Recomanacions de Sant Jordi 26

Feia anys que no escrivia una entrada com aquesta, però mentre estava reflexionant la meva votació pels premis Ictineu d'aquest any, m'he adonat que ha estat un molt bon any per la ciència-ficció en català. També crec que aquesta entrada per ajudar a aquelles persones que volen regalar un llibre de gènere fantàstic a algú que estimen en la diada de Sant Jordi, però que dubten si l'encertaran (a casa meva passa sovint, això).

He fet un poti-poti d'autors, gèneres i editorials, i no he volgut cenyir-me als llibres publicats aquest any, per tant, he afegit algunes lectures que seran més difícils de trobar, però que crec que mereixen una segona oportunitat i una mica més de difusió. Som-hi.

Començo amb Fins on ens elevem en la foscor, de Sequoia Nagamatsu, publicat en català per Sembra llibres. És un llibre colpidor i que emociona molt. Narra com canvia la societat pel fet que una pandèmia global que té efectes molt estranys sobre les persones elimina a gran part de la població mundial. 

Té una estructura de fix-up, relats relacionats en temàtica i escenari, però de lectura independent. Ideal per aquells que volen conèixer noves veus, bona especulació i que tenen ganes d'emocionar-se, tot i que és una lectura que et deixa tocat. Si algú ja ho està una mica, millor abstenir-se.

Continuo amb els relats amb una autora italiana desconeguda, però que em va sorprendre molt gratament, Clelia Farris, amb la seva antologia La consistencia de les idees, publicada per Sfabula. 

Són històries de ciència-ficció molt orgàniques i viscerals, amb punts de vista especulatius molt interessants, a vegades optimistes, altres pessimistes, i que són una barreja de weird, biopunk i solar punk. Tot un descobriment per aquells lectors agosarats i que vulguin conèixer veus noves. 

Acabo amb les recomanacions de narrativa breu amb Les dones que els homes no veuen, d'Alice B. Sheldon, publicada per Duna Llibres. És el primer volum dels millors relats de l'autora, i, tot i que fa poc que la conec, ha esdevingut una de les meves autores preferides. Històries colpidores, divertides, plenes d'especulació i que toquen molts tipus de gèneres. M'ha sorprès la variació d'estructures i de veus narratives i l'actualitat  de les temàtiques. El segon volum és dels llibres que més espero aquest any. Recomanat per aquelles persones que vulguin conèixer una autora clàssica, però amb una veu molt moderna.

D'Alice B. Sheldon, també recomano la novel.la Més enllà dels murs del món, publicada per Chronos. Així com l'antologia anterior la considero perfecta per a tota mena de lectors, aquesta novel.la és una mica més exigent. 

El tema central és el contacte entre una espècie alienígena i alguns terrestres particulars mitjançant la telepatia, que els permet intercanviar les ments i ocupar els cossos dels altres. Perfecte per a persones que vulguin experimentar amb veus narratives sorprenents i ambientacions psicodèliques, on t'introdueixen sense massa explicacions. 

L'editorial Chronos també ha publicat aquest any una gran novel.la d'un valor segur, Adrian Tchaikovsky. He llegit molts dels seus llibres, i Argila alienígena és un dels que més m'ha sorprès. 

És una barreja molt interessant de distopia, novel.la carcerària i ciència-ficció clàssica d'aventures, amb moments d'humor i de terror i un estil narratiu molt amè. Molt recomanable a aquelles persones amb ganes de llegir especulacions relacionades amb la biologia (potser per això l'he gaudit tant), però assequible per a tots els públics.

Ara que la Lluna està de moda, una novel.la interessant on hi passa gran part de la trama és Quan la Terra es pon, de Jordi de Manuel, publicada per Mésllibres. És una història del  cicle del cometa, en el que l'autor ha ubicat gran part de la seva obra, i que analitza les possibles conseqüències i mecanismes de supervivència que utilitzaria la humanitat després de l'impacte devastador d'un cometa sobre la superfície terrestre. Aquesta novel.la és un fantàstic punt d'entrada en aquest univers, i no cal conèixer altres històries prèvies per gaudir de les aventures i l'especulació científica que presenta.

Jordi de Manuel també té un univers més relacionat amb la novel.la negra que amb la ciència-ficció, tot i que l'especulació política i científica també hi és present. Amb Dunes blanques, publicada per Crims.cat, l'autor tanca el cicle de l'Inspector Sergiot, un policia peculiar que acostuma a treballar a una Barcelona d'un futur pròxim. El llibre inclou la seva primera novel.la, una mica modificada, i dues novel·les breus que serveixen d'epíleg a la saga i ajuden a tancar-la. En l'epíleg es defineix la història com a ciència-ficció crimàtica, un concepte força interessant recomanat a aquells als que els agrada la hibridació de gèneres.

Estic sempre molt pendent del que publica Joan-Lluís Lluís, és un autor amb el qual hi connecto molt. La seva darrera novel.la és Una cançó de pluja, publicada per Club editor, una història breu, però intensa i colpidora, on la protagonista és una orangutan a la que acompanyem en el viatge de retorn al seu hàbitat després d'escapar-se del captiveri. És difícil ficar-se a la pell d'un personatge tan peculiar, però crec que l'autor se'n surt molt bé gràcies a inventar-se un llenguatge i una mitologia d'aquesta espècie de gran simi. Ideal pels amants dels animals i de la conservació del medi ambient.

Nació, de Terry Pratchett, publicada per Mai Mes, ha estat una de les grans sorpreses de l'any per mi. Acostumat al to de les novel.les del Discmon, he descobert un autor que, tot i no perdre el sentit de l'humor, explica una història seriosa i entranyable de creixement personal. És una història trencadora, ja que mostra que en els moments de dificultat els grans pilars de la societat, com els rols de gènere, les tradicions i les religions, no tenen massa importància, i aferrar-s'hi fins i tot  és contraproduent. Recomanada als fans de Pratchett que no coneguin a l'autor en altres escenaris a part del Discmon, i també a aquells que vulguin conèixer l'autor, però que els fa mandra i/o respecte endinsar-se en un escenari tan ric i complex.

