La paràbola del sembrador i La paràbola dels talents - Octavia Butler

Vaig llegir aquestes dues novel·les d'Octavia Butler fa uns anys,  però estava en un moment que no tenia massa ganes d'escriure i gairebé vaig estar a punt d'abandonar el blog. Tot i això, em van agradar molt, així que he aprofitat l'adaptació al còmic que ha publicat Mai Més per revisitar aquesta tràgica, colpidora i fantàstica història en dos actes, i que així formi part de les obres comentades en el blog.

La història, adaptada per Damien Duffy i amb dibuix de John Jennings, està publicada en dues parts, com els llibres, amb un format de tapa dura i una edició espectacular. La traducció és d'Ernest Riera. 

La primera novel.la va ser publicada a principis dels noranta, i la història que s'hi narra comença al 2024, amb el que resulta fàcil comparar el que reflecteix la novel.la i el que realment està passant i analitzar la capacitat especulativa de l'autora. Tot i que Butler és pessimista sobre el camí on s'encara la nostra societat, sobretot en els Estats Units, i està tot potser una mica exagerat, fa una mica d'esgarrifança veure algunes similituds en alguns aspectes, com el racisme, l'auge de l'extrema dreta, l'egoisme generalitzat i la indiferència al patiment dels altres. 

La història és molt dura. Tràfic de persones, assassinats, violacions, abusos, esclavisme... faig un avís, tal com es fa ara als productes audiovisuals, perquè sapigueu on us fiqueu. Butler no està de romanços, no és delicada amb el patiment dels protagonistes, i tampoc amb el del lector. Ajuda molt a l'experiència el dibuix de Jennings, poc definit, difuminat a vegades, amb un estil una mica brut. No em vull pensar com seria aquest producte amb dibuixants més realistes, crec que seria massa gore.

La protagonista de la història és la Lauren Olamina, una adolescent que viu en un barri tancat prop de Los Angeles, aïllat de la barbàrie que hi ha fora. Sense molts luxes, però sense massa perill. 

La seva mare va prendre drogues quan estava embarassada i ella va néixer amb hiperempatia, de forma que pateix físicament el dolor que veu en els altres. També el plaer. Afegir aquest problema a totes les vicissituds que passarà la protagonista em sembla d'una crueltat extrema per part de Butler. La Lauren és una noia inquieta i que dona molts tombs a les coses, i serà l'originadora d'un nou corrent de pensament/religió anomenat Llavors de la Terra, una filosofia que molts consideraran perillosa pel seu plantejament i pels seus objectius finals, entre ells, portar la llavor terrestre a altres estrelles.

En una primera part de la història coneixem la Lauren, els seus pensaments i la seva vida quotidiana en el barri, amb unes relacions familiars més aviat complicades. Més endavant, la cosa es complica quan el barri és assaltat, la major part dels seus habitants assassinats o capturats, i ella i alguns supervivents comencen un complicat viatge cap als estats del Nord, tot buscant seguretat i refugi.

El segon llibre té un plantejament diferent, ja que la narradora principal és la filla de la Lauren, que, un cop adulta, revisita i critica l'obra i la visió de la seva mare. La història comença uns pocs anys desprès d'on acaba el primer llibre. L'agrupació de Llavors de la Terra ha establert una comunitat estable, on prediquen i produeixen productes que intercanvien amb les comunitats veïnes. Tot canvia quan grups ultrareligiosos afins al nou govern conservador decideixen posar fi a la comunitat i reeducar els seus membres. No vull entrar en massa més detalls per evitar donar massa informació sobre la història.

                             

En fi, una experiència lectora dura, però totalment recomanable. Una barreja d' història postapocalíptica i de distopia molt interessant, però poc recomanable per persones sensibles. Poques vegades he tingut tanta sensació d'injustícia i d'impotència llegint una novel.la. Vaig empatitzar totalment amb el patiment de la Lauren i dels seus companys, i em va saber greu que, tot i que la cosa acaba més o menys bé, no ho fa de forma totalment satisfactòria, ni pel lector, ni pels protagonistes. Butler ja ho té, això, potser és un dels motius que fa que sigui una de les meves escriptores favorites. Aviat apareixeran més obres seves en el blog.

Les dones que els homes no veuen - Alice B. Sheldon

Una de les autores que m'ha sorprès més en el darrer any és Alice B.Sheldon. Feia temps que la tenia en la llista de pendents, i ho he solucionat gràcies a la lectura de Houston, Houston, ens rebeu?,  publicada per Duna Llibres i de Més enllà dels murs del món, publicada per Chronos.

