Saga de la Tierra Moribunda - Jack Vance

Después de leer el ciclo de Tschai me quedé con ganas de leer más historias de Jack Vance, un autor del que había leído poca cosa de su enorme producción. Me he decidido, gracias a varias recomendaciones, por La saga de la Tierra Moribunda, formada por cuatro libros con estructuras y características diferentes, escritos en un intervalo de tiempo muy largo, de más de treinta años. En castellano las publicó a mediados de los ochenta Ultramar, con traducción de Domingo Santos.

Jack Vance es un autor algo peculiar. Su capacidad de crear mundos, personajes y universos es espectacular, pero no consigue hacerlos brillar del todo creando una historia que vaya a conjunto. Tiene muchas sagas, de las que solo he leído tres, y en todas me quedo con la sensación que desaprovecha escenarios para explicar historias cortas, enlazadas más o menos, pero siempre en aventuras muy episódicas y fragmentadas, con poca profundidad. Si me permitís la analogía, son más importantes las side-quests que el objetivo principal del juego.

Las he disfrutado las tres, cada una a su nivel, pero siempre me he quedado con una sensación agridulce. De momento esta es la que más me ha gustado del autor, gracias a su tono humorístico y a alguno de los personajes, bastante entrañable.

El escenario es nuestro planeta, pero dentro de millones de años. El Sol, de color rojo, se está apagando, y la Luna ha desaparecido. La civilización y la técnica ya no existen, y en las ruinas de las culturas antiguas sobreviven seres humanos en un tipo de sociedad que podríamos clasificar de medieval. La magia, basada en hechizos que se tienen que memorizar y en objetos mágicos, tiene una relevancia muy importante en la vida de los habitantes del planeta, así como las religiones de un tono más bien catastrofista. 

El primer libro es La tierra moribunda, formada por seis relatos diferentes, con algunos personajes coincidentes, pero en el fondo, poco relacionados. Son historias divertidas y entretenidas, algunas con un final que me ha sorprendido, y que sirven para conocer el escenario y las características de la magia y de los restos de tecnología que aún funcionan. 

La mezcla de fantasía y ciencia ficción con un toque pulp es muy interesante y da mucho juego al autor. Me han hecho mucha gracia los nombres de los hechizos, me han recordado a buenos momentos pasados jugando a juegos de rol. El tono de las historias se ha definido como picaresco, un término un poco antiguo, con el que estoy de acuerdo, tanto en la acepción de la persona del pícaro, de la que hay muchos representantes entre los personajes, como en el que hace referencia al punto picante de erotismo, que siempre está presente en los relatos cuando interviene alguna mujer en la historia.

Le había criticado a Vance la poca presencia de personajes femeninos y lo irrelevantes que eran en sus obras anteriores. En esta primera novela, las mujeres tienen más protagonismo y más peso en la trama, pero en las siguientes esto cambia y la presencia femenina todavía es básicamente como objetivo sexual del protagonista masculino de turno, y poca cosa más. 

En el segundo libro, Los ojos del Sobremundo, aparece el personaje más importante de esta saga, Cugel el astuto, un ladronzuelo egoísta, con carisma pero sin escrúpulos. Digamos que su apodo no es un spoiler, ya que es cierto que a veces se sale con la suya, pero también le toman mucho el pelo. El tono de las historias cambia, y el humor tiene mucha más presencia e importancia. Algunas personas que me recomendaron la saga me comentaron que había influido claramente en la obra de Pratchett. Después de leer el primer libro pensé que era una exageración, pero las aventuras de Cugel sí que podrían desarrollarse perfectamente en el Mundodisco. 

Para poder saldar una deuda que ha contraído con Iucounu, el Mago Reidor, Cugel es transportado mágicamente hacia un continente muy lejano para encontrar un objeto codiciado por el hechicero, unas lentillas mágicas del sobremundo. Una vez cumplida su misión y a través de varios relatos bastante divertidos, seguiremos sus aventuras y desventuras en el viaje de regreso hasta la villa de Iucounu, ya que, debido a que el hechicero le ha infectado con un parásito alienígena (sí, surrealista, pero da mucho juego), no puede evitar regresar si quiere sobrevivir. Cugel es un personaje peculiar y mezquino al que acabas cogiendo cariño, aunque es un mentiroso, asesino, manipulador y extorsionador sin ningún tipo de escrúpulo o remordimiento. Debo reconocer que en ocasiones me ha sorprendido por la forma tan expeditiva que tiene de solucionar sus problemas, incluso después de haber leído varias de sus aventuras. 

