El déu de les falgueres - Daniel Galera

A vegades com a lector em moc per intuïcions, i quan això passa i el llibre que he comprat en un rampell sense saber-ne res m'agrada molt, no puc evitar pensar en aquell que deia que li encantava que els plans li sortissin bé, tot fumant un pur. Sort que vaig deixar de fumar fa molts anys, perquè darrerament l'estic encertant.

El déu de les falgueres, del brasiler Daniel Galera, publicat per Males Herbes amb traducció de Joana Castells Savall, és un clar exemple d'aquesta situació. És un tríptic de tres relats de lectura independent, de tons, ritmes i ambientacions molt diferents, però amb un estil molt peculiar, elaborat, poètic a vegades, que m'ha convençut totalment.

I això que el primer relat, que dona nom al llibre, és una història costumista, sense cap matís de gènere per enlloc, però que va molt bé per acostumar-se a l'estil de l'autor.  Quan una parella ha de tenir el seu primer fill el mateix dia de les eleccions del govern al seu país, Brasil, en les quals  sembla que l'extrema dreta guanyarà de forma clara, tant un com l'altra, en aquesta situació tan especial, es plantegen moltes coses. És normal en aquesta situació tenir molts dubtes i fer algunes ximpleries, com els passa als protagonistes. No sé si les lectores femenines que hagin passat per un part es poden sentir mínimament reflectides en el que explica l'autor, jo he empatitzat totalment amb el pare. Els que hem tingut fills, fins i tot els més voluntariosos, implicats i motivats hem tingut aquella sensació d'inutilitat i de manca de comprensió del que passa en el cos femení en el moment de la veritat. 

La segona història, Tokio, està ubicada en un futur més llunyà, en el que els efectes del canvi climàtic són molt evidents. És el relat que m'ha agradat més, perquè està ple de detalls especulatius molt interessants, per exemple, el protagonista gestiona a casa seva una granja d'aquaponia, i n'explica alguns detalls. Existeix una tecnologia que escaneja el sistema nerviós d'una persona i l'emmagatzema en un suport digital. El procés provoca que la persona mori i llavors es fa arribar aquest suport físic a una persona de la seva elecció, que n'ha de tenir cura. La major part de la història passa en sessions de teràpia de la ARPPH (associació de recerques i pràctiques en posthumanitats) on, persones que han rebut per part dels seus familiars aquests suports digitals anomenats pupes, intercanvien experiències i dubtes amb altres usuaris. M'ha agradat molt la varietat de tipus de pupes i de reaccions de les persones que les han de gestionar. No vull semblar exagerat, però algunes reflexions sobre les implicacions antropològiques, sociològiques i filosòfiques d'aquesta nova tecnologia m'han semblat al nivell dels relats de Ken Liu o Ted Chiang, dels que, com els habituals ja sabeu, en soc un gran fan. 

El tercer relat, Bugonia, està situat en un futur molt més llunyà i té un to post-apocalíptic, de supervivència i de nova comunió amb la natura, en una barreja molt interessant de ciència-ficció i fantasia. Narra, des del punt de vista d'una protagonista un pèl peculiar, el dia a dia d'una comunitat formada per poques desenes d'éssers humans, cadascun amb les seves tasques i habilitats, i com es relacionen amb el seu ambient i amb la seva història. L'arribada d'una persona de fora de la comunitat trastocarà la pau que hi havia fins aquell moment. Us recomano que, si no coneixeu el significat del títol, no el busqueu fins a acabar el relat.

Un cop acabat el llibre em reafirmo que els relats són de lectura independent, però em plantejo si la intenció de l'autor és marcar una possible cronologia del futur de la nostra espècie amb una visió més aviat pessimista (o realista, ja no ho sé...). El que sí que tinc clar és que no serà el darrer que llegiré d'aquest autor i que us recomano el llibre sense cap mena de dubte.