La terra de la pluja amarga - Wu Ming-yi

Quan vaig llegir ja fa uns anys L'home dels ulls compostos, de Wu Ming-Yi, ja vaig comentar que el més interessant de la narrativa d'aquest autor és el camí, no la destinació on arribes. La seva prosa és pausada, reflexiva, i dona poca importància al tòpic introducció-nus-desenllaç d'històries més clàssiques. Crec que la seva intenció és que descobrim moments importants de la història dels personatges, sense que acabem de conèixer tota la seva trajectòria. A més a més, dona molta informació de l'hàbitat on es desenvolupa l'acció, les espècies que hi habiten, la seva classificació, les seves característiques... fets que a un lector no avesat a la terminologia científica, el pot desanimar.

Tot i que no sigui un llibre que m'atreveixi a recomanar a tothom, ni als lectors habituals del blog, a mi sí que m'interessa molt el que explica aquest fantàstic autor Taiwanès. És per això que quan em vaig assabentar que Chronos publicava la seva col·lecció de relats La terra de la pluja amarga, amb traducció de Mireia Vargas i il·lustracions del mateix autor, va pujar llocs ràpidament a la pila de lectures.

El llibre està format per sis relats, amb protagonistes diferents, tot i que a vegades les històries s'encavalquen i alguns personatges apareixen més d'una vegada, i fins i tot hi ha alguna història relacionada amb L'home dels ulls compostos. Tot i que siguin bastant independents, hi ha diversos aspectes que les agermanen. D'una banda, la ubicació, l'illa de Taiwan, i la importància que dona l'autor a la preservació de la seva biosfera.

D'altra banda, la idiosincràsia dels personatges, tots molt diferents, però tallats pel mateix patró pel que fa a les seves obsessions respecte a algun tipus d'ésser viu de la fauna i la flora de l'illa de Taiwan. Trobarem científics destacats, aficionats naturalistes, autistes amb capacitats extraordinàries, escaladors d'arbres, aventurers... però tots amb una obsessió molt marcada. En alguns moments m'he sentit una mica identificat com a naturalista i excursionista.  L'altre aspecte que tenen en comú, tot i que crec que l'autor no acaba de treure'n el suc, és l'existència d'un virus informàtic, l'Esquerda, que, quan una persona mor, fa arribar l'accés a tots els seus arxius digitals a un familiar o un amic proper. Aquesta podria ser la part més de gènere fantàstic del llibre, però no apareix en tots els relats, i crec que l'autor ho podria haver explotat més.

No us diré que he devorat els relats de la col·lecció, més aviat els he paladejat. He llegit una història breu cada dia, crec que una dosi més elevada d'aquest tipus de narració tan obsessiva i en el fons una mica pessimista, ja que les obsessions es persegueixen, però no s'atrapen, pot arribar a cansar. Com he dit al principi de l'entrada, no m'atreveixo a recomanar-la a tota mena de lectors, tot i que jo l'he gaudit molt. Ara bé, si us interessa la natura i la seva conservació, és un llibre que heu de llegir sense cap mena de dubte. També us el recomano si us agrada l'obra de Richard Powers, autor que jo he descobert aquest any, ja que les històries tenen molts paral·lelismes, i me l'ha evocat en molts moments. 

En l'epíleg fa referència al concepte Liternatura, que he de reconèixer que desconeixia, tot i haver llegit diversos llibres que encaixarien amb la seva definició. Llegint sempre s'aprenen coses noves... En fi, jo he gaudit molt del viatge, i continuaré pendent de les obres que publiqui Wu Ming-Yi. Us recomano que us atreviu a donar-li una oportunitat.

L'home dels ulls compostos - Wu Ming-Yi

Fer les sinopsis de les novel·les crec que ha de ser una de les tasques més difícils del món editorial. Em molesta molt quan expliquen massa aspectes de l'argument i encara més que facin spoilers. La de la novel·la que comentaré avui, L'home dels ulls compostos, de Wu Ming-yi, publicada per Chronos amb traducció de Mireia Vargas, és totalment el contrari; es queda curta. No ho faig mai, però avui la copiaré:

"L'Alice ha perdut el marit i el fill en un accident a la muntanya i ja no té esma per viure. L'Atrie s'ha de fer a la mar per complir amb el ritu dels segons fills de l'illa de Wayo-wayo. Ambdós semblen condemnats a morir, però una catàstrofe mediambiental a la costa de Taiwan provocarà que es coneguin. Aquesta trobada donarà un nou sentit a les seves vides."

És impossible que amb tan poques línies es pugui copsar la gran riquesa de trames secundàries i de detalls que té aquesta història, que crec que és el factor que ajuda més al seu gaudi.  Potser m'equivoco, però tinc la sensació que els seus editors tenien molt clar que el llibre tindria molt èxit pel boca-orella, i que només feia falta que algunes persones el llegissin perquè s'anessin estenent les recomanacions.

No vull entrar en massa detalls de l'argument, però sí que vull avisar als futurs lectors i lectores que el llibre presenta una barreja d'estils, veus i temàtiques força arriscada. D'una banda, és un clam naturalista i ecologista i critica com ens estem entossudint a fer malbé l'únic racó de l'univers on podem viure, de moment. D'altra banda, hi ha moltes parts que són històries costumistes i mostren la quotidianitat dels personatges, però m'han semblat molt interessants, potser per la llunyania i l'estranyesa d'alguns costums i formes de viure de Taiwan. I també és un llibre de gènere fantàstic, ja que la màgia, les llegendes i el poder dels rituals i de les tradicions té un pes molt important en la trama. 

Les tres parts en si ja tindrien interès per separat, el gran mèrit del llibre és com aconsegueix conjuntar-les en una història addictiva. Però és una addicció suau, sense presses. La història t'acarona quan la llegeixes, i hi vols tornar aviat quan la deixes, però no genera un neguit com pot passar en altres tipus de gèneres.

Hi ha alguns aspectes que m'han agradat molt, com ara el xoc cultural entre els protagonistes, que l'autor doni molta importància al nom dels éssers vius que esmenta (deformació professional, suposo), o que alguns personatges tinguin escenes narrades en primera i en tercera persona. També vull destacar que algunes imatges són colpidores i reconec que m'han tocat ben endins. I hi surt un gat! Això pels que convivim amb (o servim a) felins sempre és un punt extra.

A mesura que anava avançant en la lectura i que quedaven cada cop menys pàgines ja veia clar que la conclusió del llibre seria el que menys em convenceria, i així ha estat. No és decebedor, però sí massa brusc. Tot i això, és una de les històries que, coneixent alguns aspectes de la trama, estic convençut que gaudiré molt d'una segona lectura.

La novel·la ha estat traduïda a diversos idiomes, però encara no en castellà. Suposo que, veient les bones crítiques que està rebent, això canviarà aviat. Em sorprèn com ha passat per sota del radar de les grans editorials generalistes, on crec que podria encaixar perfectament i ser un èxit. La meva felicitació des d'aquí a la gent de Chronos. 

En definitiva, he descobert una gran història i un gran narrador. No puc fer més que recomanar-vos la seva lectura.

Altres opinions de la novel·la: El biblionauta.