El río tiene raíces - Amal El-Mothar

No soy el público objetivo del libro que os comentaré hoy, El río tiene raíces, de Amal El-Mothar. Sin embargo, Así es como se pierde la guerra del tiempo, que leí ya hace unos años, me pareció bastante interesante y con un planteamiento original, y además, la novela es muy corta, así que le di una oportunidad. La experiencia ha sido gratificante.

Es un cuento de hadas muy bien elaborado y estructurado, donde la magia y la música fluyen a través de sus páginas cogidas de la mano. Hará las delicias de aquellos que aman la música, sobre todo de los que se dedican a ella de forma profesional, ya sea cantando o tocando un instrumento. Creo que refleja fielmente la pasión que sienten por su trabajo. 

Las dos hermanas protagonistas de la historia, Esther y Ysabel Hawthorn, viven en la villa de Thistleford, que limita con el mundo mágico de Arcadia, la Tierra Inmortal, un lugar donde la magia está presente y el tiempo y el espacio son diferentes a los de nuestro mundo. El río Liss fluye a través de Arcadia arrastrando su magia, conocida como Gramática en nuestro mundo. En la zona que hace de frontera entre los dos reinos hay dos sauces gigantes, los Profesores, uno a cada lado de las dos orillas, que son capaces de encauzar y frenar el potencial mágico del río, de forma que cuando llega a nuestro mundo ya no lleva Gramática y es un curso fluvial normal y aburrido como los que tenemos en nuestro país.

La tarea principal de las dos hermanas es cuidar, proteger y agradecer la labor que realizan los dos grandes sauces, cantándoles canciones a dos voces, como ha sido durante mucho tiempo tradición en su familia. Recogen sus ramas, hojas y corteza, ya que todavía retienen suficiente Gramática para que los estudiosos de las grandes ciudades la puedan aprovechar para realizar sus experimentos. Entre los dos reinos, el mundano y el mágico, hay una zona de interfase donde los límites se confunden, las Tierras Modales, donde las jóvenes realizan sus quehaceres, y donde, aunque estén un poco acostumbradas,  las cosas no son lo que parecen y a veces se sorprenden.

Como ocurre muy a menudo en los cuentos de hadas, cuando aparece el amor, el drama también hace acto de presencia. Esther tiene dos pretendientes, un terrateniente vecino de su familia, y un peculiar habitante de Arcadia. Este triángulo amoroso será el desencadenante de la trama principal.

La historia tiene un tono poético muy marcado, con muchas canciones, poesías, metáforas, situaciones ambiguas... creo que la traducción, a cargo de Pilar Martínez Tello, ha tenido que ser compleja. Valoro muy positivamente el concepto de la Gramática como magia, capaz de transformar "es" en "fue" o en "será". No esperéis explicaciones del tipo Sandersoniano de su funcionamiento, a pesar del planteamiento un poco etéreo  a mí me ha convencido la idea.

En definitiva, aunque no sea el público objetivo de esta novela breve, he disfrutado mucho de su tono poético y de su interpretación de la magia. La recomiendo sin duda. Podéis elegir entre la versión en castellano publicada por Obscura, y la versión en catalán publicada por Mai Més, en ambos casos con portada de Marina Vidal. 

Otros comentarios de la novela: In the nevernever.

Playa de Acero - John Varley

Playa de Acero es una de las principales novelas que ayudaron a marcar mi preferencia por las historias de ciencia ficción especulativa. La cogí en préstamo hace muchos años en la biblioteca, sin conocer al autor ni el argumento, y sin tener en cuenta la horrorosa portada de la edición clásica de NOVA. Y me explotó la cabeza. He leído después otras novelas de John Varley, pero ninguna me ha dejado tanto poso. 

Reconozco que me daba un poco de miedo volver a visitarla;  a veces las relecturas las carga el diablo, pero he disfrutado mucho y he detectado, miles de páginas de ciencia ficción leídas después, lo importante que ha sido para productos posteriores.

La novela está situada en el universo de los Ocho Mundos, un escenario en el que, debido a que unos alienígenas inmisericordes que querían proteger a los únicos seres inteligentes de la Tierra según su criterio, los cetáceos, destruyeron a todos los humanos que habitaban el planeta. Por suerte, la humanidad ha podido resistir en las diferentes colonias del sistema solar, en hábitats cerrados y asistidos por inteligencias artificiales y con hábitos, creencias y estructuras sociales muy diferentes de las de sus antepasados. 

Hay varios relatos y cuatro novelas situadas en este escenario: Y mañana serán clones (que también os recomiendo), Playa de Acero, El globo de Oro (que me hace ojitos desde la estantería y de la que reconozco que me acuerdo muy poco) y la fallida y no traducida al castellano Irontown Blues.

El principal protagonista es Hildy Johnson, un habitante de la luna, periodista con instinto, cerca del segundo centenario de la invasión de los alienígenas. En medio de las preparaciones de la celebración, debido a una crisis de identidad que la lleva a intentar el suicidio, establece un acuerdo con el ordenador central para ayudarlo en una investigación, ya que no es el único habitante del satélite que tiene este problema.

Siguiendo sus investigaciones conoceremos diversos Disneylandia (hábitats en los que la tecnología no está permitida y que recrean diferentes zonas geográficas y épocas históricas del planeta), granjas de brontosauros, rings donde se lucha a muerte, cultos en los que se mitifica a personas famosas y, como no, la superficie lunar.

Es una novela muy diversa y sorprendente, con muchos escenarios, historias, personajes, experiencias... derrocha creatividad e imaginación. 

Toca tantos temas de forma convincente que me es difícil destacar alguno sobre los demás: los efectos de la longevidad, los conflictos generacionales, la gestión de recursos en hábitats limitados, la evolución de la política y los credos, algunas tecnologías innovadoras...

En su momento lo que me sorprendió más fue como trata las modificaciones corporales. El recambio de órganos, los cambios estéticos para seguir la moda imperante y, sobre todo, como aborda el cambio de sexo de los personajes y sus consecuencias. Pasar de ser hombre a mujer y viceversa no es solo un cambio en la fontanería (sic), sino que implica modificaciones sentimentales y de comportamiento que me han parecido muy interesantes e innovadoras para el año que fueron escritas.

También querría destacar como trata el tema de las modificaciones genéticas, de forma mucho más convincente que en novelas escritas décadas después, con un conocimiento sobre la materia más profundo.

