Recomanacions de Sant Jordi 26

Feia anys que no escrivia una entrada com aquesta, però mentre estava reflexionant la meva votació pels premis Ictineu d'aquest any, m'he adonat que ha estat un molt bon any per la ciència-ficció en català. També crec que aquesta entrada per ajudar a aquelles persones que volen regalar un llibre de gènere fantàstic a algú que estimen en la diada de Sant Jordi, però que dubten si l'encertaran (a casa meva passa sovint, això).

He fet un poti-poti d'autors, gèneres i editorials, i no he volgut cenyir-me als llibres publicats aquest any, per tant, he afegit algunes lectures que seran més difícils de trobar, però que crec que mereixen una segona oportunitat i una mica més de difusió. Som-hi.

Començo amb Fins on ens elevem en la foscor, de Sequoia Nagamatsu, publicat en català per Sembra llibres. És un llibre colpidor i que emociona molt. Narra com canvia la societat pel fet que una pandèmia global que té efectes molt estranys sobre les persones elimina a gran part de la població mundial. 

Té una estructura de fix-up, relats relacionats en temàtica i escenari, però de lectura independent. Ideal per aquells que volen conèixer noves veus, bona especulació i que tenen ganes d'emocionar-se, tot i que és una lectura que et deixa tocat. Si algú ja ho està una mica, millor abstenir-se.

Continuo amb els relats amb una autora italiana desconeguda, però que em va sorprendre molt gratament, Clelia Farris, amb la seva antologia La consistencia de les idees, publicada per Sfabula. 

Són històries de ciència-ficció molt orgàniques i viscerals, amb punts de vista especulatius molt interessants, a vegades optimistes, altres pessimistes, i que són una barreja de weird, biopunk i solar punk. Tot un descobriment per aquells lectors agosarats i que vulguin conèixer veus noves. 

Acabo amb les recomanacions de narrativa breu amb Les dones que els homes no veuen, d'Alice B. Sheldon, publicada per Duna Llibres. És el primer volum dels millors relats de l'autora, i, tot i que fa poc que la conec, ha esdevingut una de les meves autores preferides. Històries colpidores, divertides, plenes d'especulació i que toquen molts tipus de gèneres. M'ha sorprès la variació d'estructures i de veus narratives i l'actualitat  de les temàtiques. El segon volum és dels llibres que més espero aquest any. Recomanat per aquelles persones que vulguin conèixer una autora clàssica, però amb una veu molt moderna.

D'Alice B. Sheldon, també recomano la novel.la Més enllà dels murs del món, publicada per Chronos. Així com l'antologia anterior la considero perfecta per a tota mena de lectors, aquesta novel.la és una mica més exigent. 

El tema central és el contacte entre una espècie alienígena i alguns terrestres particulars mitjançant la telepatia, que els permet intercanviar les ments i ocupar els cossos dels altres. Perfecte per a persones que vulguin experimentar amb veus narratives sorprenents i ambientacions psicodèliques, on t'introdueixen sense massa explicacions. 

L'editorial Chronos també ha publicat aquest any una gran novel.la d'un valor segur, Adrian Tchaikovsky. He llegit molts dels seus llibres, i Argila alienígena és un dels que més m'ha sorprès. 

És una barreja molt interessant de distopia, novel.la carcerària i ciència-ficció clàssica d'aventures, amb moments d'humor i de terror i un estil narratiu molt amè. Molt recomanable a aquelles persones amb ganes de llegir especulacions relacionades amb la biologia (potser per això l'he gaudit tant), però assequible per a tots els públics.

Ara que la Lluna està de moda, una novel.la interessant on hi passa gran part de la trama és Quan la Terra es pon, de Jordi de Manuel, publicada per Mésllibres. És una història del  cicle del cometa, en el que l'autor ha ubicat gran part de la seva obra, i que analitza les possibles conseqüències i mecanismes de supervivència que utilitzaria la humanitat després de l'impacte devastador d'un cometa sobre la superfície terrestre. Aquesta novel.la és un fantàstic punt d'entrada en aquest univers, i no cal conèixer altres històries prèvies per gaudir de les aventures i l'especulació científica que presenta.

Jordi de Manuel també té un univers més relacionat amb la novel.la negra que amb la ciència-ficció, tot i que l'especulació política i científica també hi és present. Amb Dunes blanques, publicada per Crims.cat, l'autor tanca el cicle de l'Inspector Sergiot, un policia peculiar que acostuma a treballar a una Barcelona d'un futur pròxim. El llibre inclou la seva primera novel.la, una mica modificada, i dues novel·les breus que serveixen d'epíleg a la saga i ajuden a tancar-la. En l'epíleg es defineix la història com a ciència-ficció crimàtica, un concepte força interessant recomanat a aquells als que els agrada la hibridació de gèneres.

Estic sempre molt pendent del que publica Joan-Lluís Lluís, és un autor amb el qual hi connecto molt. La seva darrera novel.la és Una cançó de pluja, publicada per Club editor, una història breu, però intensa i colpidora, on la protagonista és una orangutan a la que acompanyem en el viatge de retorn al seu hàbitat després d'escapar-se del captiveri. És difícil ficar-se a la pell d'un personatge tan peculiar, però crec que l'autor se'n surt molt bé gràcies a inventar-se un llenguatge i una mitologia d'aquesta espècie de gran simi. Ideal pels amants dels animals i de la conservació del medi ambient.

Nació, de Terry Pratchett, publicada per Mai Mes, ha estat una de les grans sorpreses de l'any per mi. Acostumat al to de les novel.les del Discmon, he descobert un autor que, tot i no perdre el sentit de l'humor, explica una història seriosa i entranyable de creixement personal. És una història trencadora, ja que mostra que en els moments de dificultat els grans pilars de la societat, com els rols de gènere, les tradicions i les religions, no tenen massa importància, i aferrar-s'hi fins i tot  és contraproduent. Recomanada als fans de Pratchett que no coneguin a l'autor en altres escenaris a part del Discmon, i també a aquells que vulguin conèixer l'autor, però que els fa mandra i/o respecte endinsar-se en un escenari tan ric i complex.

