Recomanacions de Sant Jordi 26

Feia anys que no escrivia una entrada com aquesta, però mentre estava reflexionant la meva votació pels premis Ictineu d'aquest any, m'he adonat que ha estat un molt bon any per la ciència-ficció en català. També crec que aquesta entrada per ajudar a aquelles persones que volen regalar un llibre de gènere fantàstic a algú que estimen en la diada de Sant Jordi, però que dubten si l'encertaran (a casa meva passa sovint, això).

He fet un poti-poti d'autors, gèneres i editorials, i no he volgut cenyir-me als llibres publicats aquest any, per tant, he afegit algunes lectures que seran més difícils de trobar, però que crec que mereixen una segona oportunitat i una mica més de difusió. Som-hi.

Començo amb Fins on ens elevem en la foscor, de Sequoia Nagamatsu, publicat en català per Sembra llibres. És un llibre colpidor i que emociona molt. Narra com canvia la societat pel fet que una pandèmia global que té efectes molt estranys sobre les persones elimina a gran part de la població mundial. 

Té una estructura de fix-up, relats relacionats en temàtica i escenari, però de lectura independent. Ideal per aquells que volen conèixer noves veus, bona especulació i que tenen ganes d'emocionar-se, tot i que és una lectura que et deixa tocat. Si algú ja ho està una mica, millor abstenir-se.

Continuo amb els relats amb una autora italiana desconeguda, però que em va sorprendre molt gratament, Clelia Farris, amb la seva antologia La consistencia de les idees, publicada per Sfabula. 

Són històries de ciència-ficció molt orgàniques i viscerals, amb punts de vista especulatius molt interessants, a vegades optimistes, altres pessimistes, i que són una barreja de weird, biopunk i solar punk. Tot un descobriment per aquells lectors agosarats i que vulguin conèixer veus noves. 

Acabo amb les recomanacions de narrativa breu amb Les dones que els homes no veuen, d'Alice B. Sheldon, publicada per Duna Llibres. És el primer volum dels millors relats de l'autora, i, tot i que fa poc que la conec, ha esdevingut una de les meves autores preferides. Històries colpidores, divertides, plenes d'especulació i que toquen molts tipus de gèneres. M'ha sorprès la variació d'estructures i de veus narratives i l'actualitat  de les temàtiques. El segon volum és dels llibres que més espero aquest any. Recomanat per aquelles persones que vulguin conèixer una autora clàssica, però amb una veu molt moderna.

D'Alice B. Sheldon, també recomano la novel.la Més enllà dels murs del món, publicada per Chronos. Així com l'antologia anterior la considero perfecta per a tota mena de lectors, aquesta novel.la és una mica més exigent. 

El tema central és el contacte entre una espècie alienígena i alguns terrestres particulars mitjançant la telepatia, que els permet intercanviar les ments i ocupar els cossos dels altres. Perfecte per a persones que vulguin experimentar amb veus narratives sorprenents i ambientacions psicodèliques, on t'introdueixen sense massa explicacions. 

L'editorial Chronos també ha publicat aquest any una gran novel.la d'un valor segur, Adrian Tchaikovsky. He llegit molts dels seus llibres, i Argila alienígena és un dels que més m'ha sorprès. 

És una barreja molt interessant de distopia, novel.la carcerària i ciència-ficció clàssica d'aventures, amb moments d'humor i de terror i un estil narratiu molt amè. Molt recomanable a aquelles persones amb ganes de llegir especulacions relacionades amb la biologia (potser per això l'he gaudit tant), però assequible per a tots els públics.

Ara que la Lluna està de moda, una novel.la interessant on hi passa gran part de la trama és Quan la Terra es pon, de Jordi de Manuel, publicada per Mésllibres. És una història del  cicle del cometa, en el que l'autor ha ubicat gran part de la seva obra, i que analitza les possibles conseqüències i mecanismes de supervivència que utilitzaria la humanitat després de l'impacte devastador d'un cometa sobre la superfície terrestre. Aquesta novel.la és un fantàstic punt d'entrada en aquest univers, i no cal conèixer altres històries prèvies per gaudir de les aventures i l'especulació científica que presenta.