El principal escollo de la novela es su inicio. Varley suelta al lector en el medio de un escenario sin muchas explicaciones. Creo que puede desanimar a algunos lectores. La trama principal y su resolución tampoco son el punto fuerte de la historia, he disfrutado mucho más del viaje y el paisaje que del destino.

En fin, que no puedo hacer más que recomendaros la lectura de esta novela llena de ideas, más innovadora e inclusiva que muchas que se publican en la actualidad, un poco lisérgica a veces, divertida, cínica e irónica y con una capacidad de predicción que me ha sorprendido en esta segunda lectura. 

Ojalá John Varley escriba alguna historia más en este fascinante escenario. O en el que sea.

El riu té arrels - Amal El-Mothar

No soc pas el públic objectiu del llibre que us comentaré avui, El riu té arrels,  d'Amal El-Mothar. Tot i això, Així és com es perd la guerra del temps, que vaig llegir ja fa uns anys, em va semblar força interessant i amb un plantejament original, i a més, la novel.la és ben curta, així que li vaig donar una oportunitat. L'experiència ha estat gratificant.

És un conte de fades molt ben elaborat i estructurat, on la màgia i la música flueixen a través de les seves pàgines agafades de la mà. Farà les delícies d'aquells que estimen la música, sobretot dels que s'hi dediquen de forma professional, sigui cantant o tocant un instrument. Crec que reflecteix fidelment la passió que senten per la seva feina.

Les dues germanes protagonistes de la història, l'Esther i la Ysabel Espinalb, viuen a la vila de Cardera, que limita amb el món màgic d'Arcadia, la Terra Inmortal,  un lloc on la màgia és present i el temps i l'espai són diferents dels del nostre món. El riu Liss flueix a través d'Arcadia arrossegant la seva màgia, coneguda com a Gramàtica en el nostre món. En la zona que fa de frontera entre els dos reialmes hi ha dos salzes gegants, els Professors, un a cada costat de la riba, que són capaços de canalitzar i frenar el potencial màgic del riu, de forma que quan travessa el nostre món, ja no porta Gramàtica i és un curs fluvial normal i avorrit com els que tenim a casa nostra. 

La tasca principal de les dues germanes és cuidar, protegir i agrair la tasca que fan els dos grans salzes, cosa que fan cantant-los-hi cançons a dos veus, com ha estat molt temps tradició en la seva família. Recullen les seves branques, fulles i escorça, ja que encara retenen suficient Gramàtica perquè els estudiosos de les grans ciutats se'n puguin aprofitar per fer els seus experiments. Entre els dos reialmes hi ha una zona d'interfase on els límits es difonen, les Terres Modals, on les joves passen el seu temps cuidant i lloant als grans salzes, i on les coses són diferents del que estan acostumades i a vegades les sorprenen.

Com passa molt sovint en els contes de fades, quan apareix l'amor, el drama també fa acte de presència. L'Esther té dos pretendents, un terratinent veí de la seva família, i un  habitant d'Arcadia. Aquest triangle amorós serà el desencadenant de la trama principal.

La història té un to poètic molt marcat, amb moltes cançons, poesies, metàfores, situacions ambigües... crec que la traducció ha hagut de ser complexa. A la part final del llibre Lluís Delgado, el traductor, fa una nota on comenta l'origen de moltes de les cançons que apareixen en la novel.la. Crec que les persones angleses que ja coneixien segurament algunes d'aquestes cançons han pogut gaudir més del llibre que el que hem fet el que no les coneixíem. M'imagino algun autor agafant algunes cançons tradicionals catalanes i fent-les servir com a part de la trama de la seva història. Aquí trobarà un lector interessat.

També valoro molt positivament el concepte de la Gramàtica com a màgia, capaç de transformar "és" en "fou" o en "serà". No espereu pas explicacions Sandersonianes del seu funcionament, però a mi m'ha convençut la idea i el plantejament una mica eteri.

En definitiva, tot i no ser el públic objectiu d'aquesta novel.la breu, he gaudit molt del seu to poètic i de la seva interpretació de la màgia. Us la recomano sense cap mena de dubte. En català l'ha publicat Mai Més, amb portada de Marina Vidal. Com a regal final, el llibre inclou un relat de l'autora que sembla que formarà part d'una col·lecció de relats de propera publicació. Tot i ser una mica previsible, la història també m'ha semblat convincent. Estarem pendents del que publiqui aquesta autora tan interessant.

Altres comentaris de la novel.la: In the nevernever.

Una cançó de pluja - Joan-Lluís Lluís

Soc un gran admirador de l'obra de Joan-Lluís Lluís. He llegit moltes de les seves novel.les, el segueixo a les xarxes i coincideixo en moltes coses que comenta, sobretot les referents a la llengua catalana, i sempre que l'he vist o escoltat en entrevistes o conferències ha dit coses interessants, amb aquell to tranquil i reposat que el caracteritza.

Jo el considero un escriptor de gènere, tot i que publiqui en editorials generalistes de narrativa. En les seves novel·les sempre he trobat un puntet de fantàstic barrejat entre històries més costumistes i realistes. Una cançó de pluja, la seva darrera novel.la, publicada per Club editor, n'és un bon exemple. 

La història comença en les entranyes d'un vaixell on nou orangutans de Borneo estan empresonats. La protagonista de la història aconsegueix alliberar-se i fugir, però aterra en un món que no reconeix, amb formigó i edificis en lloc de la jungla i els seus habitants. Seguirem les seves peripècies en una faula intimista, amb pocs diàlegs i capítols molt breus. La novel.la està estructurada en tres parts, tot presentant moments molt bèsties, si em permeteu l'expressió, i altres moments més optimistes. Retrata molt bé com els humans som capaços de les accions més aberrants, però també de les més sublims. 

Crec que ha de ser difícil poder explicar els sentiments d'un animal als lectors, tot i que sigui un dels genèticament més propers a nosaltres. Per això he trobat molt enginyosa la invenció d'un llenguatge i una mitologia pròpia dels orangutans que li permet a l'autor narrar la història de forma més entenedora. També vull destacar la commovedora  carta que al final del llibre Joan-Lluís Lluís escriu a la protagonista de la novel.la, on explica  el projecte més fantàstic que originalment volia escriure amb orangutans com a protagonistes, relacionat amb l'Odissea (m'he quedat amb ganes de llegir aquesta història, ho reconec) i com el canvia radicalment quan, documentant-se sobre aquests magnífics animals, descobreix una història real i molt crua que es converteix en part molt important d'aquesta novel.la. 

