Recomanacions de Sant Jordi 26

Feia anys que no escrivia una entrada com aquesta, però mentre estava reflexionant la meva votació pels premis Ictineu d'aquest any, m'he adonat que ha estat un molt bon any per la ciència-ficció en català. També crec que aquesta entrada per ajudar a aquelles persones que volen regalar un llibre de gènere fantàstic a algú que estimen en la diada de Sant Jordi, però que dubten si l'encertaran (a casa meva passa sovint, això).

He fet un poti-poti d'autors, gèneres i editorials, i no he volgut cenyir-me als llibres publicats aquest any, per tant, he afegit algunes lectures que seran més difícils de trobar, però que crec que mereixen una segona oportunitat i una mica més de difusió. Som-hi.

Començo amb Fins on ens elevem en la foscor, de Sequoia Nagamatsu, publicat en català per Sembra llibres. És un llibre colpidor i que emociona molt. Narra com canvia la societat pel fet que una pandèmia global que té efectes molt estranys sobre les persones elimina a gran part de la població mundial. 

Té una estructura de fix-up, relats relacionats en temàtica i escenari, però de lectura independent. Ideal per aquells que volen conèixer noves veus, bona especulació i que tenen ganes d'emocionar-se, tot i que és una lectura que et deixa tocat. Si algú ja ho està una mica, millor abstenir-se.

Continuo amb els relats amb una autora italiana desconeguda, però que em va sorprendre molt gratament, Clelia Farris, amb la seva antologia La consistencia de les idees, publicada per Sfabula. 

Són històries de ciència-ficció molt orgàniques i viscerals, amb punts de vista especulatius molt interessants, a vegades optimistes, altres pessimistes, i que són una barreja de weird, biopunk i solar punk. Tot un descobriment per aquells lectors agosarats i que vulguin conèixer veus noves. 

Acabo amb les recomanacions de narrativa breu amb Les dones que els homes no veuen, d'Alice B. Sheldon, publicada per Duna Llibres. És el primer volum dels millors relats de l'autora, i, tot i que fa poc que la conec, ha esdevingut una de les meves autores preferides. Històries colpidores, divertides, plenes d'especulació i que toquen molts tipus de gèneres. M'ha sorprès la variació d'estructures i de veus narratives i l'actualitat  de les temàtiques. El segon volum és dels llibres que més espero aquest any. Recomanat per aquelles persones que vulguin conèixer una autora clàssica, però amb una veu molt moderna.

D'Alice B. Sheldon, també recomano la novel.la Més enllà dels murs del món, publicada per Chronos. Així com l'antologia anterior la considero perfecta per a tota mena de lectors, aquesta novel.la és una mica més exigent. 

El tema central és el contacte entre una espècie alienígena i alguns terrestres particulars mitjançant la telepatia, que els permet intercanviar les ments i ocupar els cossos dels altres. Perfecte per a persones que vulguin experimentar amb veus narratives sorprenents i ambientacions psicodèliques, on t'introdueixen sense massa explicacions. 

L'editorial Chronos també ha publicat aquest any una gran novel.la d'un valor segur, Adrian Tchaikovsky. He llegit molts dels seus llibres, i Argila alienígena és un dels que més m'ha sorprès. 

És una barreja molt interessant de distopia, novel.la carcerària i ciència-ficció clàssica d'aventures, amb moments d'humor i de terror i un estil narratiu molt amè. Molt recomanable a aquelles persones amb ganes de llegir especulacions relacionades amb la biologia (potser per això l'he gaudit tant), però assequible per a tots els públics.

Ara que la Lluna està de moda, una novel.la interessant on hi passa gran part de la trama és Quan la Terra es pon, de Jordi de Manuel, publicada per Mésllibres. És una història del  cicle del cometa, en el que l'autor ha ubicat gran part de la seva obra, i que analitza les possibles conseqüències i mecanismes de supervivència que utilitzaria la humanitat després de l'impacte devastador d'un cometa sobre la superfície terrestre. Aquesta novel.la és un fantàstic punt d'entrada en aquest univers, i no cal conèixer altres històries prèvies per gaudir de les aventures i l'especulació científica que presenta.

