L'estiu en què la natura es va rebel.lar - Maria Giberga

En l'entrada anterior a aquesta comentava que en aquestes èpoques de l'any acostumo a patir un bloqueig lector. Quan estic en aquesta situació, busco llibres curts que em despertin l'interès. Per això, quan vaig trobar a la biblioteca L'estiu en què la natura es va rebel·lar, de Maria Giberga, publicat per Pagès, me'l vaig emportar ràpidament.

Reconec que el vaig començar amb un cert escepticisme. No n'havia sentit a parlar, ni del llibre ni de l'autora, i a Goodreads només tenia una valoració (d'algú del criteri del qual me'n refio, això sí). I ha estat una sorpresa molt agradable, una lectura àgil, amena, divertida i en alguns moments esgarrifosa.  M'encanta quan em passen aquestes coses. 

El llibre està format per set relats breus, amb diversos protagonistes i situacions, però amb un rerefons comú i un relat final que ho lliga tot d'una manera força sorprenent. 

La premissa és, com diu el títol, que els éssers vius es rebel·len contra les accions dels humans i, de forma immisericorde, ens fan pagar amb escreix les malifetes que els hem fet a ells i al medi ambient en general. Després de pensar-hi una bona estona jo qualificaria el llibre dins del gènere de terror; reconec que algunes històries, tot i l'humor cínic que les impregna, m'han deixat mal cos.

Els relats aconsegueixen, tot i la seva brevetat, mantenir la tensió narrativa. Els dos primers tenen uns protagonistes semblants, però a partir d'aquí l'espectre de veus narratives es diversifica, de forma que hi ha narradors humans, animals, vegetals i fins i tot alguna història narrada des de dos punts de vista. També vull destacar com l'autora finalitza els relats; a vegades és difícil tancar de forma satisfactòria una bona història, però crec que se n'ha sortit molt bé.

Em quedo amb el dubte de si l'autora ha escrit de forma independent els relats i els ha acabat d'unir amb la història final, o si tot el llibre estava planificat des del principi.

Tot i que m'he deixat portar per la premissa, i sent conscient que és una obra de ficció, com a biòleg en algun moment he arrufat la cella, especialment en el relat El cuc. També m'he quedat amb la sensació que en algun dels relats, concretament el de l'Aranya, faria falta una revisió més acurada. Tot i això, aquests detalls no fan que l'experiència lectora no hagi estat satisfactòria, i no puc fer res més que aconsellar-vos que li doneu una oportunitat.

Punt de saturació - Adrian Tchaikovsky

La capacitat creativa d'Adrian Tchaikovsky és sorprenent. No para de publicar novel·les independents, sagues de milers de pàgines i novel·les curtes, tant de fantasia com de ciència-ficció. És dificilíssim mantenir-se al dia de la seva obra, i considero que té molt mèrit que, després d'haver llegit tantes històries seves, encara aconsegueixi sorprendre'm com a escriptor.

Els lectors en català tenim la sort que l'editorial Chronos està publicant moltes de les seves novel·les breus, format en el qual crec que aquest fantàstic escriptor britànic excel·leix. La protagonista de l'entrada d'avui és Punt de saturació, traduïda per Lluís Delgado. La història ens situa en un futur relativament proper, una mica distòpic, on el canvi climàtic i l'aparició de pandèmies víriques i bacterianes resistents han provocat canvis importants en el dia a dia dels habitants del nostre planeta. L'escenari principal de la història és la Regió de Deshidratació Higromètrica, coneguda com la Zona, una franja d'habitat tropical on la combinació d'elevades temperatures i humitat ambiental provoca que els éssers humans no hi puguem sobreviure sense protecció. La Zona va ser objectiu de projectes d'investigació per part de grans corporacions internacionals, però totes les investigacions van ser abandonades perquè no sortien rendibles, i la zona anava expandint-se. Vint anys després, la doctora Jasmine Marks, que havia estat investigant a la Zona, és contractada per una nova expedició que busca respostes a alguns dels misteris que genera aquest nou hàbitat.

La història està explicada mitjançant capítols molt curts narrats en primera persona, ja sigui com a diaris personals que la investigadora grava, o com la transcripció de converses entre els membres de l'expedició. La doctora Marks no és una narradora fiable; la narració és caòtica, plena de forats, va amunt i avall i l'estat de confusió i nerviosisme de la investigadora no ajuda. És un efecte clarament buscat per ajudar el lector a entrar en aquest espai tan misteriós i generar un estat d'incertesa.  

La novel.la es podria ubicar en la categoria d'història sobre una zona misteriosa amb propietats diferents, com Pícnic a la vora del camí dels germans Strugatsky o Aniquilación de Jeff Vandermeer, però amb la diferència que l'anomalia no és d'origen misteriós o alienígena, sinó que és responsabilitat humana. De fet, la història beu d'alguns clàssics del gènere, fet del qual Tchaikovsky no s'amaga, ja que els menciona durant la narració i els enumera al final del llibre.

El fet que sigui una novel.la breu i l'estructura narrativa que presenta provoquen que la lectura sigui lleugera i addictiva. M'ha durat un parell de dies. Vull destacar com l'autor aconsegueix representar l'angoixa i claustrofòbia que pateixen els visitants de la zona, i també com aconsegueix reflectir com aquesta bull de vida. És un plantejament original fer veure que el canvi climàtic generi zones amb molta biodiversitat, normalment l'enfocament és el contrari. Els lectors habituals ja sabeu que soc biòleg, i les novel·les que toquen aquesta disciplina acostumen a agradar-me i em tenen mig convençut abans de començar. En aquest cas, a més, he après alguns conceptes nous de fisiologia animal als que Tchaikovsky ha sabut traure el suc de forma molt original. 

En definitiva, una novel.la curta d'estructura interessant, una mica caòtica, amb misteris científics força originals i amb un final que tanca la història de forma satisfactòria, però prou obert per poder explorar una mica més l'escenari. Us la recomano sense cap mena de dubte.

La mort eterna - Cixin Liu

Avui comentaré la darrera novel.la d'una de les trilogies de ciència-ficció que més m'ha sorprès, la trilogia dels tres cossos, de Cixin Liu. La vaig llegir en anglès, després en castellà, i ara en català en l'edició de Duna Llibres, amb traducció de Mireia Vargas i unes portades espectaculars de Guillem H. Pungiluppi. 

La Mort eterna és la novel·la final de la trilogia, en la qual el lector viatjarà cap a diverses etapes del futur de la humanitat seguint a una protagonista una mica anodina, la Cheng Xin, gràcies a la tecnologia de la hibernació. La novel·la aprofundeix en la relació complicada d'amor-odi amb els trisolarians, i en el concepte del bosc fosc, bases principals dels volums anteriors. 