En fi, que no puc fer res més que recomanar-vos la lectura d'aquesta història intimista i que us farà reflexionar, potser una mica allunyada del to de l'obra anterior de l'autor, però que he gaudit igualment. Continuarem pendents del que escrigui.

The tusks of extinction - Ray Nayler

Lo prometido es deuda. En mi entrada sobre la última novela de Ray Nayler, Donde está enterrada el hacha, comenté que si Tusks of extinction, novela corta situada en el mismo universo y nominada al premio Hugo lo ganaba, aparecería por aquí. Es fácil prometer cosas que te apetecen. 

The tusks of extinction es una novela corta muy entretenida que presenta varias temáticas interesantes para reflexionar y escrita con una prosa, estructura y  estilo típicos del autor que a mí me convencen mucho, sobre todo como utiliza las metáforas. No he leído ninguna de las otras novelas nominadas al premio, pero me parece una historia muy digna para ser ganadora.

La historia se basa en dos premisas principales muy relacionadas. Por un lado, la extinción de los elefantes debida a la caza furtiva para conseguir sus preciados colmillos. Por otro, el intento exitoso de clonar y revivir a otra especie de paquidermo, el mamut, y liberarlo en su medio natural, la tundra siberiana, pero en una situación controlada para poder protegerlo de los cazadores furtivos. El protagonista que une los dos escenarios, separados por varias décadas, es la doctora Damira Khismatullina, una científica rusa especialista en el comportamiento de estos grandes mamíferos y que mantiene una lucha activa contra los cárteles del tráfico de marfil y los cazadores sin escrúpulos.

Como todos los ciudadanos rusos que tienen alguna cosa que ofrecer a la sociedad: científicos, intelectuales, artistas... y a pesar de su renuencia y  principios, su consciencia y recuerdos son digitalizados de forma obligatoria. Décadas después de su muerte a manos de los cazadores furtivos, su consciencia digital es despertada para hacerle una propuesta que no podrá rechazar: ser instalada en el cuerpo de una matriarca de mamut para poder ayudar a sobrevivir a los individuos clonados que no tienen referencias de comportamiento en el nuevo hábitat en el que han sido liberados. La trama se complementa con otros personajes secundarios que aportan otros puntos de vista de la situación. Me ha gustado como ha estructurado la novela, sobre todo la presentación de la trama y de los personajes, que podrían dar para una novela de más longitud.

 También quiero destacar como interpreta las diferencias de la estructura de la memoria entre humanos y elefantes, y la importancia del olfato en los procesos memorísticos. Aunque seguramente lo que más me ha convencido es como defiende la conservación de los hábitats y de las especies en peligro de extinción, y como critica el consumismo desaforado de nuestra sociedad accidental. Utiliza un par de metáforas sobre las zonas de extracción y los vértices de consumo que creo que voy a adaptar en alguna clase. 

En definitiva, una historia que a mí me ha convencido pese a que, debido a su brevedad, no puede profundizar en algunos aspectos que darían mucho juego. Lectura ágil, entretenida y con algunos aspectos interesantes para reflexionar. Estoy seguro de que, como sus otras novelas, pronto aparecerá traducida al castellano, y más después del premio.

Otras opiniones de la novela: Fantástica-ficción

Patio de recreo - Richard Powers

Compré Patio de recreo durante la diada de Sant Jordi debido a un impulso creado a medias por la portada y por la sinopsis. No había oído hablar del autor, Richard Powers, más tarde descubrí que es un escritor reconocido y que incluso ha ganado un Pulitzer. Puede que el hecho de ir con nulas expectativas haya sido uno de los factores que ha provocado que este sea uno de los libros que más me ha sorprendido este año.

No es un producto de los que aparecen por aquí normalmente, ya que es un libro de ficción costumbrista, con más ciencia que ciencia ficción, pero que guarda algunas sorpresas en sus páginas que creo que agradarán a los aficionados al género fantástico y por eso se merece que lo comente en el blog. La historia es un canto a la diversidad. Diversidad de ambientaciones, de orígenes de los personajes, de temáticas, de profesiones, de tramas... incluso es muy importante la diversidad biológica y la ecología. La trama es coral y está narrada a través de varios protagonistas. Por un lado, la relación de amistad entre Todd Keane, un adolescente blanco adinerado y con ciertos toques autistas y Rafi Young, un joven negro que proviene de un barrio de la periferia, pero que, gracias a una beca, puede estudiar en un centro de prestigio en que conocerá a Todd. Les unirá la afición a los juegos de estrategia, como el ajedrez o el go, pero Rafi está más interesado en la literatura y Todd en la tecnología. Patio de recreo es el nombre de una red social que Todd diseñará y que le hará multimillonario.

Para formar un triángulo se necesita una tercera persona, Ina Aroita, una joven interesada en el arte que ha crecido en las bases militares americanas  y que aparece como un vendaval en la relación entre los dos jóvenes.  El personaje que más me ha gustado es Evie Beaulieu, una pionera del submarinismo que consigue, a través de sus capítulos, que te enamores de los ecosistemas marinos y que te entren muchas ganas de ponerte un traje de neopreno y unas aletas de submarinismo. La trama sigue varias épocas de los personajes, con sus idas y venidas, y la confluencia final de todos en Makatea, una isla de la polinesia francesa que también podría ser considerada un personaje de la novela (es un tópico, lo sé, pero cierto en este caso). 

La isla fue arrasada hace unas décadas para poder extraer fósforo, pero ahora el ecosistema se está recuperando lentamente y los habitantes viven con tranquilidad. Todo se altera cuando reciben una oferta de una multinacional que difícilmente podrán rechazar. 

En definitiva, un libro muy diverso, con una prosa que me ha encantado, con muchos detalles científicos, tecnológicos, humanos, poéticos... cada capítulo es una pequeña maravilla. Y un final que me ha sorprendido gratamente, cosa que cada vez valoro más. Estoy seguro que no será el último libro que lea de este autor. 

Os dejo, que voy a sumergirme un rato en el mar para hacer snorkel. Buenas vacaciones.

