificació força caòtica, si és que en va tenir. Jo fa molt temps que escric. Tinc coses al calaix, idees, esborranys. Tot i que totes aquestes històries participen d’una mateixa idea global (aquesta mitologia de ressons lovecraftians basada en un déu central, ma-galagh) eren això, històries fragmentàries, relats independents. A l’hora de provar d’unir-los en una novel·la em feia falta trobar la manera que aquestes veus independents una al costat de l’altra sonessin de manera harmònica. Això va venir del llibre de Poe que et deia abans pel que fa als elements ficcionals i del gènere de les rihla pel que fa a la vessant històrica. Les rihla eren llibres de viatge fets per pelegrins que anaven de la Península a la Meca i consignaven en aquests seus llibres tot els que els passava, els llocs que visitaven, qui coneixien… són una font d’informació extraordinària. I estan escrits en una vivíssima primera persona, que em va donar el punt de vista ideal per al meu protagonista. Un cop vaig trobar gràcies a tot això el to de la novel·la, tots els fragments van encaixar i ja no eren contes independents, sinó que eren parts d’una història més gran. I només vaig haver de deixar-me dur.

Les llegendes que expliquen alguns dels personatges de la novel.la són totes de creació pròpia o estan basades en altres històries populars?

El llibre juga a confondre el lector i el recurs del narrador poc fiable em seduïa. De la mateixa manera que el narrador és un mentider, un trampós i algú amb el cap ple de pardals, l’autor, jo, he jugat a despistar el lector. Així, si bé hi ha llegendes i històries que apareixen intercalades a la història que són invenció meva (o almenys això crec, tot i que el subconscient et juga a vegades males passades) d’altres estan inspirades en diverses mitologies, ja no únicament l’àrab, sinó la nòrdica o l’oriental o d’altres. Això sí, convenientment disfressades. El llibre està escrit com a homenatge a la literatura que m’ha fet feliç com a lector.

M’ha sorprès la tria de l’època temporal i de l’ambientació en un lector “especialista” en ciència-ficció i fantasia. Em fa pensar que la tasca de preparació i documentació ha estat feixuga. És així?

Diuen que s’ha d’escriure del que coneixes. Jo, a part d’aficionat a la ciència-ficció i la fantasia, m’he dedicat molts anys a estudiar literatura medieval i moderna i, per tant, la conec una mica. Les rihla no, això ho vaig descobrir força després, però no ha estat una tasca feixuga. Sí que m’ha dut un temps, però m’ho he passat molt bé llegint sobre Ibn Yubair o Ibn Batuta. I he après moltíssimes coses! Per això, i pel tipus d’història que volia escriure, em va semblar que era la millor època. Situar-la avui dia era impossible: amb els GPS i Google Maps i els satèl·lits espia d’Elon Musk ja no hi ha misteri, al món. Ningú s’escapa al Gran Germà. En canvi, a l’edat mitjana, amb un món molt més petit i amb tant per descobrir, tot era possible. Només cal agafar un mapa de l’època i xalar veient com dibuixaven l’Àsia. No en tenien ni idea i s’inventaven la major part de les coses. Quan no sabien què hi havia en un lloc, “hic sunt dracones” o quan ningú havia explorat una terra simplement era “terra ignota”. Això és meravellós per a l’escriptor. És terreny adobat per a la fantasia. En aquest sentit, un llibre que he tingut molt present a l’hora d’escriure el meu va ser el Baudolino d’Umberto Eco. La novel·la jugava molt bé a mostrar tot això: el mite de la terra del Preste Joan, els homes que caminen de caps per avall, els que viuen penjats dels arbres… Avui dia la tecnologia ens ho ha fet tot més fàcil, però ho ha fet més avorrit; al segle XXI costa molt creure que al món encara hi ha lloc per a la màgia.

Com ja has comentat, en la novel.la hi ha referències molt clares a l’obra de Lovecraft i Poe que fins i tot un profà com jo ha estat capaç de detectar. N’hi ha a altres autors que se m’hagin pogut escapar? ( a més de la de Baudolino, que ara que ho dius, me la va evocar en algun moment) Quines altres obres literàries diries que han influït en l’escriptura dels Déus ferotges?

El llibre està concebut com un homenatge a la literatura que per a mi ha estat important. Sobretot la fantàstica i la relacionada amb els viatges. Ja les dues citacions de l’inici són una manifestació d’intencions: la major part de l’element fantàstic beu de La narració d’Arthur Gordon Pym de Poe i de A les muntanyes de la follia de Lovecraft. I el que uneix les dues és el crit “Tekeli-li”, tan misteriós com inquietant. A partir d’aquí, el llibre està farcit de referències, algunes més conscients i d’altres estic segur que absolutament inconscients. Les mil i una nits i Els contes de l’Alhambra hi són segur. També el Baudolino que et deia d’Umberto Eco. També Borges i Saramago, dues eminències d’un cert fantàstic que aprecio molt i que sempre que he llegit m’han deixat amb la boca oberta. I de més a prop en l’espai i en el temps també he tingut molt presents mentre escrivia el meu llibre el que havia llegit d’en Joan-Lluís Lluís (tot l’anterior a Junil, que encara no havia sortit) o Víctor Nubla, sobretot El viaje secreto de Elidan Marau a través del Mar de Leche. Del primer tota la idea del viatge m’entusiasma, perquè l’aborda d’una manera molt allunyada del típic viatge de l’heroi, que em resulta tediosíssim (per això no soc gaire devot de la fantasia heroica). Del segon, el seu sentit irònic, finíssim i intel·ligentíssim. Hi ha pocs autors com Nubla, capaços de parlar-te de dracs i en el fons atacar el capitalisme. I fer-te riure! En això el van comparar molt encertadament, crec, a Terry Pratchett.