És molt difícil comentar l'argument de la novel·la sense parlar sobre successos importants de les anteriors i caure en l'espòiler, així que m'estimo més fer una opinió general, sense entrar massa en detalls. 

És una novel.la espectacular, la millor de la trilogia, diversa, sorprenent i plena de sense of wonder. D'aquelles que et reconcilia amb el gènere i que fa petites a altres històries que tenen molt mèrit, però que no suporten la comparació amb aquesta.

La novel.la té molts punts forts, però segurament el que més destaca és la capacitat d'especulació de Cixin Liu. Té una capacitat espectacular per fer creïbles situacions imaginatives, donant tombs i tombs sobre una idea, analitzant causes i conseqüències i proporcionant detalls. En aquesta novel.la vull destacar com explica els canvis sociològics, polítics, filosòfics i fins i tot estètics de les diferents èpoques del futur de la humanitat. Altres punts interessants de l'estil de Cixin que han fet que sigui un dels meus autors favorits són les grans estructures que és capaç d'imaginar, les explicacions científiques de ciència-ficció dura, els girs i sorpreses en la trama i, sobretot, la capacitat d'explicar moltes històries diferents dins de la trama principal, el conte dins del conte, fet que proporciona diverses capes de lectura a la novel.la i la fa més rica. No tot són elogis a l'estil de Cixin Liu. Al meu entendre, té un problema amb el tractament dels personatges, en la seva evolució i la seva caracterització. D'una banda, interpreto que la protagonista de la trilogia és la Humanitat (així, en majúscules, fiquem-nos transcendents), i que no li cal ni li interessa aprofundir en els personatges individuals. L'altra opció és que la majoria dels personatges són xinesos, i que les diferències culturals facin que sembli que no estan caracteritzats.  No és la primera història escrita per un autor o autora asiàtic en la que m'hagi passat això, per tant, potser és culpa meva. També em costa molt recordar i identificar els noms asiàtics dels protagonistes, i crec que això també pot influir.                  En definitiva, un colofó espectacular per una trilogia que serà considerada un clàssic d'aquí a uns anys. Us el recomano sense cap mena de dubte. És una llàstima que Cixin Liu porti tant temps inactiu. En els darrers anys només ha escrit algun relat. Espero que sigui perquè està treballant en un projecte tan ambiciós com aquest. Si és així, pujarà ràpidament a dalt de tot de la pila de lectures.

Condició Artificial - Martha Wells

Avui comentaré Condició Artificial, la segona part d'El diari de Matabot, l'exitosa i molt premiada saga escrita per Martha Wells, publicada en català gràcies a Duna Llibres, amb traducció de Maria Rosich i portada de Ricard Efa. 

Ja havia llegit aquesta novel.la breu fa uns anys en anglès, i ara he aprofitat l'avinentesa de la seva publicació en català, tot esperant la tercera part. Els llibres són protagonitzats per en Matabot, un androide de seguretat, part màquina, part orgànic, que va aconseguir piratejar el seu mòdul de control, i ara actua de forma independent. De totes les coses que un androide de les seves característiques podria triar per fer (assassinar, destruir, conquerir, aniquilar...), el que ell escull és dissimular, anar complint els objectius de les missions que li encomanen, i passar el temps devorant productes audiovisuals de dubtós gust.

Després de les aventures de  la primera novel.la de la saga, Tots els sistemes en vermell, en Matabot acaba sota la protecció dels habitants d'un planeta que tenen una mentalitat molt oberta i que el tracten com si fos un ésser humà amb sentiments, fet al qual no està massa acostumat, i tampoc li agrada gaire.

Per tant, aviat abandonarà els companys protagonistes de la primera part. La segona novel.la comença amb en Matabot viatjant a través de l'espai, d'estació espacial en estació espacial, demanant ser admès en naus no tripulades controlades per intel·ligències artificials. Viatja sense armadura ni accessoris, tot intentant camuflar la seva identitat. La seva destinació és una mina en la qual ell recorda que va perdre el control i que va assassinar alguns dels treballadors. Vol saber com aquests records i l'incident estan associats amb la seva capacitat de ser independent del mòdul de control. És una causa, o una conseqüència? Les implicacions morals d'una cosa o una altra són força diferents.

En la darrera etapa del viatge és acollit per una nau científica que, quan no està de missió, l'aprofiten per fer transport de mercaderies. En Matabot ha trobat en TIM, una ment tan poderosa que no pot controlar ni hackejar, però que l'acabarà ajudant.

Si la primera novel.la es basava en la relació del protagonista amb éssers humans que l'aprecien i li donen feina per imprudents (de fet, en aquesta segona part això també passa), la part principal d'aquesta història és la relació entre els dos éssers artificials, les seves discrepàncies, com es comuniquen i com es preocupen l'un per l'altre. És una relació força entranyable, per ser el tipus de personatges que són. 

La trama és una mica més fluixa que la de la primera novel·la, possiblement també pel fet que el personatge d'en Matabot ja no ofereix tantes sorpreses. Tot i això, és una història que us recomano sense dubtes, ideal per l'estiu: lleugera, entretinguda i divertida, sense massa pretensions, i que provoca que continuï tenint interès per les següents aventures d'aquest curiós personatge. Segur que apareixeran per aquí.

Mercaders de l'espai - Frederic Pohl i C.M. Kornbluth

Vaig intentar llegir Mercaders de l'espai fa més de trenta-cinc anys, quan, després de devorar tot el que hi havia d'Asimov a la biblioteca del meu poble, i buscant altres obres de ciència-ficció, vaig trobar aquest llibre escrit a quatre mans per Frederick Pohl i C.M. Kornbluth.

Recordo que no vaig connectar-hi gens i només vaig llegir un o dos capítols. Més endavant sí que vaig connectar amb la saga de Pòrtic de Pohl, que tinc pensat rellegir durant l'estiu. Ara fa poc vaig trobar en una llibreria de vell la versió en català de la novel.la publicada en col·lecció Pòrtic Aventures i vaig decidir donar-li una oportunitat. Vaig començar-lo amb un cert escepticisme, però em va atrapar i el vaig llegir en un parell de tardes. Cada llibre té el seu moment.

La història se situa en un futur no excessivament llunyà, en un planeta molt canviat, però, tot i que amb algunes exageracions, no és descartable que en el nostre futur s'hi arribi a assemblar una mica. Molta contaminació, superpoblació, restriccions d'aigua i aliments, pocs recursos i mal repartits, i, el que és més important en la trama, un consumisme exageradíssim que provoca que les classes socials estiguin formades pels consumidors, passius i incultes, i els productors que els proporcionen entreteniment i productes de mala qualitat als quals enganxar-se. 