El sueño de Escila - Alfredo Álamo

Alfredo Álamo es un autor reconocido, con varios premios Ignotus en su haber, y que publica con una cierta regularidad, pero tengo la sensación que sus últimas obras han pasado un poco desapercibidas, sobre todo la excelente La Vieja Sangre, que publicó con la editorial Orcinny hace un par de años. 

He leído varias de sus historias, sobre todo las de la temática que él denomina realidad líquida, pero cuando vi que publicaba con Obscura una novela corta de ciencia ficción, El sueño de Escila,  decidí hacerle un hueco en la pila. Es una obra muy entretenida, divertida y adictiva que he leído en un par de tardes y que me ha servido para salir de un bache lector en el que llevaba un par de meses. Lo primero que os recomendaría es que entréis en la novela sin conocer nada del argumento, como hice yo. Es una novela corta, y con dos o tres capítulos ya puedes hacerte una idea de lo que vas a encontrar. La sinopsis proporciona demasiada información para una historia de tan breve longitud.

La Escila es una nave generacional que traslada a 2000 colonos de la Tierra a un planeta lejano. El viaje está pensado para durar un par de siglos y, por tanto, los viajeros están inmersos en un sueño de hibernación, conectados a mundos virtuales, los constructos, para hacer más llevadero el viaje. Pero en el tiempo que ha durado su travesía la tecnología ha avanzado mucho, y cuando llegan a su destino descubren que el planeta ya está colonizado y no tienen espacio en él. Navegación, la inteligencia artificial que comanda la nave, decide no despertar a los viajeros y seguir su trayecto entre las estrellas manteniendo la misma dinámica. Pero todo se tuerce cuando una especie de virus empieza a corromper algunos de los sistemas y constructos de la nave, amenazando su integridad y la vida de los pasajeros.

Es una lectura muy ágil gracias a la diversidad de ambientes y personajes, a la brevedad de los capítulos, a algunas ideas originales y a un sentido del humor un poco gamberro, pero que no te saca de la trama en los momentos serios. Toca muchos de los tropos de la ciencia ficción clásica: el viaje interestelar, los mundos virtuales, la evolución de la inteligencia artificial, el contacto con otras especies inteligentes (aunque este tema muy de refilón)… Me ha gustado especialmente como juega con la sincronización temporal de las diferentes realidades virtuales y la realidad física. También destaco la idea de los Respaldos, copias de la inteligencia artificial que rige la nave, con diferentes grados de divergencia y a los que Navegación utiliza como machacas para que se encarguen del mantenimiento de la nave, mientras él se dedica a hacer lo que más le gusta, crear mundos virtuales y dirigirlos. Tiene mérito que personajes físicamente tan parecidos y que solo son diferenciados por un número tengan tanta personalidad.

En definitiva, una lectura muy entretenida y que os recomiendo sin ningún tipo de duda. Presenta un escenario que podría acoger una historia de más longitud, incluso una continuación en la que estará interesado, pero la trama ser resuelve de forma satisfactoria y algo sorprendente, cosa que es de agradecer. Continuaremos pendientes de lo que publique Alfredo Álamo.

Otras opiniones de la novela: Biblioteca del Kraken, In the nevernever, Dunes literàries (podcast)

El Tigre y el Lobo - Adrian Tchaikovsky

El Tigre y el Lobo es la primera parte de la saga Echoes of the Fall, una trilogía de fantasía que Adrian Tchaikovsky escribió hace casi diez años y  que llega ahora a España gracias a la editorial Alamut, con traducción de Núria Gres. 

Me fascina la capacidad de escribir que tiene este autor británico. Cada año publica varias novelas cortas, novelas largas autoconclusivas y volúmenes de sagas de muchísimas páginas. Tanto de fantasía como de ciencia ficción, género en el que afina mejor, en mi  opinión.

La principal característica del original universo que ha creado el autor para esta trilogía es que los humanos son cambiaformas capaces de convertirse en el animal totémico de su tribu. Encontraremos gran variedad de animales: hienas, cocodrilos, caballos, osos... además de los esperados tigres y lobos indicados en el título de la obra. Las características sociales de cada grupo, sus técnicas de lucha y las relaciones que establecen entre ellos son los puntos más interesantes de la novela. De hecho, el world-building en general está muy bien logrado y es lo que más me ha convencido.

La protagonista principal es Maniye, la hija híbrida de uno los jefes de clan de los Lobos y de la reina de los Tigres, hecha prisionera en la guerra que hubo entre estos dos pueblos y que ganaron los cánidos. Por el hecho de ser mestiza, es capaz de cambiar de forma entre lobo y  tigre, aunque debe decidirse pronto por uno de los dos tótems, o su cordura empezará a fallar. 

Su vida ha sido muy dura, controlada y presionada por su padre y por el sacerdote del clan para conseguir que su parte dominante sea la de lobo y que abandone la de tigre. La acción se desencadena cuando Maniye escapa del clan al descubrir los planes que su padre tiene para ella. A partir de ese momento, hay una trama que, sin ser excesivamente original, es entretenida y complementa de forma correcta al escenario. Hay conspiraciones para conseguir el poder, relaciones complejas entre diferentes tribus, personajes con motivaciones oscuras, un pasado del que no sabemos gran cosa... temas bastante recurrentes en la fantasía actual, pero tratados de una forma competente, como acostumbra a hacer Adrian Tchaikovsky. 

De manera sorprendente, aunque hay desafíos, duelos y batallas narradas con mucho detalle, la novela no destaca por el uso de la violencia. En cambio, el sexo y las relaciones amorosas entre los personajes sí que destacan, pero por su ausencia. No sé si es debido a que la protagonista es muy joven en esta primera novela, o que la historia está pensada para un público juvenil.

Aunque la novela me ha gustado y os la recomiendo,  tiene un par de problemas que impiden que la califique de excelente. Por un lado, el personaje principal, Maniye,  flojea un poco y tiene poco carisma. Este problema queda en parte solucionado por los personajes secundarios, que son geniales casi todos, y compensaron la poca empatía que me generó Maniye. 

El segundo problema es que el ritmo es un poco lento. La trama es interesante, pero creo que hay demasiadas persecuciones, largas marchas y luchas coreografiadas. Coincido con algunos de mis compañeros blogueros que le sobran algunas páginas.