Mai Mes també ha publicat, gairebé per sorpresa, Hail Mary, la darrera novel.la d'Andy Weir,  i la seva millor obra, segons la meva opinió. És una història de supervivència en situacions complicades utilitzant la tècnica i la ciència, l'especialitat de la casa de l'autor, però amb sorpreses i amb una tècnica narrativa que fa que sigui una lectura molt amena. Fa poc que s'ha fet la versió cinematogràfica, i també està rebent bones crítiques. Faig una mica de trampa, ja que encara no he llegit aquesta novel.la en català, però l'edició és molt xul.la i com a regal a aquells que hagin vist la pel·lícula i no hagin llegit la novel.la, és molt recomanable.

Daniel Genís ha publicat amb Males Herbes aquest any la seva segona novel.la, El dimoni abans de nosaltres, una història narrada amb un estil peculiar en la que acompanyarem a un dimoni malgirbat, en banyeta, mentre ens explica els seus orígens i la seva història. És una novel.la breu però intensa. Amb un personatge molt interessant, escenes colpidores, tocs d'humor, referències al gènere fantàstic i amb un final satisfactori i sorprenent, tot i que brusc. Potser l'estil narratiu basat en l'estil indirecte pot costar una mica al principi, per això la recomano a aquells lectors que tenen ganes de provar estils narratius poc habituals.

Aquest 26 havia previst que fos el meu any Asimov, però gràcies a Cosdiví, publicat per Males Herbes, potser serà el meu any Theodore Sturgeon. Després d'aquesta novel.la ja m'he comprat dues antologies dels seus relats. En un poblet de l'Amèrica profunda, d'aquells pobles tancats de tarannà conservador on tothom ho sap tot de tothom, apareix un desconegut nu, amb un cos encisador i una presència que deixa marca en els que el coneixen, en Cosdiví. Aquest personatge anirà trobant-se amb diferents habitants del poble, alterant per sempre la seva vida. La novel.la, crítica amb el cristianisme i gairebé eròtica, la recomano a lectors amb la ment oberta i que no coneguin a l'autor, estic convençut que els sorprendrà.

Vaig comprar Pati d'Esbajo, de Richard Powers, el Sant Jordi de l'any passat, sense conèixer res de la seva obra. I aquest any ja m'he llegit tres de les seves novel·les, no us dic res més. És un autor sorprenent, amb un estil narratiu peculiar, molt ric, amb històries dins de les històries i una capacitat per explicar aspectes científics complexos sorprenent. L'ambientació d'aquesta novel.la, basada en l'exploració del fons marí i la supervivència d'una illa de la Polinesia davant de l'explotació causada per multinacionals europees, m'ha semblat fascinant. Recomanada especialment a professorat de ciències, els agradi o no el gènere, ja que es podria considerar una novel·la de narrativa, si no fos per alguns detalls. Un autor al qual val la pena conèixer.

L'editorial Specula s'està especialitzant en publicar obres d'autors i autores catalans amb poca trajectòria editorial, com és el cas d'Escafandre de vidre, de Pat Ubach. És una novel.la breu d'ambient claustrofòbic, on els supervivents de la humanitat viuen en coves subterrànies, tot seguint unes normes estrictes de comportament i inhibició per evitar que les desgràcies i les decisions difícils que han de prendre els afectin en el futur. És una història força dura, però que acaba proporcionant una mica d'esperança. Per aquelles persones que tinguin ganes de llegir escriptores novelles amb moltes coses interessants a dir.

Enric Hercé no és un escriptor sense experiència, però sí que s'endinsa en un nou gènere literari, el bizarro, amb Capipota, publicat també per Specula. És una novel.la molt entretinguda, divertida i trepidant, amb una barreja de bizarro, weird i fantasia urbana que no té res d'envejar als grans mestres del gènere. Ja sabia que l'autor tenia coses a dir, però la seva inventiva en aquest tipus d'història tan allunyada de la que havia llegit d'ell m'ha sorprès gratament. Per aquells que tinguin ganes d'explorar nous gèneres i històries híbrides i divertides.

Acabo amb un clàssic de Carl Sagan, Contacte, publicat en català per Duna llibres. La premissa principal de la novel.la és el primer contacte amb una civilització extraterrestre, com es rep, desxifra i interpreta el missatge que ens envien, i les decisions que hem de prendre com a humanitat. Una novel.la molt interessant d'especulació científica, social i religiosa, que he devorat amb fascinació, i amb un final emotiu i sorprenent, que no puc qualificar d'altra manera que rodó. Recomanat per aquelles persones que tinguin ganes de conèixer l'obra d'un dels grans divulgadors científics de la nostra història.

Volia fer una entrada també en castellà, però m'he adonat que he llegit poc en aquesta llengua aquest any, i sobretot novel·les molt antigues. Tot i així, tinc ganes de reivindicar un dels escenaris de fantasia urbana que més em fascina, el Cabanyal màgic d' Alfredo Álamo on s'ubiquen les col·leccions de relats La vieja sangre i La estrella cae, la Tierra llora. Us recomano les històries, els personatges, l'ambientació i l'estil d'aquests dos llibres. Em pensava que perdria una mica la frescor del primer, però manté el nivell. Per aquells amb ganes d'explorar nous escenaris màgics.

Cosdiví - Teodore Sturgeon

No havia llegit res de Theodore Sturgeon fins ara, un altre dels autors clàssics més reconeguts que no coneixia. Ho he solucionat gràcies al fet que Males Herbes ha publicat Cosdiví, la seva novel.la pòstuma, amb traducció de Josep Sampere.

