El calze emmetzinat - Robert Jackson Bennet

Darrerament, em costa molt començar noves sagues de fantasia. Explorar nous mons, descobrir desenes de personatges, ètnies, races i ubicacions noves, vocabulari específic, rangs militars, sistemes de màgia... cada cop em fa més mandra, sobretot si no tinc la saga completa al davant per poder llegir-la d'una tirada en el cas que m'enganxi. Em costa recordar els detalls entre una novel.la i l'altra. Coses de l'edat, suposo, què hi farem.

Però ja sabeu que a vegades apareix aquell llibre que tens moltes ganes de llegir en aquell moment concret, i totes les reserves se'n van en orris. És el cas del protagonista de l'entrada d'avui, El calze emmetzinat, de Robert Jackson Bennet. En català l'ha publicat Mai Més amb traducció de Lluís Delgado i Scherezade Surià, amb portada de Marina Vidal. El fet que hagi guanyat el premi Hugo ha ajudat que hagi pujat a dalt de tot de la pila un cop publicat, però reconec que he fet més cas a les múltiples opinions elogioses que he trobat de la novel.la. Afegiré la meva a la llista, no seré original en aquesta ocasió. 

Puc entendre que hagi rebut el premi Hugo perquè planteja una barreja força interessant i original de gèneres: fantasia, novel.la clàssica de detectius i, en el fons, una mica de ciència-ficció, també. Penso que és un premi merescut. 

Els dos protagonistes de la història són una parella d'investigadors de la judicatura de l'imperi en el qual se situa la trama de la història, L'Ana Dolabra, molt reconeguda i particular,  i en Dinius Krol, que s'estrena com el seu ajudant. L'acció es desencadena quan es comet un assassinat misteriós en el palau d'una de les famílies més influents de la noblesa. Un comandant de l'exèrcit ha estat trobat travessat per les branques d'un arbre que li ha germinat de forma fulminant en el pit. Les investigacions de l'assassinat, i d'altres que estan relacionats amb ell, els porta a la zona més perillosa de l'imperi: les muralles marítimes. Cada època de pluges, descomunals entitats biològiques desconegudes anomenades leviatans sorgeixen dels fons marins i intenten entrar al continent. En les muralles marítimes, les diverses faccions de l'exèrcit intenten eliminar-los abans que causin el caos en l'imperi.

Les restes biològiques dels leviatans són la font de la màgia que estudien els apotecaris de l'imperi i que permet fer alteracions i empelts en la flora, fauna i persones per a dotar-les de certes característiques. Trobarem soldats que veuen a la foscor, que tenen l'olfacte molt sensible, una força descomunal... Per exemple, en Dinius és un gravador, i pot, amb ajuda d'olors que l'ajudin a evocar, enregistrar converses, escenaris i situacions, un fet que serà de gran ajuda en les seves investigacions.

Tot i que l'autor no dona gaires detalls sobre aquesta tècnica biològica dels implants i les impregnacions, m'ha agradat molt l'enfocament, i també com insisteix molts cops en el fet que cal estar al cas de les conseqüències d'algunes de les seves aplicacions. Espero que aprofundeixi més en aquest aspecte en les novel·les següents, com també en la història dels antics habitants i creadors de l'imperi, ja desapareguts com a raça.

No és fantasia medieval típica. Sí que inverteix força temps a explicar un món nou amb regles i misteris que el lector ha de descobrir, però la presència de l'acció és poc important comparada amb altres novel·les d'aquest gènere, tot i que hi ha escenes emocionants i trepidants.

És més clàssica pel que fa a la part de novel.la de detectius. He llegit en diversos llocs la inevitable comparació amb Holmes i Watson. La compro en alguns aspectes, sobretot en el fet que és una parella desigual pel que fa a coneixement de les regles i experiència, al fet que l'Anna té una capacitat de deducció que a vegades sembla paranormal i a què el jove Dinius, que és el narrador, va una mica perdut. Tot i això, l'estructura de la presentació del misteri i la seva resolució m'ha recordat molt més a les novel·les d'Agatha Christie que a les d'Arthur Conan Doyle.

