Avui comentarem amb Isabel del Río la seva darrera novel·la, MARE, una història sorprenent que hibrida gèneres i que presenta tot un repte pel lector.
Moltes gràcies per convidar-me. MARE barreja diferents gèneres, pel que, després de llegir-la —i d'haver-la
paït— potser recomanaria els relats d'En
la casa de Ícelo (InLimbo Ediciones). Allà hi trobareu obscuritat, angoixa
i alguns dels temes que toca MARE, i
uns quants més, des d’altres perspectives.
Si el tema dels mons paral·lels i dimensions
múltiples us interessa, també podeu entrar a La casa de la torre —fantasia urbana / terror—, a Rojo sobre Negro —fantasia urbana i
fosca— i a El señor del viento —fantasy—.
Comento els tres perquè, tot i ser personatges, aventures i viatges diferents,
tots ells són mons que comparteixen univers, com es pot veure en una de les
escenes de Rojo sobre Negro.
Pel que he vist toques el terror, la
fantasia i la ciència-ficció. Hi ha algun gènere en el qual et sentis més còmoda
o que predomini en la teva obra?
El terror és part de mi, de la mateixa manera
que la poesia que, de fet, va ser el primer que vaig escriure; relats curts de
terror i poemes.
Com a lectora i escriptora no diferencio gaire
els gèneres, tant m'interesso per l'espai profund com per les cases encantades
o passo a llegir un assaig sobre mitologia o astronomia. Penso que la
imaginació i la curiositat són les dues eines que han portat l'ésser humà fins
on és —per a bé i per a mal—, i m'agrada seguir els meus instints.
Tot culpa d'en Jordi. Bé, vam coincidir amb en Jordi Casals en un
parell d'ocasions —al Festival 42, com a company d' El Biblionauta i a una
presentació a Gigamesh— i en totes va comentar el projecte. Em va semblar un
encert i també vaig pensar que eren molt valents, perquè apostar per literatura
de gènere i, a més, d'autors de casa i
en català, tots sabem que és complicat i no saps quina alegria em dona veure la
bona rebuda que ha tingut l'editorial!!
En Jordi em va preguntar si tenia res entre
mans i en un principi vaig dir que no, perquè soc molt perfeccionista i em
costa molt deixar anar una història. Tot i això, el tercer cop que vam
coincidir vaig comentar-li que tenia una novel·leta entre mans, que feia cinc
anys que hi treballava, i que era una anada d'olla molt grossa. I em va demanar
que li enviés.
Poc després em va escriure per dir-me que ell
i en Marc Moreno estaven al·lucinant i que volien que formés part dels primers
llibres d'Spècula.
Treballar amb l'equip que conforma l'editorial
ha estat una passada, des dels primers comentaris dels editors fins a l'edició,
la portada de l'Alex Saltaló, les correccions de l'Irene Solànich...
Com comentava abans, em deixo guiar pels
instints. MARE ha estat un part dur,
de cinc anys de feina, perquè la novel·la arribes al públic. A l'inici eren
tres llibretes, on les realitats i terrors de la Penèlope van confluir. Després
en va ser una de sola i d'allà van caure al teclat i la pantalla.
Quan m'hi vaig posar no sabia si volia fer
ciència-ficció o terror o exactament si hi havia una etiqueta que ho pogués
descriure. El que desitjava era mostrar uns sentiments, no només meus o
femenins, de mares, sinó una energia elèctrica que se sentia, un brunzit de la
gent que es queixava en silenci, dels nens oblidats, de tot l'horror que hi ha
al nostre voltant cada dia i ens fem els cecs i els sords, mirant pantalles i
deixant que ens controlin com a Un món
feliç, d’Aldous Huxley.
En aquell moment llegia molt assaig,
antropologia i física quàntica especialment, i la deessa del neolític i el
paleolític, així com les lleis físiques de la realitat quàntica em tenien
fascinada.
Una de les coses que vaig voler fer sentir va
ser angoixa i claustrofòbia. A la segona part volia que el lector sentís el
mateix que la protagonista, i això va ser molt complex, perquè a l'inici era
massa confús. Tot i que cercava aquesta emoció, la confusió, el no saber
on/quan/què som, calia que el lector no es deslligués de la història i, en
arribar a la tercera part, tot tingués sentit.
Es toquen molts temes, alguns es veuen de
seguida, altres hi són amagats i cal llegir entre línies...
En resum, hi ha una mica de tot, esperant al
límit de l'esperit crític de cada lector per arribar a ser-ho.
