Recomanacions de Sant Jordi 26

Feia anys que no escrivia una entrada com aquesta, però mentre estava reflexionant la meva votació pels premis Ictineu d'aquest any, m'he adonat que ha estat un molt bon any per la ciència-ficció en català. També crec que aquesta entrada per ajudar a aquelles persones que volen regalar un llibre de gènere fantàstic a algú que estimen en la diada de Sant Jordi, però que dubten si l'encertaran (a casa meva passa sovint, això).

He fet un poti-poti d'autors, gèneres i editorials, i no he volgut cenyir-me als llibres publicats aquest any, per tant, he afegit algunes lectures que seran més difícils de trobar, però que crec que mereixen una segona oportunitat i una mica més de difusió. Som-hi.

Començo amb Fins on ens elevem en la foscor, de Sequoia Nagamatsu, publicat en català per Sembra llibres. És un llibre colpidor i que emociona molt. Narra com canvia la societat pel fet que una pandèmia global que té efectes molt estranys sobre les persones elimina a gran part de la població mundial. 

Té una estructura de fix-up, relats relacionats en temàtica i escenari, però de lectura independent. Ideal per aquells que volen conèixer noves veus, bona especulació i que tenen ganes d'emocionar-se, tot i que és una lectura que et deixa tocat. Si algú ja ho està una mica, millor abstenir-se.

Continuo amb els relats amb una autora italiana desconeguda, però que em va sorprendre molt gratament, Clelia Farris, amb la seva antologia La consistencia de les idees, publicada per Sfabula. 

Són històries de ciència-ficció molt orgàniques i viscerals, amb punts de vista especulatius molt interessants, a vegades optimistes, altres pessimistes, i que són una barreja de weird, biopunk i solar punk. Tot un descobriment per aquells lectors agosarats i que vulguin conèixer veus noves. 

Acabo amb les recomanacions de narrativa breu amb Les dones que els homes no veuen, d'Alice B. Sheldon, publicada per Duna Llibres. És el primer volum dels millors relats de l'autora, i, tot i que fa poc que la conec, ha esdevingut una de les meves autores preferides. Històries colpidores, divertides, plenes d'especulació i que toquen molts tipus de gèneres. M'ha sorprès la variació d'estructures i de veus narratives i l'actualitat  de les temàtiques. El segon volum és dels llibres que més espero aquest any. Recomanat per aquelles persones que vulguin conèixer una autora clàssica, però amb una veu molt moderna.

D'Alice B. Sheldon, també recomano la novel.la Més enllà dels murs del món, publicada per Chronos. Així com l'antologia anterior la considero perfecta per a tota mena de lectors, aquesta novel.la és una mica més exigent. 

El tema central és el contacte entre una espècie alienígena i alguns terrestres particulars mitjançant la telepatia, que els permet intercanviar les ments i ocupar els cossos dels altres. Perfecte per a persones que vulguin experimentar amb veus narratives sorprenents i ambientacions psicodèliques, on t'introdueixen sense massa explicacions. 

L'editorial Chronos també ha publicat aquest any una gran novel.la d'un valor segur, Adrian Tchaikovsky. He llegit molts dels seus llibres, i Argila alienígena és un dels que més m'ha sorprès. 

És una barreja molt interessant de distopia, novel.la carcerària i ciència-ficció clàssica d'aventures, amb moments d'humor i de terror i un estil narratiu molt amè. Molt recomanable a aquelles persones amb ganes de llegir especulacions relacionades amb la biologia (potser per això l'he gaudit tant), però assequible per a tots els públics.

Ara que la Lluna està de moda, una novel.la interessant on hi passa gran part de la trama és Quan la Terra es pon, de Jordi de Manuel, publicada per Mésllibres. És una història del  cicle del cometa, en el que l'autor ha ubicat gran part de la seva obra, i que analitza les possibles conseqüències i mecanismes de supervivència que utilitzaria la humanitat després de l'impacte devastador d'un cometa sobre la superfície terrestre. Aquesta novel.la és un fantàstic punt d'entrada en aquest univers, i no cal conèixer altres històries prèvies per gaudir de les aventures i l'especulació científica que presenta.