Llegint una mica sobre la seva bibliografia vaig veure que era molt reconeguda pels seus relats, així que em vaig comprar una antologia publicada en castellà el 1980, Cantos estelares de un viejo primate, amb la intenció de llegir-la durant aquest any. Els meus plans, però, van canviar quan em vaig assabentar que Duna Llibres tenia la intenció de publicar una selecció dels millors relats de Sheldon en dos volums. El primer, Les dones que els homes no veuen, amb traducció d'Ernest Riera i portada de Ricard Efa, és el protagonista de l'entrada d'avui. 

El llibre comença amb un pròleg d' Ursula K. Le Guin del que destaco el moment en el qual se'n riu del fet que un gran escriptor de ciència-ficció (a qui no menciona, però és Robert Silverberg), en un pròleg d'una altra antologia de Triptree, afirmava que la seva prosa era molt masculina i que de cap manera podia ser una dona, una hipòtesis que ja començava a sonar en aquell moment. 

En aquesta primera antologia trobarem tretze dels seus relats, molts finalistes i premiats en els tres grans premis internacionals, els Hugo, els Locus i els Nebula. He trobat algunes temàtiques comunes en les històries, com ara la reproducció, les malalties infeccioses, els viatges en el temps, els alienígenes, i la crítica sobre el paper que tenen les dones en la nostra societat. També m'ha agradat molt la varietat en les estructures narratives i les veus dels narradors. És una col·lecció molt heterogènia en estil i temàtiques, però molt homogènia en qualitat. 

Comentaré per sobre aquells relats que m'han semblat més interessants i sorprenents, tot i que en podria incloure fàcilment quatre o cinc més, però no vull fer una entrada massa llarga.

El teu cor haploide m'ha agradat molt per l'escenari que presenta, una galàxia on hi ha éssers humans i altres espècies humanoides en molts sistemes solars, originàries cada una del seu planeta. D'on carai han sortit? La història ens l'explica un científic que viatja a un  planeta amb habitants intel·ligents, amb l'objectiu d'estudiar la seva fauna i flora, i de saber si es poden considerar humans o no. M'ha recordat una mica a algunes històries de l'Ekumen d'Ursula K. Le Guin.

La noia que estava endollada (premi Hugo en 1974) també presenta un escenari molt interessant, però força trist, en el qual la publicitat està prohibida, però les empreses s'ho empesquen tot per fer que el públic consumeixi el que ells volen. La protagonista és una noia poc agraciada i força innocent, que serà connectada de forma remota a un cos artificial, amb el qual es farà famosa. És una història d'estil cyberpunk que ha envellit molt bé i és molt actual, tant pel que fa a l'estil narratiu com a la temàtica.

El relat més estrany és L'amor és el pla, el pla és la mort (premi Nebula en 1973). El narrador és un mascle d'una espècie alienígena que s'enamora d'una femella. Seguirem el seu cicle vital i els costums de la seva espècie, les adaptacions al clima, la cura de la descendència, l'alimentació... amb una narració estranya, a vegades confusa, però molt intrigant i addictiva. És una història visceral, molt potent.

Els alienígenes també són els protagonistes de I vaig despertar aquí, a la falda freda del turó, però amb un plantejament molt diferent. La premissa és que els humans hem entrat en contacte amb moltes espècies diferents d'extraterrestres, i el que sentim per ells, més que curiositat o repulsió, és una atracció malaltissa, carnal, fins i tot sexual. I ells se n'aprofiten. M'ha deixat molt mal cos.

Els viatges en el temps no podien faltar en una col·lecció de relats de ciència-ficció. M'ha agradat molt el plantejament humorístic de Sauri de floració nocturna, amb una temàtica semblant a A sound of thunder, de Bradbury, però amb un to molt diferent. També m'ha convençut com lliga els viatges en el temps i la supervivència de la humanitat després d'una apocalipsi en el fantàstic, però una mica trist, L'home que va tornar caminant a casa. La manera com relaciona les dues situacions representades en la història m'ha semblat brillant. 

En fi, que no puc fer més que recomanar-vos la lectura d'aquests relats tan interessants. Com ja m'ha passat en altres històries que he llegit de l'autora, considero que són molt actuals, que han envellit molt bé. Sembla mentida que hagin estat escrits fa tants anys. De fet, totes les històries són més antigues que jo... i passo dels cinquanta. Sheldon era una avançada al seu temps i continuo molt interessat en la seva obra. Quan es publiqui la segona col·lecció de relats, que crec que està prevista per aquest any, segur que apareixerà per aquí. 

Més enllà dels murs del món - Alice B. Sheldon

Una de les autores clàssiques de ciència-ficció que tenia pendents de llegir era Alice B. Sheldon. Això ho vaig solucionar fa poc gràcies al fet que Duna Llibres va publicar  la novel.la breu Houston, Houston, ens rebeu? en català, amb traducció d'Ernest Riera. Em va agradar molt, i quan vaig saber que Chronos publicava la novel.la Més enllà dels murs amb traducció de Lluís Delgado, va pujar força amunt de la pila.