El tercer libro es La saga de Cugel,  que empieza justo en el momento en el que acaba el segundo, aunque fue escrito muchos años después. La estructura es muy parecida al anterior, relatos relacionados en los que seguiremos las aventuras de Cugel en un viaje de regreso a la zona habitual donde lleva a cabo sus actividades. He tenido la sensación que se nota la diferencia entre los dos libros y que Vance es ya un escritor más maduro. Los relatos son más elaborados y largos, y seguramente este es el mejor de libro de toda la saga. Cabe destacar los relatos en los que Cugel aprende a cuidar de los grandes gusanos marinos que arrastran a los barcos mercantes, ya que el viento en esta tierra moribunda es poco potente. También me han gustado los objetos mágicos que Cugel va adquiriendo en sus viajes, como no, de forma ilícita, y que dan mucho juego en la narración. El final ha sido un poco anticlimático; entiendo que el personaje no da para una culminación épica de su historia, pero me ha dejado un poco frío.

 

La última novela de la saga es Rhialto el prodigioso. Encontraremos solo tres historias protagonizadas por una caterva de magos peculiares, egoístas y sin muchos escrúpulos, como casi todos los habitantes de este universo. Las tramas son menos interesantes que las de la saga de Cugel, pero es un libro entretenido y con momentos bastante divertidos. 

Una vez terminada la lectura me ha sorprendido la elección de la Tierra como centro neurálgico de estas historias tan rocambolescas. Cuadraría mucho más en cualquier universo imaginario, ya que los protagonistas se ven involucrados en viajes en el tiempo, visitas a dimensiones paralelas, viajes interestelares... si hubiese encontrado algún guiño en la narración a la geografía o historia de nuestro planeta lo hubiese entendido, pero no ha sido el caso. 

Es una saga muy heterogénea y con relatos poco conectados entre sí, por lo que yo os recomiendo la lectura de los dos libros protagonizados por Cugel, los otros solo os los recomendaría si estáis realmente interesados en este universo y sois completistas, como es mi caso. Recomiendo especialmente la lectura a los fans de Pratchett, descubriréis unas historias que claramente han influido en su obra, especialmente la última, protagonizada por los magos. Me ha sorprendido gratamente encontrar varios detalles de la historia que me han recordado a historias posteriores de autores de mucho renombre. Creo que es el caso de aquellas pequeñas ideas de un autor que florecen en las mentes de otros, desarrollándose y siendo mucho más relevantes en otra historia que la idea original. 

Por mi parte, sigo interesado en este escenario y ya me he agenciado Songs of the dying earth, una antología de relatos organizada por George R.R. Martin y Gardner Dozois en la que varios autores interesantes como Gaiman, Simmons, Resnick, Silverberg o el propio Martin escriben historias situadas en este universo tan peculiar. La tengo en inglés y últimamente me da cierta pereza leer en este idioma, pero espero que pronto aparezca por aquí.

Nación - Terry Pratchett

Un poco más y me descuido la ración anual de Pratchett. Me voy dosificando sus novelas, porque me gusta mucho como autor, pero en exceso me empalaga. Hoy me he decidido por Nación, la última novedad de este fantástico autor publicada en catalán por Mai Més, con traducción de Lluís Delgado y una portada espectacular de Marina Vidal.

Creo que es el primer libro que he leído de Pratchett fuera del Mundodisco. Es una historia muy diferente a lo que me esperaba, lo reconozco, pero la he disfrutado mucho. Me ha sorprendido que el sentido del humor tan característico de este escritor esté presente, pero no es tan protagonista, es más sutil y mucho menos absurdo que el de las historias ubicadas en Anth-Morpock. Sin embargo, he echado alguna carcajada ruidosa durante la lectura, sobre todo en la parte final de la novela.

La historia está ubicada en una isla del pacífico, la Nación, habitada por un clan de nativos, que es arrasada totalmente por la acción de una ola gigante. Los protagonistas principales son dos jóvenes adolescentes muy diferentes, que se encontrarán en una situación muy comprometida y tendrán que cambiar y madurar rápidamente para poder sobrevivir. Por un lado, encontraremos a Mau, un joven perteneciente a la Nación que había viajado a una isla cercana donde los jóvenes de la tribu realizaban el ritual para transformarse en hombres de pleno derecho. La ola le pilla en plena mar, en el viaje de regreso después de haber completado el ritual y se encuentra con la hecatombe.

