Algunos compañeros a los que leo

dijous, 29 de desembre del 2022

Mare - Isabel del Río

Avui comentarem amb Isabel del Río la seva darrera novel·la, MARE, una història sorprenent que hibrida gèneres i que presenta tot un repte pel lector.

Hola Isabel. Moltes gràcies per respondre aquesta entrevista. He de reconèixer que quan va sortir Mare al mercat em pensava que era la teva primera novel·la publicada. Després he vist que ja fa molt temps que escrius i que tens una obra dilatada. Quina de les teves altres novel·les recomanaries a un lector que estigui interessat en la teva obra després de llegir MARE?
 
Moltes gràcies per convidar-me. MARE barreja diferents gèneres, pel que, després de llegir-la —i d'haver-la paït— potser recomanaria els relats d'En la casa de Ícelo (InLimbo Ediciones). Allà hi trobareu obscuritat, angoixa i alguns dels temes que toca MARE, i uns quants més, des d’altres perspectives.
Si el tema dels mons paral·lels i dimensions múltiples us interessa, també podeu entrar a La casa de la torre —fantasia urbana / terror—, a Rojo sobre Negro —fantasia urbana i fosca— i a El señor del viento —fantasy—. Comento els tres perquè, tot i ser personatges, aventures i viatges diferents, tots ells són mons que comparteixen univers, com es pot veure en una de les escenes de Rojo sobre Negro.
 
Pel que he vist toques el terror, la fantasia i la ciència-ficció. Hi ha algun gènere en el qual et sentis més còmoda o que predomini en la teva obra?
 
El terror és part de mi, de la mateixa manera que la poesia que, de fet, va ser el primer que vaig escriure; relats curts de terror i poemes.
Com a lectora i escriptora no diferencio gaire els gèneres, tant m'interesso per l'espai profund com per les cases encantades o passo a llegir un assaig sobre mitologia o astronomia. Penso que la imaginació i la curiositat són les dues eines que han portat l'ésser humà fins on és —per a bé i per a mal—, i m'agrada seguir els meus instints.
 
Centrem-nos en MARE, la teva darrera novel·la, publicada en Specula, una editorial
 d’aparició molt recent, però amb un projecte ambiciós. Ens pots explicar com es va originar el projecte?
 
Tot culpa d'en Jordi. Bé, vam coincidir amb en Jordi Casals en un parell d'ocasions —al Festival 42, com a company d' El Biblionauta i a una presentació a Gigamesh— i en totes va comentar el projecte. Em va semblar un encert i també vaig pensar que eren molt valents, perquè apostar per literatura de gènere i,  a més, d'autors de casa i en català, tots sabem que és complicat i no saps quina alegria em dona veure la bona rebuda que ha tingut l'editorial!!
En Jordi em va preguntar si tenia res entre mans i en un principi vaig dir que no, perquè soc molt perfeccionista i em costa molt deixar anar una història. Tot i això, el tercer cop que vam coincidir vaig comentar-li que tenia una novel·leta entre mans, que feia cinc anys que hi treballava, i que era una anada d'olla molt grossa. I em va demanar que li enviés.
Poc després em va escriure per dir-me que ell i en Marc Moreno estaven al·lucinant i que volien que formés part dels primers llibres d'Spècula.
Treballar amb l'equip que conforma l'editorial ha estat una passada, des dels primers comentaris dels editors fins a l'edició, la portada de l'Alex Saltaló, les correccions de l'Irene Solànich...
 
M’ha agradat la novel·la, tot i que m’ha deixat una mica descol·locat i donant tombs a alguns aspectes de la trama. Tinc dubtes de com classificar-la. Hi ha una part important de ciència-ficció, tant space-opera com distopia, però el terror, tant el psicològic com el còsmic, també hi és molt present. Vas voler fusionar diversos gèneres a l’hora d’escriure?
 
