Mercaderes del espacio - Frederick Pohl y C.M. Kornbluth

Intenté leer Mercaderes del espacio hace más de treinta y cinco años, cuando, después de devorar todo lo que había de Asimov en la biblioteca de mi pueblo, y buscando otras obras de ciencia ficción, encontré este libro escrito a cuatro manos por Frederick Pohl y C.M. Kornbluth.

Recuerdo que no conecté nada con él, y solo leí uno o dos capítulos. Más adelante, sí que conecté con la saga de Pórtico de Pohl, que tengo pensado releer durante el verano. Hace poco encontré en una librería de viejo la versión en catalán de la novela publicada en la colección Pòrtic Aventures y decidí darle una oportunidad. Lo empecé con cierto escepticismo, pero me atrapó y lo leí en un par de tardes. Cada libro tiene su momento. 

La historia se sitúa en un futuro no excesivamente lejano, en un planeta Tierra muy cambiado pero, aunque con algunas exageraciones, no es descartable que en nuestro futuro se llegue a parecer un poco a lo que proponen los dos autores. Mucha contaminación, superpoblación, restricciones de agua y alimentos, pocos recursos y mal distribuidos y, lo que es más importante en la trama, un consumismo exageradísimo que provoca que las clases sociales estén formadas por los consumidores, pasivos e incultos, y los productores que les proporcionan entretenimiento y productos de mala calidad a los que engancharse.

Las empresas publicitarias son las que marcan el ritmo de la sociedad, promoviendo artículos, generando adicciones y estableciendo las pautas de lo que debe consumirse. Todo es muy exagerado, pero el tono es bastante divertido, y pese al humor, la mala leche que gasta la novela es bastante importante. Mi hija está estudiando publicidad, y dudo si hacerle llegar este libro o no; no querría que su creatividad se viera influida por los pocos escrúpulos de los protagonistas de la novela. 

El personaje principal es un alto ejecutivo de la empresa de publicidad más influyente del planeta. Su jefe le encarga la mayor campaña que la firma habrá hecho hasta ahora: organizar la explotación de un planeta al que se enviará una colonia de humanos, Venus. En los primeros capítulos descubriremos cómo viven las clases privilegiadas y cómo se organiza la campaña de promoción del viaje a nuestro planeta gemelo. Pero en breve las empresas rivales, y algún compañero con aspiraciones, le juegan una mala pasada al protagonista, que despertará convertido en un paria, el escalón más bajo de la sociedad.

El cambio de visión es muy interesante, así como la resiliencia y los esfuerzos del protagonista por intentar volver al lugar de donde proviene, utilizando las artes de manipulación que tanto domina. En sus aventuras conocerá a los conservacionistas, un grupo que intenta que la sociedad humana cambie para mejorar la distribución de los recursos y evitar el consumismo exagerado. La relación del personaje principal con este grupo rebelde, con el que no comulga mucho, es bastante curiosa, y da mucho juego a la historia. 

Como he comentado con anterioridad la historia tiene un cierto tono humorístico, pero esto no es óbice para que no sea una distopía que está a la altura de otros clásicos del género como 1984, Un mundo feliz, !Hagan sitio! !Hagan sitio! o Farenheit 451. De hecho, mezcla muchos aspectos de estas novelas, con un resultado final bastante original y sorprendente. Me resulta extraño no haber oído hablar tanto de esta novela como de las demás que he mencionado.

En fin, que ha sido un descubrimiento. La recomiendo sin duda. En castellano hay muchas ediciones, algunas bastante recientes, por lo que si estáis interesados, es fácil de encontrar. Hay una continuación, La guerra de los mercaderes, que no descarto que pronto aparezca por aquí. Ya os contaré.

Mercaders de l'espai - Frederic Pohl i C.M. Kornbluth

Vaig intentar llegir Mercaders de l'espai fa més de trenta-cinc anys, quan, després de devorar tot el que hi havia d'Asimov a la biblioteca del meu poble, i buscant altres obres de ciència-ficció, vaig trobar aquest llibre escrit a quatre mans per Frederick Pohl i C.M. Kornbluth.

Recordo que no vaig connectar-hi gens i només vaig llegir un o dos capítols. Més endavant sí que vaig connectar amb la saga de Pòrtic de Pohl, que tinc pensat rellegir durant l'estiu. Ara fa poc vaig trobar en una llibreria de vell la versió en català de la novel.la publicada en col·lecció Pòrtic Aventures i vaig decidir donar-li una oportunitat. Vaig començar-lo amb un cert escepticisme, però em va atrapar i el vaig llegir en un parell de tardes. Cada llibre té el seu moment.