Jordi de Manuel també té un univers més relacionat amb la novel.la negra que amb la ciència-ficció, tot i que l'especulació política i científica també hi és present. Amb Dunes blanques, publicada per Crims.cat, l'autor tanca el cicle de l'Inspector Sergiot, un policia peculiar que acostuma a treballar a una Barcelona d'un futur pròxim. El llibre inclou la seva primera novel.la, una mica modificada, i dues novel·les breus que serveixen d'epíleg a la saga i ajuden a tancar-la. En l'epíleg es defineix la història com a ciència-ficció crimàtica, un concepte força interessant recomanat a aquells als que els agrada la hibridació de gèneres.

Estic sempre molt pendent del que publica Joan-Lluís Lluís, és un autor amb el qual hi connecto molt. La seva darrera novel.la és Una cançó de pluja, publicada per Club editor, una història breu, però intensa i colpidora, on la protagonista és una orangutan a la que acompanyem en el viatge de retorn al seu hàbitat després d'escapar-se del captiveri. És difícil ficar-se a la pell d'un personatge tan peculiar, però crec que l'autor se'n surt molt bé gràcies a inventar-se un llenguatge i una mitologia d'aquesta espècie de gran simi. Ideal pels amants dels animals i de la conservació del medi ambient.

Nació, de Terry Pratchett, publicada per Mai Mes, ha estat una de les grans sorpreses de l'any per mi. Acostumat al to de les novel.les del Discmon, he descobert un autor que, tot i no perdre el sentit de l'humor, explica una història seriosa i entranyable de creixement personal. És una història trencadora, ja que mostra que en els moments de dificultat els grans pilars de la societat, com els rols de gènere, les tradicions i les religions, no tenen massa importància, i aferrar-s'hi fins i tot  és contraproduent. Recomanada als fans de Pratchett que no coneguin a l'autor en altres escenaris a part del Discmon, i també a aquells que vulguin conèixer l'autor, però que els fa mandra i/o respecte endinsar-se en un escenari tan ric i complex.

Mai Mes també ha publicat, gairebé per sorpresa, Hail Mary, la darrera novel.la d'Andy Weir,  i la seva millor obra, segons la meva opinió. És una història de supervivència en situacions complicades utilitzant la tècnica i la ciència, l'especialitat de la casa de l'autor, però amb sorpreses i amb una tècnica narrativa que fa que sigui una lectura molt amena. Fa poc que s'ha fet la versió cinematogràfica, i també està rebent bones crítiques. Faig una mica de trampa, ja que encara no he llegit aquesta novel.la en català, però l'edició és molt xul.la i com a regal a aquells que hagin vist la pel·lícula i no hagin llegit la novel.la, és molt recomanable.

Daniel Genís ha publicat amb Males Herbes aquest any la seva segona novel.la, El dimoni abans de nosaltres, una història narrada amb un estil peculiar en la que acompanyarem a un dimoni malgirbat, en banyeta, mentre ens explica els seus orígens i la seva història. És una novel.la breu però intensa. Amb un personatge molt interessant, escenes colpidores, tocs d'humor, referències al gènere fantàstic i amb un final satisfactori i sorprenent, tot i que brusc. Potser l'estil narratiu basat en l'estil indirecte pot costar una mica al principi, per això la recomano a aquells lectors que tenen ganes de provar estils narratius poc habituals.

Aquest 26 havia previst que fos el meu any Asimov, però gràcies a Cosdiví, publicat per Males Herbes, potser serà el meu any Theodore Sturgeon. Després d'aquesta novel.la ja m'he comprat dues antologies dels seus relats. En un poblet de l'Amèrica profunda, d'aquells pobles tancats de tarannà conservador on tothom ho sap tot de tothom, apareix un desconegut nu, amb un cos encisador i una presència que deixa marca en els que el coneixen, en Cosdiví. Aquest personatge anirà trobant-se amb diferents habitants del poble, alterant per sempre la seva vida. La novel.la, crítica amb el cristianisme i gairebé eròtica, la recomano a lectors amb la ment oberta i que no coneguin a l'autor, estic convençut que els sorprendrà.

