La mort eterna - Cixin Liu

Avui comentaré la darrera novel.la d'una de les trilogies de ciència-ficció que més m'ha sorprès, la trilogia dels tres cossos, de Cixin Liu. La vaig llegir en anglès, després en castellà, i ara en català en l'edició de Duna Llibres, amb traducció de Mireia Vargas i unes portades espectaculars de Guillem H. Pungiluppi. 

La Mort eterna és la novel·la final de la trilogia, en la qual el lector viatjarà cap a diverses etapes del futur de la humanitat seguint a una protagonista una mica anodina, la Cheng Xin, gràcies a la tecnologia de la hibernació. La novel·la aprofundeix en la relació complicada d'amor-odi amb els trisolarians, i en el concepte del bosc fosc, bases principals dels volums anteriors. 

És molt difícil comentar l'argument de la novel·la sense parlar sobre successos importants de les anteriors i caure en l'espòiler, així que m'estimo més fer una opinió general, sense entrar massa en detalls. 

És una novel.la espectacular, la millor de la trilogia, diversa, sorprenent i plena de sense of wonder. D'aquelles que et reconcilia amb el gènere i que fa petites a altres històries que tenen molt mèrit, però que no suporten la comparació amb aquesta.

La novel.la té molts punts forts, però segurament el que més destaca és la capacitat d'especulació de Cixin Liu. Té una capacitat espectacular per fer creïbles situacions imaginatives, donant tombs i tombs sobre una idea, analitzant causes i conseqüències i proporcionant detalls. En aquesta novel.la vull destacar com explica els canvis sociològics, polítics, filosòfics i fins i tot estètics de les diferents èpoques del futur de la humanitat. Altres punts interessants de l'estil de Cixin que han fet que sigui un dels meus autors favorits són les grans estructures que és capaç d'imaginar, les explicacions científiques de ciència-ficció dura, els girs i sorpreses en la trama i, sobretot, la capacitat d'explicar moltes històries diferents dins de la trama principal, el conte dins del conte, fet que proporciona diverses capes de lectura a la novel.la i la fa més rica. No tot són elogis a l'estil de Cixin Liu. Al meu entendre, té un problema amb el tractament dels personatges, en la seva evolució i la seva caracterització. D'una banda, interpreto que la protagonista de la trilogia és la Humanitat (així, en majúscules, fiquem-nos transcendents), i que no li cal ni li interessa aprofundir en els personatges individuals. L'altra opció és que la majoria dels personatges són xinesos, i que les diferències culturals facin que sembli que no estan caracteritzats.  No és la primera història escrita per un autor o autora asiàtic en la que m'hagi passat això, per tant, potser és culpa meva. També em costa molt recordar i identificar els noms asiàtics dels protagonistes, i crec que això també pot influir.                  En definitiva, un colofó espectacular per una trilogia que serà considerada un clàssic d'aquí a uns anys. Us el recomano sense cap mena de dubte. És una llàstima que Cixin Liu porti tant temps inactiu. En els darrers anys només ha escrit algun relat. Espero que sigui perquè està treballant en un projecte tan ambiciós com aquest. Si és així, pujarà ràpidament a dalt de tot de la pila de lectures.

Condició Artificial - Martha Wells

Avui comentaré Condició Artificial, la segona part d'El diari de Matabot, l'exitosa i molt premiada saga escrita per Martha Wells, publicada en català gràcies a Duna Llibres, amb traducció de Maria Rosich i portada de Ricard Efa. 

Ja havia llegit aquesta novel.la breu fa uns anys en anglès, i ara he aprofitat l'avinentesa de la seva publicació en català, tot esperant la tercera part. Els llibres són protagonitzats per en Matabot, un androide de seguretat, part màquina, part orgànic, que va aconseguir piratejar el seu mòdul de control, i ara actua de forma independent. De totes les coses que un androide de les seves característiques podria triar per fer (assassinar, destruir, conquerir, aniquilar...), el que ell escull és dissimular, anar complint els objectius de les missions que li encomanen, i passar el temps devorant productes audiovisuals de dubtós gust.

Després de les aventures de  la primera novel.la de la saga, Tots els sistemes en vermell, en Matabot acaba sota la protecció dels habitants d'un planeta que tenen una mentalitat molt oberta i que el tracten com si fos un ésser humà amb sentiments, fet al qual no està massa acostumat, i tampoc li agrada gaire.

Per tant, aviat abandonarà els companys protagonistes de la primera part. La segona novel.la comença amb en Matabot viatjant a través de l'espai, d'estació espacial en estació espacial, demanant ser admès en naus no tripulades controlades per intel·ligències artificials. Viatja sense armadura ni accessoris, tot intentant camuflar la seva identitat. La seva destinació és una mina en la qual ell recorda que va perdre el control i que va assassinar alguns dels treballadors. Vol saber com aquests records i l'incident estan associats amb la seva capacitat de ser independent del mòdul de control. És una causa, o una conseqüència? Les implicacions morals d'una cosa o una altra són força diferents.

En la darrera etapa del viatge és acollit per una nau científica que, quan no està de missió, l'aprofiten per fer transport de mercaderies. En Matabot ha trobat en TIM, una ment tan poderosa que no pot controlar ni hackejar, però que l'acabarà ajudant.

Si la primera novel.la es basava en la relació del protagonista amb éssers humans que l'aprecien i li donen feina per imprudents (de fet, en aquesta segona part això també passa), la part principal d'aquesta història és la relació entre els dos éssers artificials, les seves discrepàncies, com es comuniquen i com es preocupen l'un per l'altre. És una relació força entranyable, per ser el tipus de personatges que són. 

La trama és una mica més fluixa que la de la primera novel·la, possiblement també pel fet que el personatge d'en Matabot ja no ofereix tantes sorpreses. Tot i això, és una història que us recomano sense dubtes, ideal per l'estiu: lleugera, entretinguda i divertida, sense massa pretensions, i que provoca que continuï tenint interès per les següents aventures d'aquest curiós personatge. Segur que apareixeran per aquí.

Recomanacions de Sant Jordi 26

Feia anys que no escrivia una entrada com aquesta, però mentre estava reflexionant la meva votació pels premis Ictineu d'aquest any, m'he adonat que ha estat un molt bon any per la ciència-ficció en català. També crec que aquesta entrada per ajudar a aquelles persones que volen regalar un llibre de gènere fantàstic a algú que estimen en la diada de Sant Jordi, però que dubten si l'encertaran (a casa meva passa sovint, això).

He fet un poti-poti d'autors, gèneres i editorials, i no he volgut cenyir-me als llibres publicats aquest any, per tant, he afegit algunes lectures que seran més difícils de trobar, però que crec que mereixen una segona oportunitat i una mica més de difusió. Som-hi.