Mai Mes també ha publicat, gairebé per sorpresa, Hail Mary, la darrera novel.la d'Andy Weir,  i la seva millor obra, segons la meva opinió. És una història de supervivència en situacions complicades utilitzant la tècnica i la ciència, l'especialitat de la casa de l'autor, però amb sorpreses i amb una tècnica narrativa que fa que sigui una lectura molt amena. Fa poc que s'ha fet la versió cinematogràfica, i també està rebent bones crítiques. Faig una mica de trampa, ja que encara no he llegit aquesta novel.la en català, però l'edició és molt xul.la i com a regal a aquells que hagin vist la pel·lícula i no hagin llegit la novel.la, és molt recomanable.

Daniel Genís ha publicat amb Males Herbes aquest any la seva segona novel.la, El dimoni abans de nosaltres, una història narrada amb un estil peculiar en la que acompanyarem a un dimoni malgirbat, en banyeta, mentre ens explica els seus orígens i la seva història. És una novel.la breu però intensa. Amb un personatge molt interessant, escenes colpidores, tocs d'humor, referències al gènere fantàstic i amb un final satisfactori i sorprenent, tot i que brusc. Potser l'estil narratiu basat en l'estil indirecte pot costar una mica al principi, per això la recomano a aquells lectors que tenen ganes de provar estils narratius poc habituals.

Aquest 26 havia previst que fos el meu any Asimov, però gràcies a Cosdiví, publicat per Males Herbes, potser serà el meu any Theodore Sturgeon. Després d'aquesta novel.la ja m'he comprat dues antologies dels seus relats. En un poblet de l'Amèrica profunda, d'aquells pobles tancats de tarannà conservador on tothom ho sap tot de tothom, apareix un desconegut nu, amb un cos encisador i una presència que deixa marca en els que el coneixen, en Cosdiví. Aquest personatge anirà trobant-se amb diferents habitants del poble, alterant per sempre la seva vida. La novel.la, crítica amb el cristianisme i gairebé eròtica, la recomano a lectors amb la ment oberta i que no coneguin a l'autor, estic convençut que els sorprendrà.

Vaig comprar Pati d'Esbajo, de Richard Powers, el Sant Jordi de l'any passat, sense conèixer res de la seva obra. I aquest any ja m'he llegit tres de les seves novel·les, no us dic res més. És un autor sorprenent, amb un estil narratiu peculiar, molt ric, amb històries dins de les històries i una capacitat per explicar aspectes científics complexos sorprenent. L'ambientació d'aquesta novel.la, basada en l'exploració del fons marí i la supervivència d'una illa de la Polinesia davant de l'explotació causada per multinacionals europees, m'ha semblat fascinant. Recomanada especialment a professorat de ciències, els agradi o no el gènere, ja que es podria considerar una novel·la de narrativa, si no fos per alguns detalls. Un autor al qual val la pena conèixer.

L'editorial Specula s'està especialitzant en publicar obres d'autors i autores catalans amb poca trajectòria editorial, com és el cas d'Escafandre de vidre, de Pat Ubach. És una novel.la breu d'ambient claustrofòbic, on els supervivents de la humanitat viuen en coves subterrànies, tot seguint unes normes estrictes de comportament i inhibició per evitar que les desgràcies i les decisions difícils que han de prendre els afectin en el futur. És una història força dura, però que acaba proporcionant una mica d'esperança. Per aquelles persones que tinguin ganes de llegir escriptores novelles amb moltes coses interessants a dir.

Enric Hercé no és un escriptor sense experiència, però sí que s'endinsa en un nou gènere literari, el bizarro, amb Capipota, publicat també per Specula. És una novel.la molt entretinguda, divertida i trepidant, amb una barreja de bizarro, weird i fantasia urbana que no té res d'envejar als grans mestres del gènere. Ja sabia que l'autor tenia coses a dir, però la seva inventiva en aquest tipus d'història tan allunyada de la que havia llegit d'ell m'ha sorprès gratament. Per aquells que tinguin ganes d'explorar nous gèneres i històries híbrides i divertides.

Acabo amb un clàssic de Carl Sagan, Contacte, publicat en català per Duna llibres. La premissa principal de la novel.la és el primer contacte amb una civilització extraterrestre, com es rep, desxifra i interpreta el missatge que ens envien, i les decisions que hem de prendre com a humanitat. Una novel.la molt interessant d'especulació científica, social i religiosa, que he devorat amb fascinació, i amb un final emotiu i sorprenent, que no puc qualificar d'altra manera que rodó. Recomanat per aquelles persones que tinguin ganes de conèixer l'obra d'un dels grans divulgadors científics de la nostra història.

Volia fer una entrada també en castellà, però m'he adonat que he llegit poc en aquesta llengua aquest any, i sobretot novel·les molt antigues. Tot i així, tinc ganes de reivindicar un dels escenaris de fantasia urbana que més em fascina, el Cabanyal màgic d' Alfredo Álamo on s'ubiquen les col·leccions de relats La vieja sangre i La estrella cae, la Tierra llora. Us recomano les històries, els personatges, l'ambientació i l'estil d'aquests dos llibres. Em pensava que perdria una mica la frescor del primer, però manté el nivell. Per aquells amb ganes d'explorar nous escenaris màgics.

Capipota - Enric Herce

Enric Herce és un escriptor poc conformista i amb ganes d'experimentar en les seves novel·les, tant pel que fa als gèneres que tracta com al format. Jo el vaig conèixer com a autor de ciència-ficció en les tres novel·les que va publicar amb Males Herbes, que es podrien considerar com un tríptic, tot i  que són de lectura independent. El considero un especialista en narrar histories futuristes d'estil cyber-punk, amb trames trepidants plenes d'acció i de noves tecnologies. 

En un canvi radical de registre, l'any passat va publicar amb Specula la novel.la epistolar Benvolgut Jaume, una història que barreja costumisme, novel.la històrica i viatges en el temps amb la que he de reconèixer que no vaig acabar de connectar.

