La paràbola del sembrador i La paràbola dels talents - Octavia Butler

Vaig llegir aquestes dues novel·les d'Octavia Butler fa uns anys,  però estava en un moment que no tenia massa ganes d'escriure i gairebé vaig estar a punt d'abandonar el blog. Tot i això, em van agradar molt, així que he aprofitat l'adaptació al còmic que ha publicat Mai Més per revisitar aquesta tràgica, colpidora i fantàstica història en dos actes, i que així formi part de les obres comentades en el blog.

La història, adaptada per Damien Duffy i amb dibuix de John Jennings, està publicada en dues parts, com els llibres, amb un format de tapa dura i una edició espectacular. La traducció és d'Ernest Riera. 

La primera novel.la va ser publicada a principis dels noranta, i la història que s'hi narra comença al 2024, amb el que resulta fàcil comparar el que reflecteix la novel.la i el que realment està passant i analitzar la capacitat especulativa de l'autora. Tot i que Butler és pessimista sobre el camí on s'encara la nostra societat, sobretot en els Estats Units, i està tot potser una mica exagerat, fa una mica d'esgarrifança veure algunes similituds en alguns aspectes, com el racisme, l'auge de l'extrema dreta, l'egoisme generalitzat i la indiferència al patiment dels altres. 

La història és molt dura. Tràfic de persones, assassinats, violacions, abusos, esclavisme... faig un avís, tal com es fa ara als productes audiovisuals, perquè sapigueu on us fiqueu. Butler no està de romanços, no és delicada amb el patiment dels protagonistes, i tampoc amb el del lector. Ajuda molt a l'experiència el dibuix de Jennings, poc definit, difuminat a vegades, amb un estil una mica brut. No em vull pensar com seria aquest producte amb dibuixants més realistes, crec que seria massa gore.

La protagonista de la història és la Lauren Olamina, una adolescent que viu en un barri tancat prop de Los Angeles, aïllat de la barbàrie que hi ha fora. Sense molts luxes, però sense massa perill. 

La seva mare va prendre drogues quan estava embarassada i ella va néixer amb hiperempatia, de forma que pateix físicament el dolor que veu en els altres. També el plaer. Afegir aquest problema a totes les vicissituds que passarà la protagonista em sembla d'una crueltat extrema per part de Butler. La Lauren és una noia inquieta i que dona molts tombs a les coses, i serà l'originadora d'un nou corrent de pensament/religió anomenat Llavors de la Terra, una filosofia que molts consideraran perillosa pel seu plantejament i pels seus objectius finals, entre ells, portar la llavor terrestre a altres estrelles.

En una primera part de la història coneixem la Lauren, els seus pensaments i la seva vida quotidiana en el barri, amb unes relacions familiars més aviat complicades. Més endavant, la cosa es complica quan el barri és assaltat, la major part dels seus habitants assassinats o capturats, i ella i alguns supervivents comencen un complicat viatge cap als estats del Nord, tot buscant seguretat i refugi.

El segon llibre té un plantejament diferent, ja que la narradora principal és la filla de la Lauren, que, un cop adulta, revisita i critica l'obra i la visió de la seva mare. La història comença uns pocs anys desprès d'on acaba el primer llibre. L'agrupació de Llavors de la Terra ha establert una comunitat estable, on prediquen i produeixen productes que intercanvien amb les comunitats veïnes. Tot canvia quan grups ultrareligiosos afins al nou govern conservador decideixen posar fi a la comunitat i reeducar els seus membres. No vull entrar en massa més detalls per evitar donar massa informació sobre la història.

                             

En fi, una experiència lectora dura, però totalment recomanable. Una barreja d' història postapocalíptica i de distopia molt interessant, però poc recomanable per persones sensibles. Poques vegades he tingut tanta sensació d'injustícia i d'impotència llegint una novel.la. Vaig empatitzar totalment amb el patiment de la Lauren i dels seus companys, i em va saber greu que, tot i que la cosa acaba més o menys bé, no ho fa de forma totalment satisfactòria, ni pel lector, ni pels protagonistes. Butler ja ho té, això, potser és un dels motius que fa que sigui una de les meves escriptores favorites. Aviat apareixeran més obres seves en el blog.

Recomanacions de Sant Jordi 26

Feia anys que no escrivia una entrada com aquesta, però mentre estava reflexionant la meva votació pels premis Ictineu d'aquest any, m'he adonat que ha estat un molt bon any per la ciència-ficció en català. També crec que aquesta entrada per ajudar a aquelles persones que volen regalar un llibre de gènere fantàstic a algú que estimen en la diada de Sant Jordi, però que dubten si l'encertaran (a casa meva passa sovint, això).

He fet un poti-poti d'autors, gèneres i editorials, i no he volgut cenyir-me als llibres publicats aquest any, per tant, he afegit algunes lectures que seran més difícils de trobar, però que crec que mereixen una segona oportunitat i una mica més de difusió. Som-hi.

Començo amb Fins on ens elevem en la foscor, de Sequoia Nagamatsu, publicat en català per Sembra llibres. És un llibre colpidor i que emociona molt. Narra com canvia la societat pel fet que una pandèmia global que té efectes molt estranys sobre les persones elimina a gran part de la població mundial. 

Té una estructura de fix-up, relats relacionats en temàtica i escenari, però de lectura independent. Ideal per aquells que volen conèixer noves veus, bona especulació i que tenen ganes d'emocionar-se, tot i que és una lectura que et deixa tocat. Si algú ja ho està una mica, millor abstenir-se.

Continuo amb els relats amb una autora italiana desconeguda, però que em va sorprendre molt gratament, Clelia Farris, amb la seva antologia La consistencia de les idees, publicada per Sfabula. 

Són històries de ciència-ficció molt orgàniques i viscerals, amb punts de vista especulatius molt interessants, a vegades optimistes, altres pessimistes, i que són una barreja de weird, biopunk i solar punk. Tot un descobriment per aquells lectors agosarats i que vulguin conèixer veus noves. 

Acabo amb les recomanacions de narrativa breu amb Les dones que els homes no veuen, d'Alice B. Sheldon, publicada per Duna Llibres. És el primer volum dels millors relats de l'autora, i, tot i que fa poc que la conec, ha esdevingut una de les meves autores preferides. Històries colpidores, divertides, plenes d'especulació i que toquen molts tipus de gèneres. M'ha sorprès la variació d'estructures i de veus narratives i l'actualitat  de les temàtiques. El segon volum és dels llibres que més espero aquest any. Recomanat per aquelles persones que vulguin conèixer una autora clàssica, però amb una veu molt moderna.

