El Tigre y el Lobo - Adrian Tchaikovsky

El Tigre y el Lobo es la primera parte de la saga Echoes of the Fall, una trilogía de fantasía que Adrian Tchaikovsky escribió hace casi diez años y  que llega ahora a España gracias a la editorial Alamut, con traducción de Núria Gres. 

Me fascina la capacidad de escribir que tiene este autor británico. Cada año publica varias novelas cortas, novelas largas autoconclusivas y volúmenes de sagas de muchísimas páginas. Tanto de fantasía como de ciencia ficción, género en el que afina mejor, en mi  opinión.

La principal característica del original universo que ha creado el autor para esta trilogía es que los humanos son cambiaformas capaces de convertirse en el animal totémico de su tribu. Encontraremos gran variedad de animales: hienas, cocodrilos, caballos, osos... además de los esperados tigres y lobos indicados en el título de la obra. Las características sociales de cada grupo, sus técnicas de lucha y las relaciones que establecen entre ellos son los puntos más interesantes de la novela. De hecho, el world-building en general está muy bien logrado y es lo que más me ha convencido.

La protagonista principal es Maniye, la hija híbrida de uno los jefes de clan de los Lobos y de la reina de los Tigres, hecha prisionera en la guerra que hubo entre estos dos pueblos y que ganaron los cánidos. Por el hecho de ser mestiza, es capaz de cambiar de forma entre lobo y  tigre, aunque debe decidirse pronto por uno de los dos tótems, o su cordura empezará a fallar. 

Su vida ha sido muy dura, controlada y presionada por su padre y por el sacerdote del clan para conseguir que su parte dominante sea la de lobo y que abandone la de tigre. La acción se desencadena cuando Maniye escapa del clan al descubrir los planes que su padre tiene para ella. A partir de ese momento, hay una trama que, sin ser excesivamente original, es entretenida y complementa de forma correcta al escenario. Hay conspiraciones para conseguir el poder, relaciones complejas entre diferentes tribus, personajes con motivaciones oscuras, un pasado del que no sabemos gran cosa... temas bastante recurrentes en la fantasía actual, pero tratados de una forma competente, como acostumbra a hacer Adrian Tchaikovsky. 

De manera sorprendente, aunque hay desafíos, duelos y batallas narradas con mucho detalle, la novela no destaca por el uso de la violencia. En cambio, el sexo y las relaciones amorosas entre los personajes sí que destacan, pero por su ausencia. No sé si es debido a que la protagonista es muy joven en esta primera novela, o que la historia está pensada para un público juvenil.

Aunque la novela me ha gustado y os la recomiendo,  tiene un par de problemas que impiden que la califique de excelente. Por un lado, el personaje principal, Maniye,  flojea un poco y tiene poco carisma. Este problema queda en parte solucionado por los personajes secundarios, que son geniales casi todos, y compensaron la poca empatía que me generó Maniye. 

El segundo problema es que el ritmo es un poco lento. La trama es interesante, pero creo que hay demasiadas persecuciones, largas marchas y luchas coreografiadas. Coincido con algunos de mis compañeros blogueros que le sobran algunas páginas.

En definitiva, una novela de fantasía muy entretenida con un world-building muy trabajado y original y que promete muchas nuevas sorpresas en los siguientes volúmenes, pero con un ritmo demasiado lento y un personaje principal sin excesivo carisma, aunque compensado por los secundarios. Sigo interesado y leeré las continuaciones.

Otras opiniones de la novela: Sense of Wonder, El último deseo fantástico

No albiro el bosc - Isabel del Rio

Vaig conèixer l'obra d'Isabel del Rio mitjançant la seva primera novel.la en català, Mare, publicada amb Specula. Em va semblar una història molt interessant, una mescla de molts gèneres i de moltes idees diferents. No Albiro el bosc, la seva darrera novel.la publicada amb Mai Més, també coincideix bastant en aquesta definició.

És una novel.la breu i amb una estructura en episodis curts, de dues o tres pàgines, fet que afavoreix que la lectura sigui molt àgil. És una història força original i difícil de classificar. Jo la definiria principalment com una història de terror, però té dosis molt importants de ciència-ficció i algunes gotetes de fantasia urbana. Fins i tot dins del gènere de terror, trobarem moments i situacions atribuïbles a diversos subgèneres. Sembla que a l'autora no li agrada escriure històries que es puguin encasellar amb facilitat.

