El messies de Dune - Frank Herbert

Vaig comprar-me Dune i El messies de Dune fa molts anys en la versió d'Ultramar, en unes edicions de llibres petitons i colorits amb una estètica que m'agrada molt. Van ser els dos primers que vaig tenir, ara dec anar per la quarantena i gairebé ja puc dir que els col·lecciono. La primera novel·la de la saga em va agradar molt. L'he llegida diversos cops, fins i tot he escoltat l'audiollibre. He provat en diverses ocasions de continuar amb la segona part, El messies de Dune, però mai, fins ara, en l'edició en català de Duna Llibres amb traducció de Lluís Delgado, l'havia acabat. No era el seu moment.

Reconec que ha influït en el meu retorn a Arrakis el fet d'haver vist fa poc les dues pel·lícules de Villeneueve, tot i que no em van acabar de convèncer, en gran part degut a la poca credibilitat que m'ofereix l'actor principal que van triar per representar Paul Atreides. Tampoc em van agradar algunes omissions i variacions en la trama, però les puc arribar a entendre en una adaptació d'aquest estil. També estic a mitges de la sèrie que està en emissió a HBO, tot i que encara no sé ben bé què pensar-ne.

Dono per fet que si heu arribat fins aquí, ja coneixeu la història que narra la primera novel·la. Si no és així, us recomano que deixeu de llegir aquesta entrada, ja que comentaré alguna cosa del final de la novel.la, la qual us recomano que llegiu.  Aprofiteu que ara la podeu trobar fàcilment en català en unes edicions molt maques.

La història comença uns anys després del final del primer llibre. En Paul Atreides, ara líder polític i religiós, domina l'imperi gràcies al fet que els fremen han lluitat i vençut en moltes guerres planetàries, seguint la jihad que es va proclamar després de la derrota dels Harkonnen i els Corrino en el planeta Arrakis. El nombre de morts i les conseqüències econòmiques, socials i culturals d'aquestes guerres que han durat anys fan esgarrifar, i en Paul les porta a la consciència. La seva figura és adorada i s'ha creat una religió al seu voltant, però quan apareix una nova religió apareixen també persones disposades al que sigui en nom de la seva nova fe, fins i tot actuant en contra dels desitjos del seu líder. 

Algunes de les faccions que van ser derrotades en la guerra que el va portar al poder, com les Bene Gesserit, els navegants de la Cofraria i la família de l'antic emperador, juntament amb noves forces ben curioses i misterioses, comencen a confabular per derrocar l'Atreides. Una part del seu complot consisteix en fer reviure un dels protagonistes que va morir a la primera novel.la protegint la família Atreides, en Duncan Idaho, hàbil espadatxí que era instructor d'en Paul quan era jove. En Duncan no recorda res de qui era abans de morir, és una persona totalment diferent de la que en Paul coneixia i ha estat programat per danyar la família imperial quan arribi el moment idoni. Tot i ser conscient que aquells que li retornen l'amic perdut no li volen bé, en Paul acull en Duncan en el seu seguici.

El començament m'ha semblat prometedor i m'ha enganxat força, però a partir del primer terç crec la novel.la es desinfla una mica i he acabat perdent interès. Un dels motius és que la història és bastant filosòfica i dona molts tombs al concepte de la presciència, al fet que les prediccions són inevitables i als poders que comparteixen en Paul i l'Alia, la seva germana, tot deixant de banda la part d'acció i de política, que m'interessava més. Això fa que en la meva opinió la novel.la no acabi de trobar el ritme i d'encaixar i trenar els diferents aspectes de la trama. Les escenes en les quals en Paul és el protagonista són les que menys m'han motivat (potser és perquè li ficava la cara d'en Chalamet) i són les més importants i abundants.

La figura de Paul és curiosa. Es el messies desitjat i dissenyat genèticament per algunes de les faccions que estan en joc, però se'ls hi ha escapat de les mans i no l'han pogut controlar. I tot i tenir uns poders que el fan gairebé un semideu mostra incerteses, pors i una certa resignació davant del que intueix que serà el seu futur. A mi m'ha fet una mica de llàstima, i potser per això no m'ha acabat d'agradar com està construït el personatge, ni que aquesta dicotomia sigui el que intueixo que tenia com a objectiu explicar Frank Herbert.

Tot i que no m'ha agradat tant com la primera, la resolució de la història m'ha deixat amb ganes de continuar amb la saga, i ja tinc preparat Els fills de Dune. A veure com els nous personatges i la nova situació es desenvolupa. Segurament us ho explicaré ben aviat.