Lo Bueno si Breve 9

Nota: Esta es mi colaboración con la revista Supersonic nº10. Ya estáis tardando en descargarla, está llena de entrevistas jugosas, secciones interesantes y relatos espectaculares de autores de la talla de Tim Pratt, Carme Torras, Javier Castañeda, Yoss, Rodolfo Martínez, Lola Robles o Abel Amutxategi, entre otros.

El objetivo de esta sección es comentar los ganadores de los grandes premios de narrativa breve. El número anterior estaba dedicado a los premios internacionales, y hoy le toca el turno a los nacionales: Ignotus, Domingo Santos, Alberto Magno e Ictineu.

En el marco de la última Hispacón celebrada en Navacerrada en noviembre de 2017 se repartieron los premios Ignotus, en los que se premian obras ya publicadas. La ganadora en la categoría de mejor relato fue Cristina Jurado, con La segunda muerte del padre, publicado en la antología Cuentos desde el otro lado de la editorial Nevsky. La muerte del padre de la protagonista, con quien no tenía una relación especialmente intensa, la sume en un estado de tensión cercano a la locura, que acaba llegando al lector. Una historia de terror redonda.

En la categoría de relato traducido el ganador fue Ken Liu con el particular relato Acerca de la elaboración de libros en determinadas especies, traducido por Marcheto, y que forma parte de la cuarta antología de relatos anual de su excelente página web Cuentos para Algernon. Este relato, con un título suficientemente informativo para conocer su argumento, forma parte de un homenaje a Italo Calvino, con un estilo narrativo enumerativo y descriptivo muy particular que no me acaba de convencer, pero con un desborde de imaginación espectacular y un toque poético que lo hacen un merecido ganador, aunque debo reconocer que no soy nada neutral con Ken Liu.

La ganadora en la categoría de novela corta fue Felicidad Martínez con En tierra extraña, que forma parte de su colección de novelas cortas La mirada extraña (publicada por Sportula), que también ganó en la categoría de Antología (voy a aprovechar este momento para reclamar una categoría diferenciada entre las antologías de relatos de un mismo autor y las colecciones de relatos escritos por diversos autores, creo que hay material de calidad suficiente en cada una de las dos categorías).  La novela narra el viaje de una nueva “colmena” de una especie alienígena para colonizar un planeta desconocido y fundar una colonia gracias a su nueva reina. El punto fuerte de la historia es la recreación de las características sociales y reproductivas de esta especie. La trama es muy diversa, con variedad de puntos de vista y con raciones de acción y tensión muy bien dosificadas para crear un producto adictivo, muy difícil de dejar a medias. La historia es cruda, con poco espacio a las concesiones, y a la autora no le caen los anillos cuando ha de hacer que sus protagonistas lo pasen mal. Aunque es una historia independiente creo que se disfruta y entiende mejor con la lectura de su historia “gemela” Los dioses de Amarán.

Durante la Hispacón también se otorga el premio Domingo Santos de relato, y el ganador de este año ha sido Sergio Mars, con Ruedas dentadas de un reloj imaginario. Es un relato muy divertido con una premisa muy interesante basada en que la astrología tiene fundamentos científicos. Los astrólogos son profesionales reputados con un papel parecido al de los abogados y la fecha y hora de nacimiento debe ser el secreto mejor guardado para evitar que nadie pueda realizar tu carta astral con exactitud. El autor utiliza esta premisa para reflexionar sobre la predestinación y el libre albedrío, con un par de protagonistas que salen de la norma habitual de la sociedad que representa el autor, un astrólogo que no puede hacerse una carta astral, y una famosa cuya fecha y hora de nacimiento son conocidas. Una lectura muy recomendable, aunque creo que tenía más recorrido y que había material para hacerla más larga y convertirla en una novela corta.

En noviembre también se otorgaron los premios Ictineu en el marco de la primera Catcon. El relato ganador fue L’indigent, de Carme Torras, originalmente publicado en la antología Deu relats ecofuturistes, de Males Herbes, y que podréis encontrar en este mismo número de SuperSonic en castellano con traducción de Alexander Páez. La historia está situada en un futuro cercano, con problemas ecológicos derivados del consumismo, y, como es habitual en las obras de la autora (con las que creo que este relato guarda una relación estrecha), los robots tienen un papel muy importante. Si estáis leyendo este artículo tenéis este fantástico relato a unas páginas de distancia, así que ya estáis tardando.

El premio al mejor relato traducido fue para LS Johnson, una autora que era desconocida para mí, con el relato Vacui Magia, traducido por el jovencísimo Edgar Cotes y que apareció en la revista Catarsi nº 18. La historia, escrita en forma de pasos para realizar un sortilegio, explica cómo una bruja intenta cumplir uno de los deseos de su madre antes de que muera. Enternecedor y emotivo, aunque muy duro. Una nueva autora a tener en cuenta.