La protagonista principal és l'Eloise, que no s'acaba de sentir còmoda amb la vida que porta i viatja, en contra de l'opinió de la seva parella, al poble on va néixer la seva mare i on ella guarda molts records de la seva infància i dels estius amb el seu avi.

El que en un principi sembla una història de retorn al passat aviat es transforma en una altra cosa. El món on viu l'Eloise no és com el nostre, alguna cosa ha passat que ha provocat que els humans hagin de viure en ciutats protegides del que hi ha a l'exterior. Els pocs que viuen fora d'aquestes bombolles han de conviure amb una natura revolucionada, invasiva i perillosa, així com amb els esperits dels seus avantpassats. No vull explicar gran cosa més de la trama.

Al principi el lector va una mica despistat, però és un efecte buscat. M'ha agradat com, de mica en mica, l'autora va desvetllant els punts importants de la trama, utilitzant flashbacks, diversos punts de vista, girs de guió ben buscats i algun cliffhanger. És una lectura que atrapa, amb escenes d'acció i tensió i algun moment terrorífic que deixa mal cos. L'he devorat en un parell de tardes.

Tot i això, crec que la part final queda massa oberta a interpretacions i reconec que m'han quedat alguns dubtes. És el toc personal de l'autora; ja em va passar alguna cosa semblant amb Mare. És un peatge que jo pago a gust pel que he anat gaudint del viatge, però pot ser que no tothom hi estigui d'acord. Continuarem pendents del que publiqui Isabel del Río, té un estil força original que seguirem amb atenció.

Donde está enterrada el hacha - Ray Nayler

Ray Nayler me sorprendió gratamente con su novela La montaña en el mar, por eso pedí el ARC de su última obra, Where the axe is buried, pero llevo un tiempo que me está costando leer en inglés y la tenía aparcada en el lector. Ha sido, como muchas otras veces, la elogiosa reseña de Leticia Lara en fantástica ficción la que me ha animado a comenzar esta novela. Y, como tantas otras veces, no puedo hacer más que agradecérselo.

La estructura es parecida a la de La Montaña en el mar. Es una historia coral, situada en varias ubicaciones diferentes, con historias que se entrecruzan y que más o menos convergen al final. La temática principal, no obstante, es diferente. El peso principal de la trama se centra en la parte especulativa en el ámbito político, social y económico, y la parte de especulación científica y tecnológica, aunque también importante, queda más en segundo plano. 

La acción transcurre en diferentes países, cuyo nombre no es mencionado, pero no hace falta para localizarlos rápidamente. La mayoría de estos países han decidido ser gobernados por un PM, un Primer Ministro, que es una inteligencia artificial.  Se supone que estas entidades serán capaces de tomar las decisiones más ecuánimes y justas para el bien de la mayoría de los ciudadanos. El problema es que el precio de estas decisiones a veces es más alto que lo que la sociedad está dispuesta a aguantar. 

El punto de vista opuesto es el de la Federación, con una sociedad distópica de manual controlada con mano férrea por una oligarquía y en la que el presidente se perpetúa en el cargo a base de traspasar su consiciencia a diferentes cuerpos clonados cuando las circunstancias lo requieren. Que parezca que las cosas cambian, pero que en el fondo todo siga igual.

Nayler ha decidido que la historia sea narrada   por los perdedores: los refugiados, los represaliados, los manipulados, los sometidos a la voluntad de sus gobernantes, los que han abandonado toda esperanza de que las cosas cambien. Por eso destila un cierto tono pesimista y derrotista y me dejó mal cuerpo. Reconozco que logró emocionarme en algunos momentos.

Me ha gustado mucho como enfoca la manipulación, el control y las imposiciones de la clase gobernante. Aunque tenga un tono pesimista aplaudo como plantea la necesidad del debate, de la protesta, de la oposición, y de la participación de la ciudadanía en las decisiones políticas para evitar caer en sistemas de gobierno controladores y sin escrúpulos. 