La història se situa en un futur no excessivament llunyà, en un planeta molt canviat, però, tot i que amb algunes exageracions, no és descartable que en el nostre futur s'hi arribi a assemblar una mica. Molta contaminació, superpoblació, restriccions d'aigua i aliments, pocs recursos i mal repartits, i, el que és més important en la trama, un consumisme exageradíssim que provoca que les classes socials estiguin formades pels consumidors, passius i incultes, i els productors que els proporcionen entreteniment i productes de mala qualitat als quals enganxar-se. 

Les empreses publicitàries són les que marquen el ritme de la societat, promovent articles, generant addiccions i establint les pautes del que s'ha de consumir. Tot és molt exagerat, però el to és força divertit, i, tot i l'humor, la mala llet que gasta la novel.la és força important. La meva filla està estudiant publicitat, i dubto de si fer-li arribar aquest llibre o no, no voldria pas que la seva creativitat es veiés influïda pels pocs escrúpols dels protagonistes de la novel.la.

El personatge principal és un alt executiu de l'empresa de publicitat més influent del planeta. El seu cap li encarrega la campanya més important que la firma haurà fet fins ara: organitzar l'explotació d'un planeta al qual s'enviarà una colònia d'humans, Venus.

En els primers capítols descobrirem com viuen les classes privilegiades i com s'organitza la campanya de promoció del viatge al nostre planeta bessó. Però ben aviat les empreses rivals i algun company amb aspiracions li fan una mala passada al protagonista, que despertarà convertit en un engruna, l'esgraó més baix de la societat.

El canvi de visió és molt interessant, així com la resiliència i els esforços del protagonista per intentar tornar al lloc d'on prové, utilitzant les arts de manipulació que tant domina. En les seves aventures coneixerà els conservacionistes, un grup que intenta que la societat humana canviï per millorar la distribució dels recursos i evitar el consumisme exagerat. La relació del personatge principal amb aquest grup rebel, amb el que no hi combrega gaire, és força curiosa, i dona molt joc a la història.

Com he comentat abans té un cert to humorístic, però això no fa que no sigui una distopia que està a l'altura d'altres clàssics del gènere com 1984, Un món feliç, Hagan sitio! Hagan sitio! o Farenheit 451. De fet, barreja molts aspectes d'aquestes novel·les, amb un resultat final força original i sorprenent. Se'm fa estrany no haver-ne sentit a parlar tant d'aquesta novel.la com de les altres que he mencionat. 

En fi, que ha estat tot un descobriment. Us la recomano sense cap mena de dubte. La versió en català potser us costa una mica de trobar, però en castellà hi ha moltes edicions, algunes bastant recents. Hi ha una continuació, La guerra dels mercaders, que no descarto que ben aviat aparegui per aquí. Ja us ho explicaré.

Tríptico del Imperio - Isaac Asimov

Los habituales del blog ya sabéis que este año me he propuesto leer todas las novelas del Ciclo de La Fundación de Asimov según su cronología interna. Después de las cuatro novelas protagonizadas por Daneel R. Olivaw tenía ganas de cambiar de escenario y empecé con muchas ganas la primera de las novelas de la Trilogía del Imperio, En la arena estelar.

Pensaba que las tres novelas tendrían cierta relación, que formarían parte de una historia conjunta, pero son historias totalmente independientes entre ellas, y me atrevo a decir que también son independientes del resto del ciclo. Tengo la sensación que sin estas novelas la consistencia del conjunto de la saga no se vería afectada y que tienen poca repercusión en las historias posteriores. Pero como aún me faltan algunas  por leer, a lo mejor estoy equivocado.

No me malinterpretéis, no estoy diciendo que sean malas novelas. Son historias cortas, ligeras, entretenidas y bien estructuradas, con el estilo típico de Asimov, pero creo que de lectura prescindible si solo estáis interesados en el Ciclo de la Fundación. Las tres historias están situadas en sistemas planetarios muy alejados del centro del imperio, el planeta Trantor, en épocas muy diferentes, desde que es un imperio en construcción, susceptible a las amenazas externas, hasta que ya es una metrópolis consolidada. 

