Condició Artificial - Martha Wells

Avui comentaré Condició Artificial, la segona part d'El diari de Matabot, l'exitosa i molt premiada saga escrita per Martha Wells, publicada en català gràcies a Duna Llibres, amb traducció de Maria Rosich i portada de Ricard Efa. 

Ja havia llegit aquesta novel.la breu fa uns anys en anglès, i ara he aprofitat l'avinentesa de la seva publicació en català, tot esperant la tercera part. Els llibres són protagonitzats per en Matabot, un androide de seguretat, part màquina, part orgànic, que va aconseguir piratejar el seu mòdul de control, i ara actua de forma independent. De totes les coses que un androide de les seves característiques podria triar per fer (assassinar, destruir, conquerir, aniquilar...), el que ell escull és dissimular, anar complint els objectius de les missions que li encomanen, i passar el temps devorant productes audiovisuals de dubtós gust.

Després de les aventures de  la primera novel.la de la saga, Tots els sistemes en vermell, en Matabot acaba sota la protecció dels habitants d'un planeta que tenen una mentalitat molt oberta i que el tracten com si fos un ésser humà amb sentiments, fet al qual no està massa acostumat, i tampoc li agrada gaire.

Per tant, aviat abandonarà els companys protagonistes de la primera part. La segona novel.la comença amb en Matabot viatjant a través de l'espai, d'estació espacial en estació espacial, demanant ser admès en naus no tripulades controlades per intel·ligències artificials. Viatja sense armadura ni accessoris, tot intentant camuflar la seva identitat. La seva destinació és una mina en la qual ell recorda que va perdre el control i que va assassinar alguns dels treballadors. Vol saber com aquests records i l'incident estan associats amb la seva capacitat de ser independent del mòdul de control. És una causa, o una conseqüència? Les implicacions morals d'una cosa o una altra són força diferents.

En la darrera etapa del viatge és acollit per una nau científica que, quan no està de missió, l'aprofiten per fer transport de mercaderies. En Matabot ha trobat en TIM, una ment tan poderosa que no pot controlar ni hackejar, però que l'acabarà ajudant.

Si la primera novel.la es basava en la relació del protagonista amb éssers humans que l'aprecien i li donen feina per imprudents (de fet, en aquesta segona part això també passa), la part principal d'aquesta història és la relació entre els dos éssers artificials, les seves discrepàncies, com es comuniquen i com es preocupen l'un per l'altre. És una relació força entranyable, per ser el tipus de personatges que són. 

La trama és una mica més fluixa que la de la primera novel·la, possiblement també pel fet que el personatge d'en Matabot ja no ofereix tantes sorpreses. Tot i això, és una història que us recomano sense dubtes, ideal per l'estiu: lleugera, entretinguda i divertida, sense massa pretensions, i que provoca que continuï tenint interès per les següents aventures d'aquest curiós personatge. Segur que apareixeran per aquí.

Mercaderes del espacio - Frederick Pohl y C.M. Kornbluth

Intenté leer Mercaderes del espacio hace más de treinta y cinco años, cuando, después de devorar todo lo que había de Asimov en la biblioteca de mi pueblo, y buscando otras obras de ciencia ficción, encontré este libro escrito a cuatro manos por Frederick Pohl y C.M. Kornbluth.

Recuerdo que no conecté nada con él, y solo leí uno o dos capítulos. Más adelante, sí que conecté con la saga de Pórtico de Pohl, que tengo pensado releer durante el verano. Hace poco encontré en una librería de viejo la versión en catalán de la novela publicada en la colección Pòrtic Aventures y decidí darle una oportunidad. Lo empecé con cierto escepticismo, pero me atrapó y lo leí en un par de tardes. Cada libro tiene su momento. 

La historia se sitúa en un futuro no excesivamente lejano, en un planeta Tierra muy cambiado pero, aunque con algunas exageraciones, no es descartable que en nuestro futuro se llegue a parecer un poco a lo que proponen los dos autores. Mucha contaminación, superpoblación, restricciones de agua y alimentos, pocos recursos y mal distribuidos y, lo que es más importante en la trama, un consumismo exageradísimo que provoca que las clases sociales estén formadas por los consumidores, pasivos e incultos, y los productores que les proporcionan entretenimiento y productos de mala calidad a los que engancharse.

Las empresas publicitarias son las que marcan el ritmo de la sociedad, promoviendo artículos, generando adicciones y estableciendo las pautas de lo que debe consumirse. Todo es muy exagerado, pero el tono es bastante divertido, y pese al humor, la mala leche que gasta la novela es bastante importante. Mi hija está estudiando publicidad, y dudo si hacerle llegar este libro o no; no querría que su creatividad se viera influida por los pocos escrúpulos de los protagonistas de la novela. 

El personaje principal es un alto ejecutivo de la empresa de publicidad más influyente del planeta. Su jefe le encarga la mayor campaña que la firma habrá hecho hasta ahora: organizar la explotación de un planeta al que se enviará una colonia de humanos, Venus. En los primeros capítulos descubriremos cómo viven las clases privilegiadas y cómo se organiza la campaña de promoción del viaje a nuestro planeta gemelo. Pero en breve las empresas rivales, y algún compañero con aspiraciones, le juegan una mala pasada al protagonista, que despertará convertido en un paria, el escalón más bajo de la sociedad.

El cambio de visión es muy interesante, así como la resiliencia y los esfuerzos del protagonista por intentar volver al lugar de donde proviene, utilizando las artes de manipulación que tanto domina. En sus aventuras conocerá a los conservacionistas, un grupo que intenta que la sociedad humana cambie para mejorar la distribución de los recursos y evitar el consumismo exagerado. La relación del personaje principal con este grupo rebelde, con el que no comulga mucho, es bastante curiosa, y da mucho juego a la historia. 

Como he comentado con anterioridad la historia tiene un cierto tono humorístico, pero esto no es óbice para que no sea una distopía que está a la altura de otros clásicos del género como 1984, Un mundo feliz, !Hagan sitio! !Hagan sitio! o Farenheit 451. De hecho, mezcla muchos aspectos de estas novelas, con un resultado final bastante original y sorprendente. Me resulta extraño no haber oído hablar tanto de esta novela como de las demás que he mencionado.

