Projecte Hail Mary - Andy Weir

Quan vaig escriure l'entrada sobre Projecte Hail Mary quan es va publicar la novel.la en castellà ja fa uns anys, comentava que el millor que es pot fer amb aquesta novel.la és aproximar-s'hi sense saber-ne gran cosa i gaudir-la, i vaig intentar no explicar aquells detalls més sorprenents de la història.

Ara que Mai Més l'ha publicat en català amb traducció de Lluís Delgado i un disseny espectacular de Maria Picassó, com que ha coincidit en el temps amb l'adaptació cinematogràfica, crec que gairebé tothom és coneixedor, si no de la finalització de la trama, sí dels detalls més sorprenents. Per això aquesta entrada està plena de spoilers, si no coneixeu la història, us recomano parar de llegir aquí.

És la tercera novel.la que llegeixo d'Andy Weir, i totes segueixen el mateix patró: un personatge hàbil en  aspectes tècnics i científics que es troba sense voler en situacions de risc que haurà de superar gràcies als seus coneixements, amb un cert to humorístic i un ritme vertiginós. Crec que en Projecte Hail Mary ha aconseguit solucionar alguns problemes de les seves obres anteriors (no tots), i que, tot i que encara té aquell to de blockbuster, i que cal en alguns moments una suspensió de la credibilitat important en l'àmbit científic, és la seva millor novel.la. Jo he entrat en el joc que proposa amb moltes ganes.

El protagonista principal es desperta en una sala asèptica sense recordar el seu nom, d'on ve, ni que fa allí. Mentre va recuperant a poc a poc la funcionalitat i la memòria, i a base de flashbacks, aventures i experiments, els lectors anem coneixent que el Sol, i en conseqüència la Terra, està en perill, i que ell és un astronauta embarcat en una nau espacial per descobrir una solució al problema en un altre sistema solar. Aviat s'adona que no està sol i descobreix una altra nau tripulada. Una altra espècie intel·ligent està en la mateixa situació que la humanitat, i  per poder sobreviure i salvar les dues civilitzacions, els dos personatges hauran d'aprendre a comunicar-se i a col·laborar. 

El que més m'ha agradat és la interacció entre els dos personatges, tan diferents físicament, però bastant semblants pel que fa als valors i a la consciència. La part de la novel.la en la que aprenen a comunicar-se i com intenten conviure en el mateix espai, tot i les diferències entre els medis on cada espècie ha evolucionat, m'ha semblat força original. La seva relació presenta alguns moments commovedors. 

També vull destacar la planificació de la narració. M'ha agradat com va alternant la situació en el present, i com la lliga amb el descobriment del problema que amenaça al Sol i altres estrelles properes, i els avenços tecnològics que desemboquen en la construcció de la nau que ell acabarà tripulant.

Un retret que li faig a la novel.la, tot i que entenc que és perquè el ritme sigui molt alt, és que crec que als personatges els passen MASSA coses, que hi hauria d'haver algun moment en el qual poguessin gaudir del que han aconseguit i fins i tot avorrir-se.

En fi, que és una història entretinguda, addictiva, amb molt ritme i especulacions científiques interessants i amb un parell de personatges carismàtics i simpàtics. Crec que pot servir com a porta d'entrada al gènere a les noves generacions, té un cert to juvenil. Us la recomano sense dubtes.

Contacte - Carl Sagan

Avui la ressenya porta banda sonora, la de la sèrie Cosmos, composta per Vangelis. Era un gran fan d'aquesta sèrie, com tots els de la meva generació interessats en la ciència, suposo. Gràcies a ella vaig descobrir a Carl Sagan i la seva gran capacitat de divulgació.

He llegit alguns llibres seus d'assaig, i també la novel.la que comentaré avui, Contacte, tot i que ja fa molt temps i la recordava poc. També he vist diversos cops la pel·lícula, ja que la treballava a classe quan feia una matèria que tractava sobre astronomia, però, lamentablement, també fa anys d'això. Així que ara he aprofitat l'avinentesa per tornar a llegir-la, però en català, en la fantàstica edició de Duna llibres amb traducció de Lluís Delgado i portada de Maria Picassó.