Para terminar, en diciembre se otorga el Alberto Magno, un premio que, casi siempre, es sinónimo de gran calidad. La novela ganadora fue Porque ellos heredarán la Tierra de J.A. Menéndez, un habitual en el palmarés de este premio. He leído las tres obras que ha publicado este autor, y se nota una gran evolución en su forma de escribir y en el planteamiento de las historias. El desencadenante de la trama es la investigación de una cura contra el Parkinson basada en una red neuronal artificial subcutánea denominada malla de Henderson. El artefacto funciona, pero de una manera un poco extraña. Debido a problemas de subvención la tecnología se escapa del control de su creadora y cae en las manos de una poderosa corporación internacional que la acabará distribuyendo a nivel mundial de forma gratuita.

Me ha encantado como el autor encaja todas las piezas del puzle, como domina el ritmo de la narración, aunque utilice dos tramas separadas por unos treinta años, y como consigue sorprender al lector con un par de giros imprevistos. Para ponerle una pega, yo hubiese preferido un enfoque diferente del final, más acorde con el tono general de la historia, pero la novela igualmente es genial, un premio merecidísimo.

La cosecha a nivel nacional ha sido buena, a ver qué pasará en los premios internacionales. En próximos números de la revista lo comentaremos. Salud, y buenas lecturas.

Sistemes Operatius Alternatius - Mike Resnick i Lezli Robyn

A finals de novembre vaig tenir la sort de poder assistir a la primera Catcon, celebrada a Vilanova i la Geltrú. Vaig passar un dia molt entretingut i intens entre retrobades, desvirtualitzacions i conferències molt interessants.

Un dels convidats estrella era Mike Resnick i segurament per això un dels regals als assistents era el llibre Sistemes Operatius Alternatius, publicat per Edicions SECC, que recull tres relats seus traduïts al català, un parell d'ells escrits a quatre mans amb Lezli Robyn. Precisament aquests darrers ja havien estat publicats a la revista Catarsi, i havien guanyat el Premi Ictineu a millor relat traduït.

Un dels moments que em va agradar més de la jornada va ser l'entrevista que li va fer en Pep Burillo a l'autor. En ella va parlar dels seus inicis com a escriptor, va recomanar algunes de les seves obres menys conegudes al nostre país (de les que vaig prendre bona nota), va justificar perquè col.labora tan sovint amb altres escriptors i escriptores i va respondre de manera magistral a una pregunta que jo també volia fer-li.

El mateix Pep Burillo en el pròleg del llibre ho menciona: "en Mike Resnick és expert en trobar la fibra sensible del lector i estovar fins i tot els cors més durs". No puc estar més d'acord; la majoria de relats que he llegit seus m'han emocionat, i no acostuma a passar-me. La seva explicació, apart dels anys que porta escrivint, que donen moltes taules,  és que en els seus llibres i relats tracta de les persones i els seus sentiments, tot i que el teló de fons sigui la ciència ficció o la fantasia. Què fàcil és dir-ho i que difícil deu ser aconseguir-ho.

Els tres relats que inclou aquesta col·lecció són un clar exemple de la literatura d'aquest prolífic autor. La part fantàstica hi és present, però el que és més important són els sentiments dels protagonistes. La portada és molt reveladora, enfronta els protagonistes dels diferents relats, els humans a un costat i el que és diferent, a l'altre. El títol, que no veia gaire clar i em semblava potser una mica grandiloqüent, també em sembla adient un cop llegides les històries. En les tres els protagonistes tenen maneres diferents de pensar, percebre i sentir de les dels éssers humans i  en els relats es reflecteix com es relacionen amb la nostra, i en alguns casos, com volen imitar-la.

En el primer relat, L'exili d'en Barnaby, traduït per Edgar Cotes, la història és narrada des del punt de vista d'un simi modificat que és capaç de comunicar-se amb els humans. Però les subvencions del laboratori on en Barnaby ha crescut i ha après a pensar i parlar s'acaben, i en Barnaby serà alliberat en l'entorn salvatge i allí haurà de sobreviure. És una història una mica trista, d'aquelles que acabes amb mal regust de boca, però satisfet.

El segon relat és Ànimes bessones, i tracta sobre la relació entre un vigilant d'una fàbrica en ple procés d'autodestrucció per l'alcohol i un dels robots encarregat de diagnosticar i reparar errades en altres robots. L'encarregat de la traducció d'aquesta història emotiva però optimista és Pep Burillo.

El tercer relat és L'escalfabanqueta, traduït per Adolf Boldú i Carmen Acuña. És potser el relat més trist. El protagonista és un amic imaginari, que espera a que el seu Nen el torni a cridar per jugar, mentre veu que els seus companys són reclamats un cop i un altre. 

En definitiva, un llibre totalment recomanable, ja sigui pels aficionats al gènere que no coneguin aquest fantàstic autor, o per aquells que ja el coneixien (més fàcil ara que Gigamesh fa poc que ha publicat Kirinyaga, una de les seves obres mestres) i vulguin aprofundir en la seva obra. Però potser el recomano més per aquells lectors no acostumats al gènere fantàstic, per ser més precisos, per aquells que són crítics davant de tot el que faci olor de ciència ficció o fantasia i que sovint la cataloguen de gènere "de segona" o de literatura de poca qualitat. Si els regaleu aquest llibre els deixareu sense arguments.