Mientras asistimos a la instauración del imperio, simultáneamente presenciamos como la Tierra va perdiendo el estatus de planeta madre, hasta llegar al punto que nadie recuerda que es el planeta originario de la especie. Como es habitual en la literatura de Asimov, las tramas están más centradas en las intrigas políticas y el diálogo entre los protagonistas que no en escenas de acción.

La primera novela es En la arena estelar, la más floja de las tres, donde seguiremos las aventuras de un joven aventurero que va en busca de un planeta oculto donde se está forjando una revolución contra la cultura dominante. Es una historia algo predecible, en la que Trantor ni se menciona.

Las corrientes del espacio narra la historia del planeta Florina, fuente de un tipo de fibra especial muy valorado en el resto del imperio, el kyrt, imposible de cultivar en otros planetas. La cultura floriniana está sometida por los habitantes de otro planeta, los Sark, que tratan a los florinianos como una cultura menor y los obligan a trabajar en los cultivos de fibra. Un personaje que ha perdido la memoria tiene la clave para entender el futuro de este planeta clave en la economía galáctica, por eso los representantes del incipiente imperio de Trantor tomarán cartas en el asunto. La resolución de la trama me ha parecido muy ingeniosa, y el recurso del personaje que va recuperando la memoria, aunque es un recurso habitual, está bien utilizado.

Un guijarro en el cielo presenta una mezcla de tramas algo extraña, pero que funciona en conjunto. Por una parte, acompañaremos a un sastre ya maduro que habita en la ciudad de Chicago en un viaje al futuro hasta una Tierra radioactiva, sometida al imperio de Trantor. Los terrestres están muy mal vistos en el resto de la galaxia, el racismo es evidente, y los terrestres más rencorosos exigen venganza. Pero un estudioso de la universidad imperial opina que seguramente la Tierra sea el planeta originario de la humanidad, y pide permiso para explorar las zonas radioactivas para poder demostrarlo. La resolución de la trama me ha convencido, pero me extraña que una tecnología tan poderosa de modificación mental como la que se usa en esta novela no tenga un peso más importante en las historias posteriores. A ver si en las novelas que me quedan por leer me lo justifican. 

Uno de los aspectos que más me cuesta digerir de estas novelas más antiguas de Asimov es como refleja las relaciones entre hombres y mujeres. Este tipo de enamoramientos súbitos sin mucho sentido, con momentos de amor-odio y comportamientos irracionales, me sacan un poco de la trama. Por no hablar de la poca presencia femenina y de su papel en la trama, pero esto es debido a que son historias hijas de la época en la que fueron escritas.

En fin, que son novelas entretenidas, con paralelismos evidentes a algunas situaciones históricas y que he disfrutado, pero no las considero imprescindibles y solo las recomendaría a los lectores completistas interesados en la obra de Asimov. 

La terra de la pluja amarga - Wu Ming-yi

Quan vaig llegir ja fa uns anys L'home dels ulls compostos, de Wu Ming-Yi, ja vaig comentar que el més interessant de la narrativa d'aquest autor és el camí, no la destinació on arribes. La seva prosa és pausada, reflexiva, i dona poca importància al tòpic introducció-nus-desenllaç d'històries més clàssiques. Crec que la seva intenció és que descobrim moments importants de la història dels personatges, sense que acabem de conèixer tota la seva trajectòria. A més a més, dona molta informació de l'hàbitat on es desenvolupa l'acció, les espècies que hi habiten, la seva classificació, les seves característiques... fets que a un lector no avesat a la terminologia científica, el pot desanimar.

Tot i que no sigui un llibre que m'atreveixi a recomanar a tothom, ni als lectors habituals del blog, a mi sí que m'interessa molt el que explica aquest fantàstic autor Taiwanès. És per això que quan em vaig assabentar que Chronos publicava la seva col·lecció de relats La terra de la pluja amarga, amb traducció de Mireia Vargas i il·lustracions del mateix autor, va pujar llocs ràpidament a la pila de lectures.

El llibre està format per sis relats, amb protagonistes diferents, tot i que a vegades les històries s'encavalquen i alguns personatges apareixen més d'una vegada, i fins i tot hi ha alguna història relacionada amb L'home dels ulls compostos. Tot i que siguin bastant independents, hi ha diversos aspectes que les agermanen. D'una banda, la ubicació, l'illa de Taiwan, i la importància que dona l'autor a la preservació de la seva biosfera.

