Aprendre, si tenim sort - Becky Chambers

Quan vaig llegir en anglès Aprendre, si tenim sort l'any 2020, no va ser el meu primer contacte amb l'obra de Becky Chambers. Havia llegit la versió en castellà que va publicar Insólita amb traducció d'Alexander Paez de la primera novel·la de l'univers dels Wayfarers, El largo viaje a un pequeño planeta iracundo. És una novel·la amb alguns plantejaments molt interessants, divertida, emotiva de vegades i amb un to optimista que és  poc usual a la ciència-ficció (tot i que va agafant pes). 

Tot i que la lectura em va agradar no em va motivar prou per buscar les altres novel·les situades en aquest univers. El bon rotllo en petites dosis m'agrada, massa seguit, no tant.  Potser és per això que he gaudit molt d'un altre escenari escrit per Chambers, com són les aventures de Mongi i Robot, per què malgrat destil·lar bon rotllo per tot arreu, té la mida justa. Entre aquestes dues històries vaig llegir la novel·la independent que protagonitza l'entrada d'avui, Aprendre, si tenim sort.  Ara l'he rellegida en l'edició de Mai Més amb traducció d'Anna Llisterri i portada de Maria Picassó. L'he tornat a devorar en un parell de tardes, atrapat per les situacions variades, preocupat pels protagonistes i gaudint amb alguns moments de sense of wonder relacionats amb la ciència que feia temps que no trobava en una novel·la. 

La història se centra en el viatge d'exploració d'una nau tripulada al sistema planetari d'una estrella situada a diversos anys de viatge del nostre planeta. L'objectiu és explorar alguns cossos del sistema i cercar i identificar les possibles espècies vivents, intentant afectar-les el mínim possible. Catalogar, no colonitzar, és un dels lemes dels protagonistes.

Una de les tripulants envia un diari narrat en primera persona a la Terra de les activitats i sensacions de la tripulació i dels seus descobriments. M'ha agradat molt  l'originalitat de com enfoca alguns aspectes científics relacionats amb un possible viatge espacial: la manera com la tripulació sobreviu durant el viatge en un estat de letargia, o com són els primers passos en despertar, tant en l'àmbit psicològic com en el físic. L'autora dona molta importància als detalls i a la quotidianitat dins de la nau, però sense deixar de banda el treball científic. L'aspecte més destacable és sens dubte l'opció per la qual Chambers aposta perquè els astronautes sobrevisquin a les diferents condicions del viatge espacial i dels exoplanetes que visitaran. Una opció basada més en els canvis de les característiques biològiques dels humans que no pas en aspectes tecnològics. De fet, he detectat una certa obsessió durant tota la història amb el concepte de la metamorfosi. Aquest enfocament m'ha recordat en alguns moments que escull Peter Watts en diverses de les seves novel·les, però amb la diferència que aquí aquestes modificacions són reversibles i donen molt més joc.

Un dels principals mèrits d'aquesta entranyable història és com aconsegueix presentar una important varietat d'escenaris i situacions sense deixar de banda la caracterització dels quatre personatges i de les seves relacions. És molt difícil assolir-ho en una novel·la tan curta. Tot i això, crec que ha desaprofitat idees per poder oferir un llibre més llarg o més d'un producte, però jo no seré qui es queixi, ja que el resultat final és molt satisfactori.

També m'ha semblat molt original l'enfocament de la relació difícil de contacte amb el planeta Terra, amb uns catorze anys de desfasament temporal.

En fi, que m'ha encantat fins i tot el títol (grandiloqüent, marca de la casa de l'autora), una vegada sé a què fa referència. No puc fer res més que recomanar-vos-la. A les meves entrades acostumo a indicar alguns aspectes negatius dels llibres que llegeixo, però a aquest l'únic que li retrauré és la seva longitud, ja que m'he quedat amb ganes de més. La situació queda tancada de manera satisfactòria, una continuació no és necessària, però sí que hi ha possibilitats a explorar i aquí trobarà un lector interessat. En la meva primera entrada sobre la novel·la apostava que segurament la veuríem traduïda aviat en castellà (serà així d'aquí a uns mesos), però primer ho ha estat en català. Ha trigat més del que esperava, però l'he encertat i m'anoto un punt. Toca tants pals i de forma tan didàctica i entretinguda que estic pensant a recomanar-la com a lectura d'estiu per aquells alumnes de batxillerat que estan molt interessats en la ciència.

Al final del llibre la narradora planteja una pregunta, i li diria que SÍ, sense cap mena de dubte. Espero que tornem a rebre un altre diari amb les seves aventures.