D'Alice B. Sheldon, també recomano la novel.la Més enllà dels murs del món, publicada per Chronos. Així com l'antologia anterior la considero perfecta per a tota mena de lectors, aquesta novel.la és una mica més exigent. 

El tema central és el contacte entre una espècie alienígena i alguns terrestres particulars mitjançant la telepatia, que els permet intercanviar les ments i ocupar els cossos dels altres. Perfecte per a persones que vulguin experimentar amb veus narratives sorprenents i ambientacions psicodèliques, on t'introdueixen sense massa explicacions. 

L'editorial Chronos també ha publicat aquest any una gran novel.la d'un valor segur, Adrian Tchaikovsky. He llegit molts dels seus llibres, i Argila alienígena és un dels que més m'ha sorprès. 

És una barreja molt interessant de distopia, novel.la carcerària i ciència-ficció clàssica d'aventures, amb moments d'humor i de terror i un estil narratiu molt amè. Molt recomanable a aquelles persones amb ganes de llegir especulacions relacionades amb la biologia (potser per això l'he gaudit tant), però assequible per a tots els públics.

Ara que la Lluna està de moda, una novel.la interessant on hi passa gran part de la trama és Quan la Terra es pon, de Jordi de Manuel, publicada per Mésllibres. És una història del  cicle del cometa, en el que l'autor ha ubicat gran part de la seva obra, i que analitza les possibles conseqüències i mecanismes de supervivència que utilitzaria la humanitat després de l'impacte devastador d'un cometa sobre la superfície terrestre. Aquesta novel.la és un fantàstic punt d'entrada en aquest univers, i no cal conèixer altres històries prèvies per gaudir de les aventures i l'especulació científica que presenta.

Jordi de Manuel també té un univers més relacionat amb la novel.la negra que amb la ciència-ficció, tot i que l'especulació política i científica també hi és present. Amb Dunes blanques, publicada per Crims.cat, l'autor tanca el cicle de l'Inspector Sergiot, un policia peculiar que acostuma a treballar a una Barcelona d'un futur pròxim. El llibre inclou la seva primera novel.la, una mica modificada, i dues novel·les breus que serveixen d'epíleg a la saga i ajuden a tancar-la. En l'epíleg es defineix la història com a ciència-ficció crimàtica, un concepte força interessant recomanat a aquells als que els agrada la hibridació de gèneres.

Estic sempre molt pendent del que publica Joan-Lluís Lluís, és un autor amb el qual hi connecto molt. La seva darrera novel.la és Una cançó de pluja, publicada per Club editor, una història breu, però intensa i colpidora, on la protagonista és una orangutan a la que acompanyem en el viatge de retorn al seu hàbitat després d'escapar-se del captiveri. És difícil ficar-se a la pell d'un personatge tan peculiar, però crec que l'autor se'n surt molt bé gràcies a inventar-se un llenguatge i una mitologia d'aquesta espècie de gran simi. Ideal pels amants dels animals i de la conservació del medi ambient.

Nació, de Terry Pratchett, publicada per Mai Mes, ha estat una de les grans sorpreses de l'any per mi. Acostumat al to de les novel.les del Discmon, he descobert un autor que, tot i no perdre el sentit de l'humor, explica una història seriosa i entranyable de creixement personal. És una història trencadora, ja que mostra que en els moments de dificultat els grans pilars de la societat, com els rols de gènere, les tradicions i les religions, no tenen massa importància, i aferrar-s'hi fins i tot  és contraproduent. Recomanada als fans de Pratchett que no coneguin a l'autor en altres escenaris a part del Discmon, i també a aquells que vulguin conèixer l'autor, però que els fa mandra i/o respecte endinsar-se en un escenari tan ric i complex.

Mai Mes també ha publicat, gairebé per sorpresa, Hail Mary, la darrera novel.la d'Andy Weir,  i la seva millor obra, segons la meva opinió. És una història de supervivència en situacions complicades utilitzant la tècnica i la ciència, l'especialitat de la casa de l'autor, però amb sorpreses i amb una tècnica narrativa que fa que sigui una lectura molt amena. Fa poc que s'ha fet la versió cinematogràfica, i també està rebent bones crítiques. Faig una mica de trampa, ja que encara no he llegit aquesta novel.la en català, però l'edició és molt xul.la i com a regal a aquells que hagin vist la pel·lícula i no hagin llegit la novel.la, és molt recomanable.

Daniel Genís ha publicat amb Males Herbes aquest any la seva segona novel.la, El dimoni abans de nosaltres, una història narrada amb un estil peculiar en la que acompanyarem a un dimoni malgirbat, en banyeta, mentre ens explica els seus orígens i la seva història. És una novel.la breu però intensa. Amb un personatge molt interessant, escenes colpidores, tocs d'humor, referències al gènere fantàstic i amb un final satisfactori i sorprenent, tot i que brusc. Potser l'estil narratiu basat en l'estil indirecte pot costar una mica al principi, per això la recomano a aquells lectors que tenen ganes de provar estils narratius poc habituals.

Aquest 26 havia previst que fos el meu any Asimov, però gràcies a Cosdiví, publicat per Males Herbes, potser serà el meu any Theodore Sturgeon. Després d'aquesta novel.la ja m'he comprat dues antologies dels seus relats. En un poblet de l'Amèrica profunda, d'aquells pobles tancats de tarannà conservador on tothom ho sap tot de tothom, apareix un desconegut nu, amb un cos encisador i una presència que deixa marca en els que el coneixen, en Cosdiví. Aquest personatge anirà trobant-se amb diferents habitants del poble, alterant per sempre la seva vida. La novel.la, crítica amb el cristianisme i gairebé eròtica, la recomano a lectors amb la ment oberta i que no coneguin a l'autor, estic convençut que els sorprendrà.

Vaig comprar Pati d'Esbajo, de Richard Powers, el Sant Jordi de l'any passat, sense conèixer res de la seva obra. I aquest any ja m'he llegit tres de les seves novel·les, no us dic res més. És un autor sorprenent, amb un estil narratiu peculiar, molt ric, amb històries dins de les històries i una capacitat per explicar aspectes científics complexos sorprenent. L'ambientació d'aquesta novel.la, basada en l'exploració del fons marí i la supervivència d'una illa de la Polinesia davant de l'explotació causada per multinacionals europees, m'ha semblat fascinant. Recomanada especialment a professorat de ciències, els agradi o no el gènere, ja que es podria considerar una novel·la de narrativa, si no fos per alguns detalls. Un autor al qual val la pena conèixer.