Parlant d'evocacions, m'ha recordat molt a l'experiència lectora que vaig tenir llegint La cinquena estació, de N.K.Jemisin, sobretot pel que fa al descobriment de les normes i de l'escenari, tot i que el to general de la novel.la és molt diferent. L'escenari m'ha recordat a l'anime Atac dels Titans, i al Mur del nord del món de Cançó de gel i foc. I, no cal dir-ho, els leviatans descomunals que sorgeixen del fons del mar tenen un evident toc Lovecraftià.

En fi, que m'ha encantat i no puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. Tot i que hi ha continuacions, és satisfactòria com a novel.la independent, tot i que estic convençut que us passarà com a mi, que us morireu de ganes  de descobrir molts dels secrets i sorpreses que ens ofereix aquest fantàstic escenari. Segur que les continuacions ben aviat apareixeran per aquí.

El preu de néixer - Laura Gost

Com comentava en l'entrada anterior del blog, m'agrada explorar noves veus literàries que, tot i tenir una bona carrera editorial, comencin a escriure llibres de gènere fantàstic. Les distopies donen molt joc en aquest sentit. De fet, n'hi ha diverses publicades en català recentment; una de les que més em va cridar l'atenció és El preu de néixer, de Laura Gost.

No he arribat a aquesta novel.la pels meus canals habituals. L'he descoberta gràcies a reportatges i entrevistes en mitjans generalistes, com ara el telenotícies de TV3. Sempre que veig aquest tipus de publicitat em pregunto per què uns llibres sí i altres no, i reconec que no em miro els productes amb gaire bons ulls, en un començament. També em va sorprendre que una novel.la que fa tan poc que està publicada ja hagi venut els drets audiovisuals i que estigui en procés de traducció a moltes llengües europees. Les expectatives estaven molt altes, i això acostuma a passar fractura en les valoracions. 

Per sort, aquest cop no ha estat així i he trobat una història original, sorprenent, de lectura àgil i que sap traure suc de la seva premissa principal (encara que no del tot a l'escenari, al meu entendre). Ens situem en un futur pròxim on, per culpa de la manca de recursos causada per la superpoblació mundial, hi ha una limitació a l'hora de tenir descendència. Perquè pugui néixer un nou infant, algú ha de morir. És el que es coneix com a relleu.

La persona que permetrà que un nadó arribi a la vida pot ser algú que decideixi morir de forma voluntària o algú que hagi mort de forma natural. També hi ha altres mètodes menys legals, com ara el mercat negre i el tràfic de llicències. Si no hi ha un relleu planificat, l'embaràs serà interromput al cap de catorze setmanes de gestació.

Na Lisa i en Rai volen tenir un fill, i seguirem les seves inquietuds en el procés de recerca d'un relleu, un afer una mica angoixant, ja que ja han hagut de passar per un avortament no desitjat. 

M'ha agradat la varietat en l'estructura narrativa. Alguns capítols són narrats en tercera persona, però d'altres en primera persona per alguns dels protagonistes. En aquests darrers veurem clarament què és el que pensen i senten, sense autoenganys i sense filtre social. Són els que més m'han agradat, tot i que acaben provocant que no t'apreciïs gaire els personatges, potser perquè, com a lector, et fan plantejar algunes coses que no voldries plantejar-te i identificar-te en algunes postures en les quals, en principi, no et sents còmode. 

Els salts temporals en la trama donen molt joc i fan que la lectura sigui molt àgil. La presentació de l'escenari, de la situació social i política i de les normes del procés del relleu també m'ha convençut. Tot flueix i apareix de forma no forçada en la trama, no hi ha els temuts info-dumps. També vull destacar els finals de capítol, no calen cliff-hangers espectaculars per sorprendre el lector. 