Els peus de pàgina i les referències bibliogràfiques, exceptuant els de la introducció, són reals o formen part del joc que proposa la novel.la des de la introducció?

Les referències que es poden trobar en les notes al peu formen part del joc literari. Igual que les informacions del pròleg i de l’epíleg, pretenen ser una mena de parahistòria a la història del mateix llibre i engrandir el relat (ves que Jonathan Strange i el senyor Norrell, que en aquest sentit és brutal i on les notes configuren una història paral·lela a la del relat, no m’hagi influït en escriure aquest llibre, també!). Les notes al peu podríem dir, doncs, que tenen una bona dosi d’autenticitat (les dates són exactes, les traduccions dels noms dels llocs són reals, les informacions a vides de personatges històrics s’ajusten a la realitat…) però a la vegada, de tant en tant, deixo anar alguna informació interessadament falsa. La idea és crear una idea global de versemblança (no que tot sigui real), on realitat i ficció encaixin en el mateix lloc. Lovecraft també ho feia, és clar que molt millor que jo. 

El narrador té un to molt cínic i utilitza expressions que a vegades he trobat massa modernes per l’ambientació temporal (la lluna de Balinsiya, per exemple, m’ha agradat molt). Interpreto que és un efecte buscat?

El narrador està inspirat en els personatges de la novel·la picaresca, en molts sentits: és un adolescent, mig analfabet, amb les hormones desbocades i amb unes ganes boges de veure món. Però no el món real, sinó el que es pensa que és el món real: princeses, cavallers, actes heroics i fama. Ell vol ser com els herois dels llibres que ha llegit i de les històries que li han explicat. En el fons, és un altre Quixot. En aquest sentit, i com que el llibre està narrat en primera persona, podem dir que el narrador no és gens fiable. Nosaltres veiem la realitat que ell veu, i això ens distorsiona el que sabem d’aquest món. Em va semblar un recurs divertit. I en el fons això és el que volia, que el llibre fos divertit. Si per expressions vols dir la llengua del protagonista, doncs sí: la seva llengua és deliberadament actual. Quan se’m va plantejar el repte de fer parlar un nano del segle XII vaig haver de decidir si optava per mirar d’imitar l’estil de les rihla que conservem o bé tirar pel dret i donar protagonisme a la història, prescindint d’aquest exercici farragós (no tant per mi com per al lector) que vaig pensar que s’avorriria com una ostra. La pregunta que em vaig fer va ser: com parlaria, avui, el Lazarillo de Tormes? I així he fet parlar el meu Abu Jafar. El que no volia és que el lector s’avorrís, perquè desconnectaria de la història. De fet, aquesta reflexió sobre l’estil la fa el mateix protagonista en un moment donat del llibre, quan es planteja com escriure la rihla que té al cap. El vaig llegir després d’haver escrit la meva novel·la, però crec que és un xic el que va fer també Max Besora amb les seves Aventures i desventures de Joan Orpí.

De ser el comandant del biblionauta, una de les pàgines en català més activa i amb més contingut de la ciència-ficció, fantasia i terror, has passat a  ser un autor esperant rebre feed-back dels lectors de la teva obra. Com ho portes?

És una experiència interessant, la d’estar a l’altre costat. Sobretot el que procuro és no caure en aquells tics d’alguns autors, que esmenen els lectors que els critiquen el llibre, o l’interpreten de manera diferent a com l’havien volgut escriure ells. Més d’un cop fent ressenyes m’he trobat amb comentaris per privat que em deien que la ressenya no era bona perquè no havia entès el llibre. Potser sí, però vaja, que un cop el llibre l’has publicat el lector és sobirà per entendre’l com li doni la gana i fins i tot per no entendre’l. Tot i això, t’he de dir que els comentaris estan sent positius, de moment, la qual cosa em fa molt content.

Ara que ja has publicat aquesta primera novel.la, hi ha algun altre projecte en marxa?

Deixant de banda el projecte immens de ser pare, i la feina a l’institut, i la tasca de comandar la nau biblionàutica, i la d’assessorar com bonament puc en Jacob a L’Arcà de l’editorial Laertes i la de trobar algunes hores a la setmana per mirar de continuar escrivint les meves coses… no, no tinc cap més projecte en marxa (riures)

Per acabar, Daniel, com veus el panorama de la literatura de gènere en català?

El panorama de la literatura catalana fantàstica el veig com el deu veure tothom: esplendorós, magnífic, un jardí verd i frondós com segurament no havia estat mai en la història de les nostres lletres. Ara bé, també et diré que jo que soc un paio més aviat pessimista temo que potser no estem entre tots assecant un xic la mamella. El nostre país és petitet, i el nombre de lectors és el que és. I de fantàstic encara més (tot i haver augmentat). Ara mateix, a rebuf de la bona feina de quatre o cinc editorials, hi ha alguns segells que també s’estan llançant a publicar fantàstic i que mai ho havien fet ni casa amb la seva línia editorial. Però hi deuen veure una oportunitat, perquè està de moda. No sé, hem de pensar que d’alguns títols en prou feines se n’arriben a vendre tres o quatre-cents exemplars! No tinc ni idea de com poden viure els editors amb aquestes xifres… Però vaja, tampoc voldria llançar aigua al vi, així que som-hi, i mentre duri el rock and roll ballarem! (més riures)

Esperem que la música soni durant molts més anys, doncs. Moltes gràcies per les teves respostes, Daniel.