Vapor Negre - Barcelona steampunk 1911 - Diversos autors

L'editorial Crims.cat està especialitzada a publicar novel·la negra, però de tant en tant, aposta per llibres que hibriden aquest gènere amb diversos vessants de la narrativa fantàstica, com va fer amb l'antologia Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics? La seva darrera publicació, Vapor Negre - Barcelona Steampunk 1911, és una obra semblant, però canviant el subgènere. És  una col·lecció d'onze  relats que barregen ucronia, ciència-ficció i steampunk amb les narracions de crims i detectius.

El projecte, coordinat per Jordi de Manuel i Àlex Martín,  parteix de la premissa que presenta la novel·la  La febre del vapor, de Jordi Font-Agustí, que també ha escrit un relat. A la zona de Montserrat es descobreix una aigua hipercalòrica que permet generar molta més potència quan es converteix en vapor. Barcelona es converteix en una ciutat puntera en el desenvolupament d'aquesta tecnologia, i gràcies a aquesta font d'energia molts inventors poden fer realitat els seus projectes. La ciutat bull amb transport rodat de totes menes, trens gegants que la connecten amb Europa, vaixells que semblen illes i dirigibles que travessen els cels plens de fum. En aquest escenari tan peculiar diversos autors i autores han escrit un relat, creant una antologia estil fix-up en la qual les històries comparteixen escenari, personatges i trama. Personatges històrics com Prat de la Riba, Salvat-Papasseit, el Noi del sucre, Frederick Pearson o Mata-Hari comparteixen les seves vides amb personatges inventats i recurrents a la majoria de les històries. Cal destacar l'Edgar Perot, un detectiu tocat i posat i l'Emma Brotons, una inventora amb molt talent i enginy. 

El llibre ens presenta una ciutat  i una societat vibrant, en ebullició, amb molts interessos polítics i econòmics que no estan d'acord en el fet que Barcelona sigui el centre neuràlgic d'aquesta nova revolució industrial, i que faran tot el possible per impedir-ho.

Hi ha molts premis ictineu reunits en l'alineació dels escriptors i escriptores que  participen en aquest projecte. D'alguns, l'exemple més clar és Carme Torras, he llegit tantes coses seves que ja veia venir per on anirien els trets dels seus relats. Antoni Munné-Jordà, Andreu Martin, Margarida Aritzeta, Teresa Solana, Empar Fernández, Susana Hernández, Inés McPherson, Jordi de Manuel i Salvador Macip aporten el seu gra de sorra a aquesta història coral. 

El llibre és força entretingut i us el recomano sense dubtes. Té la gràcia que la història ens ve narrada a través de diferents veus, però potser per aquest fet la trama conjunta que connecta tots els relats no té la força que podria tenir. Em quedo amb el dubte si una novel·la amb una sola veu no hagués aconseguit perfilar millor la història que tots els relats tenen de fons i que estic segur que ha estat difícil de coordinar. Continuarem pendents d'aquestes propostes tan interessants i originals.

Barcelona 2059 - Diversos autors

A vegades trobo llibres que sembla que estiguin escrits pensant expressament en els meus gustos literaris. El projecte col.lectiu Barcelona 2059 - Ciutat de Posthumans conté moltes de les coses que m'agraden en un llibre de ciència-ficció: especulació social sobre un futur relativament proper, modificacions corporals basades en la tecnologia, entorns virtuals immersius... i tot amb un format de narrativa breu estil fix-up, amb diversos relats que comparteixen escenari i protagonistes. Quan es va publicar m'hi vaig abraonar amb unes expectatives altíssimes, que afortunadament ha complert.

Un dels encerts del projecte és l'univers que comparteixen les diferents històries: la ciutat de Barcelona després d'unes dècades que es preveuen dures degut a conflictes socials, econòmics i climàtics. Com a contrapartida a una ciutat que bruteja i perd encant, davant la seva costa hi ha  el paradís somiat: Neo Icària. Una ciutat nova, neta, ordenada i posthumana on els seus habitants viuen sense dificultats, a canvi d'acceptar unes normes que els obliguen a participar en la investigació científica acceptant modificacions corporals i vivint sota un estricte registre de les accions personals. Si el que ofereixen és suficient en contrapartida al que demanen és un dels dilemes que dóna més joc en els relats.

Les diferents històries estan molt ben integrades. L'eix comú fa que funcionin molt bé com a conjunt i s'enriqueixin les unes a les altres. Crec que pocs relats tindrien vida fora d'aquest llibre sense patir modificacions importants, cosa que en el fons és bona pel projecte. També tinc la sensació que hi ha hagut molta feina de coordinació, que els escriptors i escriptores no han anat a la seva. Es nota molt en el fet que no he trobat reiteració en els plantejaments dels relats, ni en les tecnologies utilitzades, encara que comparteixin escenari, personatges i algunes trames. 

Cada relat té un to i una personalitat diferent: uns estan més basats en el diàleg i són més directes, altres més reflexius i algun inclús filosòfic. Alguns són evocatius i plens d'enyorança, altres d'esperança i altres de resignació i pessimisme. Fins i tot algun m'atreviria a definir-lo de romàntic. M'ha agradat que en tots predomini un to seriós. No n'hi ha cap d'humorístic, cosa que crec que hagués fet trontollar una mica els plantejaments del conjunt. 

No vull entrar a destacar cap relat en concret, tots m'han agradat i crec que cap desentona dins el conjunt. És molt estrany que em passi això, i torna a ser un altre gran mèrit del projecte i de la tasca de coordinació. Conec força l'obra de Carme Torras, Roser Cabré-Verdiell (encara que no sigui molt extensa) i de Salvador Macip, i que escriguin relats interessants no és cap sorpresa. He llegit menys a Ricard Ruiz Garzón, Jordi Nopca i Susanna Vallejo i m'han agradat més en aquesta antologia que en les altres (poques) obres que els havia llegit. Han estat un descobriment agradable Ivan Ledesma, Bel Olid i la menys veterana, Laura Tomás Mora, que no desentona gens dins el conjunt.

He gaudit molt, tant en la part especulativa com en la literària. Us recomano que us endinseu en les històries d'aquesta Barcelona del futur: dels habitants de Neo Icària, d'aquells que hi volen entrar, però no poden, dels que no hi voldrien entrar de cap manera, i també dels que en volen fugir. Al final serà decisió vostra si hi entreu o no, si la pèrdua de llibertats i de decisió compensa tot el que la tecnologia us pot oferir.  Reconec que jo encara tinc alguns dubtes... el que  no em genera dubtes és recomanar-vos aquest llibre. Un altre gran encert (i en van...) de la gent de Mai Més. En sentirem a parlar segur en els Ictineus de l'any vinent.

Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics? - Varis autors

Aquest setembre es publiquen un parell de col·leccions de relats que han despertat molt el meu interès. Comparteixen moment de publicació i alguns dels autors i autores que hi participen, però les premisses són diferents. Parlo de Barcelona 2059, de Mai Més, i de la protagonista de l'entrada d'avui, Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics?, publicada per crims.cat. Aquesta antologia és un  projecte molt interessant i original que barreja dos gèneres que m'agraden força, la novel·la negra i la ciència-ficció, i en el que participen alguns dels escriptors i escriptores en català que més m'agraden i que més segueixo, així que va pujar ràpidament posicions en la pila de lectures. L'experiència global ha estat força satisfactòria i us la recomano sense cap mena de dubte, però amb alguns matisos.

En el pròleg Teresa Solana i Àlex Martín Escribà, els responsables del projecte, comenten que  van demanar als participants en l'antologia una història de ciència-ficció, no expressament una distopia, però és curiós com bastants dels autors i autores s'han encarat cap aquest tipus d'història. Potser és degut a la situació de pandèmia en la qual ens trobem, i que és lògic estirar el fil a partir d'aquesta i especular sobre les seves conseqüències i exagerar-les. Tinc la sensació que la distopia potser és un dels gèneres més difícils d'enfocar en un relat, ja que és important situar al lector en les normes de la nova societat i a què són degudes, i a més has de presentar una trama i uns personatges interessants en poc espai, de forma que a vegades hi ha sensació d'una certa pressa en la història. Molts relats haurien lluït més amb algunes pàgines més d'extensió. A més, que tants autors s'hagin decantat cap aquests aspectes distòpics genera una mica de repetició en les diferents històries: pandèmies, mesures higièniques exagerades, control per part dels poderosos, pèrdua de drets... cada relat té la seva personalitat, però hi ha reiteració en alguns aspectes de les trames i si llegeixes diverses històries d'una tirada, queda una certa sensació de dejà-vu. És per això que per gaudir més de l'experiència recomanaria llegir els relats de mica en mica, compaginant-ho amb altres lectures.

Com totes les col·leccions de relats d'aquest estil és irregular; hi ha relats que m'han agradat molt i m'he trobat dies després donant-hi tombs, altres que m'han semblat correctes i altres que m'han deixat fred, sobretot els de to humorístic, amb el que em costa més connectar. Suposo que a tots els lectors els passarà el mateix, però amb relats diferents. Comentaré sense massa detall aquells que m'han arribat més i que voldria destacar. 

Començo amb els que crec que compleixen més la premissa de ser un relat de novel·la negra en un ambient de ciència-ficció. En Jordi de Manuel dóna més pes, amb el seu estil precís i sobri, a la història que a l'escenari en el primer relat del llibre, Redempció. Presenta la investigació d'uns assassinats que són molt semblants als que va cometre un assassí en sèrie fa uns anys. Hi participen protagonistes d'històries anteriors de l'autor. Potser per això és el que és menys distòpic de tots, i té un toc més post-humanista, amb una estructura molt interessant.

Mac Pastor també utilitza personatges d'històries antigues seves en Cita en Chunking Mansions. Un policia de trànsit de Hong-Kong contacta amb una rossa de pel·lícula que li demanarà ajuda, i ell no s'hi podrà resistir, i sense voler entrarà en una espiral d'esdeveniments que ni entendrà, ni podrà controlar. Una història força divertida amb molts dels trets característics de l'autor i que es pot incloure en el corvovers.

També es poden reconèixer alguns dels aspectes característics de les històries de Carme Torras en Traficants d'intel·ligència i m'atreviria a dir que també està situat en un dels seus escenaris habituals. Robots, intel·ligència artificial, empreses tecnològiques que competeixen  i un misteri que es resol de forma sorprenent. És un dels relats en el qual veig més clar que algunes pàgines més li haguessin anat de fàbula perque lluís més i per ajudar a la resolució, que la trobo una mica apressada.

Salvador Macip ens ofereix en Crim (quasi) perfecte una situació de crim en habitació tancada en un escenari distòpic derivat d'una pandèmia en el que hi ha molt poc contacte entre les persones, cosa que dificulta encara més el cas. Un clar homenatge (o potser un remake) a un relat clàssic del gènere escrit per un mestre.

M'ha agradat força també La secció 42, de Teresa Solana, una història freda i asèptica, com la societat que reflecteix, i molt ben estructurada. Acabo amb Andreu Martin, un veterà que aconsegueix en Els extremistes crear una sensació d'angoixa mentre seguim les passes d'una família que vol escapar del control del sistema que regeix la societat. Aquests dos darrers han aconseguit deixar-me mal cos, fet que m'agrada.

En definitiva, un projecte molt interessant que us recomano. Trobareu relats de qualitat mitjana força alta, molt diversos en estil, potser no tant en temàtiques, però segur que hi trobareu històries que us captivaran, ja que els escriptors i escriptores que hi participen són de solvència contrastada. Estic segur que en sentirem a parlar de cara als Ictineus de l'any vinent.

Lo Bueno si Breve 9

Nota: Esta es mi colaboración con la revista Supersonic nº10. Ya estáis tardando en descargarla, está llena de entrevistas jugosas, secciones interesantes y relatos espectaculares de autores de la talla de Tim Pratt, Carme Torras, Javier Castañeda, Yoss, Rodolfo Martínez, Lola Robles o Abel Amutxategi, entre otros.

El objetivo de esta sección es comentar los ganadores de los grandes premios de narrativa breve. El número anterior estaba dedicado a los premios internacionales, y hoy le toca el turno a los nacionales: Ignotus, Domingo Santos, Alberto Magno e Ictineu.

En el marco de la última Hispacón celebrada en Navacerrada en noviembre de 2017 se repartieron los premios Ignotus, en los que se premian obras ya publicadas. La ganadora en la categoría de mejor relato fue Cristina Jurado, con La segunda muerte del padre, publicado en la antología Cuentos desde el otro lado de la editorial Nevsky. La muerte del padre de la protagonista, con quien no tenía una relación especialmente intensa, la sume en un estado de tensión cercano a la locura, que acaba llegando al lector. Una historia de terror redonda.