Començo amb Fins on ens elevem en la foscor, de Sequoia Nagamatsu, publicat en català per Sembra llibres. És un llibre colpidor i que emociona molt. Narra com canvia la societat pel fet que una pandèmia global que té efectes molt estranys sobre les persones elimina a gran part de la població mundial. 

Té una estructura de fix-up, relats relacionats en temàtica i escenari, però de lectura independent. Ideal per aquells que volen conèixer noves veus, bona especulació i que tenen ganes d'emocionar-se, tot i que és una lectura que et deixa tocat. Si algú ja ho està una mica, millor abstenir-se.

Continuo amb els relats amb una autora italiana desconeguda, però que em va sorprendre molt gratament, Clelia Farris, amb la seva antologia La consistencia de les idees, publicada per Sfabula. 

Són històries de ciència-ficció molt orgàniques i viscerals, amb punts de vista especulatius molt interessants, a vegades optimistes, altres pessimistes, i que són una barreja de weird, biopunk i solar punk. Tot un descobriment per aquells lectors agosarats i que vulguin conèixer veus noves. 

Acabo amb les recomanacions de narrativa breu amb Les dones que els homes no veuen, d'Alice B. Sheldon, publicada per Duna Llibres. És el primer volum dels millors relats de l'autora, i, tot i que fa poc que la conec, ha esdevingut una de les meves autores preferides. Històries colpidores, divertides, plenes d'especulació i que toquen molts tipus de gèneres. M'ha sorprès la variació d'estructures i de veus narratives i l'actualitat  de les temàtiques. El segon volum és dels llibres que més espero aquest any. Recomanat per aquelles persones que vulguin conèixer una autora clàssica, però amb una veu molt moderna.

D'Alice B. Sheldon, també recomano la novel.la Més enllà dels murs del món, publicada per Chronos. Així com l'antologia anterior la considero perfecta per a tota mena de lectors, aquesta novel.la és una mica més exigent. 

El tema central és el contacte entre una espècie alienígena i alguns terrestres particulars mitjançant la telepatia, que els permet intercanviar les ments i ocupar els cossos dels altres. Perfecte per a persones que vulguin experimentar amb veus narratives sorprenents i ambientacions psicodèliques, on t'introdueixen sense massa explicacions. 

L'editorial Chronos també ha publicat aquest any una gran novel.la d'un valor segur, Adrian Tchaikovsky. He llegit molts dels seus llibres, i Argila alienígena és un dels que més m'ha sorprès. 

És una barreja molt interessant de distopia, novel.la carcerària i ciència-ficció clàssica d'aventures, amb moments d'humor i de terror i un estil narratiu molt amè. Molt recomanable a aquelles persones amb ganes de llegir especulacions relacionades amb la biologia (potser per això l'he gaudit tant), però assequible per a tots els públics.

Ara que la Lluna està de moda, una novel.la interessant on hi passa gran part de la trama és Quan la Terra es pon, de Jordi de Manuel, publicada per Mésllibres. És una història del  cicle del cometa, en el que l'autor ha ubicat gran part de la seva obra, i que analitza les possibles conseqüències i mecanismes de supervivència que utilitzaria la humanitat després de l'impacte devastador d'un cometa sobre la superfície terrestre. Aquesta novel.la és un fantàstic punt d'entrada en aquest univers, i no cal conèixer altres històries prèvies per gaudir de les aventures i l'especulació científica que presenta.

Jordi de Manuel també té un univers més relacionat amb la novel.la negra que amb la ciència-ficció, tot i que l'especulació política i científica també hi és present. Amb Dunes blanques, publicada per Crims.cat, l'autor tanca el cicle de l'Inspector Sergiot, un policia peculiar que acostuma a treballar a una Barcelona d'un futur pròxim. El llibre inclou la seva primera novel.la, una mica modificada, i dues novel·les breus que serveixen d'epíleg a la saga i ajuden a tancar-la. En l'epíleg es defineix la història com a ciència-ficció crimàtica, un concepte força interessant recomanat a aquells als que els agrada la hibridació de gèneres.

Estic sempre molt pendent del que publica Joan-Lluís Lluís, és un autor amb el qual hi connecto molt. La seva darrera novel.la és Una cançó de pluja, publicada per Club editor, una història breu, però intensa i colpidora, on la protagonista és una orangutan a la que acompanyem en el viatge de retorn al seu hàbitat després d'escapar-se del captiveri. És difícil ficar-se a la pell d'un personatge tan peculiar, però crec que l'autor se'n surt molt bé gràcies a inventar-se un llenguatge i una mitologia d'aquesta espècie de gran simi. Ideal pels amants dels animals i de la conservació del medi ambient.

Nació, de Terry Pratchett, publicada per Mai Mes, ha estat una de les grans sorpreses de l'any per mi. Acostumat al to de les novel.les del Discmon, he descobert un autor que, tot i no perdre el sentit de l'humor, explica una història seriosa i entranyable de creixement personal. És una història trencadora, ja que mostra que en els moments de dificultat els grans pilars de la societat, com els rols de gènere, les tradicions i les religions, no tenen massa importància, i aferrar-s'hi fins i tot  és contraproduent. Recomanada als fans de Pratchett que no coneguin a l'autor en altres escenaris a part del Discmon, i també a aquells que vulguin conèixer l'autor, però que els fa mandra i/o respecte endinsar-se en un escenari tan ric i complex.

Mai Mes també ha publicat, gairebé per sorpresa, Hail Mary, la darrera novel.la d'Andy Weir,  i la seva millor obra, segons la meva opinió. És una història de supervivència en situacions complicades utilitzant la tècnica i la ciència, l'especialitat de la casa de l'autor, però amb sorpreses i amb una tècnica narrativa que fa que sigui una lectura molt amena. Fa poc que s'ha fet la versió cinematogràfica, i també està rebent bones crítiques. Faig una mica de trampa, ja que encara no he llegit aquesta novel.la en català, però l'edició és molt xul.la i com a regal a aquells que hagin vist la pel·lícula i no hagin llegit la novel.la, és molt recomanable.

Daniel Genís ha publicat amb Males Herbes aquest any la seva segona novel.la, El dimoni abans de nosaltres, una història narrada amb un estil peculiar en la que acompanyarem a un dimoni malgirbat, en banyeta, mentre ens explica els seus orígens i la seva història. És una novel.la breu però intensa. Amb un personatge molt interessant, escenes colpidores, tocs d'humor, referències al gènere fantàstic i amb un final satisfactori i sorprenent, tot i que brusc. Potser l'estil narratiu basat en l'estil indirecte pot costar una mica al principi, per això la recomano a aquells lectors que tenen ganes de provar estils narratius poc habituals.