D'altra banda, la idiosincràsia dels personatges, tots molt diferents, però tallats pel mateix patró pel que fa a les seves obsessions respecte a algun tipus d'ésser viu de la fauna i la flora de l'illa de Taiwan. Trobarem científics destacats, aficionats naturalistes, autistes amb capacitats extraordinàries, escaladors d'arbres, aventurers... però tots amb una obsessió molt marcada. En alguns moments m'he sentit una mica identificat com a naturalista i excursionista.  L'altre aspecte que tenen en comú, tot i que crec que l'autor no acaba de treure'n el suc, és l'existència d'un virus informàtic, l'Esquerda, que, quan una persona mor, fa arribar l'accés a tots els seus arxius digitals a un familiar o un amic proper. Aquesta podria ser la part més de gènere fantàstic del llibre, però no apareix en tots els relats, i crec que l'autor ho podria haver explotat més.

No us diré que he devorat els relats de la col·lecció, més aviat els he paladejat. He llegit una història breu cada dia, crec que una dosi més elevada d'aquest tipus de narració tan obsessiva i en el fons una mica pessimista, ja que les obsessions es persegueixen, però no s'atrapen, pot arribar a cansar. Com he dit al principi de l'entrada, no m'atreveixo a recomanar-la a tota mena de lectors, tot i que jo l'he gaudit molt. Ara bé, si us interessa la natura i la seva conservació, és un llibre que heu de llegir sense cap mena de dubte. També us el recomano si us agrada l'obra de Richard Powers, autor que jo he descobert aquest any, ja que les històries tenen molts paral·lelismes, i me l'ha evocat en molts moments. 

En l'epíleg fa referència al concepte Liternatura, que he de reconèixer que desconeixia, tot i haver llegit diversos llibres que encaixarien amb la seva definició. Llegint sempre s'aprenen coses noves... En fi, jo he gaudit molt del viatge, i continuaré pendent de les obres que publiqui Wu Ming-Yi. Us recomano que us atreviu a donar-li una oportunitat.

Hija de sangre y otros relatos - Octavia Butler

Octavia Butler es una de mis escritoras favoritas, y tenía ganas de ver como se desenvuelve en las distancias cortas, pero debo reconocer que la portada de Hija de sangre y otros relatos, publicada en castellano por la editorial Consonni, con traducción de Arrate Hidalgo, me ha desanimado más que animado a probar la lectura hasta hace poco. 

Soy tontísimo, lo sé, pero hay veces en que un libro te llama, y otras no, y a menudo es por detalles como la portada, la edición, la sinopsis, el momento en el que llega a tus manos... En fin, no es que quiera justificarme, pero para evitar que os pase lo mismo que a mí, os aconsejo que le deis una oportunidad a esta excelente colección de relatos, aunque la portada no os resulte atractiva. En el libro hay siete relatos, cinco de género fantástico y un par de más costumbristas, y dos pequeños ensayos sobre el proceso de escritura. Las historias siguen el estilo típico de la autora, con historias protagonizadas por mujeres negras (hay poca diversidad para los nuevos cánones) que lo han pasado o lo están pasando mal por motivos que son los que vertebran la narración de las historias, a menudo relacionados con el género fantástico. Todavía me sorprende la capacidad de Butler para lograr que empatice tanto con el sufrimiento de sus personajes, tan alejados de mi experiencia vital. En novela, aunque este aspecto está muy presente, queda un poco más diluido, pero en pequeñas dosis el puñetazo en la barriga que proporciona la lectura, tiene más intensidad. Voy a comentar los que más me han gustado.

De Butler había  leído con anterioridad la saga Xenogénesis y la saga de Semilla de la Tierra, y varias de las historias de esta colección me han evocado a las novelas de estas dos sagas. Son historias paralelas, pero emparentadas, y me quedo con la sensación que la autora quería explorar un poco más algunos de los aspectos que narra en las novelas. El relato que da nombre al libro, Hija de sangre, que ganó los premios Hugo y Nébula y Amnistía tienen de fondo la misma temática que la saga xenogénesis, el contacto de los humanos con una especie alienígena con la que no podemos combatir y con la que debemos compartir muchas sensaciones y experiencias. Aunque son diferentes en temática y estilo, ambas historias consiguen narrar la extrañeza y la ajenidad de las especies con las que nos hemos visto forzados como humanidad a relacionarnos, siempre desde un punto de vista de inferioridad. La primera es más visceral, la segunda más explicativa, pero las dos me han encantado.