L'editorial Specula s'està especialitzant en publicar obres d'autors i autores catalans amb poca trajectòria editorial, com és el cas d'Escafandre de vidre, de Pat Ubach. És una novel.la breu d'ambient claustrofòbic, on els supervivents de la humanitat viuen en coves subterrànies, tot seguint unes normes estrictes de comportament i inhibició per evitar que les desgràcies i les decisions difícils que han de prendre els afectin en el futur. És una història força dura, però que acaba proporcionant una mica d'esperança. Per aquelles persones que tinguin ganes de llegir escriptores novelles amb moltes coses interessants a dir.

Enric Hercé no és un escriptor sense experiència, però sí que s'endinsa en un nou gènere literari, el bizarro, amb Capipota, publicat també per Specula. És una novel.la molt entretinguda, divertida i trepidant, amb una barreja de bizarro, weird i fantasia urbana que no té res d'envejar als grans mestres del gènere. Ja sabia que l'autor tenia coses a dir, però la seva inventiva en aquest tipus d'història tan allunyada de la que havia llegit d'ell m'ha sorprès gratament. Per aquells que tinguin ganes d'explorar nous gèneres i històries híbrides i divertides.

Acabo amb un clàssic de Carl Sagan, Contacte, publicat en català per Duna llibres. La premissa principal de la novel.la és el primer contacte amb una civilització extraterrestre, com es rep, desxifra i interpreta el missatge que ens envien, i les decisions que hem de prendre com a humanitat. Una novel.la molt interessant d'especulació científica, social i religiosa, que he devorat amb fascinació, i amb un final emotiu i sorprenent, que no puc qualificar d'altra manera que rodó. Recomanat per aquelles persones que tinguin ganes de conèixer l'obra d'un dels grans divulgadors científics de la nostra història.

Volia fer una entrada també en castellà, però m'he adonat que he llegit poc en aquesta llengua aquest any, i sobretot novel·les molt antigues. Tot i així, tinc ganes de reivindicar un dels escenaris de fantasia urbana que més em fascina, el Cabanyal màgic d' Alfredo Álamo on s'ubiquen les col·leccions de relats La vieja sangre i La estrella cae, la Tierra llora. Us recomano les històries, els personatges, l'ambientació i l'estil d'aquests dos llibres. Em pensava que perdria una mica la frescor del primer, però manté el nivell. Per aquells amb ganes d'explorar nous escenaris màgics.

Escafandre de vidre - Pat Ubach

L'editorial Specula ja fa uns anys que publica autors i autores catalans de gènere fantàstic, alguns coneguts, molts d'altres sense experiència prèvia. És una aposta editorial arriscada, crec. Com a lector a vegades em fa certa mandra llegir llibres escrits per desconeguts en un mercat ple de novel·les d'escriptors que ja sé que m'agraden, i la pila immensa de novel·les antigues pendents. 

Però, de tant en tant, per sort, experimento. I a vegades, com és aquest cas, trobo petites joies. Avui comentaré Escafandre de vidre, la primera novel.la de Pat Ubach, que m'ha evocat a molts llocs i històries conegudes, però que és capaç de mantenir l'originalitat. 

És una novel.la basada en un escenari tancat i claustrofòbic amb regles estrictes. Els protagonistes viuen confinats en unes cavernes subterrànies artificials, sota un règim de control exigent. Tothom sap el que ha de fer i quan fer-ho, les emocions estan bloquejades i inhibides, les tasques estan especialitzades, els recursos limitats i restringits i una forta burocràcia governa el sistema. No s'explica el perquè els humans han acabat en aquesta situació, però tampoc fa falta. L'exterior és tòxic, i aquells que s'hi aventuren per a cercar recursos ho han de fer protegits. La història comença quan una mare acompanya al seu fill de sis anys a la zona on començarà el seu aprenentatge. Ella ja no el veurà mai més, i haurà de demanar un nou destí laboral després d'acabar la seva tasca com a mare.

És una novel.la curta, de lectura àgil i que m'ha enganxat tant pels enigmes que presenta la trama com per les emocions que viuen els protagonistes. L'he llegit en un parell de tardes. M'ha convençut el ritme, la història i com lliga el pròleg (que crec que explica massa coses) amb la resta de la novel.la. 

Aquesta societat tan tancada, tant físicament com emocionalment, i algunes de les situacions que planteja la novel.la m'han evocat a altres històries d'autors com Frank Herbert, Hugh Howey, els germans Strugatsky, Jordi de Manuel i especialment Alberto Moreno. 

És una història molt femenina. Tot i que hi ha personatges masculins, excepte un, són tots molt passius i conformistes amb la situació, i tots els personatges principals són dones de diferents edats. Té un cert sentit tal com ho planteja l'autora, i entenc l'elecció per evitar conflictes romàntics i emocionals en el grup de protagonistes donada la seva situació, però la miqueta d'esperança que s'intueix en el pròleg i en la resolució de la novel.la seria més clara si hi hagués algun personatge masculí.

Vull destacar com l'autora aconsegueix representar que la inhibició dels sentiments és necessària per a poder sobreviure en aquesta situació, i que els personatges rebutjats per la societat són els que, en el fons, tenen més humanitat.

En fi, tot un descobriment. Us recomano la novel.la sense cap mena de dubte. Estarem pendents del que publiqui l'autora i de les noves apostes de l'editorial.

Robots e Imperio - Isaac Asimov

Sigo con la lectura del Ciclo de la fundación de Isaac Asimov. Hoy voy a comentar Robots e Imperio, la última novela del ciclo de los robots protagonizada por el robot humaniforme Daneel R. Olivaw. 

Es seguramente la novela más completa de este ciclo, la más dinámica y diversa en escenarios y protagonistas, y la que tiene una trama más compleja. Estoy seguro de que eso se debe a que se escribió casi treinta años después las dos primeras novelas de esta saga. Asimov escribió varias novelas en sus últimos años para encajar toda la saga de los robots, el imperio y la fundación, en algunos casos haciendo encaje de bolillos para cuadrar las tramas, como es este caso. Y se notan los años de experiencia a la hora de tratar a los personajes y las historias.

