Fins on ens elevem en la foscor - Sequoia Nagamatsu

ADVERTIMENT SANITARI: Producte no recomanat per a persones que estiguin en un moment baix d'ànim. Pot agreujar els símptomes. Usar amb moderació; pot generar addicció.

Fins on ens elevem en la foscor, de Sequoia Nagamatsu és un d'aquells llibres que al principi em va cridar l'atenció pel motiu més ximple del món: el nom de l' autor. I fixeu-vos si anava despistat que em pensava que ho havia escrit una dona. Imagineu-vos la meva cara en veure que l'autor era un senyor asiàtic amb barba i ulleres, cara rodona i front abundant. Tinc algunes fotos de jove en què ens assemblem força...

També esperava una novel·la i he trobat una col·lecció de relats estil fix-up, sort que és una de les estratègies narratives que més m'agrada.

En fi... que el fet que jo estigui dispers no ens faci perdre la perspectiva. És una obra fantàstica, totalment recomanable i en la qual he gaudit/patit de cadascun dels seus relats, molt variats tant en plantejament com en estructura. En català l'ha publicat Sembra llibres amb traducció d'Edgar Cotes i portada de Ricard Efa.

La premissa principal de la trama és que els membres d'una expedició científica que està estudiant el desglaç del permafrost descobreixen el cadàver d'una nena que va viure milers d'anys enrere. El patogen que va provocar la seva mort continua actiu i contagia els membres de l'expedició primer i, a la llarga, tot el planeta. A través de la visió dels protagonistes dels relats descobrirem els mecanismes que la societat ha d'adoptar per fer suport als supervivents davant la pèrdua de tants i tants éssers humans. El to general dels relats és de tristesa i desesperació. Amb molta varietat a les trames i als plantejaments, però gairebé totes són històries amargues, desoladores i alguna (una sobre un parc d'atraccions) m'ha deixat realment aixafat. És el gènere diametralment oposat a l'hopepunk, he d'esbrinar si té un nom.

Tot i que moltes de les històries podrien funcionar de forma independent, estan clarament relacionades i formen un conjunt. Algunes relacions són evidents, però d'altres són més subtils. És per això que, encara que tanta tristesa pot arribar a saturar i que podeu tenir la temptació d'espaiar la lectura, la meva recomanació és que llegiu els relats tots seguits, sense intercalar altres lectures i respectant l'ordre.

És una de les col·leccions de relats que més m'han sorprès en els darrers temps. M'ha agradat com gestiona l'efecte de la pandèmia sobre la tecnologia: passen diverses dècades entre els relats, però el dia a dia dels personatges tampoc no és tan diferent del nostre. M'ha desconcertat la poca informació que proporciona sobre l'acció del virus en l'ésser humà: unes vegades afecta uns òrgans, altres vegades uns altres, de forma lenta, de forma devastadora, afecta els nostres paràsits... com a biòleg m'ha deixat amb ganes de saber més d'aquest aspecte i descobrir a què és deguda tanta variabilitat.

Tot i això, si he de destacar algun aspecte, seria la varietat a les trames i en les situacions que presenten els relats: viatges espacials, modificacions genètiques, realitat virtual, alguns de to costumista... i sempre en un escenari marcat pels efectes devastadors del canvi climàtic .

No vull entrar en més detalls de les trames per no arruïnar la vostra experiència. Només puc dir que us recomano la lectura sense cap mena de dubte (sempre que no estigueu baixos d'ànim). És una experiència gratificant, una nova veu molt interessant a qui seguiré en la seva trajectòria. 

Enemic meu - Barry B. Longyear

Recordo que vaig veure la pel·lícula Enemic meu quan era adolescent, però no va ser en un cinema. No recordo si va ser a la televisió o la vaig llogar en un videoclub (escriure això m'ha fet caure molts cabells i notar un dolor estrany a l'esquena que fins ara no tenia... ). Em va semblar una història entretinguda d'aventures, però no li vaig veure gran cosa més en aquell moment.