La situació que presenta la novel.la genera molts dilemes morals, que són tractats amb molta cura i des d'un punt de vista molt realista. L'autora dona més importància a les relacions entre els personatges i la seva posició davant els reptes i dilemes que han d'anar superant, que no a l'escenari, al que crec que podria haver tret més suc. Estic convençut que els lectors habituals de ciència-ficció coincidiran amb la meva apreciació. Però em quedo amb la sensació que ha explicat la història que  volia explicar, i ho ha fet de forma molt satisfactòria.

En definitiva, una novel.la breu, sorprenent, amb un estil directe i una estructura narrativa ben organitzada i variada que presenta un futur distòpic proper que genera uns importants dilemes morals als protagonistes i als lectors. L'he devorat en un parell de tardes, i m'han atrapat sobretot els darrers capítols, on l'autora fica més llenya al foc en una culminació sorprenent. Us la recomano sense cap mena de dubte.

Bajo el ojo del gran pájaro - Hiromi Kawakami

A veces me muevo por intuición a la hora de probar nuevas voces literarias. Cuando no funciona, normalmente no os enteráis, ya que últimamente solo publico reseñas en su mayor parte positivas. Cuando funciona, reconozco que me gusta presumir un poco y así puedo ayudar a descubrir novelas interesantes que se escapan un poco de los lectores habituales del blog.

Hiromi Kawakami es una autora con experiencia que es  conocida por escribir dramas intimistas basados en las relaciones personales. Bajo el ojo del gran pájaro es su primera incursión en el género de la ciencia ficción, y la verdad es que ha entrado con buen pie. En castellano, la novela la ha publicado Alfaguara con traducción de Yoko Ogihara y Fernando Cordobés.

Es una novela estilo fix-up, formada por varios relatos conectados en un escenario común, y que algunos incluso comparten protagonistas, aunque el período de tiempo que narra la historia es bastante extenso.

La premisa principal que enlaza a todas las historias es el hecho de que, debido a varios motivos, la humanidad está cerca de su extinción. Los pocos supervivientes viven en pequeños enclaves en los que están más o menos supervisados por unas extrañas "madres" y unos intrigantes vigilantes. 

No es una lectura sencilla, requiere cierta atención. La narración es lenta, sosegada, aunque pasan muchas cosas y muy diferentes. Hasta la mitad del libro, el lector no consigue tener la perspectiva suficiente para comprender del todo lo que pasa en todos los relatos, de forma que incluso algunos los he releído para acabar de encajar las piezas.

Es una historia muy ambiciosa, que toca muchos de los tropos de la ciencia ficción: la clonación, los robots, mutaciones que generan poderes, la modificación genética, el control de la población... Puede parecer que intenta abarcar mucho, pero la verdad es que al final todas las piezas encajan muy bien, y aunque hay mucha variedad en el estilo y temática de los relatos, y múltiples perspectivas narrativas, siempre hay una sensación de que pertenecen a un conjunto.

Si tengo que ponerle una pega, sería a algún momento en que explica algunos procesos evolutivos que, en un examen de biología de bachillerato, marcaría como incorrectos. No sé si es una errata directa de la autora o de la traducción, estos términos a veces pueden ser complicados. 

Yo la he disfrutado mucho y os la recomiendo sin dudas, aunque debo advertiros que el ritmo pausado de los relatos y el tono algo melancólico de la autora no sé si es apto para todos los paladares. Pero si os gusta la especulación científica, es un libro muy interesante y yo voy a estar pendiente de si la autora vuelve a tocar el género fantástico. 

Semilla salvaje - Octavia Butler

Octavia Butler es una de mis escritoras favoritas. He leído casi toda su obra traducida al castellano o al catalán. Cuando descubrí que la editorial Consonni iba a publicar el primer libro de la saga Patternist, Semilla salvaje, con traducción de Arrate Hidalgo, subió rápidamente a lo alto de la pila.