En definitiva, una novela de fantasía muy entretenida con un world-building muy trabajado y original y que promete muchas nuevas sorpresas en los siguientes volúmenes, pero con un ritmo demasiado lento y un personaje principal sin excesivo carisma, aunque compensado por los secundarios. Sigo interesado y leeré las continuaciones.

Otras opiniones de la novela: Sense of Wonder, El último deseo fantástico

No albiro el bosc - Isabel del Rio

Vaig conèixer l'obra d'Isabel del Rio mitjançant la seva primera novel.la en català, Mare, publicada amb Specula. Em va semblar una història molt interessant, una mescla de molts gèneres i de moltes idees diferents. No Albiro el bosc, la seva darrera novel.la publicada amb Mai Més, també coincideix bastant en aquesta definició.

És una novel.la breu i amb una estructura en episodis curts, de dues o tres pàgines, fet que afavoreix que la lectura sigui molt àgil. És una història força original i difícil de classificar. Jo la definiria principalment com una història de terror, però té dosis molt importants de ciència-ficció i algunes gotetes de fantasia urbana. Fins i tot dins del gènere de terror, trobarem moments i situacions atribuïbles a diversos subgèneres. Sembla que a l'autora no li agrada escriure històries que es puguin encasellar amb facilitat.

La protagonista principal és l'Eloise, que no s'acaba de sentir còmoda amb la vida que porta i viatja, en contra de l'opinió de la seva parella, al poble on va néixer la seva mare i on ella guarda molts records de la seva infància i dels estius amb el seu avi.

El que en un principi sembla una història de retorn al passat aviat es transforma en una altra cosa. El món on viu l'Eloise no és com el nostre, alguna cosa ha passat que ha provocat que els humans hagin de viure en ciutats protegides del que hi ha a l'exterior. Els pocs que viuen fora d'aquestes bombolles han de conviure amb una natura revolucionada, invasiva i perillosa, així com amb els esperits dels seus avantpassats. No vull explicar gran cosa més de la trama.

Al principi el lector va una mica despistat, però és un efecte buscat. M'ha agradat com, de mica en mica, l'autora va desvetllant els punts importants de la trama, utilitzant flashbacks, diversos punts de vista, girs de guió ben buscats i algun cliffhanger. És una lectura que atrapa, amb escenes d'acció i tensió i algun moment terrorífic que deixa mal cos. L'he devorat en un parell de tardes.

Tot i això, crec que la part final queda massa oberta a interpretacions i reconec que m'han quedat alguns dubtes. És el toc personal de l'autora; ja em va passar alguna cosa semblant amb Mare. És un peatge que jo pago a gust pel que he anat gaudint del viatge, però pot ser que no tothom hi estigui d'acord. Continuarem pendents del que publiqui Isabel del Río, té un estil força original que seguirem amb atenció.

Donde está enterrada el hacha - Ray Nayler

Ray Nayler me sorprendió gratamente con su novela La montaña en el mar, por eso pedí el ARC de su última obra, Where the axe is buried, pero llevo un tiempo que me está costando leer en inglés y la tenía aparcada en el lector. Ha sido, como muchas otras veces, la elogiosa reseña de Leticia Lara en fantástica ficción la que me ha animado a comenzar esta novela. Y, como tantas otras veces, no puedo hacer más que agradecérselo.

La estructura es parecida a la de La Montaña en el mar. Es una historia coral, situada en varias ubicaciones diferentes, con historias que se entrecruzan y que más o menos convergen al final. La temática principal, no obstante, es diferente. El peso principal de la trama se centra en la parte especulativa en el ámbito político, social y económico, y la parte de especulación científica y tecnológica, aunque también importante, queda más en segundo plano. 

La acción transcurre en diferentes países, cuyo nombre no es mencionado, pero no hace falta para localizarlos rápidamente. La mayoría de estos países han decidido ser gobernados por un PM, un Primer Ministro, que es una inteligencia artificial.  Se supone que estas entidades serán capaces de tomar las decisiones más ecuánimes y justas para el bien de la mayoría de los ciudadanos. El problema es que el precio de estas decisiones a veces es más alto que lo que la sociedad está dispuesta a aguantar. 

El punto de vista opuesto es el de la Federación, con una sociedad distópica de manual controlada con mano férrea por una oligarquía y en la que el presidente se perpetúa en el cargo a base de traspasar su consiciencia a diferentes cuerpos clonados cuando las circunstancias lo requieren. Que parezca que las cosas cambian, pero que en el fondo todo siga igual.

Nayler ha decidido que la historia sea narrada   por los perdedores: los refugiados, los represaliados, los manipulados, los sometidos a la voluntad de sus gobernantes, los que han abandonado toda esperanza de que las cosas cambien. Por eso destila un cierto tono pesimista y derrotista y me dejó mal cuerpo. Reconozco que logró emocionarme en algunos momentos.

Me ha gustado mucho como enfoca la manipulación, el control y las imposiciones de la clase gobernante. Aunque tenga un tono pesimista aplaudo como plantea la necesidad del debate, de la protesta, de la oposición, y de la participación de la ciudadanía en las decisiones políticas para evitar caer en sistemas de gobierno controladores y sin escrúpulos. 

Esperemos que no sea una novela predictiva. Es cierto que he acabado con más preguntas que respuestas, ya que el final es un poco abrupto, pero me he quedado con una sensación satisfactoria. No puedo hacer más que recomendar su lectura. Si no leéis en inglés tenéis suerte porque en junio NOVA va a publicarla en castellano con traducción de David Tejera.

Tengo pendiente su novela corta Tusks of Extinction, que ha sido nominada a los Hugo de este año y que, por lo que he leído de la sinopsis, tiene cierta relación con esta. Si gana, seguro que aparecerá por aquí.

Otras opiniones de la novela: Fantasticaficción

El bosc de la foscor - Cixin Liu

Tal com em va passar amb El problema dels tres cossos, quan El bosc de la foscor ha arribat a les meves mans no me n'he pogut estar i ha pujat a dalt de tot de la (enorme) pila de lectures pendents. L'edició espectacular que ha fet Duna Llibres amb traducció de Mireia Vargas i portada de Guillem H. Pungiluppi és irresistible. 