No m'havia interessat mai per la novel·la curta de Barry B. Longyear en la que es basava la pel·lícula fins que fa poc vaig veure que l'editorial Laertes la publicava en català. Llavors vaig descobrir que Enemic meu és una de les poques novel·les curtes que ha guanyat, entre altres, els tres grans premis internacionals: l'Hugo, el Locus i el Nébula. Aquest honor fins al 2016 només el van tenir cinc novel·les curtes, entre elles dos del meu estimat John Varley. En els darreres anys, però, sembla que hi ha una mica més d'unanimitat a l'hora de les votacions en aquests premis. No vull entrar en el tema.

Vaig decidir donar-hi un cop d'ull. La portada de Raul Grabau hi va ajudar, la trobo molt potent. El traductor és Edgar Cotes, i tinc la sensació que aquest ha estat un d'aquells encàrrecs que l'ha fet suar.

La humanitat està en guerra amb una civilització alienígena, els draconians. Després d'una lluita amb les seves naus sobre un planeta no gaire favorable per la vida, dos pilots, un de cada bàndol,  aterren de forma forçada sobre la superfície. El primer impuls és eliminar l'enemic, però en poc temps s'adonen que, per poder sobreviure en la superfície, han de col.laborar. 

És una història molt entretinguda,  emocionant i  dinàmica. Es llegeix en una tarda. Us la recomano sense cap mena de dubte. M'ha agradat força la inventiva de l'autor amb l'anatomia, fisiologia, cultura i filosofia dels draconians, tot i que crec que podria donar molt més joc.

Tot i que m'ha agradat molt, he de fer un parell de comentaris crítics. Per una banda, trobo que tot succeeix massa ràpid, passem d'una situació a l'altra, els protagonistes evolucionen i es comuniquen de forma sorprenent i el temps avança amb molta celeritat. Entenc que l'objectiu d'aquesta dinàmica és poder encabir la història que l'autor tenia pensada en el format de novel·la breu, però m'he quedat amb ganes de pausa i d'aprofundir una mica més en alguns aspectes, sobretot els referents als draconians.

L'altra objecció és que en el fons trobo que el plantejament de la novel·la és una mica innocent, algunes situacions no són molt versemblants en el context de l'univers que planteja Longyear. Tot i això, aquests missatges d'entesa tan optimistes són molt necessaris en la situació política internacional i nacional que estem vivint.

Interessat per l'obra, vaig descobrir que hi ha dues continuacions que no han estat traduïdes ni al castellà ni al català. He vist a goodreads que tenen bones valoracions. The enemy papers és un llibre que conté les tres novel·les i, a més, assajos i material extra sobre la mitologia dels draconians i aspectes del seu llenguatge i la seva filosofia. És el que demanava que formés part de la trama de la novel·la, però crec que en format assaig no m'acaba d'interessar. 

En definitiva, un univers molt interessant per explorar, amb algunes reflexions i situacions que aconsegueixen tocar la fibra del lector. Si vau veure la pel·lícula ja fa un grapat d'anys, us recomano que la llegiu amb ulls de veterà. Si sou més joves i no l'heu vista, us recomano que primer llegiu aquesta novel·la breu tan interessant i que va obtenir unanimitat de la crítica i el públic en el seu moment. Tot un luxe que s'hagi publicat en català.

La dimensió desconeguda - Richard Matheson

Avui començaré proposant una banda sonora per llegir aquesta breu entrada. Segur que us sona. Escoltar-la em porta molts records de quan veia, d'adolescent, alguns episodis d'aquesta sèrie a TV3 (o era el 33?) amb la mare, que n'havia sentit a parlar i ja havia vist algun episodi, ja que anteriorment la va emetre TVE.

Mentiria si digués que recordo quins episodis eren ni de què anava  el seu argument, tot i que hi ha alguna excepció que comentaré més endavant. Però sí que recordo l'estranyesa, la sorpresa i en alguns casos l'angoixa que em generaven. Crec que és un dels molts factors m'han ajudat al fet que prefereixi llegir gènere fantàstic davant altres tipus de literatura i  que sigui seguidor de sèries televisives que tenen un perfil semblant.