Mans negres - Jordi de Manuel

De tant m'agrada trencar amb  la temàtica principal del blog, la ciència ficció i la fantasia, i fer allò que en diuen sortir de la zona de comfort. Avui toca parlar de novel·la negra. Espereu,  potser millor de relats negres? És igual, avui toca parlar de l'antologia de relats Mans Negres, de Jordi de Manuel, protagonitzada pel seu personatge més habitual, l'inspector Marc Sergiot.

Vaig conèixer les aventures d'en Sergiot quan vaig fer el propòsit de llegir totes les novel·les que havien guanyat el Premi Ictineu. Jordi de Manuel va guanyar aquest premi el 2009 amb Mans lliures. És una novel·la negra molt correcta i entretinguda amb dosis altes d'especulació, ja que presenta una Barcelona de 2014 amb canvis bastant importants respecte l'època en que es va escriure la novel·la. Vista en perspectiva se li han de reconèixer a l'autor alguns encerts, com ara el clima polític favorable majoritàriament a un referèndum a Catalunya, o els canvis a nivell metodològic en ensenyament, que ara estan molt de moda. En la seva contra i a tall anecdòtic diré que no la va encertar gaire pel que fa a la composició de la plantilla del Barça, però no crec que en Jordi estigui gaire preocupat per això.

En els set relats presents a Mans Negres no trobarem aquest puntet d'especulació, sinó que trobarem històries més típiques de la literatura de detectius, protagonitzades de manera més o menys directa pel Sergiot i totes amb un títol enginyós relacionat amb les mans (de la mateixa manera que moltes de les novel·les d'en Sergiot van relacionades amb un color: Mans negres, Foc verd, Cels taronges, Tres somnis blaus o Cabells porpres).

És una lectura ben variada, per la temàtica dels relats i per com estan estructurats. Cada relat el podem relacionar amb un tret negatiu de la naturalesa humana: cobdícia, luxúria, venjança, gelosia...En algun moment m'ha vingut al cap que potser l'autor feia un homenatge a la pel·lícula Seven, llàstima que no estiguin presents tots els pecats capitals. 
En les antologies és habitual parlar d'irregularitat, de que alguns relats són millors que altres...Lògicament no tots m'han agradat de la mateixa manera, però vull destacar que la qualitat és molt homogènia, tirant cap al notable alt, fet que és difícil.
Trobarem un parell de relats d'estil més clàssic en els que en Sergiot és el narrador principal de la història, com Cop de mà i Mans a l'obra. 
En altres, que potser són els que més m'han interessat, és la persona que comet el crim qui fa de narrador principal o és el protagonista de la història. Jocs de mans i A ma armada m'han agradat molt pel punt d'humor negre que tenen, molt divertits. El personatge implacable i sense escrúpols i com va ascendint a la societat és el que m'ha agradat més del relat Mà de ferro. Mans brutes el destaco pel final, que ens promet noves aventures d'en Sergiot, i per l'estructura que utilitza per explicar la història, una espècie de monòleg-diàleg molt enginyós.

Una mà de pintura té una estructura mixta, basada en les entrades al diari personal d'una mare i una filla i les investigacions policials. És el que m'ha colpit més per la temàtica que toca.

En definitiva, un recull molt recomanable, de lectura àgil i molt entretinguda,  format per set relats molt diversos en temàtica i estil, alguns divertits, altres colpidors i tots escrits amb la prosa elegant d'en Jordi de Manuel. Una de les recomanacions imprescindibles per Sant Jordi pels amants de la novel·la negra. 

Michelíada - Antoni Munné Jordà

Algun cop he rebut comentaris referents a que soc bastant generós i benèvol a l'hora d'escriure les meves opinions sobre els llibres que llegeixo. Crec que és cert, i el principal motiu és que respecto moltíssim el treball dels escriptors, perquè crec que és una de les coses que seria incapaç de fer. Desprès podrem discutir si el resultat final m'agrada més o menys i per quins motius, però sempre hi ha una part d'admiració per la feina que s'ha fet.

En el cas de la novel.la que parlaré avui, Michelíada, d'Antoni Munné-Jordà, la feina que ha hagut de portar és tan brutal que gairebé només per això la valoració que li he donat és molt alta. A més, la novel.la és molt interessant, entretinguda i dóna molt joc.

La trama està basada en la Ilíada d'Homer, però ubicada en un futur llunyà en el que les guerres es retransmeten per televisió i les grans corporacions hi tenen molt a dir. El grup dels Troians està representat per un bloc fonamentalista islàmic en el que tots els seus personatges tenen nom de companyies petroleres. Aquest bloc s'ha alçat en armes degut a que l'altre bloc ha deixat de consumir petroli i els seus derivats. Els Grecs estan representats pel bloc occidental, i els seus personatges duen noms de marques de vehicles. La història s'inicia amb l'arribada d'un grup de mutants que pertanyen a aquest darrer bloc, liderats pel caporal Michelín, i que han estat creats per ser uns grans guerrers i fer canviar la balança en l'estat de la guerra.