No tenia clar si seria una bona idea conèixer l'obra d'un autor a partir de la seva darrera història, però no me'n vaig saber estar. Ha estat un d'aquells casos que un llibre et crida, ja sigui per la portada, per la sinopsi, per l'edició, perquè m'ha costat trobar-lo en les llibreries... no sé per què, però em cridava. Per sort, he gaudit moltíssim de la lectura; a vegades en aquests casos que agafes un llibre amb tantes expectatives l'experiència acaba sent decebedora.

El primer que vull destacar és la prosa de Sturgeon, com aconsegueix en molt poques paraules caracteritzar els personatges, tan física com psíquicament. 

És una història difícil de qualificar. És de gènere fantàstic, segur, però potser la part que més m'ha interessat de la trama és la de com està organitzada i controlada la vida quotidiana dels diferents personatges. Tot i que, tal com diu la sinopsi de la contraportada, Sturgeon s'atreveix a reinventar el mite de Crist en clau sexual i contemporània en aquesta novel.la, i això també és força interessant, no trobeu?

En un poblet de l'Amèrica profunda, d'aquells pobles tancats de tarannà conservador on tothom ho sap tot de tothom, apareix un desconegut nu, amb un cos encisador i una presència que deixa marca en els que el coneixen, en Cosdiví. Aquest personatge anirà trobant-se amb diferents habitants del poble, alterant per sempre la seva vida. Seguim la història mitjançant diversos capítols narrats en primera persona, cada un per un personatge diferent. Potser al principi aquesta estratègia és una mica reiterativa, ja que observem la mateixa escena des de diferents punts de vista, però crec que és necessari per marcar la idea general, i, a mesura que apareixen nous protagonistes, el ritme evoluciona.

Pel fet que les històries estan narrades en primera persona, els protagonistes no poden enganyar-nos, i coneixem les seves intimitats i anhels més profunds, els bons i, sobretot, els foscos. Potser es podria criticar que la majoria dels personatges tenen alguna cosa a amagar i un costat fosc, però, com diria en Cosdiví, qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.

En fi, que he gaudit molt de la lectura i us el recomano sense cap mena de dubte, però amb un parell d'advertiments. Si no us agraden les escenes de sexe, aquest no és el vostre llibre. No és un llibre eròtic, però el sexe té un significat important en la història i hi és molt present. Tampoc us el recomano si sou creients i teniu la pell fina; és una crítica espectacular, però feta amb molt bon gust, de les institucions eclesiàstiques.

L'estil de l'autor m'ha agradat molt, de forma que ja tinc preparada una col·lecció dels seus millors relats, Caviar, que estic convençut que caurà durant aquest any. Ja us explicaré.

El dimoni abans de nosaltres - Daniel Genís

Avui comentaré la segona novel.la de Daniel Genís, El dimoni abans de nosaltres. En Daniel ha passat de ser un recomanador/opinador/blogaire que comentava llibres que havien escrit els altres, a ser escriptor i esperar a veure com reacciona la gent a les seves novel·les. 

Crec que no es pot queixar i les coses li han anat prou bé, ja que Uns Déus ferotges, la seva primera novel.la, va guanyar l'Ictineu i va rebre molt bones crítiques. I estic convençut que la segona, publicada també amb Males Herbes, anirà pel mateix camí.

Els dos protagonistes de la novel.la són ben diferents. Per una banda, en Pere Pena, un estudiant una mica vividor que, tot fugint de la guàrdia de la ciutat amagant-se en una habitació que troba oberta en un terrat, ensopega amb un dimoni tancat dins una ampolla. Aquest és en Banyeta, el segon protagonista, un dimoniet malgirbat i malcarat que està obligat a sempre dir la veritat. Amb el compromís que acabarà sent alliberat, en Banyeta explicarà en Pere la seva història, i els acompanyarem en les escenes més importants de la seva vida, a mesura que en Pere (i els lectors) va canviant la percepció que té d'aquell monstre atrotinat.

En un principi l'acció se situa a la ciutat de Girona després de la guerra de Successió, una Girona estranya que m'ha recordat una mica a Ankh-Morpork, i que és un escenari provisional. La major part de la trama  succeeix  en els escenaris del naixement i infància d'en Banyeta, uns erms funestos sota la influència d'un enorme volcà que domina tot el paisatge i les vides dels habitants, i en el que hi habiten éssers sobrenaturals amb molt mala idea.

La història està narrada en un estil de diàleg indirecte, segons m'ha dit la meva filòloga catalana de referència. Un estil que he de reconèixer que al principi costa, però al qual t'acostumes fàcilment. En els seus viatges a través del temps, en Banyeta ens mostrarà escenes tràgiques que evoquen clarament a imatges molt importants de l'Antic Testament, però, per altra banda, en alguns moments ens farà la sensació que estem passejant per la Terra Mitjana. A més a més, els personatges poderosos, com el Creador o Satanàs, parlen en majúscula, fet que, un altre cop, m'ha recordat a Pratchett. Ja ho veieu, és una barreja peculiar de moltes coses, però que funciona. El resultat és una obra entretinguda, de lectura àgil, divertida molts cops, però esfereïdora en altres. El personatge d'en Banyeta està molt ben trobat i resulta entranyable amb tots els seus matisos i el seu cinisme. 

Hi ha novel·les en les quals, com a lector, et quedes amb la sensació que l'autor ho té tot planificat i organitzat, tots els detalls pensats des del principi. Diria que Daniel Genís no és d'aquest tipus d'escriptors.

Potser m'equivoco, però tinc la sensació (i ja em va passar amb l'anterior novel.la) que té moltes idees que vol explicar més que una història principal, i que aconsegueix trobar un fil conductor que les englobi totes d'una manera coherent. Crec que l'estratègia li funciona, ja que he gaudit força de les seves dues novel·les amb aquesta estructura. 

Si em permeteu una mica d'humor,  vull advertir als lectors que l'autor és una mica heretge, se li nota l'anticlericalisme per tot arreu. També vull destacar que m'agrada molt com utilitza les frases subordinades (estic segur que és un efecte buscat), però planyo als alumnes que els hi toqui analitzar-les a les seves classes de català. I també li vull agrair que, gràcies a en Banyetes, he pogut afegir a la meva extensa biblioteca de renecs un parell o tres d'exemplars que no tenia.