No soc un gran coneixedor de l'obra de Richard Matheson. Em sembla que no he llegit cap de les seves novel·les, però sí molts dels seus relats, sobretot en format audiollibre. Com em passa amb Philip K.Dick, conec més les seves històries per les adaptacions  al format audiovisual que per la seva obra literària. Serveixin com a exemple Soc llegenda, L'home minvant, El diable sobre rodes, L'últim esglaó, Més enllà dels somnis...  Moltes d'aquestes novel·les han estat publicades en català per l'editorial Laertes. En l'antologia  que tractem avui trobarem sis relats d'aquest prolífic autor, de temàtica molt diferent, però que presenten sempre l'estructura típica dels episodis d'aquesta emblemàtica sèrie: plantejament intrigant i resolució final sorprenent.

Començaré pel vessant més crític. Alguns pateixen el problema típic de les obres especulatives escrites fa molts anys: han envellit malament. Sigui pel que plantegen o per com ho plantegen. Tot i això,  són fàcilment adaptables a la nostra realitat. De fet, dos dels relats, Botó, botó (un dels que m'agrada més) i Acer han estat modificats en els darrers anys per transformar-los en pel·lícules protagonitzades per estrelles de Hollywood.

Segurament el més emblemàtic i conegut del llibre és Malson a 20.000 peus (fins i tot els Simpsons l'han versionat). Aquest estic bastant segur que el vaig veure i és dels que em va deixar amb més mal cos. 

Cada relat ha estat traduït per una persona diferent. En principi pensava que potser es notaria molt la diferència de la mà del traductor, però no ha estat així. L'alineació és d'habituals del gènere en català: Eduard Castanyo, Edgar Cotes, Anna Llisterri, Scherezade Surià, Martí Sales i Marina Espasa.

Recomano la lectura als nostàlgics i també a aquelles persones que vulguin descobrir a un autor especial i amb molta inventiva. Crec que pot ser una bona porta d'entrada a la seva obra.

Acabo amb una menció a la feina de l'editorial Laertes en la seva col·lecció L'arcà,  traduint al català molts clàssics del gènere com Lovecraft, Adams, Howard, Poe o el mencionat Matheson. No serà la darrera novel.la d'aquesta editorial que comentaré per aquí. Ja en tinc una de preparada.

Mai no he entès els robots - Mike Resnick

Mike Resnick és un autor que poques vegades em decep, tot i que la darrera novel·la seva que vaig llegir,  Santiago, no em va acabar d'agradar. Per traure'm el mal gust, quan vaig saber que edicions SECC publicava una col·lecció dels seus relats amb traducció d'Edgar Cotes no m'ho vaig pensar ni un moment, i va pujar ràpidament cap a dalt de la interminable pila.

No és la primera obra d'aquest autor que publica aquesta editorial. En la primera Catcon (en la que Resnick era convidat d'honor) van regalar als assistents Sistemes operatius alternatius, una col·lecció de 3 relats totalment recomanable, que em va saber greu que no guanyés el premi Ictineu del 2018 a millor antologia. Encara no s'han lliurat els del 2019, però estic convençut que Mai no he entès els robots tindrà alguna cosa a dir en l'edició del 2020, a nivell de relats o a nivell d'antologia.

En el llibre trobareu 5 contes de temàtiques i longituds variades. És el primer cop que llegeixo Resnick en el format de relat breu (6-8 pàgines), i crec que llueix més i mostra més les seves virtuts en relats més extensos, però en els més breus va més al gra i potser són més impactants. L'estil de l'autor el resumiria en dos punts bàsics: un ús magistral dels diàlegs com a eina per presentar els personatges i explicar la història, i la seva capacitat de tocar la fibra del lector. És tot un especialista en aquest tema, per això sempre utilitzo Resnick com un bon autor per iniciar a lectors no molt disposats a aventurar-se en el món de la fantasia i la ciència ficció. 