Com comentava abans, em deixo guiar pels instints. MARE ha estat un part dur, de cinc anys de feina, perquè la novel·la arribes al públic. A l'inici eren tres llibretes, on les realitats i terrors de la Penèlope van confluir. Després en va ser una de sola i d'allà van caure al teclat i la pantalla.
Quan m'hi vaig posar no sabia si volia fer ciència-ficció o terror o exactament si hi havia una etiqueta que ho pogués descriure. El que desitjava era mostrar uns sentiments, no només meus o femenins, de mares, sinó una energia elèctrica que se sentia, un brunzit de la gent que es queixava en silenci, dels nens oblidats, de tot l'horror que hi ha al nostre voltant cada dia i ens fem els cecs i els sords, mirant pantalles i deixant que ens controlin com a Un món feliç, d’Aldous Huxley.
En aquell moment llegia molt assaig, antropologia i física quàntica especialment, i la deessa del neolític i el paleolític, així com les lleis físiques de la realitat quàntica em tenien fascinada.
Una de les coses que vaig voler fer sentir va ser angoixa i claustrofòbia. A la segona part volia que el lector sentís el mateix que la protagonista, i això va ser molt complex, perquè a l'inici era massa confús. Tot i que cercava aquesta emoció, la confusió, el no saber on/quan/què som, calia que el lector no es deslligués de la història i, en arribar a la tercera part, tot tingués sentit.
Es toquen molts temes, alguns es veuen de seguida, altres hi són amagats i cal llegir entre línies...
En resum, hi ha una mica de tot, esperant al límit de l'esperit crític de cada lector per arribar a ser-ho.
 
Mare està formada per diverses històries que crec que tenen suficient pes per ser històries independents. Tenies els esbossos de les històries i vas trobar la manera d’unir-les, o ja des d’un principi volies fer una història hibridant diverses trames?
 
Tot va néixer d'una, en la mateixa època, desordenat, però en tres llibretes diferents. Tendeixo a vomitar-ho tot, tinc temporades de llegir molt i d'altres intenses que no puc deixar d’escriure. Fins que no acaba aquesta fase, no puc parar-me i veure què hi ha quedat entre les restes del tsunami.
En aquest cas ho vaig veure clar —perquè en el meu cap hi ha molts detalls velats, per deixar espai a les suposicions i judicis del lector—, havia escrit una història en tres parts desordenades i calia fer feina per filar-ho tot.
 
Tinc la sensació que encaixar totes les peces va requerir molta planificació. Ha estat una història difícil d’escriure?
 
D'escriure no, però de donar la forma adient per arribar als lectors sí. De fet, els editors d'Spècula em van ajudar molt comentant-me en quins punts els hauria agradat tenir més informació. Per exemple, dels sastres i els éssers comuns se sabia molt poc en el primer manuscrit.
 
La primera part de la història és la que podríem classificar com una ciència-ficció més clàssica, i l’escenari que has dissenyat m’ha semblat molt interessant. Em va semblar molt arriscat el canvi tan brusc que es produeix en el primer terç del llibre
 i deixar de banda un escenari que podia donar tant joc. Crec que alguns lectors es poden sentir descol·locats. N’ets conscient?
 
És el que demanava la història per poder evolucionar, sense aquest trencament no existiria el joc posterior ni els mons i temes que s'hi exploren.
M'encanta la ciència-ficció i m’encanta el cinema del gènere, però sentia que no podia quedar-me en aquest punt confortable i havia d'incomodar els personatges i el lector perquè tot esclates.

És una novel·la que a moments genera confusió i s’han de rellegir algunes pàgines per acabar de tancar el cercle, no et pots despistar. Tinc ganes de parlar en persona amb altres companys que l’han llegida per compartir l’experiència i interpretacions. És un efecte premeditat o t’han sorprès els comentaris que fan referència a aquest aspecte?
 
Les dues coses. Sempre he pensat que, qualsevol obra d'art, sigui un quadre, una cançó, un llibre..., no acaba quan l'autor hi posa el punt final, sinó que es tanca una i una altra vegada amb cada ment que el copsa, amb cada lector. No m'agrada donar-ho tot per fet i deixo al bagatge de cada un perquè trobi les seves pròpies conclusions, que creï les seves pròpies imatges.
I m’encanta que em sorprenguin, quan parlen de referents que potser ni he llegit, o veuen coses que només insinuava o que, fins i tot, jo no hauria arribat a veure sense la mirada d'aquest lector en concret.
 
També coincideixo amb altres companys que en alguns moments la història és angoixant i claustrofòbica i ho fa passar malament al lector. Interpreto que també és un efecte buscat.
 