Nos situamos doscientos años después de los hechos narrados en Los robots de Aurora. Lógicamente, el detective terrestre Elijah Bailey ya ha fallecido, pero el resto de personajes del ciclo, tanto los longevos humanos espaciales como los robots, continúan vivos y serán los protagonistas de la historia. Aunque, gracias a los flashbacks, Bailey tendrá un peso importante en la trama.

El escenario es muy interesante. Los terrestres han colonizado ya varios mundos, luchando para terraformarlos y hacerlos habitables. La predominancia ha cambiado, y los terrestres y sus colonias tienen más peso político e influencia que los mundos espaciales originales. Los solarianos han desaparecido, y varias de las expediciones al planeta para descubrir los motivos no han regresado. Un descendiente de Elijah Bailey, capitán de una nave espacial, reclutará a la solariana Gladia, que todavía vive en Aurora, para descubrir los motivos de la desaparición. Lógicamente, sus dos robots más apreciados, Daneel y Giskard, la acompañarán en su aventura. Mientras, en Aurora, el doctor Keldon Amadiro, el antiguo rival de Han Falstolfe, el creador de los robots humaniformes, ya fallecido, planea su venganza contra el planeta tierra y los terrestres.

Seguramente el punto más interesante de la novela es la relación entre los dos peculiares robots y como van cambiando sus percepciones e interpretaciones a medida que pasan los años. Cabe destacar la creación o descubrimiento de una nueva ley de la robótica que ellos desarrollan, la ley cero, que tiene predominancia sobre la primera ley, y que estoy seguro de que tendrá importancia en las novelas venideras.

En fin, que me he divertido mucho con estos protagonistas, y recomiendo la lectura de este ciclo sin dudas, pero ya tengo ganas de cambiar de escenario y comenzar el Tríptico del Imperio con En la arena estelar. Seguro que notaré el cambio en el tono, porque vuelve a ser una novela escrita en los cincuenta. Ya os contaré.

Dunes Blanques - Jordi de Manuel

Els habituals del blog ja sabeu que segueixo molt l'obra de Jordi de Manuel i que els seus llibres apareixen sovint per aquí. Més d'un cop l'autor m'havia recomanat que llegís la primera novel.la protagonitzada per en Marc Sergiot, L'olor de la pluja, però, tot i que he llegit altres novel·les posteriors, no vaig trobar mai el moment.

És per això que no sabia que L'olor de la pluja, tot i ser la primera novel.la amb aquest protagonista, és la darrera en la línia cronològica interna de la saga, i que totes les altres són anteriors. 

Jordi de Manuel ha volgut tancar el cicle de les històries d'aquest protagonista amb el llibre Dunes blanques, que juga amb els títols de moltes altres novel·les del cicle com Mans negres, Cels taronges, o Foc verd (aquests jocs lingüístics són típics de l'obra de l'autor), i que inclou una versió lleugerament modificada de L'olor de la pluja, i dues novel·les breus que ajuden a tancar el cas i funcionen com a epíleg, L'estany negre i El despertar.

L'escenari em sembla molt interessant, una Barcelona del futur (quan va ser escrita la novel.la, ara ja no), amb canvis polítics i arquitectònics importants, que ha de fer front a una arribada massiva de refugiats climàtics interns per culpa d'un període molt prolongat de sequera. La mort d'un científic israelià en circumstàncies molt estranyes desencadena una investigació emocionant i plena d'intriga.

És una història coral. A més del protagonista oficial del cicle d'aquestes novel·les, en Marc Sergiot, i alguns dels seus companys del cos policial, trobem el punt de vista d'una família de refugiats, amb els que coneixem les penúries i el racionament d'aigua que es viu en els camps d'acollida, i el dels científics que investiguen les causes d'aquesta sequera.

Us pot semblar estrany que una novel.la negra aparegui en aquest blog especialitzat en ciència-ficció i fantasia, però és que aquesta història és una barreja de gèneres molt interessant en la que Jordi de Manuel és especialista. És cert que la investigació criminal té un pes molt important en la trama, però també és rellevant l'especulació científica, que resulta coherent pels que tenim més coneixements d'aquest tema, però és senzilla per no desencoratjar a lectors no tan experts. I també té un lleuger to d'ucronia en l'ambientació social i política, que dona molt joc en la narració. 

La resolució de la primera novel.la és satisfactòria, però les dues novel·les breus que l'acompanyen ajuden a tancar del tot el cas i l'escenari plantejat. M'estimo més no dir gran cosa de la seva trama per evitar espatllar algunes sorpreses.

Tot i això, hi ha un detall que sí que vull comentar. Molts dels llibres del Jordi de Manuel es caracteritzen per un to pessimista. Només cal pensar en les seves històries del cicle del cometa, en les quals presenta un escenari on la supervivència de la humanitat serà molt difícil. O una de les seves darreres històries, Àcars, on hem de patir els problemes d'una plaga d'aquests petits aràcnids. O, sense anar més lluny, les penúries que han de passar els personatges de L'olor de la pluja per poder sobreviure a les conseqüències de la sequera. És per això que m'ha sorprès un cert to optimista en aquestes dues històries que fan d'epíleg. No molt exagerat, però sí que es nota un canvi de tendència. Potser l'autor veu les coses d'una altra manera, ara que ja fa un temps que està jubilat.

En fi, un llibre molt interessant que, tot i ser una novel.la negra, té un rerefons especulatiu que m'ha agradat força. Us la recomano sense cap mena de dubte.

La estrella cae, la Tierra llora - Alfredo Álamo

Uno de los libros que más me ha llamado la atención en los últimos años es el conjunto de relatos La vieja sangre, de Alfredo Álamo, publicado por Orciny press. Creo que es una lástima que una historia tan atractiva y fascinante haya tenido tan poca repercusión a nivel mediático y en los premios literarios. 

Todas las historias de este libro transcurren en el barrio del Cabañal de la ciudad de Valencia, donde se mezclan los drogadictos, los hípsters, los turistas y los viejos habitantes, miembros de la vieja sangre, conocedores de la antigua magia y de los ritos que rigen los intercambios, el trato justo, justiprecio. Las reglas del lugar, su geografía, habitantes y características van apareciendo poco a poco a nivel que el lector avanza en las historias,  creando un escenario de fantasía urbana oscura fascinante, rico y lleno de buenas ideas que no tiene nada que envidiar a algunos de los mundos creados por Gaiman, Moore o Mieville y que recuerdas a menudo mucho tiempo después de la primera lectura con apreciación (y una cierta envidia) de la inventiva del autor. 