He detectat que aquest segon llibre és el que sovint ha agradat menys als lectors, però jo li trobo molts mèrits. És cert que a la trama li costa arrencar, el principi no m'ha convençut del tot i fins i tot estava una mica decebut. Té un toc oriental molt marcat, massa poètic, a vegades naïf, que reconec que em desconcerta una mica. Crec que és una qüestió cultural, perquè em passa molt sovint amb productes literaris i audiovisuals d'origen asiàtic (per no parlar dels noms, als quals, quan ja m'hi he acostumat, el llibre gairebé s'ha acabat). La primera novel·la ja tenia aquestes característiques però potser no tan marcades. Això sí, quan arrenca i especialment en el darrer terç de la novel.la, ens presenta unes escenes increïbles, amb un gran sense of wonder, girs sorprenents i una narració molt addictiva. La trama se centra més en la part d'intriga i conspiració que en la part científica, molt més assequible que a la novel·la anterior, encara que sempre present i imprescindible a l'obra d'aquest autor. Tampoc no falta l'usual dispendi d'idees interessants i sorprenents, també típic de l'estil de Cixin. M'ha agradat especialment que repeteix molt pocs personatges, i que aquests estan  millor definits i caracteritzats que al primer llibre, on els personatges masculins es confonien.

Compte, que a partir d'aquest moment hi haurà algun espòiler del primer llibre, així que si no l'heu llegit (fet que gairebé hauria de ser considerat un pecat) us aconsello no continuar.

Quan la humanitat coneix l'amenaça dels Trisolarians, que arribaran en 400 anys, i davant de la constant vigilància dels Sofons, que bloquegen els avenços científics, per sobreviure només queda una alternativa, i és intentar enganyar aquests implacables alienígenes, ja que la seva cultura no és capaç de detectar les mentides. Amb aquest objectiu es nomenen quatre aparedats: persones que disposaran dels recursos que considerin necessaris, la missió dels quals serà imaginar un pla per vèncer els Trisolarians, del qual només ells poden conèixer els detalls per evitar que se n'assabentin gràcies als seus espies. Per contrarestar-los, els humans aliats dels Trisolarians creen la figura dels ensorraparets, encarregats d'esbrinar i publicar cadascun dels plans. 

La història està centrada en la creació de les estratègies dels quatre aparedats a través de diversos períodes de la història futura de la humanitat, ja que, gràcies a la hibernació (a la que Cixin sap traure molt suc), alguns dels protagonistes del segle XXI tindran rellevància al segle XXIII. Poc més puc dir sense desvetllar massa coses de la trama.

Crec que, tot i que és millor la primera novel.la, forma part d'una trilogia totalment imprescindible per a qualsevol amant de la ciència-ficció i és una lectura satisfactòria. Trobareu especulació en l'àmbit científic i social de gran nivell, escenaris i situacions d'acció impressionants (algunes que les recordareu durant molt temps), conspiracions polítiques, girs inesperats a la trama i un final sorprenent i totalment satisfactori, que m'ha deixat amb ganes de més. La tercera novel.la, per mi la millor, segur que apareixerà per aquí pocs dies després de la seva publicació.

Meldecaps - Adrian Tchaikovsky

Fa un parell de mesos vaig publicar una entrada sobre Gossos de guerra, una novel.la del prolífic Adrian Tchaikovsky que em va sorprendre molt gratament i que vaig descobrir en l'edició en català de Chronos amb traducció d'Octavi Gil, tot i que feia anys que tenia la versió en anglès en el meu llibre electrònic.

L'escenari que plantejava la novel.la, un futur amb animals modificats genèticament i tecnològicament per ser armes letals, en un principi, però que esdevenen altres coses en acabar la novel.la, em va semblar molt interessant. Em va agradar molt la varietat d'idees que presentava la història, així que, quan vaig saber que publicaven la segona part, Meldecaps, va pujar ràpidament posicions en la meva pila de lectures. El títol és una traducció / joc de paraules de l'anglès, Bear Head, del qual entens el sentit quan estàs llegint la novel.la, però que en el fons fa una mica de espòiler. 

L'acció principal de la trama està situada a Hell City, la primera ciutat de Mart, on bioformes i humans modificats per sobreviure a les dures condicions del planeta estan fent un treball de terraformació i preparació de la colònia per poder acollir en un futur a nous habitants provinents de la Terra. En Jimmy Marten és un d'aquests operaris, que resisteix l'aïllament i l'avorriment utilitzant drogues de disseny. 

Un cop arruïnat, la seva única opció per poder comprar estupefaents és vendre part de l'emmagatzematge del seu implant cerebral per guardar dades externes. Quan aquestes dades li arriben descobreix que no són el que esperava, que ja no està sol en el seu cap, i que alguna presència és capaç de controlar el seu cos. 

He trobat el llibre un pèl més gamberro que Gossos de guerra, una història més d'aventures, corredisses i situacions còmiques barrejades amb la part de la trama més seriosa que fa referència a la discriminació, la manipulació de masses, el control mental i el fet de decidir què és un ésser humà i què s'ha de fer amb aquells que no els hi considerem. Tot i que m'ha agradat la història i us recomano la seva lectura, he de reconèixer que no he trobat tot el que li demanava. En la part final del primer llibre em va encantar la varietat d'idees i possibilitats sobre el que podrien fer les bioformes, però no ho acaba d'explorar com em pensava que ho faria.

És cert, però, que sí que explora el que les modificacions poden fer en els éssers humans, i també m'ha semblat força enginyós, però mostra menys varietat d'idees que en el primer llibre. No obstant això, és una història molt entretinguda, variada i plena de detalls interessants, narrada amb el saber fer i la mestria d'aquest prolífic autor. Retrobarem a vells coneguts de la primera novel.la i coneixerem a nous personatges odiosos, com el polític Warner S. Thompson, que fa pudor de transsumpte de l'actual president dels Estats Units, i altres entranyables com el perdedor però murri Jimmy.

Continuo interessat en com evoluciona aquest escenari, ja que la història acaba de forma satisfactòria, però amb molts fils interessants per poder estirar. Fa poc he descobert que al juny es publicarà la tercera part, Bee speaker, on tindrà més protagonisme un dels personatges més ben trobats, l'Abelles. A veure quin joc de paraules fan els de Chronos amb la traducció. Estarem pendents. 