Jordi de Manuel també té un univers més relacionat amb la novel.la negra que amb la ciència-ficció, tot i que l'especulació política i científica també hi és present. Amb Dunes blanques, publicada per Crims.cat, l'autor tanca el cicle de l'Inspector Sergiot, un policia peculiar que acostuma a treballar a una Barcelona d'un futur pròxim. El llibre inclou la seva primera novel.la, una mica modificada, i dues novel·les breus que serveixen d'epíleg a la saga i ajuden a tancar-la. En l'epíleg es defineix la història com a ciència-ficció crimàtica, un concepte força interessant recomanat a aquells als que els agrada la hibridació de gèneres.

Estic sempre molt pendent del que publica Joan-Lluís Lluís, és un autor amb el qual hi connecto molt. La seva darrera novel.la és Una cançó de pluja, publicada per Club editor, una història breu, però intensa i colpidora, on la protagonista és una orangutan a la que acompanyem en el viatge de retorn al seu hàbitat després d'escapar-se del captiveri. És difícil ficar-se a la pell d'un personatge tan peculiar, però crec que l'autor se'n surt molt bé gràcies a inventar-se un llenguatge i una mitologia d'aquesta espècie de gran simi. Ideal pels amants dels animals i de la conservació del medi ambient.

Nació, de Terry Pratchett, publicada per Mai Mes, ha estat una de les grans sorpreses de l'any per mi. Acostumat al to de les novel.les del Discmon, he descobert un autor que, tot i no perdre el sentit de l'humor, explica una història seriosa i entranyable de creixement personal. És una història trencadora, ja que mostra que en els moments de dificultat els grans pilars de la societat, com els rols de gènere, les tradicions i les religions, no tenen massa importància, i aferrar-s'hi fins i tot  és contraproduent. Recomanada als fans de Pratchett que no coneguin a l'autor en altres escenaris a part del Discmon, i també a aquells que vulguin conèixer l'autor, però que els fa mandra i/o respecte endinsar-se en un escenari tan ric i complex.

Mai Mes també ha publicat, gairebé per sorpresa, Hail Mary, la darrera novel.la d'Andy Weir,  i la seva millor obra, segons la meva opinió. És una història de supervivència en situacions complicades utilitzant la tècnica i la ciència, l'especialitat de la casa de l'autor, però amb sorpreses i amb una tècnica narrativa que fa que sigui una lectura molt amena. Fa poc que s'ha fet la versió cinematogràfica, i també està rebent bones crítiques. Faig una mica de trampa, ja que encara no he llegit aquesta novel.la en català, però l'edició és molt xul.la i com a regal a aquells que hagin vist la pel·lícula i no hagin llegit la novel.la, és molt recomanable.

Daniel Genís ha publicat amb Males Herbes aquest any la seva segona novel.la, El dimoni abans de nosaltres, una història narrada amb un estil peculiar en la que acompanyarem a un dimoni malgirbat, en banyeta, mentre ens explica els seus orígens i la seva història. És una novel.la breu però intensa. Amb un personatge molt interessant, escenes colpidores, tocs d'humor, referències al gènere fantàstic i amb un final satisfactori i sorprenent, tot i que brusc. Potser l'estil narratiu basat en l'estil indirecte pot costar una mica al principi, per això la recomano a aquells lectors que tenen ganes de provar estils narratius poc habituals.

Aquest 26 havia previst que fos el meu any Asimov, però gràcies a Cosdiví, publicat per Males Herbes, potser serà el meu any Theodore Sturgeon. Després d'aquesta novel.la ja m'he comprat dues antologies dels seus relats. En un poblet de l'Amèrica profunda, d'aquells pobles tancats de tarannà conservador on tothom ho sap tot de tothom, apareix un desconegut nu, amb un cos encisador i una presència que deixa marca en els que el coneixen, en Cosdiví. Aquest personatge anirà trobant-se amb diferents habitants del poble, alterant per sempre la seva vida. La novel.la, crítica amb el cristianisme i gairebé eròtica, la recomano a lectors amb la ment oberta i que no coneguin a l'autor, estic convençut que els sorprendrà.

