divendres, 29 de novembre del 2024

El volumen del tiempo - Solvej Balle

Descubrí la existencia de El Volumen del tiempo en el Festival 42 de Barcelona viendo la entrevista que Adam Martín le hizo a la autora danesa Solvej Balle. No sé si fue el buen hacer del entrevistador, el entusiasmo con el que habló de la novela,  o lo sencilla, pragmática y simpática que me pareció la autora, pero entre los dos me convencieron y decidí que tenía que echarle un vistazo.

Y lo he hecho, contra mis ignorados principios de no empezar sagas no acabadas, siendo consciente que este es un proyecto que ya tiene cinco novelas publicadas, pero que al final van a ser SIETE... cortitas, eso sí, pero no aprendo.
La protagonista de la novela, Tara Selter, junto a su marido, regentan un negocio de venta de libros antiguos. Viaja a París para comprar algunos libros en una subasta  y  visitar a colegas libreros. El problema es que se despierta en el hotel al día siguiente y continúa siendo el mismo día, el 18 de noviembre. Y este suceso se repite durante muchos días más. Es inevitable pensar en El día de la marmota, referente popular de las historias de personajes atrapados en un bucle temporal, pero el enfoque y el tono de la historia es totalmente diferente.
La primera diferencia es que no se queda en París, sino que viaja de vuelta a su residencia habitual y le explica la situación a su marido, quien, inexplicablemente en mi opinión, la cree a pies juntillas y se convierte en su cómplice, al menos hasta que el día acabe, ya que el día siguiente todo volverá a comenzar. Seguiremos la historia a través de los textos que escribe la protagonista narrando sus ideas, sensaciones e inquietudes, que varían mucho a medida que pasan los días.

La originalidad de la historia se basa en diferentes aspectos. El primero son los detalles cotidianos que permiten a la autora crear una atmosfera reiterativa y algo obsesiva, con unas normas relacionadas con la brecha temporal algo arbitrarias, que la protagonista desconoce y que va descubriendo junto con el lector. Algunas me han dejado pensando un buen rato...
El segundo aspecto es como reacciona la protagonista frente a esta situación. No sé si es debido  a que representa que es una persona metódica e instruida o al origen nórdico de la autora que transmite sus actitudes culturales a su personaje, pero la mayoría de personas a las que conozco estarían varios días en esta situación  gritando, protestando y montando un espectáculo hasta que no llegasen a la etapa de aceptación. La protagonista, en cambio, actúa de una forma muy analítica y científica, excesiva en algunos momentos, con una actitud sosegada y tranquila en la que la procesión va por dentro. Esto en el norte de Francia cuela, en un ambiente mediterráneo, creo que no.

Me ha sorprendido la elección del título que ha decidido la editorial Anagrama, tanto para la edición en castellano (con traducción de Victoria Alonso), como en la edición en catalán (con traducción de Maria Rosich). Buscando portadas para ilustrar esta entrada vi que muchas ediciones en otros países traducían el título como Sobre el cálculo del volumen. De hecho, en goodreads se puede encontrar una portada de la versión española con esta traducción. He preguntado al señor google y esta es literalmente la traducción del título en danés.  Una vez terminada la novela, he de reconocer que ambos títulos son enigmáticos para mí y dan poca información sobre lo que se cuenta en la trama, pero como es la primera novela de siete programadas, y todas llevan el mismo título... tendremos que esperar. 

En fin, que la historia tiene suficientes puntos originales (y un final un poco abrupto e intrigante) para que mi interés en la saga se mantenga alto, y por eso seguramente sus continuaciones aparecerán por aquí.

divendres, 22 de novembre del 2024

Trilogia de la Terra Fragmentada - N.K. Jemisin

Els tres llibres que formen la fantàstica Trilogia de la Terra fragmentada de N.K. Jemisin van aconseguir guanyar el premi Hugo a la millor novel·la en tres anys consecutius, un fet insòlit fins al moment. Els vaig llegir fa uns anys, i ara que Mai Més ha acabat de publicar-los en català amb traducció de Blanca Busquets i portades d'Ignasi Font he aprofitat per tornar a llegir aquesta saga tan especial.

El que més m'ha agradat és l'escenari que ha creat Jemisin. La Quietud és un món sotmès a impressionants forces tectòniques que provoquen molt sovint fenòmens geològics catastròfics que generen les Estacions, períodes d'escassetat en què cada comunitat ha de sobreviure de manera independent, sense cap estat centralitzat. Gran part de la cultura d'aquest món està basada en aquesta supervivència, i fins i tot existeixen rols específics, consells i procediments establerts per actuar ràpidament i amb eficàcia en aquest tipus de situacions. La primera novel·la s'inicia en el començament d'una d'aquestes estacions.