Les empreses publicitàries són les que marquen el ritme de la societat, promovent articles, generant addiccions i establint les pautes del que s'ha de consumir. Tot és molt exagerat, però el to és força divertit, i, tot i l'humor, la mala llet que gasta la novel.la és força important. La meva filla està estudiant publicitat, i dubto de si fer-li arribar aquest llibre o no, no voldria pas que la seva creativitat es veiés influïda pels pocs escrúpols dels protagonistes de la novel.la.

El personatge principal és un alt executiu de l'empresa de publicitat més influent del planeta. El seu cap li encarrega la campanya més important que la firma haurà fet fins ara: organitzar l'explotació d'un planeta al qual s'enviarà una colònia d'humans, Venus.

En els primers capítols descobrirem com viuen les classes privilegiades i com s'organitza la campanya de promoció del viatge al nostre planeta bessó. Però ben aviat les empreses rivals i algun company amb aspiracions li fan una mala passada al protagonista, que despertarà convertit en un engruna, l'esgraó més baix de la societat.

El canvi de visió és molt interessant, així com la resiliència i els esforços del protagonista per intentar tornar al lloc d'on prové, utilitzant les arts de manipulació que tant domina. En les seves aventures coneixerà els conservacionistes, un grup que intenta que la societat humana canviï per millorar la distribució dels recursos i evitar el consumisme exagerat. La relació del personatge principal amb aquest grup rebel, amb el que no hi combrega gaire, és força curiosa, i dona molt joc a la història.

Com he comentat abans té un cert to humorístic, però això no fa que no sigui una distopia que està a l'altura d'altres clàssics del gènere com 1984, Un món feliç, Hagan sitio! Hagan sitio! o Farenheit 451. De fet, barreja molts aspectes d'aquestes novel·les, amb un resultat final força original i sorprenent. Se'm fa estrany no haver-ne sentit a parlar tant d'aquesta novel.la com de les altres que he mencionat. 

En fi, que ha estat tot un descobriment. Us la recomano sense cap mena de dubte. La versió en català potser us costa una mica de trobar, però en castellà hi ha moltes edicions, algunes bastant recents. Hi ha una continuació, La guerra dels mercaders, que no descarto que ben aviat aparegui per aquí. Ja us ho explicaré.

La terra de la pluja amarga - Wu Ming-yi

Quan vaig llegir ja fa uns anys L'home dels ulls compostos, de Wu Ming-Yi, ja vaig comentar que el més interessant de la narrativa d'aquest autor és el camí, no la destinació on arribes. La seva prosa és pausada, reflexiva, i dona poca importància al tòpic introducció-nus-desenllaç d'històries més clàssiques. Crec que la seva intenció és que descobrim moments importants de la història dels personatges, sense que acabem de conèixer tota la seva trajectòria. A més a més, dona molta informació de l'hàbitat on es desenvolupa l'acció, les espècies que hi habiten, la seva classificació, les seves característiques... fets que a un lector no avesat a la terminologia científica, el pot desanimar.

Tot i que no sigui un llibre que m'atreveixi a recomanar a tothom, ni als lectors habituals del blog, a mi sí que m'interessa molt el que explica aquest fantàstic autor Taiwanès. És per això que quan em vaig assabentar que Chronos publicava la seva col·lecció de relats La terra de la pluja amarga, amb traducció de Mireia Vargas i il·lustracions del mateix autor, va pujar llocs ràpidament a la pila de lectures.

El llibre està format per sis relats, amb protagonistes diferents, tot i que a vegades les històries s'encavalquen i alguns personatges apareixen més d'una vegada, i fins i tot hi ha alguna història relacionada amb L'home dels ulls compostos. Tot i que siguin bastant independents, hi ha diversos aspectes que les agermanen. D'una banda, la ubicació, l'illa de Taiwan, i la importància que dona l'autor a la preservació de la seva biosfera.

D'altra banda, la idiosincràsia dels personatges, tots molt diferents, però tallats pel mateix patró pel que fa a les seves obsessions respecte a algun tipus d'ésser viu de la fauna i la flora de l'illa de Taiwan. Trobarem científics destacats, aficionats naturalistes, autistes amb capacitats extraordinàries, escaladors d'arbres, aventurers... però tots amb una obsessió molt marcada. En alguns moments m'he sentit una mica identificat com a naturalista i excursionista.  L'altre aspecte que tenen en comú, tot i que crec que l'autor no acaba de treure'n el suc, és l'existència d'un virus informàtic, l'Esquerda, que, quan una persona mor, fa arribar l'accés a tots els seus arxius digitals a un familiar o un amic proper. Aquesta podria ser la part més de gènere fantàstic del llibre, però no apareix en tots els relats, i crec que l'autor ho podria haver explotat més.

No us diré que he devorat els relats de la col·lecció, més aviat els he paladejat. He llegit una història breu cada dia, crec que una dosi més elevada d'aquest tipus de narració tan obsessiva i en el fons una mica pessimista, ja que les obsessions es persegueixen, però no s'atrapen, pot arribar a cansar. Com he dit al principi de l'entrada, no m'atreveixo a recomanar-la a tota mena de lectors, tot i que jo l'he gaudit molt. Ara bé, si us interessa la natura i la seva conservació, és un llibre que heu de llegir sense cap mena de dubte. També us el recomano si us agrada l'obra de Richard Powers, autor que jo he descobert aquest any, ja que les històries tenen molts paral·lelismes, i me l'ha evocat en molts moments. 

En l'epíleg fa referència al concepte Liternatura, que he de reconèixer que desconeixia, tot i haver llegit diversos llibres que encaixarien amb la seva definició. Llegint sempre s'aprenen coses noves... En fi, jo he gaudit molt del viatge, i continuaré pendent de les obres que publiqui Wu Ming-Yi. Us recomano que us atreviu a donar-li una oportunitat.

Projecte Hail Mary - Andy Weir

Quan vaig escriure l'entrada sobre Projecte Hail Mary quan es va publicar la novel.la en castellà ja fa uns anys, comentava que el millor que es pot fer amb aquesta novel.la és aproximar-s'hi sense saber-ne gran cosa i gaudir-la, i vaig intentar no explicar aquells detalls més sorprenents de la història.

Ara que Mai Més l'ha publicat en català amb traducció de Lluís Delgado i un disseny espectacular de Maria Picassó, com que ha coincidit en el temps amb l'adaptació cinematogràfica, crec que gairebé tothom és coneixedor, si no de la finalització de la trama, sí dels detalls més sorprenents. Per això aquesta entrada està plena de spoilers, si no coneixeu la història, us recomano parar de llegir aquí.