Vaig comprar Pati d'Esbajo, de Richard Powers, el Sant Jordi de l'any passat, sense conèixer res de la seva obra. I aquest any ja m'he llegit tres de les seves novel·les, no us dic res més. És un autor sorprenent, amb un estil narratiu peculiar, molt ric, amb històries dins de les històries i una capacitat per explicar aspectes científics complexos sorprenent. L'ambientació d'aquesta novel.la, basada en l'exploració del fons marí i la supervivència d'una illa de la Polinesia davant de l'explotació causada per multinacionals europees, m'ha semblat fascinant. Recomanada especialment a professorat de ciències, els agradi o no el gènere, ja que es podria considerar una novel·la de narrativa, si no fos per alguns detalls. Un autor al qual val la pena conèixer.

L'editorial Specula s'està especialitzant en publicar obres d'autors i autores catalans amb poca trajectòria editorial, com és el cas d'Escafandre de vidre, de Pat Ubach. És una novel.la breu d'ambient claustrofòbic, on els supervivents de la humanitat viuen en coves subterrànies, tot seguint unes normes estrictes de comportament i inhibició per evitar que les desgràcies i les decisions difícils que han de prendre els afectin en el futur. És una història força dura, però que acaba proporcionant una mica d'esperança. Per aquelles persones que tinguin ganes de llegir escriptores novelles amb moltes coses interessants a dir.

Enric Hercé no és un escriptor sense experiència, però sí que s'endinsa en un nou gènere literari, el bizarro, amb Capipota, publicat també per Specula. És una novel.la molt entretinguda, divertida i trepidant, amb una barreja de bizarro, weird i fantasia urbana que no té res d'envejar als grans mestres del gènere. Ja sabia que l'autor tenia coses a dir, però la seva inventiva en aquest tipus d'història tan allunyada de la que havia llegit d'ell m'ha sorprès gratament. Per aquells que tinguin ganes d'explorar nous gèneres i històries híbrides i divertides.

Acabo amb un clàssic de Carl Sagan, Contacte, publicat en català per Duna llibres. La premissa principal de la novel.la és el primer contacte amb una civilització extraterrestre, com es rep, desxifra i interpreta el missatge que ens envien, i les decisions que hem de prendre com a humanitat. Una novel.la molt interessant d'especulació científica, social i religiosa, que he devorat amb fascinació, i amb un final emotiu i sorprenent, que no puc qualificar d'altra manera que rodó. Recomanat per aquelles persones que tinguin ganes de conèixer l'obra d'un dels grans divulgadors científics de la nostra història.

Volia fer una entrada també en castellà, però m'he adonat que he llegit poc en aquesta llengua aquest any, i sobretot novel·les molt antigues. Tot i així, tinc ganes de reivindicar un dels escenaris de fantasia urbana que més em fascina, el Cabanyal màgic d' Alfredo Álamo on s'ubiquen les col·leccions de relats La mala sangre i La estrella cae, la Tierra llora. Us recomano les històries, els personatges, l'ambientació i l'estil d'aquests dos llibres. Em pensava que perdria una mica la frescor del primer, però manté el nivell. Per aquells amb ganes d'explorar nous escenaris màgics.

Escafandre de vidre - Pat Ubach

L'editorial Specula ja fa uns anys que publica autors i autores catalans de gènere fantàstic, alguns coneguts, molts d'altres sense experiència prèvia. És una aposta editorial arriscada, crec. Com a lector a vegades em fa certa mandra llegir llibres escrits per desconeguts en un mercat ple de novel·les d'escriptors que ja sé que m'agraden, i la pila immensa de novel·les antigues pendents. 

Però, de tant en tant, per sort, experimento. I a vegades, com és aquest cas, trobo petites joies. Avui comentaré Escafandre de vidre, la primera novel.la de Pat Ubach, que m'ha evocat a molts llocs i històries conegudes, però que és capaç de mantenir l'originalitat. 

