Projecte Hail Mary - Andy Weir

Quan vaig escriure l'entrada sobre Projecte Hail Mary quan es va publicar la novel.la en castellà ja fa uns anys, comentava que el millor que es pot fer amb aquesta novel.la és aproximar-s'hi sense saber-ne gran cosa i gaudir-la, i vaig intentar no explicar aquells detalls més sorprenents de la història.

Ara que Mai Més l'ha publicat en català amb traducció de Lluís Delgado i un disseny espectacular de Maria Picassó, com que ha coincidit en el temps amb l'adaptació cinematogràfica, crec que gairebé tothom és coneixedor, si no de la finalització de la trama, sí dels detalls més sorprenents. Per això aquesta entrada està plena de spoilers, si no coneixeu la història, us recomano parar de llegir aquí.

És la tercera novel.la que llegeixo d'Andy Weir, i totes segueixen el mateix patró: un personatge hàbil en  aspectes tècnics i científics que es troba sense voler en situacions de risc que haurà de superar gràcies als seus coneixements, amb un cert to humorístic i un ritme vertiginós. Crec que en Projecte Hail Mary ha aconseguit solucionar alguns problemes de les seves obres anteriors (no tots), i que, tot i que encara té aquell to de blockbuster, i que cal en alguns moments una suspensió de la credibilitat important en l'àmbit científic, és la seva millor novel.la. Jo he entrat en el joc que proposa amb moltes ganes.

El protagonista principal es desperta en una sala asèptica sense recordar el seu nom, d'on ve, ni que fa allí. Mentre va recuperant a poc a poc la funcionalitat i la memòria, i a base de flashbacks, aventures i experiments, els lectors anem coneixent que el Sol, i en conseqüència la Terra, està en perill, i que ell és un astronauta embarcat en una nau espacial per descobrir una solució al problema en un altre sistema solar. Aviat s'adona que no està sol i descobreix una altra nau tripulada. Una altra espècie intel·ligent està en la mateixa situació que la humanitat, i  per poder sobreviure i salvar les dues civilitzacions, els dos personatges hauran d'aprendre a comunicar-se i a col·laborar. 

El que més m'ha agradat és la interacció entre els dos personatges, tan diferents físicament, però bastant semblants pel que fa als valors i a la consciència. La part de la novel.la en la que aprenen a comunicar-se i com intenten conviure en el mateix espai, tot i les diferències entre els medis on cada espècie ha evolucionat, m'ha semblat força original. La seva relació presenta alguns moments commovedors. 

També vull destacar la planificació de la narració. M'ha agradat com va alternant la situació en el present, i com la lliga amb el descobriment del problema que amenaça al Sol i altres estrelles properes, i els avenços tecnològics que desemboquen en la construcció de la nau que ell acabarà tripulant.

Un retret que li faig a la novel.la, tot i que entenc que és perquè el ritme sigui molt alt, és que crec que als personatges els passen MASSA coses, que hi hauria d'haver algun moment en el qual poguessin gaudir del que han aconseguit i fins i tot avorrir-se.

En fi, que és una història entretinguda, addictiva, amb molt ritme i especulacions científiques interessants i amb un parell de personatges carismàtics i simpàtics. Crec que pot servir com a porta d'entrada al gènere a les noves generacions, té un cert to juvenil. Us la recomano sense dubtes.

Recomanacions de Sant Jordi 26

Feia anys que no escrivia una entrada com aquesta, però mentre estava reflexionant la meva votació pels premis Ictineu d'aquest any, m'he adonat que ha estat un molt bon any per la ciència-ficció en català. També crec que aquesta entrada per ajudar a aquelles persones que volen regalar un llibre de gènere fantàstic a algú que estimen en la diada de Sant Jordi, però que dubten si l'encertaran (a casa meva passa sovint, això).

He fet un poti-poti d'autors, gèneres i editorials, i no he volgut cenyir-me als llibres publicats aquest any, per tant, he afegit algunes lectures que seran més difícils de trobar, però que crec que mereixen una segona oportunitat i una mica més de difusió. Som-hi.

Començo amb Fins on ens elevem en la foscor, de Sequoia Nagamatsu, publicat en català per Sembra llibres. És un llibre colpidor i que emociona molt. Narra com canvia la societat pel fet que una pandèmia global que té efectes molt estranys sobre les persones elimina a gran part de la població mundial. 

Té una estructura de fix-up, relats relacionats en temàtica i escenari, però de lectura independent. Ideal per aquells que volen conèixer noves veus, bona especulació i que tenen ganes d'emocionar-se, tot i que és una lectura que et deixa tocat. Si algú ja ho està una mica, millor abstenir-se.

Continuo amb els relats amb una autora italiana desconeguda, però que em va sorprendre molt gratament, Clelia Farris, amb la seva antologia La consistencia de les idees, publicada per Sfabula. 

Són històries de ciència-ficció molt orgàniques i viscerals, amb punts de vista especulatius molt interessants, a vegades optimistes, altres pessimistes, i que són una barreja de weird, biopunk i solar punk. Tot un descobriment per aquells lectors agosarats i que vulguin conèixer veus noves. 

Acabo amb les recomanacions de narrativa breu amb Les dones que els homes no veuen, d'Alice B. Sheldon, publicada per Duna Llibres. És el primer volum dels millors relats de l'autora, i, tot i que fa poc que la conec, ha esdevingut una de les meves autores preferides. Històries colpidores, divertides, plenes d'especulació i que toquen molts tipus de gèneres. M'ha sorprès la variació d'estructures i de veus narratives i l'actualitat  de les temàtiques. El segon volum és dels llibres que més espero aquest any. Recomanat per aquelles persones que vulguin conèixer una autora clàssica, però amb una veu molt moderna.

D'Alice B. Sheldon, també recomano la novel.la Més enllà dels murs del món, publicada per Chronos. Així com l'antologia anterior la considero perfecta per a tota mena de lectors, aquesta novel.la és una mica més exigent. 

El tema central és el contacte entre una espècie alienígena i alguns terrestres particulars mitjançant la telepatia, que els permet intercanviar les ments i ocupar els cossos dels altres. Perfecte per a persones que vulguin experimentar amb veus narratives sorprenents i ambientacions psicodèliques, on t'introdueixen sense massa explicacions. 

L'editorial Chronos també ha publicat aquest any una gran novel.la d'un valor segur, Adrian Tchaikovsky. He llegit molts dels seus llibres, i Argila alienígena és un dels que més m'ha sorprès. 