Jordi de Manuel també té un univers més relacionat amb la novel.la negra que amb la ciència-ficció, tot i que l'especulació política i científica també hi és present. Amb Dunes blanques, publicada per Crims.cat, l'autor tanca el cicle de l'Inspector Sergiot, un policia peculiar que acostuma a treballar a una Barcelona d'un futur pròxim. El llibre inclou la seva primera novel.la, una mica modificada, i dues novel·les breus que serveixen d'epíleg a la saga i ajuden a tancar-la. En l'epíleg es defineix la història com a ciència-ficció crimàtica, un concepte força interessant recomanat a aquells als que els agrada la hibridació de gèneres.

Estic sempre molt pendent del que publica Joan-Lluís Lluís, és un autor amb el qual hi connecto molt. La seva darrera novel.la és Una cançó de pluja, publicada per Club editor, una història breu, però intensa i colpidora, on la protagonista és una orangutan a la que acompanyem en el viatge de retorn al seu hàbitat després d'escapar-se del captiveri. És difícil ficar-se a la pell d'un personatge tan peculiar, però crec que l'autor se'n surt molt bé gràcies a inventar-se un llenguatge i una mitologia d'aquesta espècie de gran simi. Ideal pels amants dels animals i de la conservació del medi ambient.

Nació, de Terry Pratchett, publicada per Mai Mes, ha estat una de les grans sorpreses de l'any per mi. Acostumat al to de les novel.les del Discmon, he descobert un autor que, tot i no perdre el sentit de l'humor, explica una història seriosa i entranyable de creixement personal. És una història trencadora, ja que mostra que en els moments de dificultat els grans pilars de la societat, com els rols de gènere, les tradicions i les religions, no tenen massa importància, i aferrar-s'hi fins i tot  és contraproduent. Recomanada als fans de Pratchett que no coneguin a l'autor en altres escenaris a part del Discmon, i també a aquells que vulguin conèixer l'autor, però que els fa mandra i/o respecte endinsar-se en un escenari tan ric i complex.

Mai Mes també ha publicat, gairebé per sorpresa, Hail Mary, la darrera novel.la d'Andy Weir,  i la seva millor obra, segons la meva opinió. És una història de supervivència en situacions complicades utilitzant la tècnica i la ciència, l'especialitat de la casa de l'autor, però amb sorpreses i amb una tècnica narrativa que fa que sigui una lectura molt amena. Fa poc que s'ha fet la versió cinematogràfica, i també està rebent bones crítiques. Faig una mica de trampa, ja que encara no he llegit aquesta novel.la en català, però l'edició és molt xul.la i com a regal a aquells que hagin vist la pel·lícula i no hagin llegit la novel.la, és molt recomanable.

Daniel Genís ha publicat amb Males Herbes aquest any la seva segona novel.la, El dimoni abans de nosaltres, una història narrada amb un estil peculiar en la que acompanyarem a un dimoni malgirbat, en banyeta, mentre ens explica els seus orígens i la seva història. És una novel.la breu però intensa. Amb un personatge molt interessant, escenes colpidores, tocs d'humor, referències al gènere fantàstic i amb un final satisfactori i sorprenent, tot i que brusc. Potser l'estil narratiu basat en l'estil indirecte pot costar una mica al principi, per això la recomano a aquells lectors que tenen ganes de provar estils narratius poc habituals.

Aquest 26 havia previst que fos el meu any Asimov, però gràcies a Cosdiví, publicat per Males Herbes, potser serà el meu any Theodore Sturgeon. Després d'aquesta novel.la ja m'he comprat dues antologies dels seus relats. En un poblet de l'Amèrica profunda, d'aquells pobles tancats de tarannà conservador on tothom ho sap tot de tothom, apareix un desconegut nu, amb un cos encisador i una presència que deixa marca en els que el coneixen, en Cosdiví. Aquest personatge anirà trobant-se amb diferents habitants del poble, alterant per sempre la seva vida. La novel.la, crítica amb el cristianisme i gairebé eròtica, la recomano a lectors amb la ment oberta i que no coneguin a l'autor, estic convençut que els sorprendrà.