En la categoría de relato traducido el ganador fue Ken Liu con el particular relato Acerca de la elaboración de libros en determinadas especies, traducido por Marcheto, y que forma parte de la cuarta antología de relatos anual de su excelente página web Cuentos para Algernon. Este relato, con un título suficientemente informativo para conocer su argumento, forma parte de un homenaje a Italo Calvino, con un estilo narrativo enumerativo y descriptivo muy particular que no me acaba de convencer, pero con un desborde de imaginación espectacular y un toque poético que lo hacen un merecido ganador, aunque debo reconocer que no soy nada neutral con Ken Liu.

La ganadora en la categoría de novela corta fue Felicidad Martínez con En tierra extraña, que forma parte de su colección de novelas cortas La mirada extraña (publicada por Sportula), que también ganó en la categoría de Antología (voy a aprovechar este momento para reclamar una categoría diferenciada entre las antologías de relatos de un mismo autor y las colecciones de relatos escritos por diversos autores, creo que hay material de calidad suficiente en cada una de las dos categorías).  La novela narra el viaje de una nueva “colmena” de una especie alienígena para colonizar un planeta desconocido y fundar una colonia gracias a su nueva reina. El punto fuerte de la historia es la recreación de las características sociales y reproductivas de esta especie. La trama es muy diversa, con variedad de puntos de vista y con raciones de acción y tensión muy bien dosificadas para crear un producto adictivo, muy difícil de dejar a medias. La historia es cruda, con poco espacio a las concesiones, y a la autora no le caen los anillos cuando ha de hacer que sus protagonistas lo pasen mal. Aunque es una historia independiente creo que se disfruta y entiende mejor con la lectura de su historia “gemela” Los dioses de Amarán.

Durante la Hispacón también se otorga el premio Domingo Santos de relato, y el ganador de este año ha sido Sergio Mars, con Ruedas dentadas de un reloj imaginario. Es un relato muy divertido con una premisa muy interesante basada en que la astrología tiene fundamentos científicos. Los astrólogos son profesionales reputados con un papel parecido al de los abogados y la fecha y hora de nacimiento debe ser el secreto mejor guardado para evitar que nadie pueda realizar tu carta astral con exactitud. El autor utiliza esta premisa para reflexionar sobre la predestinación y el libre albedrío, con un par de protagonistas que salen de la norma habitual de la sociedad que representa el autor, un astrólogo que no puede hacerse una carta astral, y una famosa cuya fecha y hora de nacimiento son conocidas. Una lectura muy recomendable, aunque creo que tenía más recorrido y que había material para hacerla más larga y convertirla en una novela corta.

En noviembre también se otorgaron los premios Ictineu en el marco de la primera Catcon. El relato ganador fue L’indigent, de Carme Torras, originalmente publicado en la antología Deu relats ecofuturistes, de Males Herbes, y que podréis encontrar en este mismo número de SuperSonic en castellano con traducción de Alexander Páez. La historia está situada en un futuro cercano, con problemas ecológicos derivados del consumismo, y, como es habitual en las obras de la autora (con las que creo que este relato guarda una relación estrecha), los robots tienen un papel muy importante. Si estáis leyendo este artículo tenéis este fantástico relato a unas páginas de distancia, así que ya estáis tardando.

El premio al mejor relato traducido fue para LS Johnson, una autora que era desconocida para mí, con el relato Vacui Magia, traducido por el jovencísimo Edgar Cotes y que apareció en la revista Catarsi nº 18. La historia, escrita en forma de pasos para realizar un sortilegio, explica cómo una bruja intenta cumplir uno de los deseos de su madre antes de que muera. Enternecedor y emotivo, aunque muy duro. Una nueva autora a tener en cuenta.

Para terminar, en diciembre se otorga el Alberto Magno, un premio que, casi siempre, es sinónimo de gran calidad. La novela ganadora fue Porque ellos heredarán la Tierra de J.A. Menéndez, un habitual en el palmarés de este premio. He leído las tres obras que ha publicado este autor, y se nota una gran evolución en su forma de escribir y en el planteamiento de las historias. El desencadenante de la trama es la investigación de una cura contra el Parkinson basada en una red neuronal artificial subcutánea denominada malla de Henderson. El artefacto funciona, pero de una manera un poco extraña. Debido a problemas de subvención la tecnología se escapa del control de su creadora y cae en las manos de una poderosa corporación internacional que la acabará distribuyendo a nivel mundial de forma gratuita.

Me ha encantado como el autor encaja todas las piezas del puzle, como domina el ritmo de la narración, aunque utilice dos tramas separadas por unos treinta años, y como consigue sorprender al lector con un par de giros imprevistos. Para ponerle una pega, yo hubiese preferido un enfoque diferente del final, más acorde con el tono general de la historia, pero la novela igualmente es genial, un premio merecidísimo.

La cosecha a nivel nacional ha sido buena, a ver qué pasará en los premios internacionales. En próximos números de la revista lo comentaremos. Salud, y buenas lecturas.

Entrevista a Carme Torras

Avui us presento una entrevista amb Carme Torras. Feia temps que la tenia planejada, però degut a la meva poca organització s'ha anat allargant fins ara. La Carme és, entre altres coses, una autora de relats i novel·les de ciència ficció molt interessant i reconeguda amb diversos premis i distincions. He tingut la sort d'assistir a un parell de les seves conferències sobre robòtica i ciència ficció. Si en teniu l'oportunitat, no us les perdeu. La seva darrera novel·la és Enxarxats, publicada per Males Herbes.

DoE: Tot i ser una autora molt reconeguda a nivell de premis i amb una carrera important potser hi ha algun lector del blog que encara no et coneix. Ens podries dir qui és Carme Torras?

CT: Sóc investigadora en robòtica i intel·ligència artificial, una professió que m'apassiona, i escriptora en construcció. Tinc sort. El meu “problema”, si és que se'n pot dir així, va ser haver d'escollir entre lletres i ciències ja al batxillerat. Jo ho volia fer tot. A la universitat vaig resquitar-me'n matriculant-me alhora de matemàtiques i filosofia i lletres. Després, la vida estudiantil, els amics i el futur professional van decantar la balança cap al cantó més tècnic, i vaig fer el doctorat en Informàtica. L'activitat en lletres ha hagut d'anar fent la viu-viu com ha pogut, però no hi renunciaria per res del món! Com va dir l’Eloi Puig: les ciències són coneixement, la tecnologia, acció, i les lletres, reflexió... I inspiració, hi afegiria jo.