Las otras dos historias que quiero destacar me han evocado a la saga de Semilla de la Tierra. En el caso de la primera, Sonidos del habla (ganadora también del Hugo), es por como narra la decadencia de la sociedad tal y como la conocemos. En este caso es un virus que afecta al sistema nervioso el que ha provocado la pérdida de la capacidad de comunicación hablada y escrita y, consecuentemente, la caída de la civilización. La comunicación se vuelve gestual, con poca profundidad de análisis y comprensión, y muy visceral, los supervivientes no pueden andarse con rodeos. En el caso de La tarde, la mañana y la noche, es debido a que la protagonista padece una enfermedad extraña y muy perjudicial después de que sus progenitores hayan tomado un medicamento, como pasa con la hiperempatía de la protagonista de Semilla de la Tierra. Los aspectos científicos de la enfermedad y de su posible solución me han parecido fascinantes.

En definitiva, que me ha encantado esta colección de relatos y no puedo hacer más que recomendárosla. En el prólogo Butler comenta que ella se siente más novelista que escritora de relatos, pero que de estas historias está orgullosa. Y tiene motivos para estarlo. 

Tengo muchas ganas de leer más de esta fantástica autora. En agosto la editorial Consonni, con traducción también de Arrate Hidalgo, va a publicar la primera novela de la saga Patternist, Semilla salvaje. Antes de llegar a septiembre, estoy convencido de que aparecerá por aquí.

Projecte Hail Mary - Andy Weir

Quan vaig escriure l'entrada sobre Projecte Hail Mary quan es va publicar la novel.la en castellà ja fa uns anys, comentava que el millor que es pot fer amb aquesta novel.la és aproximar-s'hi sense saber-ne gran cosa i gaudir-la, i vaig intentar no explicar aquells detalls més sorprenents de la història.

Ara que Mai Més l'ha publicat en català amb traducció de Lluís Delgado i un disseny espectacular de Maria Picassó, com que ha coincidit en el temps amb l'adaptació cinematogràfica, crec que gairebé tothom és coneixedor, si no de la finalització de la trama, sí dels detalls més sorprenents. Per això aquesta entrada està plena de spoilers, si no coneixeu la història, us recomano parar de llegir aquí.

És la tercera novel.la que llegeixo d'Andy Weir, i totes segueixen el mateix patró: un personatge hàbil en  aspectes tècnics i científics que es troba sense voler en situacions de risc que haurà de superar gràcies als seus coneixements, amb un cert to humorístic i un ritme vertiginós. Crec que en Projecte Hail Mary ha aconseguit solucionar alguns problemes de les seves obres anteriors (no tots), i que, tot i que encara té aquell to de blockbuster, i que cal en alguns moments una suspensió de la credibilitat important en l'àmbit científic, és la seva millor novel.la. Jo he entrat en el joc que proposa amb moltes ganes.

El protagonista principal es desperta en una sala asèptica sense recordar el seu nom, d'on ve, ni que fa allí. Mentre va recuperant a poc a poc la funcionalitat i la memòria, i a base de flashbacks, aventures i experiments, els lectors anem coneixent que el Sol, i en conseqüència la Terra, està en perill, i que ell és un astronauta embarcat en una nau espacial per descobrir una solució al problema en un altre sistema solar. Aviat s'adona que no està sol i descobreix una altra nau tripulada. Una altra espècie intel·ligent està en la mateixa situació que la humanitat, i  per poder sobreviure i salvar les dues civilitzacions, els dos personatges hauran d'aprendre a comunicar-se i a col·laborar. 

El que més m'ha agradat és la interacció entre els dos personatges, tan diferents físicament, però bastant semblants pel que fa als valors i a la consciència. La part de la novel.la en la que aprenen a comunicar-se i com intenten conviure en el mateix espai, tot i les diferències entre els medis on cada espècie ha evolucionat, m'ha semblat força original. La seva relació presenta alguns moments commovedors. 

També vull destacar la planificació de la narració. M'ha agradat com va alternant la situació en el present, i com la lliga amb el descobriment del problema que amenaça al Sol i altres estrelles properes, i els avenços tecnològics que desemboquen en la construcció de la nau que ell acabarà tripulant.

Un retret que li faig a la novel.la, tot i que entenc que és perquè el ritme sigui molt alt, és que crec que als personatges els passen MASSA coses, que hi hauria d'haver algun moment en el qual poguessin gaudir del que han aconseguit i fins i tot avorrir-se.