Todo reino necesita unos gobernantes, y el rey y la reina del barrio (un gitanillo chulito y una paya adolescente que no conoce muy bien las normas del lugar) aparecen en varios de los relatos, ya sea como protagonistas principales o de forma tangencial. Aunque lo que más me cautivó fueron algunos personajes secundarios muy poderosos que aparecen en alguna de las historias, como el Fenicio, el Chatarrero o el Señor de las palomas.

Cuando me enteré de que Alfredo Álamo iba a publicar una segunda colección de relatos situados en este mismo escenario, La estrella cae, la Tierra llora, en la editorial La Magnífica, pasó rápidamente a la cima de la pila de lecturas. Debo reconocer que tenía ciertas dudas antes de empezar el libro, ya que las expectativas estaban muy altas: ¿Mantendría la frescura?, ¿Serían repetitivas las historias, dado que, en el fondo, el escenario es un barrio de Valencia y da para lo que da?, ¿Darían más juego los personajes?... Si compartís estas dudas, estad tranquilos. No es tan sorprendente como La vieja sangre, porque ya conocemos el escenario, las normas y los personajes, pero mantiene el interés, el ritmo, las sorpresas y algunas de las historias son incluso mejores que las de la primera colección. El primer relato ya marca la tendencia, una historia adrenalínica y con mucho ritmo en el que el Rey tiene que marcar territorio y mostrar sus poderes. Los relatos de este segundo libro son un poco más oscuros, si cabe, y más conectados entre ellos que los del primero, se complementan más y están más conjuntados.

Si tengo algo que criticar es la poca presencia de los grandes personajes poderosos del barrio que tanto me habían intrigado. En cambio, aparece otro miembro de su calaña, el Cartógrafo, que da mucho juego. Me ha sorprendido también que un personaje muy secundario del primer volumen tenga tanto protagonismo en esta segunda antología. Dionisio, el que va a su bola, ánima libre y anárquica del barrio, con intereses y objetivos ocultos y que rivaliza con el rey del barrio en muchos momentos.

También quiero destacar que Alfredo Álamo ha abierto el abanico de personajes para evitar algunas redundancias y abrir puntos de vista, de forma que los adolescentes, los niños  e incluso los animales (aparte de las ratas, personajes claves de toda la trama), aparecen como narradores de alguna de las historias. 

En fin, que La estrella cae, la Tierra llora me ha encantado de la misma manera que me encantó en su momento La vieja sangre. No puedo hacer más que recomendaros su lectura sin ningún tipo de duda y, si me permitís, con mucha insistencia. Creo que el barrio se le va a quedar pequeño para los personajes y las historias que está tejiendo este fantástico escritor, pero, tal y como el mismo autor comenta, este barrio es un pozo de sorpresas. No dudéis en visitarlo.

Si no os he convencido con esta entrada tan elogiosa, os recomiendo que escuchéis los relatos Gólem y Desahucio, publicados en el podcast Noviembre Nocturno, con permiso del autor. Estoy seguro que despertaran vuestra curiosidad por este fascinante universo. Continuaremos pendientes de lo que publique este autor.

Heliconia: Primavera - Brian Aldiss

La Trilogía de Heliconia de Brian Aldiss siempre me había llamado la atención, son unos libros que muy a menudo encuentro en las librerías  en el apartado de ciencia ficción, ya que Minotauro las ha ido publicando en diferentes versiones a lo largo de los años.

Últimamente espero a terminar las sagas para comentarlas en el blog, pero en este caso he decidido hacer una excepción, ya que me he quedado con dudas de continuarla después del primer libro, Primavera. He pensado que esta entrada me ayudará a decidirme, ya que pondré por escrito los aspectos positivos y los negativos, y veremos al final hacia donde se decanta la balanza.

Heliconia es un planeta que orbita alrededor de una estrella más bien pequeña que, a su vez, orbita alrededor de otra más masiva. Este baile estelar entre tantos cuerpos celestes provoca unos cambios climáticos en el planeta a los que los habitantes tienen que adaptarse. En el planeta existen seres muy parecidos a los humanos, pero con unas vidas breves en comparación a la periodicidad de los cambios orbitales, por lo que las civilizaciones y culturas que empiezan a despuntar, al cabo de varias generaciones y debido a las catástrofes atmosféricas y a la dureza de las condiciones climáticas cambiantes, retroceden a estructuras sociales y culturales muy primitivas, y el recuerdo de estos fenómenos y de las antiguas culturas solo queda registrado en los ritos y la mitología.

La novela comienza con un prólogo larguísimo, que casi podría ser una novela breve. Es seguramente la parte que más me ha interesado. Narra la historia de un joven cazador de una tribu, Yuli, que vive en los páramos helados y que tiene que refugiarse en una ciudad subterránea en la que se convertirá en sacerdote del dios que rige el destino de los habitantes de esa caverna. El prólogo acaba con la huida de Yuli  y un pequeño grupo de seguidores, que se acabarán uniendo y dominando a pequeñas tribus que viven en la superficie, hasta conquistar la ciudad donde transcurre el resto de la novela, Oldorando.

El escenario es lo que más me ha convencido. Este primer volumen está ubicado, como el título indica, en el momento en el que la estrella menor se acerca más a la mayor, por lo que el planeta se está calentando y lo que empieza en un ambiente frío y duro pronto se transforma en un momento de plenitud, crecimiento y abundancia. Me ha gustado como refleja los cambios físicos, ambientales, culturales y sociales que implica el clima más propicio y el renacimiento de la ciencia y la técnica.

Durante toda la historia pesa la amenaza de una invasión de un temible enemigo, los phagors, una especie bípeda, con cuernos y un tupido pelaje de color blanco que habitan en las zonas heladas, pero que hacen incursiones en las tierras humanas. Aunque, en el fondo, el que será más peligroso será un enemigo invisible en forma de plaga vírica. Creo que es un planteamiento original en este tipo de novelas.