En definitiva, una novel.la breu però intensa. Amb un personatge molt interessant, escenes colpidores, tocs d'humor, referències al gènere fantàstic i amb un final satisfactori i sorprenent, tot i que brusc. Us la recomano sense dubtes.

Altres opinions de la novel.la: Les rades grises.

El déu de les falgueres - Daniel Galera

A vegades com a lector em moc per intuïcions, i quan això passa i el llibre que he comprat en un rampell sense saber-ne res m'agrada molt, no puc evitar pensar en aquell que deia que li encantava que els plans li sortissin bé, tot fumant un pur. Sort que vaig deixar de fumar fa molts anys, perquè darrerament l'estic encertant.

El déu de les falgueres, del brasiler Daniel Galera, publicat per Males Herbes amb traducció de Joana Castells Savall, és un clar exemple d'aquesta situació. És un tríptic de tres relats de lectura independent, de tons, ritmes i ambientacions molt diferents, però amb un estil molt peculiar, elaborat, poètic a vegades, que m'ha convençut totalment.

I això que el primer relat, que dona nom al llibre, és una història costumista, sense cap matís de gènere per enlloc, però que va molt bé per acostumar-se a l'estil de l'autor.  Quan una parella ha de tenir el seu primer fill el mateix dia de les eleccions del govern al seu país, Brasil, en les quals  sembla que l'extrema dreta guanyarà de forma clara, tant un com l'altra, en aquesta situació tan especial, es plantegen moltes coses. És normal en aquesta situació tenir molts dubtes i fer algunes ximpleries, com els passa als protagonistes. No sé si les lectores femenines que hagin passat per un part es poden sentir mínimament reflectides en el que explica l'autor, jo he empatitzat totalment amb el pare. Els que hem tingut fills, fins i tot els més voluntariosos, implicats i motivats hem tingut aquella sensació d'inutilitat i de manca de comprensió del que passa en el cos femení en el moment de la veritat. 

La segona història, Tokio, està ubicada en un futur més llunyà, en el que els efectes del canvi climàtic són molt evidents. És el relat que m'ha agradat més, perquè està ple de detalls especulatius molt interessants, per exemple, el protagonista gestiona a casa seva una granja d'aquaponia, i n'explica alguns detalls. Existeix una tecnologia que escaneja el sistema nerviós d'una persona i l'emmagatzema en un suport digital. El procés provoca que la persona mori i llavors es fa arribar aquest suport físic a una persona de la seva elecció, que n'ha de tenir cura. La major part de la història passa en sessions de teràpia de la ARPPH (associació de recerques i pràctiques en posthumanitats) on, persones que han rebut per part dels seus familiars aquests suports digitals anomenats pupes, intercanvien experiències i dubtes amb altres usuaris. M'ha agradat molt la varietat de tipus de pupes i de reaccions de les persones que les han de gestionar. No vull semblar exagerat, però algunes reflexions sobre les implicacions antropològiques, sociològiques i filosòfiques d'aquesta nova tecnologia m'han semblat al nivell dels relats de Ken Liu o Ted Chiang, dels que, com els habituals ja sabeu, en soc un gran fan. 

El tercer relat, Bugonia, està situat en un futur molt més llunyà i té un to post-apocalíptic, de supervivència i de nova comunió amb la natura, en una barreja molt interessant de ciència-ficció i fantasia. Narra, des del punt de vista d'una protagonista un pèl peculiar, el dia a dia d'una comunitat formada per poques desenes d'éssers humans, cadascun amb les seves tasques i habilitats, i com es relacionen amb el seu ambient i amb la seva història. L'arribada d'una persona de fora de la comunitat trastocarà la pau que hi havia fins aquell moment. Us recomano que, si no coneixeu el significat del títol, no el busqueu fins a acabar el relat.

Un cop acabat el llibre em reafirmo que els relats són de lectura independent, però em plantejo si la intenció de l'autor és marcar una possible cronologia del futur de la nostra espècie amb una visió més aviat pessimista (o realista, ja no ho sé...). El que sí que tinc clar és que no serà el darrer que llegiré d'aquest autor i que us recomano el llibre sense cap mena de dubte.

La mesura de l'home - Héctor Ribadeneyra Moll

Els lectors de ciència-ficció en català ens estem malacostumant en els darrers anys. Hi ha molts projectes interessants de diferents editorials compromeses amb el gènere fantàstic en la nostra llengua, tant de novel·la com de narrativa breu, i això segurament fa que sigui més fàcil que alguns autors facin el pas d'escriure gènere en català. 

Javier Calvo és un escriptor i traductor amb una dilatada carrera, que amb l'alter ego d'Héctor Rivadeneyra Moll ha publicat fa poc a Males Herbes La mesura de l'home, una col·lecció de relats de ciència-ficció que m'ha sorprès gratament.

Els cinc relats que formen part del llibre comparteixen algunes característiques. En primer lloc que estan tots situats en el mateix escenari, un futur en el qual, a causa del canvi climàtic, la Terra gairebé és inhabitable i molts dels planetes i asteroides del sistema solar estan colonitzats. Donen molt joc les millores que poden presentar els éssers humans i els aspectes tecnològics i científics d'aquest futur llunyà, en els que no aprofundeix massa, en cap cas podem parlar de ciència-ficció hard, però ajuden a situar al lector en l'escenari. M'ha agradat molt que l'autor faci aquest esforç en l'ambientació i en la connexió entre les històries, tot i que cada relat pot ser de lectura independent. 

El segon aspecte que comparteixen és que tots estan narrats en primera persona per uns protagonistes ben peculiars que poden anar des d'una fan de Shirley Jackson que assisteix a una convenció en un hàbitat interestel·lar fins a un Tècnic en Control i Limitació de Processos Evolutius Mutagènics que ha d'erradicar una plaga a Encèlad, passant per una Delegada Consular d'Afers d'Igualtat de Gènere que ha d'anar a ficar els punts sobre les i als homes i dones d'una colònia de Venus.