Altres opinions de la novel.la: El Kraken

Quan la Terra es pon - Jordi de Manuel

Quan la Terra es pon és la darrera novel.la de Jordi de Manuel ubicada en el cometavers, l'escenari on transcorren gran part de les seves obres de ciència-ficció.

La premissa d'aquest escenari tan interessant és l'arribada d'un cometa a la superfície terrestre que quan impacti provocarà l'extinció de la humanitat. Per intentar salvar part de la nostra espècie s'estudien diverses alternatives: colonitzar altres cossos del sistema solar, buscar un exoplaneta que sigui idoni per les nostres exigències biològiques, construir estacions orbitals i perforar el subsòl per establir nuclis poblacionals en enormes estructures subterrànies. Jordi de Manuel explora cada una d'aquestes possibilitats en les diferents novel·les i relats ubicats en aquest univers.

La protagonista de la novel.la és Lara Tur, una científica especialitzada en immunologia que serà una de les escollides per formar part d'una colònia a la Lluna, des d'on podran veure com el cometa impacta amb la Terra. Però la Lara arrossega amb ella un secret que la turmenta i que la conduirà a prendre decisions poc encertades.

Com acostuma a passar amb els llibres d'en Jordi, l'he devorat en pocs dies. Aquest escenari em té el cor robat, a més la novel.la té molt bon ritme i barreja de forma satisfactòria la intriga, la part científica i els sentiments dels protagonistes.

Tot i això, considero que Quan la Terra es pon és una mica diferent de la resta de les seves novel·les. En primer lloc, perquè la meitat de la novel.la tracta sobre l'època anterior a l'arribada del cometa, i la segona meitat sobre la vida a una colònia lunar. Segurament és la que dona més informació sobre l'escenari i és la que, de moment, recomanaria com a porta d'entrada a un lector interessat a conèixer-lo. També és la que la part científica, especialment la biològica, té més pes, una cosa que en anteriors ocasions li havia reclamat. Però el que crec que la fa més diferent és que és molt fosca i que destil.la molt mala llet. Tot i l'escenari devastador provocat per l'arribada d'un cometa, en les altres històries sempre es respirava un cert optimisme i esperança. En aquesta no. 

Crec que és la seva novel.la més Asimoviana; sempre tenen molta presència i importància en la trama els androides, però en aquesta, com a sorpresa, hi afegeix també la psicohistòria. 

En definitiva, una història de lectura àgil, addictiva i imprescindible per conèixer bé l'escenari del cometavers. Barreja molt bé aspectes científics, humans i tecnològics, però si espereu històries esperançadores, aquesta no és la vostra novel.la. Us la recomano sense cap mena de dubte.

Capipota - Enric Herce

Enric Herce és un escriptor poc conformista i amb ganes d'experimentar en les seves novel·les, tant pel que fa als gèneres que tracta com al format. Jo el vaig conèixer com a autor de ciència-ficció en les tres novel·les que va publicar amb Males Herbes, que es podrien considerar com un tríptic, tot i  que són de lectura independent. El considero un especialista en narrar histories futuristes d'estil cyber-punk, amb trames trepidants plenes d'acció i de noves tecnologies. 

En un canvi radical de registre, l'any passat va publicar amb Specula la novel.la epistolar Benvolgut Jaume, una història que barreja costumisme, novel.la històrica i viatges en el temps amb la que he de reconèixer que no vaig acabar de connectar.

Quan em pensava que ja no em podria sorprendre, ha publicat la seva nova novel.la, Capipota, també amb l'editorial Specula, en la qual encara dona un tomb més, ja que l'Enric experimenta amb el weird, el bizarro i la fantasia fosca en una història altament adictiva, una mica gamberra i molt divertida. 

Ens situem a la ciutat de Port Bigmouth, en la qual està actuant un assassí en sèrie batejat com a Capipota perquè té el mal costum de deixar com a present el cap, els braços i les cames de les seves víctimes. La Mauren Milk és una antiga estrella del pop ja en decadència que intueix quina pot ser la identitat de l'assassí en sèrie i contracta en Jack Kelly, un detectiu privat força particular, per a que confirmi les seves sospites. El que ells dos no saben és que acabaran formant part d'una trama ancestral d'odi, revenges i ànsies de poder que pot acabar decidint el futur del món físic i de l'espiritual.

La novel.la és molt entretinguda i de lectura àgil, basada en capítols molt breus (amb títol, cosa estranya en la seva obra anterior), amb moltes veus narratives i molts personatges diferents. 

Potser l'aspecte que m'ha agradat més és la capacitat d'inventiva que mostra l'autor en aquest aspecte, presentant personatges secundaris tan interessants que et quedes amb ganes que protagonitzin alguna altra història. Reconec que he quedat molt intrigat amb alguns punts importants de la trama, com ara l'autofàgia (potser l'element més bizarro i visceral de tota la novel.la), els artesans d'ànimes o els poders dels membres del Ghost Club. 

En alguns moments la lectura m'ha evocat a les sensacions que he tingut llegint obres de Mieville, de Gaiman i de Carlton Mellick Jr. És d'aquelles novel·les de les quals recordes molts detalls temps després d'haver-la llegit, perquè et deixen impactat. En fi, que no puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. És una història àgil, desengreixant, divertida i plena d'imaginació. Continuarem pendents del que publiqui l'Enric.

Altres opinions de la novel.la: Llibresipunt

China Montaña Zhang - Maureen F. McHugh

Leí esta novela de Maureen F. McHugh en castellano hace muchos años. Pude comprar la edición de la editorial Ómicron, que editó pocos libros entre 2006 y 2008, pero muchos interesantes y de los que guardo un grato recuerdo. El traductor fue Pedro Jorge Romero. Recordaba China Montaña Zhang como una historia entretenida y con personalidad, quizá un poco inconexa, pero tampoco me pareció una gran obra maestra. Ahora he aprovechado que la editorial Chronos la ha vuelto a publicar en catalán con traducción de Lluís Delgado para volverla a leer, y he de reconocer que la he disfrutado más que la primera vez.