Aquest 26 havia previst que fos el meu any Asimov, però gràcies a Cosdiví, publicat per Males Herbes, potser serà el meu any Theodore Sturgeon. Després d'aquesta novel.la ja m'he comprat dues antologies dels seus relats. En un poblet de l'Amèrica profunda, d'aquells pobles tancats de tarannà conservador on tothom ho sap tot de tothom, apareix un desconegut nu, amb un cos encisador i una presència que deixa marca en els que el coneixen, en Cosdiví. Aquest personatge anirà trobant-se amb diferents habitants del poble, alterant per sempre la seva vida. La novel.la, crítica amb el cristianisme i gairebé eròtica, la recomano a lectors amb la ment oberta i que no coneguin a l'autor, estic convençut que els sorprendrà.

Vaig comprar Pati d'Esbajo, de Richard Powers, el Sant Jordi de l'any passat, sense conèixer res de la seva obra. I aquest any ja m'he llegit tres de les seves novel·les, no us dic res més. És un autor sorprenent, amb un estil narratiu peculiar, molt ric, amb històries dins de les històries i una capacitat per explicar aspectes científics complexos sorprenent. L'ambientació d'aquesta novel.la, basada en l'exploració del fons marí i la supervivència d'una illa de la Polinesia davant de l'explotació causada per multinacionals europees, m'ha semblat fascinant. Recomanada especialment a professorat de ciències, els agradi o no el gènere, ja que es podria considerar una novel·la de narrativa, si no fos per alguns detalls. Un autor al qual val la pena conèixer.

L'editorial Specula s'està especialitzant en publicar obres d'autors i autores catalans amb poca trajectòria editorial, com és el cas d'Escafandre de vidre, de Pat Ubach. És una novel.la breu d'ambient claustrofòbic, on els supervivents de la humanitat viuen en coves subterrànies, tot seguint unes normes estrictes de comportament i inhibició per evitar que les desgràcies i les decisions difícils que han de prendre els afectin en el futur. És una història força dura, però que acaba proporcionant una mica d'esperança. Per aquelles persones que tinguin ganes de llegir escriptores novelles amb moltes coses interessants a dir.

Enric Hercé no és un escriptor sense experiència, però sí que s'endinsa en un nou gènere literari, el bizarro, amb Capipota, publicat també per Specula. És una novel.la molt entretinguda, divertida i trepidant, amb una barreja de bizarro, weird i fantasia urbana que no té res d'envejar als grans mestres del gènere. Ja sabia que l'autor tenia coses a dir, però la seva inventiva en aquest tipus d'història tan allunyada de la que havia llegit d'ell m'ha sorprès gratament. Per aquells que tinguin ganes d'explorar nous gèneres i històries híbrides i divertides.

Acabo amb un clàssic de Carl Sagan, Contacte, publicat en català per Duna llibres. La premissa principal de la novel.la és el primer contacte amb una civilització extraterrestre, com es rep, desxifra i interpreta el missatge que ens envien, i les decisions que hem de prendre com a humanitat. Una novel.la molt interessant d'especulació científica, social i religiosa, que he devorat amb fascinació, i amb un final emotiu i sorprenent, que no puc qualificar d'altra manera que rodó. Recomanat per aquelles persones que tinguin ganes de conèixer l'obra d'un dels grans divulgadors científics de la nostra història.

Volia fer una entrada també en castellà, però m'he adonat que he llegit poc en aquesta llengua aquest any, i sobretot novel·les molt antigues. Tot i així, tinc ganes de reivindicar un dels escenaris de fantasia urbana que més em fascina, el Cabanyal màgic d' Alfredo Álamo on s'ubiquen les col·leccions de relats La vieja sangre i La estrella cae, la Tierra llora. Us recomano les històries, els personatges, l'ambientació i l'estil d'aquests dos llibres. Em pensava que perdria una mica la frescor del primer, però manté el nivell. Per aquells amb ganes d'explorar nous escenaris màgics.

Les dones que els homes no veuen - Alice B. Sheldon

Una de les autores que m'ha sorprès més en el darrer any és Alice B.Sheldon. Feia temps que la tenia en la llista de pendents, i ho he solucionat gràcies a la lectura de Houston, Houston, ens rebeu?,  publicada per Duna Llibres i de Més enllà dels murs del món, publicada per Chronos.

Llegint una mica sobre la seva bibliografia vaig veure que era molt reconeguda pels seus relats, així que em vaig comprar una antologia publicada en castellà el 1980, Cantos estelares de un viejo primate, amb la intenció de llegir-la durant aquest any. Els meus plans, però, van canviar quan em vaig assabentar que Duna Llibres tenia la intenció de publicar una selecció dels millors relats de Sheldon en dos volums. El primer, Les dones que els homes no veuen, amb traducció d'Ernest Riera i portada de Ricard Efa, és el protagonista de l'entrada d'avui. 

El llibre comença amb un pròleg d' Ursula K. Le Guin del que destaco el moment en el qual se'n riu del fet que un gran escriptor de ciència-ficció (a qui no menciona, però és Robert Silverberg), en un pròleg d'una altra antologia de Triptree, afirmava que la seva prosa era molt masculina i que de cap manera podia ser una dona, una hipòtesis que ja començava a sonar en aquell moment. 

En aquesta primera antologia trobarem tretze dels seus relats, molts finalistes i premiats en els tres grans premis internacionals, els Hugo, els Locus i els Nebula. He trobat algunes temàtiques comunes en les històries, com ara la reproducció, les malalties infeccioses, els viatges en el temps, els alienígenes, i la crítica sobre el paper que tenen les dones en la nostra societat. També m'ha agradat molt la varietat en les estructures narratives i les veus dels narradors. És una col·lecció molt heterogènia en estil i temàtiques, però molt homogènia en qualitat. 

Comentaré per sobre aquells relats que m'han semblat més interessants i sorprenents, tot i que en podria incloure fàcilment quatre o cinc més, però no vull fer una entrada massa llarga.

El teu cor haploide m'ha agradat molt per l'escenari que presenta, una galàxia on hi ha éssers humans i altres espècies humanoides en molts sistemes solars, originàries cada una del seu planeta. D'on carai han sortit? La història ens l'explica un científic que viatja a un  planeta amb habitants intel·ligents, amb l'objectiu d'estudiar la seva fauna i flora, i de saber si es poden considerar humans o no. M'ha recordat una mica a algunes històries de l'Ekumen d'Ursula K. Le Guin.

La noia que estava endollada (premi Hugo en 1974) també presenta un escenari molt interessant, però força trist, en el qual la publicitat està prohibida, però les empreses s'ho empesquen tot per fer que el públic consumeixi el que ells volen. La protagonista és una noia poc agraciada i força innocent, que serà connectada de forma remota a un cos artificial, amb el qual es farà famosa. És una història d'estil cyberpunk que ha envellit molt bé i és molt actual, tant pel que fa a l'estil narratiu com a la temàtica.