Ha estat una de les lectures més sorprenents de l'any. M'ha agradat molt l'estil de l'autora i l'estructura narrativa, tot i que alguns moments són massa lisèrgics, i per això no li fico una matrícula d'honor. Tot i tenir gairebé cinquanta anys, ha envellit de forma espectacular, podria passar perfectament per una novel.la contemporània, tant pel que fa a la trama, com al tractament dels personatges, la seva diversitat i les seves relacions.

La història està explicada per tres veus ben diferents. El desencadenant de la situació és un ésser gegantí, de mida que gairebé es podria mesurar en anys-llum, que perd la referència dels seus companys i, com si fos un nen petit, vaga per la galàxia creant el caos i destruint estrelles i els mons que les acompanyen, amb total indiferència. La segona veu són els habitants del planeta Tyree, uns éssers capaços de volar en els forts corrents d'aire que es generen en el seu planeta i que tenen poders mentals per comunicar-se i per modificar el seu entorn i es comuniquen per patrons visuals. 

Costa una mica d'ubicar-se en el món de Tyree, amb les seves percepcions, l'anatomia dels habitants, la seva societat, el rol dels sexes, com es comuniquen... com a lector hi vas entrant a poc a poc, és un dels reptes interessants que presenta el llibre, però Sheldon no ho posa fàcil. Els habitants de Tyree, molt sensibles i capaços de captar les sensacions d'éssers vius que viuen en altres planetes, detecten que hi ha molts planetes que estan morint per acció d'una força que ells anomenen El destructor, que es dirigeix cap al seu planeta. L'amenaça provoca que intentin posar-se en contacte amb els habitants sensibles que han detectat en un altre planeta, més allunyat de la trajectòria del Destructor, la Terra.

El tercer pilar de la trama és protagonitzat per un conjunt de terrestres que estan participant en un experiment organitzat per l'exèrcit dels Estats Units per comprovar si tenen algun tipus de poder mental: telepatia, telecinesi, predicció...

L'elenc de personatges que participen en l'experiment i els seus vigilants és ben divers i curiós. El meu favorit és el metge descregut, drogoaddicte, cínic respecte als poders mentals que estan investigant, que perd el cul per una de les seves ajudants i que amaga alguns secrets. Tot i que he d'admetre que els he vist vindre ben aviat, potser l'autora pretenia que fos així.  Crec que és millor no comentar-vos com les tres trames es connecten i conflueixen, donaria massa informació i arruïnaria l'experiència lectora. El que és cert és que m'han sorprès molts detalls, especialment els jocs amb les personalitats dels diferents protagonistes, els canvis en les veus narratives i el seu ordre, i alguns girs de guió que no havia vist venir. També vull destacar la visió optimista, molt de moda en la literatura actual, de les relacions entre les diferents espècies sintents, i el fet que la percepció de la consciència sigui immediata, tot i que les ments estiguin a distàncies siderals. Dóna molt joc a la història. 

No em vull oblidar del contrast entre Tyree i la Terra. Un és un món dinàmic, on el moviment, el color i la percepció del que pensen i senten els altres és molt important. L'altre, el nostre, és estàtic, estem atrapats en la superfície per la gravetat, i val més no parlar de com ens relacionem. Fa una mica d'enveja el món que ha imaginat Sheldon.  Hi ha hagut escenes que m'han colpit i, em repeteixo, el trobo un llibre molt modern i que ha envellit molt bé respecte a l'època en la qual es va escriure, ara ja fa gairebé cinquanta anys. Parla de rols de gènere, d'homosexualitat, de relacions entre ètnies diferents... És cert, però, que alguns moments són molt lisèrgics i poc comprensibles, sobretot els referents al que passa dins del Destructor, però mira, vaig fer un acte de fe de bon grat. Només fa falta que doneu un cop d'ull a les portades que he afegit per il·lustrar aquesta entrada i suposo que m'entendreu. Potser m'hagués fet falta una mica de dopatge per ajudar-me en la comprensió. Llegir algunes escenes d'aquesta novel.la amb la percepció alterada per drogues ha de ser tota una experiència. Ja no tenim edat, llàstima.En fi, que us recomano aquest llibre sense cap mena de dubte. Aquesta autora té moltes coses interessants a dir, i estic content  que aviat podrem gaudir en català de la seva narrativa breu, en la que és una especialista, ja que Duna llibres publicarà ben aviat la col·lecció de relats Les dones que els homes no veuen, amb traducció d'Ernest Riera. Tot un luxe que puguem gaudir de l'obra d'aquesta autora en català.