La premisa es muy interesante. Existen algunas personas con capacidades especiales, que tienen poderes de curación, telepatía, telequinesia, longevidad... entre otros. No sabemos cuál es el origen de estas habilidades, pero sí que a veces se transmiten a la descendencia. Uno de los protagonistas principales, Doro, es una entidad de miles de años de existencia que tiene la capacidad de transportarse de un cuerpo a otro, causando la muerte de su inquilino en el proceso. Durante cientos de años ha ido seleccionando a las personas que detecta con poderes especiales y las ha ido cuidando, criando y cruzando en comunidades apartadas con el objetivo de salvarlas de sus conciudadanos. El resultado de los cruces que planea entre su gente, las nuevas generaciones, consideran a Doro como a un dios y siguen sus órdenes y dictados a rajatabla, por devoción y también por miedo. 

La historia comienza a mediados del siglo XVIII, cuando Doro visita uno de sus poblados criadero en África y descubre que ha sido arrasado por los esclavistas, y su gente vendida como esclavos. De camino a la costa para intentar recuperarlos, siente la llamada de una persona con poderes que no tenía detectada, Anyanwu, una mujer de casi 300 años con la capacidad de cambiar su apariencia. Doro intentará convencerla para que se una a su proyecto y se comporte como el resto de sus discípulos, pero Anyanwu es una semilla salvaje que ha crecido fuera de su control, y la relación será difícil. 

A través de los siglos, seguiremos su relación y sus aventuras desde África hasta las incipientes colonias de América del Norte. 

La novela está ubicada en tres épocas diferentes separadas por varias décadas, por lo que el peso de la narración va a cargo de los dos protagonistas principales, y los secundarios tienen un papel poco importante, con alguna excepción. 

Como es habitual en la obra de Butler, el cambio, la metamorfosis, la evolución del punto de vista de los personajes, su interés por la descendencia y cómo son capaces de resistir y sobrevivir a las situaciones adversas con las que tienen que enfrentarse, tienen un peso muy marcado en la trama. También en esta novela se muestra inmisericorde con los protagonistas, por muchos poderes y habilidades que tengan. La autora  exprime muy bien el choque cultural entre los protagonistas y como Anyanwu, aunque sea camaleónica, muestra dificultades para aceptar algunas de las acciones que Doro inevitablemente tiene que realizar.

Es interesante la dualidad y la confrontación entre los poderes principales de los dos personajes. Los dos pueden cambiar de forma y de cuerpo, pero una modificando el suyo desde el orden que implica el estudio de sus habilidades, y el otro moviéndose a otro cuerpo diferente, causando el caos en el proceso. 

Me ha encantado cómo Anyanwu aprende más cosas sobre sus poderes a base de experimentación, y como Butler hace referencia a aspectos biológicos desconocidos en la época en que transcurre la acción, cómo la existencia de los microorganismos o la función del ADN. 

La única cosa que me ha hecho dudar del libro es la traducción del nombre de la saga, de The Patternist a saga del Tejido. De momento no lo veo claro, pero solo he leído una de las novelas, o sea que a lo mejor estoy equivocado.

La editorial Consonni, de forma acertada en mi opinión, ha decidido publicar las novelas de la saga en el orden interno de la historia y no en el orden de publicación original, por lo que la siguiente novela va a ser Mind of my Mind, que espero que aparezca por aquí más pronto que tarde. Reconozco que me estoy mirando las ediciones digitales en inglés del omnibus de la saga.

En definitiva, un novelón. Me ha encantado cómo va evolucionando la relación entre los personajes, sus poderes, su relación con su extensísima descendencia... una historia adictiva que no puedo hacer más que recomendaros. Butler en su máxima expresión.

L'estiu en què la natura es va rebel.lar - Maria Giberga

En l'entrada anterior a aquesta comentava que en aquestes èpoques de l'any acostumo a patir un bloqueig lector. Quan estic en aquesta situació, busco llibres curts que em despertin l'interès. Per això, quan vaig trobar a la biblioteca L'estiu en què la natura es va rebel·lar, de Maria Giberga, publicat per Pagès, me'l vaig emportar ràpidament.

Reconec que el vaig començar amb un cert escepticisme. No n'havia sentit a parlar, ni del llibre ni de l'autora, i a Goodreads només tenia una valoració (d'algú del criteri del qual me'n refio, això sí). I ha estat una sorpresa molt agradable, una lectura àgil, amena, divertida i en alguns moments esgarrifosa.  M'encanta quan em passen aquestes coses. 