Sí, com comentava abans, aquestes sensacions son part del que buscava.
 
En el llibre fas esment directe a algunes obres de ciència-ficció, però n’hi ha d’altres que em fa la sensació que també hi són referenciades de forma implícita. Ens podries dir si hi ha algunes obres que creus que hagin influït en la novel·la? I en la teva obra en general?
 
Els meus referents sorprenen perquè potser no són els que s'esperen en aquest cas, però a Mary Shelley, per exemple, li dedico un capítol. Vaig estudiar filosofia i Mitologia i literatura, i totes aquestes lectures i referents hi són, com les obres de teatre que llegia i rellegia de nena, apassionada per Shakespeare, els relats de Borges, els poemes de Pizarnik... Descobrir a Octavia E. Butler amb Alba, publicada per Mai Més Llibres, em va fer veure la ciència-ficció d'una altra manera, i Úrsula K. Le Guin és tan culpable com Shiley Jackson.
 
Per acabar, Isabel, com veus el panorama de gènere en català? Hi ha algun autor o autora al que segueixis especialment i vulguis recomanar-nos? I en l'àmbit  internacional?
 
Penso que el gènere en català ara mateix té una oferta que, fa uns anys, no podíem ni imaginar. Producció pròpia i traducció amb editorials que estan fent una gran feina.
Entre els autors de casa i en català que recomano hi ha la Inés Macpherson, a qui conec des de fa un munt d'anys i ens uneix la passió per la foscor literària. De fet, fins i tot vaig ser editora d’un relat seu, fa molts anys, i tinc moltes ganes de llegir la seva novel·la, també amb Spècula. En Marc Pastor és un altre autor que segueixo ben de prop d'ençà que vaig llegir Farishta, i tinc moltes ganes de veure amb què ens sorprèn. I l'Ivan Ledesma és un nou amor, perquè amb els seus últims llibres m'hi he enganxat, trobant ressonàncies molt interessants. Podria seguir i seguir..., però mai acabaria, n'hi ha masses.
Per a l’internacional, com ja he dit, tinc especial predilecció per les traduccions d'Octavia E. Butler de Mai Més Llibres i les d'Úrsula K. Le Guin de Raig Verd, però no són noves veus, ja que formen part del nostre inconscient col·lectiu.

Moltes gràcies, Isabel. Molta sort en els teus projectes!

dimarts, 27 de desembre del 2022

L'home del Castell - Philip K.Dick

La literatura de gènere fantàstic en català està d'enhorabona ja fa uns anys. S'estan  publicant autors del país, es tradueixen novetats literàries molt interessants (fins i tot abans que es faci en castellà) i s'estan reeditant molts clàssics.

La llista d'aquests autors i autores que han tingut molta rellevància en el gènere i que han aparegut publicats en català en els darrers anys és ben llarga: Asimov, Herbert, Pratchett, Silverberg, Simack, Matheson, Le Guin, Gaiman, Butler, Lovecraft, Adams, Howard... 
Philip K. Dick no hi podia faltar en aquesta alineació. Tres de les seves obres han estat traduïdes per Martí Sales i publicades per l'editorial Kalandraka en la seva col·lecció Factoria K.  La darrera ha estat L'home del castell, l'objectiu de l'entrada d'avui.
Crec que he de sincer des del començament. La meva relació amb Philip K. Dick és complicada. He llegit algunes de les seves novel·les  i bastants relats, i no he acabat de connectar amb gairebé cap. Hi trobo idees molt interessants, però no em convenç el seu estil narratiu. De fet, acostumen a agradar-me més les adaptacions audiovisuals de les seves històries que les versions originals. L'home del castell ja l'havia llegit en castellà fa uns anys, però em va venir de gust tornar-lo a llegir amb una altra traducció, a veure si la meva valoració era més positiva. M'ha agradat més que el primer cop, però encara penso que, tot i que té molts mèrits, no és un llibre rodó. 