És la tercera novel.la que llegeixo d'Andy Weir, i totes segueixen el mateix patró: un personatge hàbil en  aspectes tècnics i científics que es troba sense voler en situacions de risc que haurà de superar gràcies als seus coneixements, amb un cert to humorístic i un ritme vertiginós. Crec que en Projecte Hail Mary ha aconseguit solucionar alguns problemes de les seves obres anteriors (no tots), i que, tot i que encara té aquell to de blockbuster, i que cal en alguns moments una suspensió de la credibilitat important en l'àmbit científic, és la seva millor novel.la. Jo he entrat en el joc que proposa amb moltes ganes.

El protagonista principal es desperta en una sala asèptica sense recordar el seu nom, d'on ve, ni que fa allí. Mentre va recuperant a poc a poc la funcionalitat i la memòria, i a base de flashbacks, aventures i experiments, els lectors anem coneixent que el Sol, i en conseqüència la Terra, està en perill, i que ell és un astronauta embarcat en una nau espacial per descobrir una solució al problema en un altre sistema solar. Aviat s'adona que no està sol i descobreix una altra nau tripulada. Una altra espècie intel·ligent està en la mateixa situació que la humanitat, i  per poder sobreviure i salvar les dues civilitzacions, els dos personatges hauran d'aprendre a comunicar-se i a col·laborar. 

El que més m'ha agradat és la interacció entre els dos personatges, tan diferents físicament, però bastant semblants pel que fa als valors i a la consciència. La part de la novel.la en la que aprenen a comunicar-se i com intenten conviure en el mateix espai, tot i les diferències entre els medis on cada espècie ha evolucionat, m'ha semblat força original. La seva relació presenta alguns moments commovedors. 

També vull destacar la planificació de la narració. M'ha agradat com va alternant la situació en el present, i com la lliga amb el descobriment del problema que amenaça al Sol i altres estrelles properes, i els avenços tecnològics que desemboquen en la construcció de la nau que ell acabarà tripulant.

Un retret que li faig a la novel.la, tot i que entenc que és perquè el ritme sigui molt alt, és que crec que als personatges els passen MASSA coses, que hi hauria d'haver algun moment en el qual poguessin gaudir del que han aconseguit i fins i tot avorrir-se.

En fi, que és una història entretinguda, addictiva, amb molt ritme i especulacions científiques interessants i amb un parell de personatges carismàtics i simpàtics. Crec que pot servir com a porta d'entrada al gènere a les noves generacions, té un cert to juvenil. Us la recomano sense dubtes.

La paràbola del sembrador i La paràbola dels talents - Octavia Butler

Vaig llegir aquestes dues novel·les d'Octavia Butler fa uns anys,  però estava en un moment que no tenia massa ganes d'escriure i gairebé vaig estar a punt d'abandonar el blog. Tot i això, em van agradar molt, així que he aprofitat l'adaptació al còmic que ha publicat Mai Més per revisitar aquesta tràgica, colpidora i fantàstica història en dos actes, i que així formi part de les obres comentades en el blog.

La història, adaptada per Damien Duffy i amb dibuix de John Jennings, està publicada en dues parts, com els llibres, amb un format de tapa dura i una edició espectacular. La traducció és d'Ernest Riera. 

La primera novel.la va ser publicada a principis dels noranta, i la història que s'hi narra comença al 2024, amb el que resulta fàcil comparar el que reflecteix la novel.la i el que realment està passant i analitzar la capacitat especulativa de l'autora. Tot i que Butler és pessimista sobre el camí on s'encara la nostra societat, sobretot en els Estats Units, i està tot potser una mica exagerat, fa una mica d'esgarrifança veure algunes similituds en alguns aspectes, com el racisme, l'auge de l'extrema dreta, l'egoisme generalitzat i la indiferència al patiment dels altres. 

La història és molt dura. Tràfic de persones, assassinats, violacions, abusos, esclavisme... faig un avís, tal com es fa ara als productes audiovisuals, perquè sapigueu on us fiqueu. Butler no està de romanços, no és delicada amb el patiment dels protagonistes, i tampoc amb el del lector. Ajuda molt a l'experiència el dibuix de Jennings, poc definit, difuminat a vegades, amb un estil una mica brut. No em vull pensar com seria aquest producte amb dibuixants més realistes, crec que seria massa gore.

La protagonista de la història és la Lauren Olamina, una adolescent que viu en un barri tancat prop de Los Angeles, aïllat de la barbàrie que hi ha fora. Sense molts luxes, però sense massa perill. 

La seva mare va prendre drogues quan estava embarassada i ella va néixer amb hiperempatia, de forma que pateix físicament el dolor que veu en els altres. També el plaer. Afegir aquest problema a totes les vicissituds que passarà la protagonista em sembla d'una crueltat extrema per part de Butler. La Lauren és una noia inquieta i que dona molts tombs a les coses, i serà l'originadora d'un nou corrent de pensament/religió anomenat Llavors de la Terra, una filosofia que molts consideraran perillosa pel seu plantejament i pels seus objectius finals, entre ells, portar la llavor terrestre a altres estrelles.

En una primera part de la història coneixem la Lauren, els seus pensaments i la seva vida quotidiana en el barri, amb unes relacions familiars més aviat complicades. Més endavant, la cosa es complica quan el barri és assaltat, la major part dels seus habitants assassinats o capturats, i ella i alguns supervivents comencen un complicat viatge cap als estats del Nord, tot buscant seguretat i refugi.

El segon llibre té un plantejament diferent, ja que la narradora principal és la filla de la Lauren, que, un cop adulta, revisita i critica l'obra i la visió de la seva mare. La història comença uns pocs anys desprès d'on acaba el primer llibre. L'agrupació de Llavors de la Terra ha establert una comunitat estable, on prediquen i produeixen productes que intercanvien amb les comunitats veïnes. Tot canvia quan grups ultrareligiosos afins al nou govern conservador decideixen posar fi a la comunitat i reeducar els seus membres. No vull entrar en massa més detalls per evitar donar massa informació sobre la història.

                             

En fi, una experiència lectora dura, però totalment recomanable. Una barreja d' història postapocalíptica i de distopia molt interessant, però poc recomanable per persones sensibles. Poques vegades he tingut tanta sensació d'injustícia i d'impotència llegint una novel.la. Vaig empatitzar totalment amb el patiment de la Lauren i dels seus companys, i em va saber greu que, tot i que la cosa acaba més o menys bé, no ho fa de forma totalment satisfactòria, ni pel lector, ni pels protagonistes. Butler ja ho té, això, potser és un dels motius que fa que sigui una de les meves escriptores favorites. Aviat apareixeran més obres seves en el blog.