Mau ve como todo lo que conoce y en lo que creía ha desaparecido, y su forma de enfrentarlo es trabajando al máximo para intentar salvar lo poco posible, y volviéndose muy escéptico con los Dioses que han permitido esta desgracia. Por otro lado, encontramos a Daphne (no es su nombre verdadero, pero si es ella quien lo ha escogido, es el que voy a utilizar en esta entrada), una chica inglesa de la nobleza que ha crecido en un entorno muy protegido, y que se encuentra viajando en un barco, la Dulce Judy, que es arrastrado hasta el centro de la isla por la ola gigante, y del cual ella es la única superviviente. Mau y Daphne se encuentran, interactúan, intentan comunicarse y sobrevivir a las circunstancias tan adversas que les ha tocado vivir. En un principio la historia parecía decantarse por un romance adolescente en un escenario idílico y fruncí el ceño, pero pronto la cosa cambia. Otros supervivientes del gran archipiélago del que formaba parte la Nación llegan a la isla siguiendo la columna de humo proveniente de la hoguera que nuestros protagonistas han logrado encender.

Los recién llegados no son de mucha ayuda en un principio, están malnutridos, cansados, heridos y llevan con ellos a gente muy vulnerable, como ancianos y bebés. Sin quererlo, los dos jóvenes se encuentran liderando un grupo numeroso, sin experiencia, pero con mucho carácter y decisión. 

Es una historia adictiva, muy entretenida y que tiene un par de giros en el argumento que me han sorprendido. Me ha gustado porque tiene varias capas de lectura. Por un lado, puedes disfrutar de la experiencia de Daphne y Mau en estas circunstancias tan difíciles. Da mucho juego el choque cultural de los dos protagonistas, que estaban acostumbrados a seguir unas normas rígidas, pero que ahora, sin guías, tendrán que improvisar. Por otro lado, tiene mucho peso en la trama la crítica, humorística, pero dura, como acostumbra el autor, a las creencias ancestrales, las costumbres y tradiciones de los pueblos, y el mantenimiento del poder por quienes lo ostentan.

También creo que es una historia rompedora, ya que muestra que en los momentos de dificultad los grandes pilares de la sociedad, como los roles de género, las tradiciones y las religiones no tienen demasiada importancia, y aferrarse a ellos incluso puede ser contraproducente. Me ha parecido muy divertido cómo Pratchett ridiculiza algunas instituciones británicas muy importantes, como la corona o el British Museum, y también cómo humaniza a algunos animales de la isla, dándoles una personalidad y unos objetivos.

En fin, todo un descubrimiento. Me ha gustado mucho conocer a Pratchett fuera del Mundodisco. Una historia divertida, entrañable, tierna y emotiva que os  recomiendo sin lugar a dudas.

Nació - Terry Pratchett

Una mica més i em descuido la ració anual de Pratchett. Em vaig dosificant les seves novel·les, perquè m'agrada molt, però en excés m'embafa. Avui m'he decidit per Nació, la darrera novetat publicada per Mai Més d'aquest fantàstic autor, amb traducció de Lluís Delgado i una portada espectacular de Marina Vidal.

Crec que és el primer llibre que he llegit de Pratchett fora del Discmon. És una història molt diferent del que m'esperava, ho reconec, però l'he gaudit molt. M'ha sorprès que el  sentit de l'humor tan característic d'aquest escriptor hi és present, però no és tan protagonista, és més subtil i molt menys absurd que el de les històries ubicades a Anth-Morpock. Tot i això, he fet alguna riallada sorollosa durant la lectura, sobretot en la part final de la novel.la. 

La història està ubicada en una illa del pacífic, la Nació, habitada per un clan de nadius, que és arrasada totalment per l'acció d'una onada gegant. Els protagonistes principals són dos joves adolescents ben diferents, que es trobaran en una situació molt compromesa i hauran de canviar i madurar ràpidament per poder sobreviure. D'una banda, trobarem en Mau, un jove pertanyent a la nació que havia viatjat a una illa propera on els joves de la tribu realitzaven el ritual per a transformar-se en homes de ple dret. L'onada l'enxampa en el viatge de retorn desprès d'haver completat el ritual i es troba amb l'hecatombe provocada per l'onada. 

