Algunos compañeros a los que leo

dijous, 29 de desembre del 2022

Mare - Isabel del Río

Avui comentarem amb Isabel del Río la seva darrera novel·la, MARE, una història sorprenent que hibrida gèneres i que presenta tot un repte pel lector.

Hola Isabel. Moltes gràcies per respondre aquesta entrevista. He de reconèixer que quan va sortir Mare al mercat em pensava que era la teva primera novel·la publicada. Després he vist que ja fa molt temps que escrius i que tens una obra dilatada. Quina de les teves altres novel·les recomanaries a un lector que estigui interessat en la teva obra després de llegir MARE?
 
Moltes gràcies per convidar-me. MARE barreja diferents gèneres, pel que, després de llegir-la —i d'haver-la paït— potser recomanaria els relats d'En la casa de Ícelo (InLimbo Ediciones). Allà hi trobareu obscuritat, angoixa i alguns dels temes que toca MARE, i uns quants més, des d’altres perspectives.
Si el tema dels mons paral·lels i dimensions múltiples us interessa, també podeu entrar a La casa de la torre —fantasia urbana / terror—, a Rojo sobre Negro —fantasia urbana i fosca— i a El señor del viento —fantasy—. Comento els tres perquè, tot i ser personatges, aventures i viatges diferents, tots ells són mons que comparteixen univers, com es pot veure en una de les escenes de Rojo sobre Negro.
 
Pel que he vist toques el terror, la fantasia i la ciència-ficció. Hi ha algun gènere en el qual et sentis més còmoda o que predomini en la teva obra?
 
El terror és part de mi, de la mateixa manera que la poesia que, de fet, va ser el primer que vaig escriure; relats curts de terror i poemes.
Com a lectora i escriptora no diferencio gaire els gèneres, tant m'interesso per l'espai profund com per les cases encantades o passo a llegir un assaig sobre mitologia o astronomia. Penso que la imaginació i la curiositat són les dues eines que han portat l'ésser humà fins on és —per a bé i per a mal—, i m'agrada seguir els meus instints.
 
Centrem-nos en MARE, la teva darrera novel·la, publicada en Specula, una editorial
 d’aparició molt recent, però amb un projecte ambiciós. Ens pots explicar com es va originar el projecte?
 
Tot culpa d'en Jordi. Bé, vam coincidir amb en Jordi Casals en un parell d'ocasions —al Festival 42, com a company d' El Biblionauta i a una presentació a Gigamesh— i en totes va comentar el projecte. Em va semblar un encert i també vaig pensar que eren molt valents, perquè apostar per literatura de gènere i,  a més, d'autors de casa i en català, tots sabem que és complicat i no saps quina alegria em dona veure la bona rebuda que ha tingut l'editorial!!
En Jordi em va preguntar si tenia res entre mans i en un principi vaig dir que no, perquè soc molt perfeccionista i em costa molt deixar anar una història. Tot i això, el tercer cop que vam coincidir vaig comentar-li que tenia una novel·leta entre mans, que feia cinc anys que hi treballava, i que era una anada d'olla molt grossa. I em va demanar que li enviés.
Poc després em va escriure per dir-me que ell i en Marc Moreno estaven al·lucinant i que volien que formés part dels primers llibres d'Spècula.
Treballar amb l'equip que conforma l'editorial ha estat una passada, des dels primers comentaris dels editors fins a l'edició, la portada de l'Alex Saltaló, les correccions de l'Irene Solànich...
 
M’ha agradat la novel·la, tot i que m’ha deixat una mica descol·locat i donant tombs a alguns aspectes de la trama. Tinc dubtes de com classificar-la. Hi ha una part important de ciència-ficció, tant space-opera com distopia, però el terror, tant el psicològic com el còsmic, també hi és molt present. Vas voler fusionar diversos gèneres a l’hora d’escriure?
 
Com comentava abans, em deixo guiar pels instints. MARE ha estat un part dur, de cinc anys de feina, perquè la novel·la arribes al públic. A l'inici eren tres llibretes, on les realitats i terrors de la Penèlope van confluir. Després en va ser una de sola i d'allà van caure al teclat i la pantalla.
Quan m'hi vaig posar no sabia si volia fer ciència-ficció o terror o exactament si hi havia una etiqueta que ho pogués descriure. El que desitjava era mostrar uns sentiments, no només meus o femenins, de mares, sinó una energia elèctrica que se sentia, un brunzit de la gent que es queixava en silenci, dels nens oblidats, de tot l'horror que hi ha al nostre voltant cada dia i ens fem els cecs i els sords, mirant pantalles i deixant que ens controlin com a Un món feliç, d’Aldous Huxley.
En aquell moment llegia molt assaig, antropologia i física quàntica especialment, i la deessa del neolític i el paleolític, així com les lleis físiques de la realitat quàntica em tenien fascinada.
Una de les coses que vaig voler fer sentir va ser angoixa i claustrofòbia. A la segona part volia que el lector sentís el mateix que la protagonista, i això va ser molt complex, perquè a l'inici era massa confús. Tot i que cercava aquesta emoció, la confusió, el no saber on/quan/què som, calia que el lector no es deslligués de la història i, en arribar a la tercera part, tot tingués sentit.
Es toquen molts temes, alguns es veuen de seguida, altres hi són amagats i cal llegir entre línies...
En resum, hi ha una mica de tot, esperant al límit de l'esperit crític de cada lector per arribar a ser-ho.
 