Tot va néixer d'una, en la mateixa època,
desordenat, però en tres llibretes diferents. Tendeixo a vomitar-ho tot, tinc
temporades de llegir molt i d'altres intenses que no puc deixar d’escriure.
Fins que no acaba aquesta fase, no puc parar-me i veure què hi ha quedat entre
les restes del tsunami.
En aquest cas ho vaig veure clar —perquè en el
meu cap hi ha molts detalls velats, per deixar espai a les suposicions i
judicis del lector—, havia escrit una història en tres parts desordenades i
calia fer feina per filar-ho tot.
Tinc la sensació que encaixar totes les
peces va requerir molta planificació. Ha estat una història difícil d’escriure?
D'escriure no, però de donar la forma adient
per arribar als lectors sí. De fet, els editors d'Spècula em van ajudar molt comentant-me
en quins punts els hauria agradat tenir més informació. Per exemple, dels
sastres i els éssers comuns se sabia molt poc en el primer manuscrit.
És el que demanava la història per poder
evolucionar, sense aquest trencament no existiria el joc posterior ni els mons
i temes que s'hi exploren.
M'encanta la ciència-ficció i m’encanta el
cinema del gènere, però sentia que no podia quedar-me en aquest punt
confortable i havia d'incomodar els personatges i el lector perquè tot
esclates.
És una novel·la que a moments genera
confusió i s’han de rellegir algunes pàgines per acabar de tancar el cercle, no
et pots despistar. Tinc ganes de parlar en persona amb altres companys que
l’han llegida per compartir l’experiència i interpretacions. És un efecte
premeditat o t’han sorprès els comentaris que fan referència a aquest aspecte?
Les dues coses. Sempre he pensat que,
qualsevol obra d'art, sigui un quadre, una cançó, un llibre..., no acaba quan
l'autor hi posa el punt final, sinó que es tanca una i una altra vegada amb
cada ment que el copsa, amb cada lector. No m'agrada donar-ho tot per fet i
deixo al bagatge de cada un perquè trobi les seves pròpies conclusions, que
creï les seves pròpies imatges.
I m’encanta que em sorprenguin, quan parlen de
referents que potser ni he llegit, o veuen coses que només insinuava o que,
fins i tot, jo no hauria arribat a veure sense la mirada d'aquest lector en
concret.
Sí, com comentava abans, aquestes sensacions
son part del que buscava.
En el llibre fas esment directe a algunes
obres de ciència-ficció, però n’hi ha d’altres que em fa la sensació que també
hi són referenciades de forma implícita. Ens podries dir si hi ha algunes obres
que creus que hagin influït en la novel·la? I en la teva obra en general?
Els meus referents sorprenen perquè potser no
són els que s'esperen en aquest cas, però a Mary Shelley, per exemple, li
dedico un capítol. Vaig estudiar filosofia i Mitologia i literatura, i totes
aquestes lectures i referents hi són, com les obres de teatre que llegia i
rellegia de nena, apassionada per Shakespeare, els relats de Borges, els poemes
de Pizarnik... Descobrir a Octavia E. Butler amb Alba, publicada per Mai Més Llibres, em va fer veure la ciència-ficció
d'una altra manera, i Úrsula K. Le Guin és tan culpable com Shiley Jackson.
Penso que el gènere en català ara mateix té una
oferta que, fa uns anys, no podíem ni imaginar. Producció pròpia i traducció
amb editorials que estan fent una gran feina.
Entre els autors de casa i en català que
recomano hi ha la Inés Macpherson, a qui conec des de fa un munt d'anys i ens
uneix la passió per la foscor literària. De fet, fins i tot vaig ser editora d’un
relat seu, fa molts anys, i tinc moltes ganes de llegir la seva novel·la, també
amb Spècula. En Marc Pastor és un altre autor que segueixo ben de prop d'ençà
que vaig llegir Farishta, i tinc
moltes ganes de veure amb què ens sorprèn. I l'Ivan Ledesma és un nou amor,
perquè amb els seus últims llibres m'hi he enganxat, trobant ressonàncies molt
interessants. Podria seguir i seguir..., però mai acabaria, n'hi ha masses.
Per a l’internacional, com ja he dit, tinc
especial predilecció per les traduccions d'Octavia E. Butler de Mai Més Llibres
i les d'Úrsula K. Le Guin de Raig Verd, però no són noves veus, ja que formen
part del nostre inconscient col·lectiu.
Moltes gràcies, Isabel. Molta sort en els teus projectes!