El relat més estrany és L'amor és el pla, el pla és la mort (premi Nebula en 1973). El narrador és un mascle d'una espècie alienígena que s'enamora d'una femella. Seguirem el seu cicle vital i els costums de la seva espècie, les adaptacions al clima, la cura de la descendència, l'alimentació... amb una narració estranya, a vegades confusa, però molt intrigant i addictiva. És una història visceral, molt potent.

Els alienígenes també són els protagonistes de I vaig despertar aquí, a la falda freda del turó, però amb un plantejament molt diferent. La premissa és que els humans hem entrat en contacte amb moltes espècies diferents d'extraterrestres, i el que sentim per ells, més que curiositat o repulsió, és una atracció malaltissa, carnal, fins i tot sexual. I ells se n'aprofiten. M'ha deixat molt mal cos.

Els viatges en el temps no podien faltar en una col·lecció de relats de ciència-ficció. M'ha agradat molt el plantejament humorístic de Sauri de floració nocturna, amb una temàtica semblant a A sound of thunder, de Bradbury, però amb un to molt diferent. També m'ha convençut com lliga els viatges en el temps i la supervivència de la humanitat després d'una apocalipsi en el fantàstic, però una mica trist, L'home que va tornar caminant a casa. La manera com relaciona les dues situacions representades en la història m'ha semblat brillant. 

En fi, que no puc fer més que recomanar-vos la lectura d'aquests relats tan interessants. Com ja m'ha passat en altres històries que he llegit de l'autora, considero que són molt actuals, que han envellit molt bé. Sembla mentida que hagin estat escrits fa tants anys. De fet, totes les històries són més antigues que jo... i passo dels cinquanta. Sheldon era una avançada al seu temps i continuo molt interessat en la seva obra. Quan es publiqui la segona col·lecció de relats, que crec que està prevista per aquest any, segur que apareixerà per aquí. 

Contacte - Carl Sagan

Avui la ressenya porta banda sonora, la de la sèrie Cosmos, composta per Vangelis. Era un gran fan d'aquesta sèrie, com tots els de la meva generació interessats en la ciència, suposo. Gràcies a ella vaig descobrir a Carl Sagan i la seva gran capacitat de divulgació.

He llegit alguns llibres seus d'assaig, i també la novel.la que comentaré avui, Contacte, tot i que ja fa molt temps i la recordava poc. També he vist diversos cops la pel·lícula, ja que la treballava a classe quan feia una matèria que tractava sobre astronomia, però, lamentablement, també fa anys d'això. Així que ara he aprofitat l'avinentesa per tornar a llegir-la, però en català, en la fantàstica edició de Duna llibres amb traducció de Lluís Delgado i portada de Maria Picassó.

La narradora principal és Eleanor Arroway, una astrofísica que treballa en el programa Argus que monitora l'espai per descobrir senyals de civilitzacions extraterrestres. Després de molts anys sense resultats, arriba un missatge provinent de l'estrella Vega, a la constel·lació de Lira. Seguirem l'Eleanor i altres científics mentre, gràcies a la col·laboració internacional, codifiquen el missatge, en descobreixen les diverses capes de significat, troben les instruccions per construir una màquina i intenten fer-la funcionar. Si t'ho pares a pensar, rebre aquest tipus de missatge seria un d'aquells successos que faria canviar la humanitat de cap a peus, i m'ha agradat com Sagan dona tombs a molts aspectes que es veurien afectats per aquesta notícia.

D'aquests aspectes, el més important en la trama és el religiós. Algunes religions aprofiten el missatge per buscar-ne referències en les seves profecies i llibres sagrats, altres es manifesten clarament en contra. Alguns capítols són gairebé un assaig sobre l'origen i característiques de moltes de les creences de la humanitat. M'ha semblat molt interessant, però puc entendre que a alguns lectors els faci una mica fora de la història. L'economia, la política i la sociologia també tenen rellevància en la trama. Destaco el fet que, d'alguna manera, l'aparició del missatge estabilitzi alguns conflictes i els suavitzi, i s'instal.li una forma diferent de percebre l'existència i la convivència que Sagan anomena Maquindo. Finalment, també vull destacar l'especulació de com serien els vegans, la seva anatomia i fisiologia, la seva tecnologia, la seva societat, ens podrem comunicar amb ells o només serem com insectes o microorganismes? Per Eleanor es converteix gairebé en una obsessió saber com ens veuen i què pensen de nosaltres.

La novel.la està estructurada en tres parts. La primera, la del descobriment del missatge, és emocionant i sorprenent. La de la meitat, més tècnica, es pot fer una mica feixuga en alguns moments, però el darrer bloc és un clar exemple de mestria en la narració, la inventiva i la capacitat de tancar una novel.la de forma satisfactòria. Hi ha molts moments en què surt molta terminologia tècnica i científica, però crec que no la definiria com una novel.la hard. La ciència forma part del context, la majoria dels protagonistes són científics o enginyers, però en el fons no és molt rellevant per la trama, o sigui que és una història de ciència-ficció que crec que pot agradar al públic més generalista. Tot i això, les xifres i distàncies que s'utilitzen són atordidores.

M'ha agradat especialment l'evolució del personatge de l'Eleanor, com les seves creences, sensacions i opinions van canviant al llarg de la novel.la, i com l'autor en mostra les virtuts, però també els defectes. És una persona clarament neurodivergent de l'espectre TEA, des del meu punt de vista, si la novel.la s'hagués escrit en aquesta època, segur que l'autor la descriuria així. 

També em sembla molt innovador, per l'època en què va ser escrita la història, la reivindicació del paper de la dona en la ciència i en la societat; la pobra Eleanor està molt sola i és ignorada en molts moments pel fet de ser dona, tot i que Sagan es marca el punt d'incloure una presidenta dels Estats Units (encara és ciència-ficció això... com en molts altres països).

Llegint la novel.la hi havia un parell de llibres que anaven ressonant dins el meu cap. D'una banda, 2001 d'Arthur C. Clarke, que he llegit fa poc i que estic convençut que va ser una referència per Sagan, tot i que no ho mencioni en la nota final. I a la inversa, també apostaria que Contacte va ser una influència per Cixin Liu per escriure El problema dels tres cossos. 

Per acabar, m'ha sorprès gratament l'ús de l'humor en la novel.la. Molt fi, subtil, però molt present. Se m'ha fet estrany donades les circumstàncies tan serioses i problemàtiques que narra la història. 

En fi, una novel.la molt interessant d'especulació científica, social i religiosa, que he devorat amb fascinació, i amb un final emotiu i sorprenent que no puc qualificar d'altra manera que rodó. Un altre encert de la gent de Duna Llibres. Us la recomano sense cap mena de dubte.

Més enllà dels murs del món - Alice B. Sheldon

Una de les autores clàssiques de ciència-ficció que tenia pendents de llegir era Alice B. Sheldon. Això ho vaig solucionar fa poc gràcies al fet que Duna Llibres va publicar  la novel.la breu Houston, Houston, ens rebeu? en català, amb traducció d'Ernest Riera. Em va agradar molt, i quan vaig saber que Chronos publicava la novel.la Més enllà dels murs amb traducció de Lluís Delgado, va pujar força amunt de la pila.