Segador - Terry Pratchett

Quan llegeixo Pratchett sempre em pregunto per què no llegeixo més sovint Pratchett. Els seus llibres estan plens d'enginy i diversió, humor intel·ligent i humor absurd, ironia i crítica social, amb personatges fantàstics i entranyables que passen penúries i tràngols en un escenari espectacular, el Discmon.

Els gaudeixo molt, però sempre em passa que hi ha un moment en el qual les situacions es tornen tan exagerades, esbojarrades i increïbles que em saturen una mica i, tot i que els llibres m'agradin, els recomani i en faci proselitisme, sempre em costa tornar a agafar una nova història situada en aquest escenari. Sé que aquesta és la meva relació amb l'autor i, per tant, me'l vaig dosificant en les mesures que em convenen, un parell o tres de novel·les a l'any com a màxim. Algunes de les sagues que l'autor ha situat en aquest fantàstic escenari em motiven més que altres. De moment les meves novel·les favorites són les de la Guàrdia i les de la MORT, la segona història de la qual, Segador, és l'objectiu de l'entrada d'avui.

La premissa de la novel.la és que la MORT desapareix i deixa de fer la seva funció. Les dinàmiques naturals de creació i destrucció, el cicle de la vida, l'ordre natural de les coses, totes aquestes coses filosòfiques, vaja, es veuen alterades. I això provoca molts desajustos a la ciutat d'Ankh-Morpork. Per intentar arreglar-los hauran d'unir esforços un reguitzell d'habitants de la ciutat: mèdiums, mags, sacerdots i un conjunt de no-morts força especial i divers. I un bibliotecari en forma de simi, com sempre. 

He llegit relativament poc de Pratchett, però em quedo amb la sensació que les premisses en els seus llibres no són massa importants, i que li serveixen de base per construir una història en la qual reparteix a tort i dret a diversos conceptes (en aquest cas al consumisme i als seus temples icònics, a com les noves tecnologies provoquen que es perdin oficis i tradicions, al gènere de terror ...) i que li permet ubicar situacions molt hilarants amb aquell sentit de l'humor tan especial que el caracteritza. A casa em miren de forma estranya quan estic llegint i ric en veu alta. No hi estan acostumats, em costa molt, però amb Segador m'ha passat diverses vegades. Tot i això, he de dir que potser és el llibre en el qual l'autor ha mostrat més tendresa amb els personatges, i la relació entre la senyora Escapular i el bo d'en Bill Porta és entranyable.

És tot un luxe que Mai Més estigui publicant aquests llibres en català amb una edició tan cuidada i homogènia amb les espectaculars portades de Marina Vidal i la traducció, suposo que complicadíssima, d'Ernest Riera. No obstant, vull tenir unes paraules amb el traductor, perquè ha decidit traduir el nom d'un dels personatges que és un llop-home (no pregunteu) i que en anglès s'anomena Lupine, com a Llobera. No se m'acut perquè ha triat aquesta opció, me'n venen moltes altres adients al cap. Com alguns ja sabeu, aquest és el meu cognom. No m'havia passat mai llegir-lo tants cops en un llibre de narrativa, amb un personatge que fa coses molt estranyes. Ha estat una experiència ben curiosa, a afegir al gaudi que m'ha provocat la lectura.

En fi, que no puc fer més que recomanar-vos la novel.la. Soc molt fan de com estructura els llibres, de les notes aclaridores (?) a peu de pàgina, de la bogeria dels mags, de l'aparició dels personatges recurrents, de l'escenari com una cosa viva dins la història... Estic segur que ben aviat tornarem a parlar del Discmon per aquí.

Houston, Houston, ens rebeu? - Alice B. Sheldon

Fa uns mesos que estic "renovant" la meva biblioteca, canviant llibres pels quals no sentia gaire estima per llibres antics de ciència-ficció que fa temps que em feia molta gràcia tenir. He adquirit molts llibres d'autors clàssics anglosaxons com Asimov, Silverberg, Clarke, Farmer, Heinlein, Varley, Haldeman, Simak, Resnik... però m'ha costat molt trobar llibres escrits per dones de les editorials que busco i podríem dir (va, acceptem-ho) que col·lecciono. Le Guin, Butler (de les quals ja en tinc molts llibres), Julian May, Joana Russ i poques més.

Alice B. Sheldon també està en aquesta llista, per això,  quan vaig saber que Duna Llibres publicava la seva novel.la breu Houston, Houston, ens rebeu?,  la vaig ficar ràpidament a dalt de tot de la pila de lectura. El traductor és Ernest Riera i la portada l'ha feta Ricard Efa. 