En fin, que ha sido un descubrimiento. La recomiendo sin duda. En castellano hay muchas ediciones, algunas bastante recientes, por lo que si estáis interesados, es fácil de encontrar. Hay una continuación, La guerra de los mercaderes, que no descarto que pronto aparezca por aquí. Ya os contaré.

Mercaders de l'espai - Frederic Pohl i C.M. Kornbluth

Vaig intentar llegir Mercaders de l'espai fa més de trenta-cinc anys, quan, després de devorar tot el que hi havia d'Asimov a la biblioteca del meu poble, i buscant altres obres de ciència-ficció, vaig trobar aquest llibre escrit a quatre mans per Frederick Pohl i C.M. Kornbluth.

Recordo que no vaig connectar-hi gens i només vaig llegir un o dos capítols. Més endavant sí que vaig connectar amb la saga de Pòrtic de Pohl, que tinc pensat rellegir durant l'estiu. Ara fa poc vaig trobar en una llibreria de vell la versió en català de la novel.la publicada en col·lecció Pòrtic Aventures i vaig decidir donar-li una oportunitat. Vaig començar-lo amb un cert escepticisme, però em va atrapar i el vaig llegir en un parell de tardes. Cada llibre té el seu moment.

La història se situa en un futur no excessivament llunyà, en un planeta molt canviat, però, tot i que amb algunes exageracions, no és descartable que en el nostre futur s'hi arribi a assemblar una mica. Molta contaminació, superpoblació, restriccions d'aigua i aliments, pocs recursos i mal repartits, i, el que és més important en la trama, un consumisme exageradíssim que provoca que les classes socials estiguin formades pels consumidors, passius i incultes, i els productors que els proporcionen entreteniment i productes de mala qualitat als quals enganxar-se. 

Les empreses publicitàries són les que marquen el ritme de la societat, promovent articles, generant addiccions i establint les pautes del que s'ha de consumir. Tot és molt exagerat, però el to és força divertit, i, tot i l'humor, la mala llet que gasta la novel.la és força important. La meva filla està estudiant publicitat, i dubto de si fer-li arribar aquest llibre o no, no voldria pas que la seva creativitat es veiés influïda pels pocs escrúpols dels protagonistes de la novel.la.

El personatge principal és un alt executiu de l'empresa de publicitat més influent del planeta. El seu cap li encarrega la campanya més important que la firma haurà fet fins ara: organitzar l'explotació d'un planeta al qual s'enviarà una colònia d'humans, Venus.

En els primers capítols descobrirem com viuen les classes privilegiades i com s'organitza la campanya de promoció del viatge al nostre planeta bessó. Però ben aviat les empreses rivals i algun company amb aspiracions li fan una mala passada al protagonista, que despertarà convertit en un engruna, l'esgraó més baix de la societat.

El canvi de visió és molt interessant, així com la resiliència i els esforços del protagonista per intentar tornar al lloc d'on prové, utilitzant les arts de manipulació que tant domina. En les seves aventures coneixerà els conservacionistes, un grup que intenta que la societat humana canviï per millorar la distribució dels recursos i evitar el consumisme exagerat. La relació del personatge principal amb aquest grup rebel, amb el que no hi combrega gaire, és força curiosa, i dona molt joc a la història.

Com he comentat abans té un cert to humorístic, però això no fa que no sigui una distopia que està a l'altura d'altres clàssics del gènere com 1984, Un món feliç, Hagan sitio! Hagan sitio! o Farenheit 451. De fet, barreja molts aspectes d'aquestes novel·les, amb un resultat final força original i sorprenent. Se'm fa estrany no haver-ne sentit a parlar tant d'aquesta novel.la com de les altres que he mencionat. 

En fi, que ha estat tot un descobriment. Us la recomano sense cap mena de dubte. La versió en català potser us costa una mica de trobar, però en castellà hi ha moltes edicions, algunes bastant recents. Hi ha una continuació, La guerra dels mercaders, que no descarto que ben aviat aparegui per aquí. Ja us ho explicaré.

Tríptico del Imperio - Isaac Asimov

Los habituales del blog ya sabéis que este año me he propuesto leer todas las novelas del Ciclo de La Fundación de Asimov según su cronología interna. Después de las cuatro novelas protagonizadas por Daneel R. Olivaw tenía ganas de cambiar de escenario y empecé con muchas ganas la primera de las novelas de la Trilogía del Imperio, En la arena estelar.

Pensaba que las tres novelas tendrían cierta relación, que formarían parte de una historia conjunta, pero son historias totalmente independientes entre ellas, y me atrevo a decir que también son independientes del resto del ciclo. Tengo la sensación que sin estas novelas la consistencia del conjunto de la saga no se vería afectada y que tienen poca repercusión en las historias posteriores. Pero, como aún me faltan algunas  por leer, a lo mejor estoy equivocado.

No me malinterpretéis, no estoy diciendo que sean malas novelas. Son historias cortas, ligeras, entretenidas y bien estructuradas, con el estilo típico de Asimov, pero creo que de lectura prescindible si solo estáis interesados en el Ciclo de la Fundación. Las tres historias están situadas en sistemas planetarios muy alejados del centro del imperio, el planeta Trantor, en épocas muy diferentes, desde que es un imperio en construcción, susceptible a las amenazas externas, hasta que ya es una metrópolis consolidada. 

Mientras asistimos a la instauración del imperio, simultáneamente presenciamos como la Tierra va perdiendo el estatus de planeta madre, hasta llegar al punto que nadie recuerda que es el planeta originario de la especie. Como es habitual en la literatura de Asimov, las tramas están más centradas en las intrigas políticas y el diálogo entre los protagonistas que no en escenas de acción.

La primera novela es En la arena estelar, la más floja de las tres, donde seguiremos las aventuras de un joven aventurero que va en busca de un planeta oculto donde se está forjando una revolución contra la cultura dominante. Es una historia algo predecible, en la que Trantor ni se menciona.