És una barreja molt interessant de distopia, novel.la carcerària i ciència-ficció clàssica d'aventures, amb moments d'humor i de terror i un estil narratiu molt amè. Molt recomanable a aquelles persones amb ganes de llegir especulacions relacionades amb la biologia (potser per això l'he gaudit tant), però assequible per a tots els públics.

Ara que la Lluna està de moda, una novel.la interessant on hi passa gran part de la trama és Quan la Terra es pon, de Jordi de Manuel, publicada per Mésllibres. És una història del  cicle del cometa, en el que l'autor ha ubicat gran part de la seva obra, i que analitza les possibles conseqüències i mecanismes de supervivència que utilitzaria la humanitat després de l'impacte devastador d'un cometa sobre la superfície terrestre. Aquesta novel.la és un fantàstic punt d'entrada en aquest univers, i no cal conèixer altres històries prèvies per gaudir de les aventures i l'especulació científica que presenta.

Jordi de Manuel també té un univers més relacionat amb la novel.la negra que amb la ciència-ficció, tot i que l'especulació política i científica també hi és present. Amb Dunes blanques, publicada per Crims.cat, l'autor tanca el cicle de l'Inspector Sergiot, un policia peculiar que acostuma a treballar a una Barcelona d'un futur pròxim. El llibre inclou la seva primera novel.la, una mica modificada, i dues novel·les breus que serveixen d'epíleg a la saga i ajuden a tancar-la. En l'epíleg es defineix la història com a ciència-ficció crimàtica, un concepte força interessant recomanat a aquells als que els agrada la hibridació de gèneres.

Estic sempre molt pendent del que publica Joan-Lluís Lluís, és un autor amb el qual hi connecto molt. La seva darrera novel.la és Una cançó de pluja, publicada per Club editor, una història breu, però intensa i colpidora, on la protagonista és una orangutan a la que acompanyem en el viatge de retorn al seu hàbitat després d'escapar-se del captiveri. És difícil ficar-se a la pell d'un personatge tan peculiar, però crec que l'autor se'n surt molt bé gràcies a inventar-se un llenguatge i una mitologia d'aquesta espècie de gran simi. Ideal pels amants dels animals i de la conservació del medi ambient.

Nació, de Terry Pratchett, publicada per Mai Mes, ha estat una de les grans sorpreses de l'any per mi. Acostumat al to de les novel.les del Discmon, he descobert un autor que, tot i no perdre el sentit de l'humor, explica una història seriosa i entranyable de creixement personal. És una història trencadora, ja que mostra que en els moments de dificultat els grans pilars de la societat, com els rols de gènere, les tradicions i les religions, no tenen massa importància, i aferrar-s'hi fins i tot  és contraproduent. Recomanada als fans de Pratchett que no coneguin a l'autor en altres escenaris a part del Discmon, i també a aquells que vulguin conèixer l'autor, però que els fa mandra i/o respecte endinsar-se en un escenari tan ric i complex.

Mai Mes també ha publicat, gairebé per sorpresa, Hail Mary, la darrera novel.la d'Andy Weir,  i la seva millor obra, segons la meva opinió. És una història de supervivència en situacions complicades utilitzant la tècnica i la ciència, l'especialitat de la casa de l'autor, però amb sorpreses i amb una tècnica narrativa que fa que sigui una lectura molt amena. Fa poc que s'ha fet la versió cinematogràfica, i també està rebent bones crítiques. Faig una mica de trampa, ja que encara no he llegit aquesta novel.la en català, però l'edició és molt xul.la i com a regal a aquells que hagin vist la pel·lícula i no hagin llegit la novel.la, és molt recomanable.

Daniel Genís ha publicat amb Males Herbes aquest any la seva segona novel.la, El dimoni abans de nosaltres, una història narrada amb un estil peculiar en la que acompanyarem a un dimoni malgirbat, en banyeta, mentre ens explica els seus orígens i la seva història. És una novel.la breu però intensa. Amb un personatge molt interessant, escenes colpidores, tocs d'humor, referències al gènere fantàstic i amb un final satisfactori i sorprenent, tot i que brusc. Potser l'estil narratiu basat en l'estil indirecte pot costar una mica al principi, per això la recomano a aquells lectors que tenen ganes de provar estils narratius poc habituals.

Aquest 26 havia previst que fos el meu any Asimov, però gràcies a Cosdiví, publicat per Males Herbes, potser serà el meu any Theodore Sturgeon. Després d'aquesta novel.la ja m'he comprat dues antologies dels seus relats. En un poblet de l'Amèrica profunda, d'aquells pobles tancats de tarannà conservador on tothom ho sap tot de tothom, apareix un desconegut nu, amb un cos encisador i una presència que deixa marca en els que el coneixen, en Cosdiví. Aquest personatge anirà trobant-se amb diferents habitants del poble, alterant per sempre la seva vida. La novel.la, crítica amb el cristianisme i gairebé eròtica, la recomano a lectors amb la ment oberta i que no coneguin a l'autor, estic convençut que els sorprendrà.

Vaig comprar Pati d'Esbajo, de Richard Powers, el Sant Jordi de l'any passat, sense conèixer res de la seva obra. I aquest any ja m'he llegit tres de les seves novel·les, no us dic res més. És un autor sorprenent, amb un estil narratiu peculiar, molt ric, amb històries dins de les històries i una capacitat per explicar aspectes científics complexos sorprenent. L'ambientació d'aquesta novel.la, basada en l'exploració del fons marí i la supervivència d'una illa de la Polinesia davant de l'explotació causada per multinacionals europees, m'ha semblat fascinant. Recomanada especialment a professorat de ciències, els agradi o no el gènere, ja que es podria considerar una novel·la de narrativa, si no fos per alguns detalls. Un autor al qual val la pena conèixer.

L'editorial Specula s'està especialitzant en publicar obres d'autors i autores catalans amb poca trajectòria editorial, com és el cas d'Escafandre de vidre, de Pat Ubach. És una novel.la breu d'ambient claustrofòbic, on els supervivents de la humanitat viuen en coves subterrànies, tot seguint unes normes estrictes de comportament i inhibició per evitar que les desgràcies i les decisions difícils que han de prendre els afectin en el futur. És una història força dura, però que acaba proporcionant una mica d'esperança. Per aquelles persones que tinguin ganes de llegir escriptores novelles amb moltes coses interessants a dir.

Enric Hercé no és un escriptor sense experiència, però sí que s'endinsa en un nou gènere literari, el bizarro, amb Capipota, publicat també per Specula. És una novel.la molt entretinguda, divertida i trepidant, amb una barreja de bizarro, weird i fantasia urbana que no té res d'envejar als grans mestres del gènere. Ja sabia que l'autor tenia coses a dir, però la seva inventiva en aquest tipus d'història tan allunyada de la que havia llegit d'ell m'ha sorprès gratament. Per aquells que tinguin ganes d'explorar nous gèneres i històries híbrides i divertides.