Vaig comprar Pati d'Esbajo, de Richard Powers, el Sant Jordi de l'any passat, sense conèixer res de la seva obra. I aquest any ja m'he llegit tres de les seves novel·les, no us dic res més. És un autor sorprenent, amb un estil narratiu peculiar, molt ric, amb històries dins de les històries i una capacitat per explicar aspectes científics complexos sorprenent. L'ambientació d'aquesta novel.la, basada en l'exploració del fons marí i la supervivència d'una illa de la Polinesia davant de l'explotació causada per multinacionals europees, m'ha semblat fascinant. Recomanada especialment a professorat de ciències, els agradi o no el gènere, ja que es podria considerar una novel·la de narrativa, si no fos per alguns detalls. Un autor al qual val la pena conèixer.

L'editorial Specula s'està especialitzant en publicar obres d'autors i autores catalans amb poca trajectòria editorial, com és el cas d'Escafandre de vidre, de Pat Ubach. És una novel.la breu d'ambient claustrofòbic, on els supervivents de la humanitat viuen en coves subterrànies, tot seguint unes normes estrictes de comportament i inhibició per evitar que les desgràcies i les decisions difícils que han de prendre els afectin en el futur. És una història força dura, però que acaba proporcionant una mica d'esperança. Per aquelles persones que tinguin ganes de llegir escriptores novelles amb moltes coses interessants a dir.

Enric Hercé no és un escriptor sense experiència, però sí que s'endinsa en un nou gènere literari, el bizarro, amb Capipota, publicat també per Specula. És una novel.la molt entretinguda, divertida i trepidant, amb una barreja de bizarro, weird i fantasia urbana que no té res d'envejar als grans mestres del gènere. Ja sabia que l'autor tenia coses a dir, però la seva inventiva en aquest tipus d'història tan allunyada de la que havia llegit d'ell m'ha sorprès gratament. Per aquells que tinguin ganes d'explorar nous gèneres i històries híbrides i divertides.

Acabo amb un clàssic de Carl Sagan, Contacte, publicat en català per Duna llibres. La premissa principal de la novel.la és el primer contacte amb una civilització extraterrestre, com es rep, desxifra i interpreta el missatge que ens envien, i les decisions que hem de prendre com a humanitat. Una novel.la molt interessant d'especulació científica, social i religiosa, que he devorat amb fascinació, i amb un final emotiu i sorprenent, que no puc qualificar d'altra manera que rodó. Recomanat per aquelles persones que tinguin ganes de conèixer l'obra d'un dels grans divulgadors científics de la nostra història.

Volia fer una entrada també en castellà, però m'he adonat que he llegit poc en aquesta llengua aquest any, i sobretot novel·les molt antigues. Tot i així, tinc ganes de reivindicar un dels escenaris de fantasia urbana que més em fascina, el Cabanyal màgic d' Alfredo Álamo on s'ubiquen les col·leccions de relats La vieja sangre i La estrella cae, la Tierra llora. Us recomano les històries, els personatges, l'ambientació i l'estil d'aquests dos llibres. Em pensava que perdria una mica la frescor del primer, però manté el nivell. Per aquells amb ganes d'explorar nous escenaris màgics.

Escafandre de vidre - Pat Ubach

L'editorial Specula ja fa uns anys que publica autors i autores catalans de gènere fantàstic, alguns coneguts, molts d'altres sense experiència prèvia. És una aposta editorial arriscada, crec. Com a lector a vegades em fa certa mandra llegir llibres escrits per desconeguts en un mercat ple de novel·les d'escriptors que ja sé que m'agraden, i la pila immensa de novel·les antigues pendents. 

Però, de tant en tant, per sort, experimento. I a vegades, com és aquest cas, trobo petites joies. Avui comentaré Escafandre de vidre, la primera novel.la de Pat Ubach, que m'ha evocat a molts llocs i històries conegudes, però que és capaç de mantenir l'originalitat. 

És una novel.la basada en un escenari tancat i claustrofòbic amb regles estrictes. Els protagonistes viuen confinats en unes cavernes subterrànies artificials, sota un règim de control exigent. Tothom sap el que ha de fer i quan fer-ho, les emocions estan bloquejades i inhibides, les tasques estan especialitzades, els recursos limitats i restringits i una forta burocràcia governa el sistema. No s'explica el perquè els humans han acabat en aquesta situació, però tampoc fa falta. L'exterior és tòxic, i aquells que s'hi aventuren per a cercar recursos ho han de fer protegits. La història comença quan una mare acompanya al seu fill de sis anys a la zona on començarà el seu aprenentatge. Ella ja no el veurà mai més, i haurà de demanar un nou destí laboral després d'acabar la seva tasca com a mare.