És una novel.la basada en un escenari tancat i claustrofòbic amb regles estrictes. Els protagonistes viuen confinats en unes cavernes subterrànies artificials, sota un règim de control exigent. Tothom sap el que ha de fer i quan fer-ho, les emocions estan bloquejades i inhibides, les tasques estan especialitzades, els recursos limitats i restringits i una forta burocràcia governa el sistema. No s'explica el perquè els humans han acabat en aquesta situació, però tampoc fa falta. L'exterior és tòxic, i aquells que s'hi aventuren per a cercar recursos ho han de fer protegits. La història comença quan una mare acompanya al seu fill de sis anys a la zona on començarà el seu aprenentatge. Ella ja no el veurà mai més, i haurà de demanar un nou destí laboral després d'acabar la seva tasca com a mare.

És una novel.la curta, de lectura àgil i que m'ha enganxat tant pels enigmes que presenta la trama com per les emocions que viuen els protagonistes. L'he llegit en un parell de tardes. M'ha convençut el ritme, la història i com lliga el pròleg (que crec que explica massa coses) amb la resta de la novel.la. 

Aquesta societat tan tancada, tant físicament com emocionalment, i algunes de les situacions que planteja la novel.la m'han evocat a altres històries d'autors com Frank Herbert, Hugh Howey, els germans Strugatsky, Jordi de Manuel i especialment Alberto Moreno. 

És una història molt femenina. Tot i que hi ha personatges masculins, excepte un, són tots molt passius i conformistes amb la situació, i tots els personatges principals són dones de diferents edats. Té un cert sentit tal com ho planteja l'autora, i entenc l'elecció per evitar conflictes romàntics i emocionals en el grup de protagonistes donada la seva situació, però la miqueta d'esperança que s'intueix en el pròleg i en la resolució de la novel.la seria més clara si hi hagués algun personatge masculí.

Vull destacar com l'autora aconsegueix representar que la inhibició dels sentiments és necessària per a poder sobreviure en aquesta situació, i que els personatges rebutjats per la societat són els que, en el fons, tenen més humanitat.

En fi, tot un descobriment. Us recomano la novel.la sense cap mena de dubte. Estarem pendents del que publiqui l'autora i de les noves apostes de l'editorial.

Robots e Imperio - Isaac Asimov

Sigo con la lectura del Ciclo de la fundación de Isaac Asimov. Hoy voy a comentar Robots e Imperio, la última novela del ciclo de los robots protagonizada por el robot humaniforme Daneel R. Olivaw. 

Es seguramente la novela más completa de este ciclo, la más dinámica y diversa en escenarios y protagonistas, y la que tiene una trama más compleja. Estoy seguro de que eso se debe a que se escribió casi treinta años después las dos primeras novelas de esta saga. Asimov escribió varias novelas en sus últimos años para encajar toda la saga de los robots, el imperio y la fundación, en algunos casos haciendo encaje de bolillos para cuadrar las tramas, como es este caso. Y se notan los años de experiencia a la hora de tratar a los personajes y las historias.

Nos situamos doscientos años después de los hechos narrados en Los robots de Aurora. Lógicamente, el detective terrestre Elijah Bailey ya ha fallecido, pero el resto de personajes del ciclo, tanto los longevos humanos espaciales como los robots, continúan vivos y serán los protagonistas de la historia. Aunque, gracias a los flashbacks, Bailey tendrá un peso importante en la trama.

El escenario es muy interesante. Los terrestres han colonizado ya varios mundos, luchando para terraformarlos y hacerlos habitables. La predominancia ha cambiado, y los terrestres y sus colonias tienen más peso político e influencia que los mundos espaciales originales. Los solarianos han desaparecido, y varias de las expediciones al planeta para descubrir los motivos no han regresado. Un descendiente de Elijah Bailey, capitán de una nave espacial, reclutará a la solariana Gladia, que todavía vive en Aurora, para descubrir los motivos de la desaparición. Lógicamente, sus dos robots más apreciados, Daneel y Giskard, la acompañarán en su aventura. Mientras, en Aurora, el doctor Keldon Amadiro, el antiguo rival de Han Falstolfe, el creador de los robots humaniformes, ya fallecido, planea su venganza contra el planeta tierra y los terrestres.