Alice B. Sheldon fou una prolífica escriptora nord-americana que va guanyar molts dels grans premis per la seva narrativa breu, tot i que no amb el seu nom, ja que escrivia amb el pseudònim James Triptree Jr. Té una biografia ben curiosa que implica molts viatges arreu del món i la pertinença a l'exèrcit nord-americà i la CIA

La novel·la m'ha encantat, se m'ha fet molt curta i l'he devorat en una tarda. Us la recomano sense cap mena de dubte. Tot i això, us diria que hi entreu sense llegir la contraportada, ja que dona massa informació i revela fets importants de la trama (gràcies per l'advertència Eloi Puig!).

La Sunbird és una nau tripulada per tres astronautes de la NASA que té la missió d'orbitar al voltant del Sol per recollir informació sobre la nostra estrella. Una tempesta solar inesperada els afecta, avaria part de la nau i els trau de l'òrbita prevista. Truquen al control de Terra de Houston, però ningú respon, fins que una nau desconeguda es posa en contacte amb ells i els rescata.

La major part dels tripulants de la nova nau són dones, així com les persones del control de Terra que les monitoritza. 

Aviat descobreixen que moltes coses no encaixen i que han viatjat al futur, gairebé tres-cents anys després de la seva partida. Gran part de la gràcia de la novel·la és com van deduint i descobrint quins són els successos més importants que han passat al nostre planeta, que les seves rescatadores amaguen, i com funciona la societat humana actual. No vull entrar en més detalls per no arruïnar-vos l'experiència. Només us puc dir que m'hagués agradat llegir molt més sobre aquest escenari que proposa l'autora, se m'ha fet curta la història.

La novel·la ha envellit molt bé, la temàtica és ben actual. Tot i que és força trist el tractament que rebem els homes, com ens retrata, com ens relacionem entre nosaltres i amb el gènere femení i com actuem quan perdem el control. Fa que pensar que algunes de les situacions reflectides en la novel·la surtin molt sovint en els titulars de les notícies cinquanta anys després.

Deixant de banda l'especulació social i la crítica feminista, en la novel·la també hi ha algunes especulacions científiques que m'han agradat força, no voldria pas que passessin desapercebudes. De fet, ara que estic llegint molts clàssics, descobreixo detalls, idees, trames que he llegit amb anterioritat, però en novel·les més modernes. Considero que aquesta és una obra seminal, i molt important.

En definitiva, una història sorprenent, plena de crítica social i especulació científica molt interessant. Té un ritme i un plantejament narratiu que provoca que es llegeixi en molt poc temps, i que et quedis amb ganes de més. Totalment recomanable.

Tot i que la portada és lluent com moltes de Duna LLibres, el llibre segueix el disseny de la col·lecció Trantor d'una altra editorial, Chronos, ja que aviat publicaran la novel·la Up the walls of the world, de la mateixa autora. M'agraden molt aquest tipus de detalls. Compten amb un lector interessat.

Saga Xenogènesi - Octavia Butler

Després de llegir la fantàstica primera novel·la de la Saga Xenogènesi d'Octavia Butler, Alba, publicada per Mai Més en català amb traducció d'Ernest Riera, tenia moltes ganes de poder llegir Ritus de l'edat adulta, la segona part. Però quan ja la tenia a les mans vaig decidir esperar a la publicació de la tercera part, Imago, per llegir la saga d'una tirada. M'agrada fer-ho així perquè ho gaudeixo més i recordo els detalls del que ha passat als llibres anteriors... ens fem grans, que hi farem. Estic seguint la mateixa tàctica amb La terra fragmentada, de Jemisin, per exemple.

En aquells dies l'editorial NOVA va publicar La estirpe de Lilith, un llibre que recull les tres novel·les de la saga i me la van enviar com a cortesia editorial. La carn és feble i vaig devorar-la ràpidament, perquè estava molt interessat a continuar la història. Fa un temps vaig tornar a llegir la saga en català, i volia escriure aquesta entrada per poder elogiar la saga i l'edició tan cuidada que ha fet l'editorial.

La història se situa en un futur llunyà, en què una espècie alienígena, els Oankali, ha arribat a la Terra i ha salvat i curat els pocs humans que havien aconseguit sobreviure a una guerra nuclear. Aquests supervivents han estat durant diversos segles en animació suspesa i observació en les naus dels alienígenes, mentre ells intenten regenerar el planeta perquè els humans hi puguin tornar a viure. Finalment, ha arribat el moment de despertar aquests humans, fer que s'enfrontin a la seva nova situació, que coneguin la cultura Oankali i que es preparin per a la colonització conjunta del planeta. Però tots no estan preparats. Lilith Iyapo, la protagonista principal de la primera novel·la, és una de les primeres dones a ser despertades i una de les escollides per guiar els grups de supervivents de tornada a la Terra.