Las corrientes del espacio narra la historia del planeta Florina, fuente de un tipo de fibra especial muy valorado en el resto del imperio, el kyrt, imposible de cultivar en otros planetas. La cultura floriniana está sometida por los habitantes de otro planeta, los Sark, que tratan a los florinianos como una cultura menor y los obligan a trabajar en los cultivos de fibra. Un personaje que ha perdido la memoria tiene la llave para entender el futuro de este planeta clave en la economía galáctica, por eso los representantes del incipiente imperio de Trantor tomarán cartas en el asunto. La resolución de la trama me ha parecido muy ingeniosa, y el recurso del personaje que va recuperando la memoria, aunque es un recurso habitual, está bien utilizado.

Un guijarro en el cielo presenta una mezcla de tramas algo extraña, pero que funciona en conjunto. Por una parte, acompañaremos a un sastre ya maduro que habita en la ciudad de Chicago en un viaje al futuro hasta una Tierra radioactiva, sometida al imperio de Trantor. Los terrestres están muy mal vistos en el resto de la galaxia, el racismo es evidente, y los habitantes de la Tierra más rencorosos exigen venganza. Pero un estudioso de la universidad imperial opina que seguramente la Tierra sea el planeta originario de la humanidad, y pide permiso para explorar las zonas radioactivas para poder demostrarlo. La resolución de la trama me ha convencido, pero me extraña que una tecnología tan poderosa de modificación mental como la que se usa en esta novela no tenga un peso más importante en las historias posteriores. A ver si en las novelas que me quedan por leer me lo justifican. 

Uno de los aspectos que más me cuesta digerir de estas novelas más antiguas de Asimov es como refleja las relaciones entre hombres y mujeres. Este tipo de enamoramientos súbitos sin mucho sentido, con momentos de amor-odio y comportamientos irracionales, me sacan un poco de la historia. Por no hablar de la poca presencia femenina y de su papel en la trama, pero esto es debido a que son historias hijas de la época en la que fueron escritas.

En fin, que son novelas entretenidas, con paralelismos evidentes a algunas situaciones históricas y que he disfrutado, pero no las considero imprescindibles y solo las recomendaría a los lectores completistas interesados en la obra de Asimov. 

La terra de la pluja amarga - Wu Ming-yi

Quan vaig llegir ja fa uns anys L'home dels ulls compostos, de Wu Ming-Yi, ja vaig comentar que el més interessant de la narrativa d'aquest autor és el camí, no la destinació on arribes. La seva prosa és pausada, reflexiva, i dona poca importància al tòpic introducció-nus-desenllaç d'històries més clàssiques. Crec que la seva intenció és que descobrim moments importants de la història dels personatges, sense que acabem de conèixer tota la seva trajectòria. A més a més, dona molta informació de l'hàbitat on es desenvolupa l'acció, les espècies que hi habiten, la seva classificació, les seves característiques... fets que a un lector no avesat a la terminologia científica, el pot desanimar.

Tot i que no sigui un llibre que m'atreveixi a recomanar a tothom, ni als lectors habituals del blog, a mi sí que m'interessa molt el que explica aquest fantàstic autor Taiwanès. És per això que quan em vaig assabentar que Chronos publicava la seva col·lecció de relats La terra de la pluja amarga, amb traducció de Mireia Vargas i il·lustracions del mateix autor, va pujar llocs ràpidament a la pila de lectures.

El llibre està format per sis relats, amb protagonistes diferents, tot i que a vegades les històries s'encavalquen i alguns personatges apareixen més d'una vegada, i fins i tot hi ha alguna història relacionada amb L'home dels ulls compostos. Tot i que siguin bastant independents, hi ha diversos aspectes que les agermanen. D'una banda, la ubicació, l'illa de Taiwan, i la importància que dona l'autor a la preservació de la seva biosfera.

D'altra banda, la idiosincràsia dels personatges, tots molt diferents, però tallats pel mateix patró pel que fa a les seves obsessions respecte a algun tipus d'ésser viu de la fauna i la flora de l'illa de Taiwan. Trobarem científics destacats, aficionats naturalistes, autistes amb capacitats extraordinàries, escaladors d'arbres, aventurers... però tots amb una obsessió molt marcada. En alguns moments m'he sentit una mica identificat com a naturalista i excursionista.  L'altre aspecte que tenen en comú, tot i que crec que l'autor no acaba de treure'n el suc, és l'existència d'un virus informàtic, l'Esquerda, que, quan una persona mor, fa arribar l'accés a tots els seus arxius digitals a un familiar o un amic proper. Aquesta podria ser la part més de gènere fantàstic del llibre, però no apareix en tots els relats, i crec que l'autor ho podria haver explotat més.

No us diré que he devorat els relats de la col·lecció, més aviat els he paladejat. He llegit una història breu cada dia, crec que una dosi més elevada d'aquest tipus de narració tan obsessiva i en el fons una mica pessimista, ja que les obsessions es persegueixen, però no s'atrapen, pot arribar a cansar. Com he dit al principi de l'entrada, no m'atreveixo a recomanar-la a tota mena de lectors, tot i que jo l'he gaudit molt. Ara bé, si us interessa la natura i la seva conservació, és un llibre que heu de llegir sense cap mena de dubte. També us el recomano si us agrada l'obra de Richard Powers, autor que jo he descobert aquest any, ja que les històries tenen molts paral·lelismes, i me l'ha evocat en molts moments. 

En l'epíleg fa referència al concepte Liternatura, que he de reconèixer que desconeixia, tot i haver llegit diversos llibres que encaixarien amb la seva definició. Llegint sempre s'aprenen coses noves... En fi, jo he gaudit molt del viatge, i continuaré pendent de les obres que publiqui Wu Ming-Yi. Us recomano que us atreviu a donar-li una oportunitat.

Hija de sangre y otros relatos - Octavia Butler

Octavia Butler es una de mis escritoras favoritas, y tenía ganas de ver como se desenvuelve en las distancias cortas, pero debo reconocer que la portada de Hija de sangre y otros relatos, publicada en castellano por la editorial Consonni, con traducción de Arrate Hidalgo, me ha desanimado más que animado a probar la lectura hasta hace poco. 