El primer relat breu és el que dóna nom a la col·lecció, El robot entusiasta,  i el protagonitza un robot que té la funció de vendre viatges i que es salta la seva programació per poder gaudir dels petits detalls als quals els éssers humans no donem gaire importància. L'altre relat breu és Un Déu prim i pàl·lid, amb una estructura que m'ha recordat una lectura de l'evangeli, i en el que diversos Déus antics acusen a un altre Déu ( que ens sonarà familiar) de diversos crims. 
Dels relats llargs el que menys m'ha convençut és Llimac, que explica la història d'un ésser tan exageradament deforme i repulsiu que és rebutjat i amagat a la societat des del moment del seu naixement. Edgar Cotes, el traductor, en el pròleg del llibre defineix el relat com una versió cruel de El geperut de Notre-Damme, i hi estic molt d'acord.
Deixem els dos plats forts pel final. El primer ja el coneixia, l'havia llegit en castellà en l'antologia de Mariano Villarreal Dark Fantasies. La dona de Frankestein no fa referència a la història relacionada amb la parella del monstre, sinó a la dona del creador. Un punt de vista molt original i divertit en forma de diari, per tant narrat en primera persona, de la història clàssica.
I per acabar un relat deliciós premiat amb el premi Hugo en 2005, Viatges amb els meus gats. El protagonista és un home solitari i una mica avorrit, amant de la lectura i obsessionat amb el llibre Viatges amb els meus gats i amb la seva desconeguda autora. Fins que l'acaba coneixent. Una història tendra i màgica que mostra el nivell literari al que pot arribar aquest excepcional escriptor.
En definitiva, us recomano sense dubtes aquest recull de contes, als que sou aficionats a la ciència ficció i als que no. En els últims temps les editorials catalanes estan fent esforços per traduir obres de ciència ficció i fantasia molt interessants a la nostra llengua, i nosaltres, els lectors, no els podem fallar. Si faig una revisió ràpida em venen al cap en els últims anys Raig Verd amb Ursula K. Le Guin, Quaderns crema amb Margaret Atwood, Mai més amb Octavia Butler, Males Herbes amb Stephen King, La Campana amb Daryl Gregory, Chronos amb Clifford D. Simak, i SECC amb Mike Resnick. La veritat és que fa molt de goig, espero que tinguin tots molt èxit i puguin continuar oferint projectes d'aquesta qualitat en la nostra llengua.

Santiago: un mito del futuro lejano - Mike Resnick

Mi experiencia lectora con la obra de Mike Resnick siempre había sido satisfactoria. Ya lo conocía antes de escucharlo en la Catcon de 2017, pero a partir de ese momento mi interés por su obra incrementó de forma exponencial. He leído varios de sus relatos en diversas antologías, y siempre han sido de los que más me han convencido del conjunto. Considero que Kirinyaga es una obra maestra, una lectura imprescindible que ha sido una de las historias que más me ha llegado en los últimos años. Y Marfil, aunque es una obra menor en comparación, es una lectura también totalmente recomendable. Por estos motivos abordé la lectura de Santiago: un mito del futuro lejano, publicada ya hace unos años por NOVA con traducción de Elsa Mateo con muchas ganas. Lamentablemente las virtudes que presenta la novela no compensan los defectos y ha sido una lectura un poco decepcionante.

La novela forma parte del universo Birthright, un inmenso paraguas espacial y temporal en el que Resnick da cobijo a gran parte de su obra de ciencia ficción. La humanidad se ha expandido por la galaxia colonizando muchos mundos y relacionándose (a menudo de forma violenta) con seres alienígenas. La acción principal se desarrolla en el borde más externo de la galaxia, en la frontera interior, donde la civilización no se ha consolidado y prevalece la ley del más fuerte y hay mucho terreno por explorar. En estos confines plagados de ladrones, estafadores, asesinos y cazadores de recompensas hay una figura que destaca sobre las demás: Santiago. Sus acciones delictivas son famosas y han tenido repercusiones en los planetas más civilizados, por lo que el precio de su cabeza es muy elevado. El problema es que muy poca gente sabe quien es y su figura está envuelta en un halo de mito y leyenda. Seguiremos las aventuras de varios personajes en  busca del paradero de Santiago, cada uno con sus motivos personales. 