Seguramente el punto más interesante de la novela es la relación entre los dos peculiares robots y como van cambiando sus percepciones e interpretaciones a medida que pasan los años. Cabe destacar la creación o descubrimiento de una nueva ley de la robótica que ellos desarrollan, la ley cero, que tiene predominancia sobre la primera ley, y que estoy seguro de que tendrá importancia en las novelas venideras.

En fin, que me he divertido mucho con estos protagonistas, y recomiendo la lectura de este ciclo sin dudas, pero ya tengo ganas de cambiar de escenario y comenzar el Tríptico del Imperio con En la arena estelar. Seguro que notaré el cambio en el tono, porque vuelve a ser una novela escrita en los cincuenta. Ya os contaré.

Dunes Blanques - Jordi de Manuel

Els habituals del blog ja sabeu que segueixo molt l'obra de Jordi de Manuel i que els seus llibres apareixen sovint per aquí. Més d'un cop l'autor m'havia recomanat que llegís la primera novel.la protagonitzada per en Marc Sergiot, L'olor de la pluja, però, tot i que he llegit altres novel·les posteriors, no vaig trobar mai el moment.

És per això que no sabia que L'olor de la pluja, tot i ser la primera novel.la amb aquest protagonista, és la darrera en la línia cronològica interna de la saga, i que totes les altres són anteriors. 

Jordi de Manuel ha volgut tancar el cicle de les històries d'aquest protagonista amb el llibre Dunes blanques, que juga amb els títols de moltes altres novel·les del cicle com Mans negres, Cels taronges, o Foc verd (aquests jocs lingüístics són típics de l'obra de l'autor), i que inclou una versió lleugerament modificada de L'olor de la pluja, i dues novel·les breus que ajuden a tancar el cas i funcionen com a epíleg, L'estany negre i El despertar.

L'escenari em sembla molt interessant, una Barcelona del futur (quan va ser escrita la novel.la, ara ja no), amb canvis polítics i arquitectònics importants, que ha de fer front a una arribada massiva de refugiats climàtics interns per culpa d'un període molt prolongat de sequera. La mort d'un científic israelià en circumstàncies molt estranyes desencadena una investigació emocionant i plena d'intriga.

És una història coral. A més del protagonista oficial del cicle d'aquestes novel·les, en Marc Sergiot, i alguns dels seus companys del cos policial, trobem el punt de vista d'una família de refugiats, amb els que coneixem les penúries i el racionament d'aigua que es viu en els camps d'acollida, i el dels científics que investiguen les causes d'aquesta sequera.

Us pot semblar estrany que una novel.la negra aparegui en aquest blog especialitzat en ciència-ficció i fantasia, però és que aquesta història és una barreja de gèneres molt interessant en la que Jordi de Manuel és especialista. És cert que la investigació criminal té un pes molt important en la trama, però també és rellevant l'especulació científica, que resulta coherent pels que tenim més coneixements d'aquest tema, però és senzilla per no desencoratjar a lectors no tan experts. I també té un lleuger to d'ucronia en l'ambientació social i política, que dona molt joc en la narració. 

La resolució de la primera novel.la és satisfactòria, però les dues novel·les breus que l'acompanyen ajuden a tancar del tot el cas i l'escenari plantejat. M'estimo més no dir gran cosa de la seva trama per evitar espatllar algunes sorpreses.

Tot i això, hi ha un detall que sí que vull comentar. Molts dels llibres del Jordi de Manuel es caracteritzen per un to pessimista. Només cal pensar en les seves històries del cicle del cometa, en les quals presenta un escenari on la supervivència de la humanitat serà molt difícil. O una de les seves darreres històries, Àcars, on hem de patir els problemes d'una plaga d'aquests petits aràcnids. O, sense anar més lluny, les penúries que han de passar els personatges de L'olor de la pluja per poder sobreviure a les conseqüències de la sequera. És per això que m'ha sorprès un cert to optimista en aquestes dues històries que fan d'epíleg. No molt exagerat, però sí que es nota un canvi de tendència. Potser l'autor veu les coses d'una altra manera, ara que ja fa un temps que està jubilat.