Soy tontísimo, lo sé, pero hay veces en que un libro te llama, y otras no, y a menudo es por detalles como la portada, la edición, la sinopsis, el momento en el que llega a tus manos... En fin, no es que quiera justificarme, pero para evitar que os pase lo mismo que a mí, os aconsejo que le deis una oportunidad a esta excelente colección de relatos, aunque la portada no os resulte atractiva. En el libro hay siete relatos, cinco de género fantástico y un par de más costumbristas, y dos pequeños ensayos sobre el proceso de escritura. Las historias siguen el estilo típico de la autora, con historias protagonizadas por mujeres negras (hay poca diversidad para los nuevos cánones) que lo han pasado o lo están pasando mal por motivos que son los que vertebran la narración de las historias, a menudo relacionados con el género fantástico. Todavía me sorprende la capacidad de Butler para lograr que empatice tanto con el sufrimiento de sus personajes, tan alejados de mi experiencia vital. En novela, aunque este aspecto está muy presente, queda un poco más diluido, pero en pequeñas dosis el puñetazo en la barriga que proporciona la lectura, tiene más intensidad. Voy a comentar los que más me han gustado.

De Butler había  leído con anterioridad la saga Xenogénesis y la saga de Semilla de la Tierra, y varias de las historias de esta colección me han evocado a las novelas de estas dos sagas. Son historias paralelas, pero emparentadas, y me quedo con la sensación que la autora quería explorar un poco más algunos de los aspectos que narra en las novelas. El relato que da nombre al libro, Hija de sangre, que ganó los premios Hugo y Nébula y Amnistía tienen de fondo la misma temática que la saga xenogénesis, el contacto de los humanos con una especie alienígena con la que no podemos combatir y con la que debemos compartir muchas sensaciones y experiencias. Aunque son diferentes en temática y estilo, ambas historias consiguen narrar la extrañeza y la ajenidad de las especies con las que nos hemos visto forzados como humanidad a relacionarnos, siempre desde un punto de vista de inferioridad. La primera es más visceral, la segunda más explicativa, pero las dos me han encantado.

Las otras dos historias que quiero destacar me han evocado a la saga de Semilla de la Tierra. En el caso de la primera, Sonidos del habla (ganadora también del Hugo), es por como narra la decadencia de la sociedad tal y como la conocemos. En este caso es un virus que afecta al sistema nervioso el que ha provocado la pérdida de la capacidad de comunicación hablada y escrita y, consecuentemente, la caída de la civilización. La comunicación se vuelve gestual, con poca profundidad de análisis y comprensión, y muy visceral, los supervivientes no pueden andarse con rodeos. En el caso de La tarde, la mañana y la noche, es debido a que la protagonista padece una enfermedad extraña y muy perjudicial después de que sus progenitores hayan tomado un medicamento, como pasa con la hiperempatía de la protagonista de Semilla de la Tierra. Los aspectos científicos de la enfermedad y de su posible solución me han parecido fascinantes.

En definitiva, que me ha encantado esta colección de relatos y no puedo hacer más que recomendárosla. En el prólogo Butler comenta que ella se siente más novelista que escritora de relatos, pero que de estas historias está orgullosa. Y tiene motivos para estarlo. 

Tengo muchas ganas de leer más de esta fantástica autora. En agosto la editorial Consonni, con traducción también de Arrate Hidalgo, va a publicar la primera novela de la saga Patternist, Semilla salvaje. Antes de llegar a septiembre, estoy convencido de que aparecerá por aquí.

Projecte Hail Mary - Andy Weir

Quan vaig escriure l'entrada sobre Projecte Hail Mary quan es va publicar la novel.la en castellà ja fa uns anys, comentava que el millor que es pot fer amb aquesta novel.la és aproximar-s'hi sense saber-ne gran cosa i gaudir-la, i vaig intentar no explicar aquells detalls més sorprenents de la història.

Ara que Mai Més l'ha publicat en català amb traducció de Lluís Delgado i un disseny espectacular de Maria Picassó, com que ha coincidit en el temps amb l'adaptació cinematogràfica, crec que gairebé tothom és coneixedor, si no de la finalització de la trama, sí dels detalls més sorprenents. Per això aquesta entrada està plena de spoilers, si no coneixeu la història, us recomano parar de llegir aquí.

És la tercera novel.la que llegeixo d'Andy Weir, i totes segueixen el mateix patró: un personatge hàbil en  aspectes tècnics i científics que es troba sense voler en situacions de risc que haurà de superar gràcies als seus coneixements, amb un cert to humorístic i un ritme vertiginós. Crec que en Projecte Hail Mary ha aconseguit solucionar alguns problemes de les seves obres anteriors (no tots), i que, tot i que encara té aquell to de blockbuster, i que cal en alguns moments una suspensió de la credibilitat important en l'àmbit científic, és la seva millor novel.la. Jo he entrat en el joc que proposa amb moltes ganes.

El protagonista principal es desperta en una sala asèptica sense recordar el seu nom, d'on ve, ni que fa allí. Mentre va recuperant a poc a poc la funcionalitat i la memòria, i a base de flashbacks, aventures i experiments, els lectors anem coneixent que el Sol, i en conseqüència la Terra, està en perill, i que ell és un astronauta embarcat en una nau espacial per descobrir una solució al problema en un altre sistema solar. Aviat s'adona que no està sol i descobreix una altra nau tripulada. Una altra espècie intel·ligent està en la mateixa situació que la humanitat, i  per poder sobreviure i salvar les dues civilitzacions, els dos personatges hauran d'aprendre a comunicar-se i a col·laborar. 

El que més m'ha agradat és la interacció entre els dos personatges, tan diferents físicament, però bastant semblants pel que fa als valors i a la consciència. La part de la novel.la en la que aprenen a comunicar-se i com intenten conviure en el mateix espai, tot i les diferències entre els medis on cada espècie ha evolucionat, m'ha semblat força original. La seva relació presenta alguns moments commovedors. 

També vull destacar la planificació de la narració. M'ha agradat com va alternant la situació en el present, i com la lliga amb el descobriment del problema que amenaça al Sol i altres estrelles properes, i els avenços tecnològics que desemboquen en la construcció de la nau que ell acabarà tripulant.

Un retret que li faig a la novel.la, tot i que entenc que és perquè el ritme sigui molt alt, és que crec que als personatges els passen MASSA coses, que hi hauria d'haver algun moment en el qual poguessin gaudir del que han aconseguit i fins i tot avorrir-se.