En el fondo es un Western trasladado al espacio y, aunque el escenario y el planteamiento son interesantes, no acaba de sacarles el jugo. Debido al gran secretismo que envuelve la existencia de Santiago los protagonistas viajan de un planeta a otro siguiendo las pistas que les proporcionan algunos personajes pintorescos de la galaxia. Una y otra vez, de forma que acaba siendo muy repetitivo aunque el autor intente colocar algún mínimo giro en la trama. Dan tantas vueltas y visitan a tantos personajes que los que son interesantes y originales quedan diluidos en el conjunto y no les saca el rendimiento que podrían tener. Creo que la historia tiene mimbres para hacer una buena novela corta, pero en el formato de novela larga es reiterativa.
También me han sacado de la historia los nombres de los personajes. El pájaro cantor, La rosa de los sargazos, La Reina Virgen, El alegre botinero...(¿que caray es un botinero?). Son excesivos y en algunos momentos me han resultado cómicos.

A su favor diré que presenta el estilo típico del autor, basado en los diálogos entre los personajes, aspecto en el que es un auténtico maestro, y que la resolución final también me ha parecido muy correcta, aunque no del todo sorprendente. También me ha gustado el recurso del hilo conductor para presentar a los personajes al inicio de cada capítulo: Orfeo negro, el bardo que escribe canciones sobre todos los personajes pintorescos que aparecen en la novela.
En fin, que hasta el mejor escribano hace un borrón. Aunque esta novela me haya decepcionado un poco continuo muy interesado en la obra de Resnick, y ya estoy esperando una antología de relatos que este otoño Edicions SECC va a publicar en catalán con traducción de Edgar Cotes. Seguro que aparecerá por aquí.

Lo Bueno si Breve 9

Nota: Esta es mi colaboración con la revista Supersonic nº10. Ya estáis tardando en descargarla, está llena de entrevistas jugosas, secciones interesantes y relatos espectaculares de autores de la talla de Tim Pratt, Carme Torras, Javier Castañeda, Yoss, Rodolfo Martínez, Lola Robles o Abel Amutxategi, entre otros.

El objetivo de esta sección es comentar los ganadores de los grandes premios de narrativa breve. El número anterior estaba dedicado a los premios internacionales, y hoy le toca el turno a los nacionales: Ignotus, Domingo Santos, Alberto Magno e Ictineu.

En el marco de la última Hispacón celebrada en Navacerrada en noviembre de 2017 se repartieron los premios Ignotus, en los que se premian obras ya publicadas. La ganadora en la categoría de mejor relato fue Cristina Jurado, con La segunda muerte del padre, publicado en la antología Cuentos desde el otro lado de la editorial Nevsky. La muerte del padre de la protagonista, con quien no tenía una relación especialmente intensa, la sume en un estado de tensión cercano a la locura, que acaba llegando al lector. Una historia de terror redonda.

En la categoría de relato traducido el ganador fue Ken Liu con el particular relato Acerca de la elaboración de libros en determinadas especies, traducido por Marcheto, y que forma parte de la cuarta antología de relatos anual de su excelente página web Cuentos para Algernon. Este relato, con un título suficientemente informativo para conocer su argumento, forma parte de un homenaje a Italo Calvino, con un estilo narrativo enumerativo y descriptivo muy particular que no me acaba de convencer, pero con un desborde de imaginación espectacular y un toque poético que lo hacen un merecido ganador, aunque debo reconocer que no soy nada neutral con Ken Liu.