Es una historia coral, ya que seguimos durante varias décadas las aventuras de varios de los habitantes de la ciudad: los jóvenes guerreros, el jefe de la tribu y sus adláteres, las mujeres que les acompañan y que cada vez reclaman más participación en las decisiones... Hay personajes interesantes, pero creo que Aldiss no consigue caracterizarlos del todo bien y no he empatizado con ninguno de ellos. Puede que esté hecho adrede, ya que la historia pretende narrar la historia del planeta, no de los personajes, y el autor tampoco los trata muy bien, la verdad.

Uno de los aspectos que más me ha desconcertado es la capacidad que tienen los humanos de viajar al mundo espiritual, donde encuentran a sus antecesores y pueden interactuar con ellos, aunque están cambiados y casi siempre de mal humor. No le he acabado de encontrar el sentido la introducción de este mundo, ya que no interfiere de manera significativa en la trama general y es algo confuso.

Pero sin duda lo que más me ha sacado de la historia es la presencia de una nave terrestre que orbita alrededor del planeta y que sigue las aventuras de los protagonistas sin intervenir, y enviando la información a la Tierra donde, años después, los habitantes siguen las desventuras de los heliconianos como si fuera un culebrón galáctico. Es una idea que da mucho juego, pero que se queda como una cosa anecdótica durante esta primera novela. No sé si en las posteriores tendrá más relevancia en la trama, pero ha sido un poco decepcionante.

En fin, que hay cosas que me han interesado, como los cambios en el sistema natural y en la cultura de los heliconianos, pero creo que Aldiss no ha sabido sacar el jugo a un escenario prometedor. Me quedo con la intriga de continuar con la historia, pero que no haya cogido el segundo inmediatamente después del primero no es muy buena señal. Ya veremos si las continuaciones aparecen por aquí.

Un dia tot això será teu - Adrian Tchaikovsky

Intento posar-me al dia amb l'obra publicada d'Adrian Tchaikovsky en català. Avui comentaré la novel.la breu Un dia tot això serà teu, una història sobre viatges en el temps força original i divertida. L'ha editat Chronos, amb traducció d'Octavi Gil i una portada espectacular d'Amelia Sales.

He llegit moltes novel·les d'aquest fantàstic autor, i encara aconsegueix sorprendre'm en els seus plantejaments. En aquest cas el que més m'ha agradat és el to de la història, clarament humorístic, però no voldria pas desmerèixer la part d'especulació sobre els viatges en el temps, les seves normes i les seves paradoxes.

És complicat comentar aquesta novel.la sense donar una mica d'informació sobre el seu argument i, sent una història tan breu, pot arruïnar l'experiència. Quasi que us recomano que atureu aquí la lectura d'aquesta entrada i que li doneu una oportunitat, val molt la pena.

El nostre protagonista és un supervivent de la guerra de la Causalitat, un conflicte a través del temps en el qual les diferents faccions s'eliminaven unes a altres abans que arribessin a sorgir les idees que les motivaven i que va ser tan cruent i utilitzant tecnologia tan destructiva que va acabar fragmentant les diferents línies temporals, assolant el planeta i aniquilant als seus habitants.   

Ell viu en el racó final del temps, cultivant la seva granja, cuidant els seus ramats, tot esperant que arribin viatgers en el temps a la seva època per eliminar-los i que es mantingui el statu quo en el qual ell està molt còmode. Té tota la història de la humanitat, la que coneixem i algunes branques alternatives, per buscar entreteniment, queviures i la tecnologia que necessita en cada moment. I companyia, la Milly, una mascota que, veient les portades de la novel.la, us podreu fer una idea de la seva classificació taxonòmica. Què més es pot demanar?

Tot canvia quan rep una visita de dos viatgers més hàbils de l'habitual, que el tracten amb respecte i que li diuen que són els seus successors. Encuriosit i acollonit, els acompanya al seu temps, on descobreix una societat utòpica en la qual ell i una misteriosa dona són adorats com a fundadors. Quan rep la visita d'aquesta misteriosa dona, amb unes intencions ben diferents de la de reproduir-se amb ell, comença una història de cuites, persecucions i lluites inversemblants, mentre els successors intenten que ells cessin la bel·licositat i es dediquin al que s'han de dedicar perquè ells puguin existir.

          

En fi, que us la recomano sense cap mena de dubte. És una història breu, molt divertida i que es llegeix en una tarda, però que juga amb mestria amb les possibilitats del viatge en el temps i, després de tantes pàgines llegides sobre aquest tema, trobar plantejaments originals és molt difícil. M'ha encantat el sentit de l'humor de Tchaikovsky, crec que no he llegit res seu en aquest to, i algunes escenes, com la lluita de campions de la maldat, són memorables. Només em queda una novel.la breu traduïda en català, Trescafocs, espero que aviat aparegui per aquí.

La estación del crepúsculo - Kate Wilhelm

Leí La estación del crepúsculo de Kate Wilhelm hace ya unos años, antes de inaugurar el blog, y cuando hace pocas semanas vi que la editorial Alamut lanzaba una nueva edición, se despertó mi interés por la historia y decidí que era un buen momento para la relectura. La traducción corre a cargo de Manuel de los Reyes.

Creo que los responsables de la publicación han desaprovechado la ocasión para hacer un cambio en la ilustración de la portada, poco representativa de  lo que acontece en el libro. También creo que hubiese sido un buen momento para volver a utilizar la traducción original del título, Donde solían cantar los dulces pájaros, mucho más poético y que va más acorde con el tono de la novela. Pero tengo muy poca idea de decisiones editoriales y supongo que si lo han mantenido, o decidieron hacerlo así desde el principio, es por algún motivo que se me escapa. 

Dejando aparte estos dos aspectos, la novela vale mucho la pena y fue galardonada con el premio Hugo y el Locus. Es una historia representada en tres actos con protagonistas y tramas diferentes, bastante coral, y que, aunque hable de clonación y muchos de los protagonistas son iguales a otros, creo que es un canto a la individualidad y a la diversidad.

La historia está centrada en los Sumner, una familia muy numerosa y acaudalada, dedicada a varios campos del conocimiento y que tiene su centro neurálgico en un valle algo aislado de la civilización, aunque sus miembros trabajan en varias ciudades importantes de Estados Unidos. La acción se desencadena cuando estalla una crisis ecológica que, lentamente, pero sin pausa, un apocalipsis suave, acabará destruyendo la civilización occidental. Los miembros de la familia se reúnen en su valle, hacen acopio de recursos y preparan todos los medios posibles para su supervivencia. La cosa al principio no les va mal, pero pronto detectan que gran parte de los animales de sus granjas, e incluso los hombres y mujeres jóvenes de la familia, son estériles. La única forma de poder sobrevivir es confiar en el proceso de clonación, con todos los inconvenientes y beneficios que esta técnica puede ofrecer. 