En Mau veu com tot el que coneix i en el que creia ha desaparegut, i la seva forma d'enfrontar-ho és treballant al màxim per intentar salvar el poc que sigui possible, i tornant-se molt escèptic amb els Déus que han permès aquesta desgràcia. D'altra banda, trobem la Daphne (no és el seu nom veritable, però si és ella qui l'ha escollit, és el que utilitzaré en aquesta entrada), una noia anglesa de la noblesa que ha crescut en un entorn molt protegit, i que es troba viatjant en un vaixell, la Dolça Judy, que és arrossegat fins ben bé el mig de l'illa per la gran onada, i del qual ella és l'única supervivent. En Mau i la Daphne es troben, interactuen, intenten comunicar-se i sobreviure a les circumstàncies tan adverses que els hi ha tocat viure. En un principi la història semblava que es decantaria per un enamorament adolescent en un escenari idíl·lic, i vaig arrufar la cella, però ben aviat la cosa canvia. Altres supervivents del gran arxipèlag del qual formava part la Nació arriben  a l'illa seguint la columna de fum provinent de la foguera que els nostres protagonistes han aconseguit encendre. 

Els nou arribats no són de gaire ajuda en un principi, estan malnodrits, cansats, ferits i duen amb ells gent molt vulnerable, com ara ancians i nadons. Sense voler-ho, els dos joves es troben liderant un grup nombrós, sense experiència, però amb molt caràcter i decisió. 

És una història addictiva, molt entretinguda i que té un parell de girs en l'argument que m'han sorprès. M'ha agradat perquè té diverses capes de lectura. D'una banda, pots gaudir de  l'experiència de la Daphne i en Mau en aquestes circumstàncies tan difícils. Dona molt de joc el xoc cultural dels dos protagonistes, que estaven acostumats a seguir unes normes rígides, però que ara, sense guies, hauran d'improvisar. D'altra banda, té molt pes en la trama la crítica, humorística, però dura, com acostuma l'autor, a les creences ancestrals, els costums i tradicions dels pobles, i el manteniment del poder per aquells que l'ostenten. 

És una història trencadora, ja que mostra que en els moments de dificultat els grans pilars de la societat, com els rols de gènere, les tradicions i les religions no tenen massa importància, i aferrar-s'hi fins i tot  és contraproduent.

M'ha semblat molt divertit com Pratchett ridiculitza algunes institucions britàniques molt importants, com la corona o el British Museum, i també com humanitza a alguns animals de l'illa, donant-los-hi una personalitat i uns objectius. 

En fi, tot un descobriment. M'ha agradat molt conèixer Pratchett fora del Discmon. Una història divertida, entranyable, tendra i emotiva que us recomano sense cap mena de dubte. 

Segador - Terry Pratchett

Quan llegeixo Pratchett sempre em pregunto per què no llegeixo més sovint Pratchett. Els seus llibres estan plens d'enginy i diversió, humor intel·ligent i humor absurd, ironia i crítica social, amb personatges fantàstics i entranyables que passen penúries i tràngols en un escenari espectacular, el Discmon.

Els gaudeixo molt, però sempre em passa que hi ha un moment en el qual les situacions es tornen tan exagerades, esbojarrades i increïbles que em saturen una mica i, tot i que els llibres m'agradin, els recomani i en faci proselitisme, sempre em costa tornar a agafar una nova història situada en aquest escenari. Sé que aquesta és la meva relació amb l'autor i, per tant, me'l vaig dosificant en les mesures que em convenen, un parell o tres de novel·les a l'any com a màxim. Algunes de les sagues que l'autor ha situat en aquest fantàstic escenari em motiven més que altres. De moment les meves novel·les favorites són les de la Guàrdia i les de la MORT, la segona història de la qual, Segador, és l'objectiu de l'entrada d'avui.

La premissa de la novel.la és que la MORT desapareix i deixa de fer la seva funció. Les dinàmiques naturals de creació i destrucció, el cicle de la vida, l'ordre natural de les coses, totes aquestes coses filosòfiques, vaja, es veuen alterades. I això provoca molts desajustos a la ciutat d'Ankh-Morpork. Per intentar arreglar-los hauran d'unir esforços un reguitzell d'habitants de la ciutat: mèdiums, mags, sacerdots i un conjunt de no-morts força especial i divers. I un bibliotecari en forma de simi, com sempre. 