Mare està formada per diverses històries que crec que tenen suficient pes per ser històries independents. Tenies els esbossos de les històries i vas trobar la manera d’unir-les, o ja des d’un principi volies fer una història hibridant diverses trames?
 
Tot va néixer d'una, en la mateixa època, desordenat, però en tres llibretes diferents. Tendeixo a vomitar-ho tot, tinc temporades de llegir molt i d'altres intenses que no puc deixar d’escriure. Fins que no acaba aquesta fase, no puc parar-me i veure què hi ha quedat entre les restes del tsunami.
En aquest cas ho vaig veure clar —perquè en el meu cap hi ha molts detalls velats, per deixar espai a les suposicions i judicis del lector—, havia escrit una història en tres parts desordenades i calia fer feina per filar-ho tot.
 
Tinc la sensació que encaixar totes les peces va requerir molta planificació. Ha estat una història difícil d’escriure?
 
D'escriure no, però de donar la forma adient per arribar als lectors sí. De fet, els editors d'Spècula em van ajudar molt comentant-me en quins punts els hauria agradat tenir més informació. Per exemple, dels sastres i els éssers comuns se sabia molt poc en el primer manuscrit.
 
La primera part de la història és la que podríem classificar com una ciència-ficció més clàssica, i l’escenari que has dissenyat m’ha semblat molt interessant. Em va semblar molt arriscat el canvi tan brusc que es produeix en el primer terç del llibre
 i deixar de banda un escenari que podia donar tant joc. Crec que alguns lectors es poden sentir descol·locats. N’ets conscient?
 
És el que demanava la història per poder evolucionar, sense aquest trencament no existiria el joc posterior ni els mons i temes que s'hi exploren.
M'encanta la ciència-ficció i m’encanta el cinema del gènere, però sentia que no podia quedar-me en aquest punt confortable i havia d'incomodar els personatges i el lector perquè tot esclates.

És una novel·la que a moments genera confusió i s’han de rellegir algunes pàgines per acabar de tancar el cercle, no et pots despistar. Tinc ganes de parlar en persona amb altres companys que l’han llegida per compartir l’experiència i interpretacions. És un efecte premeditat o t’han sorprès els comentaris que fan referència a aquest aspecte?
 
Les dues coses. Sempre he pensat que, qualsevol obra d'art, sigui un quadre, una cançó, un llibre..., no acaba quan l'autor hi posa el punt final, sinó que es tanca una i una altra vegada amb cada ment que el copsa, amb cada lector. No m'agrada donar-ho tot per fet i deixo al bagatge de cada un perquè trobi les seves pròpies conclusions, que creï les seves pròpies imatges.
I m’encanta que em sorprenguin, quan parlen de referents que potser ni he llegit, o veuen coses que només insinuava o que, fins i tot, jo no hauria arribat a veure sense la mirada d'aquest lector en concret.
 
També coincideixo amb altres companys que en alguns moments la història és angoixant i claustrofòbica i ho fa passar malament al lector. Interpreto que també és un efecte buscat.
 
Sí, com comentava abans, aquestes sensacions son part del que buscava.
 
En el llibre fas esment directe a algunes obres de ciència-ficció, però n’hi ha d’altres que em fa la sensació que també hi són referenciades de forma implícita. Ens podries dir si hi ha algunes obres que creus que hagin influït en la novel·la? I en la teva obra en general?
 
Els meus referents sorprenen perquè potser no són els que s'esperen en aquest cas, però a Mary Shelley, per exemple, li dedico un capítol. Vaig estudiar filosofia i Mitologia i literatura, i totes aquestes lectures i referents hi són, com les obres de teatre que llegia i rellegia de nena, apassionada per Shakespeare, els relats de Borges, els poemes de Pizarnik... Descobrir a Octavia E. Butler amb Alba, publicada per Mai Més Llibres, em va fer veure la ciència-ficció d'una altra manera, i Úrsula K. Le Guin és tan culpable com Shiley Jackson.
 
Per acabar, Isabel, com veus el panorama de gènere en català? Hi ha algun autor o autora al que segueixis especialment i vulguis recomanar-nos? I en l'àmbit  internacional?
 
Penso que el gènere en català ara mateix té una oferta que, fa uns anys, no podíem ni imaginar. Producció pròpia i traducció amb editorials que estan fent una gran feina.
Entre els autors de casa i en català que recomano hi ha la Inés Macpherson, a qui conec des de fa un munt d'anys i ens uneix la passió per la foscor literària. De fet, fins i tot vaig ser editora d’un relat seu, fa molts anys, i tinc moltes ganes de llegir la seva novel·la, també amb Spècula. En Marc Pastor és un altre autor que segueixo ben de prop d'ençà que vaig llegir Farishta, i tinc moltes ganes de veure amb què ens sorprèn. I l'Ivan Ledesma és un nou amor, perquè amb els seus últims llibres m'hi he enganxat, trobant ressonàncies molt interessants. Podria seguir i seguir..., però mai acabaria, n'hi ha masses.
Per a l’internacional, com ja he dit, tinc especial predilecció per les traduccions d'Octavia E. Butler de Mai Més Llibres i les d'Úrsula K. Le Guin de Raig Verd, però no són noves veus, ja que formen part del nostre inconscient col·lectiu.

Moltes gràcies, Isabel. Molta sort en els teus projectes!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada