La roda del cel - Ursula K. Le Guin

Els habituals del blog ja sabeu que la meva relació amb Ursula K. Le Guin és complicada. De jove, quan m'atreia més la fantasia que la ciència-ficció, vaig començar els llibres de Terramar, però vaig abandonar la lectura ben aviat: no era el meu estil. De gran ho he tornat a provar en audiollibre, però continua sense agradar-me aquest univers, digueu-me heretge, si voleu. 

No va ser fins a la mort de l'autora el 2018 quan, veient les reaccions de molts companys lectors i opinadors, vaig decidir donar una oportunitat a la seva obra de ciència-ficció, bàsicament la que està situada en el Ekumen. He llegit totes les novel·les, algunes en català i en castellà, m'han agradat molt, però cap m'ha fet rebentar el cervell i pensar que estava llegint una obra imprescindible.

Fa poc he acabat de llegir La Roda del Cel, publicada en català per Duna Llibres amb traducció d'Anna Llisterri i alguna cosa ha fet clic en el meu cervell. Ara sí que entenc tots els elogis aclaparadors a l'autora que em semblaven un pèl exagerats en el seu moment. Aquesta sí que considero que és una història descomunal amb la qual he connectat des del primer moment. Bé, potser des del primer moment no, els dos primers capítols poden ser lleugerament descoratjadors, una mica lisèrgics (només fa falta que doneu un cop d'ull a les fantàstiques portades que acompanyen el text d'aquesta entrada) i plens de nomenclatura científica i acrònims relacionats amb els somnis i les fases del son. No us espanteu i continueu amb la lectura. El llibre no va per aquí.

La novel.la comença en un futur distòpic en el qual el personatge principal, George Orr, consumeix drogues per evitar somiar, ja que ha descobert que, de vegades, els seus somnis alteren part de la realitat. Només ell és capaç de detectar que hi ha hagut canvis en la història, la resta de la gent segueix la seva vida amb normalitat dins dels nous paràmetres que ha establert el seu somni. Les autoritats el condemnen a seguir una teràpia amb un psiquiatre especialitzat en el món dels somnis, en William Haber. Tot i que en principi no se'l creu, aviat descobrirà que el seu poder és real i intenta conduir-lo i encaminar-lo per a beneficiar a la humanitat i solucionar part dels seus problemes (fams, guerres, pobresa...). Però ja sabeu que els somnis són fruit de l'inconscient, i controlar l'inconscient és molt complicat i no tot surt com hom espera.

M'ha encantat com l'autora especula amb els canvis que pot produir el somiador en la societat, embolicant la troca cada cop més, de forma que el lector no pot parar de llegir entre un somni i un altre. És una història molt addictiva i divertida. No vull entrar massa en detalls, però el llibre destil.la molt mala llet i un sentit de l'humor molt negre que no havia detectat en altres obres de l'autora. També vull destacar els personatges i la seva relació. Un resignat, sense esperances i que es dona per vençut. L'altre laboriós i amb bones intencions, però que en el fons és un cabronàs. 

En fi, que m'ha sorprès molt gratament, i no puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. Un altre encert d'aquesta editorial. Buscant informació he trobat que hi ha un parell de pel·lícules sobre el llibre, una de 1980 i l'altra del 2002, i fins i tot una versió en teatre (aquesta adaptació ja la veig més complicada, però). No descarto donar-hi una ullada aquestes vacances de Nadal.

Mentides sobre la mort - Premee Mohamed

Premee Mohamed va ser la convidada d'honor a la Catcon de 2023. M'interessava conèixer la seva obra i vaig donar un cop d'ull a un dels seus relats en anglès, però no em va acabar de convèncer el que m'explicava i el vaig abandonar molt aviat, a vegades tinc poca paciència. 

Reconec que em vaig equivocar. L'estil em va costar en anglès i em vaig pensar que oferia un producte diferent del que realment és. Per sort una de les dues històries presents en el llibre Mentides sobre la mort, editat per Chronos i amb traducció d'Anna Llisterri, és finalista dels Ictineus, i he aprofitat l'ocasió per llegir-lo. Les dues novel·les curtes no tenen relació i presenten estructures narratives ben diferents, però amb un estil  comú que m'ha agradat molt.

La primera història és I què li podem oferir aquesta nit. És una barreja estranya. L'escenari és clarament distòpic, i els protagonistes són les persones que treballen en un club molt exclusiu on s'exerceix la prostitució. Una de les companyes és assassinada durant una sessió amb un magnat, i en el moment del seu enterrament ressuscita i clama venjança. És una d'aquelles històries que et fica de mal humor i en les que acabes opinant que s'haurien de tornar a utilitzar les guillotines contra els rics i poderosos. M'ha sorprès, però, l'elecció de la narradora, crec que altres protagonistes haguessin donat més joc.

La segona història, la nominada als Ictineus, és Aquestes coses sense vida. La Terra va patir la invasió d'uns éssers estranys e immisericordes que van gairebé aniquilar a la humanitat i que, tan sorprenentment com van arribar, van desaparèixer. Unes dècades després un equip d'investigació visita una ciutat en runes i troba un diari d'una de les persones que va sobreviure durant molt temps a la situació. És molt interessant com barreja les veus de les dues narradores, la investigadora i la supervivent, i la relació, força original perquè és poc habitual, entre un home jove i una dona madura. M'ha alegrat l'opció de la col·laboració entre els humans més que la llei del més fort i la violència per aconseguir sobreviure. 

L'escenari crea una sensació d'estranyesa e incertesa que m'ha recordat a Picnic a la vora del camí dels Strugatsky o a Aniquilació de Jeff Vandermeer. 

La portada de Laia Baldevey també està nominada als premis Ictineus com a millor il·lustració, un factor més per donar una oportunitat a aquest llibre tan interessant. 

En fi, que només puc que recomanar-vos la lectura d'aquest llibre. He descobert una autora amb una veu molt interessant, capaç de crear analogies i comparacions sorprenents i frases lapidàries. Si fos d'aquells que subratllen llibres (heretges), aquest estaria ben acolorit. Estaré pendent del que publiqui aquesta autora.

Aprendre, si tenim sort - Becky Chambers

Quan vaig llegir en anglès Aprendre, si tenim sort l'any 2020, no va ser el meu primer contacte amb l'obra de Becky Chambers. Havia llegit la versió en castellà que va publicar Insólita amb traducció d'Alexander Paez de la primera novel·la de l'univers dels Wayfarers, El largo viaje a un pequeño planeta iracundo. És una novel·la amb alguns plantejaments molt interessants, divertida, emotiva de vegades i amb un to optimista que és  poc usual a la ciència-ficció (tot i que va agafant pes). 

Tot i que la lectura em va agradar no em va motivar prou per buscar les altres novel·les situades en aquest univers. El bon rotllo en petites dosis m'agrada, massa seguit, no tant.  Potser és per això que he gaudit molt d'un altre escenari escrit per Chambers, com són les aventures de Mongi i Robot, per què malgrat destil·lar bon rotllo per tot arreu, té la mida justa. Entre aquestes dues històries vaig llegir la novel·la independent que protagonitza l'entrada d'avui, Aprendre, si tenim sort.  Ara l'he rellegida en l'edició de Mai Més amb traducció d'Anna Llisterri i portada de Maria Picassó. L'he tornat a devorar en un parell de tardes, atrapat per les situacions variades, preocupat pels protagonistes i gaudint amb alguns moments de sense of wonder relacionats amb la ciència que feia temps que no trobava en una novel·la. 

La història se centra en el viatge d'exploració d'una nau tripulada al sistema planetari d'una estrella situada a diversos anys de viatge del nostre planeta. L'objectiu és explorar alguns cossos del sistema i cercar i identificar les possibles espècies vivents, intentant afectar-les el mínim possible. Catalogar, no colonitzar, és un dels lemes dels protagonistes.

Una de les tripulants envia un diari narrat en primera persona a la Terra de les activitats i sensacions de la tripulació i dels seus descobriments. M'ha agradat molt  l'originalitat de com enfoca alguns aspectes científics relacionats amb un possible viatge espacial: la manera com la tripulació sobreviu durant el viatge en un estat de letargia, o com són els primers passos en despertar, tant en l'àmbit psicològic com en el físic. L'autora dona molta importància als detalls i a la quotidianitat dins de la nau, però sense deixar de banda el treball científic. L'aspecte més destacable és sens dubte l'opció per la qual Chambers aposta perquè els astronautes sobrevisquin a les diferents condicions del viatge espacial i dels exoplanetes que visitaran. Una opció basada més en els canvis de les característiques biològiques dels humans que no pas en aspectes tecnològics. De fet, he detectat una certa obsessió durant tota la història amb el concepte de la metamorfosi. Aquest enfocament m'ha recordat en alguns moments que escull Peter Watts en diverses de les seves novel·les, però amb la diferència que aquí aquestes modificacions són reversibles i donen molt més joc.

Un dels principals mèrits d'aquesta entranyable història és com aconsegueix presentar una important varietat d'escenaris i situacions sense deixar de banda la caracterització dels quatre personatges i de les seves relacions. És molt difícil assolir-ho en una novel·la tan curta. Tot i això, crec que ha desaprofitat idees per poder oferir un llibre més llarg o més d'un producte, però jo no seré qui es queixi, ja que el resultat final és molt satisfactori.

També m'ha semblat molt original l'enfocament de la relació difícil de contacte amb el planeta Terra, amb uns catorze anys de desfasament temporal.

En fi, que m'ha encantat fins i tot el títol (grandiloqüent, marca de la casa de l'autora), una vegada sé a què fa referència. No puc fer res més que recomanar-vos-la. A les meves entrades acostumo a indicar alguns aspectes negatius dels llibres que llegeixo, però a aquest l'únic que li retrauré és la seva longitud, ja que m'he quedat amb ganes de més. La situació queda tancada de manera satisfactòria, una continuació no és necessària, però sí que hi ha possibilitats a explorar i aquí trobarà un lector interessat. En la meva primera entrada sobre la novel·la apostava que segurament la veuríem traduïda aviat en castellà (serà així d'aquí a uns mesos), però primer ho ha estat en català. Ha trigat més del que esperava, però l'he encertat i m'anoto un punt. Toca tants pals i de forma tan didàctica i entretinguda que estic pensant a recomanar-la com a lectura d'estiu per aquells alumnes de batxillerat que estan molt interessats en la ciència.

Al final del llibre la narradora planteja una pregunta, i li diria que SÍ, sense cap mena de dubte. Espero que tornem a rebre un altre diari amb les seves aventures.

La dimensió desconeguda - Richard Matheson

Avui començaré proposant una banda sonora per llegir aquesta breu entrada. Segur que us sona. Escoltar-la em porta molts records de quan veia, d'adolescent, alguns episodis d'aquesta sèrie a TV3 (o era el 33?) amb la mare, que n'havia sentit a parlar i ja havia vist algun episodi, ja que anteriorment la va emetre TVE.

Mentiria si digués que recordo quins episodis eren ni de què anava  el seu argument, tot i que hi ha alguna excepció que comentaré més endavant. Però sí que recordo l'estranyesa, la sorpresa i en alguns casos l'angoixa que em generaven. Crec que és un dels molts factors m'han ajudat al fet que prefereixi llegir gènere fantàstic davant altres tipus de literatura i  que sigui seguidor de sèries televisives que tenen un perfil semblant.

No soc un gran coneixedor de l'obra de Richard Matheson. Em sembla que no he llegit cap de les seves novel·les, però sí molts dels seus relats, sobretot en format audiollibre. Com em passa amb Philip K.Dick, conec més les seves històries per les adaptacions  al format audiovisual que per la seva obra literària. Serveixin com a exemple Soc llegenda, L'home minvant, El diable sobre rodes, L'últim esglaó, Més enllà dels somnis...  Moltes d'aquestes novel·les han estat publicades en català per l'editorial Laertes. En l'antologia  que tractem avui trobarem sis relats d'aquest prolífic autor, de temàtica molt diferent, però que presenten sempre l'estructura típica dels episodis d'aquesta emblemàtica sèrie: plantejament intrigant i resolució final sorprenent.

Començaré pel vessant més crític. Alguns pateixen el problema típic de les obres especulatives escrites fa molts anys: han envellit malament. Sigui pel que plantegen o per com ho plantegen. Tot i això,  són fàcilment adaptables a la nostra realitat. De fet, dos dels relats, Botó, botó (un dels que m'agrada més) i Acer han estat modificats en els darrers anys per transformar-los en pel·lícules protagonitzades per estrelles de Hollywood.

Segurament el més emblemàtic i conegut del llibre és Malson a 20.000 peus (fins i tot els Simpsons l'han versionat). Aquest estic bastant segur que el vaig veure i és dels que em va deixar amb més mal cos. 

Cada relat ha estat traduït per una persona diferent. En principi pensava que potser es notaria molt la diferència de la mà del traductor, però no ha estat així. L'alineació és d'habituals del gènere en català: Eduard Castanyo, Edgar Cotes, Anna Llisterri, Scherezade Surià, Martí Sales i Marina Espasa.

Recomano la lectura als nostàlgics i també a aquelles persones que vulguin descobrir a un autor especial i amb molta inventiva. Crec que pot ser una bona porta d'entrada a la seva obra.

Acabo amb una menció a la feina de l'editorial Laertes en la seva col·lecció L'arcà,  traduint al català molts clàssics del gènere com Lovecraft, Adams, Howard, Poe o el mencionat Matheson. No serà la darrera novel.la d'aquesta editorial que comentaré per aquí. Ja en tinc una de preparada.

Pregària per als tímids com els arbres - Becky Chambers

Avui comentaré Pregària per als tímids com els arbres, la segona novel·la de Mongi i Robot escrita per Becky Chambers després de Psalm per als construïts en terres salvatges, publicat en català per Mai Més amb traducció d' Anna Llisterri. Encara que sigui una segona part, no patiu pels espòilers, l'argument no és excessivament important en aquestes novel·les i literalment correspon al que s'explica a les sinopsis. Hi ha poques coses a revelar, en el fons.

La història està situada a la lluna Panga, que orbita un gegant gasós, el planeta Motan. Un dia determinat, els robots que sustentaven la societat tecnològica i industrialitzada que habitava el satèl·lit van prendre consciència, es van despertar i van decidir abandonar els seus llocs de treball. Per consens, la superfície del satèl·lit es va dividir en dues parts, una perquè visquin els humans, i l'altra en la qual la natura creix al seu ritme, i en la qual els robots s'internen, per no tornar a ser vistos en diversos segles. Els humans canvien de paradigma social, creen comunitats sostenibles més petites, deixant de banda els combustibles fòssils i utilitzant energies alternatives, de manera que a tot el satèl·lit només hi ha una ciutat digna d'aquest nom. El protagonista de la història és Dex, membre d'un ordre monàstic que viatja mitjançant un vagó tirat a pedals pels diferents pobles del satèl·lit, escoltant els problemes de la gent i oferint la seva ajuda, mentre els prepara infusions personalitzades de plantes medicinals. Quan a causa d'una crisi personal decideix viatjar a la zona salvatge del planeta, es troba amb un robot, Moixeró, que està de camí cap a la zona ocupada pels humans i que té com a missió descobrir com li va a la humanitat després de la marxa dels robots.

Aquesta segona novel·la tracta del lent viatge dels dos personatges fins a la ciutat més important de Panga mentre recorren diverses poblacions i coneixen gent. I aquest és el resum, no espereu gran cosa més. El que és rellevant és la relació que s'estableix entre els protagonistes, les seves converses i les seves reflexions mentre viatgen pel pacífic, encara que misteriós, món de Panga. A la primera novel·la hi havia espai per situar el lector en l'escenari, una mica de presentació i ambientació. En aquesta segona novel·la no. Tota la història gira al voltant del viatge de tornada cap a la metròpolis. La veritat és que em resulta sorprenent que, amb tan poc, hagi gaudit tant de la lectura. 

Li Dex és una persona no binària i quan està protagonitzant l'acció, l'autora, en anglès, fa servir els pronoms they/them. Em va costar molt acostumar-me a aquesta terminologia quan el vaig llegir en anglès. Ja em generava confusió quan el personatge estava sol en la primera novel·la, en aquesta segona que van tota l'estona en parella el primer que em passava pel cap és que eren els dos personatges els que feien l'acció. Això no m'ha passat en la traducció en català, ja que han optat per l'ús de li, elli i acabar els adjectius amb una i (Li Dex està cansadi, per exemple). Si no hi esteu acostumats, pot costar una mica al principi, però us encoratjo a provar-ho, la història realment val la pena i aquest no ha de ser un factor per no llegir-la.

La meva principal crítica és que en la primera novel·la em vaig quedar amb les ganes de saber què havia passat perquè Panga estigués terraformat i habitat per humans, i esperava alguna explicació d'aquests fets en aquesta segona novel·la. 

Hauré de continuar esperant, encara que em quedo amb la sensació que a l'autora no li interessa pas explicar aquesta part de la història, ni és necessària per al seu gaudi.

En fi, que Chambers em té totalment seduït en les distàncies curtes (em costa més a les novel·les llargues) i, sobretot, en aquest escenari. Reconec que en molts moments m'he emocionat, i això em passa amb pocs autors i autores, quan llegeixo. Espero que publiqui alguna novel·la curta més de títol recaragolat situada en aquest fantàstic univers. Compta amb un lector molt interessat.

Psalm per als construïts en Terres Salvatges - Becky Chambers

Becky Chambers és coneguda per la seva saga de space opera hopepunk The Wayfarers, formada per quatre novel·les, de moment, de les quals només n'he llegit la primera. La filosofia de fons em va agradar i la història és entretinguda, però no em va atreure prou per continuar amb les demès. En canvi, sí que em va interessar la temàtica de la seva novel·la curta To be taught if fortunate, que vaig devorar en una tarda i em va agradar moltíssim. Per això, quan vaig saber que havia publicat una altra novel·la curta en un univers totalment diferent i en la qual apareixen robots, Psalm per als construïts en Terres Salvatges, m'hi vaig llençar de cap. La vaig llegir fa un parell d'anys en anglès. Ara l'editorial Mai Més l'ha publicat en català, amb traducció d'Anna Llisterri, i aprofito per revisar l'entrada que vaig fer en el seu moment.

La història està situada a la lluna Panga, que orbita un gegant gasós, el planeta Motan. Un dia determinat, els robots que sustentaven la societat tecnològica i industrialitzada que habitava el satèl·lit prenen consciència, es desperten i decideixen abandonar els seus llocs de treball. Per consens, la superfície del satèl·lit es divideix en dues parts, una en la que viuran els humans, i l'altra en què la natura creixerà al seu ritme, en la qual els robots s'internen, per no tornar a ser vists en diversos segles. Els humans canvien de paradigma social i creen comunitats sostenibles més petites, deixant de banda els combustibles fòssils i utilitzant energies alternatives, de manera que a tot el satèl·lit només hi ha una ciutat digna d'aquest nom.

El protagonista de la història és Dex, membre d'una ordre monàstica que viatja amb un vagó  tirat per pedals pels diferents pobles del satèl·lit, escoltant els problemes de la gent i oferint la seva ajuda, mentre els prepara infusions personalitzades de plantes medicinals. Quan, a causa d'una crisi personal, decideix viatjar a la zona salvatge del planeta, es troba amb un robot que està viatjant cap a la zona ocupada pels humans i que té com a missió descobrir com li va a la humanitat després de la marxa dels robots. S'estableix entre ells una relació força peculiar i entranyable.

No espereu grans dosis d'acció ni una trama complexa; la història es centra en els diàlegs entre els dos protagonistes, les diferents visions del món, de la vida i de la mort, i com es van descobrint l'un a l'altre. M'ha agradat moltíssim, encara que crec que no és una novel·la per a totes les ocasions ni per a tots els públics, ja que el ritme és lent i t'ha de venir de gust una història d'aquest estil.  Us la recomano sense dubtes, però amb aquest advertiment.

A nivell d'anècdota: Dex és un personatge no binari. En anglès s'utilitzen els pronoms they/them/their quan es parla d'una sola persona no binària. La primera vegada que ho vaig llegir en una novel·la i no ho sabia no vaig entendre res. Ara que ho sé no em va sorprendre, almenys en els moments en què Dex està sol, però en els moments que hi ha els dos personatges, reconec que em va resultar una mica confús. Encara em costa llegir el llenguatge inclusiu, sigui a l'idioma que sigui. En català han optat per l'ús de li, elli i acabar els adjectius amb una i (Li Dex està cansadi, per exemple). Si no esteu acostumats pot costar una mica al principi, però us encoratjo a provar-ho, la història val la pena i aquest no ha de ser un factor per no llegir-la.