El llibre està format per set relats breus, amb diversos protagonistes i situacions, però amb un rerefons comú i un relat final que ho lliga tot d'una manera força sorprenent. 

La premissa és, com diu el títol, que els éssers vius es rebel·len contra les accions dels humans i, de forma immisericorde, ens fan pagar amb escreix les malifetes que els hem fet a ells i al medi ambient en general. Després de pensar-hi una bona estona jo qualificaria el llibre dins del gènere de terror; reconec que algunes històries, tot i l'humor cínic que les impregna, m'han deixat mal cos.

Els relats aconsegueixen, tot i la seva brevetat, mantenir la tensió narrativa. Els dos primers tenen uns protagonistes semblants, però a partir d'aquí l'espectre de veus narratives es diversifica, de forma que hi ha narradors humans, animals, vegetals i fins i tot alguna història narrada des de dos punts de vista. També vull destacar com l'autora finalitza els relats; a vegades és difícil tancar de forma satisfactòria una bona història, però crec que se n'ha sortit molt bé.

Em quedo amb el dubte de si l'autora ha escrit de forma independent els relats i els ha acabat d'unir amb la història final, o si tot el llibre estava planificat des del principi.

Tot i que m'he deixat portar per la premissa, i sent conscient que és una obra de ficció, com a biòleg en algun moment he arrufat la cella, especialment en el relat El cuc. També m'he quedat amb la sensació que en algun dels relats, concretament el de l'Aranya, faria falta una revisió més acurada. Tot i això, aquests detalls no fan que l'experiència lectora no hagi estat satisfactòria, i no puc fer res més que aconsellar-vos que li doneu una oportunitat.

Y entonces desperté - Malcolm Devlin

Cuando comienza el curso escolar y vuelvo a mis rutinas laborales, acostumbro a sufrir un bloqueo lector. Empiezo libros interesantes, pero no me engancho y acabo abandonándolos. Tengo la cabeza en otra parte y me cuesta concentrarme. Este año el bloqueo está siendo más largo de lo normal.

La mejor receta para revertir esta situación son las novelas cortas  que me ofrezcan algo original. Y entonces desperté, de Malcolm Devlin, un autor del que no había leído nada hasta ahora, es un buen ejemplo. La ha publicado la editorial Obscura con traducción de Pilar San Roman.

Yo os recomiendo llegar a la novela sin conocer nada del argumento, sin leer ni la sinopsis ni el prólogo de Antonio Torrubia. Ni esta entrada, lógicamente. Os recomiendo la novela, es una historia entretenida, adictiva, de lectura ágil y sorprendente. Si queréis algo más de información, continuad leyendo, pero bajo vuestra responsabilidad.

El protagonista principal es Spence, un interno de un centro de rehabilitación particular y que no va a ser un narrador muy fiable. Él y sus compañeros residentes están recuperándose de una enfermedad extraña que provoca que perciban a las personas no infectadas como zombis peligrosos. Y ya sabemos qué les hacen a los zombis los protagonistas de este tipo de historias: los matan para intentar sobrevivir. A montones y sin remordimientos.

Pero existe cura, y algunos infectados consiguen volver a la normalidad, pero con un sentimiento de culpa descomunal cuando se dan cuenta de lo que han hecho. Por eso deben pasar un (largo) tiempo en los centros de recuperación. Es cruel, y en algunos momentos he llegado a pensar que lo más misericordioso no sería intentar curarlos, sino pegarles un tiro en la cabeza.

La rutina de Spence se verá alterada por la llegada de una nueva residente, Leila, que quiere escapar del centro para volver a ver a su grupo de supervivientes.  La novela presenta una nueva visión bastante original de las historias de infectados. Los enfermos son los que en las historias de este estilo son el reservorio de la civilización, los supervivientes que son la esperanza de la humanidad, pero en esta son los creadores del caos. Creo que es difícil innovar en este subgénero del terror, pero Malcolm Devlin lo consigue con creces.

