Les dones que els homes no veuen - Alice B. Sheldon

Una de les autores que m'ha sorprès més en el darrer any és Alice B.Sheldon. Feia temps que la tenia en la llista de pendents, i ho he solucionat gràcies a la lectura de Houston, Houston, ens rebeu?,  publicada per Duna Llibres i de Més enllà dels murs del món, publicada per Chronos.

Llegint una mica sobre la seva bibliografia vaig veure que era molt reconeguda pels seus relats, així que em vaig comprar una antologia publicada en castellà el 1980, Cantos estelares de un viejo primate, amb la intenció de llegir-la durant aquest any. Els meus plans, però, van canviar quan em vaig assabentar que Duna Llibres tenia la intenció de publicar una selecció dels millors relats de Sheldon en dos volums. El primer, Les dones que els homes no veuen, amb traducció d'Ernest Riera i portada de Ricard Efa, és el protagonista de l'entrada d'avui. 

El llibre comença amb un pròleg d' Ursula K. Le Guin del que destaco el moment en el qual se'n riu del fet que un gran escriptor de ciència-ficció (a qui no menciona, però és Robert Silverberg), en un pròleg d'una altra antologia de Triptree, afirmava que la seva prosa era molt masculina i que de cap manera podia ser una dona, una hipòtesis que ja començava a sonar en aquell moment. 

En aquesta primera antologia trobarem tretze dels seus relats, molts finalistes i premiats en els tres grans premis internacionals, els Hugo, els Locus i els Nebula. He trobat algunes temàtiques comunes en les històries, com ara la reproducció, les malalties infeccioses, els viatges en el temps, els alienígenes, i la crítica sobre el paper que tenen les dones en la nostra societat. També m'ha agradat molt la varietat en les estructures narratives i les veus dels narradors. És una col·lecció molt heterogènia en estil i temàtiques, però molt homogènia en qualitat. 

Comentaré per sobre aquells relats que m'han semblat més interessants i sorprenents, tot i que en podria incloure fàcilment quatre o cinc més, però no vull fer una entrada massa llarga.

El teu cor haploide m'ha agradat molt per l'escenari que presenta, una galàxia on hi ha éssers humans i altres espècies humanoides en molts sistemes solars, originàries cada una del seu planeta. D'on carai han sortit? La història ens l'explica un científic que viatja a un  planeta amb habitants intel·ligents, amb l'objectiu d'estudiar la seva fauna i flora, i de saber si es poden considerar humans o no. M'ha recordat una mica a algunes històries de l'Ekumen d'Ursula K. Le Guin.

La noia que estava endollada (premi Hugo en 1974) també presenta un escenari molt interessant, però força trist, en el qual la publicitat està prohibida, però les empreses s'ho empesquen tot per fer que el públic consumeixi el que ells volen. La protagonista és una noia poc agraciada i força innocent, que serà connectada de forma remota a un cos artificial, amb el qual es farà famosa. És una història d'estil cyberpunk que ha envellit molt bé i és molt actual, tant pel que fa a l'estil narratiu com a la temàtica.

El relat més estrany és L'amor és el pla, el pla és la mort (premi Nebula en 1973). El narrador és un mascle d'una espècie alienígena que s'enamora d'una femella. Seguirem el seu cicle vital i els costums de la seva espècie, les adaptacions al clima, la cura de la descendència, l'alimentació... amb una narració estranya, a vegades confusa, però molt intrigant i addictiva. És una història visceral, molt potent.

Els alienígenes també són els protagonistes de I vaig despertar aquí, a la falda freda del turó, però amb un plantejament molt diferent. La premissa és que els humans hem entrat en contacte amb moltes espècies diferents d'extraterrestres, i el que sentim per ells, més que curiositat o repulsió, és una atracció malaltissa, carnal, fins i tot sexual. I ells se n'aprofiten. M'ha deixat molt mal cos.

Els viatges en el temps no podien faltar en una col·lecció de relats de ciència-ficció. M'ha agradat molt el plantejament humorístic de Sauri de floració nocturna, amb una temàtica semblant a A sound of thunder, de Bradbury, però amb un to molt diferent. També m'ha convençut com lliga els viatges en el temps i la supervivència de la humanitat després d'una apocalipsi en el fantàstic, però una mica trist, L'home que va tornar caminant a casa. La manera com relaciona les dues situacions representades en la història m'ha semblat brillant. 

En fi, que no puc fer més que recomanar-vos la lectura d'aquests relats tan interessants. Com ja m'ha passat en altres històries que he llegit de l'autora, considero que són molt actuals, que han envellit molt bé. Sembla mentida que hagin estat escrits fa tants anys. De fet, totes les històries són més antigues que jo... i passo dels cinquanta. Sheldon era una avançada al seu temps i continuo molt interessat en la seva obra. Quan es publiqui la segona col·lecció de relats, que crec que està prevista per aquest any, segur que apareixerà per aquí.