Em vaig quedar amb la intriga de com un satèl·lit com Panga està habitat per fauna i flora de la Terra, sense presència de vida autòctona. Espero que aquesta part de la història d'aquest univers s'expliqui en novel·les posteriors. M'agrada molt com Chambers introdueix temes relacionats amb la biologia en les seves històries i tinc molta curiositat per veure com ho justifica. 

Pregària per la timidesa dels arbres, la segona part de la història d'aquests personatges, ja s'ha publicat en anglès i també l'he llegida. En breu apareixerà en català.  Us recomano que l'espereu amb moltes  ganes, però amb tota la tranquil·litat del món, prenent un té pensant en les vostres coses, com li Dex us aconsellaria.

A Prayer for the Crown-Shy - Becky Chambers

Hoy voy a comentar A Prayer for the Crown-Shy, la segunda novela de Monk and Robot escrita por Becky Chambers después de A Psalm for the Wild-Built. Aunque sea una segunda parte, no sufráis por los spoilers, el argumento no es excesivamente importante en estas novelas y  literalmente corresponde a lo que se explica en las sinopsis. Hay pocas cosas a desvelar, en el fondo.

La historia está situada en la luna Panga, que orbita un gigante gaseoso, el planeta Motan. Un día determinado, los robots que sustentaban la sociedad tecnológica e industrializada que habitaba el satélite toman consciencia, se despiertan, y deciden abandonar sus puestos de trabajo. Por consenso, la superficie del satélite se divide en dos partes, una para que vivan  los humanos, y la otra en la que la naturaleza crece a su ritmo, en la que los robots se internan, para no volver a ser vistos en varios siglos. Los humanos cambian de paradigma social, creando comunidades sostenibles más pequeñas, dejando de lado los combustibles fósiles y utilizando energías alternativas, de forma que en todo el satélite solo hay una ciudad digna de ese nombre. El protagonista de la historia es Dex, miembro de una orden monástica que viaja en su vagón tirado a pedales por los diferentes pueblos del satélite, escuchando los problemas de la gente y ofreciendo su ayuda, mientras les prepara infusiones personalizadas de plantas medicinales. Cuando debido a una crisis personal decide viajar a la zona salvaje del planeta, se encuentra con un robot, Mosscap, que está de camino hacia la zona ocupada por los humanos y que tiene como misión descubrir como le va a la humanidad después de la marcha de los robots. 

Esta segunda novela trata del lento viaje de los dos personajes hasta la ciudad más importante de Panga mientras recorren diversos enclaves humanos. Y ese es el resumen, no esperéis gran cosa más. Lo que es relevante es la relación que se establece entre los protagonistas, sus conversaciones y reflexiones mientras viajan por el pacífico aunque misterioso mundo de Panga. En la primera novela había espacio para situar al lector en el escenario, un poco de presentación y ambientación. En esta segunda novela no. Toda la historia gira alrededor del viaje de regreso hacia la metrópolis. La verdad es que me resulta sorprendente que, con tan poco, haya disfrutado tanto de la lectura. Chambers me tiene totalmente atrapado en las distancias cortas (me cuesta más en las novelas largas) y con este escenario. Reconozco que en muchos momentos me he emocionado. Tengo muchas ganas de que publique alguna novela corta más de título rimbombante situada en Panga.

Después de la primera novela me quedé con las ganas de saber qué había pasado para que Panga esté terraformado y habitado por humanos, esperaba alguna explicación en esta segunda novela. Seguiré esperando, aunque me quedo con la sensación que a la autora no le interesa explicar esta parte de la historia. 

Dex es un personaje no binario y cuando está protagonizando la acción la autora utiliza los pronombres they/them. Me cuesta mucho acostumbrarme a esta terminología en inglés. En la primera novela ya me generaba confusión cuando el personaje estaba solo, en esta segunda que van todo el rato en pareja lo primero que me pasa por la cabeza es que son los dos personajes los que realizan la acción. Creo que será más fácil con un pronombre específico no binario como elle o elli.

Lo descubriré pronto, ya que tenemos la suerte de que las dos novelas se van a traducir. En castellano por parte de Crononauta, en una edición omnibus que incluye las dos historias y con traducción de Carla Bataller. En catalán, la editorial afortunada es Mai Més, con dos libros diferentes y con traducción de Anna Llisterri. Os los recomiendo encarecidamente.