El dimoni abans de nosaltres - Daniel Genís

Avui comentaré la segona novel.la de Daniel Genís, El dimoni abans de nosaltres. En Daniel ha passat de ser un recomanador/opinador/blogaire que comentava llibres que havien escrit els altres, a ser escriptor i esperar a veure com reacciona la gent a les seves novel·les. 

Crec que no es pot queixar i les coses li han anat prou bé, ja que Uns Déus ferotges, la seva primera novel.la, va guanyar l'Ictineu i va rebre molt bones crítiques. I estic convençut que la segona, publicada també amb Males Herbes, anirà pel mateix camí.

Els dos protagonistes de la novel.la són ben diferents. Per una banda, en Pere Pena, un estudiant una mica vividor que, tot fugint de la guàrdia de la ciutat amagant-se en una habitació que troba oberta en un terrat, ensopega amb un dimoni tancat dins una ampolla. Aquest és en Banyeta, el segon protagonista, un dimoniet malgirbat i malcarat que està obligat a sempre dir la veritat. Amb el compromís que acabarà sent alliberat, en Banyeta explicarà en Pere la seva història, i els acompanyarem en les escenes més importants de la seva vida, a mesura que en Pere (i els lectors) va canviant la percepció que té d'aquell monstre atrotinat.

En un principi l'acció se situa a la ciutat de Girona després de la guerra de Successió, una Girona estranya que m'ha recordat una mica a Ankh-Morpork, i que és un escenari provisional. La major part de la trama  succeeix  en els escenaris del naixement i infància d'en Banyeta, uns erms funestos sota la influència d'un enorme volcà que domina tot el paisatge i les vides dels habitants, i en el que hi habiten éssers sobrenaturals amb molt mala idea.

La història està narrada en un estil de diàleg indirecte, segons m'ha dit la meva filòloga catalana de referència. Un estil que he de reconèixer que al principi costa, però al qual t'acostumes fàcilment. En els seus viatges a través del temps, en Banyeta ens mostrarà escenes tràgiques que evoquen clarament a imatges molt importants de l'Antic Testament, però, per altra banda, en alguns moments ens farà la sensació que estem passejant per la Terra Mitjana. A més a més, els personatges poderosos, com el Creador o Satanàs, parlen en majúscula, fet que, un altre cop, m'ha recordat a Pratchett. Ja ho veieu, és una barreja peculiar de moltes coses, però que funciona. El resultat és una obra entretinguda, de lectura àgil, divertida molts cops, però esfereïdora en altres. El personatge d'en Banyeta està molt ben trobat i resulta entranyable amb tots els seus matisos i el seu cinisme. 

Hi ha novel·les en les quals, com a lector, et quedes amb la sensació que l'autor ho té tot planificat i organitzat, tots els detalls pensats des del principi. Diria que Daniel Genís no és d'aquest tipus d'escriptors.

Potser m'equivoco, però tinc la sensació (i ja em va passar amb l'anterior novel.la) que té moltes idees que vol explicar més que una història principal, i que aconsegueix trobar un fil conductor que les englobi totes d'una manera coherent. Crec que l'estratègia li funciona, ja que he gaudit força de les seves dues novel·les amb aquesta estructura. 

Si em permeteu una mica d'humor,  vull advertir als lectors que l'autor és una mica heretge, se li nota l'anticlericalisme per tot arreu. També vull destacar que m'agrada molt com utilitza les frases subordinades (estic segur que és un efecte buscat), però planyo als alumnes que els hi toqui analitzar-les a les seves classes de català. I també li vull agrair que, gràcies a en Banyetes, he pogut afegir a la meva extensa biblioteca de renecs un parell o tres d'exemplars que no tenia.

En definitiva, una novel.la breu però intensa. Amb un personatge molt interessant, escenes colpidores, tocs d'humor, referències al gènere fantàstic i amb un final satisfactori i sorprenent, tot i que brusc. Us la recomano sense dubtes.

Altres opinions de la novel.la: Les rades grises.

El clamor de los bosques - Richard Powers

Hace unos meses comenté Patio de recreo, de Richard Powers, un autor  del cual no tenía ninguna referencia, pero me llamó la atención la sinopsis de la novela  y su temática. Me sorprendió gratamente el estilo del autor y como consigue mezclar con mucha gracia personajes diferentes a lo acostumbrado, detalles científicos y anécdotas históricas  a la vez que escribe una trama envolvente y sorprendente. Me encantó y decidí que quería leer más historias suyas.

