Segador - Terry Pratchett

Quan llegeixo Pratchett sempre em pregunto per què no llegeixo més sovint Pratchett. Els seus llibres estan plens d'enginy i diversió, humor intel·ligent i humor absurd, ironia i crítica social, amb personatges fantàstics i entranyables que passen penúries i tràngols en un escenari espectacular, el Discmon.

Els gaudeixo molt, però sempre em passa que hi ha un moment en el qual les situacions es tornen tan exagerades, esbojarrades i increïbles que em saturen una mica i, tot i que els llibres m'agradin, els recomani i en faci proselitisme, sempre em costa tornar a agafar una nova història situada en aquest escenari. Sé que aquesta és la meva relació amb l'autor i, per tant, me'l vaig dosificant en les mesures que em convenen, un parell o tres de novel·les a l'any com a màxim. Algunes de les sagues que l'autor ha situat en aquest fantàstic escenari em motiven més que altres. De moment les meves novel·les favorites són les de la Guàrdia i les de la MORT, la segona història de la qual, Segador, és l'objectiu de l'entrada d'avui.

La premissa de la novel.la és que la MORT desapareix i deixa de fer la seva funció. Les dinàmiques naturals de creació i destrucció, el cicle de la vida, l'ordre natural de les coses, totes aquestes coses filosòfiques, vaja, es veuen alterades. I això provoca molts desajustos a la ciutat d'Ankh-Morpork. Per intentar arreglar-los hauran d'unir esforços un reguitzell d'habitants de la ciutat: mèdiums, mags, sacerdots i un conjunt de no-morts força especial i divers. I un bibliotecari en forma de simi, com sempre. 

He llegit relativament poc de Pratchett, però em quedo amb la sensació que les premisses en els seus llibres no són massa importants, i que li serveixen de base per construir una història en la qual reparteix a tort i dret a diversos conceptes (en aquest cas al consumisme i als seus temples icònics, a com les noves tecnologies provoquen que es perdin oficis i tradicions, al gènere de terror ...) i que li permet ubicar situacions molt hilarants amb aquell sentit de l'humor tan especial que el caracteritza. A casa em miren de forma estranya quan estic llegint i ric en veu alta. No hi estan acostumats, em costa molt, però amb Segador m'ha passat diverses vegades. Tot i això, he de dir que potser és el llibre en el qual l'autor ha mostrat més tendresa amb els personatges, i la relació entre la senyora Escapular i el bo d'en Bill Porta és entranyable.

És tot un luxe que Mai Més estigui publicant aquests llibres en català amb una edició tan cuidada i homogènia amb les espectaculars portades de Marina Vidal i la traducció, suposo que complicadíssima, d'Ernest Riera. No obstant, vull tenir unes paraules amb el traductor, perquè ha decidit traduir el nom d'un dels personatges que és un llop-home (no pregunteu) i que en anglès s'anomena Lupine, com a Llobera. No se m'acut perquè ha triat aquesta opció, me'n venen moltes altres adients al cap. Com alguns ja sabeu, aquest és el meu cognom. No m'havia passat mai llegir-lo tants cops en un llibre de narrativa, amb un personatge que fa coses molt estranyes. Ha estat una experiència ben curiosa, a afegir al gaudi que m'ha provocat la lectura.

En fi, que no puc fer més que recomanar-vos la novel.la. Soc molt fan de com estructura els llibres, de les notes aclaridores (?) a peu de pàgina, de la bogeria dels mags, de l'aparició dels personatges recurrents, de l'escenari com una cosa viva dins la història... Estic segur que ben aviat tornarem a parlar del Discmon per aquí.