Ha estat una de les lectures més sorprenents de l'any. M'ha agradat molt l'estil de l'autora i l'estructura narrativa, tot i que alguns moments són massa lisèrgics, i per això no li fico una matrícula d'honor. Tot i tenir gairebé cinquanta anys, ha envellit de forma espectacular, podria passar perfectament per una novel.la contemporània, tant pel que fa a la trama, com al tractament dels personatges, la seva diversitat i les seves relacions.

La història està explicada per tres veus ben diferents. El desencadenant de la situació és un ésser gegantí, de mida que gairebé es podria mesurar en anys-llum, que perd la referència dels seus companys i, com si fos un nen petit, vaga per la galàxia creant el caos i destruint estrelles i els mons que les acompanyen, amb total indiferència. La segona veu són els habitants del planeta Tyree, uns éssers capaços de volar en els forts corrents d'aire que es generen en el seu planeta i que tenen poders mentals per comunicar-se i per modificar el seu entorn i es comuniquen per patrons visuals. 

Costa una mica d'ubicar-se en el món de Tyree, amb les seves percepcions, l'anatomia dels habitants, la seva societat, el rol dels sexes, com es comuniquen... com a lector hi vas entrant a poc a poc, és un dels reptes interessants que presenta el llibre, però Sheldon no ho posa fàcil. Els habitants de Tyree, molt sensibles i capaços de captar les sensacions d'éssers vius que viuen en altres planetes, detecten que hi ha molts planetes que estan morint per acció d'una força que ells anomenen El destructor, que es dirigeix cap al seu planeta. L'amenaça provoca que intentin posar-se en contacte amb els habitants sensibles que han detectat en un altre planeta, més allunyat de la trajectòria del Destructor, la Terra.

El tercer pilar de la trama és protagonitzat per un conjunt de terrestres que estan participant en un experiment organitzat per l'exèrcit dels Estats Units per comprovar si tenen algun tipus de poder mental: telepatia, telecinesi, predicció...

L'elenc de personatges que participen en l'experiment i els seus vigilants és ben divers i curiós. El meu favorit és el metge descregut, drogoaddicte, cínic respecte als poders mentals que estan investigant, que perd el cul per una de les seves ajudants i que amaga alguns secrets. Tot i que he d'admetre que els he vist vindre ben aviat, potser l'autora pretenia que fos així.  Crec que és millor no comentar-vos com les tres trames es connecten i conflueixen, donaria massa informació i arruïnaria l'experiència lectora. El que és cert és que m'han sorprès molts detalls, especialment els jocs amb les personalitats dels diferents protagonistes, els canvis en les veus narratives i el seu ordre, i alguns girs de guió que no havia vist venir. També vull destacar la visió optimista, molt de moda en la literatura actual, de les relacions entre les diferents espècies sintents, i el fet que la percepció de la consciència sigui immediata, tot i que les ments estiguin a distàncies siderals. Dóna molt joc a la història. 

No em vull oblidar del contrast entre Tyree i la Terra. Un és un món dinàmic, on el moviment, el color i la percepció del que pensen i senten els altres és molt important. L'altre, el nostre, és estàtic, estem atrapats en la superfície per la gravetat, i val més no parlar de com ens relacionem. Fa una mica d'enveja el món que ha imaginat Sheldon.  Hi ha hagut escenes que m'han colpit i, em repeteixo, el trobo un llibre molt modern i que ha envellit molt bé respecte a l'època en la qual es va escriure, ara ja fa gairebé cinquanta anys. Parla de rols de gènere, d'homosexualitat, de relacions entre ètnies diferents... És cert, però, que alguns moments són molt lisèrgics i poc comprensibles, sobretot els referents al que passa dins del Destructor, però mira, vaig fer un acte de fe de bon grat. Només fa falta que doneu un cop d'ull a les portades que he afegit per il·lustrar aquesta entrada i suposo que m'entendreu. Potser m'hagués fet falta una mica de dopatge per ajudar-me en la comprensió. Llegir algunes escenes d'aquesta novel.la amb la percepció alterada per drogues ha de ser tota una experiència. Ja no tenim edat, llàstima.En fi, que us recomano aquest llibre sense cap mena de dubte. Aquesta autora té moltes coses interessants a dir, i estic content  que aviat podrem gaudir en català de la seva narrativa breu, en la que és una especialista, ja que Duna llibres publicarà ben aviat la col·lecció de relats Les dones que els homes no veuen, amb traducció d'Ernest Riera. Tot un luxe que puguem gaudir de l'obra d'aquesta autora en català.

Tots els sistemes en vermell - Martha Wells

Ja fa alguns anys que vaig llegir Tots els sistemes en vermell, de Martha Wells, així com la seva continuació, Artificial condition. Em van semblar llibres molt entretinguts, una lectura breu i desengreixant de qualitat entre altres coses més denses. 

Tot i que em va agradar força la lectura reconec que em va sorprendre quan va guanyar els tres grans premis internacionals el mateix any, i encara més quan ha anat repetint la victòria en alguns dels premis a mesura que han anat apareixent les continuacions de la història, que ja va per la setena novel.la, tot esperant la publicació de la vuitena l'any vinent. En total quatre Hugo, dos Nébula i tres Locus. Deu-n'hi- do. La fórmula ha tingut tant èxit que ja ha aparegut la inevitable adaptació audiovisual en format de sèrie a Apple TV.

He tornat a visitar El diari del Matabot, el nom que té la saga de novel.les, gràcies a que Duna Llibres l'ha publicada en català amb traducció de Maria Rosich i portada de Ricard Efa.

El protagonista principal és en Matabot, un robot de seguretat amb parts orgàniques i parts artificials que ha estat capaç de piratejar els seus mòduls de comandament, fet que li atorga certa llibertat d'acció i no ha de seguir les ordres imposades per les persones a les quals ha llogat els seus serveis l'empresa que el posseeix. El seu objectiu principal és passar desapercebut, no interactuar massa amb els humans als quals ha de protegir, i passar-se tot el temps lliure veient sèries d'òpera espacial.

La trama comença enmig d'una de les seves missions. Ha de protegir a un grup de científics que estan explorant i recollint mostres en nou planeta. Ha d'intervenir per salvar-los de l'atac d'un monstre que no tenien contemplat en el registre de la missió. Aviat descobreixen que alguna cosa no va a l'hora, que hi ha interessos ocults que interfereixen en el decurs normal de la missió i que la seva vida pot córrer perill. 

En Matabot voldria que el consideressin com a una màquina per fer millor la seva feina, però ha anat a raure en una expedició una mica hippy i comencen a tractar-lo com un membre més de la tripulació. És molt divertit com afronta els dilemes que li planteja la interacció amb éssers humans que el tracten amb respecte i certa estima quan no hi està acostumat. 