Acabo amb un clàssic de Carl Sagan, Contacte, publicat en català per Duna llibres. La premissa principal de la novel.la és el primer contacte amb una civilització extraterrestre, com es rep, desxifra i interpreta el missatge que ens envien, i les decisions que hem de prendre com a humanitat. Una novel.la molt interessant d'especulació científica, social i religiosa, que he devorat amb fascinació, i amb un final emotiu i sorprenent, que no puc qualificar d'altra manera que rodó. Recomanat per aquelles persones que tinguin ganes de conèixer l'obra d'un dels grans divulgadors científics de la nostra història.

Volia fer una entrada també en castellà, però m'he adonat que he llegit poc en aquesta llengua aquest any, i sobretot novel·les molt antigues. Tot i així, tinc ganes de reivindicar un dels escenaris de fantasia urbana que més em fascina, el Cabanyal màgic d' Alfredo Álamo on s'ubiquen les col·leccions de relats La vieja sangre i La estrella cae, la Tierra llora. Us recomano les històries, els personatges, l'ambientació i l'estil d'aquests dos llibres. Em pensava que perdria una mica la frescor del primer, però manté el nivell. Per aquells amb ganes d'explorar nous escenaris màgics.

Nació - Terry Pratchett

Una mica més i em descuido la ració anual de Pratchett. Em vaig dosificant les seves novel·les, perquè m'agrada molt, però en excés m'embafa. Avui m'he decidit per Nació, la darrera novetat publicada per Mai Més d'aquest fantàstic autor, amb traducció de Lluís Delgado i una portada espectacular de Marina Vidal.

Crec que és el primer llibre que he llegit de Pratchett fora del Discmon. És una història molt diferent del que m'esperava, ho reconec, però l'he gaudit molt. M'ha sorprès que el  sentit de l'humor tan característic d'aquest escriptor hi és present, però no és tan protagonista, és més subtil i molt menys absurd que el de les històries ubicades a Anth-Morpock. Tot i això, he fet alguna riallada sorollosa durant la lectura, sobretot en la part final de la novel.la. 

La història està ubicada en una illa del pacífic, la Nació, habitada per un clan de nadius, que és arrasada totalment per l'acció d'una onada gegant. Els protagonistes principals són dos joves adolescents ben diferents, que es trobaran en una situació molt compromesa i hauran de canviar i madurar ràpidament per poder sobreviure. D'una banda, trobarem en Mau, un jove pertanyent a la nació que havia viatjat a una illa propera on els joves de la tribu realitzaven el ritual per a transformar-se en homes de ple dret. L'onada l'enxampa en el viatge de retorn desprès d'haver completat el ritual i es troba amb l'hecatombe provocada per l'onada. 

En Mau veu com tot el que coneix i en el que creia ha desaparegut, i la seva forma d'enfrontar-ho és treballant al màxim per intentar salvar el poc que sigui possible, i tornant-se molt escèptic amb els Déus que han permès aquesta desgràcia. D'altra banda, trobem la Daphne (no és el seu nom veritable, però si és ella qui l'ha escollit, és el que utilitzaré en aquesta entrada), una noia anglesa de la noblesa que ha crescut en un entorn molt protegit, i que es troba viatjant en un vaixell, la Dolça Judy, que és arrossegat fins ben bé el mig de l'illa per la gran onada, i del qual ella és l'única supervivent. En Mau i la Daphne es troben, interactuen, intenten comunicar-se i sobreviure a les circumstàncies tan adverses que els hi ha tocat viure. En un principi la història semblava que es decantaria per un enamorament adolescent en un escenari idíl·lic, i vaig arrufar la cella, però ben aviat la cosa canvia. Altres supervivents del gran arxipèlag del qual formava part la Nació arriben  a l'illa seguint la columna de fum provinent de la foguera que els nostres protagonistes han aconseguit encendre. 

Els nou arribats no són de gaire ajuda en un principi, estan malnodrits, cansats, ferits i duen amb ells gent molt vulnerable, com ara ancians i nadons. Sense voler-ho, els dos joves es troben liderant un grup nombrós, sense experiència, però amb molt caràcter i decisió. 

És una història addictiva, molt entretinguda i que té un parell de girs en l'argument que m'han sorprès. M'ha agradat perquè té diverses capes de lectura. D'una banda, pots gaudir de  l'experiència de la Daphne i en Mau en aquestes circumstàncies tan difícils. Dona molt de joc el xoc cultural dels dos protagonistes, que estaven acostumats a seguir unes normes rígides, però que ara, sense guies, hauran d'improvisar. D'altra banda, té molt pes en la trama la crítica, humorística, però dura, com acostuma l'autor, a les creences ancestrals, els costums i tradicions dels pobles, i el manteniment del poder per aquells que l'ostenten. 

És una història trencadora, ja que mostra que en els moments de dificultat els grans pilars de la societat, com els rols de gènere, les tradicions i les religions no tenen massa importància, i aferrar-s'hi fins i tot  és contraproduent.

M'ha semblat molt divertit com Pratchett ridiculitza algunes institucions britàniques molt importants, com la corona o el British Museum, i també com humanitza a alguns animals de l'illa, donant-los-hi una personalitat i uns objectius. 

En fi, tot un descobriment. M'ha agradat molt conèixer Pratchett fora del Discmon. Una història divertida, entranyable, tendra i emotiva que us recomano sense cap mena de dubte. 

El riu té arrels - Amal El-Mothar

No soc pas el públic objectiu del llibre que us comentaré avui, El riu té arrels,  d'Amal El-Mothar. Tot i això, Així és com es perd la guerra del temps, que vaig llegir ja fa uns anys, em va semblar força interessant i amb un plantejament original, i a més, la novel.la és ben curta, així que li vaig donar una oportunitat. L'experiència ha estat gratificant.

És un conte de fades molt ben elaborat i estructurat, on la màgia i la música flueixen a través de les seves pàgines agafades de la mà. Farà les delícies d'aquells que estimen la música, sobretot dels que s'hi dediquen de forma professional, sigui cantant o tocant un instrument. Crec que reflecteix fidelment la passió que senten per la seva feina.