He llegit relativament poc de Pratchett, però em quedo amb la sensació que les premisses en els seus llibres no són massa importants, i que li serveixen de base per construir una història en la qual reparteix a tort i dret a diversos conceptes (en aquest cas al consumisme i als seus temples icònics, a com les noves tecnologies provoquen que es perdin oficis i tradicions, al gènere de terror ...) i que li permet ubicar situacions molt hilarants amb aquell sentit de l'humor tan especial que el caracteritza. A casa em miren de forma estranya quan estic llegint i ric en veu alta. No hi estan acostumats, em costa molt, però amb Segador m'ha passat diverses vegades. Tot i això, he de dir que potser és el llibre en el qual l'autor ha mostrat més tendresa amb els personatges, i la relació entre la senyora Escapular i el bo d'en Bill Porta és entranyable.

És tot un luxe que Mai Més estigui publicant aquests llibres en català amb una edició tan cuidada i homogènia amb les espectaculars portades de Marina Vidal i la traducció, suposo que complicadíssima, d'Ernest Riera. No obstant, vull tenir unes paraules amb el traductor, perquè ha decidit traduir el nom d'un dels personatges que és un llop-home (no pregunteu) i que en anglès s'anomena Lupine, com a Llobera. No se m'acut perquè ha triat aquesta opció, me'n venen moltes altres adients al cap. Com alguns ja sabeu, aquest és el meu cognom. No m'havia passat mai llegir-lo tants cops en un llibre de narrativa, amb un personatge que fa coses molt estranyes. Ha estat una experiència ben curiosa, a afegir al gaudi que m'ha provocat la lectura.

En fi, que no puc fer més que recomanar-vos la novel.la. Soc molt fan de com estructura els llibres, de les notes aclaridores (?) a peu de pàgina, de la bogeria dels mags, de l'aparició dels personatges recurrents, de l'escenari com una cosa viva dins la història... Estic segur que ben aviat tornarem a parlar del Discmon per aquí.

Morth - Terry Pratchett

Ja vaig comentar en l'entrada que vaig fer de Guàrdies! Guàrdies! que vaig entrar amb mal peu en l'univers del Discmón de Terry Pratchett. Sense fer cas a les recomanacions, vaig començar pels dos primers llibres, soc tossut de mena en aquestes coses, i no em van acabar de convèncer. Vaig pensar que aquest estil d'humor i aquest escenari no estaven fets per mi i no vaig llegir res més de Pratchett fins que van aparèixer els il·luminats de Mai Més i van començar a publicar-los en català en la col·lecció Refugi A'Tuin, amb Ernest Riera com a traductor i  portades de Marina Vidal. 

Vaig decidir donar una oportunitat al projecte, tot i que amb una mica d'escepticisme i amb unes expectatives no gaire altes. I vaig gaudir moltíssim. Em declaro un convers, i per això avui us presento el tercer llibre que he llegit de la col·lecció, Morth.

Un dels grans encerts d'aquest projecte editorial  des del meu punt de vista és com han planificat la presentació de les diferents vies d'entrada al Discmón, tot proposant un tastet a les diferents "sagues" escrites en aquest univers; primer la de la Guàrdia, després la de les Bruixes, i ara la de la Mort. 

Tot i això, el protagonista principal del llibre no és l'icònic esquelet amb túnica i dalla, sinó en Morthimer, un jove sense ofici ni benefici que acaba convertint-se en el seu aprenent. Sense tenir massa ganes ni preparació en Morthimer acaba rellevant la MORT en la seva feina, ja que aquest ésser immortal està passant una petita crisi existencial (o no existencial?) i necessita un petit recés per gaudir de temps lliure. Cada cop dóna més confiança a en Morthimer que acaba embolicant la troca quan salva del seu destí a una princesa de la qual està una mica encapritxat i afecta la continuïtat de l'existència. Es desencadenen llavors una sèrie d'esdeveniments amb ritme frenètic, amb moments molt divertits i algunes reflexions molt interessants. El llibre és  farcit de detalls i de referències, cal una lectura atenta per gaudir-ne en la seva plenitud, tot i que el que apeteix és devorar-lo sense parar.

En fi, que us el recomano sense cap mena de dubte. Aquest univers tan ampli permet a l'autor tocar els temes que li vinguin de gust en aquell moment. En aquest cas el determinisme, la mort, i la importància de les decisions que prenem. En tants llibres escrits i amb tantes temàtiques diverses, de moment el R2D2 del Discmón no sé si és la MORT o si  té forma d'orangutan. Ho descobriré en les següents lectures. 