En fi, que us la recomano sense dubte. És una lectura molt àgil i entretinguda, amb acció, intrigues polítiques i econòmiques, exploració de nous planetes i un personatge entranyable amb un sentit de l'humor força àcid. Tenim Matabot per estona, segur que les continuacions també passaran per aquí.

El bosc de la foscor - Cixin Liu

Tal com em va passar amb El problema dels tres cossos, quan El bosc de la foscor ha arribat a les meves mans no me n'he pogut estar i ha pujat a dalt de tot de la (enorme) pila de lectures pendents. L'edició espectacular que ha fet Duna Llibres amb traducció de Mireia Vargas i portada de Guillem H. Pungiluppi és irresistible. 

He detectat que aquest segon llibre és el que sovint ha agradat menys als lectors, però jo li trobo molts mèrits. És cert que a la trama li costa arrencar, el principi no m'ha convençut del tot i fins i tot estava una mica decebut. Té un toc oriental molt marcat, massa poètic, a vegades naïf, que reconec que em desconcerta una mica. Crec que és una qüestió cultural, perquè em passa molt sovint amb productes literaris i audiovisuals d'origen asiàtic (per no parlar dels noms, als quals, quan ja m'hi he acostumat, el llibre gairebé s'ha acabat). La primera novel·la ja tenia aquestes característiques però potser no tan marcades. Això sí, quan arrenca i especialment en el darrer terç de la novel.la, ens presenta unes escenes increïbles, amb un gran sense of wonder, girs sorprenents i una narració molt addictiva. La trama se centra més en la part d'intriga i conspiració que en la part científica, molt més assequible que a la novel·la anterior, encara que sempre present i imprescindible a l'obra d'aquest autor. Tampoc no falta l'usual dispendi d'idees interessants i sorprenents, també típic de l'estil de Cixin. M'ha agradat especialment que repeteix molt pocs personatges, i que aquests estan  millor definits i caracteritzats que al primer llibre, on els personatges masculins es confonien.

Compte, que a partir d'aquest moment hi haurà algun espòiler del primer llibre, així que si no l'heu llegit (fet que gairebé hauria de ser considerat un pecat) us aconsello no continuar.

Quan la humanitat coneix l'amenaça dels Trisolarians, que arribaran en 400 anys, i davant de la constant vigilància dels Sofons, que bloquegen els avenços científics, per sobreviure només queda una alternativa, i és intentar enganyar aquests implacables alienígenes, ja que la seva cultura no és capaç de detectar les mentides. Amb aquest objectiu es nomenen quatre aparedats: persones que disposaran dels recursos que considerin necessaris, la missió dels quals serà imaginar un pla per vèncer els Trisolarians, del qual només ells poden conèixer els detalls per evitar que se n'assabentin gràcies als seus espies. Per contrarestar-los, els humans aliats dels Trisolarians creen la figura dels ensorraparets, encarregats d'esbrinar i publicar cadascun dels plans. 

La història està centrada en la creació de les estratègies dels quatre aparedats a través de diversos períodes de la història futura de la humanitat, ja que, gràcies a la hibernació (a la que Cixin sap traure molt suc), alguns dels protagonistes del segle XXI tindran rellevància al segle XXIII. Poc més puc dir sense desvetllar massa coses de la trama.

Crec que, tot i que és millor la primera novel.la, forma part d'una trilogia totalment imprescindible per a qualsevol amant de la ciència-ficció i és una lectura satisfactòria. Trobareu especulació en l'àmbit científic i social de gran nivell, escenaris i situacions d'acció impressionants (algunes que les recordareu durant molt temps), conspiracions polítiques, girs inesperats a la trama i un final sorprenent i totalment satisfactori, que m'ha deixat amb ganes de més. La tercera novel.la, per mi la millor, segur que apareixerà per aquí pocs dies després de la seva publicació.

El messies de Dune - Frank Herbert

Vaig comprar-me Dune i El messies de Dune fa molts anys en la versió d'Ultramar, en unes edicions de llibres petitons i colorits amb una estètica que m'agrada molt. Van ser els dos primers que vaig tenir, ara dec anar per la quarantena i gairebé ja puc dir que els col·lecciono. La primera novel·la de la saga em va agradar molt. L'he llegida diversos cops, fins i tot he escoltat l'audiollibre. He provat en diverses ocasions de continuar amb la segona part, El messies de Dune, però mai, fins ara, en l'edició en català de Duna Llibres amb traducció de Lluís Delgado, l'havia acabat. No era el seu moment.

Reconec que ha influït en el meu retorn a Arrakis el fet d'haver vist fa poc les dues pel·lícules de Villeneueve, tot i que no em van acabar de convèncer, en gran part degut a la poca credibilitat que m'ofereix l'actor principal que van triar per representar Paul Atreides. Tampoc em van agradar algunes omissions i variacions en la trama, però les puc arribar a entendre en una adaptació d'aquest estil. També estic a mitges de la sèrie que està en emissió a HBO, tot i que encara no sé ben bé què pensar-ne.

Dono per fet que si heu arribat fins aquí, ja coneixeu la història que narra la primera novel·la. Si no és així, us recomano que deixeu de llegir aquesta entrada, ja que comentaré alguna cosa del final de la novel.la, la qual us recomano que llegiu.  Aprofiteu que ara la podeu trobar fàcilment en català en unes edicions molt maques.

La història comença uns anys després del final del primer llibre. En Paul Atreides, ara líder polític i religiós, domina l'imperi gràcies al fet que els fremen han lluitat i vençut en moltes guerres planetàries, seguint la jihad que es va proclamar després de la derrota dels Harkonnen i els Corrino en el planeta Arrakis. El nombre de morts i les conseqüències econòmiques, socials i culturals d'aquestes guerres que han durat anys fan esgarrifar, i en Paul les porta a la consciència. La seva figura és adorada i s'ha creat una religió al seu voltant, però quan apareix una nova religió apareixen també persones disposades al que sigui en nom de la seva nova fe, fins i tot actuant en contra dels desitjos del seu líder. 

Algunes de les faccions que van ser derrotades en la guerra que el va portar al poder, com les Bene Gesserit, els navegants de la Cofraria i la família de l'antic emperador, juntament amb noves forces ben curioses i misterioses, comencen a confabular per derrocar l'Atreides. Una part del seu complot consisteix en fer reviure un dels protagonistes que va morir a la primera novel.la protegint la família Atreides, en Duncan Idaho, hàbil espadatxí que era instructor d'en Paul quan era jove. En Duncan no recorda res de qui era abans de morir, és una persona totalment diferent de la que en Paul coneixia i ha estat programat per danyar la família imperial quan arribi el moment idoni. Tot i ser conscient que aquells que li retornen l'amic perdut no li volen bé, en Paul acull en Duncan en el seu seguici.