Vaig comprar Pati d'Esbajo, de Richard Powers, el Sant Jordi de l'any passat, sense conèixer res de la seva obra. I aquest any ja m'he llegit tres de les seves novel·les, no us dic res més. És un autor sorprenent, amb un estil narratiu peculiar, molt ric, amb històries dins de les històries i una capacitat per explicar aspectes científics complexos sorprenent. L'ambientació d'aquesta novel.la, basada en l'exploració del fons marí i la supervivència d'una illa de la Polinesia davant de l'explotació causada per multinacionals europees, m'ha semblat fascinant. Recomanada especialment a professorat de ciències, els agradi o no el gènere, ja que es podria considerar una novel·la de narrativa, si no fos per alguns detalls. Un autor al qual val la pena conèixer.

L'editorial Specula s'està especialitzant en publicar obres d'autors i autores catalans amb poca trajectòria editorial, com és el cas d'Escafandre de vidre, de Pat Ubach. És una novel.la breu d'ambient claustrofòbic, on els supervivents de la humanitat viuen en coves subterrànies, tot seguint unes normes estrictes de comportament i inhibició per evitar que les desgràcies i les decisions difícils que han de prendre els afectin en el futur. És una història força dura, però que acaba proporcionant una mica d'esperança. Per aquelles persones que tinguin ganes de llegir escriptores novelles amb moltes coses interessants a dir.

Enric Hercé no és un escriptor sense experiència, però sí que s'endinsa en un nou gènere literari, el bizarro, amb Capipota, publicat també per Specula. És una novel.la molt entretinguda, divertida i trepidant, amb una barreja de bizarro, weird i fantasia urbana que no té res d'envejar als grans mestres del gènere. Ja sabia que l'autor tenia coses a dir, però la seva inventiva en aquest tipus d'història tan allunyada de la que havia llegit d'ell m'ha sorprès gratament. Per aquells que tinguin ganes d'explorar nous gèneres i històries híbrides i divertides.

Acabo amb un clàssic de Carl Sagan, Contacte, publicat en català per Duna llibres. La premissa principal de la novel.la és el primer contacte amb una civilització extraterrestre, com es rep, desxifra i interpreta el missatge que ens envien, i les decisions que hem de prendre com a humanitat. Una novel.la molt interessant d'especulació científica, social i religiosa, que he devorat amb fascinació, i amb un final emotiu i sorprenent, que no puc qualificar d'altra manera que rodó. Recomanat per aquelles persones que tinguin ganes de conèixer l'obra d'un dels grans divulgadors científics de la nostra història.

Volia fer una entrada també en castellà, però m'he adonat que he llegit poc en aquesta llengua aquest any, i sobretot novel·les molt antigues. Tot i així, tinc ganes de reivindicar un dels escenaris de fantasia urbana que més em fascina, el Cabanyal màgic d' Alfredo Álamo on s'ubiquen les col·leccions de relats La vieja sangre i La estrella cae, la Tierra llora. Us recomano les històries, els personatges, l'ambientació i l'estil d'aquests dos llibres. Em pensava que perdria una mica la frescor del primer, però manté el nivell. Per aquells amb ganes d'explorar nous escenaris màgics.

El dimoni abans de nosaltres - Daniel Genís

Avui comentaré la segona novel.la de Daniel Genís, El dimoni abans de nosaltres. En Daniel ha passat de ser un recomanador/opinador/blogaire que comentava llibres que havien escrit els altres, a ser escriptor i esperar a veure com reacciona la gent a les seves novel·les. 

Crec que no es pot queixar i les coses li han anat prou bé, ja que Uns Déus ferotges, la seva primera novel.la, va guanyar l'Ictineu i va rebre molt bones crítiques. I estic convençut que la segona, publicada també amb Males Herbes, anirà pel mateix camí.

Els dos protagonistes de la novel.la són ben diferents. Per una banda, en Pere Pena, un estudiant una mica vividor que, tot fugint de la guàrdia de la ciutat amagant-se en una habitació que troba oberta en un terrat, ensopega amb un dimoni tancat dins una ampolla. Aquest és en Banyeta, el segon protagonista, un dimoniet malgirbat i malcarat que està obligat a sempre dir la veritat. Amb el compromís que acabarà sent alliberat, en Banyeta explicarà en Pere la seva història, i els acompanyarem en les escenes més importants de la seva vida, a mesura que en Pere (i els lectors) va canviant la percepció que té d'aquell monstre atrotinat.