L'autor aconsegueix tractar molts dels temes clàssics de la ciència-ficció com la clonació, les  intel·ligències artificials, els viatges en l'espai, les modificacions de l'ésser humà i les diferents classes socials que poden generar... Introduir tots aquests aspectes en el mateix escenari i en molt poques pàgines crec que té molt mèrit. Les temàtiques dels relats són molt variades, i el to també, tot i que tots tenen una visió irònica, i una mica de mala llet. No diria que pretenen ser humorístics, però sí que l'autor ha volgut que siguin divertits. 

En la contraportada es fa referència a autors com Brian W. Aldiss o Ursula K. Le Guin, però l'autor que m'ha vingut més vegades al cap llegint els relats és John Varley, en les històries que té situades en els vuit Móns. Tenen molts punts en comú amb aquests relats: la importància de la clonació i les millores dels humans, els errors de les intel·ligències artificials, les diferents cultures, religions i creences que poden sorgir després de la diàspora humana pel sistema solar... Potser és una sensació molt personal, però els relats m'han evocat molt aquest escenari clàssic de la ciència-ficció.

En definitiva, que m'ha agradat molt el llibre i no puc fer res més que recomanar-vos-el. Se m'ha fet molt curt i m'he quedat amb moltes ganes de saber més coses d'aquest sistema solar. Espero que l'autor el torni a visitar ben aviat. Crec que en sentirem a parlar en els Ictineus.

Altres opinions del llibre: la de Miquel Codony en el Biblionauta.

Uns Déus ferotges - Daniel Genís

Avui parlarem sobre la novel.la Uns Déus Ferotges, publicada per Males Herbes,  amb el seu autor, en Daniel Genís. Amb en Daniel compartim professió i aficions, i m'encuriosia saber com havia viscut el pas de parlar sobre llibres d'altres escriptors a esperar a veure què en deien del seu. És per això que, en lloc de fer una entrada habitual comentant la novel.la, vaig demanar-li si podria  contestar un breu qüestionari i, molt amablement, em va dir que si. M'ha semblat una història molt entretinguda i ben construïda i us recomano sense dubtes la seva lectura, tot i que serà millor que sigui ell qui us n'expliqui alguns detalls.

Moltes gràcies per respondre el qüestionari Daniel. M’ha semblat molt interessant que Uns Déus ferotges sigui un manuscrit trobat, i que, a més a més, els qui ho troben i ho publiquen siguin els de la Universitat Miskatonic. Des de l’inici ja marques el camí al lector. Com vas decidir que aquesta seria una bona forma de presentar la teva història?

El recurs del manuscrit trobat segurament no és el més original del món. Ja s’ha usat moltes altres vegades. I de fet jo, en l’origen del llibre, dubto molt que el tingués al cap. Però va arribar un moment que tenia tot un seguit d’històries fragmentàries que volia inserir en una història més lineal i no trobava com. I llavors va caure a les meves mans un llibre que no coneixia i que em va servir per desencallar-ho tot: va ser La narració d’Arthur Gordon Pym, d’Edgar Allan Poe. D’aquest llibre vaig extreure’n la idea del manuscrit trobat i l’estructura que embolcalla la resta dels relats que conformen Uns déus ferotges. I, és clar, la primera referència al crit “Tekeli-li”, que em va dur als mites lovecraftians, a Arkham i a la Universitat de Miskatonic.

Uns Déus ferotges és, per una banda, una novel.la de viatges escrita en primera persona i ubicada en el món medieval i, també, una història que recull petits contes i llegendes que donen un ritme molt interessant a la lectura. Com vas planificar la història? Primer tenia més pes un dels dos aspectes i després vas afegir l’altre, o des d’un inici aquesta era l’estructura que buscaves?

La història va tenir una planificació força caòtica, si és que en va tenir. Jo fa molt temps que escric. Tinc coses al calaix, idees, esborranys. Tot i que totes aquestes històries participen d’una mateixa idea global (aquesta mitologia de ressons lovecraftians basada en un déu central, ma-galagh) eren això, històries fragmentàries, relats independents. A l’hora de provar d’unir-los en una novel·la em feia falta trobar la manera que aquestes veus independents una al costat de l’altra sonessin de manera harmònica. Això va venir del llibre de Poe que et deia abans pel que fa als elements ficcionals i del gènere de les rihla pel que fa a la vessant històrica. Les rihla eren llibres de viatge fets per pelegrins que anaven de la Península a la Meca i consignaven en aquests seus llibres tot els que els passava, els llocs que visitaven, qui coneixien… són una font d’informació extraordinària. I estan escrits en una vivíssima primera persona, que em va donar el punt de vista ideal per al meu protagonista. Un cop vaig trobar gràcies a tot això el to de la novel·la, tots els fragments van encaixar i ja no eren contes independents, sinó que eren parts d’una història més gran. I només vaig haver de deixar-me dur.

Les llegendes que expliquen alguns dels personatges de la novel.la són totes de creació pròpia o estan basades en altres històries populars?

El llibre juga a confondre el lector i el recurs del narrador poc fiable em seduïa. De la mateixa manera que el narrador és un mentider, un trampós i algú amb el cap ple de pardals, l’autor, jo, he jugat a despistar el lector. Així, si bé hi ha llegendes i històries que apareixen intercalades a la història que són invenció meva (o almenys això crec, tot i que el subconscient et juga a vegades males passades) d’altres estan inspirades en diverses mitologies, ja no únicament l’àrab, sinó la nòrdica o l’oriental o d’altres. Això sí, convenientment disfressades. El llibre està escrit com a homenatge a la literatura que m’ha fet feliç com a lector.

M’ha sorprès la tria de l’època temporal i de l’ambientació en un lector “especialista” en ciència-ficció i fantasia. Em fa pensar que la tasca de preparació i documentació ha estat feixuga. És així?