Escafandre de vidre - Pat Ubach

L'editorial Specula ja fa uns anys que publica autors i autores catalans de gènere fantàstic, alguns coneguts, molts d'altres sense experiència prèvia. És una aposta editorial arriscada, crec. Com a lector a vegades em fa certa mandra llegir llibres escrits per desconeguts en un mercat ple de novel·les d'escriptors que ja sé que m'agraden, i la pila immensa de novel·les antigues pendents. 

Però, de tant en tant, per sort, experimento. I a vegades, com és aquest cas, trobo petites joies. Avui comentaré Escafandre de vidre, la primera novel.la de Pat Ubach, que m'ha evocat a molts llocs i històries conegudes, però que és capaç de mantenir l'originalitat. 

És una novel.la basada en un escenari tancat i claustrofòbic amb regles estrictes. Els protagonistes viuen confinats en unes cavernes subterrànies artificials, sota un règim de control exigent. Tothom sap el que ha de fer i quan fer-ho, les emocions estan bloquejades i inhibides, les tasques estan especialitzades, els recursos limitats i restringits i una forta burocràcia governa el sistema. No s'explica el perquè els humans han acabat en aquesta situació, però tampoc fa falta. L'exterior és tòxic, i aquells que s'hi aventuren per a cercar recursos ho han de fer protegits. La història comença quan una mare acompanya al seu fill de sis anys a la zona on començarà el seu aprenentatge. Ella ja no el veurà mai més, i haurà de demanar un nou destí laboral després d'acabar la seva tasca com a mare.

És una novel.la curta, de lectura àgil i que m'ha enganxat tant pels enigmes que presenta la trama com per les emocions que viuen els protagonistes. L'he llegit en un parell de tardes. M'ha convençut el ritme, la història i com lliga el pròleg (que crec que explica massa coses) amb la resta de la novel.la. 

Aquesta societat tan tancada, tant físicament com emocionalment, i algunes de les situacions que planteja la novel.la m'han evocat a altres històries d'autors com Frank Herbert, Hugh Howey, els germans Strugatsky, Jordi de Manuel i especialment Alberto Moreno. 

És una història molt femenina. Tot i que hi ha personatges masculins, excepte un, són tots molt passius i conformistes amb la situació, i tots els personatges principals són dones de diferents edats. Té un cert sentit tal com ho planteja l'autora, i entenc l'elecció per evitar conflictes romàntics i emocionals en el grup de protagonistes donada la seva situació, però la miqueta d'esperança que s'intueix en el pròleg i en la resolució de la novel.la seria més clara si hi hagués algun personatge masculí.

Vull destacar com l'autora aconsegueix representar que la inhibició dels sentiments és necessària per a poder sobreviure en aquesta situació, i que els personatges rebutjats per la societat són els que, en el fons, tenen més humanitat.

En fi, tot un descobriment. Us recomano la novel.la sense cap mena de dubte. Estarem pendents del que publiqui l'autora i de les noves apostes de l'editorial.

Dunes Blanques - Jordi de Manuel

Els habituals del blog ja sabeu que segueixo molt l'obra de Jordi de Manuel i que els seus llibres apareixen sovint per aquí. Més d'un cop l'autor m'havia recomanat que llegís la primera novel.la protagonitzada per en Marc Sergiot, L'olor de la pluja, però, tot i que he llegit altres novel·les posteriors, no vaig trobar mai el moment.

És per això que no sabia que L'olor de la pluja, tot i ser la primera novel.la amb aquest protagonista, és la darrera en la línia cronològica interna de la saga, i que totes les altres són anteriors. 

Jordi de Manuel ha volgut tancar el cicle de les històries d'aquest protagonista amb el llibre Dunes blanques, que juga amb els títols de moltes altres novel·les del cicle com Mans negres, Cels taronges, o Foc verd (aquests jocs lingüístics són típics de l'obra de l'autor), i que inclou una versió lleugerament modificada de L'olor de la pluja, i dues novel·les breus que ajuden a tancar el cas i funcionen com a epíleg, L'estany negre i El despertar.

L'escenari em sembla molt interessant, una Barcelona del futur (quan va ser escrita la novel.la, ara ja no), amb canvis polítics i arquitectònics importants, que ha de fer front a una arribada massiva de refugiats climàtics interns per culpa d'un període molt prolongat de sequera. La mort d'un científic israelià en circumstàncies molt estranyes desencadena una investigació emocionant i plena d'intriga.

És una història coral. A més del protagonista oficial del cicle d'aquestes novel·les, en Marc Sergiot, i alguns dels seus companys del cos policial, trobem el punt de vista d'una família de refugiats, amb els que coneixem les penúries i el racionament d'aigua que es viu en els camps d'acollida, i el dels científics que investiguen les causes d'aquesta sequera.

Us pot semblar estrany que una novel.la negra aparegui en aquest blog especialitzat en ciència-ficció i fantasia, però és que aquesta història és una barreja de gèneres molt interessant en la que Jordi de Manuel és especialista. És cert que la investigació criminal té un pes molt important en la trama, però també és rellevant l'especulació científica, que resulta coherent pels que tenim més coneixements d'aquest tema, però és senzilla per no desencoratjar a lectors no tan experts. I també té un lleuger to d'ucronia en l'ambientació social i política, que dona molt joc en la narració. 

La resolució de la primera novel.la és satisfactòria, però les dues novel·les breus que l'acompanyen ajuden a tancar del tot el cas i l'escenari plantejat. M'estimo més no dir gran cosa de la seva trama per evitar espatllar algunes sorpreses.

Tot i això, hi ha un detall que sí que vull comentar. Molts dels llibres del Jordi de Manuel es caracteritzen per un to pessimista. Només cal pensar en les seves històries del cicle del cometa, en les quals presenta un escenari on la supervivència de la humanitat serà molt difícil. O una de les seves darreres històries, Àcars, on hem de patir els problemes d'una plaga d'aquests petits aràcnids. O, sense anar més lluny, les penúries que han de passar els personatges de L'olor de la pluja per poder sobreviure a les conseqüències de la sequera. És per això que m'ha sorprès un cert to optimista en aquestes dues històries que fan d'epíleg. No molt exagerat, però sí que es nota un canvi de tendència. Potser l'autor veu les coses d'una altra manera, ara que ja fa un temps que està jubilat.

En fi, un llibre molt interessant que, tot i ser una novel.la negra, té un rerefons especulatiu que m'ha agradat força. Us la recomano sense cap mena de dubte.