Esperemos que no sea una novela predictiva. Es cierto que he acabado con más preguntas que respuestas, ya que el final es un poco abrupto, pero me he quedado con una sensación satisfactoria. No puedo hacer más que recomendar su lectura. Si no leéis en inglés tenéis suerte porque en junio NOVA va a publicarla en castellano con traducción de David Tejera.

Tengo pendiente su novela corta Tusks of Extinction, que ha sido nominada a los Hugo de este año y que, por lo que he leído de la sinopsis, tiene cierta relación con esta. Si gana, seguro que aparecerá por aquí.

Otras opiniones de la novela: Fantasticaficción

El bosc de la foscor - Cixin Liu

Tal com em va passar amb El problema dels tres cossos, quan El bosc de la foscor ha arribat a les meves mans no me n'he pogut estar i ha pujat a dalt de tot de la (enorme) pila de lectures pendents. L'edició espectacular que ha fet Duna Llibres amb traducció de Mireia Vargas i portada de Guillem H. Pungiluppi és irresistible. 

He detectat que aquest segon llibre és el que sovint ha agradat menys als lectors, però jo li trobo molts mèrits. És cert que a la trama li costa arrencar, el principi no m'ha convençut del tot i fins i tot estava una mica decebut. Té un toc oriental molt marcat, massa poètic, a vegades naïf, que reconec que em desconcerta una mica. Crec que és una qüestió cultural, perquè em passa molt sovint amb productes literaris i audiovisuals d'origen asiàtic (per no parlar dels noms, als quals, quan ja m'hi he acostumat, el llibre gairebé s'ha acabat). La primera novel·la ja tenia aquestes característiques però potser no tan marcades. Això sí, quan arrenca i especialment en el darrer terç de la novel.la, ens presenta unes escenes increïbles, amb un gran sense of wonder, girs sorprenents i una narració molt addictiva. La trama se centra més en la part d'intriga i conspiració que en la part científica, molt més assequible que a la novel·la anterior, encara que sempre present i imprescindible a l'obra d'aquest autor. Tampoc no falta l'usual dispendi d'idees interessants i sorprenents, també típic de l'estil de Cixin. M'ha agradat especialment que repeteix molt pocs personatges, i que aquests estan  millor definits i caracteritzats que al primer llibre, on els personatges masculins es confonien.

Compte, que a partir d'aquest moment hi haurà algun espòiler del primer llibre, així que si no l'heu llegit (fet que gairebé hauria de ser considerat un pecat) us aconsello no continuar.

Quan la humanitat coneix l'amenaça dels Trisolarians, que arribaran en 400 anys, i davant de la constant vigilància dels Sofons, que bloquegen els avenços científics, per sobreviure només queda una alternativa, i és intentar enganyar aquests implacables alienígenes, ja que la seva cultura no és capaç de detectar les mentides. Amb aquest objectiu es nomenen quatre aparedats: persones que disposaran dels recursos que considerin necessaris, la missió dels quals serà imaginar un pla per vèncer els Trisolarians, del qual només ells poden conèixer els detalls per evitar que se n'assabentin gràcies als seus espies. Per contrarestar-los, els humans aliats dels Trisolarians creen la figura dels ensorraparets, encarregats d'esbrinar i publicar cadascun dels plans. 

La història està centrada en la creació de les estratègies dels quatre aparedats a través de diversos períodes de la història futura de la humanitat, ja que, gràcies a la hibernació (a la que Cixin sap traure molt suc), alguns dels protagonistes del segle XXI tindran rellevància al segle XXIII. Poc més puc dir sense desvetllar massa coses de la trama.

Crec que, tot i que és millor la primera novel.la, forma part d'una trilogia totalment imprescindible per a qualsevol amant de la ciència-ficció i és una lectura satisfactòria. Trobareu especulació en l'àmbit científic i social de gran nivell, escenaris i situacions d'acció impressionants (algunes que les recordareu durant molt temps), conspiracions polítiques, girs inesperats a la trama i un final sorprenent i totalment satisfactori, que m'ha deixat amb ganes de més. La tercera novel.la, per mi la millor, segur que apareixerà per aquí pocs dies després de la seva publicació.