La novel.la ens ofereix aquí un primer joc, que consisteix en identificar i relacionar els personatges de l'obra d'Homer amb els de Michelíada. Alguns són molt evidents, com Michelín-Aquiles, Volvo-Agamenó, o Shell-Héctor, però en altres casos Munné-Jordà s'ha pres llicències i ha fusionat personatges o els ha canviat de sexe. M'hagués agradat molt conèixer més la Ilíada per poder relacionar els personatges i les situacions entre les dos obres i trobar i gaudir de totes les referències. 

A més, cada un dels vint-i-quatre capítols (com els cants de l'obra d'Homer) està escrit en un format o estil diferent. Això és important per mantenir l'interès, ja que el principal defecte que li trobo a la novel.la és que a vegades és repetitiva explicant els combats entre els dos bàndols (de fet, a la història clàssica també li passa una mica això...), el fet que cada capítol sigui únic li dóna més gràcia.

Trobareu entrevistes, informes, obres de teatre ( un homenatge a els pastorets potser?), guions de produccions audiovisuals, diaris personals,... i aquells capítols que estan explicats amb un format narratiu més típic, tenen també diferents estils, de forma que m'ha semblat reconèixer l'estil de la Bíblia, de les Cròniques de Ramon Muntaner, de les Mil i una nits... En aquest segon joc que ofereix la novel.la també m'hagués agradat tenir més cultura literària per poder agafar totes les referències.

I si amb això no n'hi ha prou, per donar més riquesa a l'obra, els diferents personatges utilitzen diverses variants i dialectes de la llengua catalana. Espatarrant.
Alguns companys bloggaires (blocaires? bloguers?...) titllen directament la novela de clàssic instantani i auguren la seva presència en un futur a les aules d'institut. No acabo d'estar d'acord, la trobo un pel complexa i, per gaudir-la, crec que cal tenir més referències que les que tenen, en general, els alumnes d'institut. On crec que hauria de ser obligatòria és en els estudis de filologia, això segur.
En definitiva, una novel.la ambiciosa que ha hagut de ser molt difícil d'escriure, entretinguda si entres en el joc que proposa, però amb alguns moments una mica repetitius. És una de les tres finalistes als premis Ictineu 2016, i li desitjo tota la sort del món. El meu vot ja el té.
NOTA: La novel.la finalment va guanyar el premi Ictineu 2016. Moltes felicitats a l'autor i als editors.

El joc de Déu - Salvador Macip

Coneixia més la figura de Salvador Macip per la seva faceta de científic i divulgador que no pas per la seva obra literària, bastant extensa, variada i reconeguda (ha guanyat diversos premis i toca tant la novel.la de ciència ficció, com els assajos o les històries infantils), per això em feia gràcia llegir alguna cosa seva. Tot i que tinc alguna altra novel.la seva disponible he optat per la guanyadora del Premi Ictineu de 2011, El Joc de Déu.

És una història força divertida i entretinguda sobre un perdedor, en Sherman, dropo, bebedor i mal estudiant sense èxit amb les noies, a qui un dia se li apareix al menjador de casa seva Déu, amb l'objectiu de que l'ajudi a evitar el fi del món eliminant a un científic que, sense voler, acabarà creant un forat negre que destruirà la Terra. Amb l'ajut del Totpoderós i d'una molt intel·ligent i molt atractiva companya de classe de la qui està molt enamorat farà tot el possible per evitar la catàstrofe, sense cansar-se massa, per això.

La novel.la està estructurada en capítols molt breus que van alternant el punt de vista dels diferents personatges, fet que provoca que la lectura sigui molt àgil però que no pugui acabar d'aprofundir en el caràcter i motivacions dels protagonistes. Tot i així se'n surt prou bé de representar els seus canvis i la seva evolució, molt important al llarg de la historia. 

La trama en un principi sembla simple, però amaga diverses sorpreses i girs  que compliquen la situació i fan que la novel.la adquireixi més interès, tot i que potser cap al final peca una mica de repetir-se en les situacions que proposa. 

En resum: una lectura àgil i entretinguda, un pel gamberra, però que té més profunditat del que pot semblar si llegeixes només la sinopsi.

L'estil de l'autor m'ha agradat força i segurament aviat apareixerà per aquí alguna altra de les seves obres per adults.

Sirius 4 - Alfons Mallol

Segueixo amb empenta en el meu objectiu d'intentar ficar-me al dia amb la literatura catalana de ciència ficció i fantasia. Els més habituals del blog ja sabreu que una de les primeres seleccions que utilitzo per triar lectura són les novel.les finalistes o premiades als Premis Ictineu.

Avui toca space-opera, amb la novel.la guanyadora de l'edició del 2013, Sirius 4, escrita per Alfons Mallol. 

La història ens sitúa en un futur llunyà en el que la humanitat ha aconseguit viatjar a altres estrelles i ha colonitzat diversos planetes. En un d'aquests planetes, Sirius 4,  s'ha produït una rebel·lió i l'armada és enviada per la ONU amb la missió de pacificar el terreny mitjançant el llançament massiu de càpsules tripulades sobre la superfície del planeta, però alguna cosa provoca que la majoria de càpsules no arribin correctament al seu destí i la situació es compliqui. Seguirem les aventures de LaFontaine, una legionaria curtida en batalla que intentarà sobreviure en la superfície de Sirius 4 mentre la cúpula militar intenta ficar solució al desastre.