Diuen que s’ha d’escriure del que coneixes. Jo, a part d’aficionat a la ciència-ficció i la fantasia, m’he dedicat molts anys a estudiar literatura medieval i moderna i, per tant, la conec una mica. Les rihla no, això ho vaig descobrir força després, però no ha estat una tasca feixuga. Sí que m’ha dut un temps, però m’ho he passat molt bé llegint sobre Ibn Yubair o Ibn Batuta. I he après moltíssimes coses! Per això, i pel tipus d’història que volia escriure, em va semblar que era la millor època. Situar-la avui dia era impossible: amb els GPS i Google Maps i els satèl·lits espia d’Elon Musk ja no hi ha misteri, al món. Ningú s’escapa al Gran Germà. En canvi, a l’edat mitjana, amb un món molt més petit i amb tant per descobrir, tot era possible. Només cal agafar un mapa de l’època i xalar veient com dibuixaven l’Àsia. No en tenien ni idea i s’inventaven la major part de les coses. Quan no sabien què hi havia en un lloc, “hic sunt dracones” o quan ningú havia explorat una terra simplement era “terra ignota”. Això és meravellós per a l’escriptor. És terreny adobat per a la fantasia. En aquest sentit, un llibre que he tingut molt present a l’hora d’escriure el meu va ser el Baudolino d’Umberto Eco. La novel·la jugava molt bé a mostrar tot això: el mite de la terra del Preste Joan, els homes que caminen de caps per avall, els que viuen penjats dels arbres… Avui dia la tecnologia ens ho ha fet tot més fàcil, però ho ha fet més avorrit; al segle XXI costa molt creure que al món encara hi ha lloc per a la màgia.

Com ja has comentat, en la novel.la hi ha referències molt clares a l’obra de Lovecraft i Poe que fins i tot un profà com jo ha estat capaç de detectar. N’hi ha a altres autors que se m’hagin pogut escapar? ( a més de la de Baudolino, que ara que ho dius, me la va evocar en algun moment) Quines altres obres literàries diries que han influït en l’escriptura dels Déus ferotges?

El llibre està concebut com un homenatge a la literatura que per a mi ha estat important. Sobretot la fantàstica i la relacionada amb els viatges. Ja les dues citacions de l’inici són una manifestació d’intencions: la major part de l’element fantàstic beu de La narració d’Arthur Gordon Pym de Poe i de A les muntanyes de la follia de Lovecraft. I el que uneix les dues és el crit “Tekeli-li”, tan misteriós com inquietant. A partir d’aquí, el llibre està farcit de referències, algunes més conscients i d’altres estic segur que absolutament inconscients. Les mil i una nits i Els contes de l’Alhambra hi són segur. També el Baudolino que et deia d’Umberto Eco. També Borges i Saramago, dues eminències d’un cert fantàstic que aprecio molt i que sempre que he llegit m’han deixat amb la boca oberta. I de més a prop en l’espai i en el temps també he tingut molt presents mentre escrivia el meu llibre el que havia llegit d’en Joan-Lluís Lluís (tot l’anterior a Junil, que encara no havia sortit) o Víctor Nubla, sobretot El viaje secreto de Elidan Marau a través del Mar de Leche. Del primer tota la idea del viatge m’entusiasma, perquè l’aborda d’una manera molt allunyada del típic viatge de l’heroi, que em resulta tediosíssim (per això no soc gaire devot de la fantasia heroica). Del segon, el seu sentit irònic, finíssim i intel·ligentíssim. Hi ha pocs autors com Nubla, capaços de parlar-te de dracs i en el fons atacar el capitalisme. I fer-te riure! En això el van comparar molt encertadament, crec, a Terry Pratchett.

Els peus de pàgina i les referències bibliogràfiques, exceptuant els de la introducció, són reals o formen part del joc que proposa la novel.la des de la introducció?

Les referències que es poden trobar en les notes al peu formen part del joc literari. Igual que les informacions del pròleg i de l’epíleg, pretenen ser una mena de parahistòria a la història del mateix llibre i engrandir el relat (ves que Jonathan Strange i el senyor Norrell, que en aquest sentit és brutal i on les notes configuren una història paral·lela a la del relat, no m’hagi influït en escriure aquest llibre, també!). Les notes al peu podríem dir, doncs, que tenen una bona dosi d’autenticitat (les dates són exactes, les traduccions dels noms dels llocs són reals, les informacions a vides de personatges històrics s’ajusten a la realitat…) però a la vegada, de tant en tant, deixo anar alguna informació interessadament falsa. La idea és crear una idea global de versemblança (no que tot sigui real), on realitat i ficció encaixin en el mateix lloc. Lovecraft també ho feia, és clar que molt millor que jo. 

El narrador té un to molt cínic i utilitza expressions que a vegades he trobat massa modernes per l’ambientació temporal (la lluna de Balinsiya, per exemple, m’ha agradat molt). Interpreto que és un efecte buscat?

El narrador està inspirat en els personatges de la novel·la picaresca, en molts sentits: és un adolescent, mig analfabet, amb les hormones desbocades i amb unes ganes boges de veure món. Però no el món real, sinó el que es pensa que és el món real: princeses, cavallers, actes heroics i fama. Ell vol ser com els herois dels llibres que ha llegit i de les històries que li han explicat. En el fons, és un altre Quixot. En aquest sentit, i com que el llibre està narrat en primera persona, podem dir que el narrador no és gens fiable. Nosaltres veiem la realitat que ell veu, i això ens distorsiona el que sabem d’aquest món. Em va semblar un recurs divertit. I en el fons això és el que volia, que el llibre fos divertit. Si per expressions vols dir la llengua del protagonista, doncs sí: la seva llengua és deliberadament actual. Quan se’m va plantejar el repte de fer parlar un nano del segle XII vaig haver de decidir si optava per mirar d’imitar l’estil de les rihla que conservem o bé tirar pel dret i donar protagonisme a la història, prescindint d’aquest exercici farragós (no tant per mi com per al lector) que vaig pensar que s’avorriria com una ostra. La pregunta que em vaig fer va ser: com parlaria, avui, el Lazarillo de Tormes? I així he fet parlar el meu Abu Jafar. El que no volia és que el lector s’avorrís, perquè desconnectaria de la història. De fet, aquesta reflexió sobre l’estil la fa el mateix protagonista en un moment donat del llibre, quan es planteja com escriure la rihla que té al cap. El vaig llegir després d’haver escrit la meva novel·la, però crec que és un xic el que va fer també Max Besora amb les seves Aventures i desventures de Joan Orpí.