Alba és la novel·la que més m'ha convençut de totes tres. M'agrada molt com narra la trobada amb una cultura i una biologia tan allunyades de la nostra i l'adaptació que la Lilith ha de fer per poder sobreviure, tots els tabús que ha de trencar. De fet, tota la saga té com a tema principal el nostre comportament davant de la diversitat, com reaccionem davant del que és estrany i aliè i com tractem el que és diferent. L'autora aposta  per la conclusió que hem de perdre la por a la barreja i a la varietat.

En les altres dues novel·les els protagonistes són descendents de Lilith, de diferents generacions, i narren com la població humana s'assenta en el nou planeta, sobreviu a la colonització,  i com evoluciona la relació entre les diferents poblacions humanes i amb els Oankali. Crec que és millor no entrar en més detalls per no arruïnar aspectes importants de la trama, però m'han convençut menys que Alba. Desenvolupen alguns conceptes interessants, sobretot a nivell biològic, però en general em quedo amb la sensació que en els moments en què els protagonistes són els Oankali i les seves relacions i motivacions l'autora no aconsegueix que empatitzem del tot amb ells i la trama perd interès. Tot i que, com a biòleg, m'ha fascinat com els Ooloi són capaços de guardar, modificar i hibridar la informació genètica de les espècies; l'especulació científica en l'àmbit de la biologia  és un dels punts forts de la saga. 

En canvi, pel que fa a l'especulació social, m'ha desanimat la visió pessimista que té Butler de l'ésser humà, al que tracta en excés, segons la meva opinió, de violent, racista, poc pragmàtic i poques vegades racional (especialment al gènere masculí). M'agradaria creure que en una situació com la que narra la història el nostre comportament com a espècie (i com a gènere) seria diferent. Però jo tinc la visió d'un home de gairebé cinquanta anys, blanc, de classe mitjana que viu en una societat europea, i ella d'una dona afroamericana als Estats Units. Potser més que optimista soc ingenu.

M'ha agradat més l'enfocament de la història que proporciona la traducció en català, segurament perquè és més coherent en els tres volums i més actual, ja que la versió en castellà és una revisió de la traducció dels anys vuitanta i, francament, em sembla que es nota. 

En definitiva, una història amb un plantejament molt interessant, especulació científica i social d'alt nivell i amb uns personatges molt ben dibuixats. No espereu una lectura fàcil ni desengreixant. És una història dura, colpidora, visceral i a la que donareu tombs molt temps després de llegir-la. Prepareu-vos per una lloa a la diversitat,  la curiositat i l'estranyesa. Només cal que mireu les espectaculars portades de Vorja Sánchez. Tot un luxe que la tinguem en català en una edició feta amb tanta estima.

Morth - Terry Pratchett

Ja vaig comentar en l'entrada que vaig fer de Guàrdies! Guàrdies! que vaig entrar amb mal peu en l'univers del Discmón de Terry Pratchett. Sense fer cas a les recomanacions, vaig començar pels dos primers llibres, soc tossut de mena en aquestes coses, i no em van acabar de convèncer. Vaig pensar que aquest estil d'humor i aquest escenari no estaven fets per mi i no vaig llegir res més de Pratchett fins que van aparèixer els il·luminats de Mai Més i van començar a publicar-los en català en la col·lecció Refugi A'Tuin, amb Ernest Riera com a traductor i  portades de Marina Vidal. 

Vaig decidir donar una oportunitat al projecte, tot i que amb una mica d'escepticisme i amb unes expectatives no gaire altes. I vaig gaudir moltíssim. Em declaro un convers, i per això avui us presento el tercer llibre que he llegit de la col·lecció, Morth.

Un dels grans encerts d'aquest projecte editorial  des del meu punt de vista és com han planificat la presentació de les diferents vies d'entrada al Discmón, tot proposant un tastet a les diferents "sagues" escrites en aquest univers; primer la de la Guàrdia, després la de les Bruixes, i ara la de la Mort. 

Tot i això, el protagonista principal del llibre no és l'icònic esquelet amb túnica i dalla, sinó en Morthimer, un jove sense ofici ni benefici que acaba convertint-se en el seu aprenent. Sense tenir massa ganes ni preparació en Morthimer acaba rellevant la MORT en la seva feina, ja que aquest ésser immortal està passant una petita crisi existencial (o no existencial?) i necessita un petit recés per gaudir de temps lliure. Cada cop dóna més confiança a en Morthimer que acaba embolicant la troca quan salva del seu destí a una princesa de la qual està una mica encapritxat i afecta la continuïtat de l'existència. Es desencadenen llavors una sèrie d'esdeveniments amb ritme frenètic, amb moments molt divertits i algunes reflexions molt interessants. El llibre és  farcit de detalls i de referències, cal una lectura atenta per gaudir-ne en la seva plenitud, tot i que el que apeteix és devorar-lo sense parar.