En els primers capítols la trama sembla que serà molt típica i es centrarà en la vessant militar, però aviat comencen a aparèixer petits detalls que, tot i ser tòpics en el gènere, doten a la trama de molt més interès: espècies alienígenes, persones amb poders, cíborgs...

El problema és que aquests punts que provoquen interès no acaben d'estar ben connectats, la trama és més un conjunt de petites històries separades que un conjunt lligat, tot passa massa de pressa i sovint no queden gaire clars els motius. Els personatges, que són els que haurien de lligar l'estructura de la trama, tampoc no acaben d'estar ben dibuixats,  i no he aconseguit empatitzar amb cap d'ells. 
És una llàstima perquè l'autor mostra bones idees, però no acaben d'estar ben estructurades, segurament és un problema d'experiència, ja que Sirius 4 és la seva opera prima. Tampoc no ajuda en la valoració el fet que en l'edició que he llegit hi hagi diverses errades ortogràfiques i tipogràfiques.
Al seu favor diré que és una lectura àgil i algunes escenes d'acció estan molt ben fetes i resulten emocionants. 
Tot i que la meva valoració no sigui molt positiva, la novel.la ha tingut bastant èxit, ja que, apart del premi Ictineu, també va ser traduïda i publicada al castellà, fet bastant estrany en la narrativa de gènere en català. A més l'autor ha situat ja una segona novel.la en aquest univers, La Senda de Vesta.

La Febre del Vapor - Jordi Font-Agustí

Aquest any vaig una mica endarrerit amb el meu propòsit de ficar-me al dia amb la literatura de gènere escrita en català. Els que seguiu habitualment el blog ja sabeu que m'atrauen molt les novetats literàries, però en el cas dels llibres escrits en català acostumo a mirar enrere i llegir novel.les que hagin estat mencionades o guanyadores d'algun premi important. Així es com vaig conèixer Jordi Font-Agustí, a partir de la novel.la guanyadora del Premi UPC Traficants de Llegendes. Em va agradar molt l'estil, la trama i l'escenari, així que vaig pensar que una de les properes lectures que havia de ficar a la llista era La febre del vapor, guanyadora del Premi Ictineu de 2012.

Alguns comentaris que hi ha per la xarxa qualifiquen la novel.la de "Steampunk a la catalana". Aquest subgènere no m'atrau especialment, però reconec que estava intrigat i encuriosit. El que m'he trobat finalment és una ucronía molt correcta la  qual, tot i que el vapor hi és present i de manera molt important, mai pot ser definida com Steampunk segons la meva opinió. Barreja molt bé molts aspectes: espionatge, misteri, investigacions policials, conspiracions polítiques, ciència ficció... però no aprofundeix prou ens els tòpics del Steampunk. No voldria perdre més temps en nomenclatures i classificacions, per això. Cadascú que la consideri com vulgui, el fet és que és una novel.la molt interessant i recomanable.

La història ens sitúa en el període anterior a la Primera Guerra Mundial, en els temps de la Mancomunitat de Prat de la Riba. Un descobriment casual en una gruta propera a Montserrat (més nostrat no podia ser) d'una aigua que en bullir genera un vapor que escalfa molt més del que és normal, desencadena una segona revolució industrial a Catalunya i l'interès de les potències que estan immerses en la guerra.

La història, molt adictiva (l'he llegit en dues tardes), té un cert to documental, potser per això els protagonistes (molts dels quals són personatges històrics) estan poc caracteritzats i no s'aprofundeix gaire en les seves motivacions, el principal defecte que li trobo a la novel.la. L'important són els canvis generats pel nou descobriment i les estratègies que segueixen els dirigents de la Mancomunitat per intentar, sense gaire èxit, que no transcendeixin fins que tot estigui lligat i ben lligat. 

Crec que té molt mèrit el paral·lelisme que l'autor aconsegueix crear entre la situació que reflecteix la novel.la i la situació actual. La corrupció, l'espionatge, el fet d'aprofitar-se al màxim de la situació sense pensar en les conseqüències futures, les relacions entre Catalunya i Espanya...he tingut sovint la sensació de déjá vu. Potser hi ha alguns tòpics del tarannà català que reflecteix la història i que en els darrers anys estan canviant que he trobat  un pel exagerats. 

En resum: una novel.la molt interessant d'història alternativa basada en l'ús del vapor en la que l'ambientació i l'escenari està molt ben trobat, però potser els actors passen massa desapercebuts. 

Altres opinions: La biblioteca del Kraken.

Lo bueno si breve... 4

Nota: Esta es mi colaboración con la revista Supersonic nº4. Ya estáis tardando en descargarla, está llena de entrevistas jugosas, secciones interesantes y relatos espectaculares de Aliette de Bodard, Víctor Conde, Tamara Romero, Guillem López y Felicidad Martínez, entre otros. 
La publico en la setmana de Sant Jordi para que, ya que hablo sobre novelas escritas en catalán, sirvan como recomendaciones para esta entrañable fecha.

En mi colaboración con la anterior edición de esta revista comentaba algunos de los ganadores del premio de novela corta UPC. Es de los pocos premios que permite que las obras se presenten en diversos idiomas. Revisando el palmarés descubrí que algunas de las novelas ganadoras o con mención estaban escritas en catalán, mi lengua materna.