La especulación científica en este aspecto es lo que más me ha gustado de la novela, sobre todo como imagina la relación entre los diferentes individuos que pertenecen al mismo grupo de clones y la nueva sociedad que se origina cuando los individuos originales ya han desaparecido, con unos rituales y ceremonias bastante curiosos. 

La primera parte es la más coral y narra el lento apocalipsis, la preparación de la familia, sus investigaciones sobre la clonación y la sorpresa del descubrimiento que los clones tienen algunas capacidades que nadie había sospechado.

La segunda parte sucede varios años después, y narra el viaje de varios individuos de diferentes grupos de clones en un viaje de exploración a las ruinas de una gran ciudad, y como los cambia la distancia que han experimentado respecto a su grupo de clones. El tercero, continuación directa del segundo, narra la historia de un joven que proviene de un embarazo natural, por lo que no tiene grupo de clones, y actúa de forma independiente sin saber lo que experimentan los otros habitantes del enclave.

Es una historia que ha envejecido muy bien para tener cincuenta años, muy moderna en estilo y temática, y que trata algunos temas como la sexualidad de una forma sorprendente para la época en que fue escrita. 

Me ha gustado como la autora valora la individualidad, la diferencia, y que realmente esta es la fuente que hace progresar a nuestra sociedad, mucho más que la uniformidad. Sería interesante que algunos adolescentes la lean, ya que cada vez más están cortados por el mismo patrón, tanto ideológico como estético. 

En fin, que os recomiendo su lectura sin ningún tipo de dudas. Es una autora muy interesante y que escribió muchas novelas durante su larga carrera, aunque solo se han traducido tres de sus obras al castellano. No descarto dar una oportunidad a alguna de las dos que me quedan, ya os contaré.

Otras opiniones de la novela: Ccyberdark

Los robots de Aurora - Isaac Asimov

Hoy voy a comentar la tercera novela del Ciclo de la Fundación del maestro Asimov, los habituales del blog ya sabéis que este año me he propuesto leer todos los libros de esta saga. 

El título en inglés es The robots of Dawn, y fue traducida en castellano en algunas ediciones como Los robots del amanecer. Yo me decanto más por la versión de la edición en la que la he leído, Los robots de Aurora. Creo que tiene más sentido una vez leída la historia, aunque compro la metáfora comparando el nombre del planeta con un nuevo amanecer de la humanidad.  

Como las dos anteriores, esta novela está protagonizada por la extraña pareja formada por un policía terrestre, Elijah Bailey, y un robot humaniforme que vive en el planeta Aurora, Daneel R. Olivaw. De hecho, es el único de este tipo que queda, ya que la investigación de esta historia gira en torno al asesinato, roboticidio o desconexión (os dejo elegir el término que más os guste) del otro robot humaniforme que existía. Una de las conversaciones más interesantes de la novela va en este sentido, en discutir si los robots pueden considerarse como seres vivos o no, y como tendríamos que llamar al hecho de que dejen de funcionar.

Si en El sol desnudo la acción transcurría en el planeta Solaria, en este caso, como indica el título, transcurre en el mundo exterior más importante y el primero colonizado, Aurora. Pero esta vez Bailey está preparado para el viaje. Después de su visita a Solaria está liderando un movimiento de personas que pasan tiempo en la superficie de la Tierra, cosa que provoca que las autoridades terrestres le miren con cierta desconfianza. Pero su presencia es reclamada por las autoridades de Aurora para ayudar en la resolución de un crimen muy extraño en la sociedad de los mundos exteriores, un ataque a un robot que provoca que deje de funcionar. Un asunto grave, y más siendo un robot tan sofisticado como uno humaniforme. Siguiendo el estilo de las dos novelas anteriores Bailey nos sirve de guía mientras conocemos los detalles del caso y de la sociedad Aurorana. Debo reconocer que la resolución del crimen me ha sorprendido y la conclusión de la novela me ha dejado muy buen sabor de boca. De las tres que he leído con estos protagonistas, creo que es la mejor.

 

Me ha sorprendido como trata la sexualidad de los habitantes de Aurora. Casi todo lo que había leído de Asimov hasta ahora era asexuado, muy casto. En esta novela, en cambio, plantea relaciones muy abiertas y promiscuas, e incluso explora la relación entre humanos y robots.

Seguramente lo que me ha gustado más es que esta novela es una pieza clave en lo que será la saga y la evolución en su ambientación. Incluso se menciona la psicohistoria como una posible ciencia. La futura colonización de muchos más planetas tiene mucha relevancia en la trama, sobre todo la discusión de qué planeta tiene que llevar el peso de las futuras tripulaciones, la Tierra o Aurora, y si los robots deben ayudar en esta aventura o debe ser un proceso exclusivamente humano. También quiero destacar la presencia del humor, poco habitual en la obra que conozco de Asimov, al menos en esta saga. Me ha gustado el gag recurrente referente a que las aventuras de Bailey en Solaria fueron llevadas a la pantalla para los mundos exteriores y que todo el mundo le comenta lo poco que se parece al actor que le interpretaba.

En fin, continuaré con la lectura con Robots e imperio, la última novela de este primer bloque temático y de estos protagonistas. Ya os contaré.

Saga de la Tierra Moribunda - Jack Vance

Después de leer el ciclo de Tschai me quedé con ganas de leer más historias de Jack Vance, un autor del que había leído poca cosa de su enorme producción. Me he decidido, gracias a varias recomendaciones, por La saga de la Tierra Moribunda, formada por cuatro libros con estructuras y características diferentes, escritos en un intervalo de tiempo muy largo, de más de treinta años. En castellano las publicó a mediados de los ochenta Ultramar, con traducción de Domingo Santos.

Jack Vance es un autor algo peculiar. Su capacidad de crear mundos, personajes y universos es espectacular, pero no consigue hacerlos brillar del todo creando una historia que vaya a conjunto. Tiene muchas sagas, de las que solo he leído tres, y en todas me quedo con la sensación que desaprovecha escenarios para explicar historias cortas, enlazadas más o menos, pero siempre en aventuras muy episódicas y fragmentadas, con poca profundidad. Si me permitís la analogía, son más importantes las side-quests que el objetivo principal del juego.