Meldecaps - Adrian Tchaikovsky

Fa un parell de mesos vaig publicar una entrada sobre Gossos de guerra, una novel.la del prolífic Adrian Tchaikovsky que em va sorprendre molt gratament i que vaig descobrir en l'edició en català de Chronos amb traducció d'Octavi Gil, tot i que feia anys que tenia la versió en anglès en el meu llibre electrònic.

L'escenari que plantejava la novel.la, un futur amb animals modificats genèticament i tecnològicament per ser armes letals, en un principi, però que esdevenen altres coses en acabar la novel.la, em va semblar molt interessant. Em va agradar molt la varietat d'idees que presentava la història, així que, quan vaig saber que publicaven la segona part, Meldecaps, va pujar ràpidament posicions en la meva pila de lectures. El títol és una traducció / joc de paraules de l'anglès, Bear Head, del qual entens el sentit quan estàs llegint la novel.la, però que en el fons fa una mica de espòiler. 

L'acció principal de la trama està situada a Hell City, la primera ciutat de Mart, on bioformes i humans modificats per sobreviure a les dures condicions del planeta estan fent un treball de terraformació i preparació de la colònia per poder acollir en un futur a nous habitants provinents de la Terra. En Jimmy Marten és un d'aquests operaris, que resisteix l'aïllament i l'avorriment utilitzant drogues de disseny. 

Un cop arruïnat, la seva única opció per poder comprar estupefaents és vendre part de l'emmagatzematge del seu implant cerebral per guardar dades externes. Quan aquestes dades li arriben descobreix que no són el que esperava, que ja no està sol en el seu cap, i que alguna presència és capaç de controlar el seu cos. 

He trobat el llibre un pèl més gamberro que Gossos de guerra, una història més d'aventures, corredisses i situacions còmiques barrejades amb la part de la trama més seriosa que fa referència a la discriminació, la manipulació de masses, el control mental i el fet de decidir què és un ésser humà i què s'ha de fer amb aquells que no els hi considerem. Tot i que m'ha agradat la història i us recomano la seva lectura, he de reconèixer que no he trobat tot el que li demanava. En la part final del primer llibre em va encantar la varietat d'idees i possibilitats sobre el que podrien fer les bioformes, però no ho acaba d'explorar com em pensava que ho faria.

És cert, però, que sí que explora el que les modificacions poden fer en els éssers humans, i també m'ha semblat força enginyós, però mostra menys varietat d'idees que en el primer llibre. No obstant això, és una història molt entretinguda, variada i plena de detalls interessants, narrada amb el saber fer i la mestria d'aquest prolífic autor. Retrobarem a vells coneguts de la primera novel.la i coneixerem a nous personatges odiosos, com el polític Warner S. Thompson, que fa pudor de transsumpte de l'actual president dels Estats Units, i altres entranyables com el perdedor però murri Jimmy.

Continuo interessat en com evoluciona aquest escenari, ja que la història acaba de forma satisfactòria, però amb molts fils interessants per poder estirar. Fa poc he descobert que al juny es publicarà la tercera part, Bee speaker, on tindrà més protagonisme un dels personatges més ben trobats, l'Abelles. A veure quin joc de paraules fan els de Chronos amb la traducció. Estarem pendents. 

Altres opinions de la novel.la: El Kraken

Quan la Terra es pon - Jordi de Manuel

Quan la Terra es pon és la darrera novel.la de Jordi de Manuel ubicada en el cometavers, l'escenari on transcorren gran part de les seves obres de ciència-ficció.

La premissa d'aquest escenari tan interessant és l'arribada d'un cometa a la superfície terrestre que quan impacti provocarà l'extinció de la humanitat. Per intentar salvar part de la nostra espècie s'estudien diverses alternatives: colonitzar altres cossos del sistema solar, buscar un exoplaneta que sigui idoni per les nostres exigències biològiques, construir estacions orbitals i perforar el subsòl per establir nuclis poblacionals en enormes estructures subterrànies. Jordi de Manuel explora cada una d'aquestes possibilitats en les diferents novel·les i relats ubicats en aquest univers.

La protagonista de la novel.la és Lara Tur, una científica especialitzada en immunologia que serà una de les escollides per formar part d'una colònia a la Lluna, des d'on podran veure com el cometa impacta amb la Terra. Però la Lara arrossega amb ella un secret que la turmenta i que la conduirà a prendre decisions poc encertades.