En fi, que us el recomano sense cap mena de dubte. Aquest univers tan ampli permet a l'autor tocar els temes que li vinguin de gust en aquell moment. En aquest cas el determinisme, la mort, i la importància de les decisions que prenem. En tants llibres escrits i amb tantes temàtiques diverses, de moment el R2D2 del Discmón no sé si és la MORT o si  té forma d'orangutan. Ho descobriré en les següents lectures. 

El proper llibre de la col·lecció, Deus Menuts, enceta una nova saga dins del discmón, la de les antigues civilitzacions. Més endavant apareixerà El color de la màgia, pel qual tinc molta curiositat, ja que ara el llegiré "quan toca". En parlarem per aquí amb tota seguretat.

Guàrdies, Guàrdies - Terry Pratchett

No he estat mai gaire amant dels llibres que utilitzen l'humor en els gèneres de la fantasia i la ciència ficció. En productes audiovisuals encara m'hi puc enganxar una mica, en llibres em costa molt. Fa uns anys vaig voler provar de llegir alguna cosa de Terry Pratchett, un autor del qual n'havia sentit meravelles. Com que soc completista (i una mica tossut) vaig voler començar la llarga llista de novel·les ubicades en el Discmón pels primers volums publicats, sense fer cas a les recomanacions, fins i tot les del mateix autor. 

No vaig connectar ni amb El color de la màgia ni amb La llum fantàstica, les dues primeres novel·les.  Els recordo com llibres desordenats, poc organitzats, un seguit d'escenes inconnexes i situacions rocambolesques. Sí que hi ha moments divertits, alguns personatges interessants i referències plenes d'ironia al món del gènere fantàstic, però no em van convèncer. Els vaig acabar, però no vaig voler continuar amb altres històries d'aquest univers.  Not my cup of tea, vaig pensar, no sempre es pot coincidir amb l'opinió majoritària. 

Quan l'editorial Mai Més va anunciar que publicarien l'obra de Pratchett en català amb traducció d'Ernest Riera i il·lustracions de Marina Vidal em vaig alegrar pel que implicava per la literatura de gènere en català, però després de la meva experiència lectora em mirava amb un cert escepticisme les manifestacions de joia i alegria que vaig veure a les xarxes socials. Tot i això, aquesta editorial s'ha guanyat un vot de confiança en els seus projectes, i veient que no començaven pel primer llibre sinó que encetaven dues de les diverses sagues més o menys connectades presents en aquest univers literari, la de la Guàrdia Nocturna i la de Les Bruixes, vaig decidir tornar a provar Pratchett amb una de les seves novel·les més ben valorades: Guàrdies! Guàrdies!

I que bé m'ho he passat. No puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. Tots els retrets que he fet de les primeres novel·les queden solucionats en aquesta. Fa la sensació que tot està molt ben pensat i organitzat i les peces encaixen com en un mecanisme de rellotgeria. Els personatges de la Guàrdia nocturna són fantàstics, des del capità descregut passant pels seus subordinats pispes i borratxins fins al jove recluta innocent ple de bones intencions. La resta de personatges no es queden enrere: el pelut bibliotecari de la universitat, el maquiavèl·lic patrici de la ciutat, els despistats membres de la lògia que origina tot el desori o la descomunal aristòcrata criadora de dracs domèstics. Tots estan molt ben perfilats i tenen una forta personalitat pròpia, fet difícil quan utilitzes tants personatges diferents en una novel·la tan curta. El fet que l'acció estigui situada en un sol escenari, la fantàstica ciutat d'Ankh-Morpork, gairebé un personatge en ella mateixa, ajuda a la concreció de la història.

És un llibre divertídissim, amb escenes i comentaris que desperten un somriure silenciós, però també altres que provoquen riallades en veu alta, cosa que a mi em costa molt quan llegeixo (a casa em miraven amb sorpresa). 

M'ha encantat com Pratchett utilitza la ironia i la paròdia per reflectir en el seu món màgic situacions habituals de la nostra societat, com el populisme, el deixar fer de la societat davant els abusos dels poderosos i com aquests fan tot el possible per adquirir o mantenir el poder. També cal destacar les referències a altres obres de fantasia o de la cultura popular. 

En definitiva, un llibre molt divertit, amb humor intel·ligent i moments d'acció, intriga i misteri que, juntament amb un elenc de personatges inoblidables completen un còctel que no puc fer res més que recomanar-vos.

En fi, que rectificar és de savis. He caigut del cavall com Sant Pau i ara soc un convers i vaig cridant el seu nom pels racons. Per reis he demanat Igualtat de ritus, i ja estic reservant un espai als meus prestatges per fer lloc a l'acolorida col·lecció Refugi A'Tuin. Aniran apareixent per aquí.

Altres opinions de la novel·la: La biblioteca del Kraken, El biblionauta, Les rades grises.