La narradora principal és Eleanor Arroway, una astrofísica que treballa en el programa Argus que monitora l'espai per descobrir senyals de civilitzacions extraterrestres. Després de molts anys sense resultats, arriba un missatge provinent de l'estrella Vega, a la constel·lació de Lira. Seguirem l'Eleanor i altres científics mentre, gràcies a la col·laboració internacional, codifiquen el missatge, en descobreixen les diverses capes de significat, troben les instruccions per construir una màquina i intenten fer-la funcionar. Si t'ho pares a pensar, rebre aquest tipus de missatge seria un d'aquells successos que faria canviar la humanitat de cap a peus, i m'ha agradat com Sagan dona tombs a molts aspectes que es veurien afectats per aquesta notícia.

D'aquests aspectes, el més important en la trama és el religiós. Algunes religions aprofiten el missatge per buscar-ne referències en les seves profecies i llibres sagrats, altres es manifesten clarament en contra. Alguns capítols són gairebé un assaig sobre l'origen i característiques de moltes de les creences de la humanitat. M'ha semblat molt interessant, però puc entendre que a alguns lectors els faci una mica fora de la història. L'economia, la política i la sociologia també tenen rellevància en la trama. Destaco el fet que, d'alguna manera, l'aparició del missatge estabilitzi alguns conflictes i els suavitzi, i s'instal.li una forma diferent de percebre l'existència i la convivència que Sagan anomena Maquindo. Finalment, també vull destacar l'especulació de com serien els vegans, la seva anatomia i fisiologia, la seva tecnologia, la seva societat, ens podrem comunicar amb ells o només serem com insectes o microorganismes? Per Eleanor es converteix gairebé en una obsessió saber com ens veuen i què pensen de nosaltres.

La novel.la està estructurada en tres parts. La primera, la del descobriment del missatge, és emocionant i sorprenent. La de la meitat, més tècnica, es pot fer una mica feixuga en alguns moments, però el darrer bloc és un clar exemple de mestria en la narració, la inventiva i la capacitat de tancar una novel.la de forma satisfactòria. Hi ha molts moments en què surt molta terminologia tècnica i científica, però crec que no la definiria com una novel.la hard. La ciència forma part del context, la majoria dels protagonistes són científics o enginyers, però en el fons no és molt rellevant per la trama, o sigui que és una història de ciència-ficció que crec que pot agradar al públic més generalista. Tot i això, les xifres i distàncies que s'utilitzen són atordidores.

M'ha agradat especialment l'evolució del personatge de l'Eleanor, com les seves creences, sensacions i opinions van canviant al llarg de la novel.la, i com l'autor en mostra les virtuts, però també els defectes. És una persona clarament neurodivergent de l'espectre TEA, des del meu punt de vista, si la novel.la s'hagués escrit en aquesta època, segur que l'autor la descriuria així. 

També em sembla molt innovador, per l'època en què va ser escrita la història, la reivindicació del paper de la dona en la ciència i en la societat; la pobra Eleanor està molt sola i és ignorada en molts moments pel fet de ser dona, tot i que Sagan es marca el punt d'incloure una presidenta dels Estats Units (encara és ciència-ficció això... com en molts altres països).

Llegint la novel.la hi havia un parell de llibres que anaven ressonant dins el meu cap. D'una banda, 2001 d'Arthur C. Clarke, que he llegit fa poc i que estic convençut que va ser una referència per Sagan, tot i que no ho mencioni en la nota final. I a la inversa, també apostaria que Contacte va ser una influència per Cixin Liu per escriure El problema dels tres cossos. 

Per acabar, m'ha sorprès gratament l'ús de l'humor en la novel.la. Molt fi, subtil, però molt present. Se m'ha fet estrany donades les circumstàncies tan serioses i problemàtiques que narra la història. 

En fi, una novel.la molt interessant d'especulació científica, social i religiosa, que he devorat amb fascinació, i amb un final emotiu i sorprenent que no puc qualificar d'altra manera que rodó. Un altre encert de la gent de Duna Llibres. Us la recomano sense cap mena de dubte.

Aprendre, si tenim sort - Becky Chambers

Quan vaig llegir en anglès Aprendre, si tenim sort l'any 2020, no va ser el meu primer contacte amb l'obra de Becky Chambers. Havia llegit la versió en castellà que va publicar Insólita amb traducció d'Alexander Paez de la primera novel·la de l'univers dels Wayfarers, El largo viaje a un pequeño planeta iracundo. És una novel·la amb alguns plantejaments molt interessants, divertida, emotiva de vegades i amb un to optimista que és  poc usual a la ciència-ficció (tot i que va agafant pes). 