En fi, que és una història entretinguda, addictiva, amb molt ritme i especulacions científiques interessants i amb un parell de personatges carismàtics i simpàtics. Crec que pot servir com a porta d'entrada al gènere a les noves generacions, té un cert to juvenil. Us la recomano sense dubtes.

La paràbola del sembrador i La paràbola dels talents - Octavia Butler

Vaig llegir aquestes dues novel·les d'Octavia Butler fa uns anys,  però estava en un moment que no tenia massa ganes d'escriure i gairebé vaig estar a punt d'abandonar el blog. Tot i això, em van agradar molt, així que he aprofitat l'adaptació al còmic que ha publicat Mai Més per revisitar aquesta tràgica, colpidora i fantàstica història en dos actes, i que així formi part de les obres comentades en el blog.

La història, adaptada per Damien Duffy i amb dibuix de John Jennings, està publicada en dues parts, com els llibres, amb un format de tapa dura i una edició espectacular. La traducció és d'Ernest Riera. 

La primera novel.la va ser publicada a principis dels noranta, i la història que s'hi narra comença al 2024, amb el que resulta fàcil comparar el que reflecteix la novel.la i el que realment està passant i analitzar la capacitat especulativa de l'autora. Tot i que Butler és pessimista sobre el camí on s'encara la nostra societat, sobretot en els Estats Units, i està tot potser una mica exagerat, fa una mica d'esgarrifança veure algunes similituds en alguns aspectes, com el racisme, l'auge de l'extrema dreta, l'egoisme generalitzat i la indiferència al patiment dels altres. 

La història és molt dura. Tràfic de persones, assassinats, violacions, abusos, esclavisme... faig un avís, tal com es fa ara als productes audiovisuals, perquè sapigueu on us fiqueu. Butler no està de romanços, no és delicada amb el patiment dels protagonistes, i tampoc amb el del lector. Ajuda molt a l'experiència el dibuix de Jennings, poc definit, difuminat a vegades, amb un estil una mica brut. No em vull pensar com seria aquest producte amb dibuixants més realistes, crec que seria massa gore.

La protagonista de la història és la Lauren Olamina, una adolescent que viu en un barri tancat prop de Los Angeles, aïllat de la barbàrie que hi ha fora. Sense molts luxes, però sense massa perill. 

La seva mare va prendre drogues quan estava embarassada i ella va néixer amb hiperempatia, de forma que pateix físicament el dolor que veu en els altres. També el plaer. Afegir aquest problema a totes les vicissituds que passarà la protagonista em sembla d'una crueltat extrema per part de Butler. La Lauren és una noia inquieta i que dona molts tombs a les coses, i serà l'originadora d'un nou corrent de pensament/religió anomenat Llavors de la Terra, una filosofia que molts consideraran perillosa pel seu plantejament i pels seus objectius finals, entre ells, portar la llavor terrestre a altres estrelles.

En una primera part de la història coneixem la Lauren, els seus pensaments i la seva vida quotidiana en el barri, amb unes relacions familiars més aviat complicades. Més endavant, la cosa es complica quan el barri és assaltat, la major part dels seus habitants assassinats o capturats, i ella i alguns supervivents comencen un complicat viatge cap als estats del Nord, tot buscant seguretat i refugi.

El segon llibre té un plantejament diferent, ja que la narradora principal és la filla de la Lauren, que, un cop adulta, revisita i critica l'obra i la visió de la seva mare. La història comença uns pocs anys desprès d'on acaba el primer llibre. L'agrupació de Llavors de la Terra ha establert una comunitat estable, on prediquen i produeixen productes que intercanvien amb les comunitats veïnes. Tot canvia quan grups ultrareligiosos afins al nou govern conservador decideixen posar fi a la comunitat i reeducar els seus membres. No vull entrar en massa més detalls per evitar donar massa informació sobre la història.

                             

En fi, una experiència lectora dura, però totalment recomanable. Una barreja d' història postapocalíptica i de distopia molt interessant, però poc recomanable per persones sensibles. Poques vegades he tingut tanta sensació d'injustícia i d'impotència llegint una novel.la. Vaig empatitzar totalment amb el patiment de la Lauren i dels seus companys, i em va saber greu que, tot i que la cosa acaba més o menys bé, no ho fa de forma totalment satisfactòria, ni pel lector, ni pels protagonistes. Butler ja ho té, això, potser és un dels motius que fa que sigui una de les meves escriptores favorites. Aviat apareixeran més obres seves en el blog.

Recomanacions de Sant Jordi 26

Feia anys que no escrivia una entrada com aquesta, però mentre estava reflexionant la meva votació pels premis Ictineu d'aquest any, m'he adonat que ha estat un molt bon any per la ciència-ficció en català. També crec que aquesta entrada per ajudar a aquelles persones que volen regalar un llibre de gènere fantàstic a algú que estimen en la diada de Sant Jordi, però que dubten si l'encertaran (a casa meva passa sovint, això).

He fet un poti-poti d'autors, gèneres i editorials, i no he volgut cenyir-me als llibres publicats aquest any, per tant, he afegit algunes lectures que seran més difícils de trobar, però que crec que mereixen una segona oportunitat i una mica més de difusió. Som-hi.

Començo amb Fins on ens elevem en la foscor, de Sequoia Nagamatsu, publicat en català per Sembra llibres. És un llibre colpidor i que emociona molt. Narra com canvia la societat pel fet que una pandèmia global que té efectes molt estranys sobre les persones elimina a gran part de la població mundial. 

Té una estructura de fix-up, relats relacionats en temàtica i escenari, però de lectura independent. Ideal per aquells que volen conèixer noves veus, bona especulació i que tenen ganes d'emocionar-se, tot i que és una lectura que et deixa tocat. Si algú ja ho està una mica, millor abstenir-se.

Continuo amb els relats amb una autora italiana desconeguda, però que em va sorprendre molt gratament, Clelia Farris, amb la seva antologia La consistencia de les idees, publicada per Sfabula. 

Són històries de ciència-ficció molt orgàniques i viscerals, amb punts de vista especulatius molt interessants, a vegades optimistes, altres pessimistes, i que són una barreja de weird, biopunk i solar punk. Tot un descobriment per aquells lectors agosarats i que vulguin conèixer veus noves. 