DoE: Ets de les poques que vas reconèixer a Elvex, el protagonista del bloc, com al robot somiador d’Asimov. Interpreto que aquest autor va ser important per la teva afició a la robòtica? Hi ha algun altre autor/a que hagi influit en la teva obra?

CT: A les vacances escolars, em recordo llegint no només a Asimov, sinó també a Verne, Shelley, Huxley, Bradbury, Dick, Clarke, Wells... els clàssics, vaja. El meu pare era un lector cienciaferit i em va motivar molt i donar suport en l'elecció professional. Pel que fa a autors que m'han influït més recentment, n'hi ha tants, que no sabria per on començar. Hi predominen dos grups: els escriptors contemporanis de ciència ficció, majoritàriament anglosaxons (Stephenson, Morgan, Scott Card, Watson, Bacigalupi...) i els clàssics i contemporanis en llengua catalana (Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pedrolo, Carme Riera, Jaume Cabré, Maria Mercè Marçal, Imma Monsó), ja que no sols m'agrada llegir i escriure ciència ficció. Sóc força eclèctica. Durant anys, el meus autors de capçalera van ser Cortázar, Sábato, Onetti, Benedetti, Octavio Paz i Javier Marías. I no cito els autors de ciència ficció catalana, perquè no acabaria, n’hi ha un munt i d'excel·lents, tant clàssics (que tot just estic descobrint de la mà d’Antoni Munné-Jordà i Víctor Martínez-Gil) com contemporanis (només cal fer un cop d’ull a la recopilació que es fa cada any per als premis Ictineu o a la llista de cent títols del bloc Rucs Elèctrics).

DoE: A part de les d’Asimov, hi ha algun relat o novel·la relacionada amb la robòtica que t’hagi agradat molt o que t’hagi sorprès molt el seu plantejament i que voldries recomanar-nos?

CT: Tot i que la robòtica hi juga un paper secundari, m’han agradat molt “The wind-up girl” de Paolo Bacigalupi,“The diamond age” de Neal Stephenson i“The life cycle of software objects” de Ted Chiang.

DoE: A  mi també em van agradar molt. Normalment pregunto als escriptors si són metòdics o caòtics. En aquest cas no caldrà, ja que en una de les teves xerrades vaig escoltar com prepares les novel·les i, apart de veure que ets molt metòdica, em va semblar molt interessant. Ens en fas cinc cèntims?

CT: Sempre hi ha un detonant, sigui la curiositat per un tema, les ganes d’expressar un pensament o una vivència de manera entenedora, la preocupació pel futur que estem configurant amb els robots i la intel·ligència artificial, o senzillament les ganes d’aprendre a crear un personatge o una trama d’intriga. Tenir un projecte de novel·la em fa observar amb més deteniment el que m’envolta (com descriure una manera de caminar o reproduir l’essència d’un diàleg) i també és una excusa perfecta per dedicar un munt de temps a documentar-me i organitzar en carpetes els materials que em poden ser d’utilitat. Quan començo a escriure, ja sé força bé on vull anar a parar i quins seran els meus companys de viatge, però desconec el camí que faré... la motivació és descobrir-lo i fer-lo atractiu per al lector, desvetllar-li la curiositat. Contràriament al que aconsellen, no m’agrada gaire revisar el text, així que intento deixar-lo força polit a la primera. Això sí, de vegades he hagut de llençar un capítol sencer perquè no encaixava... i fa mal!, és el que més costa.

DoE: Estàs en algun moment d’aquest procés per un nou projecte?

CT: Doncs no, i ho trobo molt a faltar. Ara estic embrancada a fer uns materials per a l’ensenyament de Roboètica basats en La mutació sentimental. També m’agrada, però s’assembla massa al que faig a la feina i tinc ganes d’acabar-los per tornar a la ficció.

DoE: Alguns autors els agrada tenir la seva obra representada en un mateix univers, tot i que potser no sigui molt evident pel lector.  No he llegit tota la teva obra, però el en el que he llegit si que trobo evidències d’una certa connexió entre les històries. És correcta aquesta percepció?

CT: Més que bellugar-me en un mateix univers, el que m’agrada és teixir complicitats amb els lectors amics. A Enxarxats hi ha una picada d’ullet molt evident als qui han llegit La mutació sentimental, i l’atmosfera del relat L’indigent remet també a aquesta novel·la. Un altre tret comú a gran part del que escric, del qual m’he adonat recentment, és donar veu a personatges femenins singulars i forts, que observen, investiguen, i descobreixen el que es cou rere les aparences.

DoE: Amb el percentatge que tens d’obra premiada respecte obra publicada t’haurem de ficar el malnom de la Ted Chiang catalana. Moltes felicitats per l’Ictineu a millor relat per l'Indigent, present en l'antologia Deu Relats ecofuturistes. El tercer Ictineu ja… i a veure qué passa l’any vinent amb Enxarxats... Que se sent quan reps un premi a la teva obra com aquest, en que els lectors tenen un paper molt important?

CT: Ted Chiang! Què més voldria! Les dues novel·les curtes que he llegit d’ell, The Life Cycle of Software Objects i Story of Your Life, m’han entusiasmat. Literalment. Pel que fa a l’Ictineu, diuen que les persones s’acostumen a tot, també a rebre premis, que cada vegada els fan menys il·lusió. He de confessar que a mi m’ha passat just el contrari: aquest tercer Ictineu ha estat la bomba! Vaig fer un bot al seient i tot... no me’n sabia avenir! No sé si ha estat una injecció de pa amb tomàquet en vena, com diria un amic escriptor, però una bona injecció de moral sí que me l’ha donada, per treure hores d’on sigui i dedicar-les a escriure ficció, que darrerament ho tinc massa abandonat per raons de feina, com he dit abans.

DoE: La teva obra La mutació sentimental ha estat traduïda a l'anglès com The Vestigial Heart (crec que la traducció del títol no acaba de reflectir el sentit de la novel·la), però no com a obra de ficció, sinó com a obra de referència en una universitat. Ens en fas cinc cèntims?