Tot i que la lectura em va agradar no em va motivar prou per buscar les altres novel·les situades en aquest univers. El bon rotllo en petites dosis m'agrada, massa seguit, no tant.  Potser és per això que he gaudit molt d'un altre escenari escrit per Chambers, com són les aventures de Mongi i Robot, per què malgrat destil·lar bon rotllo per tot arreu, té la mida justa. Entre aquestes dues històries vaig llegir la novel·la independent que protagonitza l'entrada d'avui, Aprendre, si tenim sort.  Ara l'he rellegida en l'edició de Mai Més amb traducció d'Anna Llisterri i portada de Maria Picassó. L'he tornat a devorar en un parell de tardes, atrapat per les situacions variades, preocupat pels protagonistes i gaudint amb alguns moments de sense of wonder relacionats amb la ciència que feia temps que no trobava en una novel·la. 

La història se centra en el viatge d'exploració d'una nau tripulada al sistema planetari d'una estrella situada a diversos anys de viatge del nostre planeta. L'objectiu és explorar alguns cossos del sistema i cercar i identificar les possibles espècies vivents, intentant afectar-les el mínim possible. Catalogar, no colonitzar, és un dels lemes dels protagonistes.

Una de les tripulants envia un diari narrat en primera persona a la Terra de les activitats i sensacions de la tripulació i dels seus descobriments. M'ha agradat molt  l'originalitat de com enfoca alguns aspectes científics relacionats amb un possible viatge espacial: la manera com la tripulació sobreviu durant el viatge en un estat de letargia, o com són els primers passos en despertar, tant en l'àmbit psicològic com en el físic. L'autora dona molta importància als detalls i a la quotidianitat dins de la nau, però sense deixar de banda el treball científic. L'aspecte més destacable és sens dubte l'opció per la qual Chambers aposta perquè els astronautes sobrevisquin a les diferents condicions del viatge espacial i dels exoplanetes que visitaran. Una opció basada més en els canvis de les característiques biològiques dels humans que no pas en aspectes tecnològics. De fet, he detectat una certa obsessió durant tota la història amb el concepte de la metamorfosi. Aquest enfocament m'ha recordat en alguns moments que escull Peter Watts en diverses de les seves novel·les, però amb la diferència que aquí aquestes modificacions són reversibles i donen molt més joc.

Un dels principals mèrits d'aquesta entranyable història és com aconsegueix presentar una important varietat d'escenaris i situacions sense deixar de banda la caracterització dels quatre personatges i de les seves relacions. És molt difícil assolir-ho en una novel·la tan curta. Tot i això, crec que ha desaprofitat idees per poder oferir un llibre més llarg o més d'un producte, però jo no seré qui es queixi, ja que el resultat final és molt satisfactori.

També m'ha semblat molt original l'enfocament de la relació difícil de contacte amb el planeta Terra, amb uns catorze anys de desfasament temporal.

En fi, que m'ha encantat fins i tot el títol (grandiloqüent, marca de la casa de l'autora), una vegada sé a què fa referència. No puc fer res més que recomanar-vos-la. A les meves entrades acostumo a indicar alguns aspectes negatius dels llibres que llegeixo, però a aquest l'únic que li retrauré és la seva longitud, ja que m'he quedat amb ganes de més. La situació queda tancada de manera satisfactòria, una continuació no és necessària, però sí que hi ha possibilitats a explorar i aquí trobarà un lector interessat. En la meva primera entrada sobre la novel·la apostava que segurament la veuríem traduïda aviat en castellà (serà així d'aquí a uns mesos), però primer ho ha estat en català. Ha trigat més del que esperava, però l'he encertat i m'anoto un punt. Toca tants pals i de forma tan didàctica i entretinguda que estic pensant a recomanar-la com a lectura d'estiu per aquells alumnes de batxillerat que estan molt interessats en la ciència.

Al final del llibre la narradora planteja una pregunta, i li diria que SÍ, sense cap mena de dubte. Espero que tornem a rebre un altre diari amb les seves aventures.