Acabo amb les recomanacions de narrativa breu amb Les dones que els homes no veuen, d'Alice B. Sheldon, publicada per Duna Llibres. És el primer volum dels millors relats de l'autora, i, tot i que fa poc que la conec, ha esdevingut una de les meves autores preferides. Històries colpidores, divertides, plenes d'especulació i que toquen molts tipus de gèneres. M'ha sorprès la variació d'estructures i de veus narratives i l'actualitat  de les temàtiques. El segon volum és dels llibres que més espero aquest any. Recomanat per aquelles persones que vulguin conèixer una autora clàssica, però amb una veu molt moderna.

D'Alice B. Sheldon, també recomano la novel.la Més enllà dels murs del món, publicada per Chronos. Així com l'antologia anterior la considero perfecta per a tota mena de lectors, aquesta novel.la és una mica més exigent. 

El tema central és el contacte entre una espècie alienígena i alguns terrestres particulars mitjançant la telepatia, que els permet intercanviar les ments i ocupar els cossos dels altres. Perfecte per a persones que vulguin experimentar amb veus narratives sorprenents i ambientacions psicodèliques, on t'introdueixen sense massa explicacions. 

L'editorial Chronos també ha publicat aquest any una gran novel.la d'un valor segur, Adrian Tchaikovsky. He llegit molts dels seus llibres, i Argila alienígena és un dels que més m'ha sorprès. 

És una barreja molt interessant de distopia, novel.la carcerària i ciència-ficció clàssica d'aventures, amb moments d'humor i de terror i un estil narratiu molt amè. Molt recomanable a aquelles persones amb ganes de llegir especulacions relacionades amb la biologia (potser per això l'he gaudit tant), però assequible per a tots els públics.

Ara que la Lluna està de moda, una novel.la interessant on hi passa gran part de la trama és Quan la Terra es pon, de Jordi de Manuel, publicada per Mésllibres. És una història del  cicle del cometa, en el que l'autor ha ubicat gran part de la seva obra, i que analitza les possibles conseqüències i mecanismes de supervivència que utilitzaria la humanitat després de l'impacte devastador d'un cometa sobre la superfície terrestre. Aquesta novel.la és un fantàstic punt d'entrada en aquest univers, i no cal conèixer altres històries prèvies per gaudir de les aventures i l'especulació científica que presenta.

Jordi de Manuel també té un univers més relacionat amb la novel.la negra que amb la ciència-ficció, tot i que l'especulació política i científica també hi és present. Amb Dunes blanques, publicada per Crims.cat, l'autor tanca el cicle de l'Inspector Sergiot, un policia peculiar que acostuma a treballar a una Barcelona d'un futur pròxim. El llibre inclou la seva primera novel.la, una mica modificada, i dues novel·les breus que serveixen d'epíleg a la saga i ajuden a tancar-la. En l'epíleg es defineix la història com a ciència-ficció crimàtica, un concepte força interessant recomanat a aquells als que els agrada la hibridació de gèneres.

Estic sempre molt pendent del que publica Joan-Lluís Lluís, és un autor amb el qual hi connecto molt. La seva darrera novel.la és Una cançó de pluja, publicada per Club editor, una història breu, però intensa i colpidora, on la protagonista és una orangutan a la que acompanyem en el viatge de retorn al seu hàbitat després d'escapar-se del captiveri. És difícil ficar-se a la pell d'un personatge tan peculiar, però crec que l'autor se'n surt molt bé gràcies a inventar-se un llenguatge i una mitologia d'aquesta espècie de gran simi. Ideal pels amants dels animals i de la conservació del medi ambient.

Nació, de Terry Pratchett, publicada per Mai Mes, ha estat una de les grans sorpreses de l'any per mi. Acostumat al to de les novel.les del Discmon, he descobert un autor que, tot i no perdre el sentit de l'humor, explica una història seriosa i entranyable de creixement personal. És una història trencadora, ja que mostra que en els moments de dificultat els grans pilars de la societat, com els rols de gènere, les tradicions i les religions, no tenen massa importància, i aferrar-s'hi fins i tot  és contraproduent. Recomanada als fans de Pratchett que no coneguin a l'autor en altres escenaris a part del Discmon, i també a aquells que vulguin conèixer l'autor, però que els fa mandra i/o respecte endinsar-se en un escenari tan ric i complex.

Mai Mes també ha publicat, gairebé per sorpresa, Hail Mary, la darrera novel.la d'Andy Weir,  i la seva millor obra, segons la meva opinió. És una història de supervivència en situacions complicades utilitzant la tècnica i la ciència, l'especialitat de la casa de l'autor, però amb sorpreses i amb una tècnica narrativa que fa que sigui una lectura molt amena. Fa poc que s'ha fet la versió cinematogràfica, i també està rebent bones crítiques. Faig una mica de trampa, ja que encara no he llegit aquesta novel.la en català, però l'edició és molt xul.la i com a regal a aquells que hagin vist la pel·lícula i no hagin llegit la novel.la, és molt recomanable.

Daniel Genís ha publicat amb Males Herbes aquest any la seva segona novel.la, El dimoni abans de nosaltres, una història narrada amb un estil peculiar en la que acompanyarem a un dimoni malgirbat, en banyeta, mentre ens explica els seus orígens i la seva història. És una novel.la breu però intensa. Amb un personatge molt interessant, escenes colpidores, tocs d'humor, referències al gènere fantàstic i amb un final satisfactori i sorprenent, tot i que brusc. Potser l'estil narratiu basat en l'estil indirecte pot costar una mica al principi, per això la recomano a aquells lectors que tenen ganes de provar estils narratius poc habituals.

Aquest 26 havia previst que fos el meu any Asimov, però gràcies a Cosdiví, publicat per Males Herbes, potser serà el meu any Theodore Sturgeon. Després d'aquesta novel.la ja m'he comprat dues antologies dels seus relats. En un poblet de l'Amèrica profunda, d'aquells pobles tancats de tarannà conservador on tothom ho sap tot de tothom, apareix un desconegut nu, amb un cos encisador i una presència que deixa marca en els que el coneixen, en Cosdiví. Aquest personatge anirà trobant-se amb diferents habitants del poble, alterant per sempre la seva vida. La novel.la, crítica amb el cristianisme i gairebé eròtica, la recomano a lectors amb la ment oberta i que no coneguin a l'autor, estic convençut que els sorprendrà.