En un principi l'acció se situa a la ciutat de Girona després de la guerra de Successió, una Girona estranya que m'ha recordat una mica a Ankh-Morpork, i que és un escenari provisional. La major part de la trama  succeeix  en els escenaris del naixement i infància d'en Banyeta, uns erms funestos sota la influència d'un enorme volcà que domina tot el paisatge i les vides dels habitants, i en el que hi habiten éssers sobrenaturals amb molt mala idea.

La història està narrada en un estil de diàleg indirecte, segons m'ha dit la meva filòloga catalana de referència. Un estil que he de reconèixer que al principi costa, però al qual t'acostumes fàcilment. En els seus viatges a través del temps, en Banyeta ens mostrarà escenes tràgiques que evoquen clarament a imatges molt importants de l'Antic Testament, però, per altra banda, en alguns moments ens farà la sensació que estem passejant per la Terra Mitjana. A més a més, els personatges poderosos, com el Creador o Satanàs, parlen en majúscula, fet que, un altre cop, m'ha recordat a Pratchett. Ja ho veieu, és una barreja peculiar de moltes coses, però que funciona. El resultat és una obra entretinguda, de lectura àgil, divertida molts cops, però esfereïdora en altres. El personatge d'en Banyeta està molt ben trobat i resulta entranyable amb tots els seus matisos i el seu cinisme. 

Hi ha novel·les en les quals, com a lector, et quedes amb la sensació que l'autor ho té tot planificat i organitzat, tots els detalls pensats des del principi. Diria que Daniel Genís no és d'aquest tipus d'escriptors.

Potser m'equivoco, però tinc la sensació (i ja em va passar amb l'anterior novel.la) que té moltes idees que vol explicar més que una història principal, i que aconsegueix trobar un fil conductor que les englobi totes d'una manera coherent. Crec que l'estratègia li funciona, ja que he gaudit força de les seves dues novel·les amb aquesta estructura. 

Si em permeteu una mica d'humor,  vull advertir als lectors que l'autor és una mica heretge, se li nota l'anticlericalisme per tot arreu. També vull destacar que m'agrada molt com utilitza les frases subordinades (estic segur que és un efecte buscat), però planyo als alumnes que els hi toqui analitzar-les a les seves classes de català. I també li vull agrair que, gràcies a en Banyetes, he pogut afegir a la meva extensa biblioteca de renecs un parell o tres d'exemplars que no tenia.

En definitiva, una novel.la breu però intensa. Amb un personatge molt interessant, escenes colpidores, tocs d'humor, referències al gènere fantàstic i amb un final satisfactori i sorprenent, tot i que brusc. Us la recomano sense dubtes.

Altres opinions de la novel.la: Les rades grises.

Uns Déus ferotges - Daniel Genís

Avui parlarem sobre la novel.la Uns Déus Ferotges, publicada per Males Herbes,  amb el seu autor, en Daniel Genís. Amb en Daniel compartim professió i aficions, i m'encuriosia saber com havia viscut el pas de parlar sobre llibres d'altres escriptors a esperar a veure què en deien del seu. És per això que, en lloc de fer una entrada habitual comentant la novel.la, vaig demanar-li si podria  contestar un breu qüestionari i, molt amablement, em va dir que si. M'ha semblat una història molt entretinguda i ben construïda i us recomano sense dubtes la seva lectura, tot i que serà millor que sigui ell qui us n'expliqui alguns detalls.

Moltes gràcies per respondre el qüestionari Daniel. M’ha semblat molt interessant que Uns Déus ferotges sigui un manuscrit trobat, i que, a més a més, els qui ho troben i ho publiquen siguin els de la Universitat Miskatonic. Des de l’inici ja marques el camí al lector. Com vas decidir que aquesta seria una bona forma de presentar la teva història?