CT: És el que et deia abans dels materials per a l’ensenyament de Roboètica. Als Estats Units, en els estudis tècnics universitaris, com enginyeria i informàtica, hi ha una assignatura d'ètica en la tecnologia. Cada vegada més s’hi inclouen algunes sessions o cursos sencers d'ètica en la robòtica, però hi ha una mancança de textos escrits amb aquest propòsit, i sovint es recorre a articles utilitzats en graus de filosofia, que no donen a la matèria el tractament pràctic que caldria en ensenyaments tècnics. Una editora de MIT Press es va assabentar que jo havia escrit una novel·la sobre una societat futura on cadascú té el seu assistent robòtic i on apareixen moltes de les qüestions ètiques que planteja la robòtica social i em va preguntar si estaria disposada a elaborar uns materials per a l’ensenyament de Roboètica. Per descomptat, vaig acceptar, i la novel·la s’ha traduït a l’anglès, com dius, i es publicarà el proper mes de març amb el títol The Vestigial Heart, al qual a poc a poc em vaig acostumant. Els americans identifiquen sentiments i cor, i, en canvi, “sentimental” els sona arcaic... i sí que és cert que la novel·la versa sobre sentiments extingits dels quals només en queden vestigis en una adolescent que és tornada a la vida un segle després de ser criogenitzada...

DoE: Parlant de traduccions, recentment he sabut que el relat L'indigent serà traduït i publicat en la propera edició de la revista Supersonic. Podrem esperar també una traducció al castellà de Enxarxats? (que esperem que no sigui Enredados).

CT: No, Enredados, no! Es diria Interconectados, o tindria un títol del tot diferent com La estrategia de la araña, per exemple. Tant Males Herbes com jo hem fet algun intent i m’agradaria molt que es concretés una proposta; a veure si encara es traduirà abans a l’anglès...

DoE: Toques amb èxit els dos pals, però quin format t’atrau més com a escriptora, el relat breu o la novel·la?

CT: Són dues experiències molt diferents. El relat és una bogeria que m’agafa i m’obsessiona fins que aconsegueixo plasmar-la sobre el paper amb tots els ets i uts; és semblant a muntar un puzle...cal que tot encaixi per poder passar a una altra cosa. Diria que es tracta d’un repte intel·lectual. La novel·la, en canvi, és una experiència emocional, una companyia fidel, sempre disponible; i els personatges m’acompanyen allà on vagi durant el llarg període de la seva gestació... i més enllà. De fet, els personatges de les meves novel·les són per a mi records viscuts, retalls del meu passat, de vegades més reals que persones i situacions que apareixen en els meus àlbums de fotos.

DoE: Com veus el panorama de la ciència ficció i fantasia escrita o traduïda al català?

CT: L’escrita en català està en un gran moment, no tant la traduïda. La Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia (SC²F²) ha fet una gran tasca aglutinant el munt d’actors i iniciatives sobre aquest gènere que hi ha arreu de Catalunya. Editors, traductors, llibreters, blocaires, impulsors de tertúlies, webs, revistes, programes de ràdio, festivals, jugadors de rol, dissenyadors de videojocs... tothom suma i d’aquí l’èxit de la convenció CatCon celebrada a Vilanova aquest novembre. En aquesta línia cal destacar el progressiu apropament del món acadèmic a aquest gènere dit “popular”, en bona mesura degut a la implicació de la professora Sara Martín-Alegre en les tasques de la SC²F²; entre altres coses, és l’autora de la primera traducció a l’anglès del Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo i la compiladora d’un monogràfic sobre aquest autor qui, per cert, serà l’autor homenatjat l’any 2018. I, per descomptat, el rol dels escriptors és clau, i haver recuperat la Secció de Ciència Ficció i Fantasia dins l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la mà de Ricard Ruiz Garzón,és una excel·lent notícia. Precisament, en el marc del congrés dels 40 anys d’aquesta associació, es va consensuar un decàleg per donar a aquest gènere especulatiu el gran protagonisme que ja ha assolit en altres països, especialment els de parla anglesa, com a eina d’anticipació del futur a què ens conduirà l’acceleració tecnològica actual.

DoE: I el de les escriptores? En els últims anys sembla que hi ha una reivindicació important de les obres escrites per dones. Que et semblen iniciatives de l’estil Alucinadas o La nave invisible?

CT: Em semblen imprescindibles. Vaig participar en el primer volum d’Alucinadas, que per cert s’ha traduït a l’anglès com Spanish Women of Wonder, i ja va per la quarta convocatòria. Cristina Macía amb la plataforma Lektu ha fet una gran feina, i també Cristina Jurado i Lola Robles, entre d’altres. La Nave Invisible està fent una magnífica tasca de recopilació complementària a l’anterior. Ara falta engegar iniciatives semblants en català. Anna Maria Villalonga va coordinar Elles també maten, un recull de relats negres escrits per dones, que també està tenint continuïtat. Caldria coordinar un Elles també cienciaficcionen o Elles també fantasiegen...

DoE: Contarieu amb un lector interessat. Si vols afegir alguna cosa més…

CT: Que Enxarxats pot ser un magnífic regal nadalenc, tan fantàstic con el pare Noel o els Mags d’Orient... ;) Oi apreciadíssims editors de Males Herbes?

Enxarxats - Carme Torras

Vaig tenir la sort d'intercanviar unes paraules amb Carme Torras en una de les seves conferències fa uns mesos. Quan em va comentar que a finals de maig publicaria una nova novel·la amb Males Herbes va passar a ser una de les lectures més esperades de l'any. A vegades aquest tipus d'expectació acaba sent negativa, però en aquest cas no, Enxarxats és una novel·la molt interessant i recomanable.

No us espereu trobar una novel·la amb un gran Sense of Wonder, ni amb escenes d'acció trepidants, ni amb un escenari innovador i espectacular (la història està ubicada a Barcelona al 2017). Tot i això,  sense aquests ingredients que poden semblar bàsics en una bona novel·la de ciència ficció, la Carme aconsegueix teixir una història atractiva i addictiva, basada sobretot en l'especulació científica i l'anàlisi  i amb un to seriós, rigorós i elegant.