Ya he comentado muchas veces en esta sección mis lagunas con la ciencia ficción escrita en castellano, problema que he ido solucionando gracias en parte a colaborar en esta revista. Mis lagunas de la ciencia ficción escrita en catalán todavía son mayores y más profundas; algo de Manuel de Pedrolo y poca cosa más. Así que, ni corto ni perezoso, en 2015 me propuse leer periódicamente libros de autores catalanes y comentarlos en el blog en el idioma original en el que estaban escritos, transformándolo así en un blog trilingüe, por si no tenía ya suficiente trabajo. Considero que fue una decisión acertadísima, ya que he descubierto pequeñas joyas y autores muy interesantes.

Vaya por delante que desconozco el funcionamiento del mundo editorial, y que no quiero entrar en el terreno de la política ni meterme en camisas de once varas, pero después de leer estas fantásticas novelas se me planteó una duda. ¿Porque hay tan pocas obras recientes escritas en catalán traducidas al castellano? Cierto es que algunos autores como Albert Sánchez Piñol o Marc Pastor son traducidos sistemáticamente (a muchísimos idiomas), e incluso un autor novel como J Valor Montero está escribiendo y publicando casi simultáneamente en los dos idiomas su ucronía situada en el Imperio Romano, pero creo que estos casos son claramente minoría. Y me sorprende, porque si una novela escrita en catalán tiene cierto éxito de público y de crítica entre los aficionados catalanes cabe esperar que entre los aficionados del resto del estado también pueda ser así. Y interpreto también que puede ser mucho más fácil el proyecto de traducción (¿a lo mejor el mismo autor?) y que habrá más facilidades a nivel contractual o fiscal por pertenecer al mismo estado. Pero no tengo ni idea, francamente.

También es posible que una de las causas sea el desconocimiento de los libros de género escritos en catalán, mercado muy minoritario, y, por si esta es la causa, estoy dispuesto a poner mi granito de arena para darlos a conocer.

En este artículo voy a presentaros algunas obras más o menos recientes escritas en catalán, de diferentes géneros, autores y editoriales, con las que he disfrutado mucho durante este último año. El nombre de la sección es Lo bueno, si breve… por tanto he elegido obras que puedan catalogarse de breves, alrededor de unas 200 páginas como máximo (es una lástima, porque me dejo en el tintero obras magníficas más extensas…me las guardo para otra ocasión).

Ya que en los artículos anteriores me centraba en los premios de narrativa breve, comenzaré por las novelas que han sido premiadas. En 2014 El crit de les Ultracoses, de David Ruiz,  recibía la mención especial del premio UPC. Posteriormente la novela ha sido publicada por EdicionsCurbet. Es una historia de invasión alienígena, un claro homenaje a La invasión de los ultracuerpos (y a otras películas famosas), pero con un tono mucho más gamberro, transgresor  y divertido. El protagonista es un investigador de los Mossos de Esquadra de Girona (la ambientación no puede ser más autóctona) que padece alcoholismo después de que su mujer lo abandonara. Su misión será la investigación de una serie de muertes sospechosas en las que siempre estará presente un televisor emitiendo una intrigante nieve gris. La acción se disparará cuando descubra que estos televisores son la puerta de entrada de seres alienígenas que quieren colonizar nuestro planeta y, como no, nuestros cuerpos. Lectura de entretenimiento puro y duro, muy divertida.

Otra novela que triunfó en los premios UPC es Traficants de llegendes, de Jordi Font-Agustí, ganadora de la edición del 2003. Situada en un futuro relativamente cercano en el que las grandes corporaciones son las que dominan la política y sustituyen a los gobiernos, la novela nos presenta una Catalunya independiente que intenta sobrevivir en este mundo globalizado. Precisamente su principal exportación son las Leyendas. En un mundo en el que las migraciones masivas han generado poblaciones muy mezcladas y sin arraigo histórico, mucha gente pudiente decide implantarse unos recuerdos ficticios escogidos a la carta para crearse un pasado familiar y personal con más solera. Aunque los sistemas de seguridad son muy estrictos, algunas leyendas llegan al mercado negro y se distribuyen con facilidad entre la población. Si a todo esto le añades las manipulaciones políticas de un estado debilitado capaz de todo para sobrevivir culturalmente te queda una novela fantástica, merecedora sin duda del premio. Esta novela fue publicada por la colección Ciencia Ficció de la Editorial Pagés, una editorial pequeña afincada en Lleida y que tiene mucho mérito por publicar traducciones y originales escritos en catalán de una calidad más que notable.

 

También de esta editorial es El Vent entre els saguaros, de Montserrat Galícia. Aunque según mi opinión la ciencia ficción es más telón de fondo que parte principal de la trama, la novela tiene aspectos muy interesantes sobre la exploración y reconocimiento de nuevos planetas. Los protagonistas son dos expediciones de exploración y prospección planetaria de diferentes empresas que coinciden en un planeta sin explorar pero con muchas posibilidades. La autora se centra más en las relaciones entre los protagonistas y en su pasado que en el proceso de exploración, es una historia introspectiva pero con toques de misterio e intriga muy atrayentes.