En fi, un llibre molt interessant que, tot i ser una novel.la negra, té un rerefons especulatiu que m'ha agradat força. Us la recomano sense cap mena de dubte.

La estrella cae, la Tierra llora - Alfredo Álamo

Uno de los libros que más me ha llamado la atención en los últimos años es el conjunto de relatos La vieja sangre, de Alfredo Álamo, publicado por Orciny press. Creo que es una lástima que una historia tan atractiva y fascinante haya tenido tan poca repercusión a nivel mediático y en los premios literarios. 

Todas las historias de este libro transcurren en el barrio del Cabañal de la ciudad de Valencia, donde se mezclan los drogadictos, los hípsters, los turistas y los viejos habitantes, miembros de la vieja sangre, conocedores de la antigua magia y de los ritos que rigen los intercambios, el trato justo, justiprecio. Las reglas del lugar, su geografía, habitantes y características van apareciendo poco a poco a nivel que el lector avanza en las historias,  creando un escenario de fantasía urbana oscura fascinante, rico y lleno de buenas ideas que no tiene nada que envidiar a algunos de los mundos creados por Gaiman, Moore o Mieville y que recuerdas a menudo mucho tiempo después de la primera lectura con apreciación (y una cierta envidia) de la inventiva del autor. 

Todo reino necesita unos gobernantes, y el rey y la reina del barrio (un gitanillo chulito y una paya adolescente que no conoce muy bien las normas del lugar) aparecen en varios de los relatos, ya sea como protagonistas principales o de forma tangencial. Aunque lo que más me cautivó fueron algunos personajes secundarios muy poderosos que aparecen en alguna de las historias, como el Fenicio, el Chatarrero o el Señor de las palomas.

Cuando me enteré de que Alfredo Álamo iba a publicar una segunda colección de relatos situados en este mismo escenario, La estrella cae, la Tierra llora, en la editorial La Magnífica, pasó rápidamente a la cima de la pila de lecturas. Debo reconocer que tenía ciertas dudas antes de empezar el libro, ya que las expectativas estaban muy altas: ¿Mantendría la frescura?, ¿Serían repetitivas las historias, dado que, en el fondo, el escenario es un barrio de Valencia y da para lo que da?, ¿Darían más juego los personajes?... Si compartís estas dudas, estad tranquilos. No es tan sorprendente como La vieja sangre, porque ya conocemos el escenario, las normas y los personajes, pero mantiene el interés, el ritmo, las sorpresas y algunas de las historias son incluso mejores que las de la primera colección. El primer relato ya marca la tendencia, una historia adrenalínica y con mucho ritmo en el que el Rey tiene que marcar territorio y mostrar sus poderes. Los relatos de este segundo libro son un poco más oscuros, si cabe, y más conectados entre ellos que los del primero, se complementan más y están más conjuntados.

Si tengo algo que criticar es la poca presencia de los grandes personajes poderosos del barrio que tanto me habían intrigado. En cambio, aparece otro miembro de su calaña, el Cartógrafo, que da mucho juego. Me ha sorprendido también que un personaje muy secundario del primer volumen tenga tanto protagonismo en esta segunda antología. Dionisio, el que va a su bola, ánima libre y anárquica del barrio, con intereses y objetivos ocultos y que rivaliza con el rey del barrio en muchos momentos.

También quiero destacar que Alfredo Álamo ha abierto el abanico de personajes para evitar algunas redundancias y abrir puntos de vista, de forma que los adolescentes, los niños  e incluso los animales (aparte de las ratas, personajes claves de toda la trama), aparecen como narradores de alguna de las historias. 

En fin, que La estrella cae, la Tierra llora me ha encantado de la misma manera que me encantó en su momento La vieja sangre. No puedo hacer más que recomendaros su lectura sin ningún tipo de duda y, si me permitís, con mucha insistencia. Creo que el barrio se le va a quedar pequeño para los personajes y las historias que está tejiendo este fantástico escritor, pero, tal y como el mismo autor comenta, este barrio es un pozo de sorpresas. No dudéis en visitarlo.

