Així es perd la guerra del temps - Amal El-Mothar i Max Gladstone

La ciència ficció en català està d'enhorabona en els darrers anys. Diverses editorials han col.laborat en aquesta situació, però crec que cal destacar l'aparició fulgurant de l'editorial Mai Més. En poc més d'un any han publicat en català, i a molt bon ritme, clàssics de la ciència ficció que mai s'havien publicat en la nostra llengua, traduccions de novel·les recents (fins i tot abans que es tradueixin en castellà) i en breu també publicaran històries directament escrites en català. No conec a la persona que tria quines són les obres de recent publicació que es traduiran a la nostra llengua, però li envejo la visió editorial. La novel·la breu que comentaré avui, Així es perd la guerra del temps, és un exemple perfecte; un cop publicada en català ha guanyat els tres grans premis internacionals: l'Hugo, el Nébula i el Locus. 

Aquesta història epistolar escrita a quatre mans per Amal El-Mothar i per Max Gladstone ha estat una de les més ben valorades per crítica i públic durant aquest any. S'ha de reconèixer que està molt ben escrita, és imaginativa i té moltíssimes coses originals, però també hi ha alguns aspectes que no m'han acabat de convèncer. 

La novel·la explica la història de la Blava i de la Roja, dues viatgeres temporals que pertanyen a futurs ben diferents. Són rivals i enemigues, tot i que no es coneixen personalment, ja que la seva feina consisteix en modificar la història per a que aquell fil temporal acabi desembocant en el que serà el seu futur i no en el de l'altra. Una prové d'un futur tecnològic on la humanitat ha transcendit i l'altra d'una consciència orgànica col.lectiva.

Hi ha un moment en la seva lluita per les línies temporals en que inicien una correspondència per vanagloriar-se dels seus èxits i fer-se una mica la punyeta. Aquesta correspondència provoca una amistat que acaba esdevenint alguna cosa més. 

Cada capítol està protagonitzat per una de les protagonistes en un moment temporal diferent. En aquesta situació descobreix un missatge ocult de l'altra, que llegirem junts en la segona part del capítol. La novel·la desborda originalitat, varietat i imaginació en les diferents situacions temporals i espacials en les que situa a la Roja i la Blava, sobretot en la forma en que es deixen els missatges per a que els seus superiors no les descobreixin. És el que he gaudit més de la lectura i, sens dubte, és el que ha causat que la història hagi tingut tan èxit. Altra cosa és el que hi ha dins dels missatges, que és el que m'ha costat més. No he acabat d'entrar en el joc romàntic, en la situació d'enamorament entre els dos personatges, en els seus missatges d'amor, de desig i de necessitat. Reconec que és un aspecte que ja em costa, generalment, però no m'ha resultat massa creïble com evoluciona la seva relació ni he aconseguit ficar-me en la pell de les protagonistes i compartir els seus sentiments. Se m'ha fet llarga la part central de la novel·la degut a aquest aspecte.

Per sort a la part final remunta, el final m'ha sorprès  i el conjunt m'ha deixat satisfet, però que una novel·la breu se't faci llarga en alguns moments... 
Tot i que hi hagi aspectes que no m'hagin convençut i que deixi moltes coses obertes a la imaginació del lector, m'atreveixo a recomanar-vos-la sense dubtes. Per l'originalitat del plantejament, el contingut i l'estructura, per l'edició molt ben cuidada (el detall d'utilitzar dos traductors diferents, LLuís Delgado i Rosa Borràs, per respectar la veu dels dos autors em sembla fantàstic), i perquè trobar una obra guanyadora dels tres grans premis en la nostra llengua és tot un luxe.
Aliette de Bodard, Ted Chiang, Terry Pratchett, Marc Pastor,... el que ens oferirà aquesta editorial en els propers mesos fa molta patxoca. Ens esperen bons moments de lectura de gènere en català. Aprofitem-ho.