Quan em pensava que ja no em podria sorprendre, ha publicat la seva nova novel.la, Capipota, també amb l'editorial Specula, en la qual encara dona un tomb més, ja que l'Enric experimenta amb el weird, el bizarro i la fantasia fosca en una història altament adictiva, una mica gamberra i molt divertida. 

Ens situem a la ciutat de Port Bigmouth, en la qual està actuant un assassí en sèrie batejat com a Capipota perquè té el mal costum de deixar com a present el cap, els braços i les cames de les seves víctimes. La Mauren Milk és una antiga estrella del pop ja en decadència que intueix quina pot ser la identitat de l'assassí en sèrie i contracta en Jack Kelly, un detectiu privat força particular, per a que confirmi les seves sospites. El que ells dos no saben és que acabaran formant part d'una trama ancestral d'odi, revenges i ànsies de poder que pot acabar decidint el futur del món físic i de l'espiritual.

La novel.la és molt entretinguda i de lectura àgil, basada en capítols molt breus (amb títol, cosa estranya en la seva obra anterior), amb moltes veus narratives i molts personatges diferents. 

Potser l'aspecte que m'ha agradat més és la capacitat d'inventiva que mostra l'autor en aquest aspecte, presentant personatges secundaris tan interessants que et quedes amb ganes que protagonitzin alguna altra història. Reconec que he quedat molt intrigat amb alguns punts importants de la trama, com ara l'autofàgia (potser l'element més bizarro i visceral de tota la novel.la), els artesans d'ànimes o els poders dels membres del Ghost Club. 

En alguns moments la lectura m'ha evocat a les sensacions que he tingut llegint obres de Mieville, de Gaiman i de Carlton Mellick Jr. És d'aquelles novel·les de les quals recordes molts detalls temps després d'haver-la llegit, perquè et deixen impactat. En fi, que no puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. És una història àgil, desengreixant, divertida i plena d'imaginació. Continuarem pendents del que publiqui l'Enric.

Altres opinions de la novel.la: Llibresipunt

Estación Niebla - Enric Herce

NOTA: Actualizo esta entrada que escribí originalmente en catalán para celebrar la reciente publicación de Estación Niebla, de Enric Herce, por la joven editorial Red Key Books con traducción del mismo autor. Soy un gran seguidor de su obra y me alegra mucho de que pueda llegar a muchos más lectores.

Enric Herce es uno de los autores más interesantes del panorama actual de género en catalán. Su anterior novela, Simulaciones de vida, publicada por Males Herbes en catalán y por Wave books en castellano, fue todo un descubrimiento. Me alegré mucho cuando fue traducida al castellano y así incrementó su potencial público. Hoy comentaré su segunda novela, Estación Niebla, muy distinta a la anterior en temática y planteamiento, y que forma parte de un tríptico de novelas que se pueden leer de forma independiente, pero que están conectadas y forman parte del mismo universo. Estoy convencido de que tendrá el mismo éxito que su predecesora, o incluso más.

Estación niebla es una de las múltiples estaciones que orbitan en torno a nuestro planeta, sumergido en una cruenta guerra mundial. El protagonista de la historia es Max, un ex-soldado que trabaja como policía en el departamento de Higiene Ciudadana, conocidos con el mote de basureros. Su función es controlar que los habitantes de la estación hayan consumido sus dosis de relev, una droga que frena los impulsos violentos de la población. La trama se inicia con la aparición de una nueva droga que neutraliza los efectos del relev y genera algunas situaciones de violencia en la estación.

La historia que nos plantea Herce tiene un marcado tono ciberpunk, pero también presenta una ambientación distópica, sobre todo cuando narra lo que ocurre sobre la superficie del planeta, creando una mezcla bastante interesante. En algunos momentos resulta inevitable realizar comparaciones con algunos clásicos del género, como Blade Runner, Neuromántico o Carbono Alterado. 

Un tema que se le da especialmente bien a Herce es como trata la aparición de nuevas tecnologías que se esparcen rápidamente entre los usuarios y sus consecuencias a nivel social. En ese caso le toca a una tecnología que permite revivir los recuerdos del usuario, el RMM-Brance. En algunos momentos me ha llevado a pensar en productos audiovisuales que analizan el efecto de las nuevas tecnologías, como las adaptaciones de algunos relatos de Dick o la fantástica serie Black Mirror. 

Por lo general creo que es una historia a la que se le ven las referencias, pero las mezcla y las utiliza de una manera muy personal, dando lugar a un producto original que estoy convencido de que permitiría hacer una adaptación televisiva prometedora.

Uno de los aspectos que más me ha gustado del libro es su estructura sin capítulos, fragmentada, lo que hace que la lectura sea muy ágil y el ritmo sea alto. La trama principal se intercala con fragmentos de otras historias que ayudan a la ambientación: memorias del protagonista, declaraciones de prensa, entrevistas, informes, retales de periódicos... incluso el seguimiento de un reality para androides en Marte. 

Además, Herce va al grano; hay poca paja y toda la información es relevante. Y hay mucha, muchos detalles que pueden parecer sin relación entre ellos, pero que acaban todos atados de forma satisfactoria.

En la parte negativa, creo que el ritmo es demasiado alto en la parte final, me quedo con la sensación de que la historia necesitaba algo de pausa para terminar de atar todos los cabos, me han faltado páginas. Y tampoco me han acabado de convencer los flashbacks de cuando el protagonista era militar. Entiendo que deben estar, pero creo que no encajan con el tono general de la novela.

En definitiva, un libro que os recomiendo sin ninguna duda. Lo he disfrutado mucho y lo he devorado en pocos días. Una mezcla muy interesante de historia policíaca, ciberpunk, distopía, y análisis de las consecuencias de las nuevas tecnologías en la sociedad, con una buena ambientación y estructura original y que hace muy ágil la lectura. 