El començament m'ha semblat prometedor i m'ha enganxat força, però a partir del primer terç crec la novel.la es desinfla una mica i he acabat perdent interès. Un dels motius és que la història és bastant filosòfica i dona molts tombs al concepte de la presciència, al fet que les prediccions són inevitables i als poders que comparteixen en Paul i l'Alia, la seva germana, tot deixant de banda la part d'acció i de política, que m'interessava més. Això fa que en la meva opinió la novel.la no acabi de trobar el ritme i d'encaixar i trenar els diferents aspectes de la trama. Les escenes en les quals en Paul és el protagonista són les que menys m'han motivat (potser és perquè li ficava la cara d'en Chalamet) i són les més importants i abundants.

La figura de Paul és curiosa. Es el messies desitjat i dissenyat genèticament per algunes de les faccions que estan en joc, però se'ls hi ha escapat de les mans i no l'han pogut controlar. I tot i tenir uns poders que el fan gairebé un semideu mostra incerteses, pors i una certa resignació davant del que intueix que serà el seu futur. A mi m'ha fet una mica de llàstima, i potser per això no m'ha acabat d'agradar com està construït el personatge, ni que aquesta dicotomia sigui el que intueixo que tenia com a objectiu explicar Frank Herbert.

Tot i que no m'ha agradat tant com la primera, la resolució de la història m'ha deixat amb ganes de continuar amb la saga, i ja tinc preparat Els fills de Dune. A veure com els nous personatges i la nova situació es desenvolupa. Segurament us ho explicaré ben aviat.

La roda del cel - Ursula K. Le Guin

Els habituals del blog ja sabeu que la meva relació amb Ursula K. Le Guin és complicada. De jove, quan m'atreia més la fantasia que la ciència-ficció, vaig començar els llibres de Terramar, però vaig abandonar la lectura ben aviat: no era el meu estil. De gran ho he tornat a provar en audiollibre, però continua sense agradar-me aquest univers, digueu-me heretge, si voleu. 

No va ser fins a la mort de l'autora el 2018 quan, veient les reaccions de molts companys lectors i opinadors, vaig decidir donar una oportunitat a la seva obra de ciència-ficció, bàsicament la que està situada en el Ekumen. He llegit totes les novel·les, algunes en català i en castellà, m'han agradat molt, però cap m'ha fet rebentar el cervell i pensar que estava llegint una obra imprescindible.

Fa poc he acabat de llegir La Roda del Cel, publicada en català per Duna Llibres amb traducció d'Anna Llisterri i alguna cosa ha fet clic en el meu cervell. Ara sí que entenc tots els elogis aclaparadors a l'autora que em semblaven un pèl exagerats en el seu moment. Aquesta sí que considero que és una història descomunal amb la qual he connectat des del primer moment. Bé, potser des del primer moment no, els dos primers capítols poden ser lleugerament descoratjadors, una mica lisèrgics (només fa falta que doneu un cop d'ull a les fantàstiques portades que acompanyen el text d'aquesta entrada) i plens de nomenclatura científica i acrònims relacionats amb els somnis i les fases del son. No us espanteu i continueu amb la lectura. El llibre no va per aquí.

La novel.la comença en un futur distòpic en el qual el personatge principal, George Orr, consumeix drogues per evitar somiar, ja que ha descobert que, de vegades, els seus somnis alteren part de la realitat. Només ell és capaç de detectar que hi ha hagut canvis en la història, la resta de la gent segueix la seva vida amb normalitat dins dels nous paràmetres que ha establert el seu somni. Les autoritats el condemnen a seguir una teràpia amb un psiquiatre especialitzat en el món dels somnis, en William Haber. Tot i que en principi no se'l creu, aviat descobrirà que el seu poder és real i intenta conduir-lo i encaminar-lo per a beneficiar a la humanitat i solucionar part dels seus problemes (fams, guerres, pobresa...). Però ja sabeu que els somnis són fruit de l'inconscient, i controlar l'inconscient és molt complicat i no tot surt com hom espera.

M'ha encantat com l'autora especula amb els canvis que pot produir el somiador en la societat, embolicant la troca cada cop més, de forma que el lector no pot parar de llegir entre un somni i un altre. És una història molt addictiva i divertida. No vull entrar massa en detalls, però el llibre destil.la molt mala llet i un sentit de l'humor molt negre que no havia detectat en altres obres de l'autora. També vull destacar els personatges i la seva relació. Un resignat, sense esperances i que es dona per vençut. L'altre laboriós i amb bones intencions, però que en el fons és un cabronàs. 

En fi, que m'ha sorprès molt gratament, i no puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. Un altre encert d'aquesta editorial. Buscant informació he trobat que hi ha un parell de pel·lícules sobre el llibre, una de 1980 i l'altra del 2002, i fins i tot una versió en teatre (aquesta adaptació ja la veig més complicada, però). No descarto donar-hi una ullada aquestes vacances de Nadal.

Houston, Houston, ens rebeu? - Alice B. Sheldon

Fa uns mesos que estic "renovant" la meva biblioteca, canviant llibres pels quals no sentia gaire estima per llibres antics de ciència-ficció que fa temps que em feia molta gràcia tenir. He adquirit molts llibres d'autors clàssics anglosaxons com Asimov, Silverberg, Clarke, Farmer, Heinlein, Varley, Haldeman, Simak, Resnik... però m'ha costat molt trobar llibres escrits per dones de les editorials que busco i podríem dir (va, acceptem-ho) que col·lecciono. Le Guin, Butler (de les quals ja en tinc molts llibres), Julian May, Joana Russ i poques més.

Alice B. Sheldon també està en aquesta llista, per això,  quan vaig saber que Duna Llibres publicava la seva novel.la breu Houston, Houston, ens rebeu?,  la vaig ficar ràpidament a dalt de tot de la pila de lectura. El traductor és Ernest Riera i la portada l'ha feta Ricard Efa. 

Alice B. Sheldon fou una prolífica escriptora nord-americana que va guanyar molts dels grans premis per la seva narrativa breu, tot i que no amb el seu nom, ja que escrivia amb el pseudònim James Triptree Jr. Té una biografia ben curiosa que implica molts viatges arreu del món i la pertinença a l'exèrcit nord-americà i la CIA

La novel·la m'ha encantat, se m'ha fet molt curta i l'he devorat en una tarda. Us la recomano sense cap mena de dubte. Tot i això, us diria que hi entreu sense llegir la contraportada, ja que dona massa informació i revela fets importants de la trama (gràcies per l'advertència Eloi Puig!).

La Sunbird és una nau tripulada per tres astronautes de la NASA que té la missió d'orbitar al voltant del Sol per recollir informació sobre la nostra estrella. Una tempesta solar inesperada els afecta, avaria part de la nau i els trau de l'òrbita prevista. Truquen al control de Terra de Houston, però ningú respon, fins que una nau desconeguda es posa en contacte amb ells i els rescata.