La ganadora en la categoría de novela corta fue Felicidad Martínez con En tierra extraña, que forma parte de su colección de novelas cortas La mirada extraña (publicada por Sportula), que también ganó en la categoría de Antología (voy a aprovechar este momento para reclamar una categoría diferenciada entre las antologías de relatos de un mismo autor y las colecciones de relatos escritos por diversos autores, creo que hay material de calidad suficiente en cada una de las dos categorías).  La novela narra el viaje de una nueva “colmena” de una especie alienígena para colonizar un planeta desconocido y fundar una colonia gracias a su nueva reina. El punto fuerte de la historia es la recreación de las características sociales y reproductivas de esta especie. La trama es muy diversa, con variedad de puntos de vista y con raciones de acción y tensión muy bien dosificadas para crear un producto adictivo, muy difícil de dejar a medias. La historia es cruda, con poco espacio a las concesiones, y a la autora no le caen los anillos cuando ha de hacer que sus protagonistas lo pasen mal. Aunque es una historia independiente creo que se disfruta y entiende mejor con la lectura de su historia “gemela” Los dioses de Amarán.

Durante la Hispacón también se otorga el premio Domingo Santos de relato, y el ganador de este año ha sido Sergio Mars, con Ruedas dentadas de un reloj imaginario. Es un relato muy divertido con una premisa muy interesante basada en que la astrología tiene fundamentos científicos. Los astrólogos son profesionales reputados con un papel parecido al de los abogados y la fecha y hora de nacimiento debe ser el secreto mejor guardado para evitar que nadie pueda realizar tu carta astral con exactitud. El autor utiliza esta premisa para reflexionar sobre la predestinación y el libre albedrío, con un par de protagonistas que salen de la norma habitual de la sociedad que representa el autor, un astrólogo que no puede hacerse una carta astral, y una famosa cuya fecha y hora de nacimiento son conocidas. Una lectura muy recomendable, aunque creo que tenía más recorrido y que había material para hacerla más larga y convertirla en una novela corta.

En noviembre también se otorgaron los premios Ictineu en el marco de la primera Catcon. El relato ganador fue L’indigent, de Carme Torras, originalmente publicado en la antología Deu relats ecofuturistes, de Males Herbes, y que podréis encontrar en este mismo número de SuperSonic en castellano con traducción de Alexander Páez. La historia está situada en un futuro cercano, con problemas ecológicos derivados del consumismo, y, como es habitual en las obras de la autora (con las que creo que este relato guarda una relación estrecha), los robots tienen un papel muy importante. Si estáis leyendo este artículo tenéis este fantástico relato a unas páginas de distancia, así que ya estáis tardando.

El premio al mejor relato traducido fue para LS Johnson, una autora que era desconocida para mí, con el relato Vacui Magia, traducido por el jovencísimo Edgar Cotes y que apareció en la revista Catarsi nº 18. La historia, escrita en forma de pasos para realizar un sortilegio, explica cómo una bruja intenta cumplir uno de los deseos de su madre antes de que muera. Enternecedor y emotivo, aunque muy duro. Una nueva autora a tener en cuenta.

Para terminar, en diciembre se otorga el Alberto Magno, un premio que, casi siempre, es sinónimo de gran calidad. La novela ganadora fue Porque ellos heredarán la Tierra de J.A. Menéndez, un habitual en el palmarés de este premio. He leído las tres obras que ha publicado este autor, y se nota una gran evolución en su forma de escribir y en el planteamiento de las historias. El desencadenante de la trama es la investigación de una cura contra el Parkinson basada en una red neuronal artificial subcutánea denominada malla de Henderson. El artefacto funciona, pero de una manera un poco extraña. Debido a problemas de subvención la tecnología se escapa del control de su creadora y cae en las manos de una poderosa corporación internacional que la acabará distribuyendo a nivel mundial de forma gratuita.

Me ha encantado como el autor encaja todas las piezas del puzle, como domina el ritmo de la narración, aunque utilice dos tramas separadas por unos treinta años, y como consigue sorprender al lector con un par de giros imprevistos. Para ponerle una pega, yo hubiese preferido un enfoque diferente del final, más acorde con el tono general de la historia, pero la novela igualmente es genial, un premio merecidísimo.