L'estrany miratge - Enric Herce

Dies abans de la publicació de  l'Estrany Miratge, a les xarxes socials de l'editorial Males Herbes hi havia un comentari que em va agradar força. Feia referència al fet que, ara que estem en un moment tan dolç pel que fa a les traduccions de ciència-ficció i fantasia al català, no havíem de perdre de vista als escriptors de gènere que escriuen directament en aquesta llengua productes de molta qualitat, i que Enric Herce n'era un clar exponent. Estic molt d'acord, i he pensat que, en lloc de fer una entrada com les que faig normalment, estaria bé donar veu directament a l'Enric per comentar la seva nova novel·la. Molt amablement va accedir a respondre a les següents qüestions:

Dreams of Elvex: Anem al gra. En les teves novel·les l’especulació tecnològica i l’evolució social que hi va lligada tenen un paper molt important. D’on surt la motivació per tractar aquests temes?

Enric Herce: No concebo la nostra realitat sense el component tecnològic, la literatura és filla i reflex de l’època que li ha tocat viure, i el nostre dia a dia està marcat per la tecnologia i pels canvis socials que comporta.

Dreams of Elvex: Pel fet que tractes aquestes temàtiques la teva obra es cataloga sovint com a ciberpunk, i sorgeixen comparacions inevitables amb clàssics com Matrix, Ready Player one, Neuromàntic o algunes de les històries del primer Neal Stephenson. Et sents còmode en aquesta categoria i amb aquestes comparacions? Estàs d’acord amb el fet que aquestes obres o altres de semblants han pogut influir en la teva escriptura?

 

Enric Herce: És cert que a totes s’hi poden trobar elements propis del ciberpunk, incipients a Simulacions de vida de forma evident a Estació Boira i en aquest nou llibre. Neuromàntic com a novel·la germinal i Blade Runner com a referent estètic són de menció obligada quan parlem de ciberpunk, però en el meu cas en podríem afegir molts d’altres, autors com Mamoru Oshii, animes com Serial Experiments Lain i aventures gràfiques com Gemini Rue o Whispers of a Machine.

Dreams of Elvex: La teva obra mostra un cert to pessimista del futur de la humanitat, i per això també s’ha catalogat a vegades de distòpica. Hi estàs d’acord?

Enric Herce: Entenc que el lector pugui pensar «no m’agradaria viure en aquesta societat», però també veig que a vegades es fa servir el concepte «distopia» una mica alegrement, sovint sense tenir en compte la intenció de l’autor ni l’actitud dels personatges de l’obra. Crec que Estació Boira té un component distòpic evident, però amb Simulacions de vida i L’estrany miratge tinc seriosos dubtes.

Dreams of Elvex: L’estrany Miratge m’ha semblat la teva obra més crua, la que té més mala bava i la que tracta temes més durs. També m’ha semblat detectar que deixes patents en les veus dels personatges algunes de les teves opinions personals referents a la política o a la religió. T’has despullat més en aquesta tercera novel·la i l’has fet més personal?

Enric Herce: Si ho he fet no ha sigut de forma conscient. Crec que totes tres novel·les tracten temes socials i polítics sensibles i és lògic que es pugui deduir el meu posicionament davant certes problemàtiques. Sempre intento que entre els personatges hi hagi un ventall ample d’ideologies i maneres de fer i per tant, no tot el que diuen té perquè coincidir amb les meves. Sí que és cert que l’escena inicial de la novel·la és molt crua, probablement una de les més desagradables que he escrit mai i d’alguna manera potser això hagi pogut marcar el to de tota la resta.

Dreams of Elvex: En Simulacions de Vida vas utilitzar un estil narratiu estil fix-up, però les dues darreres novel·les es caracteritzen per un ritme frenètic (ja saps que a vegades massa, pel meu gust), i una estructura molt fragmentada i amb molts punts de vista. Podríem dir que aquest és ja l’estil en què et trobes més còmode o tens planificat experimentar amb estils diferents?

Enric Herce: M’agrada anar canviant. Simulacions de vida és una novel·la coral en la qual no s’arriba a dir el nom de gairebé cap personatge, Estació Boira és una successió de fragments que barreja molts registres i se centra en uns pocs protagonistes i L’estrany miratge potser seria un punt mitjà. Tres grans blocs amb dues parts cadascun i un epíleg. En realitat miro d’adaptar l’estructura a les necessitats de cada història. Vull dir que no tindria cap problema en una estructura convencional amb capítols numerats si considerés que la novel·la ho necessita.

Dreams of Elvex: Més o menys a la meitat de L’estrany miratge vaig detectar referències a les teves anteriors històries, i ja has manifestat que estan connectades a diversos nivells, encara que siguin de lectura independent. És un aspecte que tenies planificat o vas veure l’oportunitat a mesura que escrivies l’Estrany Miratge? Podem esperar altres històries ubicades en aquest univers? Per cert, li hem de buscar un nom... alguna proposta?

Enric Herce: La idea d’interconnectar les diferents novel·les va sorgir amb L’estrany miratge. Tenia molt clar que volia que estigués relacionada amb Simulacions de vida i tenia els meus dubtes de si també podria establir vincles d’una manera no forçada, amb Estació Boira, però tot va anar rodat. De fet les dues novel·les anteriors, sense compartir trama ni personatges dibuixen un món que podia ser perfectament el mateix en èpoques diferents, i de fet, ara ho és. Si per temàtica i coherència interna s’escau, hi haurà noves referències en novel·les futures, però no vull que es converteixi en una obligació. Sobre això de posar-li un nom, crec que és d’aquelles coses que ha de fer algú altre per tu. Personalment m’estimaria més un nom que resulti significatiu, sense ser gaire evident, com per exemple el de Boiravers que va proposar l’Edgar Cotes. Però com et deia, això és d’aquelles coses que va trobant consens comentari a comentari i ressenya a ressenya i que no depèn de mi.

Dreams of Elvex: També és a la meitat del llibre quan hi ha un trencament molt brusc en la trama i que pot deixar algun lector despistat una mica descol·locat. Crec que és una decisió arriscada, n’ets conscient?