Si no os he convencido con esta entrada tan elogiosa, os recomiendo que escuchéis los relatos Gólem y Desahucio, publicados en el podcast Noviembre Nocturno, con permiso del autor. Estoy seguro que despertaran vuestra curiosidad por este fascinante universo. Continuaremos pendientes de lo que publique este autor.

Heliconia: Primavera - Brian Aldiss

La Trilogía de Heliconia de Brian Aldiss siempre me había llamado la atención, son unos libros que muy a menudo encuentro en las librerías  en el apartado de ciencia ficción, ya que Minotauro las ha ido publicando en diferentes versiones a lo largo de los años.

Últimamente espero a terminar las sagas para comentarlas en el blog, pero en este caso he decidido hacer una excepción, ya que me he quedado con dudas de continuarla después del primer libro, Primavera. He pensado que esta entrada me ayudará a decidirme, ya que pondré por escrito los aspectos positivos y los negativos, y veremos al final hacia donde se decanta la balanza.

Heliconia es un planeta que orbita alrededor de una estrella más bien pequeña que, a su vez, orbita alrededor de otra más masiva. Este baile estelar entre tantos cuerpos celestes provoca unos cambios climáticos en el planeta a los que los habitantes tienen que adaptarse. En el planeta existen seres muy parecidos a los humanos, pero con unas vidas breves en comparación a la periodicidad de los cambios orbitales, por lo que las civilizaciones y culturas que empiezan a despuntar, al cabo de varias generaciones y debido a las catástrofes atmosféricas y a la dureza de las condiciones climáticas cambiantes, retroceden a estructuras sociales y culturales muy primitivas, y el recuerdo de estos fenómenos y de las antiguas culturas solo queda registrado en los ritos y la mitología.

La novela comienza con un prólogo larguísimo, que casi podría ser una novela breve. Es seguramente la parte que más me ha interesado. Narra la historia de un joven cazador de una tribu, Yuli, que vive en los páramos helados y que tiene que refugiarse en una ciudad subterránea en la que se convertirá en sacerdote del dios que rige el destino de los habitantes de esa caverna. El prólogo acaba con la huida de Yuli  y un pequeño grupo de seguidores, que se acabarán uniendo y dominando a pequeñas tribus que viven en la superficie, hasta conquistar la ciudad donde transcurre el resto de la novela, Oldorando.

El escenario es lo que más me ha convencido. Este primer volumen está ubicado, como el título indica, en el momento en el que la estrella menor se acerca más a la mayor, por lo que el planeta se está calentando y lo que empieza en un ambiente frío y duro pronto se transforma en un momento de plenitud, crecimiento y abundancia. Me ha gustado como refleja los cambios físicos, ambientales, culturales y sociales que implica el clima más propicio y el renacimiento de la ciencia y la técnica.

Durante toda la historia pesa la amenaza de una invasión de un temible enemigo, los phagors, una especie bípeda, con cuernos y un tupido pelaje de color blanco que habitan en las zonas heladas, pero que hacen incursiones en las tierras humanas. Aunque, en el fondo, el que será más peligroso será un enemigo invisible en forma de plaga vírica. Creo que es un planteamiento original en este tipo de novelas.

Es una historia coral, ya que seguimos durante varias décadas las aventuras de varios de los habitantes de la ciudad: los jóvenes guerreros, el jefe de la tribu y sus adláteres, las mujeres que les acompañan y que cada vez reclaman más participación en las decisiones... Hay personajes interesantes, pero creo que Aldiss no consigue caracterizarlos del todo bien y no he empatizado con ninguno de ellos. Puede que esté hecho adrede, ya que la historia pretende narrar la historia del planeta, no de los personajes, y el autor tampoco los trata muy bien, la verdad.

Uno de los aspectos que más me ha desconcertado es la capacidad que tienen los humanos de viajar al mundo espiritual, donde encuentran a sus antecesores y pueden interactuar con ellos, aunque están cambiados y casi siempre de mal humor. No le he acabado de encontrar el sentido la introducción de este mundo, ya que no interfiere de manera significativa en la trama general y es algo confuso.