Un dia tot això será teu - Adrian Tchaikovsky

Intento posar-me al dia amb l'obra publicada d'Adrian Tchaikovsky en català. Avui comentaré la novel.la breu Un dia tot això serà teu, una història sobre viatges en el temps força original i divertida. L'ha editat Chronos, amb traducció d'Octavi Gil i una portada espectacular d'Amelia Sales.

He llegit moltes novel·les d'aquest fantàstic autor, i encara aconsegueix sorprendre'm en els seus plantejaments. En aquest cas el que més m'ha agradat és el to de la història, clarament humorístic, però no voldria pas desmerèixer la part d'especulació sobre els viatges en el temps, les seves normes i les seves paradoxes.

És complicat comentar aquesta novel.la sense donar una mica d'informació sobre el seu argument i, sent una història tan breu, pot arruïnar l'experiència. Quasi que us recomano que atureu aquí la lectura d'aquesta entrada i que li doneu una oportunitat, val molt la pena.

El nostre protagonista és un supervivent de la guerra de la Causalitat, un conflicte a través del temps en el qual les diferents faccions s'eliminaven unes a altres abans que arribessin a sorgir les idees que les motivaven i que va ser tan cruent i utilitzant tecnologia tan destructiva que va acabar fragmentant les diferents línies temporals, assolant el planeta i aniquilant als seus habitants.   

Ell viu en el racó final del temps, cultivant la seva granja, cuidant els seus ramats, tot esperant que arribin viatgers en el temps a la seva època per eliminar-los i que es mantingui el statu quo en el qual ell està molt còmode. Té tota la història de la humanitat, la que coneixem i algunes branques alternatives, per buscar entreteniment, queviures i la tecnologia que necessita en cada moment. I companyia, la Milly, una mascota que, veient les portades de la novel.la, us podreu fer una idea de la seva classificació taxonòmica. Què més es pot demanar?

Tot canvia quan rep una visita de dos viatgers més hàbils de l'habitual, que el tracten amb respecte i que li diuen que són els seus successors. Encuriosit i acollonit, els acompanya al seu temps, on descobreix una societat utòpica en la qual ell i una misteriosa dona són adorats com a fundadors. Quan rep la visita d'aquesta misteriosa dona, amb unes intencions ben diferents de la de reproduir-se amb ell, comença una història de cuites, persecucions i lluites inversemblants, mentre els successors intenten que ells cessin la bel·licositat i es dediquin al que s'han de dedicar perquè ells puguin existir.

          

En fi, que us la recomano sense cap mena de dubte. És una història breu, molt divertida i que es llegeix en una tarda, però que juga amb mestria amb les possibilitats del viatge en el temps i, després de tantes pàgines llegides sobre aquest tema, trobar plantejaments originals és molt difícil. M'ha encantat el sentit de l'humor de Tchaikovsky, crec que no he llegit res seu en aquest to, i algunes escenes, com la lluita de campions de la maldat, són memorables. Només em queda una novel.la breu traduïda en català, Trescafocs, espero que aviat aparegui per aquí.

Argila alienígena - Adrian Tchaikovsky

Es fa molt difícil seguir el ritme de publicació d'Adrian Tchaikovsky, gairebé publica tantes novel·les com Sanderson durant l'any, o com Stephen King en la seva bona època. Considero que és un dels autors més interessants del panorama actual, i una de les coses que m'agrada més és que publiqui obres amb molta varietat de format, estil i temàtiques. 

A mi em convenç més quan tracta temes de ciència-ficció que no pas quan escriu fantasia, i estic més interessat en novel·les independents que en començar sagues noves. La novel.la que comentaré avui, Argila alienígena, compleix aquestes condicions i, a més, fa temps que li seguia la pista perquè em va interessar molt la seva sinopsi quan vaig veure que es publicava en anglès. És per això que quan vaig saber que l'editorial Chronos la publicaria en català amb traducció d'Octavi Gil i una portada espectacular de David G. Vaquero, va pujar ràpidament dalt de tot de la pila de lectures. M'ha durat un parell de dies i té més de quatre-centes pàgines, crec que amb això us ho dic tot.

Ens situem en un futur relativament llunyà en el qual la Terra està governada per un superestat global, el Mandat, que, com us podeu imaginar, no deixa gaire espai a la dissidència política, social o científica.

El càstig pels que s'oposin al règim és ser deportats a presons existents en planetes extrasolars per ajudar en les tasques de colonització i extracció de recursos. El protagonista de la història és un xenoecòleg, Arton Daghdev (pronuncieu-ho bé, si us plau), que és deportat al planeta Kiln, l'únic en el qual s'ha trobat les restes d'una civilització. Però no dels seus hipotètics habitants. Mentre intenta sobreviure en un entorn hostil, l'humà i l'alienígena, té sempre al cap intentar resoldre l'enigma d'on carai són els habitants intel·ligents del planeta. 

La biologia té una presència molt important en la trama, fet que, com a biòleg, em sembla perfecte. M'ha agradat especialment com encara que l'evolució a Kiln ha seguit un camí diferent del de la Terra: la col·laboració i la simbiosis com a motor evolutiu. No és el primer autor en tractar aquest tema, penso en Butler, Bueso, Bukes, Vinge,... fins i tot és un aspecte que Tchaikovsky ha tocat en altres de les seves anteriors novel·les, però l'enfocament i l'escenari m'han semblat molt originals.

De fet, ja hi ha grans científics que han defensat aquest tipus de relació entre organismes com a motor de canvi i avantatge evolutiu en el nostre planeta, on trobem alguns exemples molt curiosos i interessants de col·laboració entre organismes molt diferents.

La idea principal del llibre és que la mescla, la diversitat i la barreja pot generar propietats emergents que millorin la suma dels components de forma individual. És per això que la trama, com calia esperar, és també una barreja de molts subgèneres que acaba produint un producte final de molta qualitat i molt atractiu. És una novel.la de ciència-ficció amb un elevat nivell d'especulació en l'àmbit biològic, principalment. Però també és una distopia, una ficció carcerària i una història de revolució i lluita contra la injustícia. Trobarem acció, violència, un misteri a resoldre, i  alguns moments de terror psicològic i biològic (m'acabo de traure del barret un nou subgènere, però si llegiu la novel.la, fet que us recomano fervorosament, ja m'entendreu).