És una novel.la curta, de lectura àgil i que m'ha enganxat tant pels enigmes que presenta la trama com per les emocions que viuen els protagonistes. L'he llegit en un parell de tardes. M'ha convençut el ritme, la història i com lliga el pròleg (que crec que explica massa coses) amb la resta de la novel.la. 

Aquesta societat tan tancada, tant físicament com emocionalment, i algunes de les situacions que planteja la novel.la m'han evocat a altres històries d'autors com Frank Herbert, Hugh Howey, els germans Strugatsky, Jordi de Manuel i especialment Alberto Moreno. 

És una història molt femenina. Tot i que hi ha personatges masculins, excepte un, són tots molt passius i conformistes amb la situació, i tots els personatges principals són dones de diferents edats. Té un cert sentit tal com ho planteja l'autora, i entenc l'elecció per evitar conflictes romàntics i emocionals en el grup de protagonistes donada la seva situació, però la miqueta d'esperança que s'intueix en el pròleg i en la resolució de la novel.la seria més clara si hi hagués algun personatge masculí.

Vull destacar com l'autora aconsegueix representar que la inhibició dels sentiments és necessària per a poder sobreviure en aquesta situació, i que els personatges rebutjats per la societat són els que, en el fons, tenen més humanitat.

En fi, tot un descobriment. Us recomano la novel.la sense cap mena de dubte. Estarem pendents del que publiqui l'autora i de les noves apostes de l'editorial.

Robots e Imperio - Isaac Asimov

Sigo con la lectura del Ciclo de la fundación de Isaac Asimov. Hoy voy a comentar Robots e Imperio, la última novela del ciclo de los robots protagonizada por el robot humaniforme Daneel R. Olivaw. 

Es seguramente la novela más completa de este ciclo, la más dinámica y diversa en escenarios y protagonistas, y la que tiene una trama más compleja. Estoy seguro de que eso se debe a que se escribió casi treinta años después las dos primeras novelas de esta saga. Asimov escribió varias novelas en sus últimos años para encajar toda la saga de los robots, el imperio y la fundación, en algunos casos haciendo encaje de bolillos para cuadrar las tramas, como es este caso. Y se notan los años de experiencia a la hora de tratar a los personajes y las historias.

Nos situamos doscientos años después de los hechos narrados en Los robots de Aurora. Lógicamente, el detective terrestre Elijah Bailey ya ha fallecido, pero el resto de personajes del ciclo, tanto los longevos humanos espaciales como los robots, continúan vivos y serán los protagonistas de la historia. Aunque, gracias a los flashbacks, Bailey tendrá un peso importante en la trama.

El escenario es muy interesante. Los terrestres han colonizado ya varios mundos, luchando para terraformarlos y hacerlos habitables. La predominancia ha cambiado, y los terrestres y sus colonias tienen más peso político e influencia que los mundos espaciales originales. Los solarianos han desaparecido, y varias de las expediciones al planeta para descubrir los motivos no han regresado. Un descendiente de Elijah Bailey, capitán de una nave espacial, reclutará a la solariana Gladia, que todavía vive en Aurora, para descubrir los motivos de la desaparición. Lógicamente, sus dos robots más apreciados, Daneel y Giskard, la acompañarán en su aventura. Mientras, en Aurora, el doctor Keldon Amadiro, el antiguo rival de Han Falstolfe, el creador de los robots humaniformes, ya fallecido, planea su venganza contra el planeta tierra y los terrestres.

Seguramente el punto más interesante de la novela es la relación entre los dos peculiares robots y como van cambiando sus percepciones e interpretaciones a medida que pasan los años. Cabe destacar la creación o descubrimiento de una nueva ley de la robótica que ellos desarrollan, la ley cero, que tiene predominancia sobre la primera ley, y que estoy seguro de que tendrá importancia en las novelas venideras.

En fin, que me he divertido mucho con estos protagonistas, y recomiendo la lectura de este ciclo sin dudas, pero ya tengo ganas de cambiar de escenario y comenzar el Tríptico del Imperio con En la arena estelar. Seguro que notaré el cambio en el tono, porque vuelve a ser una novela escrita en los cincuenta. Ya os contaré.