 La novela fue publicada en 1992, y presenta una sociedad ligeramente distópica en la que la cultura china es la dominante. Me ha parecido muy interesante la especulación de como sería un mundo donde las normas las dictara esta cultura, con su rigidez, las imposiciones sociales y la poca permisividad por todo aquello que salga de norma. También me ha gustado ver como todo el mundo usa términos en chino aunque hablen en otros idiomas, tal y como nosotros usamos ahora palabras en inglés. El protagonista es un mestizo de padre chino y madre sudamericana, de nombre peculiar, China Montaña Zhang, modificado genéticamente para parecer más chino de lo que realmente es y, para más inri, homosexual. Tiene que esconder muchas de las realidades de su vida a la gente que le rodea. A través de capítulos narrados en primera persona seguiremos la historia de Zhang, pero también la de algunas personas con las que está conectado de forma más o menos directa, de manera que la autora presenta un abanico de puntos de vista de la situación política, económica y social bastante variados. De hecho, casi que se podría considerar una novela estilo fix-up

La historia es un mosaico de personajes y de ambientaciones. Visitaremos grandes metrópolis muy diferentes; una New York decadente y una Shanghái próspera y moderna. Pero también iremos a parajes recónditos, como una base más allá del círculo polar ártico o una colonia en marte (los capítulos que más me han gustado). Uno de los puntos fuertes de la autora es como consigue situar al lector en estas nuevas ambientaciones. También quiero destacar su sentido del humor, muy irónico, y la especulación científica, sobre todo la parte relacionada con la regeneración de tejidos y los efectos del cambio climático que, en los tiempos de la publicación de la novela, empezaba a sacar la cabeza en las preocupaciones de la población. Creo que, a pesar de haber sido escrita hace más de treinta años, la novela ha envejecido muy bien. Es cierto que echas en falta pantallas individuales de conexión análogas a los teléfonos inteligentes que todos llevamos en el bolsillo, pero hace una buena predicción de la red global y de las inteligencias artificiales que controlan muchos procesos y ayudan a los protagonistas en su vida diaria.

Con esta historia Maureen F. McHugh apareció con fuerza en el panorama de la ciencia ficción, con muchas nominaciones y un premio Locus a la mejor primera novela. Es curioso que luego no haya tenido más éxitos sonados en su bibliografía, excepto un relato, The Lincoln train, que ganó el Hugo y el Nebula en 1996. Si queréis leer algo más de la autora, os recomiendo los dos relatos que tiene traducidos al castellano Cuentos para Algernon. 

En fin, una novela que no puedo hacer más que recomendaros. La he disfrutado mucho. Antes era un lector de sagas infinitas, cuanto más tiempo con los mismos protagonistas y en el mismo escenario, mejor. Ahora he cambiado y prefiero novelas como esta, de lectura independiente, con mucha variedad en escenas, personajes y ambientaciones. Y valoro también mucho la originalidad, y de eso esta novela también va bien servida.  

Otras opiniones de esta novela: C, Rescepto, 

Xina Muntanya Zhang - Maureen F. McHugh

Vaig llegir aquesta novel.la de Maureen F. McHugh en castellà fa molts anys. Vaig comprar l'edició de l'editorial Òmicron,  que va editar pocs llibres entre 2006 i 2008, però molts d'interessants i dels que en guardo un grat record. Recordava Xina Muntanya Zhang com una història entretinguda i amb personalitat, un pèl inconnexa, però tampoc em va semblar una gran obra mestra. Ara he aprofitat que l'editorial Chronos l'ha tornat a publicar en català amb traducció de Lluís Delgado per tornar-la a llegir, i he de reconèixer que l'he gaudit més que el primer cop.

La novel.la va ser publicada en 1992, i presenta una societat lleugerament distòpica en la qual la cultura xinesa és la dominant. M'ha semblat molt interessant l'especulació per com seria un món on les normes les dictés aquesta cultura, amb la seva rigidesa, les imposicions socials i la poca permissivitat per tot allò que surti de norma. També m'ha agradat veure com tothom fa servir termes en xinès tot i que parlin en altres idiomes, tal com nosaltres fem servir ara paraules en anglès.  

El protagonista és un mestís de pare xinès i mare sud-americana, de nom peculiar, Xina Muntanya Zhang, modificat genèticament per semblar més xinès del que realment és i, per a més inri, homosexual. Ha d'amagar moltes de les realitats de la seva vida a la gent que l'envolta. A través de capítols narrats en primera persona seguirem la història d'en Zhang, però també d'algunes persones amb qui està connectat de forma més o menys directa, de manera que l'autora presenta un ventall de punts de vista de la situació política, econòmica i social força variats. De fet, gairebé que es podria considerar una novel.la estil fix-up

La història és un mosaic de personatges i d'ambientacions. Visitarem grans ciutats molt diferents; una New York decadent i una Shanghai pròspera i moderna. Però també anirem a paratges recòndits, com una base més enllà del cercle polar àrtic o una colònia de mart (els capítols que més m'han agradat). Un dels punts forts de l'autora és com aconsegueix situar al lector en aquestes noves ambientacions. També vull destacar el sentit de l'humor, molt irònic, i l'especulació científica, sobretot la part relacionada amb la regeneració de teixits i els efectes del canvi climàtic que, en els temps de la publicació de la novel.la, començava a traure el cap en les preocupacions de la població. Crec que, tot i haver estat escrita fa més de trenta anys, la novel.la ha envellit molt bé. És cert que trobes a faltar pantalles individuals de connexió anàlogues als telèfons intel·ligents que tots portem a la butxaca, però fa una bona predicció de la xarxa global i les intel·ligències artificials que controlen molts processos i ajuden als protagonistes en la seva vida diària.

Amb aquesta història Maureen F. McHugh va aparèixer amb força en el panorama de la ciència-ficció, amb moltes nominacions i un premi Locus a la millor primera novel.la. És curiós que després no hagi tingut cap més èxit sonat en la seva bibliografia, excepte un relat, The Lincoln train, que va guanyar el Hugo i el Nebula en 1996. Si voleu llegir alguna cosa més de l'autora, us recomano els dos relats que té traduïts al castellà Cuentos para Algernon.

En fi, una novel.la que no puc fer més que recomanar-vos. L'he gaudit molt. Abans era un lector de sagues infinites, com més temps amb els mateixos protagonistes i en el mateix escenari, millor. Ara he canviat i prefereixo novel.les com aquesta, de lectura independent, amb molta varietat en escenes, personatges i ambientacions. I valoro també molt l'originalitat, i d'això aquesta novel.la també va ben servida.  Espero que la gent de Chronos continuïn portant-nos joies com aquesta en català.