He gaudit molt de la lectura, però hi ha un parell de detalls que han impedit que li acabi ficant una matrícula d'honor. D'una banda, la part final, que considero que ha allargat una mica massa, tot i que la resolució de la trama m'ha convençut. D'altra banda, el narrador. La història està narrada en primera persona, i no m'ha acabat de convèncer el to cínic i humorístic en alguns moments del protagonista. No acaba d'encaixar, i a més, tinc la sensació que a mesura que la història avança aquest to ha anat canviant, fet que també m'ha sorprès. Entenc que volia indicar una evolució en el caràcter del personatge, però no m'ha acabat de convèncer el resultat. Però són dos detalls menors que no han impedit que hagi gaudit moltíssim de la lectura. Us la recomano sense cap mena de dubte.

Continuarem pendents de les noves publicacions d'aquest autor tan interessant. Estic convençut que ben aviat tornarà a aparèixer per aquí.

Les dones que els homes no veuen - Alice B. Sheldon

Una de les autores que m'ha sorprès més en el darrer any és Alice B.Sheldon. Feia temps que la tenia en la llista de pendents, i ho he solucionat gràcies a la lectura de Houston, Houston, ens rebeu?,  publicada per Duna Llibres i de Més enllà dels murs del món, publicada per Chronos.

Llegint una mica sobre la seva bibliografia vaig veure que era molt reconeguda pels seus relats, així que em vaig comprar una antologia publicada en castellà el 1980, Cantos estelares de un viejo primate, amb la intenció de llegir-la durant aquest any. Els meus plans, però, van canviar quan em vaig assabentar que Duna Llibres tenia la intenció de publicar una selecció dels millors relats de Sheldon en dos volums. El primer, Les dones que els homes no veuen, amb traducció d'Ernest Riera i portada de Ricard Efa, és el protagonista de l'entrada d'avui. 

El llibre comença amb un pròleg d' Ursula K. Le Guin del que destaco el moment en el qual se'n riu del fet que un gran escriptor de ciència-ficció (a qui no menciona, però és Robert Silverberg), en un pròleg d'una altra antologia de Triptree, afirmava que la seva prosa era molt masculina i que de cap manera podia ser una dona, una hipòtesis que ja començava a sonar en aquell moment. 

En aquesta primera antologia trobarem tretze dels seus relats, molts finalistes i premiats en els tres grans premis internacionals, els Hugo, els Locus i els Nebula. He trobat algunes temàtiques comunes en les històries, com ara la reproducció, les malalties infeccioses, els viatges en el temps, els alienígenes, i la crítica sobre el paper que tenen les dones en la nostra societat. També m'ha agradat molt la varietat en les estructures narratives i les veus dels narradors. És una col·lecció molt heterogènia en estil i temàtiques, però molt homogènia en qualitat. 

Comentaré per sobre aquells relats que m'han semblat més interessants i sorprenents, tot i que en podria incloure fàcilment quatre o cinc més, però no vull fer una entrada massa llarga.

El teu cor haploide m'ha agradat molt per l'escenari que presenta, una galàxia on hi ha éssers humans i altres espècies humanoides en molts sistemes solars, originàries cada una del seu planeta. D'on carai han sortit? La història ens l'explica un científic que viatja a un  planeta amb habitants intel·ligents, amb l'objectiu d'estudiar la seva fauna i flora, i de saber si es poden considerar humans o no. M'ha recordat una mica a algunes històries de l'Ekumen d'Ursula K. Le Guin.

La noia que estava endollada (premi Hugo en 1974) també presenta un escenari molt interessant, però força trist, en el qual la publicitat està prohibida, però les empreses s'ho empesquen tot per fer que el públic consumeixi el que ells volen. La protagonista és una noia poc agraciada i força innocent, que serà connectada de forma remota a un cos artificial, amb el qual es farà famosa. És una història d'estil cyberpunk que ha envellit molt bé i és molt actual, tant pel que fa a l'estil narratiu com a la temàtica.

El relat més estrany és L'amor és el pla, el pla és la mort (premi Nebula en 1973). El narrador és un mascle d'una espècie alienígena que s'enamora d'una femella. Seguirem el seu cicle vital i els costums de la seva espècie, les adaptacions al clima, la cura de la descendència, l'alimentació... amb una narració estranya, a vegades confusa, però molt intrigant i addictiva. És una història visceral, molt potent.

Els alienígenes també són els protagonistes de I vaig despertar aquí, a la falda freda del turó, però amb un plantejament molt diferent. La premissa és que els humans hem entrat en contacte amb moltes espècies diferents d'extraterrestres, i el que sentim per ells, més que curiositat o repulsió, és una atracció malaltissa, carnal, fins i tot sexual. I ells se n'aprofiten. M'ha deixat molt mal cos.

Els viatges en el temps no podien faltar en una col·lecció de relats de ciència-ficció. M'ha agradat molt el plantejament humorístic de Sauri de floració nocturna, amb una temàtica semblant a A sound of thunder, de Bradbury, però amb un to molt diferent. També m'ha convençut com lliga els viatges en el temps i la supervivència de la humanitat després d'una apocalipsi en el fantàstic, però una mica trist, L'home que va tornar caminant a casa. La manera com relaciona les dues situacions representades en la història m'ha semblat brillant. 

En fi, que no puc fer més que recomanar-vos la lectura d'aquests relats tan interessants. Com ja m'ha passat en altres històries que he llegit de l'autora, considero que són molt actuals, que han envellit molt bé. Sembla mentida que hagin estat escrits fa tants anys. De fet, totes les històries són més antigues que jo... i passo dels cinquanta. Sheldon era una avançada al seu temps i continuo molt interessat en la seva obra. Quan es publiqui la segona col·lecció de relats, que crec que està prevista per aquest any, segur que apareixerà per aquí. 

Cosdiví - Teodore Sturgeon

No havia llegit res de Theodore Sturgeon fins ara, un altre dels autors clàssics més reconeguts que no coneixia. Ho he solucionat gràcies al fet que Males Herbes ha publicat Cosdiví, la seva novel.la pòstuma, amb traducció de Josep Sampere.

No tenia clar si seria una bona idea conèixer l'obra d'un autor a partir de la seva darrera història, però no me'n vaig saber estar. Ha estat un d'aquells casos que un llibre et crida, ja sigui per la portada, per la sinopsi, per l'edició, perquè m'ha costat trobar-lo en les llibreries... no sé per què, però em cridava. Per sort, he gaudit moltíssim de la lectura; a vegades en aquests casos que agafes un llibre amb tantes expectatives l'experiència acaba sent decebedora.

El primer que vull destacar és la prosa de Sturgeon, com aconsegueix en molt poques paraules caracteritzar els personatges, tan física com psíquicament. 

És una història difícil de qualificar. És de gènere fantàstic, segur, però potser la part que més m'ha interessat de la trama és la de com està organitzada i controlada la vida quotidiana dels diferents personatges. Tot i que, tal com diu la sinopsi de la contraportada, Sturgeon s'atreveix a reinventar el mite de Crist en clau sexual i contemporània en aquesta novel.la, i això també és força interessant, no trobeu?