Les dues germanes protagonistes de la història, l'Esther i la Ysabel Espinalb, viuen a la vila de Cardera, que limita amb el món màgic d'Arcadia, la Terra Inmortal,  un lloc on la màgia és present i el temps i l'espai són diferents dels del nostre món. El riu Liss flueix a través d'Arcadia arrossegant la seva màgia, coneguda com a Gramàtica en el nostre món. En la zona que fa de frontera entre els dos reialmes hi ha dos salzes gegants, els Professors, un a cada costat de la riba, que són capaços de canalitzar i frenar el potencial màgic del riu, de forma que quan travessa el nostre món, ja no porta Gramàtica i és un curs fluvial normal i avorrit com els que tenim a casa nostra. 

La tasca principal de les dues germanes és cuidar, protegir i agrair la tasca que fan els dos grans salzes, cosa que fan cantant-los-hi cançons a dos veus, com ha estat molt temps tradició en la seva família. Recullen les seves branques, fulles i escorça, ja que encara retenen suficient Gramàtica perquè els estudiosos de les grans ciutats se'n puguin aprofitar per fer els seus experiments. Entre els dos reialmes hi ha una zona d'interfase on els límits es difonen, les Terres Modals, on les joves passen el seu temps cuidant i lloant als grans salzes, i on les coses són diferents del que estan acostumades i a vegades les sorprenen.

Com passa molt sovint en els contes de fades, quan apareix l'amor, el drama també fa acte de presència. L'Esther té dos pretendents, un terratinent veí de la seva família, i un  habitant d'Arcadia. Aquest triangle amorós serà el desencadenant de la trama principal.

La història té un to poètic molt marcat, amb moltes cançons, poesies, metàfores, situacions ambigües... crec que la traducció ha hagut de ser complexa. A la part final del llibre Lluís Delgado, el traductor, fa una nota on comenta l'origen de moltes de les cançons que apareixen en la novel.la. Crec que les persones angleses que ja coneixien segurament algunes d'aquestes cançons han pogut gaudir més del llibre que el que hem fet el que no les coneixíem. M'imagino algun autor agafant algunes cançons tradicionals catalanes i fent-les servir com a part de la trama de la seva història. Aquí trobarà un lector interessat.

També valoro molt positivament el concepte de la Gramàtica com a màgia, capaç de transformar "és" en "fou" o en "serà". No espereu pas explicacions Sandersonianes del seu funcionament, però a mi m'ha convençut la idea i el plantejament una mica eteri.

En definitiva, tot i no ser el públic objectiu d'aquesta novel.la breu, he gaudit molt del seu to poètic i de la seva interpretació de la màgia. Us la recomano sense cap mena de dubte. En català l'ha publicat Mai Més, amb portada de Marina Vidal. Com a regal final, el llibre inclou un relat de l'autora que sembla que formarà part d'una col·lecció de relats de propera publicació. Tot i ser una mica previsible, la història també m'ha semblat convincent. Estarem pendents del que publiqui aquesta autora tan interessant.

Altres comentaris de la novel.la: In the nevernever.

No albiro el bosc - Isabel del Rio

Vaig conèixer l'obra d'Isabel del Rio mitjançant la seva primera novel.la en català, Mare, publicada amb Specula. Em va semblar una història molt interessant, una mescla de molts gèneres i de moltes idees diferents. No Albiro el bosc, la seva darrera novel.la publicada amb Mai Més, també coincideix bastant en aquesta definició.

És una novel.la breu i amb una estructura en episodis curts, de dues o tres pàgines, fet que afavoreix que la lectura sigui molt àgil. És una història força original i difícil de classificar. Jo la definiria principalment com una història de terror, però té dosis molt importants de ciència-ficció i algunes gotetes de fantasia urbana. Fins i tot dins del gènere de terror, trobarem moments i situacions atribuïbles a diversos subgèneres. Sembla que a l'autora no li agrada escriure històries que es puguin encasellar amb facilitat.

La protagonista principal és l'Eloise, que no s'acaba de sentir còmoda amb la vida que porta i viatja, en contra de l'opinió de la seva parella, al poble on va néixer la seva mare i on ella guarda molts records de la seva infància i dels estius amb el seu avi.

El que en un principi sembla una història de retorn al passat aviat es transforma en una altra cosa. El món on viu l'Eloise no és com el nostre, alguna cosa ha passat que ha provocat que els humans hagin de viure en ciutats protegides del que hi ha a l'exterior. Els pocs que viuen fora d'aquestes bombolles han de conviure amb una natura revolucionada, invasiva i perillosa, així com amb els esperits dels seus avantpassats. No vull explicar gran cosa més de la trama.

Al principi el lector va una mica despistat, però és un efecte buscat. M'ha agradat com, de mica en mica, l'autora va desvetllant els punts importants de la trama, utilitzant flashbacks, diversos punts de vista, girs de guió ben buscats i algun cliffhanger. És una lectura que atrapa, amb escenes d'acció i tensió i algun moment terrorífic que deixa mal cos. L'he devorat en un parell de tardes.

Tot i això, crec que la part final queda massa oberta a interpretacions i reconec que m'han quedat alguns dubtes. És el toc personal de l'autora; ja em va passar alguna cosa semblant amb Mare. És un peatge que jo pago a gust pel que he anat gaudint del viatge, però pot ser que no tothom hi estigui d'acord. Continuarem pendents del que publiqui Isabel del Río, té un estil força original que seguirem amb atenció.

Segador - Terry Pratchett

Quan llegeixo Pratchett sempre em pregunto per què no llegeixo més sovint Pratchett. Els seus llibres estan plens d'enginy i diversió, humor intel·ligent i humor absurd, ironia i crítica social, amb personatges fantàstics i entranyables que passen penúries i tràngols en un escenari espectacular, el Discmon.

Els gaudeixo molt, però sempre em passa que hi ha un moment en el qual les situacions es tornen tan exagerades, esbojarrades i increïbles que em saturen una mica i, tot i que els llibres m'agradin, els recomani i en faci proselitisme, sempre em costa tornar a agafar una nova història situada en aquest escenari. Sé que aquesta és la meva relació amb l'autor i, per tant, me'l vaig dosificant en les mesures que em convenen, un parell o tres de novel·les a l'any com a màxim. Algunes de les sagues que l'autor ha situat en aquest fantàstic escenari em motiven més que altres. De moment les meves novel·les favorites són les de la Guàrdia i les de la MORT, la segona història de la qual, Segador, és l'objectiu de l'entrada d'avui.

La premissa de la novel.la és que la MORT desapareix i deixa de fer la seva funció. Les dinàmiques naturals de creació i destrucció, el cicle de la vida, l'ordre natural de les coses, totes aquestes coses filosòfiques, vaja, es veuen alterades. I això provoca molts desajustos a la ciutat d'Ankh-Morpork. Per intentar arreglar-los hauran d'unir esforços un reguitzell d'habitants de la ciutat: mèdiums, mags, sacerdots i un conjunt de no-morts força especial i divers. I un bibliotecari en forma de simi, com sempre. 