Comencem per les virtuts. És una ucronia, un dels gèneres que considero més complicats d'escriure. Agafar una situació històrica, canviar-la i generar una història alternativa versemblant em sembla molt difícil de fer. I més quan són fets històrics relativament recents i dels que en tenim molta informació, com és el desenllaç de la Segona Guerra Mundial. El punt clau de la història és que les forces de l'eix guanyen aquesta guerra i Amèrica del Nord està ocupada pels guanyadors. La part pacífica pels japonesos, i la part atlàntica pels nazis. A més, presenta un joc metaliterari força interessant, ja que un dels llibres que està tenint més èxit en aquesta ficció és una ucronia dins de la ucronia, La llagosta s'engreixa, en la qual els aliats sí que aconsegueixen guanyar la guerra. També m'ha agradat molt el racisme que mostren els ocupats: és molt millor estar en terreny nazi que no en terreny japonès... els alemanys sí que saben fer bé les coses, i la cultura nipona és tan estranya...

Els nazis continuen fent de les seves amb els jueus  i ara tenen l'oportunitat de centrar la seva atenció sense oposició amb la població africana i començar a colonitzar el sistema solar. Dins d'aquest escenari tan interessant, l'acció es desenvolupa en la zona ocupada pels japonesos, amb uns personatges ben construïts i força diversos: jueus, nazis, americans, japonesos... potser amb poca presència femenina, però és cosa de l'època en què va ser escrita la novel·la. No he vist la sèrie basada en aquesta història, però segur que les dones tenen molt més protagonisme.
Em sobta que en lloc de tractar escenes emocionants d'heroisme, resistència i lluita enfront l'invasor i la injustícia, la trama giri principalment al voltant del mercat d'antiguitats, les seves falsificacions i tot el que implica l'art ornamental d'una cultura. Trobo un mèrit aconseguir fer atractius tants aspectes d'aquest tema, la veritat. Potser exagero... sí que hi ha alguna part d'intriga política i d'espionatge, però ni de bon tros la considero principal dins de la novel·la.

El principal problema que he tingut com a lector, a més que no connecto massa amb l'estil de Dick, com ja he comentat, és la irregularitat del ritme. Sobretot, el que genera l'ús del llibre dels canvis, el I Ching, per part de diversos personatges quan han d'interpretar o avaluar preses de decisions importants en les seves vides. Se m'ha fet molt costa amunt, la veritat, i ha aconseguit traure'm de la novel·la en molts moments en què estava molt enganxat. Tampoc m'ha acabat de convèncer la resolució de la història, massa abrupta i oberta a interpretacions.
En fi, és un llibre amb molts punts interessants, però amb algunes errades estructurals greus que afecten el ritme de lectura. Als amants d'aquest autor els encantarà; als que vulguin descobrir-lo, no sé si és una bona novel·la per fer-ho. No desisteixo amb Dick, encara. Tinc Ubik disponible, i crec que li donaré una darrera oportunitat.

diumenge, 11 de desembre del 2022

La montaña en el mar - Ray Nayler

NOTA: Actualizo esta entrada debido a que ya se sabe cual va a ser la editorial que publique esta novela en castellano: NOVA, con traducción de David Tejera.

Los blogs de recomendaciones literarias están en plena decadencia. Somos pocos los que seguimos activos, y dudo de incluirme en la lista porque publico de higos a brevas. Es una lástima, aunque soy consciente de que es ley de vida y que existen otros formatos más directos y atractivos. Me sabe mal, porque llevo casi 9 años con Dreams of Elvex y gracias a los blogs he conocido gente fantástica y he descubierto lecturas apasionantes. Sirva de ejemplo la que os presento hoy, The mountain in the sea, de Ray Nayler, que leí gracias a la insistencia de Leticia Lara de Fantástica Ficción

La trama de la novela es difícil de resumir. Es una historia coral con varios hilos independientes, entre los que destaca el que hace referencia al descubrimiento de una especie inteligente: un grupo de cefalópodos que habitan en un archipiélago de Vietnam que ha sufrido la explotación del turismo y la pesca sin límite. Un primer punto de originalidad, situar un primer contacto con una especie del mismo planeta. Pero no es solo una novela que trata del contacto y comunicación con otra especie inteligente. El escenario presenta un futuro relativamente cercano, con una situación geopolítica muy diferente a la actual y con un planteamiento muy original. Se intuye que han existido conflictos importantes y muchos cambios en las fronteras y en la predominancia política y económica de los países, pero me quedo con la sensación que el autor no le da excesiva importancia y le interesa dejar muchas cosas en el aire. Y si con esto no es suficiente para despertar vuestro interés, os comentaré que la novela también trata sobre los límites de la inteligencia artificial, de la sobreexplotación de los recursos naturales, de la esclavitud, de la habilidad de los hackers, de los límites del uso armamentístico de la tecnología...En fin, que toca muchas teclas, pero todas bien tocadas. 