El recurs del manuscrit trobat segurament no és el més original del món. Ja s’ha usat moltes altres vegades. I de fet jo, en l’origen del llibre, dubto molt que el tingués al cap. Però va arribar un moment que tenia tot un seguit d’històries fragmentàries que volia inserir en una història més lineal i no trobava com. I llavors va caure a les meves mans un llibre que no coneixia i que em va servir per desencallar-ho tot: va ser La narració d’Arthur Gordon Pym, d’Edgar Allan Poe. D’aquest llibre vaig extreure’n la idea del manuscrit trobat i l’estructura que embolcalla la resta dels relats que conformen Uns déus ferotges. I, és clar, la primera referència al crit “Tekeli-li”, que em va dur als mites lovecraftians, a Arkham i a la Universitat de Miskatonic.

Uns Déus ferotges és, per una banda, una novel.la de viatges escrita en primera persona i ubicada en el món medieval i, també, una història que recull petits contes i llegendes que donen un ritme molt interessant a la lectura. Com vas planificar la història? Primer tenia més pes un dels dos aspectes i després vas afegir l’altre, o des d’un inici aquesta era l’estructura que buscaves?

La història va tenir una planificació força caòtica, si és que en va tenir. Jo fa molt temps que escric. Tinc coses al calaix, idees, esborranys. Tot i que totes aquestes històries participen d’una mateixa idea global (aquesta mitologia de ressons lovecraftians basada en un déu central, ma-galagh) eren això, històries fragmentàries, relats independents. A l’hora de provar d’unir-los en una novel·la em feia falta trobar la manera que aquestes veus independents una al costat de l’altra sonessin de manera harmònica. Això va venir del llibre de Poe que et deia abans pel que fa als elements ficcionals i del gènere de les rihla pel que fa a la vessant històrica. Les rihla eren llibres de viatge fets per pelegrins que anaven de la Península a la Meca i consignaven en aquests seus llibres tot els que els passava, els llocs que visitaven, qui coneixien… són una font d’informació extraordinària. I estan escrits en una vivíssima primera persona, que em va donar el punt de vista ideal per al meu protagonista. Un cop vaig trobar gràcies a tot això el to de la novel·la, tots els fragments van encaixar i ja no eren contes independents, sinó que eren parts d’una història més gran. I només vaig haver de deixar-me dur.

Les llegendes que expliquen alguns dels personatges de la novel.la són totes de creació pròpia o estan basades en altres històries populars?

El llibre juga a confondre el lector i el recurs del narrador poc fiable em seduïa. De la mateixa manera que el narrador és un mentider, un trampós i algú amb el cap ple de pardals, l’autor, jo, he jugat a despistar el lector. Així, si bé hi ha llegendes i històries que apareixen intercalades a la història que són invenció meva (o almenys això crec, tot i que el subconscient et juga a vegades males passades) d’altres estan inspirades en diverses mitologies, ja no únicament l’àrab, sinó la nòrdica o l’oriental o d’altres. Això sí, convenientment disfressades. El llibre està escrit com a homenatge a la literatura que m’ha fet feliç com a lector.

M’ha sorprès la tria de l’època temporal i de l’ambientació en un lector “especialista” en ciència-ficció i fantasia. Em fa pensar que la tasca de preparació i documentació ha estat feixuga. És així?

Diuen que s’ha d’escriure del que coneixes. Jo, a part d’aficionat a la ciència-ficció i la fantasia, m’he dedicat molts anys a estudiar literatura medieval i moderna i, per tant, la conec una mica. Les rihla no, això ho vaig descobrir força després, però no ha estat una tasca feixuga. Sí que m’ha dut un temps, però m’ho he passat molt bé llegint sobre Ibn Yubair o Ibn Batuta. I he après moltíssimes coses! Per això, i pel tipus d’història que volia escriure, em va semblar que era la millor època. Situar-la avui dia era impossible: amb els GPS i Google Maps i els satèl·lits espia d’Elon Musk ja no hi ha misteri, al món. Ningú s’escapa al Gran Germà. En canvi, a l’edat mitjana, amb un món molt més petit i amb tant per descobrir, tot era possible. Només cal agafar un mapa de l’època i xalar veient com dibuixaven l’Àsia. No en tenien ni idea i s’inventaven la major part de les coses. Quan no sabien què hi havia en un lloc, “hic sunt dracones” o quan ningú havia explorat una terra simplement era “terra ignota”. Això és meravellós per a l’escriptor. És terreny adobat per a la fantasia. En aquest sentit, un llibre que he tingut molt present a l’hora d’escriure el meu va ser el Baudolino d’Umberto Eco. La novel·la jugava molt bé a mostrar tot això: el mite de la terra del Preste Joan, els homes que caminen de caps per avall, els que viuen penjats dels arbres… Avui dia la tecnologia ens ho ha fet tot més fàcil, però ho ha fet més avorrit; al segle XXI costa molt creure que al món encara hi ha lloc per a la màgia.