Vaig comprar Pati d'Esbajo, de Richard Powers, el Sant Jordi de l'any passat, sense conèixer res de la seva obra. I aquest any ja m'he llegit tres de les seves novel·les, no us dic res més. És un autor sorprenent, amb un estil narratiu peculiar, molt ric, amb històries dins de les històries i una capacitat per explicar aspectes científics complexos sorprenent. L'ambientació d'aquesta novel.la, basada en l'exploració del fons marí i la supervivència d'una illa de la Polinesia davant de l'explotació causada per multinacionals europees, m'ha semblat fascinant. Recomanada especialment a professorat de ciències, els agradi o no el gènere, ja que es podria considerar una novel·la de narrativa, si no fos per alguns detalls. Un autor al qual val la pena conèixer.

L'editorial Specula s'està especialitzant en publicar obres d'autors i autores catalans amb poca trajectòria editorial, com és el cas d'Escafandre de vidre, de Pat Ubach. És una novel.la breu d'ambient claustrofòbic, on els supervivents de la humanitat viuen en coves subterrànies, tot seguint unes normes estrictes de comportament i inhibició per evitar que les desgràcies i les decisions difícils que han de prendre els afectin en el futur. És una història força dura, però que acaba proporcionant una mica d'esperança. Per aquelles persones que tinguin ganes de llegir escriptores novelles amb moltes coses interessants a dir.

Enric Hercé no és un escriptor sense experiència, però sí que s'endinsa en un nou gènere literari, el bizarro, amb Capipota, publicat també per Specula. És una novel.la molt entretinguda, divertida i trepidant, amb una barreja de bizarro, weird i fantasia urbana que no té res d'envejar als grans mestres del gènere. Ja sabia que l'autor tenia coses a dir, però la seva inventiva en aquest tipus d'història tan allunyada de la que havia llegit d'ell m'ha sorprès gratament. Per aquells que tinguin ganes d'explorar nous gèneres i històries híbrides i divertides.

Acabo amb un clàssic de Carl Sagan, Contacte, publicat en català per Duna llibres. La premissa principal de la novel.la és el primer contacte amb una civilització extraterrestre, com es rep, desxifra i interpreta el missatge que ens envien, i les decisions que hem de prendre com a humanitat. Una novel.la molt interessant d'especulació científica, social i religiosa, que he devorat amb fascinació, i amb un final emotiu i sorprenent, que no puc qualificar d'altra manera que rodó. Recomanat per aquelles persones que tinguin ganes de conèixer l'obra d'un dels grans divulgadors científics de la nostra història.

Volia fer una entrada també en castellà, però m'he adonat que he llegit poc en aquesta llengua aquest any, i sobretot novel·les molt antigues. Tot i així, tinc ganes de reivindicar un dels escenaris de fantasia urbana que més em fascina, el Cabanyal màgic d' Alfredo Álamo on s'ubiquen les col·leccions de relats La vieja sangre i La estrella cae, la Tierra llora. Us recomano les històries, els personatges, l'ambientació i l'estil d'aquests dos llibres. Em pensava que perdria una mica la frescor del primer, però manté el nivell. Per aquells amb ganes d'explorar nous escenaris màgics.

Escafandre de vidre - Pat Ubach

L'editorial Specula ja fa uns anys que publica autors i autores catalans de gènere fantàstic, alguns coneguts, molts d'altres sense experiència prèvia. És una aposta editorial arriscada, crec. Com a lector a vegades em fa certa mandra llegir llibres escrits per desconeguts en un mercat ple de novel·les d'escriptors que ja sé que m'agraden, i la pila immensa de novel·les antigues pendents. 

Però, de tant en tant, per sort, experimento. I a vegades, com és aquest cas, trobo petites joies. Avui comentaré Escafandre de vidre, la primera novel.la de Pat Ubach, que m'ha evocat a molts llocs i històries conegudes, però que és capaç de mantenir l'originalitat. 

És una novel.la basada en un escenari tancat i claustrofòbic amb regles estrictes. Els protagonistes viuen confinats en unes cavernes subterrànies artificials, sota un règim de control exigent. Tothom sap el que ha de fer i quan fer-ho, les emocions estan bloquejades i inhibides, les tasques estan especialitzades, els recursos limitats i restringits i una forta burocràcia governa el sistema. No s'explica el perquè els humans han acabat en aquesta situació, però tampoc fa falta. L'exterior és tòxic, i aquells que s'hi aventuren per a cercar recursos ho han de fer protegits. La història comença quan una mare acompanya al seu fill de sis anys a la zona on començarà el seu aprenentatge. Ella ja no el veurà mai més, i haurà de demanar un nou destí laboral després d'acabar la seva tasca com a mare.

És una novel.la curta, de lectura àgil i que m'ha enganxat tant pels enigmes que presenta la trama com per les emocions que viuen els protagonistes. L'he llegit en un parell de tardes. M'ha convençut el ritme, la història i com lliga el pròleg (que crec que explica massa coses) amb la resta de la novel.la. 

Aquesta societat tan tancada, tant físicament com emocionalment, i algunes de les situacions que planteja la novel.la m'han evocat a altres històries d'autors com Frank Herbert, Hugh Howey, els germans Strugatsky, Jordi de Manuel i especialment Alberto Moreno. 

És una història molt femenina. Tot i que hi ha personatges masculins, excepte un, són tots molt passius i conformistes amb la situació, i tots els personatges principals són dones de diferents edats. Té un cert sentit tal com ho planteja l'autora, i entenc l'elecció per evitar conflictes romàntics i emocionals en el grup de protagonistes donada la seva situació, però la miqueta d'esperança que s'intueix en el pròleg i en la resolució de la novel.la seria més clara si hi hagués algun personatge masculí.

Vull destacar com l'autora aconsegueix representar que la inhibició dels sentiments és necessària per a poder sobreviure en aquesta situació, i que els personatges rebutjats per la societat són els que, en el fons, tenen més humanitat.

En fi, tot un descobriment. Us recomano la novel.la sense cap mena de dubte. Estarem pendents del que publiqui l'autora i de les noves apostes de l'editorial.