La cosecha a nivel nacional ha sido buena, a ver qué pasará en los premios internacionales. En próximos números de la revista lo comentaremos. Salud, y buenas lecturas.

Sistemes Operatius Alternatius - Mike Resnick i Lezli Robyn

A finals de novembre vaig tenir la sort de poder assistir a la primera Catcon, celebrada a Vilanova i la Geltrú. Vaig passar un dia molt entretingut i intens entre retrobades, desvirtualitzacions i conferències molt interessants.

Un dels convidats estrella era Mike Resnick i segurament per això un dels regals als assistents era el llibre Sistemes Operatius Alternatius, publicat per Edicions SECC, que recull tres relats seus traduïts al català, un parell d'ells escrits a quatre mans amb Lezli Robyn. Precisament aquests darrers ja havien estat publicats a la revista Catarsi, i havien guanyat el Premi Ictineu a millor relat traduït.

Un dels moments que em va agradar més de la jornada va ser l'entrevista que li va fer en Pep Burillo a l'autor. En ella va parlar dels seus inicis com a escriptor, va recomanar algunes de les seves obres menys conegudes al nostre país (de les que vaig prendre bona nota), va justificar perquè col.labora tan sovint amb altres escriptors i escriptores i va respondre de manera magistral a una pregunta que jo també volia fer-li.

El mateix Pep Burillo en el pròleg del llibre ho menciona: "en Mike Resnick és expert en trobar la fibra sensible del lector i estovar fins i tot els cors més durs". No puc estar més d'acord; la majoria de relats que he llegit seus m'han emocionat, i no acostuma a passar-me. La seva explicació, apart dels anys que porta escrivint, que donen moltes taules,  és que en els seus llibres i relats tracta de les persones i els seus sentiments, tot i que el teló de fons sigui la ciència ficció o la fantasia. Què fàcil és dir-ho i que difícil deu ser aconseguir-ho.

Els tres relats que inclou aquesta col·lecció són un clar exemple de la literatura d'aquest prolífic autor. La part fantàstica hi és present, però el que és més important són els sentiments dels protagonistes. La portada és molt reveladora, enfronta els protagonistes dels diferents relats, els humans a un costat i el que és diferent, a l'altre. El títol, que no veia gaire clar i em semblava potser una mica grandiloqüent, també em sembla adient un cop llegides les històries. En les tres els protagonistes tenen maneres diferents de pensar, percebre i sentir de les dels éssers humans i  en els relats es reflecteix com es relacionen amb la nostra, i en alguns casos, com volen imitar-la.

En el primer relat, L'exili d'en Barnaby, traduït per Edgar Cotes, la història és narrada des del punt de vista d'un simi modificat que és capaç de comunicar-se amb els humans. Però les subvencions del laboratori on en Barnaby ha crescut i ha après a pensar i parlar s'acaben, i en Barnaby serà alliberat en l'entorn salvatge i allí haurà de sobreviure. És una història una mica trista, d'aquelles que acabes amb mal regust de boca, però satisfet.

El segon relat és Ànimes bessones, i tracta sobre la relació entre un vigilant d'una fàbrica en ple procés d'autodestrucció per l'alcohol i un dels robots encarregat de diagnosticar i reparar errades en altres robots. L'encarregat de la traducció d'aquesta història emotiva però optimista és Pep Burillo.

El tercer relat és L'escalfabanqueta, traduït per Adolf Boldú i Carmen Acuña. És potser el relat més trist. El protagonista és un amic imaginari, que espera a que el seu Nen el torni a cridar per jugar, mentre veu que els seus companys són reclamats un cop i un altre. 

En definitiva, un llibre totalment recomanable, ja sigui pels aficionats al gènere que no coneguin aquest fantàstic autor, o per aquells que ja el coneixien (més fàcil ara que Gigamesh fa poc que ha publicat Kirinyaga, una de les seves obres mestres) i vulguin aprofundir en la seva obra. Però potser el recomano més per aquells lectors no acostumats al gènere fantàstic, per ser més precisos, per aquells que són crítics davant de tot el que faci olor de ciència ficció o fantasia i que sovint la cataloguen de gènere "de segona" o de literatura de poca qualitat. Si els regaleu aquest llibre els deixareu sense arguments.