He llegit relativament poc de Pratchett, però em quedo amb la sensació que les premisses en els seus llibres no són massa importants, i que li serveixen de base per construir una història en la qual reparteix a tort i dret a diversos conceptes (en aquest cas al consumisme i als seus temples icònics, a com les noves tecnologies provoquen que es perdin oficis i tradicions, al gènere de terror ...) i que li permet ubicar situacions molt hilarants amb aquell sentit de l'humor tan especial que el caracteritza. A casa em miren de forma estranya quan estic llegint i ric en veu alta. No hi estan acostumats, em costa molt, però amb Segador m'ha passat diverses vegades. Tot i això, he de dir que potser és el llibre en el qual l'autor ha mostrat més tendresa amb els personatges, i la relació entre la senyora Escapular i el bo d'en Bill Porta és entranyable.

És tot un luxe que Mai Més estigui publicant aquests llibres en català amb una edició tan cuidada i homogènia amb les espectaculars portades de Marina Vidal i la traducció, suposo que complicadíssima, d'Ernest Riera. No obstant, vull tenir unes paraules amb el traductor, perquè ha decidit traduir el nom d'un dels personatges que és un llop-home (no pregunteu) i que en anglès s'anomena Lupine, com a Llobera. No se m'acut perquè ha triat aquesta opció, me'n venen moltes altres adients al cap. Com alguns ja sabeu, aquest és el meu cognom. No m'havia passat mai llegir-lo tants cops en un llibre de narrativa, amb un personatge que fa coses molt estranyes. Ha estat una experiència ben curiosa, a afegir al gaudi que m'ha provocat la lectura.

En fi, que no puc fer més que recomanar-vos la novel.la. Soc molt fan de com estructura els llibres, de les notes aclaridores (?) a peu de pàgina, de la bogeria dels mags, de l'aparició dels personatges recurrents, de l'escenari com una cosa viva dins la història... Estic segur que ben aviat tornarem a parlar del Discmon per aquí.

Trilogia de la Terra Fragmentada - N.K. Jemisin

Els tres llibres que formen la fantàstica Trilogia de la Terra fragmentada de N.K. Jemisin van aconseguir guanyar el premi Hugo a la millor novel·la en tres anys consecutius, un fet insòlit fins al moment. Els vaig llegir fa uns anys, i ara que Mai Més ha acabat de publicar-los en català amb traducció de Blanca Busquets i portades d'Ignasi Font he aprofitat per tornar a llegir aquesta saga tan especial.

El que més m'ha agradat és l'escenari que ha creat Jemisin. La Quietud és un món sotmès a impressionants forces tectòniques que provoquen molt sovint fenòmens geològics catastròfics que generen les Estacions, períodes d'escassetat en què cada comunitat ha de sobreviure de manera independent, sense cap estat centralitzat. Gran part de la cultura d'aquest món està basada en aquesta supervivència, i fins i tot existeixen rols específics, consells i procediments establerts per actuar ràpidament i amb eficàcia en aquest tipus de situacions. La primera novel·la s'inicia en el començament d'una d'aquestes estacions.

Alguns dels habitants d'aquest món, els Orogèns (o Orogrates, en despectiu), tenen la capacitat de percebre, manipular i modificar les forces tectòniques. Els seus poders generen terror en la població normal, i la seva existència només és permesa si estan sotmesos i controlats. L'autora aconsegueix reproduir amb encert i detall una situació molt depriment de discriminació racial i segregació causada per la por. La història dels orogèns acaba provocant empatia i que el lector prengui partit clarament per un dels bàndols.

La forma en què es desenvolupen els poders dels orogèns, com s'utilitzen, contraresten i evolucionen m'ha recordat molt a alguns dels sistemes de màgia que fa servir Sanderson en les seves novel·les, tot i que Jemisin té l'originalitat d'utilitzar la geologia com a recurs i fonament, una disciplina habitualment oblidada en les novel·les de ciència-ficció i fantasia. Tot i que considero que la primera novel.la és bàsicament de fantasia, a mesura que avança la saga apareixen alguns aspectes de ciència-ficció i d'història postapocalíptica que produeixen una barreja molt interessant. L'escenari és relativament complex i amb nomenclatura específica, per això a les pàgines finals de la novel·la trobareu un apèndix amb un glossari per ajudar a l'ambientació. A mi aquestes coses m'agraden, però el primer cop que la vaig llegir recordo que vaig descobrir-lo al final, i no el vaig trobar necessari. Però valoro molt la dedicació de crear un escenari tan complex i interessant.

Un altre dels aspectes destacables de la saga és la sexualitat dels personatges. L'homosexualitat, bisexualitat, transsexualitat i asexualitat són tractades com a aspectes habituals i quotidians, de manera que trobar un personatge masculí heterosexual (predominants fins fa poc en la immensa majoria de novel·les de gènere) és molt difícil en aquesta història. Les novel·les es divideixen en diverses trames principals (protagonitzades gairebé totes per dones, fet poc habitual també), amb la peculiaritat que una d'elles està narrada en segona persona, mentre que la resta en tercera persona. En un principi em va descol·locar una mica, però un cop acabada la novel·la li trobo el sentit a aquesta estratègia narrativa i considero que és un punt més d'originalitat a afegir als elogis.

La cinquena estació, el primer volum, em va sorprendre gratament a diversos nivells. La considero una novel·la de fantasia molt original i innovadora, tant pel seu contingut com per l'estructura narrativa. Em va agradar l'estil (amb molta importància de les frases curtes i contundents), la trama, l'ambientació, la crítica social i crec que alguns personatges són memorables (encara que l'autora els tracti realment malament, sense concessions). També em va sorprendre, com he comentat amb anterioritat, l'ús de la segona persona quan narra les aventures d'un dels personatges principals, Essun. Aquesta opció és arriscada, de vegades descol·loca el lector, però queda justificada un cop has acabat la saga i, vist amb aquesta perspectiva, crec que també és un encert. És d'aquelles novel·les que les acabes i et quedes amb la sensació que has llegit una cosa important i que marcarà un punt d'inflexió en el gènere. 