De ser el comandant del biblionauta, una de les pàgines en català més activa i amb més contingut de la ciència-ficció, fantasia i terror, has passat a  ser un autor esperant rebre feed-back dels lectors de la teva obra. Com ho portes?

És una experiència interessant, la d’estar a l’altre costat. Sobretot el que procuro és no caure en aquells tics d’alguns autors, que esmenen els lectors que els critiquen el llibre, o l’interpreten de manera diferent a com l’havien volgut escriure ells. Més d’un cop fent ressenyes m’he trobat amb comentaris per privat que em deien que la ressenya no era bona perquè no havia entès el llibre. Potser sí, però vaja, que un cop el llibre l’has publicat el lector és sobirà per entendre’l com li doni la gana i fins i tot per no entendre’l. Tot i això, t’he de dir que els comentaris estan sent positius, de moment, la qual cosa em fa molt content.

Ara que ja has publicat aquesta primera novel.la, hi ha algun altre projecte en marxa?

Deixant de banda el projecte immens de ser pare, i la feina a l’institut, i la tasca de comandar la nau biblionàutica, i la d’assessorar com bonament puc en Jacob a L’Arcà de l’editorial Laertes i la de trobar algunes hores a la setmana per mirar de continuar escrivint les meves coses… no, no tinc cap més projecte en marxa (riures)

Per acabar, Daniel, com veus el panorama de la literatura de gènere en català?

El panorama de la literatura catalana fantàstica el veig com el deu veure tothom: esplendorós, magnífic, un jardí verd i frondós com segurament no havia estat mai en la història de les nostres lletres. Ara bé, també et diré que jo que soc un paio més aviat pessimista temo que potser no estem entre tots assecant un xic la mamella. El nostre país és petitet, i el nombre de lectors és el que és. I de fantàstic encara més (tot i haver augmentat). Ara mateix, a rebuf de la bona feina de quatre o cinc editorials, hi ha alguns segells que també s’estan llançant a publicar fantàstic i que mai ho havien fet ni casa amb la seva línia editorial. Però hi deuen veure una oportunitat, perquè està de moda. No sé, hem de pensar que d’alguns títols en prou feines se n’arriben a vendre tres o quatre-cents exemplars! No tinc ni idea de com poden viure els editors amb aquestes xifres… Però vaja, tampoc voldria llançar aigua al vi, així que som-hi, i mentre duri el rock and roll ballarem! (més riures)

Esperem que la música soni durant molts més anys, doncs. Moltes gràcies per les teves respostes, Daniel.

Fòrvid - Elena Bartomeu

En l'entrevista que vaig fer a Enric Hercé amb motiu de la publicació de la seva darrera novel.la, L'estrany miratge, em va comentar que una de les històries que li despertava més curiositat era Fòrvid, la primera novel.la d'Elena Bartomeu, publicada per Males Herbes. Acostumo a fer cas a l'Enric, així que vaig llegir la novel.la i li vaig demanar a l'Elena que ens en fes cinc cèntims tot contestant aquestes preguntes.

Dreams of Elvex: Benvinguda Elena. Aquesta és la teva primera novel.la, i anteriorment només havies publicat el relat Comando butxaca en l’antologia Extraordinàries. Potser encara no ets prou coneguda pel gran públic. Explica’ns, qui és Elena Bartomeu i perquè s’ha dedicat a l’escriptura?

Elena Bartomeu: Fins fa pocs anys m'expressava millor a través del registre visual, el disseny gràfic, la il·lustració, etc. Recentment ho he començat a fer a través de l'escriptura. Sempre he estat molt lectora i també bona observadora, però no havia tingut intencions d'escriure fins que em vaig saturar del llenguatge visual quan vaig fer la tesi doctoral sobre aquest tema.

Dreams of Elvex: Hi ha algun autor o autora que consideris que ha influït clarament en la teva narrativa?

Elena Bartomeu: Sí, d'entre el nostre planter català en destacaria Pere Calders, Manuel de Pedrolo, ja de petita gaudia del sentit de l'humor i l'atmosfera de novel·la negra d'un i altre. Més recentment m'han impactat la prosa brillant i perspicaç de Raül Garrigassaït i de Marta Rojals. També m'han influït la foscor d'Arthur Machen i  Sherley Jackson, amb els seus jocs de narradors i punts de vista.

Dreams of Elvex: Les teves dues obres publicades toquen pals molt diferents. En quin dels grans subgèneres del fantàstic et sents més còmoda? (potser és molt aviat...) En quin situaries Fòrvid?

Elena Bartomeu: Sí, Comando Butxaca és ciència-ficció, i Fòrvid és terror, però no estic còmoda posant etiquetes. Evidentment que hi ha elements que permeten la identificació i classificació dels diferents subgèneres, però al final jo estic al centre del meu huracà, i se m'endurà cap allà on li vingui de gust sense mirar si encaixa o s'ajusta al que s'espera d'un gènere.

Dreams of Elvex: Anem a parlar en més profunditat de Fòrvid, que m’ha sorprès per diversos aspectes. El primer és la localització; vinc d’una terra propera a la franja i la boira i el paisatge agrícola (i les hores collint pomes...) m’han tocat de prop. Reconec que se’m feia estrany llegir una novel.la de gènere situada tan a prop de casa. Hi ha altres obres situades en la franja de ponent, em ve al cap l'enyorat Jesús Moncada, però no en recordo cap d’àmbit fantàstic. Quin és el motiu que triessis aquesta ambientació?