La protagonista principal de la història és la Júlia, una professora de la universitat que acaba d'arribar d'Estats Units a la plaça que ha deixat lliure l'Ariadna, que s'ha jubilat. A l'ordinador del despatx hi troba la correspondència i els codis d'accés de la seva predecessora, i, a mesura que investiga en els seus documents es pregunta si les coses que li van passant són coincidències o tot forma part d'una gran teranyina en la que s'està enredant. Xarxes globals secretes, aplicacions predictives que encerten més del que sembla, virus informàtics impossibles d'eliminar i que envien missatges misteriosos... aquests són alguns dels ingredients d'aquesta entretinguda història.
La trama de la Júlia es va alternant amb fragments en els que l'Ariadna explica en primera persona quins moments claus de la seva vida van acabar desembocant en les investigacions que estava duent a terme.
Els robots havien d'estar presents d'una manera o una altra. En aquest cas en les investigacions de la Júlia, centrades en assistents robòtics per a alumnes que necessitin una atenció especial a l'aula. La novel·la també dóna un gran protagonisme a la part menys visible i fosca del món acadèmic universitari, i he acabat amb la sensació que l'autora ha viscut alguna experiència desagradable amb aquest tema.
També em quedo amb la sensació que la història està molt ben documentada i molt meditada. A la part final del llibre hi ha un parell d'apèndixs que ajuden en la situació d'algunes escenes, i en la documentació d'alguns dels múltiples aspectes dels que tracta el llibre.
En definitiva, una lectura totalment recomanable, que enganxa molt, plena de referències i picades d'ullet a alguns clàssics de la ciència ficció  i a anteriors novel·les de l'autora. En sentireu a parlar, segur.

Altres opinions de la novel.la: El biblionauta. 

Deu relats ecofuturistes - Diversos autors

L'any passat, en l'àmbit de la celebració del festival Cryptshow, es va fer un concurs de relats relacionats amb l'ecofuturisme. Els 5 relats guanyadors, juntament amb 5 relats que es van demanar a altres autors explícitament per aquest llibre, es van recollir en una antologia força interessant, Deu relats ecofuturistes, publicada per Males Herbes. 

Com totes les antologies d'aquest estil és molt diversa i irregular. Cada relat presenta una temàtica i un estil diferents, cosa que acostuma a ser bona per presentar una lectura variada, però també una qualitat diferent, cosa que provoca alts i baixos en la lectura. M'ha sorprès que, en general, m'han agradat més els relats que es van presentar al concurs, escrits per autors més desconeguts, que no els relats d'autors més consagrats demanats expressament per acabar de completar aquesta antologia.

Passo a comentar els relats que més m'han arribat, que han aconseguit tocar alguna cosa, ja sigui per com estan escrits o per algun detall de la trama o el plantejament que m'hagi interessat molt. La resta no ho han aconseguit, però no per això els classificaria com a mals relats.

El recull l'inicia el colpidor relat Estripaventres, de Roser Cabré-Verdiell. És el relat que més m'ha agradat. A partir del punt de vista de 7 dones de la mateixa família en el seu moment de gestació ens fa un retrat d'una societat distòpica molt estricta amb els efectes de les persones sobre el medi ambient. Un ferm candidat als Ictineu. 

Parc climàtic és l'aportació d'Antoni Munné-Jordà. En un futur llunyà un grup d'adolescents fa una visita a un parc temàtic que recrea les condicions atmosfèriques de la nostra època. Però la visita els resulta avorrida, i ja sabem que joves avorrits poden generar problemes. El plantejament és interessant, però acaba de  forma massa brusca pel meu gust.

Núria Abril, amb Equilibri ens presenta un relat una mica confús en un principi. que fa una visió d'una societat distòpica on qualsevol situació que fa que surtis de la norma es soluciona amb pastilles. La idea bàsica és força interessant, però crec que el relat està molt obert a interpretacions, m'agradaria saber realment qué és el que proposa l'autora amb el protocol 123.

Carme Torres en el relat L'indigent parla del tema que més domina, els robots, en un context relacionat amb el consumisme desaforat i el reciclatge. Escrit amb la solvència que la caracteritza, m'ha semblat que estava ubicat en el mateix univers que la seva fantàstica novel.la La mutació sentimental.

Enric Hercé utilitza les arcologies com a motiu per incloure el seu relat Estels negres en aquesta antologia, però al final ho lliga amb Carcosa i el Rei Groc, d'una forma que no m'ha acabat de convèncer del tot.

El relat que m'ha interessat més a nivell d'ambientació  i de detalls és Abocador de David Castejón, que, com molts dels altres relats, ens presenta una societat molt preocupada per les conseqüències sobre el medi ambient de les nostres actuacions, i que actua mitjançant un sistema molt exigent de sancions. El protagonista és un ric magnat condemnat a estar 40 anys desconnectat de la xarxa. Crec que aquest escenari i aquest personatge donarien per una narració més extensa.

En definitiva, una antologia força interessant, variada i amb alguns relats de molta qualitat. Em sorprèn la poca repercussió que ha tingut a les xarxes socials. Potser és la portada, que no és massa atractiva per un treball d'aquest estil. 
L'experiència es repetirà en el Cryptshow festival de 2017, però amb una temàtica diferent, els estats alterats. El termini de presentació dels relats ja està tancat, estaré pendent de la seva publicació.

Altres opinions: El biblionauta

Novedades esperadas en 2017

Cada año publico una entrada de este estilo en el blog, esta ya es la cuarta. Ya sabéis que me interesan mucho las novedades editoriales y esta es una buena forma de planificar mis lecturas, aunque luego algunos de los libros que me interesaban hace un año no haya acabado leyéndolos, ya sea por cuestión de precio de la edición digital, porque las críticas no hayan sido buenas, o mayoritariamente, porque aparecen otras historias que llaman mucho más mi atención.

Las novedades editoriales en castellano o en catalán no se hacen públicas con tanta antelación como las novedades en inglés, y por tanto estas últimas son las que van a predominar en esta entrada.
Uno de los géneros que más me gusta es la space-opera, y este año viene bien surtido. Espero terminar la trilogía de la transformación de Neal Asher, una de las que más he disfrutado en los años anteriores,  con la novela Infinity engine.


Kameron Hurley presenta en febrero The Stars are Legion, y John Scalzi inaugura en The Collapsing Empire una nueva saga de space-opera, abandonando por fin su ya desgastado universo de La Vieja Guardia.

Neal Stephenson también va a publicar este año, un tocho de 800 páginas sobre la desaparición de la magia y viajes en el tiempo, The rise and fall of D.O.D.O, escrito a cuatro manos con Nicolle Galland. Últimamente sus novelas son irregulares, pero siempre cuenta con mi buena predisposición hacia su obra.

También espero con ganas la segunda parte de una de las novelas que más me gustó este año, Luna, de Ian McDonald. Tendremos que esperar hasta marzo para saber qué se cuece en nuestro satélite, después del gran cliffhanger con el que termina la primera novela.
Tengo ciertas dudas con New York 2140, de Kim Stanley Robinson, que es capaz de lo mejor y de lo peor. Aunque seguramente acabaré dándole una oportunidad, me interesa una gran urbe inundada como escenario de una novela.