Robots e Imperio - Isaac Asimov

Sigo con la lectura del Ciclo de la fundación de Isaac Asimov. Hoy voy a comentar Robots e Imperio, la última novela del ciclo de los robots protagonizada por el robot humaniforme Daneel R. Olivaw. 

Es seguramente la novela más completa de este ciclo, la más dinámica y diversa en escenarios y protagonistas, y la que tiene una trama más compleja. Estoy seguro de que eso se debe a que se escribió casi treinta años después las dos primeras novelas de esta saga. Asimov escribió varias novelas en sus últimos años para encajar toda la saga de los robots, el imperio y la fundación, en algunos casos haciendo encaje de bolillos para cuadrar las tramas, como es este caso. Y se notan los años de experiencia a la hora de tratar a los personajes y las historias.

Nos situamos doscientos años después de los hechos narrados en Los robots de Aurora. Lógicamente, el detective terrestre Elijah Bailey ya ha fallecido, pero el resto de personajes del ciclo, tanto los longevos humanos espaciales como los robots, continúan vivos y serán los protagonistas de la historia. Aunque, gracias a los flashbacks, Bailey tendrá un peso importante en la trama.

El escenario es muy interesante. Los terrestres han colonizado ya varios mundos, luchando para terraformarlos y hacerlos habitables. La predominancia ha cambiado, y los terrestres y sus colonias tienen más peso político e influencia que los mundos espaciales originales. Los solarianos han desaparecido, y varias de las expediciones al planeta para descubrir los motivos no han regresado. Un descendiente de Elijah Bailey, capitán de una nave espacial, reclutará a la solariana Gladia, que todavía vive en Aurora, para descubrir los motivos de la desaparición. Lógicamente, sus dos robots más apreciados, Daneel y Giskard, la acompañarán en su aventura. Mientras, en Aurora, el doctor Keldon Amadiro, el antiguo rival de Han Falstolfe, el creador de los robots humaniformes, ya fallecido, planea su venganza contra el planeta tierra y los terrestres.

Seguramente el punto más interesante de la novela es la relación entre los dos peculiares robots y como van cambiando sus percepciones e interpretaciones a medida que pasan los años. Cabe destacar la creación o descubrimiento de una nueva ley de la robótica que ellos desarrollan, la ley cero, que tiene predominancia sobre la primera ley, y que estoy seguro de que tendrá importancia en las novelas venideras.

En fin, que me he divertido mucho con estos protagonistas, y recomiendo la lectura de este ciclo sin dudas, pero ya tengo ganas de cambiar de escenario y comenzar el Tríptico del Imperio con En la arena estelar. Seguro que notaré el cambio en el tono, porque vuelve a ser una novela escrita en los cincuenta. Ya os contaré.

Dunes Blanques - Jordi de Manuel

Els habituals del blog ja sabeu que segueixo molt l'obra de Jordi de Manuel i que els seus llibres apareixen sovint per aquí. Més d'un cop l'autor m'havia recomanat que llegís la primera novel.la protagonitzada per en Marc Sergiot, L'olor de la pluja, però, tot i que he llegit altres novel·les posteriors, no vaig trobar mai el moment.

És per això que no sabia que L'olor de la pluja, tot i ser la primera novel.la amb aquest protagonista, és la darrera en la línia cronològica interna de la saga, i que totes les altres són anteriors. 

Jordi de Manuel ha volgut tancar el cicle de les històries d'aquest protagonista amb el llibre Dunes blanques, que juga amb els títols de moltes altres novel·les del cicle com Mans negres, Cels taronges, o Foc verd (aquests jocs lingüístics són típics de l'obra de l'autor), i que inclou una versió lleugerament modificada de L'olor de la pluja, i dues novel·les breus que ajuden a tancar el cas i funcionen com a epíleg, L'estany negre i El despertar.

L'escenari em sembla molt interessant, una Barcelona del futur (quan va ser escrita la novel.la, ara ja no), amb canvis polítics i arquitectònics importants, que ha de fer front a una arribada massiva de refugiats climàtics interns per culpa d'un període molt prolongat de sequera. La mort d'un científic israelià en circumstàncies molt estranyes desencadena una investigació emocionant i plena d'intriga.

És una història coral. A més del protagonista oficial del cicle d'aquestes novel·les, en Marc Sergiot, i alguns dels seus companys del cos policial, trobem el punt de vista d'una família de refugiats, amb els que coneixem les penúries i el racionament d'aigua que es viu en els camps d'acollida, i el dels científics que investiguen les causes d'aquesta sequera.

Us pot semblar estrany que una novel.la negra aparegui en aquest blog especialitzat en ciència-ficció i fantasia, però és que aquesta història és una barreja de gèneres molt interessant en la que Jordi de Manuel és especialista. És cert que la investigació criminal té un pes molt important en la trama, però també és rellevant l'especulació científica, que resulta coherent pels que tenim més coneixements d'aquest tema, però és senzilla per no desencoratjar a lectors no tan experts. I també té un lleuger to d'ucronia en l'ambientació social i política, que dona molt joc en la narració. 

La resolució de la primera novel.la és satisfactòria, però les dues novel·les breus que l'acompanyen ajuden a tancar del tot el cas i l'escenari plantejat. M'estimo més no dir gran cosa de la seva trama per evitar espatllar algunes sorpreses.

Tot i això, hi ha un detall que sí que vull comentar. Molts dels llibres del Jordi de Manuel es caracteritzen per un to pessimista. Només cal pensar en les seves històries del cicle del cometa, en les quals presenta un escenari on la supervivència de la humanitat serà molt difícil. O una de les seves darreres històries, Àcars, on hem de patir els problemes d'una plaga d'aquests petits aràcnids. O, sense anar més lluny, les penúries que han de passar els personatges de L'olor de la pluja per poder sobreviure a les conseqüències de la sequera. És per això que m'ha sorprès un cert to optimista en aquestes dues històries que fan d'epíleg. No molt exagerat, però sí que es nota un canvi de tendència. Potser l'autor veu les coses d'una altra manera, ara que ja fa un temps que està jubilat.

En fi, un llibre molt interessant que, tot i ser una novel.la negra, té un rerefons especulatiu que m'ha agradat força. Us la recomano sense cap mena de dubte.