Com ja has comentat, en la novel.la hi ha referències molt clares a l’obra de Lovecraft i Poe que fins i tot un profà com jo ha estat capaç de detectar. N’hi ha a altres autors que se m’hagin pogut escapar? ( a més de la de Baudolino, que ara que ho dius, me la va evocar en algun moment) Quines altres obres literàries diries que han influït en l’escriptura dels Déus ferotges?

El llibre està concebut com un homenatge a la literatura que per a mi ha estat important. Sobretot la fantàstica i la relacionada amb els viatges. Ja les dues citacions de l’inici són una manifestació d’intencions: la major part de l’element fantàstic beu de La narració d’Arthur Gordon Pym de Poe i de A les muntanyes de la follia de Lovecraft. I el que uneix les dues és el crit “Tekeli-li”, tan misteriós com inquietant. A partir d’aquí, el llibre està farcit de referències, algunes més conscients i d’altres estic segur que absolutament inconscients. Les mil i una nits i Els contes de l’Alhambra hi són segur. També el Baudolino que et deia d’Umberto Eco. També Borges i Saramago, dues eminències d’un cert fantàstic que aprecio molt i que sempre que he llegit m’han deixat amb la boca oberta. I de més a prop en l’espai i en el temps també he tingut molt presents mentre escrivia el meu llibre el que havia llegit d’en Joan-Lluís Lluís (tot l’anterior a Junil, que encara no havia sortit) o Víctor Nubla, sobretot El viaje secreto de Elidan Marau a través del Mar de Leche. Del primer tota la idea del viatge m’entusiasma, perquè l’aborda d’una manera molt allunyada del típic viatge de l’heroi, que em resulta tediosíssim (per això no soc gaire devot de la fantasia heroica). Del segon, el seu sentit irònic, finíssim i intel·ligentíssim. Hi ha pocs autors com Nubla, capaços de parlar-te de dracs i en el fons atacar el capitalisme. I fer-te riure! En això el van comparar molt encertadament, crec, a Terry Pratchett.

Els peus de pàgina i les referències bibliogràfiques, exceptuant els de la introducció, són reals o formen part del joc que proposa la novel.la des de la introducció?

Les referències que es poden trobar en les notes al peu formen part del joc literari. Igual que les informacions del pròleg i de l’epíleg, pretenen ser una mena de parahistòria a la història del mateix llibre i engrandir el relat (ves que Jonathan Strange i el senyor Norrell, que en aquest sentit és brutal i on les notes configuren una història paral·lela a la del relat, no m’hagi influït en escriure aquest llibre, també!). Les notes al peu podríem dir, doncs, que tenen una bona dosi d’autenticitat (les dates són exactes, les traduccions dels noms dels llocs són reals, les informacions a vides de personatges històrics s’ajusten a la realitat…) però a la vegada, de tant en tant, deixo anar alguna informació interessadament falsa. La idea és crear una idea global de versemblança (no que tot sigui real), on realitat i ficció encaixin en el mateix lloc. Lovecraft també ho feia, és clar que molt millor que jo. 

El narrador té un to molt cínic i utilitza expressions que a vegades he trobat massa modernes per l’ambientació temporal (la lluna de Balinsiya, per exemple, m’ha agradat molt). Interpreto que és un efecte buscat?