En el segon volum, El Portal dels Obeliscos, les sorpreses són menors, el lector ja està familiaritzat amb l'estil de l'autora i domina l'ambientació. El detall que caracteritza aquest segon llibre és que comencen a entreveure's alguns aspectes més relacionats amb la ciència-ficció que amb la fantasia, que tenen a veure amb el passat del món en què es localitza l'acció i que em van deixar molt intrigat. La tercera novel.la, El cel de pedra, tanca la història dels personatges, els fa coincidir a tots (per fi) i explica l'origen de la situació que origina la història.  Precisament aquesta explicació és el motiu principal pel qual el final de la saga no m'hagi convençut del tot.. L'origen dels obeliscs, l'orogènia, els enigmàtics menjapedres, els guardians del fulcre... algunes de les explicacions sí que m'han agradat, però el conjunt general no. La barreja final de ciència-ficció i fantasia no m'ha acabat de convèncer, tot i que va despertar molt el meu interès en el segon volum. Em resulta més creïble i coherent la trama de la primera novel·la en la qual tot tenia un cert toc màgic.

                    

És una llàstima que després d'haver gaudit tant del camí, el tram final no m'hagi acabat de deixar satisfet, però seria injust oblidar el que he gaudit durant el viatge. Tinc clar que aquesta lleu decepció és una valoració molt personal, i provoca que la meva nota final no sigui d'excel·lent, però sí de notable alt, per això us recomano la lectura de la saga sense cap dubte. 

Aprendre, si tenim sort - Becky Chambers

Quan vaig llegir en anglès Aprendre, si tenim sort l'any 2020, no va ser el meu primer contacte amb l'obra de Becky Chambers. Havia llegit la versió en castellà que va publicar Insólita amb traducció d'Alexander Paez de la primera novel·la de l'univers dels Wayfarers, El largo viaje a un pequeño planeta iracundo. És una novel·la amb alguns plantejaments molt interessants, divertida, emotiva de vegades i amb un to optimista que és  poc usual a la ciència-ficció (tot i que va agafant pes). 

Tot i que la lectura em va agradar no em va motivar prou per buscar les altres novel·les situades en aquest univers. El bon rotllo en petites dosis m'agrada, massa seguit, no tant.  Potser és per això que he gaudit molt d'un altre escenari escrit per Chambers, com són les aventures de Mongi i Robot, per què malgrat destil·lar bon rotllo per tot arreu, té la mida justa. Entre aquestes dues històries vaig llegir la novel·la independent que protagonitza l'entrada d'avui, Aprendre, si tenim sort.  Ara l'he rellegida en l'edició de Mai Més amb traducció d'Anna Llisterri i portada de Maria Picassó. L'he tornat a devorar en un parell de tardes, atrapat per les situacions variades, preocupat pels protagonistes i gaudint amb alguns moments de sense of wonder relacionats amb la ciència que feia temps que no trobava en una novel·la. 

La història se centra en el viatge d'exploració d'una nau tripulada al sistema planetari d'una estrella situada a diversos anys de viatge del nostre planeta. L'objectiu és explorar alguns cossos del sistema i cercar i identificar les possibles espècies vivents, intentant afectar-les el mínim possible. Catalogar, no colonitzar, és un dels lemes dels protagonistes.

Una de les tripulants envia un diari narrat en primera persona a la Terra de les activitats i sensacions de la tripulació i dels seus descobriments. M'ha agradat molt  l'originalitat de com enfoca alguns aspectes científics relacionats amb un possible viatge espacial: la manera com la tripulació sobreviu durant el viatge en un estat de letargia, o com són els primers passos en despertar, tant en l'àmbit psicològic com en el físic. L'autora dona molta importància als detalls i a la quotidianitat dins de la nau, però sense deixar de banda el treball científic. L'aspecte més destacable és sens dubte l'opció per la qual Chambers aposta perquè els astronautes sobrevisquin a les diferents condicions del viatge espacial i dels exoplanetes que visitaran. Una opció basada més en els canvis de les característiques biològiques dels humans que no pas en aspectes tecnològics. De fet, he detectat una certa obsessió durant tota la història amb el concepte de la metamorfosi. Aquest enfocament m'ha recordat en alguns moments que escull Peter Watts en diverses de les seves novel·les, però amb la diferència que aquí aquestes modificacions són reversibles i donen molt més joc.

Un dels principals mèrits d'aquesta entranyable història és com aconsegueix presentar una important varietat d'escenaris i situacions sense deixar de banda la caracterització dels quatre personatges i de les seves relacions. És molt difícil assolir-ho en una novel·la tan curta. Tot i això, crec que ha desaprofitat idees per poder oferir un llibre més llarg o més d'un producte, però jo no seré qui es queixi, ja que el resultat final és molt satisfactori.

També m'ha semblat molt original l'enfocament de la relació difícil de contacte amb el planeta Terra, amb uns catorze anys de desfasament temporal.

En fi, que m'ha encantat fins i tot el títol (grandiloqüent, marca de la casa de l'autora), una vegada sé a què fa referència. No puc fer res més que recomanar-vos-la. A les meves entrades acostumo a indicar alguns aspectes negatius dels llibres que llegeixo, però a aquest l'únic que li retrauré és la seva longitud, ja que m'he quedat amb ganes de més. La situació queda tancada de manera satisfactòria, una continuació no és necessària, però sí que hi ha possibilitats a explorar i aquí trobarà un lector interessat. En la meva primera entrada sobre la novel·la apostava que segurament la veuríem traduïda aviat en castellà (serà així d'aquí a uns mesos), però primer ho ha estat en català. Ha trigat més del que esperava, però l'he encertat i m'anoto un punt. Toca tants pals i de forma tan didàctica i entretinguda que estic pensant a recomanar-la com a lectura d'estiu per aquells alumnes de batxillerat que estan molt interessats en la ciència.

Al final del llibre la narradora planteja una pregunta, i li diria que SÍ, sense cap mena de dubte. Espero que tornem a rebre un altre diari amb les seves aventures.

Las máquinas del caos - Ricard Efa

Ricard Efa tiene una larga carrera en el mundo del cómic y la ilustración, también participa en el mundo musical y recientemente ha publicado Las Máquinas del Caos, su primera incursión en el mundo de la literatura. Creo que un personaje tan multidisciplinar puede tener cosas muy interesantes que contar, así que le pedí que me respondiera unas cuantas preguntas y él, muy amablemente, accedió.

Dreams of Elvex: Gracias por responder a estas preguntas, Ricard. Las críticas que he leído de la novela son en su mayoría positivas y ha tenido muy buena aceptación. ¿Cuáles son tus sensaciones al respecto?