La novela fue finalista de los premios Ictineu de 2015 (los Ignotus catalanes) pero finalmente no ganó.

La que sí que ganó el premio Ictineu en 2014 es La decisió de Manperel de Jordi de Manuel publicada por Columna edicions. La trama gira en torno a Manperel, un matemático que después de haber resuelto uno de los enigmas más complejos se retira a una isla muy poco poblada cercana al Ártico, junto con su perro y su madre. Allí recibe cartas de su padre, con quien hacía mucho tiempo que no entraba en contacto, en las que, mediante cintas grabadas, le explicará los motivos de su marcha, los orígenes de su familia y de su aptitud innata para las matemáticas. Es una novela tranquila, con una excelente ambientación muy lograda que consigue trasladarte a esos rincones remotos y un misterio agazapado que provoca que devores páginas para saber más. Se nota que el autor es experimentado y domina las estrategias narrativas para enganchar al lector. Muy recomendable, incluso para lectores no acostumbrados al género.

La editorial Proa publicó Les cróniques del DèuCoix, de Joan-Lluís Lluís, un relato que tiene como carismático protagonista al Dios Hefestos, único superviviente de los dioses del Olimpo. La historia nos narra cómo intenta sobrevivir a la falta de atención de los mortales y su relación con ellos, que pasa de la indiferencia más absoluta a la preocupación enfermiza por algunos en concreto. Su comportamiento errático, inconstante y a veces caprichoso, lo convierten casi más en humano que en divino (y más porque utiliza poco sus poderes, no sea que despierte la atención del Dios vigente, ese que tiende a ignorar las plegarias de sus seguidores). Aunque la historia se sitúa en diferentes siglos, creo que hubiese dado para más ambientaciones temporales y espaciales, ya que se centra mucho en la isla de Sicilia. Aunque la historia queda bien cerrada, creo que el autor desaprovechó un buen personaje, me quedé con ganas de más. Es una novela que también triunfaría entre los lectores más generalistas, seguro.

Para terminar, una distopía. Hay varias obras del catálogo de la joven y atrevida editorial Males Herbes que podrían tener su sitio en este artículo, pero de las diversas que he leído y se ciñen a la longitud de la novela breve me quedo con Res no es real, de David Gálvez. En esta breve historia, que muestra más que enseña, el autor nos presenta a una sociedad cuya supervivencia se basa en el cultivo de fresas. Unos seres enigmáticos, “Los que nos vigilan”, les proporcionan agua y herramientas, pero se cobran el peaje, ya que de tanto en tanto, después de unos períodos en que todo el grupo duerme muchas horas de forma sospechosa, algunos miembros del grupo desaparecen. Aunque la historia me dejó con muchos interrogantes, es destacable la capacidad del autor para tocar muchos temas complejos en una estructura de capítulos breves como está planteada la novela.

En fin, ya veis que en la variedad está el gusto. Distopías, invasiones extraterrestres, dioses del Olimpo, nuevas tecnologías, exploración de planetas... este año he disfrutado enormemente leyendo literatura de género escrita originariamente en catalán. 
Espero que esta pequeña muestra haya servido para que descubráis este mercado minoritario, pero repleto de pequeñas joyas. La verdad es que me he quedado con ganas de comentar novelas de más páginas y que también he disfrutado mucho, así que seguramente en la próxima edición me saltaré las normas que me he autoimpuesto respecto a la longitud de las obras a comentar y aparecerán por aquí ucronías, evoluciones tecnológicas, fantasía urbana, steampunk, y disquisiciones sobre el lenguaje que me he guardado en la recámara.

! Salud y buenas lecturas!

La decisió de Manperel - Jordi de Manuel

Acostumo a estar bastant al cas de les novetats editorials de ciencia ficció en anglès i en castellà, però en català, lamentablement, vaig molt desfasat, tot i que estic fent els deures i ficant-me de mica en mica al dia. 

Fa poc he acabat de llegir La decisió de Manperel, de Jordi de Manuel, que va guanyar el Premi Ictineu de 2014.

És una novel.la breu, d'unes 200 pàgines, introspectiva, amb un ritme tranquil. No busqueu acció; no n'hi ha gaire, per no dir gens. Però no és pas un problema.

El protagonista és Víktor Nikolàievitx Manperel, un matemàtic rus que, desprès d'haver resolt un dels enigmes matemàtics més complexos, s'ha retirat a una illa propera a l'àrtic amb la seva mare (ja velleta i que no reacciona als estímuls) i el seu gos. 

Allà rep notícies del seu pare, del que no en sabia res feia molts anys, mitjançant cintes magnetofòniques que li fa arribar setmanalment. A mesura que va rebent les cintes va establint relació amb un dels pocs habitants de l'illa, el carter. En aquestes cintes li explica els motius de la seva marxa, i, vet aquí el misteri principal, la història de la seva família i els orígens de les seves aptituds com a matemàtic. A partir dels coneixements que adquireixi haurà de prendre una decisió, que pot afectar a tota la humanitat.