El proper llibre de la col·lecció, Deus Menuts, enceta una nova saga dins del discmón, la de les antigues civilitzacions. Més endavant apareixerà El color de la màgia, pel qual tinc molta curiositat, ja que ara el llegiré "quan toca". En parlarem per aquí amb tota seguretat.

Guàrdies, Guàrdies - Terry Pratchett

No he estat mai gaire amant dels llibres que utilitzen l'humor en els gèneres de la fantasia i la ciència ficció. En productes audiovisuals encara m'hi puc enganxar una mica, en llibres em costa molt. Fa uns anys vaig voler provar de llegir alguna cosa de Terry Pratchett, un autor del qual n'havia sentit meravelles. Com que soc completista (i una mica tossut) vaig voler començar la llarga llista de novel·les ubicades en el Discmón pels primers volums publicats, sense fer cas a les recomanacions, fins i tot les del mateix autor. 

No vaig connectar ni amb El color de la màgia ni amb La llum fantàstica, les dues primeres novel·les.  Els recordo com llibres desordenats, poc organitzats, un seguit d'escenes inconnexes i situacions rocambolesques. Sí que hi ha moments divertits, alguns personatges interessants i referències plenes d'ironia al món del gènere fantàstic, però no em van convèncer. Els vaig acabar, però no vaig voler continuar amb altres històries d'aquest univers.  Not my cup of tea, vaig pensar, no sempre es pot coincidir amb l'opinió majoritària. 

Quan l'editorial Mai Més va anunciar que publicarien l'obra de Pratchett en català amb traducció d'Ernest Riera i il·lustracions de Marina Vidal em vaig alegrar pel que implicava per la literatura de gènere en català, però després de la meva experiència lectora em mirava amb un cert escepticisme les manifestacions de joia i alegria que vaig veure a les xarxes socials. Tot i això, aquesta editorial s'ha guanyat un vot de confiança en els seus projectes, i veient que no començaven pel primer llibre sinó que encetaven dues de les diverses sagues més o menys connectades presents en aquest univers literari, la de la Guàrdia Nocturna i la de Les Bruixes, vaig decidir tornar a provar Pratchett amb una de les seves novel·les més ben valorades: Guàrdies! Guàrdies!

I que bé m'ho he passat. No puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. Tots els retrets que he fet de les primeres novel·les queden solucionats en aquesta. Fa la sensació que tot està molt ben pensat i organitzat i les peces encaixen com en un mecanisme de rellotgeria. Els personatges de la Guàrdia nocturna són fantàstics, des del capità descregut passant pels seus subordinats pispes i borratxins fins al jove recluta innocent ple de bones intencions. La resta de personatges no es queden enrere: el pelut bibliotecari de la universitat, el maquiavèl·lic patrici de la ciutat, els despistats membres de la lògia que origina tot el desori o la descomunal aristòcrata criadora de dracs domèstics. Tots estan molt ben perfilats i tenen una forta personalitat pròpia, fet difícil quan utilitzes tants personatges diferents en una novel·la tan curta. El fet que l'acció estigui situada en un sol escenari, la fantàstica ciutat d'Ankh-Morpork, gairebé un personatge en ella mateixa, ajuda a la concreció de la història.

És un llibre divertídissim, amb escenes i comentaris que desperten un somriure silenciós, però també altres que provoquen riallades en veu alta, cosa que a mi em costa molt quan llegeixo (a casa em miraven amb sorpresa). 

M'ha encantat com Pratchett utilitza la ironia i la paròdia per reflectir en el seu món màgic situacions habituals de la nostra societat, com el populisme, el deixar fer de la societat davant els abusos dels poderosos i com aquests fan tot el possible per adquirir o mantenir el poder. També cal destacar les referències a altres obres de fantasia o de la cultura popular. 

En definitiva, un llibre molt divertit, amb humor intel·ligent i moments d'acció, intriga i misteri que, juntament amb un elenc de personatges inoblidables completen un còctel que no puc fer res més que recomanar-vos.

En fi, que rectificar és de savis. He caigut del cavall com Sant Pau i ara soc un convers i vaig cridant el seu nom pels racons. Per reis he demanat Igualtat de ritus, i ja estic reservant un espai als meus prestatges per fer lloc a l'acolorida col·lecció Refugi A'Tuin. Aniran apareixent per aquí.

Altres opinions de la novel·la: La biblioteca del Kraken, El biblionauta, Les rades grises.