Ricard Efa: No puedo esconder que la recepción ha sido positiva y que esto anima mucho a seguir. Ahora bien, con algo más de veinte años de carrera en el mundo del cómic he aprendido a hacer un caso relativo a las críticas, a las buenas y a las menos buenas. Van bien para saber que la obra llega a la gente, y a veces te permiten ver tu obra desde una perspectiva distinta a la que tienes dentro de la cabeza. En todo caso estoy contento, una primera novela, de un género que tiene lectores tan exigentes, recibir reacciones positivas, me anima a seguir escribiendo, me queda muchísimo por aprender, prácticamente todo. Pero va bien saber que hay gente dispuesta a leer mi obra y acompañarme en ese aprendizaje.

Dreams of Elvex: ¿Qué es lo que provoca que des el paso para cambiar de formato para contar tus historias? ¿De dónde surge la idea de escribir una novela?

Ricard Efa: Siempre he escrito. De hecho tengo recuerdos en los que pasaba a novelita los cómics de "V" de la teleindiscreta con la máquina de escribir de mi madre. En la adolescencia pruebo con la poesía, me inspiro con los beatniks y sobre todo las letras de los Doors, hago teatro, y juego mucho a rol -sobre todo de master-. Me interesa la narrativa y la ficción desde muchos ángulos.

De hecho, me dedico al cómic porque de buenas a primeras dibujar es una actividad que me es muy fácil y natural, pero me interesa más la parte narrativa que la del dibujo. Todo esto tardo mucho tiempo en comprenderlo, pero mirando atrás es fácil ver que si hay un interés particular, es el de contar historias, da igual el formato o lenguaje. 

Hace algo más de diez años empiezo a intentar escribir ficción. Necesito producir mucha mierda para empezar a intuir cuáles son los procesos de escritura que me permiten llevar a cabo la actividad y entender qué voluntad está detrás. Tengo muy pocos estudios reglados, solo el graduado escolar y una personalidad que tira de hacia ser autodidacta. Con todo lo que hago evito escuelas y profesores e intento educarme yo solo, construirme una visión y una voluntad concreta, a ser posible, poco contaminada. Es un sistema de aprendizaje más largo, pero que es mucho más cómodo. Las Máquinas del Caos nace de una apuesta conmigo mismo, que es la única persona del mundo con la que compito. Consideré que durante un período de tiempo había aprendido cosas suficientes para enfrontarme a un texto largo, terminarlo, corregirlo, exigirle coherencia y consistencia. Creyendo que había encontrado el sistema que me permitiría llevarlo adelante partí de una idea vaga, que me pareció golosa: un grupo de mercenarios-hackers deben subir un edificio con poco más que sus conocimientos. No sabía qué les iba a pasar después, intuía cosas. Me dediqué a escarbar para ver qué salía. Y salieron Las Máquinas del Caos después de un año y pico de trabajo largo.

Dreams of Elvex: Es inevitable encontrar en la trama algunas referencias a productos muy conocidos de la ciencia ficción audiovisual como Blade Runner, Matrix, Robocop... También hay referencias a obras del mundo del cómic y la literatura como Neuromàntico o Ghost in the Shell. ¿Podrías decirnos qué obras o autores crees que han podido influir más en tu producción literaria?

Ricard Efa: A lo largo de mi vida he recibido muchos impactos a través de muchos tipos de obras. Pintura, cine, literatura, cómic, música, etc. todo me influye, e intento reproducir sus sensaciones que he vivido disfrutándolas. Siempre repito que me dedico esto para seguir siendo el niño que vuelve del cine habiendo flipado con una película y se la vuelve a contar jugando con clics. Blade Runner de R. Scott creo que es innegable, el manga de Akira supuso un cataclismo en el cerebro de protoadolescente que tenía cuando lo descubrí en un quiosco francés en el viaje de octavo de EGB. Star Wars me ha acompañado siempre. Suma el trabajo de Mamoru Oshi, Satoshi Kon, Moebius, Vonnegut, Philip K. Dick, Alain Damasio, series como BS Galactica, Lost o Expanse (tanto en libros como en serie), los cómics de Valerian y Laurelin, Naoki Urasawa. O la tríada que realizan dentro de mi cabeza Encuentros en la tercera fase, el Contact de Sagan y el Arrival de Villeneuve. Cosas que quizás no tienen mucha relación, como la obra de Malick, el Réquiem de Mozart, y otras que sé que están en el acta fundacional como el juego de rol Shadowrun. Realmente hay un montón de referencias que yo mismo me sorprendía descubriendo. Quiero decir que no existía una voluntad concreta de ser referencial, pero no me supone un problema que las influencias sobresalgan porque al final son parte fundamental de mi dieta.

Dreams of Elvex: Creo que has escrito una historia muy ambiciosa, que quiere tocar muchos palos de la ciencia ficción: Cyber-punk, sociedades distópicas, IA, primer contacto... ¿En qué subgénero la calificarías?

Ricard Efa: Quiero creer que los grandes temas del ciberpunk se mantienen a lo largo de toda la novela. High-tech/low-life, trabajar desde los márgenes contra las grandes formas de poder, la importancia de las redes, el posthumanismo, etc. Tenía claro que quería explorar qué había más allá de las grandes ciudades que pueblan los universos ciberpunk, espacios no muy habituales en el género, como puede ser una selva, por ejemplo. Tampoco quería atarme y quedarme paseando por un mundo canónicamente ciberpunk, supongo que mi naturaleza dispersa tiene mucho que ver. Y la voluntad de pintar un fresco que represente un mundo muy diverso a partir de uno muy reconocible. Cuando escribo juego constantemente con mis propias expectativas, soy lo primero que se pregunta: ¿Qué pasará ahora?, y si por eso hay que subvertir los códigos de un género, pues se hace, que por eso están ahí. Al final se trata de pasárselo bien escribiendo, intentando transmitir ese entusiasmo al lector.

Dreams of Elvex: ¿Tenías pensado tratar todos estos temas desde un principio o la cosa fue surgiendo a medida que avanzabas en la escritura y la trama fue evolucionando?

Ricard Efa: No planifiqué en nada las Máquinas. En el primer borrador, claro. Luego me tocó ordenarlo todo. Pero cuando empecé, iba tirando siempre hacia adelante, hacia donde el relato me llevaba, de forma orgánica. Evidentemente, el relato resultante en su primera forma era ilegible, fueron necesarias muchas intervenciones para darle el sentido que sospechaba que debía tener. Vas perfilando, redondeando, recortando, asegurando la estructura para que aquello que has parido de la nada pueda ser leído. Para responder a la pregunta diría que hay una parte importante que está en el primer borrador que aparece por su propio pie, y otra parte que es fruto de este trabajo posterior.

Dreams of Elvex: Hay un par de aspectos de la novela de los que me gustaría que hablaras. Uno es el ritmo elevado y la importancia de las escenas de acción (aunque existe material para hacer una novela más reflexiva). ¿Tenías claro que este era el tono que necesitaba la historia desde el principio?