Com acostuma a passar amb els llibres d'en Jordi, l'he devorat en pocs dies. Aquest escenari em té el cor robat, a més la novel.la té molt bon ritme i barreja de forma satisfactòria la intriga, la part científica i els sentiments dels protagonistes.

Tot i això, considero que Quan la Terra es pon és una mica diferent de la resta de les seves novel·les. En primer lloc, perquè la meitat de la novel.la tracta sobre l'època anterior a l'arribada del cometa, i la segona meitat sobre la vida a una colònia lunar. Segurament és la que dona més informació sobre l'escenari i és la que, de moment, recomanaria com a porta d'entrada a un lector interessat a conèixer-lo. També és la que la part científica, especialment la biològica, té més pes, una cosa que en anteriors ocasions li havia reclamat. Però el que crec que la fa més diferent és que és molt fosca i que destil.la molt mala llet. Tot i l'escenari devastador provocat per l'arribada d'un cometa, en les altres històries sempre es respirava un cert optimisme i esperança. En aquesta no. 

Crec que és la seva novel.la més Asimoviana; sempre tenen molta presència i importància en la trama els androides, però en aquesta, com a sorpresa, hi afegeix també la psicohistòria. 

En definitiva, una història de lectura àgil, addictiva i imprescindible per conèixer bé l'escenari del cometavers. Barreja molt bé aspectes científics, humans i tecnològics, però si espereu històries esperançadores, aquesta no és la vostra novel.la. Us la recomano sense cap mena de dubte.

Capipota - Enric Herce

Enric Herce és un escriptor poc conformista i amb ganes d'experimentar en les seves novel·les, tant pel que fa als gèneres que tracta com al format. Jo el vaig conèixer com a autor de ciència-ficció en les tres novel·les que va publicar amb Males Herbes, que es podrien considerar com un tríptic, tot i  que són de lectura independent. El considero un especialista en narrar histories futuristes d'estil cyber-punk, amb trames trepidants plenes d'acció i de noves tecnologies. 

En un canvi radical de registre, l'any passat va publicar amb Specula la novel.la epistolar Benvolgut Jaume, una història que barreja costumisme, novel.la històrica i viatges en el temps amb la que he de reconèixer que no vaig acabar de connectar.

Quan em pensava que ja no em podria sorprendre, ha publicat la seva nova novel.la, Capipota, també amb l'editorial Specula, en la qual encara dona un tomb més, ja que l'Enric experimenta amb el weird, el bizarro i la fantasia fosca en una història altament adictiva, una mica gamberra i molt divertida. 

Ens situem a la ciutat de Port Bigmouth, en la qual està actuant un assassí en sèrie batejat com a Capipota perquè té el mal costum de deixar com a present el cap, els braços i les cames de les seves víctimes. La Mauren Milk és una antiga estrella del pop ja en decadència que intueix quina pot ser la identitat de l'assassí en sèrie i contracta en Jack Kelly, un detectiu privat força particular, per a que confirmi les seves sospites. El que ells dos no saben és que acabaran formant part d'una trama ancestral d'odi, revenges i ànsies de poder que pot acabar decidint el futur del món físic i de l'espiritual.

La novel.la és molt entretinguda i de lectura àgil, basada en capítols molt breus (amb títol, cosa estranya en la seva obra anterior), amb moltes veus narratives i molts personatges diferents. 

Potser l'aspecte que m'ha agradat més és la capacitat d'inventiva que mostra l'autor en aquest aspecte, presentant personatges secundaris tan interessants que et quedes amb ganes que protagonitzin alguna altra història. Reconec que he quedat molt intrigat amb alguns punts importants de la trama, com ara l'autofàgia (potser l'element més bizarro i visceral de tota la novel.la), els artesans d'ànimes o els poders dels membres del Ghost Club. 

En alguns moments la lectura m'ha evocat a les sensacions que he tingut llegint obres de Mieville, de Gaiman i de Carlton Mellick Jr. És d'aquelles novel·les de les quals recordes molts detalls temps després d'haver-la llegit, perquè et deixen impactat. En fi, que no puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. És una història àgil, desengreixant, divertida i plena d'imaginació. Continuarem pendents del que publiqui l'Enric.

Altres opinions de la novel.la: Llibresipunt