Alguns dels habitants d'aquest món, els Orogèns (o Orogrates, en despectiu), tenen la capacitat de percebre, manipular i modificar les forces tectòniques. Els seus poders generen terror en la població normal, i la seva existència només és permesa si estan sotmesos i controlats. L'autora aconsegueix reproduir amb encert i detall una situació molt depriment de discriminació racial i segregació causada per la por. La història dels orogèns acaba provocant empatia i que el lector prengui partit clarament per un dels bàndols.

La forma en què es desenvolupen els poders dels orogèns, com s'utilitzen, contraresten i evolucionen m'ha recordat molt a alguns dels sistemes de màgia que fa servir Sanderson en les seves novel·les, tot i que Jemisin té l'originalitat d'utilitzar la geologia com a recurs i fonament, una disciplina habitualment oblidada en les novel·les de ciència-ficció i fantasia. Tot i que considero que la primera novel.la és bàsicament de fantasia, a mesura que avança la saga apareixen alguns aspectes de ciència-ficció i d'història postapocalíptica que produeixen una barreja molt interessant. L'escenari és relativament complex i amb nomenclatura específica, per això a les pàgines finals de la novel·la trobareu un apèndix amb un glossari per ajudar a l'ambientació. A mi aquestes coses m'agraden, però el primer cop que la vaig llegir recordo que vaig descobrir-lo al final, i no el vaig trobar necessari. Però valoro molt la dedicació de crear un escenari tan complex i interessant.

Un altre dels aspectes destacables de la saga és la sexualitat dels personatges. L'homosexualitat, bisexualitat, transsexualitat i asexualitat són tractades com a aspectes habituals i quotidians, de manera que trobar un personatge masculí heterosexual (predominants fins fa poc en la immensa majoria de novel·les de gènere) és molt difícil en aquesta història. Les novel·les es divideixen en diverses trames principals (protagonitzades gairebé totes per dones, fet poc habitual també), amb la peculiaritat que una d'elles està narrada en segona persona, mentre que la resta en tercera persona. En un principi em va descol·locar una mica, però un cop acabada la novel·la li trobo el sentit a aquesta estratègia narrativa i considero que és un punt més d'originalitat a afegir als elogis.

La cinquena estació, el primer volum, em va sorprendre gratament a diversos nivells. La considero una novel·la de fantasia molt original i innovadora, tant pel seu contingut com per l'estructura narrativa. Em va agradar l'estil (amb molta importància de les frases curtes i contundents), la trama, l'ambientació, la crítica social i crec que alguns personatges són memorables (encara que l'autora els tracti realment malament, sense concessions). També em va sorprendre, com he comentat amb anterioritat, l'ús de la segona persona quan narra les aventures d'un dels personatges principals, Essun. Aquesta opció és arriscada, de vegades descol·loca el lector, però queda justificada un cop has acabat la saga i, vist amb aquesta perspectiva, crec que també és un encert. És d'aquelles novel·les que les acabes i et quedes amb la sensació que has llegit una cosa important i que marcarà un punt d'inflexió en el gènere. 


En el segon volum, El Portal dels Obeliscos, les sorpreses són menors, el lector ja està familiaritzat amb l'estil de l'autora i domina l'ambientació. El detall que caracteritza aquest segon llibre és que comencen a entreveure's alguns aspectes més relacionats amb la ciència-ficció que amb la fantasia, que tenen a veure amb el passat del món en què es localitza l'acció i que em van deixar molt intrigat. La tercera novel.la, El cel de pedra, tanca la història dels personatges, els fa coincidir a tots (per fi) i explica l'origen de la situació que origina la història.  Precisament aquesta explicació és el motiu principal pel qual el final de la saga no m'hagi convençut del tot.. L'origen dels obeliscs, l'orogènia, els enigmàtics menjapedres, els guardians del fulcre... algunes de les explicacions sí que m'han agradat, però el conjunt general no. La barreja final de ciència-ficció i fantasia no m'ha acabat de convèncer, tot i que va despertar molt el meu interès en el segon volum. Em resulta més creïble i coherent la trama de la primera novel·la en la qual tot tenia un cert toc màgic.
                    
És una llàstima que després d'haver gaudit tant del camí, el tram final no m'hagi acabat de deixar satisfet, però seria injust oblidar el que he gaudit durant el viatge. Tinc clar que aquesta lleu decepció és una valoració molt personal, i provoca que la meva nota final no sigui d'excel·lent, però sí de notable alt, per això us recomano la lectura de la saga sense cap dubte.