Elena Bartomeu: Per a mi la Franja és un territori familiar, on he passat llargues temporades de la meva infància. El paisatge de la zona sempre m'ha transmès un ritme visual que he acabat interpretant en clau sonora. Licantropia, del Carles Terès, està ambientada al Matarranya, i també està fortament lligada al paisatge i el territori, a la llengua. El fantàstic és a tots els paisatges, ajupit rere un matoll.

Dreams of Elvex: Un altre aspecte que m’ha sorprès és com utilitzes el so com un dels eixos principals de la trama i un dels misteris a solucionar, em va semblar un plantejament força original. Com et va venir aquesta idea?

Elena Bartomeu: Doncs la primera idea que em va venir contenia una relació entre les pomes madures i el so. Era una imatge de fertilitat: una pomera amb les fruites madurades acústicament, era part d'un somni. Havia sentit a parlar d'una famosa marca de patates fregides que va convocar un concurs d'innovació per trobar solucions per escórrer l'oli de les patates, i que el guanyador havia estat un equip amb una solució acústica: una freqüència sonora feia que les làmines de xips vibressin lleugerament i s'eixuguessin. Diria que d'aquí va sortir la llavor del somni, però qui sap, els camins de Freud són inescrutables.

Dreams of Elvex: Utilitzes molts tecnicismes relacionats amb el so, la música, l’acústica...  ha estat difícil la documentació o ja tenies coneixements sobre el tema?

Elena Bartomeu: La documentació ha estat llarga, i ja havia començat a escriure que encara canviava alguns arguments que afectaven la trama de ple. Jo tenia coneixements acústics i de composició, apresos en el context de la música clàssica que vaig estudiar de jove. Però la part més experimental l'he après en els darrers deu anys, quan he entrat en contacte amb temes d'art sonor i música experimental.

Dreams of Elvex: Altres temes que tenen molta rellevància en la novel.la són la solitud i com reaccionem davant la pèrdua. Crec que has aconseguit fer un bon equilibri entre l’aspecte fantàstic i aquests temes tan universals i potser més propis d’una literatura main-stream. Ha estat difícil la planificació?

Elena Bartomeu: Gràcies! Sempre és complicat tocar temes tan comuns sense caure en llocs comuns. La pèrdua va començar sense ser protagonista en el relat, però a mesura que avançava en l'escriptura va esdevenir el mirall terrorífic de la protagonista. Com més horror trobava al món, més conscient es feia de les capes de dolor que hi havia enterrades sota la seva indiferència aparent. Així vaig anar donant corda al tema de la pèrdua, paral·lelament al de la solitud, fins que va acabar marcant el final de la història.

Dreams of Elvex: Toquem el tema Lovecraft... hi ha alguns tòpics de la seva literatura (del que no soc un expert) que interpreto que es poden reconèixer en Fòrvid. És correcte? És un referent a tenir en compte a l’hora de llegir la teva novel.la?

Elena Bartomeu: Els aspectes de Lovecraft que es poden reconèixer al Fòrvid són els éssers i paisatges tel·lúrics, ja que Fòrvid és, com bé diu el nom, una forma de vida. El seu origen fosc i ancestral dóna joc a despertar les pors més antigues de l'ésser humà, a allò desconegut.

Dreams of Elvex: Em sembla un encert la tria de l’estructura narrativa, que fa més àgil la lectura: capítols breus amb un títol clarament relacionat amb el que explica. És una estructura que em resulta familiar, t’has basat en alguna novel.la en concret o és de collita pròpia?

Elena Bartomeu: M'anava molt bé pensar en les escenes agrupades en blocs que tinguessin sentit (o sigui, en capítols) i mentalment m'hi referia amb aquesta mena de resums, que al final es varen convertir en els títols. Ha estat una estructura nascuda del mateix procés. Quan vaig començar a escriure la segona part vaig accelerar el ritme, em semblava que la història necessitava escenes més breus. I a la tercera part vaig afluixar de nou, com si es tractés d'una cadència. De l'estructura narrativa també en destacaria el baix xifrat: aquests capítols que s'intercalen amb una numeració i una veu diferent.

Dreams of Elvex: El teu relat Comando Butxaca d’Extraordinàries tractava sobre el tacte, Fòrvid tracta sobre l’oïda... podem esperar alguna història més relacionada amb algun altre sentit?

Elena Bartomeu: Bona pregunta, de moment però no hi ha olfacte ni gust a la vista, jeje. Després de Patrick Süskind no puc afegir res sobre l'olfacte, El Perfum és una obra mestra. I sobre matisos gustatius no en sé gens. Segons quines crítiques gastronòmiques ja em semblen pura literatura fantàstica!

Dreams of Elvex: Parlant del tema... quins són els teus propers projectes literaris?

Elena Bartomeu: Tinc un parell d'idees en marxa, però tardaran uns anys en esdevenir novel·la o llibre de contes, o sigui que de moment no puc avançar-te gairebé res. Ganes de continuar en tinc, això sí.

Dreams of Elvex: Com veus el panorama de la literatura de gènere fantàstic en el nostre país? Hi ha algun autor/a que et cridi l’atenció?

Elena Bartomeu: Crec que som forts en gènere fantàstic, tenim bon planter d'escriptors i escriptores, des de l'Enric Herce a l'Elisenda Solsona, la Lucía Petrelli i les extraordinàries companyes d'Extraordinàries, amb tota la seva gamma des de la fantasia al bizarro. Donaran molt a parlar, n'estic segura.

Dreams of Elvex: Moltes gràcies pel teu temps Elena. Si hi ha alguna cosa més que vulguis afegir...

Elena Bartomeu: Només donar-te les gràcies per ser l'altaveu del gènere fantàstic en català, i també per donar-me l'oportunitat d'explicar Fòrvid als teus lectors. Gràcies i fins a la propera!