Ricard Efa: Tenía claro que empezaría el relato con mucha acción. Un grupo de mercenarios deben llegar a lo más alto de este edificio y lo harán haciendo saltar por los aires lo que haga falta. Me parecía un ejercicio válido para adentrarme en una historia que aún estaba por descubrir. A su vez, me parecía un ejercicio poco habitual en la literatura en catalán. Lenguaje directo, intentando ser muy visual. Era un riesgo, porque no estaba seguro de saberlo hacer, y porque no sabía si sería fácil de leer cuando llegara a manos de los posibles lectores. Pero poner a los personajes en problemas, cada vez más grandes, y tener que romperme los cuernos para ir encontrándoles soluciones, fue un juego divertidísimo de escribir.

Dreams of Elvex: El otro aspecto es la predominancia de puntos de vista femeninos en la elección de protagonistas, en un estilo de roles en los que estamos más acostumbrados a la presencia masculina. Es una elección premeditada, supongo, ya que también los has hecho en tu última obra de cómic, Noceano.

Ricard Efa: Cuando empecé a escribir compuse un grupo de cuatro personajes, dos mujeres y dos hombres, sin tener nada claro quién acabaría acaparando el protagonismo. Y al final Apne fue cogiendo el rol principal con el curso de los eventos. Aunque sí, tengo una tendencia a preferir personajes femeninos en mi escritura. Creo que es de justicia, después de generaciones leyendo a Spirous y Asterix y mil millones de cómics con parejas de machos en el título, poner de femeninos. Y todo el ejercicio que esto conlleva. No limitarse a poner a unos personajes de aspecto femenino, sino intentar, como creador macho que soy, crear un personaje femenino con lo que desde mi inmensa ignorancia pueda llegar a definirlo como tal. Como me cuesta mucho contar esto con palabras, y sufro el riesgo de caer en trampas que yo mismo me pongo, prefiero contar historias donde considero todas estas cuestiones. Tengo claro que el resultado es fruto de mi visión sesgada y esto también forma parte de mi aprendizaje.

Dreams of Elvex: Aunque la historia queda cerrada satisfactoriamente dejas una puerta abierta para poder seguir escribiendo en este universo. ¿Tienes pensado hacerlo?

Ricard Efa: Estoy muy contento con Las Máquinas del caos, cuento la historia que supongo que quería contar. Quizá volver sería forzado, debería traicionar ciertas normas que me impuse y cosas por el estilo que sé que no preocupan a nadie más que a mí. Sin embargo, nunca me cierro ninguna puerta. Si mi cabecita algún día se confabula para encontrar un intersticio interesante para volver a este universo, lo haré encantado. Lo que de momento sé es que la intención no está, ni me forzaré a hacerlo.

Dreams of Elvex: He leído en redes que tienes un proyecto literario muy ambicioso en marcha, nada menos que seis libros. ¿Nos puedes decir algo de Stella Signata?  

Ricard Efa: Empecé a escribir lo que acabaría convirtiéndose en Stella Signata bastante antes de saber que Las máquinas del caos se publicaría. Tenía una idea de hacía tiempo, muy simple, una sola imagen casi, de una militar joven que regresaba a su planeta de origen, donde los habitantes se dedicaban al cultivo de cereales. Tan pronto como envié el manuscrito de Las máquinas del caos, decidí empezar a escarbar esta imagen para hacerla crecer. Lo que primero fue una simple exploración, descubrir quién era la chica, por qué se volvía a su planeta, o por qué había un planeta entero dedicado al cultivo de cereales, se fue transformando en una historia muy grande, que en definitiva es lo que pasa con las space opera. Cuando empiezas a explicar relaciones entre planetas, el funcionamiento de las políticas, y todas estas cosas, necesitas mucho espacio. Poco más de un año después tenía escritas más de 150 mil palabras y solo era el primer tercio de la historia. Como entonces ya sabía que Mai Més publicarían Las máquinas del caos, les expliqué lo que tenía entre manos y creo que los voy a espantar, ha ha ha!

Con el tiempo, y escribiendo y reescribiendo muchísimo, decidí dividir el relato en seis partes, que de hecho responden a tres arcos. La historia en sí no es fácil de resumir sin caer en spoilers, me parece que empieza a ser habitual en mi obra. De hecho me gusta que en cierto momento el lector se encuentre cosas que no se esperaba al empezar. En el primer libro descubrimos una sociedad que vive en un sistema solar, diferente al nuestro, donde un fenómeno "cósmico" los mantiene confinados. No pueden salir de este sistema solar, pero tampoco es un problema demasiado grave, aparentemente, tienen planetas y espacio de sobras. La historia empieza cuando esta paz se ve amenazada por el ejército, que quiere dejar de ser un simple elemento decorativo. Una facción de militares que se consideran humillados por el trato que reciben, deciden que ha llegado la hora de reclamar más poder. Evidentemente, esto lo pondrá todo patas arriba.  Hay muchos personajes, cada capítulo está explicado desde el punto de vista de uno de ellos. Por lo tanto convergen muchas tramas paralelas, mucha intriga y mucho misterio. 

Ya tengo escrito hasta el cuarto libro y me lo estoy pasando muy bien. Me ha sido necesario trabajar de manera muy diferente a como escribí Las máquinas del caos, prácticamente cero improvisación, muchos mapas, cronologías, esquemas, y repasar continuamente acontecimientos y movimientos de cada personaje para que todo encaje. A veces cuando se parte de un worldbuilding denso y complejo acaba habiendo un exceso de info-dumping. He procurado que esto no ocurra, y que sea la acción y la intriga lo que haga avanzar el relato. Yo no soy quien para decirlo, pero creo que cada libro se lee solo, plan pasa-páginas, y que tendrán suerte los que se acaben rápidamente el primero, pues el segundo sale a la vez y podrán continuar rápidamente con la historia. Si tuviera que resumirlo, te diría que es un cruce de Expanse y Lost, con gotas de Dune, Ulises 31, entre muchas otras cosas. ¡Estoy seguro de que los lectores encuentran más referencias de las que yo soy consciente! En todo caso tendremos que esperar a junio, que es cuando está previsto que salgan publicados los dos primeros libros.

Dreams of Elvex: Cuenta con un lector muy interesado, Ricard. Si quieres añadir algo más...

Ricard Efa: ! Gracias por el interés y el trabajo que haces! Espero haber dicho algo con pies y cabeza :)

Dreams of Elvex: Por supuesto. Muchas gracias por tu tiempo.