El narrador està inspirat en els personatges de la novel·la picaresca, en molts sentits: és un adolescent, mig analfabet, amb les hormones desbocades i amb unes ganes boges de veure món. Però no el món real, sinó el que es pensa que és el món real: princeses, cavallers, actes heroics i fama. Ell vol ser com els herois dels llibres que ha llegit i de les històries que li han explicat. En el fons, és un altre Quixot. En aquest sentit, i com que el llibre està narrat en primera persona, podem dir que el narrador no és gens fiable. Nosaltres veiem la realitat que ell veu, i això ens distorsiona el que sabem d’aquest món. Em va semblar un recurs divertit. I en el fons això és el que volia, que el llibre fos divertit. Si per expressions vols dir la llengua del protagonista, doncs sí: la seva llengua és deliberadament actual. Quan se’m va plantejar el repte de fer parlar un nano del segle XII vaig haver de decidir si optava per mirar d’imitar l’estil de les rihla que conservem o bé tirar pel dret i donar protagonisme a la història, prescindint d’aquest exercici farragós (no tant per mi com per al lector) que vaig pensar que s’avorriria com una ostra. La pregunta que em vaig fer va ser: com parlaria, avui, el Lazarillo de Tormes? I així he fet parlar el meu Abu Jafar. El que no volia és que el lector s’avorrís, perquè desconnectaria de la història. De fet, aquesta reflexió sobre l’estil la fa el mateix protagonista en un moment donat del llibre, quan es planteja com escriure la rihla que té al cap. El vaig llegir després d’haver escrit la meva novel·la, però crec que és un xic el que va fer també Max Besora amb les seves Aventures i desventures de Joan Orpí.

De ser el comandant del biblionauta, una de les pàgines en català més activa i amb més contingut de la ciència-ficció, fantasia i terror, has passat a  ser un autor esperant rebre feed-back dels lectors de la teva obra. Com ho portes?

És una experiència interessant, la d’estar a l’altre costat. Sobretot el que procuro és no caure en aquells tics d’alguns autors, que esmenen els lectors que els critiquen el llibre, o l’interpreten de manera diferent a com l’havien volgut escriure ells. Més d’un cop fent ressenyes m’he trobat amb comentaris per privat que em deien que la ressenya no era bona perquè no havia entès el llibre. Potser sí, però vaja, que un cop el llibre l’has publicat el lector és sobirà per entendre’l com li doni la gana i fins i tot per no entendre’l. Tot i això, t’he de dir que els comentaris estan sent positius, de moment, la qual cosa em fa molt content.

Ara que ja has publicat aquesta primera novel.la, hi ha algun altre projecte en marxa?

Deixant de banda el projecte immens de ser pare, i la feina a l’institut, i la tasca de comandar la nau biblionàutica, i la d’assessorar com bonament puc en Jacob a L’Arcà de l’editorial Laertes i la de trobar algunes hores a la setmana per mirar de continuar escrivint les meves coses… no, no tinc cap més projecte en marxa (riures)

Per acabar, Daniel, com veus el panorama de la literatura de gènere en català?

El panorama de la literatura catalana fantàstica el veig com el deu veure tothom: esplendorós, magnífic, un jardí verd i frondós com segurament no havia estat mai en la història de les nostres lletres. Ara bé, també et diré que jo que soc un paio més aviat pessimista temo que potser no estem entre tots assecant un xic la mamella. El nostre país és petitet, i el nombre de lectors és el que és. I de fantàstic encara més (tot i haver augmentat). Ara mateix, a rebuf de la bona feina de quatre o cinc editorials, hi ha alguns segells que també s’estan llançant a publicar fantàstic i que mai ho havien fet ni casa amb la seva línia editorial. Però hi deuen veure una oportunitat, perquè està de moda. No sé, hem de pensar que d’alguns títols en prou feines se n’arriben a vendre tres o quatre-cents exemplars! No tinc ni idea de com poden viure els editors amb aquestes xifres… Però vaja, tampoc voldria llançar aigua al vi, així que som-hi, i mentre duri el rock and roll ballarem! (més riures)

Esperem que la música soni durant molts més anys, doncs. Moltes gràcies per les teves respostes, Daniel.