Dado que Patio de recreo es la última novela que ha publicado, tuve que buscar entre sus novelas anteriores y decidí probar con El clamor de los bosques, una de sus obras más reconocidas. Si con Patio de recreo consiguió avivar mi curiosidad por el fondo marino y este verano he hecho más snorkel que nunca, con esta novela ha conseguido que mi interés científico por los bosques incremente hasta límites insospechados. Debo decir que si hubiese leído las dos novelas en el orden inverso al que lo he hecho, mis sensaciones con Patio de recreo no serían las mismas, ya que todo lo que le valoré positivamente lo he encontrado aumentado en El clamor de los bosques, novela de la cual Patio de recreo es claramente heredera, y un poco inferior en calidad y complejidad si las comparamos (pero igualmente muy recomendable).

La trama principal se basa en la premisa de que las masas boscosas más antiguas de nuestro planeta están desapareciendo por la acción humana, sobre todo debido a la tala para conseguir madera, o para conseguir espacio para nuevos cultivos. La historia se centra en los bosques maduros de América del Norte, pero es un fenómeno global. Seguiremos las experiencias de un conjunto de personajes muy variado mientras, cada uno a su manera, intentan luchar contra esta pérdida.

El abanico tan diverso de personajes poco típicos va ligado al canto a favor de la diversidad biológica que representa la novela y que es una de las constantes en la obra de Powers. Los narradores de la historia presentan más diversidad que una serie de Netflix. Encontraremos personajes  marcados por traumas personales y familiares, inadaptados,  neurodivergentes (otra constante en la obra del autor), otros que sufren enfermedades genéticas, científicos, programadores, artistas, abogados, soldados, caucásicos, asiáticos, indios... La primera parte de la novela, titulada raíces, es la presentación de todos los personajes, y cada capítulo podría ser perfectamente un relato independiente. Me ha gustado especialmente el juego de como cada protagonista se puede relacionar con una especie de árbol, debido a sus características. Más adelante en las siguientes partes del libro (tronco, copa y semillas) algunos personajes se cruzan en sus recorridos vitales a lo largo de varias décadas, interactúan y convergen hacia situaciones sorprendentes.

Otra de las características de la narrativa de  Powers es que sus explicaciones científicas, por complejas que sean, son muy didácticas. Soy biólogo de formación y trabajo como profesor en ESO y bachillerato, y me da cierta envidia como consigue explicar procesos tan complicados con un estilo tan interesante y atractivo. Ya tengo preparados algunos fragmentos para comentar en clase, especialmente en el que describe el proceso de la fotosíntesis.

Creo que  he disfrutado más de la historia porque he sido capaz de apreciar y reconocer los árboles que describe; no los encontramos como tales en nuestro país, pero sí parecidos, se puede reconocer el ecosistema fácilmente. Si hubiese escogido utilizar bosques tropicales o ecuatoriales, que aparecen, pero de forma muy tangencial, creo que hubiese sido mucho más difícil empatizar con la historia. Debo reconocer que mis caminatas por los bosques, en las que ya invertía tiempo contemplando fauna y flora para exasperación de mis acompañantes, se han alargado porque estoy mucho más atento a los detalles y a las relaciones entre las diferentes especies. 

Una vez terminada la novela, opino que, en este caso, es más importante el viaje que el destino. Las resoluciones de las tramas, muy fragmentadas, no acaban de ser del todo satisfactorias en mi opinión para poner el broche de oro y calificar la novela de matrícula de honor. Pero sí de excelente, sin duda. Aunque me han gustado mucho las tres novelas que he leído de este autor y os recomiendo que le deis una oportunidad, no sé si esta sería la mejor para entrar en su obra, ya que tengo la sensación que es la mejor que ha publicado, y luego las siguientes os pueden resultar más sencillas. No diré que decepcionantes, pero la experiencia creo que no va a ser tan sorprendente. Es por eso que, aunque tenga un par de novelas más preparadas en casa y el autor se está convirtiendo en uno de mis favoritos, tengo ciertos reparos. Y eso que reconozco que son de las novelas que he leído en los últimos años que han influido más en mis acciones cotidianas y han hecho que me replantee algunas cosas de las que hago. Estoy seguro de que, tarde o temprano, aparecerán por aquí.

Imágenes - Santiago Eximeno

Los lectores habituales del blog ya sabéis que uno de mis escritores favoritos en lengua castellana es Santiago Eximeno. He comentado en el blog varios de los libros que ha publicado, y cuando en la Hispacon de Barcelona vi un libro suyo que no tenía, Imágenes, no pude evitar comprarlo.