Las he disfrutado las tres, cada una a su nivel, pero siempre me he quedado con una sensación agridulce. De momento esta es la que más me ha gustado del autor, gracias a su tono humorístico y a alguno de los personajes, bastante entrañable.

El escenario es nuestro planeta, pero dentro de millones de años. El Sol, de color rojo, se está apagando, y la Luna ha desaparecido. La civilización y la técnica ya no existen, y en las ruinas de las culturas antiguas sobreviven seres humanos en un tipo de sociedad que podríamos clasificar de medieval. La magia, basada en hechizos que se tienen que memorizar y en objetos mágicos, tiene una relevancia muy importante en la vida de los habitantes del planeta, así como las religiones de un tono más bien catastrofista. 

El primer libro es La tierra moribunda, formada por seis relatos diferentes, con algunos personajes coincidentes, pero en el fondo, poco relacionados. Son historias divertidas y entretenidas, algunas con un final que me ha sorprendido, y que sirven para conocer el escenario y las características de la magia y de los restos de tecnología que aún funcionan. 

La mezcla de fantasía y ciencia ficción con un toque pulp es muy interesante y da mucho juego al autor. Me han hecho mucha gracia los nombres de los hechizos, me han recordado a buenos momentos pasados jugando a juegos de rol. El tono de las historias se ha definido como picaresco, un término un poco antiguo, con el que estoy de acuerdo, tanto en la acepción de la persona del pícaro, de la que hay muchos representantes entre los personajes, como en el que hace referencia al punto picante de erotismo, que siempre está presente en los relatos cuando interviene alguna mujer en la historia.

Le había criticado a Vance la poca presencia de personajes femeninos y lo irrelevantes que eran en sus obras anteriores. En esta primera novela, las mujeres tienen más protagonismo y más peso en la trama, pero en las siguientes esto cambia y la presencia femenina todavía es básicamente como objetivo sexual del protagonista masculino de turno, y poca cosa más. 

En el segundo libro, Los ojos del Sobremundo, aparece el personaje más importante de esta saga, Cugel el astuto, un ladronzuelo egoísta, con carisma pero sin escrúpulos. Digamos que su apodo no es un spoiler, ya que es cierto que a veces se sale con la suya, pero también le toman mucho el pelo. El tono de las historias cambia, y el humor tiene mucha más presencia e importancia. Algunas personas que me recomendaron la saga me comentaron que había influido claramente en la obra de Pratchett. Después de leer el primer libro pensé que era una exageración, pero las aventuras de Cugel sí que podrían desarrollarse perfectamente en el Mundodisco. 

Para poder saldar una deuda que ha contraído con Iucounu, el Mago Reidor, Cugel es transportado mágicamente hacia un continente muy lejano para encontrar un objeto codiciado por el hechicero, unas lentillas mágicas del sobremundo. Una vez cumplida su misión y a través de varios relatos bastante divertidos, seguiremos sus aventuras y desventuras en el viaje de regreso hasta la villa de Iucounu, ya que, debido a que el hechicero le ha infectado con un parásito alienígena (sí, surrealista, pero da mucho juego), no puede evitar regresar si quiere sobrevivir. Cugel es un personaje peculiar y mezquino al que acabas cogiendo cariño, aunque es un mentiroso, asesino, manipulador y extorsionador sin ningún tipo de escrúpulo o remordimiento. Debo reconocer que en ocasiones me ha sorprendido por la forma tan expeditiva que tiene de solucionar sus problemas, incluso después de haber leído varias de sus aventuras. 

El tercer libro es La saga de Cugel,  que empieza justo en el momento en el que acaba el segundo, aunque fue escrito muchos años después. La estructura es muy parecida al anterior, relatos relacionados en los que seguiremos las aventuras de Cugel en un viaje de regreso a la zona habitual donde lleva a cabo sus actividades. He tenido la sensación que se nota la diferencia entre los dos libros y que Vance es ya un escritor más maduro. Los relatos son más elaborados y largos, y seguramente este es el mejor de libro de toda la saga. Cabe destacar los relatos en los que Cugel aprende a cuidar de los grandes gusanos marinos que arrastran a los barcos mercantes, ya que el viento en esta tierra moribunda es poco potente. También me han gustado los objetos mágicos que Cugel va adquiriendo en sus viajes, como no, de forma ilícita, y que dan mucho juego en la narración. El final ha sido un poco anticlimático; entiendo que el personaje no da para una culminación épica de su historia, pero me ha dejado un poco frío.

 

La última novela de la saga es Rhialto el prodigioso. Encontraremos solo tres historias protagonizadas por una caterva de magos peculiares, egoístas y sin muchos escrúpulos, como casi todos los habitantes de este universo. Las tramas son menos interesantes que las de la saga de Cugel, pero es un libro entretenido y con momentos bastante divertidos. 

Una vez terminada la lectura me ha sorprendido la elección de la Tierra como centro neurálgico de estas historias tan rocambolescas. Cuadraría mucho más en cualquier universo imaginario, ya que los protagonistas se ven involucrados en viajes en el tiempo, visitas a dimensiones paralelas, viajes interestelares... si hubiese encontrado algún guiño en la narración a la geografía o historia de nuestro planeta lo hubiese entendido, pero no ha sido el caso. 

Es una saga muy heterogénea y con relatos poco conectados entre sí, por lo que yo os recomiendo la lectura de los dos libros protagonizados por Cugel, los otros solo os los recomendaría si estáis realmente interesados en este universo y sois completistas, como es mi caso. Recomiendo especialmente la lectura a los fans de Pratchett, descubriréis unas historias que claramente han influido en su obra, especialmente la última, protagonizada por los magos. Me ha sorprendido gratamente encontrar varios detalles de la historia que me han recordado a historias posteriores de autores de mucho renombre. Creo que es el caso de aquellas pequeñas ideas de un autor que florecen en las mentes de otros, desarrollándose y siendo mucho más relevantes en otra historia que la idea original. 

Por mi parte, sigo interesado en este escenario y ya me he agenciado Songs of the dying earth, una antología de relatos organizada por George R.R. Martin y Gardner Dozois en la que varios autores interesantes como Gaiman, Simmons, Resnick, Silverberg o el propio Martin escriben historias situadas en este universo tan peculiar. La tengo en inglés y últimamente me da cierta pereza leer en este idioma, pero espero que pronto aparezca por aquí.