Enric Herce: Totalment. Després del primer terç hi ha un salt que considero imprescindible per a l’evolució de la trama. Era necessari fer aquesta el·lipsi temporal per poder explicar com afecta en la societat de la novel·la els fets que s’apunten en la primera part. Entenc que hi hagi lectors a qui no els hi agrada aquesta mena de decisions, però no crec que estranyi als que ja m’han llegit abans.

Dreams of Elvex: A Spotyfy podem trobar la BSO de la novel·la. Quin és el procés creatiu que lliga la música i la literatura? Primer escrius i després busques una cançó que encaixi o tens al cap la cançó quan dissenyes  l’escena?

Enric Herce: Són cançons que acostumen a tenir relació amb el punt de la trama on apareixen i que normalment trio en el mateix moment d’escriure el paràgraf on surten. També pot ser que més endavant decideixi canviar-les perquè em ve al cap alguna altra que s’escau millor. Per exemple, la de Brams era originàriament una dels Smiths.

Dreams of Elvex: Els lectors en castellà van poder gaudir de la traducció de Simulacions de Vida. Hi ha algun projecte proper per la traducció d’Estació Boira i L’estrany Miratge? Ja que estem parlant de futur, quin és el teu proper projecte?

Enric Herce: De moment, no hi ha cap traducció més en camí. I respecte al meu proper projecte no en puc dir gaire cosa. Si tot va bé i tira endavant, sortirà l’any vinent i em fa molta il·lusió perquè, sense entrar en detalls, seria una proposta editorial molt original que crec que no s’ha fet mai abans dins del gènere en català.

Dreams of Elvex: Ara m'has deixat ben intrigat... Per acabar, com veus el panorama de la ciència-ficció en català? Hi ha algun autor o autora nou que et cridi l’atenció? 

Enric Herce:  Dins del gènere, tot i no ser ciència-ficció, m’agrada molt tot el que he llegit d’Elisenda Solsona i tinc força curiositat per la primera novel·la d’Elena Bartomeu, una de les autores que van participar en el recull Extraodinàries, i que Males Herbes traurà aquest mes de juny. També m’interessa molt veure com evoluciona aquest bizarro en català que ha arrencat de la mà d’autors com Max Besora, Sergi G. Oset o Tamara Romero.

Dreams of Elvex: Si vols afegir alguna cosa més...

Enric Herce: Només agrair el teu l’interès i la tasca de difusió i suport al gènere que fas des de Dreams of Elvex. Ha sigut un plaer.

Dreams of Elvex:  Gràcies per la disponibilitat Enric, i molta sort en els teus projectes.

Quinto aniversario del blog - sorteo

En unos días el blog va a cumplir cinco años y quiero celebrarlo con vosotros, como es habitual. Me ha resultado realmente difícil este quinto año dedicar tiempo a esta afición. He actualizado muy poco, debido también a que he leído poco. Situaciones familiares y laborales han copado gran parte de mi tiempo y, no se si  será por la edad, cuando me pongo a leer, me quedo dormido a una velocidad supersónica... No he leído ni la mitad de libros que me propuse, aunque estoy contento porque he continuado leyendo en inglés (sin hacer entradas en este idioma, eso si), he releído varios libros que me apetecían, he dejado de lado la tiranía de las novedades (he leído libros con varios años a sus espaldas tapando algunas de mis lagunas en ciencia ficción clásica) y he podido leer la narrativa breve premiada para escribir mi sección para Supersonic. Que no es poco, tal y como están las cosas.

Voy a ser realista y no voy a plantearme grandes retos para el año que va empezar en breve. Mi intención es continuar con el blog, pero me conformo con un ritmo de 2 o 3 entradas mensuales. Hay pocos libros que tenga en el punto de mira como imprescindibles: el final de la trilogía de Luna, de Ian McDonald, Exhalation la nueva antología de relatos de Ted Chiang (aunque haya leído varios de los relatos incluidos), el nuevo de Neal Stephenson (aunque no haya terminado su última novela, siempre le doy una oportunidad más a este autor), y Children of ruin de Adrian Tchaikovsky. 

A nivel de traducciones, espero con ganas las continuaciones de The Expanse y la culminación de la trilogía de NK Jemisin con El cielo de piedra. No estoy muy al caso de lo que va a publicarse en catalán o en castellano, pero siempre hay sorpresas agradables que espero ir descubriendo. Y tengo lecturas pendientes de clásicos, como Ursula K Leguin.

Vamos al grano: como es ya costumbre voy a organizar un sorteo de algunas de las lecturas que más me han gustado este último año. Participar es muy fácil, solo hace falta comentar esta entrada informándonos del libro que más esperáis para 2019 y cual sería vuestra elección en caso de ganar el sorteo.  He intentado hacer una mezcla de géneros, editoriales y géneros de narrativa. El ganador o ganadora podrá elegir entre las siguientes opciones:

El portal de los obeliscos, de NK Jemisin

La casa de arenas movedizas, de Carlton Mellick III

Pack de Revistas Supersonic (digital): 10, 11 y 12.

Pack de novelas breves (digital): Proyecto Alpha de Caryanna Reuven, Uno, de Nieves Delgado y El calígrafo de los cielos, de Ernesto Fernández-Weiss

Estació boira, de Enric Hercé

Las tres muertes de Fermín Salvochea de Jesús Cañadas.

Tenéis hasta el domingo 6 de enero de 2019 para comentar en esta entrada y así poder participar en el sorteo. Mucha suerte a todos, espero que el 2019 sea un año lleno de buenas lecturas.

Estació boira - Enric Herce

Enric Herce és un dels autors més interessants del panorama actual de gènere en català. La seva anterior novel·la, Simulacions de vida, publicada per Males Herbes, va ser tot un descobriment. Em vaig alegrar molt quan va ser traduïda al castellà i així va incrementar el seu públic potencial. Avui comentaré la segona novel·la que publica amb aquesta editorial, Estació Boira, molt diferent de l'anterior en temàtica i plantejament, però que estic convençut que tindrà el mateix èxit, o fins i tot més.