Imágenes es una novela corta de terror psicológico que se publicó hace ya varios años, en 2009, y que ahora la editorial La Magnífica ha recuperado en una edición algo diferente a la de sus productos habituales.

La premisa de la novela es que un psiquiatra brillante, Andrés Vergara, que rompe moldes en su disciplina de estudio, intenta descubrir y capturar las imágenes que genera la mente cuando está en pleno funcionamiento, en los momentos de sueño y en los momentos de inspiración. Sus investigaciones acaban obsesionándolo, y un suceso trágico en su laboratorio provoca un gran incendio en el que hay víctimas mortales y en el que él queda herido de gravedad, tanto física como psíquicamente, y acaba internado en un hospital psiquiátrico donde no se comunica con nadie. Un joven psiquiatra recibe la petición de investigar su caso y se desplaza hasta el hospital psiquiátrico durante unos días para conocer al paciente e intentar encontrar un tratamiento.

Es durante esta visita que las cosas comienzan a torcerse, nada es lo que parece, el personal del hospital actúa de forma extraña, la realidad se deforma y, de una forma bastante lisérgica, el autor nos lleva de la mano a través de una trama aterradora y que deja muy mal cuerpo (especialidad de la casa). Es cierto que la historia no tiene la madurez de sus obras posteriores y que algún giro de la trama lo he visto venir (aunque pienso que está hecho adrede), pero la he disfrutado mucho y me han sorprendido algunos aspectos de la trama, así como su resolución. 

En el epílogo el autor menciona algunas de las obras y autores que influyeron en la escritura de esta novela, algunas son fácilmente detectables, pero otras no tanto.

En definitiva, una lectura breve e intensa, con el estilo particular del autor que tanto me gusta. Siempre he dicho que Eximeno se desenvuelve mejor en las distancias cortas.

Os la recomiendo sin dudas. Encontraréis una historia de terror psicológico que puede evocar a otros productos que tratan del tránsito de la cordura a la locura debido a fenómenos extraños, pero con un tono original. Continuaremos pendientes de lo que publique este fantástico escritor.

Tots els sistemes en vermell - Martha Wells

Ja fa alguns anys que vaig llegir Tots els sistemes en vermell, de Martha Wells, així com la seva continuació, Artifical condition. Em van semblar llibres molt entretinguts, una lectura breu i desengreixant de qualitat entre altres coses més denses. 

Tot i que em va agradar força la lectura reconec que em va sorprendre quan va guanyar els tres grans premis internacionals el mateix any, i encara més quan ha anat repetint la victòria en alguns dels premis a mesura que han anat apareixent les continuacions de la història, que ja va per la setena novel.la, tot esperant la publicació de la vuitena l'any vinent. En total quatre Hugo, dos Nébula i tres Locus. Deu-n'hi- do. La fórmula ha tingut tant èxit que ja ha aparegut la inevitable adaptació audiovisual en format de sèrie a Apple TV.

He tornat a visitar El diari del Matabot, el nom que té la saga de novel.les, gràcies a que Duna Llibres l'ha publicada en català amb traducció de Maria Rosich i portada de Ricard Efa.

El protagonista principal és en Matabot, un robot de seguretat amb parts orgàniques i parts artificials que ha estat capaç de piratejar els seus mòduls de comandament, fet que li atorga certa llibertat d'acció i no ha de seguir les ordres imposades per les persones a les quals ha llogat els seus serveis l'empresa que el posseeix. El seu objectiu principal és passar desapercebut, no interactuar massa amb els humans als quals ha de protegir, i passar-se tot el temps lliure veient sèries d'òpera espacial.

La trama comença enmig d'una de les seves missions. Ha de protegir a un grup de científics que estan explorant i recollint mostres en nou planeta. Ha d'intervenir per salvar-los de l'atac d'un monstre que no tenien contemplat en el registre de la missió. Aviat descobreixen que alguna cosa no va a l'hora, que hi ha interessos ocults que interfereixen en el decurs normal de la missió i que la seva vida pot córrer perill. 

En Matabot voldria que el consideressin com a una màquina per fer millor la seva feina, però ha anat a raure en una expedició una mica hippy i comencen a tractar-lo com un membre més de la tripulació. És molt divertit com afronta els dilemes que li planteja la interacció amb éssers humans que el tracten amb respecte i certa estima quan no hi està acostumat. 

En fi, que us la recomano sense dubte. És una lectura molt àgil i entretinguda, amb acció, intrigues polítiques i econòmiques, exploració de nous planetes i un personatge entranyable amb un sentit de l'humor força àcid. Tenim Matabot per estona, segur que les continuacions també passaran per aquí.