Vamos con los asiáticos. Después de haber terminado la trilogía de Remembrance of the Earth's past (cuyos dos últimos volúmenes NOVA va a publicar en español este año), necesito mi dosis anual de Cixin Liu. Tendré que esperar hasta agosto, cuando se publicará Ball lightning.


Voy a estar muy pendiente de la publicación por parte de Lee Runas de la traducción de la antología de relatos de Ken Liu, The paper menagerie, que va a ocupar un puesto de honor en mi estanteria, así como de la antología de ciencia ficción china traducida por el mismo Ken Liu, Invisible planets.
También se va a publicar la traducción de la segunda parte de su trilogía The Dandelion Dinasty, pero me da cierta pereza empezar una saga tan extensa, ni que esté escrita por uno de mis autores favoritos.


Este año he retomado la fantasía, y seguramente volveré al universo de Malaz con la segunda parte de la trilogía Path to Ascendancy, de Ian C Esslemont, Deadhouse landing. Estoy muy interesado en el universo que ha creado N K Jemisin en la trilogía The Broken Earth, de la que se va a publicar el tercer volumen, The Stone Sky. Las críticas del segundo volumen son muy favorables y pronto va a aparecer por aquí.
La obra de Adrian Tchaikovsky también me interesa, y espero retomar la saga de Echoes of the Fall con su segundo volumen, The Bear and the Serpent.


Aunque este año he leído muchas novelas y antologías de relatos escritas en castellano, ahora mismo tengo poca información sobre futuras publicaciones de autores españoles. Espero con ganas la revisión de El tercer nombre del Emperador, de Víctor Conde, pero esperaba que se hubiera publicado ya este año. También me interesa mucho la segunda parte de la saga de space-opera El eterno retorno, escrita por Pau Varela.
Este año van a publicar dos de las grandes damas de la ciencia ficción catalana: la editorial Pagés publicará la novela ganadora del Manuel de Pedrolo Estirant el fil escarlata, de Montserrat Galícia, y también tendremos nueva novela de Carme Torras, que se publicará en Males Herbes. 

Desde que tengo el blog me he aficionado a la narrativa breve, y estoy convencido que este año aparecerán gran cantidad de antologías de relatos  que valdrán la pena, como ha pasado en 2016: espero que Mariano Villarreal continúe haciendo de las suyas, Alucinadas III, Strahan con su Infinity Project, o una antología sobre Imperios galácticos editada por Neil Clarke que ya tengo en mi lector. La narrativa breve es la que acaba proporcionando sorpresas más agradables y proyectos más interesantes.

Y termino cómo he terminado las tres ediciones anteriores de esta entrada. Este va a ser el año que, por fin, se va a publicar The Winds of Winter. Soy muy fan del universo que ha creado Martin, pero si no saca ya la novela, creo que voy a acabar perdiendo interés. 
Espero que el 2017 os proporcione buenas lecturas a todos.

La mutación sentimental - Carme Torras

Nota: El comentario sobre esta novela se publicó originariamente en Fantàstik, una web especializada en la ciencia ficción publicada en catalán en la que tengo el gusto de participar.

Por suerte para aquellos de vosotros que no leéis en catalán la editorial milenio publicó la traducción al castellano, y en el enlace incluso podéis leer un fragmento de la novela para ver si os convence (si no lo consigo yo antes). No dudéis en echarle un vistazo.

En el blog Rucs elèctrics  encontrareis los resultados de una votación que lleva tiempo abierta para decidir cual es la mejor novela de ciencia ficción escrita en catalán. El podio resultante hasta el momento es bastante mediático y no me sorprendió: dos novelas de Manuel de Pedrolo y La pell freda, de Albert Sánchez Piñol. 

La que sí que me sorprendió fue la novela que estaba en cuarta posición, La mutació sentimental, de Carme Torras. Conocía a esta premiada autora barcelonina por su participación en la recopilación Alucinadas, de futura publicación en papel por Sportula, y su relato no fue de los que más me convenció, francamente. Pero  viendo los premios que había recibido y lo bien valorada que estaba por gente de cuyo criterio me fío, decidí darle una oportunidad. Gran acierto, que gran novela.

La historia se sitúa en el siglo XXII. En la sociedad ideada por Carme Torras hay avances tecnológicos muy interesantes: coches voladores, mejoras médicas, modificaciones a nivel nervioso,... pero el principal es la presencia de los ROB, ayudantes cibernéticos móviles que acompañan, guían, protegen y organizan la vida de sus PROP (propietarios) humanos. Si Asimov y sus robots os vienen a la cabeza, vais bien encaminados. La comodidad con la que han vivido los seres humanos en las últimas décadas gracias a estos aparatos (que interpreto como una evolución muy preocupante de los smartphone que llevamos todos en el bolsillo), ha provocado que su nivel de madurez emocional sea muy diferente al nuestro y que haya muy poca interacción entre ellos.

Mis últimas lecturas se caracterizaban porque contenían mucha acción, y puede que el punto pausado que proporciona La mutación sentimental sea precisamente lo que necesitaba y por eso la he disfrutado tanto. Y es que, de acción, lo que se dice acción, no hay demasiada en esta novela. Lo importante son los personajes, lo que sienten, y como nosotros vemos sus interacciones desde diversos puntos de vista.

La protagonista principal de esta historia coral es Celia, una niña de nuestro siglo que, debido a que sufría una enfermedad incurable, fue congelada hasta que la ciencia avanzase lo suficiente para poder solucionar su problema.

Una vez descongelada, Celia es adoptada por una madre inútil y matriculada en una escuela con niños como ella. El cambio en las relaciones sociales con su nueva madre y sus compañeros de clase mientras añora a su familia es seguramente uno de los puntos que más me ha gustado del libro. El otro es, como no podía ser de otra manera en este blog, que hay muchos robots en escena, interaccionando con los humanos y aprendiendo de ellos. Genial.

Orbitando alrededor de Celia encontramos al resto de los protagonistas. Leo es un joven ingeniero que trabaja en CraftER, una multinacional tecnológica presidida por el doctor Craft, otro personaje importante en la novela. El interés de ambos respecto la diferencia a nivel de sentimientos que presenta Celia, y que les permitiría crear tecnologías innovadoras se enfrontará con las motivaciones de Silvana, una antitecno interesada en sentimientos extinguidos que, en ese momento, solo presenta Celia. Las diferentes historias van confluyendo y mezclándose hasta llegar a un final bien logrado y totalmente satisfactorio para mi gusto.