Alba - Octavia Butler

Fa un parell d'anys comentava en el blog que tinc grans llacunes pel que fa a la ciència ficció clàssica, molt més acusades en el cas de les escriptores. Entre les autores que tenia ganes de descobrir mencionava Atwood, Butler i Le Guin. Es dona el cas que he complert un dels meus propòsits lectors, cosa poc habitual, i en el darrer any he tingut l'oportunitat de llegir aquestes tres autores. Coincideix que han aparegut també traduccions seves al català.

Avui comentaré Alba, d'Octavia E. Butler, publicada per la jove editorial Mai Més amb traducció d'Ernest Riera.  Faig un incís sobre el projecte editorial de Mai Més. Em semblen molt interessants dues de les col·leccions que proposen. Per una banda la col·lecció Refugi 67, on publicaran novel·les clàssiques que encara no s'han traduït al català (com és el cas de la que avui ens ocupa) i d'altra banda la col·lecció Nüwa, centrada en novel·les actuals amb èxit internacional. La primera novel·la que han publicat en aquesta col·lecció, El Rastre del Llamp de Rebecca Roanhorse, acaba de guanyar el premi Locus. Sembla que tenen bon ull editorial. Espero que el projecte fructifiqui i puguem continuar gaudint de literatura de ciència ficció d'aquest nivell traduïda al català.

Alba és el primer llibre de la Saga Xenogènesi, publicada a finals dels anys 80. Desprès d'una guerra nuclear entre Rússia i Estats Units el nostre planeta queda destruït per la radiació i l'hivern nuclear. Alguns supervivents són rescatats de la superfície per una espècie alienígena, els Oankali, que els manté en suspensió, els borra alguns records i els cura i modifica fins que, un parell de segles desprès, estan preparats per un repoblament del planeta.

La protagonista principal d'aquesta primera novel·la és Lilith (segurament un nom poc casual) una dona negra supervivent de la guerra a qui triaran per ensenyar i guiar a un grup d'humans per fer una primera onada colonitzadora. El llibre està dividit en diverses parts, i potser m'han interessat més les primeres en les que Lilith fa el primer contacte amb els Oankali i en descobreix les seves característiques fisiològiques i socials, la estructura de la seva nau, així com els seus plans per l'espècie humana. Les darreres parts en les que Lilith interacciona amb altres éssers humans que han passat el mateix que ella i intenta preparar-los per la seva arribada al planeta també és interessant, però potser menys original.

A més de ser un llibre de primer contacte també hi trobem reflexions interessants sobre la condició humana i sobre els límits del que arribaríem a fer per sobreviure. La veritat és que el paper que fem els humans en el llibre no és gaire lluït, tot i que tots els personatges presenten matisos grisos. No m'atreviria a dir que hi ha bons i dolents, senzillament objectius diferents i estratègies diferents per assolir-los. Potser el que destacaria més és la dualitat dels Oankali, els salvadors de la humanitat o bé els seus escarcellers? No he acabat de decidir-me per ells o pels éssers humans, i això crec que és un punt a favor en la valoració final de la història.

També m'ha semblant molt interessant des del punt de vista biològic el tractament de la modificació genètica, les malalties tumorals, els aspectes evolutius dels Oankali i la seva estructura social i familiar. Les seves naus de caire biològic m'han fet pensar en les que va utilitzar Kameron Hurley en Las estrellas son Legión. De fet, moltes escenes i plantejaments de la segona part de la novel·la els he vist molt similars en altres novel·les i pel·lícules molt posteriors, sobretot les encarades a un públic més juvenil i protagonitzades per adolescents, no per adults com és el cas d'Alba. La influència d'aquesta novel·la arriba més lluny del que esperava.

L'estil és molt directe, amb molt poca descripció i basat molt en el diàleg. Tot i això alguns cops els diàlegs em semblava que no acabaven de fluir, i vaig creure que era degut a la traducció. Vaig fullejar la traducció en castellà (es veu antiga pels cànons actuals, amb un ús exagerat del tractament "usted") i la versió original i veig que és una qüestió de l'estil de l'autora.

Tot i ser una primera part d'una saga i haver acabat amb ganes de més, crec que em quedaria satisfet si fos una lectura independent. Queden coses a l'aire que generen expectació, però les trames es tanquen de forma satisfactòria, pel meu gust. Tot i això anoto les dues novel·les que queden en la llista de pendents, i xafardejaré altres històries d'aquesta escriptora.

En definitiva, una novel·la totalment recomanable, amb plantejaments molt interessants de primer contacte i de supervivència de la humanitat, i que enganxa de mala manera. Tot i que l'he devorada en un parell de dies no la classificaria de lectura àgil, algunes coses cal prendre-les amb calma. Esperem que aquest nou projecte editorial els vagi bé i puguem gaudir de la saga sencera en català.