En un poblet de l'Amèrica profunda, d'aquells pobles tancats de tarannà conservador on tothom ho sap tot de tothom, apareix un desconegut nu, amb un cos encisador i una presència que deixa marca en els que el coneixen, en Cosdiví. Aquest personatge anirà trobant-se amb diferents habitants del poble, alterant per sempre la seva vida. Seguim la història mitjançant diversos capítols narrats en primera persona, cada un per un personatge diferent. Potser al principi aquesta estratègia és una mica reiterativa, ja que observem la mateixa escena des de diferents punts de vista, però crec que és necessari per marcar la idea general, i, a mesura que apareixen nous protagonistes, el ritme evoluciona.

Pel fet que les històries estan narrades en primera persona, els protagonistes no poden enganyar-nos, i coneixem les seves intimitats i anhels més profunds, els bons i, sobretot, els foscos. Potser es podria criticar que la majoria dels personatges tenen alguna cosa a amagar i un costat fosc, però, com diria en Cosdiví, qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.

En fi, que he gaudit molt de la lectura i us el recomano sense cap mena de dubte, però amb un parell d'advertiments. Si no us agraden les escenes de sexe, aquest no és el vostre llibre. No és un llibre eròtic, però el sexe té un significat important en la història i hi és molt present. Tampoc us el recomano si sou creients i teniu la pell fina; és una crítica espectacular, però feta amb molt bon gust, de les institucions eclesiàstiques.

L'estil de l'autor m'ha agradat molt, de forma que ja tinc preparada una col·lecció dels seus millors relats, Caviar, que estic convençut que caurà durant aquest any. Ja us explicaré.

Contacte - Carl Sagan

Avui la ressenya porta banda sonora, la de la sèrie Cosmos, composta per Vangelis. Era un gran fan d'aquesta sèrie, com tots els de la meva generació interessats en la ciència, suposo. Gràcies a ella vaig descobrir a Carl Sagan i la seva gran capacitat de divulgació.

He llegit alguns llibres seus d'assaig, i també la novel.la que comentaré avui, Contacte, tot i que ja fa molt temps i la recordava poc. També he vist diversos cops la pel·lícula, ja que la treballava a classe quan feia una matèria que tractava sobre astronomia, però, lamentablement, també fa anys d'això. Així que ara he aprofitat l'avinentesa per tornar a llegir-la, però en català, en la fantàstica edició de Duna llibres amb traducció de Lluís Delgado i portada de Maria Picassó.

La narradora principal és Eleanor Arroway, una astrofísica que treballa en el programa Argus que monitora l'espai per descobrir senyals de civilitzacions extraterrestres. Després de molts anys sense resultats, arriba un missatge provinent de l'estrella Vega, a la constel·lació de Lira. Seguirem l'Eleanor i altres científics mentre, gràcies a la col·laboració internacional, codifiquen el missatge, en descobreixen les diverses capes de significat, troben les instruccions per construir una màquina i intenten fer-la funcionar. Si t'ho pares a pensar, rebre aquest tipus de missatge seria un d'aquells successos que faria canviar la humanitat de cap a peus, i m'ha agradat com Sagan dona tombs a molts aspectes que es veurien afectats per aquesta notícia.

D'aquests aspectes, el més important en la trama és el religiós. Algunes religions aprofiten el missatge per buscar-ne referències en les seves profecies i llibres sagrats, altres es manifesten clarament en contra. Alguns capítols són gairebé un assaig sobre l'origen i característiques de moltes de les creences de la humanitat. M'ha semblat molt interessant, però puc entendre que a alguns lectors els faci una mica fora de la història. L'economia, la política i la sociologia també tenen rellevància en la trama. Destaco el fet que, d'alguna manera, l'aparició del missatge estabilitzi alguns conflictes i els suavitzi, i s'instal.li una forma diferent de percebre l'existència i la convivència que Sagan anomena Maquindo. Finalment, també vull destacar l'especulació de com serien els vegans, la seva anatomia i fisiologia, la seva tecnologia, la seva societat, ens podrem comunicar amb ells o només serem com insectes o microorganismes? Per Eleanor es converteix gairebé en una obsessió saber com ens veuen i què pensen de nosaltres.

La novel.la està estructurada en tres parts. La primera, la del descobriment del missatge, és emocionant i sorprenent. La de la meitat, més tècnica, es pot fer una mica feixuga en alguns moments, però el darrer bloc és un clar exemple de mestria en la narració, la inventiva i la capacitat de tancar una novel.la de forma satisfactòria. Hi ha molts moments en què surt molta terminologia tècnica i científica, però crec que no la definiria com una novel.la hard. La ciència forma part del context, la majoria dels protagonistes són científics o enginyers, però en el fons no és molt rellevant per la trama, o sigui que és una història de ciència-ficció que crec que pot agradar al públic més generalista. Tot i això, les xifres i distàncies que s'utilitzen són atordidores.

M'ha agradat especialment l'evolució del personatge de l'Eleanor, com les seves creences, sensacions i opinions van canviant al llarg de la novel.la, i com l'autor en mostra les virtuts, però també els defectes. És una persona clarament neurodivergent de l'espectre TEA, des del meu punt de vista, si la novel.la s'hagués escrit en aquesta època, segur que l'autor la descriuria així. 

També em sembla molt innovador, per l'època en què va ser escrita la història, la reivindicació del paper de la dona en la ciència i en la societat; la pobra Eleanor està molt sola i és ignorada en molts moments pel fet de ser dona, tot i que Sagan es marca el punt d'incloure una presidenta dels Estats Units (encara és ciència-ficció això... com en molts altres països).

Llegint la novel.la hi havia un parell de llibres que anaven ressonant dins el meu cap. D'una banda, 2001 d'Arthur C. Clarke, que he llegit fa poc i que estic convençut que va ser una referència per Sagan, tot i que no ho mencioni en la nota final. I a la inversa, també apostaria que Contacte va ser una influència per Cixin Liu per escriure El problema dels tres cossos. 

Per acabar, m'ha sorprès gratament l'ús de l'humor en la novel.la. Molt fi, subtil, però molt present. Se m'ha fet estrany donades les circumstàncies tan serioses i problemàtiques que narra la història. 

En fi, una novel.la molt interessant d'especulació científica, social i religiosa, que he devorat amb fascinació, i amb un final emotiu i sorprenent que no puc qualificar d'altra manera que rodó. Un altre encert de la gent de Duna Llibres. Us la recomano sense cap mena de dubte.