Un reproche que le haría a la novela es que no acaba de desarrollar la ambientación, uno de los aspectos que más me gusta investigar en las novelas de especulación. Nos muestra pequeños detalles de la escena, pero lo que prima son los actores y sus diálogos. Bien pensado, todo es tan frío y deprimente que ya está bien que lo importante sean los personajes y su evolución, sino la novela podría caer en el aburrimiento que imagino que deben sufrir los seres humanos de ese siglo XXII ideado por la autora.

El estilo de Carme Torras no es pesado, pero si detallista, sobre todo en las partes en las que intervienen activamente los robots. Creo que es una buena novela para recomendar a aquellas personas que normalmente no están interesadas en la ciencia ficción, aquellas que a veces os miran con cara de escepticismo mientas comentan: ¿eso estás leyendo?. Encontrarán una historia muy interesante y bien estructurada, con personajes bien construidos y que seguramente conseguirá que se miren a este género con otros ojos. Y si el género os gusta, que sería lo normal si estáis leyendo este blog, no podéis tardar mucho a leer esta excelente novela.

Otras opiniones de la novela : La biblioteca del Kraken

Alucinadas

Cristina y Leticia, las dos recopiladoras

Alucinadas es un proyecto encabezado por Cristina Jurado y Leticia Lara consistente en la publicación de una antología de relatos de ciencia ficción escritos exclusivamente por mujeres. Voy a ser sincero y admitir que en un primer momento no encontraba demasiado sentido a la iniciativa y era un poco escéptico (¿y porqué no autores barbudos, o miopes, o con sobrepeso? Vaya...me estoy definiendo). 

Posteriormente repasando mis estanterías, las físicas y las virtuales (por no hablar de las entradas en el blog), detecté que la presencia de autoras femeninas era casi inexistente. No ha sido un acto premeditado ni consciente a la hora de escoger lecturas a lo largo de los años, por tanto interpreto que la presencia femenina en el género es mucho menor (no me atrevo a aventurar una hipótesis del porqué) y iniciativas como esta pueden servir para que nuevas autoras se atrevan con el género y que las que se atreven sean más conocidas. Así que aparcadas quedan mis reticencias iniciales, un aplauso para la iniciativa y vamos ya con los relatos, que es lo que realmente vale la pena.

El primer relato es La Terpsícore de  Teresa P Mira de Echeverria (o Esther Píscore según Les Luthiers: lo siento no he podido evitarlo y menos siendo la autora argentina). Es el relato ganador de la convocatoria realizada para participar en la antología, aunque a mí es el que menos me ha convencido. El planteamiento es muy interesante ( la reunión de diversas versiones de una misma persona en diferentes líneas temporales), está bien escrito, pero se le escapa de las manos, creo que es demasiado ambicioso.

Me ha sorprendido el hecho que diversas autoras han optado como telón de fondo de sus relatos la expansión del ser humano por el universo y la colonización de nuevos mundos con sus diferencias ecológicas y culturales. En este grupo de relatos que me ha gustado bastante incluiría a Felicidad Martínez con La plaga (un relato de aventuras muy entretenido relacionado con la ecología planetaria),  Laura Ponce con La Tormenta (parecido al anterior pero con un fondo más interesado en las relaciones humanas y el sentimiento de pérdida) y Yolanda Espiñeira con El método Schiwol (en el que también toca el tema de la neuroquímica asociada a los interrogatorios). 

Mención aparte en este grupo merece Lola Robles con Mares que cambian. El worldbuilding del planeta donde transcurre la acción es muy interesante y prometedor: castas relacionadas con los cambios de sexo y la intersexualidad, la especie humana sembrada en el espacio por una especie alienígena, culturas humanas muy diferentes...Me ha encantado. Creo que esta ambientación da para una narración más larga, o como escenario para una recopilación de relatos. Ojalá la autora se anime, me he quedado con ganas de más.

Otro de mis relatos favoritos (no podía ser de otra manera en este blog) es el provocador Casas rojas, de Nieves Delgado. La autora se atreve a plantear un uso de los robots, el sexual, con el que Asimov no se atrevió. El pobre Elvex se ha movido inquieto en sueños mientras yo leía este relato. 

También ambientado en un futuro más o menos cercano está Techt de Sophia Rei. La premisa del relato es una evolución del lenguaje enfocada a su simplificación máxima. El protagonista es de las pocas personas que domina el lenguaje tal y como nosotros lo conocemos debido a su trabajo, consistente en ayudar a transformar las obras escritas en productos audiovisuales. Un buen relato, deprimente para cualquier persona a quien le guste la lectura.

El punto cyber-punk de la antología va a cargo de Layla Martínez con Bienvenidos a Croatoan. El relato tiene como base nuevas drogas de diseño que ayudan a vivir experiencias que realmente no se han tenido, con un Madrid muy desmejorado como telón de fondo. La historia está bien planteada pero no me ha acabado de gustar la resolución. Tampoco podía faltar un relato relacionado con la manipulación genética, y Marian Womack con Black Isle ocupa este nicho. Un relato pausado, tranquilo, que va incrementando interés hasta que llega a un final que deja demasiadas cosas en el aire. 

Carme Torras presenta un relato con una estructura muy interesante y con un final sorprendente,  Memoria de equipo, al que yo no calificaría de ciencia ficción (algo de tecnología relacionada con realidad virtual, pero un poco pillada por los pelos su inclusión en la antología, aunque el relato me ha gustado).

En resumen: una recopilación muy variada, con muchos relatos interesantes y de calidad y, sorprendentemente, ninguno que puntuaría con mala nota. Lógicamente no todos me han gustado por igual, pero los que no me han convencido no ha sido por la historia o su planteamiento, sino por su final, que en la mayoría de los casos es demasiado abrupto y deja demasiadas cosas sin explicación. 

Francamente esta antología no tiene nada que envidiar a otras antologías recientes más "profesionales" como Mañana todavía o Terra Nova 3. Podéis adquirirla en la plataforma lektu a partir de un euro (un auténtico regalo), y si quereis conocer un poco más a Leti y Cristina y sus motivaciones Alexander Paez las entrevistó en su blog recientemente.