Estació boira és una de les múltiples estacions que orbiten al voltant del nostre planeta, submergit en una cruenta guerra mundial. El protagonista de la història és Max, un ex-soldat que treballa com a policia en el departament d'Higiene Ciutadana, coneguts amb el malnom d'escombriaires. La seva funció és controlar que els habitants de l'estació hagin consumit les seves dosis de relev, una droga que frena els impulsos violents. La trama s'inicia amb l'aparició d'una nova droga que neutralitza els efectes del relev i que genera algunes situacions de violència en l'estació.

La història que ens planteja Herce té un marcat to cyberpunk, però també presenta una ambientació distòpica, sobretot quan tracta el que pasa sobre la superfície del planeta, creant una mescla força interessant. En alguns moments resulta inevitable fer comparacions amb alguns clàssics audiovisuals del gènere, com Blade Runner o Altered Carbon. Un aspecte que toca molt bé Hercè és l'aparició de noves tecnologies que s'escampen ràpidament entre els usuaris i les seves conseqüències a nivell social. En aquest cas li toca a una tecnologia que permet reviure els records de l'usuari, el RMM-brance. En alguns moments m'ha fet pensar en productes audiovisuals que analitzen l'efecte de les noves tecnologies, com les adaptacions d'alguns relats de Dick o la fantàstica sèrie Black Mirror. En general crec que és una història a la que se li veuen les referències, però les barreja i les utilitza d'una manera molt personal, donant lloc a un producte original que estic convençut que permetria fer una adaptació televisiva fantàstica.

Un dels aspectes que més m'ha agradat del llibre és la seva estructura sense capítols, fragmentada, fet que fa que la lectura sigui molt àgil i el ritme sigui alt. La trama principal s'intercala amb fragments d'altres històries que ajuden a l'ambientació: memòries del protagonista, declaracions de premsa, entrevistes, informes, diaris... fins i tot el seguiment d'un reality per androides a Mart. A més, Herce va al gra, hi ha poca palla i tota la informació és rellevant. I n'hi ha molta, molts detalls i aspectes que poden semblar sense relació, però que acaben tots lligats de manera satisfactòria. 

En la part negativa el ritme és massa alt en la part final, crec que la història necessitava una mica de pausa per acabar de lligar tots els aspectes, m'han faltat pàgines. I tampoc m'han acabat de convèncer els flashbacks de la història del protagonista com a militar, entenc que hi han de ser, però crec que no s'adiuen amb el to general de la novel·la. 

En definitiva, un llibre que us recomano sense cap mena de dubte. L'he gaudit molt i l'he devorat en pocs dies. Una mescla molt interessant d'història policíaca, cyberpunk, distopia, i anàlisi de les conseqüències de les noves tecnologies a la societat, amb una bona ambientació i una estructura original i que fa molt àgil la lectura. Estic convençut que en sentirem a parlar, i no només en català.

Simulaciones de vida - Enric Herce

NOTA: Esta es una actualización de la entrada sobre Simulaciones de Vida (que realicé hace tres años) debido a la publicación de esta estupenda novela en castellano por la editorial Wave Books, con traducción del propio escritor. Como veréis, por una vez la intuición me ha funcionado.

Me hace ilusión este año traer algo más de literatura escrita en catalán al blog y decidí probar (después de chafardear toda la oferta editorial en mi librería favorita) con Simulacions de Vida, de Enric Herce. 

La novela está situada en un futuro cercano muy parecido al nuestro, pero el autor va mostrando pequeños detalles de nuevas tecnologías que indican claramente que no estamos en nuestra época. Creo que presentar el world-building no es la preocupación principal de Herce, nos va mostrando las diferencias con nuestra realidad con cuentagotas y como si no fueran importantes para la trama. 

La principal tecnología, protagonista de la historia, es el log. Un log es un aparato electrónico portátil que permite la comunicación con otros aparatos, funciona como gps, permite transacciones económicas, controla otros dispositivos electrónicos... Es una evolución de los smartphones que llevamos todos en el bolsillo, vaya. Hace unos 15 años este aparato podría resultarnos sorprendente, ahora me ha parecido un siguiente paso bastante lógico de lo que podríamos usar dentro de pocos años al ritmo que avanza este tipo de tecnologías. 

Cada capítulo está encabezado por un acrónimo relacionado con lo que va a contar (un punto interesante) y narrado desde el punto de vista de un protagonista diferente. Pocos de los protagonistas repiten capítulo, de forma que la trama avanza de manera tangencial a los personajes, cosa que en algún momento dificulta captar la globalidad de la historia. A mi me ha gustado este recurso, pero puedo entender que sea un factor que provoque que algunas valoraciones no sean tan buenas como la mía.

La mayoría de personajes están relacionados entre ellos, también de una forma tangencial y la manera cómo Herce lo ha ideado y lo vamos descubriendo es de lo que más me ha gustado y valoro de la novela. He disfrutado mucho más de la lectura de la presentación de la trama y los personajes que de la resolución, un poco precipitada para mi gusto.

He estado dudando de calificar la novela como fix-up, porque los capítulos tienen una entidad bastante independiente (y destaco la capacidad del autor de crear una historia de cada personaje en tan pocas páginas), pero lo he descartado porque creo que tienen demasiada relación entre ellos, sobretodo hacia el final de la novela. 

Total, que la historia me ha gustado mucho y aunque la parte final no me ha convencido del todo, os la recomiendo sin ninguna reserva. Voy a estar pendiente de las próximas publicaciones de Enric Herce, y incluso me atrevo a proponerle que se plantee una traducción al castellano de la novela para que pueda llegar a más público; creo que tiene suficiente gancho y calidad para intentarlo (y si hay por aquí alguna editorial avispada y en busca de nuevos autores, también se lo recomendaría).

Deu relats ecofuturistes - Diversos autors

L'any passat, en l'àmbit de la celebració del festival Cryptshow, es va fer un concurs de relats relacionats amb l'ecofuturisme. Els 5 relats guanyadors, juntament amb 5 relats que es van demanar a altres autors explícitament per aquest llibre, es van recollir en una antologia força interessant, Deu relats ecofuturistes, publicada per Males Herbes. 