En fi, que és una història entretinguda, addictiva, amb molt ritme i especulacions científiques interessants i amb un parell de personatges carismàtics i simpàtics. Crec que pot servir com a porta d'entrada al gènere a les noves generacions, té un cert to juvenil. Us la recomano sense dubtes.

La paràbola del sembrador i La paràbola dels talents - Octavia Butler

Vaig llegir aquestes dues novel·les d'Octavia Butler fa uns anys,  però estava en un moment que no tenia massa ganes d'escriure i gairebé vaig estar a punt d'abandonar el blog. Tot i això, em van agradar molt, així que he aprofitat l'adaptació al còmic que ha publicat Mai Més per revisitar aquesta tràgica, colpidora i fantàstica història en dos actes, i que així formi part de les obres comentades en el blog.

La història, adaptada per Damien Duffy i amb dibuix de John Jennings, està publicada en dues parts, com els llibres, amb un format de tapa dura i una edició espectacular. La traducció és d'Ernest Riera. 

La primera novel.la va ser publicada a principis dels noranta, i la història que s'hi narra comença al 2024, amb el que resulta fàcil comparar el que reflecteix la novel.la i el que realment està passant i analitzar la capacitat especulativa de l'autora. Tot i que Butler és pessimista sobre el camí on s'encara la nostra societat, sobretot en els Estats Units, i està tot potser una mica exagerat, fa una mica d'esgarrifança veure algunes similituds en alguns aspectes, com el racisme, l'auge de l'extrema dreta, l'egoisme generalitzat i la indiferència al patiment dels altres. 

La història és molt dura. Tràfic de persones, assassinats, violacions, abusos, esclavisme... faig un avís, tal com es fa ara als productes audiovisuals, perquè sapigueu on us fiqueu. Butler no està de romanços, no és delicada amb el patiment dels protagonistes, i tampoc amb el del lector. Ajuda molt a l'experiència el dibuix de Jennings, poc definit, difuminat a vegades, amb un estil una mica brut. No em vull pensar com seria aquest producte amb dibuixants més realistes, crec que seria massa gore.

La protagonista de la història és la Lauren Olamina, una adolescent que viu en un barri tancat prop de Los Angeles, aïllat de la barbàrie que hi ha fora. Sense molts luxes, però sense massa perill. 

La seva mare va prendre drogues quan estava embarassada i ella va néixer amb hiperempatia, de forma que pateix físicament el dolor que veu en els altres. També el plaer. Afegir aquest problema a totes les vicissituds que passarà la protagonista em sembla d'una crueltat extrema per part de Butler. La Lauren és una noia inquieta i que dona molts tombs a les coses, i serà l'originadora d'un nou corrent de pensament/religió anomenat Llavors de la Terra, una filosofia que molts consideraran perillosa pel seu plantejament i pels seus objectius finals, entre ells, portar la llavor terrestre a altres estrelles.

En una primera part de la història coneixem la Lauren, els seus pensaments i la seva vida quotidiana en el barri, amb unes relacions familiars més aviat complicades. Més endavant, la cosa es complica quan el barri és assaltat, la major part dels seus habitants assassinats o capturats, i ella i alguns supervivents comencen un complicat viatge cap als estats del Nord, tot buscant seguretat i refugi.

El segon llibre té un plantejament diferent, ja que la narradora principal és la filla de la Lauren, que, un cop adulta, revisita i critica l'obra i la visió de la seva mare. La història comença uns pocs anys desprès d'on acaba el primer llibre. L'agrupació de Llavors de la Terra ha establert una comunitat estable, on prediquen i produeixen productes que intercanvien amb les comunitats veïnes. Tot canvia quan grups ultrareligiosos afins al nou govern conservador decideixen posar fi a la comunitat i reeducar els seus membres. No vull entrar en massa més detalls per evitar donar massa informació sobre la història.

                             

En fi, una experiència lectora dura, però totalment recomanable. Una barreja d' història postapocalíptica i de distopia molt interessant, però poc recomanable per persones sensibles. Poques vegades he tingut tanta sensació d'injustícia i d'impotència llegint una novel.la. Vaig empatitzar totalment amb el patiment de la Lauren i dels seus companys, i em va saber greu que, tot i que la cosa acaba més o menys bé, no ho fa de forma totalment satisfactòria, ni pel lector, ni pels protagonistes. Butler ja ho té, això, potser és un dels motius que fa que sigui una de les meves escriptores favorites. Aviat apareixeran més obres seves en el blog.