La major part dels tripulants de la nova nau són dones, així com les persones del control de Terra que les monitoritza. 

Aviat descobreixen que moltes coses no encaixen i que han viatjat al futur, gairebé tres-cents anys després de la seva partida. Gran part de la gràcia de la novel·la és com van deduint i descobrint quins són els successos més importants que han passat al nostre planeta, que les seves rescatadores amaguen, i com funciona la societat humana actual. No vull entrar en més detalls per no arruïnar-vos l'experiència. Només us puc dir que m'hagués agradat llegir molt més sobre aquest escenari que proposa l'autora, se m'ha fet curta la història.

La novel·la ha envellit molt bé, la temàtica és ben actual. Tot i que és força trist el tractament que rebem els homes, com ens retrata, com ens relacionem entre nosaltres i amb el gènere femení i com actuem quan perdem el control. Fa que pensar que algunes de les situacions reflectides en la novel·la surtin molt sovint en els titulars de les notícies cinquanta anys després.

Deixant de banda l'especulació social i la crítica feminista, en la novel·la també hi ha algunes especulacions científiques que m'han agradat força, no voldria pas que passessin desapercebudes. De fet, ara que estic llegint molts clàssics, descobreixo detalls, idees, trames que he llegit amb anterioritat, però en novel·les més modernes. Considero que aquesta és una obra seminal, i molt important.

En definitiva, una història sorprenent, plena de crítica social i especulació científica molt interessant. Té un ritme i un plantejament narratiu que provoca que es llegeixi en molt poc temps, i que et quedis amb ganes de més. Totalment recomanable.

Tot i que la portada és lluent com moltes de Duna LLibres, el llibre segueix el disseny de la col·lecció Trantor d'una altra editorial, Chronos, ja que aviat publicaran la novel·la Up the walls of the world, de la mateixa autora. M'agraden molt aquest tipus de detalls. Compten amb un lector interessat.

Trilogía de la Fundació - Isaac Asimov

Em fa molta il·lusió que Isaac Asimov aparegui per primera vegada en el blog. He esperat que la trilogia de La Fundació estigués tota publicada en l'edició de  Duna Llibres, amb  traducció d'Octavi Gil i unes portades espectaculars de Guillem H. Pungiluppi, per llegir-les un altre cop en català, com la primera vegada que la vaig llegir fa molts anys en l'edició de Pleniluni que vaig trobar en la biblioteca  del poble. 

És la saga de ciència-ficció de la qual en tinc més versions en format físic. En un principi de forma involuntària, però després de manera conscient, he anat fent una col·lecció d'aquesta saga i les seves seqüeles i preqüeles en llibreries de vell i plataformes de llibres de segona mà. 

Ens situem en un futur llunyà on la humanitat ha conquerit la galàxia i està organitzada políticament en forma d' imperi, la capital del qual és el planeta Trantor. Tal com ha passat amb molts imperis de la nostra història, com més gran es fa i més lluny de la metròpoli visquin els seus habitants, més fàcil és que pugui caure. Un científic de Trantor, Hari Seldon, prediu gràcies a la ciència de la psicohistòria la caiguda de l'Imperi i la decadència de la civilització humana. Incapaç d'aturar la inèrcia de la davallada de la seva civilització, organitza un pla perquè la decadència de la humanitat duri el menys possible fins que torni a ressorgir una nova civilització que pugui governar de nou tota la galàxia. Per fer-ho crea La Fundació, una associació de científics que recopila tot el coneixement de la humanitat en una enciclopèdia galàctica, tot i que aquesta només és la part visible del projecte.

És una història escrita fa molts anys i la primera pregunta que pot venir al cap en productes d'aquest estil és: Ha envellit bé? En alguns moments de la trama sí, en altres, no tant. Tot i que a vegades té un cert to innocent, s'ha de reconèixer que  hi ha grans hits que altres autors han utilitzat en obres posteriors: el planeta capital cobert totalment d'estructures metàl·liques, el concepte de psicohistòria, el plantejament de la fundació com a eina per modificar la història, l'aparició d'un mutant (el mul, un personatge ben curiós...), o el plantejament de l'economia i la religió com a base per mantenir la dominació de les societats planetàries.

També té alguns punts que no m'han convençut, com ara algunes de les resolucions dels relats, o la ràpida caiguda cultural de molts dels planetes que va molt bé per donar ales  a la història, però és poc creïble en aquesta ambientació. Igualment trobo curiós que, tot i que la psicohistòria sigui una ciència que es basa en l'estudi del comportament de grans poblacions, siguin les accions individuals de molts dels protagonistes la que acaben provocant que les prediccions de Hari Seldon es compleixin. Així mateix, també em sorprèn la decisió que els únics éssers conscients  i intel·ligents de la galàxia en aquesta ambientació siguem nosaltres. Sembla que Asimov no va tenir bones experiències amb la temàtica dels alienígenes i és de les poques temàtiques típiques de la ciència-ficció sobre les quals no especula en les seves grans obres.

No espereu pas tampoc ciència-ficció d'acció i aventura. Les trames s'expliquen sobretot a partir del diàleg entre els protagonistes en un format típic de les novel·les de detectius. L'acció té lloc en molts planetes diferents de la galàxia, però l'ambientació no és pas un dels aspectes als quals Asimov va donar més importància en aquesta història i tots semblen ben bé iguals.

Per acabar, vull trencar una llança a favor d'Asimov davant alguns comentaris que tracten la seva obra de masclista i misògina per no donar massa veu a les dones. És cert que en el primer llibre no apareix ni una sola dona mencionada i es fa estrany, però a mesura que la història avança ha anat introduint personatges femenins amb molta rellevància en la trama. Sentir cert tipus de comentaris sobre un autor que ha creat un personatge tan important com Susan Calvin, per exemple, se'm fa estrany.  Tampoc apareixen personatges de color ni d'ètnies diferents (o almenys no estan descrits clarament com a tals i jo sempre me'ls he imaginat ben blancs) i ja no parlem de diversitat sexual... cada època té el seu context i el seu marc de referència i crec que l'hem d'analitzar a partir d'aquests. Ara sembla que si un producte no compta amb tota la varietat possible és poc inclusiu. Entre poc i massa, que diria la meva àvia. 

En fi, que us recomano sense dubtes la seva lectura, però sent conscients que és un clàssic escrit fa més de 70 anys i tot i que alguns aspectes de la trama  grinyolarien en un producte actual, en el seu temps va tenir molt mèrit i va influir en moltes obres posteriors del gènere.

Que tornin a estar disponibles els tres llibres en català pels nous lectors en aquesta edició tan espectacular em fa molt content. Espero que l'editorial pugui publicar  altres grans novel·les o col·leccions de relats del mestre (lògicament la meva proposta és Jo, Robot ).