Bestiari - Diversos autors

Bestiari és la darrera antologia de relats que ens presenta Edicions SECC. Ja vaig comentar el seu primer projecte Històries de les terres Albes. La diferència entre aquests dos llibres és que Bestiari és una antologia temàtica; els autors han escrit relats sobre diferents bèsties pertanyents a la nostra mitologia i les nostres llegendes antigues. Fa un parell d'anys Orcinny ja havia fet alguna cosa similar amb l'antologia Catalunya mítica.

Tot i tenir una temàtica comuna els relats són molt diferents, i l'enfocament que en fan els diversos autors també, això genera una irregularitat en el conjunt, molt típica d'aquest estil de recull de relats. Les il·lustracions van a càrrec de Meritxell Ozcáriz i Bernat Gómez, i en Jordi de Manuel fa el próleg. 

Començo per la part negativa: crec que hi ha algunes errades de plantejament. Per començar algunes de les bèsties són massa similars, i crec que faria falta una  breu explicació prèvia o posterior de l'ésser mitològic del que tracta la història. La majoria els coneixia, però alguns els he hagut de buscar per poder situar-me correctament en el relat.

També crec que la llargada dels contes no acaba d'ajudar. En la majoria de relats tinc la sensació de que el final és massa abrupte, que haguessin fet falta un parell de pàgines més per poder desenvolupar millor la història. I per acabar, l'ordre dels relats també el retocaria. Està fet per estricte ordre alfabètic de l'ésser sobre el que parla la història, i d'aquesta manera els relats no acaben de quedar ben repartits, ni per temàtica ni per qualitat.

Passo a comentar els relats que més m'han arribat, que han aconseguit tocar alguna cosa, ja sigui per com estan escrits o per algun detall de la trama o el plantejament que m'hagi interessat molt. La resta no ho han aconseguit, però no per això els classificaria com a mals relats.

Hi ha un parell de relats que, amb estils diferents,  juguen d'una manera força interessant i molt hàbil connectant dues històries entre el passat i el present per crear una història de misteri, com són Malefica non patieris vívere, de Ignacio J. Borraz i El cas Post-it, de Silvia Romero.

Altres relats prenen com a punt de partida la guerra o el conflicte entre l'ésser humà i les bèsties mitològiques, com El cor de les pedres, de Sergi G. Osset, un cru relat sobre l'opressió a que estan sotmesos els ogres  treballant a les mines i com es rebel·len. He trobat molt interessant la manera de relacionar el conflicte entre el món mitològic i el real  amb el món dels videojocs en el relat L'hora dels Gambusins, de Sergi Álvarez. Moltes vegades he portat mainada a caçar gambusins... si arribo a saber que tenen la mala llet que ens mostra l'autor en aquest relat... sort que no en vam trobar mai.

Alguns relats han volgut donar un aspecte diferent a la bèstia que els tocava, i han donat un enfocament de ciència ficció. Refugiats d'Alicia Gili és potser el relat que marxa més de la norma, i presenta un escenari molt interessant de viatges entre universos paral·lels i una ambientació distòpica. No coneixia la Ginebreda, i ara la veig com si fos en Groot de la pel.lícula Guardianes de la galaxia.

He trobat molt encertada la comparació entre els minairons i la nanotecnologia en el relat Projecte minairó, d'Edgar Cotes. És un relat força entretingut i que utilitza recursos diferents, amb un format més modern que la resta. 

En definitiva, una antologia força interessant que serveix per descobrir a noves veus de la narrativa de gènere catalana, amb relats diversos en temàtica i en qualitat, molt recomanable pels aficionats a les llegendes i la mitologia. Continuaré pendent dels nous projectes d'aquesta jove editorial.