Com totes les antologies d'aquest estil és molt diversa i irregular. Cada relat presenta una temàtica i un estil diferents, cosa que acostuma a ser bona per presentar una lectura variada, però també una qualitat diferent, cosa que provoca alts i baixos en la lectura. M'ha sorprès que, en general, m'han agradat més els relats que es van presentar al concurs, escrits per autors més desconeguts, que no els relats d'autors més consagrats demanats expressament per acabar de completar aquesta antologia.

Passo a comentar els relats que més m'han arribat, que han aconseguit tocar alguna cosa, ja sigui per com estan escrits o per algun detall de la trama o el plantejament que m'hagi interessat molt. La resta no ho han aconseguit, però no per això els classificaria com a mals relats.

El recull l'inicia el colpidor relat Estripaventres, de Roser Cabré-Verdiell. És el relat que més m'ha agradat. A partir del punt de vista de 7 dones de la mateixa família en el seu moment de gestació ens fa un retrat d'una societat distòpica molt estricta amb els efectes de les persones sobre el medi ambient. Un ferm candidat als Ictineu. 

Parc climàtic és l'aportació d'Antoni Munné-Jordà. En un futur llunyà un grup d'adolescents fa una visita a un parc temàtic que recrea les condicions atmosfèriques de la nostra època. Però la visita els resulta avorrida, i ja sabem que joves avorrits poden generar problemes. El plantejament és interessant, però acaba de  forma massa brusca pel meu gust.

Núria Abril, amb Equilibri ens presenta un relat una mica confús en un principi. que fa una visió d'una societat distòpica on qualsevol situació que fa que surtis de la norma es soluciona amb pastilles. La idea bàsica és força interessant, però crec que el relat està molt obert a interpretacions, m'agradaria saber realment qué és el que proposa l'autora amb el protocol 123.

Carme Torres en el relat L'indigent parla del tema que més domina, els robots, en un context relacionat amb el consumisme desaforat i el reciclatge. Escrit amb la solvència que la caracteritza, m'ha semblat que estava ubicat en el mateix univers que la seva fantàstica novel.la La mutació sentimental.

Enric Hercé utilitza les arcologies com a motiu per incloure el seu relat Estels negres en aquesta antologia, però al final ho lliga amb Carcosa i el Rei Groc, d'una forma que no m'ha acabat de convèncer del tot.

El relat que m'ha interessat més a nivell d'ambientació  i de detalls és Abocador de David Castejón, que, com molts dels altres relats, ens presenta una societat molt preocupada per les conseqüències sobre el medi ambient de les nostres actuacions, i que actua mitjançant un sistema molt exigent de sancions. El protagonista és un ric magnat condemnat a estar 40 anys desconnectat de la xarxa. Crec que aquest escenari i aquest personatge donarien per una narració més extensa.

En definitiva, una antologia força interessant, variada i amb alguns relats de molta qualitat. Em sorprèn la poca repercussió que ha tingut a les xarxes socials. Potser és la portada, que no és massa atractiva per un treball d'aquest estil. 
L'experiència es repetirà en el Cryptshow festival de 2017, però amb una temàtica diferent, els estats alterats. El termini de presentació dels relats ja està tancat, estaré pendent de la seva publicació.

Altres opinions: El biblionauta

Lo bueno, si breve... 5

Nota: Esta es mi colaboración con la revista Supersonic nº5. Ya estáis tardando en descargarla, está llena de entrevistas jugosas, secciones interesantes y relatos espectaculares de Brandon Sanderson, Santiago Eximeno, Eduardo Vaquerizo, Miguel Santander, Víctor Conde  y ATENCIÓN, la traducción del relato ganador del Hugo y el Locus 2016, "Fotos de gatitos, por favor" de Naomi Kritzer y la del relato ganador del Nébula 2016 "Hijas hambrientas de madres famélicas" de Alyssa Wong. 
Una edición de lujo que no os podéis perder.

En mi colaboración con la anterior edición de esta revista planteé un cambio en la estructura de la sección. Si bien el fondo sigue siendo el mismo ( dar a conocer obras interesantes que hayan podido pasar más o menos desapercibidas al lector más generalista), la forma cambia para pasar a comentar novelas en lugar de relatos, y centrándome en trabajos publicados exclusivamente en catalán.

Mi hipótesis es que si una obra tiene cierto éxito de crítica y público en el minoritario mercado catalán, seguramente también la tendrá en el más extenso mercado nacional. Hay un auge de editoriales minoritarias que están publicando obras de género (El transbordador, Apache, Orcinny Press, Dilatando mentes, Carlinga ediciones, Editorial Hiboria...), y aquí pueden encontrar material interesante (de las comisiones ya hablaremos luego).

Siguiendo la dinámica de los anteriores artículos me centraré en obras finalistas o premiadas en diversos premios, en este caso en los premios que entrega la SCCFF (Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia), los premis Ictineu. La votación es popular, y, por tanto, no exenta de las clásicas controversias de este tipo de premios. En una primera ronda los miembros de la SCCFF pueden proponer hasta 5 títulos de cada una de las categorías. Posteriormente, una vez hecha la primera selección, en una segunda ronda cualquier persona puede votar a los finalistas. El voto popular tiene un peso del 50%, la otra mitad es responsabilidad de un jurado especializado (del cual forman parte algunos de los perpetrador….er….colaboradores habituales de esta revista). Este año es el primero que he participado en todo el proceso de votación.