La estructura narrativa, con continuos saltos temporales y visiones alternativas de la misma situación desde el punto de vista de los infectados y de las personas normales, provoca que el ritmo de lectura sea muy ágil. Me ha gustado especialmente cómo explica el proceso de infección y el de curación, una mezcla interesante de biología y psicología. 

En definitiva, una historia corta, de lectura ágil, con una estructura y una premisa muy interesantes que dan un punto de vista original a las historias de infectados. Os la recomiendo sin dudas.

Punt de saturació - Adrian Tchaikovsky

La capacitat creativa d'Adrian Tchaikovsky és sorprenent. No para de publicar novel·les independents, sagues de milers de pàgines i novel·les curtes, tant de fantasia com de ciència-ficció. És dificilíssim mantenir-se al dia de la seva obra, i considero que té molt mèrit que, després d'haver llegit tantes històries seves, encara aconsegueixi sorprendre'm com a escriptor.

Els lectors en català tenim la sort que l'editorial Chronos està publicant moltes de les seves novel·les breus, format en el qual crec que aquest fantàstic escriptor britànic excel·leix. La protagonista de l'entrada d'avui és Punt de saturació, traduïda per Lluís Delgado. La història ens situa en un futur relativament proper, una mica distòpic, on el canvi climàtic i l'aparició de pandèmies víriques i bacterianes resistents han provocat canvis importants en el dia a dia dels habitants del nostre planeta. L'escenari principal de la història és la Regió de Deshidratació Higromètrica, coneguda com la Zona, una franja d'habitat tropical on la combinació d'elevades temperatures i humitat ambiental provoca que els éssers humans no hi puguem sobreviure sense protecció. La Zona va ser objectiu de projectes d'investigació per part de grans corporacions internacionals, però totes les investigacions van ser abandonades perquè no sortien rendibles, i la zona anava expandint-se. Vint anys després, la doctora Jasmine Marks, que havia estat investigant a la Zona, és contractada per una nova expedició que busca respostes a alguns dels misteris que genera aquest nou hàbitat.

La història està explicada mitjançant capítols molt curts narrats en primera persona, ja sigui com a diaris personals que la investigadora grava, o com la transcripció de converses entre els membres de l'expedició. La doctora Marks no és una narradora fiable; la narració és caòtica, plena de forats, va amunt i avall i l'estat de confusió i nerviosisme de la investigadora no ajuda. És un efecte clarament buscat per ajudar el lector a entrar en aquest espai tan misteriós i generar un estat d'incertesa.  

La novel.la es podria ubicar en la categoria d'història sobre una zona misteriosa amb propietats diferents, com Pícnic a la vora del camí dels germans Strugatsky o Aniquilación de Jeff Vandermeer, però amb la diferència que l'anomalia no és d'origen misteriós o alienígena, sinó que és responsabilitat humana. De fet, la història beu d'alguns clàssics del gènere, fet del qual Tchaikovsky no s'amaga, ja que els menciona durant la narració i els enumera al final del llibre.

El fet que sigui una novel.la breu i l'estructura narrativa que presenta provoquen que la lectura sigui lleugera i addictiva. M'ha durat un parell de dies. Vull destacar com l'autor aconsegueix representar l'angoixa i claustrofòbia que pateixen els visitants de la zona, i també com aconsegueix reflectir com aquesta bull de vida. És un plantejament original fer veure que el canvi climàtic generi zones amb molta biodiversitat, normalment l'enfocament és el contrari. Els lectors habituals ja sabeu que soc biòleg, i les novel·les que toquen aquesta disciplina acostumen a agradar-me i em tenen mig convençut abans de començar. En aquest cas, a més, he après alguns conceptes nous de fisiologia animal als que Tchaikovsky ha sabut traure el suc de forma molt original. 

En definitiva, una novel.la curta d'estructura interessant, una mica caòtica, amb misteris científics força originals i amb un final que tanca la història de forma satisfactòria, però prou obert per poder explorar una mica més l'escenari. Us la recomano sense cap mena de dubte.