Pero sin duda lo que más me ha sacado de la historia es la presencia de una nave terrestre que orbita alrededor del planeta y que sigue las aventuras de los protagonistas sin intervenir, y enviando la información a la Tierra donde, años después, los habitantes siguen las desventuras de los heliconianos como si fuera un culebrón galáctico. Es una idea que da mucho juego, pero que se queda como una cosa anecdótica durante esta primera novela. No sé si en las posteriores tendrá más relevancia en la trama, pero ha sido un poco decepcionante.

En fin, que hay cosas que me han interesado, como los cambios en el sistema natural y en la cultura de los heliconianos, pero creo que Aldiss no ha sabido sacar el jugo a un escenario prometedor. Me quedo con la intriga de continuar con la historia, pero que no haya cogido el segundo inmediatamente después del primero no es muy buena señal. Ya veremos si las continuaciones aparecen por aquí.

Un dia tot això será teu - Adrian Tchaikovsky

Intento posar-me al dia amb l'obra publicada d'Adrian Tchaikovsky en català. Avui comentaré la novel.la breu Un dia tot això serà teu, una història sobre viatges en el temps força original i divertida. L'ha editat Chronos, amb traducció d'Octavi Gil i una portada espectacular d'Amelia Sales.

He llegit moltes novel·les d'aquest fantàstic autor, i encara aconsegueix sorprendre'm en els seus plantejaments. En aquest cas el que més m'ha agradat és el to de la història, clarament humorístic, però no voldria pas desmerèixer la part d'especulació sobre els viatges en el temps, les seves normes i les seves paradoxes.

És complicat comentar aquesta novel.la sense donar una mica d'informació sobre el seu argument i, sent una història tan breu, pot arruïnar l'experiència. Quasi que us recomano que atureu aquí la lectura d'aquesta entrada i que li doneu una oportunitat, val molt la pena.

El nostre protagonista és un supervivent de la guerra de la Causalitat, un conflicte a través del temps en el qual les diferents faccions s'eliminaven unes a altres abans que arribessin a sorgir les idees que les motivaven i que va ser tan cruent i utilitzant tecnologia tan destructiva que va acabar fragmentant les diferents línies temporals, assolant el planeta i aniquilant als seus habitants.   

Ell viu en el racó final del temps, cultivant la seva granja, cuidant els seus ramats, tot esperant que arribin viatgers en el temps a la seva època per eliminar-los i que es mantingui el statu quo en el qual ell està molt còmode. Té tota la història de la humanitat, la que coneixem i algunes branques alternatives, per buscar entreteniment, queviures i la tecnologia que necessita en cada moment. I companyia, la Milly, una mascota que, veient les portades de la novel.la, us podreu fer una idea de la seva classificació taxonòmica. Què més es pot demanar?

Tot canvia quan rep una visita de dos viatgers més hàbils de l'habitual, que el tracten amb respecte i que li diuen que són els seus successors. Encuriosit i acollonit, els acompanya al seu temps, on descobreix una societat utòpica en la qual ell i una misteriosa dona són adorats com a fundadors. Quan rep la visita d'aquesta misteriosa dona, amb unes intencions ben diferents de la de reproduir-se amb ell, comença una història de cuites, persecucions i lluites inversemblants, mentre els successors intenten que ells cessin la bel·licositat i es dediquin al que s'han de dedicar perquè ells puguin existir.

          

En fi, que us la recomano sense cap mena de dubte. És una història breu, molt divertida i que es llegeix en una tarda, però que juga amb mestria amb les possibilitats del viatge en el temps i, després de tantes pàgines llegides sobre aquest tema, trobar plantejaments originals és molt difícil. M'ha encantat el sentit de l'humor de Tchaikovsky, crec que no he llegit res seu en aquest to, i algunes escenes, com la lluita de campions de la maldat, són memorables. Només em queda una novel.la breu traduïda en català, Trescafocs, espero que aviat aparegui per aquí.