Mi favorita entre las finalistas de la edición del año pasado era Simulacions de vida, de Enric Hercé, publicada por Males Herbes (aunque debo reconocer que todavía tengo pendiente la lectura de Tenebra, la novela que ganó; en el próximo artículo os cuento). Es una historia muy trabajada: cada capítulo está titulado con un acrónimo relacionado con lo que va a contar y narrado desde el punto de vista de un protagonista diferente. Esto provoca que la trama avance de forma tangencial a los personajes y que sea necesaria una lectura atenta, ya que los personajes, que parecen independientes, también estan relacionados de manera tangencial. La estructura es muy parecida a un fix-up. La historia está situada en un futuro cercano y basada en una tecnología, el log, que es una evolución de los smartphones. Leí la novela hace un año y medio, y seguramente algunas de las particularidades de esta tecnología ya no me sonarían tan sorprendentes si lo leyera ahora, el ritmo de los cambios en los móbiles es espectacular. Esto puede provocar que en pocos años esta novela se vea un poco anacrónica, cosa que sería una lástima. El autor está nominado este año a los premios por uno de sus relatos: le deseo mucha suerte.

Steam-punk a la catalana, así es como se presenta en muchos sitios a la novela ganadora de la edición del 2012, La febre del vapor, de Jordi Font-Agustí, publicada por la editorial Pagès. Yo creo que es un error, porque, aunque de vapor hay, y mucho, no presenta las características típicas de su uso de este subgénero (que no es precisamente uno de mis favoritos). En el fondo es una ucronía con estructura de thriller y novela de espionaje. La historia se sitúa en los años previos a la primera guerra mundial. Se ha descubierto un manantial con una agua que, cuando se calienta, genera un vapor capaz de calentar mucho más de lo normal, con lo que se desencadena una segunda revolución industrial en Catalunya basada en esta tecnología, lo que provoca el interés de las grandes potencias mundiales. La trama tiene un cierto tono documental, y si a eso le añadimos el hecho de que varios de los protagonistas son personajes históricos, y están poco caracterizados, la novela es un poco fría, pero muy adictiva. Es curioso como refleja en una historia situada hace un siglo algunos de los aspectos que son recurrentes en la prensa en nuestros días: la relación Catalunya-España, la corrupción y los pocos escrúpulos de la clase dirigente, el hecho de aprovechar al máximo la situación actual sin pensar en las consecuencias futuras… leyéndo la novela tuve cierta sensación de déjá vu.

Si comento una ucronía tengo que comentar una distopía, sino los subgéneros quedan descompensados. Una de las finalistas de 2014 fue Terra Inhóspita: Barcelona 2048, de Maria Dolors Millat, publicada por Edicions el Periscopi. La ambientación es el punto fuerte de esta novela: una sociedad, la Netkracia, que ha derivado a un capitalismo extremo en el que las grandes corporaciones dominan la sociedad a nivel político (con una nueva distribución geográfica), económico (con una nueva moneda, el denario) y legislativo (muchas de las acciones que hacemos habitualmente estan prohibidas o se pueden realizar exclusivamente online). Los nombres de las calles, plazas y instituciones son los de estas corporaciones globales, de forma que podemos estudiar en la Barça University o pasear por la Rambla Bayer. Uno de los puntos más interesantes de la novela es una evolución del soma de Huxley; los ciudadanos disponen de fármacos conductuales que les permiten controlar sus sentimientos para sentirse siempre bién. La variedad y nomenclatura de estas substancias da mucho juego: Somnolence, Antiobsession, Valentis y incluso SelecLove-X para enamorarse temporalmente de personas de una edad determinada. La historia se centra en un miembro de la resistencia, en el momento que se está planteando un golpe muy importante contra el sistema.

En 2011 ganó El joc de Déu, de Salvador Macip, publicado por Edicions Bromera. Es una novela gamberra, irreverente, divertida y, en principio, con una historia ligera. Digo en principio porque las apariencias engañan y utilizando el humor hace reflexiones muy interesantes sobre el viaje en el tiempo y sus paradojas. El protagonista es un perdedor, perezoso y mal estudiante que está enamorado de una de sus compañeras de clase que actúa como si el no existiera. Un dia cuando regresa a su apartamento Dios le está esperando en el sofá para pedirle un favor. Sólo el puede salvar al mundo de la destrucción, pero tendrá que asesinar a un científico antes de que realize un experimento que creará un agujero negro en nuestro planeta. Estructurada en tres partes muy diferentes, y con capítulos muy breves que alternan los puntos de vista de los protagonistas es una historia divertida, entretenida y de lectura rápida y muy amena.    

Los tres finalistas de este año son El crit de les Ultracoses, de David Ruiz (que ya comenté en el artículo anterior), La República Pneumática, de Jaume Valor (que ya ha sido publicada en castellano, por tanto no es objetivo de este artículo) y mi favorita, Michelíada, de Antoni Munné-Jordà, publicada por Males Herbes.

No sé si tendría que comentar esta novela, porque creo que es intraducible, pero el esfuerzo que ha realizado el autor para escribirla merece como mínimo la mención en el artículo. Es una revisión de la Ilíada de Homero, ubicada en una guerra entre dos facciones, los fundamentalistas islámicos productores de petroleo (los troyanos) y el bloque occidental (los griegos), situada en un futuro lejano en el que las guerras son retransmitidas por la televisión. Los protagonistas de cada bloque reciben nombres de marcas de vehículos o de petroleras. Es un juego divertido buscar las correspondencias con los protagonistas de la obra original (Volvo/Agammenón, Landróver/Néstor, Shell/Héctor), aunque el autor se ha permitido algunas licencias en forma de cambios de sexo y de fusión de personajes. Lástima que no domine suficientemente la Ilíada para pillar todas las referencias.

Cada capítulo está narrado con una estructura y estilo diferentes: una obra de teatro, un informe, un interrogatorio, un guión de una producción audiovisual, una notícia de periódico, una crónica medieval, un diario personal, con el estilo de la biblia, de las mil y una noches... Y si eso no implicara suficiente trabajo, los diferentes grupos de personajes utilizan diferentes variantes del catalán. Una obra completísima merecedora del premio, sin duda.

Ya véis que en la variedad está el gusto: ucronías, distopías, viajes en el tiempo, nuevas tecnologías, revisiones de los clásicos...continúo disfrutando mucho descubriendo la narrativa de género escrita en catalán, y todavía tengo en la pila novelas suficientes para un par de artículos como este. La cosa promete.