L'ambientació potser és un dels aspectes que més m'ha agradat de la novel.la. L'autor ha aconseguit transportar-me a aquells paratges desolats i freds. Si el llegia al llit m'arraulia sota la manta mentre passejàvem tots junts per la tundra. I si el llegia al menjador, m'alegrava realment de tenir la llar de foc encesa.
El misteri al voltant del qual giren les informacions que li fa arribar el seu pare és atractiu, i reconec que la resolució m'ha sorprès, no me l'esperava. Potser l'estructura es fa una mica repetitiva: arriba el carter, escolto el missatge, reflexiono, torna a arribar el carter... L'accepto com a estratègia per mantenir l'intriga, però la trobo poc realista (i poc pràctica).

Tot i que no és una novel.la en que la ciència ficció sigui el punt determinant i s'escapa una mica de la meva zona de comfort, l'he gaudida. De tant en tant va bé oxigenar-se, i la tundra és un dels millors llocs per fer-ho, així que no puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. Estic convençut que no serà el darrer cop que llegiré a aquest autor.

Altres opinions: El biblionauta, La màgia de les lletres, Viaje alrededor de una mesa, La biblioteca del Kraken, Fantàstik

Ascensión (The Leftovers) - Tom Perrotta

Imaginad por un momento que, un día cualquiera y sin previo aviso, millones de personas desaparecieran sin dejar rastro. Personas de todas las razas, edades y creencias, repartidas por todo el planeta. Este es el impactante punto de partida de Ascensión, la novela de Tom Perrotta que ha sido la base de The Leftovers, la serie de la HBO.

Versión masculina y femenina de la portada

Ojo, porque este fenómeno misterioso es el punto de partida de la historia y punto. El autor no profundiza para nada en las causas de las desapariciones, su objetivo es analizar solo sus consecuencias. La novela trata básicamente sobre la pérdida y cómo reaccionamos frente a ella. En este aspecto es muy imaginativo, ya que presenta muchas formas de afrontarla, desde el carpe diem más desbocado a la penitencia, el sentimiento de culpa, la clausura y el afloramiento de sentimientos religiosos olvidados y escondidos.

No acabo de considerarla una novela de los géneros de los que trato principalmente en esta página. El fenómeno misterioso es una excusa para poner las bases, plantear la situación, y el resto es una historia sobre la cotidianidad y el día a día. Difícilmente Perrotta podría haber situado una novela como esta en otro lugar que no sean los Estados Unidos de América, principalmente por el tratamiento de los sentimientos religiosos. Es una historia coral, pero centrada en lo que sucede en una típica familia: pareja cuarentona con un hijo que comienza la universidad y una hija que va al instituto. Afortunadamente la familia no ha perdido ningún miembro directo, pero se ven afectados, y mucho, por el sentimiento general de pérdida y desconcierto de su comunidad.

El que lo lleva mejor es al que podríamos considerar el protagonista principal, Kevin, el padre de la familia. Su mujer le ha abandonado para formar parte de una secta muy molesta surgida después de las desapariciones, el Residuo Culpable (son tan malos y sospechosos que se pasan el día fumando). Su hijo se hace seguidor de un falso profeta que aprovecha la oportunidad para tirarse adolescentes de origen asiático, y su hija ha pasado de ser una niña estudiosa y ejemplar a ser una adolescente rebelde con ganas de probar de todo y a todos. Por si no tenia suficientes jaleos le han escogido alcalde, a pesar de ser un personaje un poco insulso y que me ponía nervioso por su poca capacidad de reacción.

La otra protagonista principal es Nora, que perdió en el mismo momento a su marido y a sus dos hijos y es la persona mas afectada por las desapariciones en su pueblo. Perrotta va alternando en cada capítulo fragmentos narrados desde la perspectiva de estos cinco personajes.

No sé como será la serie, aunque he leído críticas muy elogiosas, porque la verdad es que en la novela no pasa gran cosa y no la veo fácilmente adaptable al medio televisivo. No es ni una novela de acción ni una novela de ideas, pero reconozco que me ha enganchado. He acabado conectando con los protagonistas y me interesaba mucho lo que les estaba pasando. Es mérito del estilo narrativo, y considero difícil conseguirlo con una historia tan tranquila y pausada como esta.

En algunos momentos el autor intenta darle un poco de marcha a la historia y introduce unos asesinatos, pero no le acaba de salir bien del todo. Pasan muy desapercibidos dentro de la trama global hasta la parte final del libro. En las últimas 50 páginas consigue encajarlo todo con un final tranquilo y sin muchas extravagancias, pero muy bien atado y que me ha dejado muy satisfecho.

En definitiva, una novela que tiene una premisa muy prometedora y espectacular, pero que acaba desembocando en otro tipo de historia mucho mas tranquila y convencional. A mi me ha gustado, pero no me atrevo a recomendarla sin reservas a los aficionados al género fantástico (a no ser que quieran salir de la zona de confort), pero si a otro tipo de lectores, ya que es una novela interesante.

NOTA: Esta es una versión en castellano de la entrada que se publicó en el blog Fantàstik sobre esta novela, en el especial dedicado a los premios Ictineu 2015, de los que finalmente ha sido ganadora en la modalidad de mejor novela traducida al catalán.