Es una de las novelas que más me han sorprendido en este 2022 por la capacidad especulativa del autor. Me ha evocado en algunos momentos a las historias de Ted Chiang (por los intentos de comunicación con una nueva especie),  de Adrian Tchaikovsky (por el tipo de organismo que ha adquirido inteligencia), de Paolo Bacigalupi (por la situación  geopolítica) y de Neal Stephenson (por la variedad de los orígenes de los protagonistas y los mundos virtuales), pero siempre con un estilo personal y original.
Creo que es una novela que tiene suficientes aspectos especulativos y calidad literaria para tener una presencia importante en las nominaciones de los grandes premios internacionales de este año, aunque debo reconocer que no soy muy optimista: un escritor maduro, blanco y con una novela de tono tan especulativo no está a tono con la tendencia de estos premios en los últimos años. 
Por estas razones tampoco esperaba que ninguna editorial estuviera interesada en hacer llegar esta novela al público español, pero hace un par de semanas Ray Nayler publicó en sus redes sociales que la novela se traduciría a varios idiomas, entre ellos el castellano. Desconozco cuál editorial va a ser la que lo publique, pero lo considero un acierto, ya que es una historia original, adictiva y que provoca muchas reflexiones en el lector. Os la recomiendo sin ningún tipo de duda.

Otras opiniones de la novela: Fantástica Ficción, y Calles de Tinta

diumenge, 20 de novembre del 2022

Bicho Hambriento - Carlton Mellick III

Siempre estoy pendiente de las novelas de Carlton Melick III que publica Orciny press. Me encantó La casa de las arenas movedizas y me sorprendió gratamente Matrioshka, pero no me atrevo a leer sus novelas directamente en inglés. Tiene demasiadas y, para ir sobre seguro, prefiero esperar al filtro de Hugo Camacho. 

Según el autor, Bicho Hambriento tiene una estructura de fix-up, un conjunto de relatos situados en el mismo universo y que comparten escenario y  personajes, pero que se pueden leer y disfrutar de manera independiente. Tengo algunas dudas con esta definición, ya que creo que no todos los relatos tienen peso suficiente para ser historias independientes, y están demasiado conectados entre ellos. Yo lo calificaría como una historia episódica, con muchos personajes que aportan su punto de vista y con algunos capítulos (para mí los mejores) que podrían ser calificados de relatos. Pero en el fondo da igual como definamos la estructura del libro; estoy convencido de que lo vais a disfrutar igualmente, como he hecho yo. De las tres novelas que he leído de Carlton Mellick es la más asequible y que creo que puede llegar a un mayor público. Me atrevería a clasificarla más como fantasía urbana que como bizarro. Me ha evocado en muchos momentos a historias de Gaiman o de Miéville.

Las historias se basan en la premisa de que la magia basada en hechizos existe, pero se paga un alto precio por utilizarla. Las personas que utilizan hechizos van sufriendo mutaciones en su cuerpo relacionadas con el sortilegio que dominan, hasta el punto que  desaparecen de nuestro plano de existencia y acaban residiendo todos en la ciudad de El culo del infierno. Además, el uso de la magia es altamente adictivo, de forma que algunos hechiceros tienen que asistir a sesiones parecidas a las de los alcohólicos anónimos. El humor tiene mucho peso dentro de la novela, es muy divertida. Con momentos crudos, pero utiliza el humor de una forma muy inteligente.
Aunque lo que le da más juego al autor es la variedad de los hechizos que presenta: desde los que pueden parecer inútiles como crear pasteles, hasta los más destructivos como el lanzamiento de relámpagos o de bolas de fuego. Me ha encantado el derroche de imaginación de los diferentes encantamientos y como los personajes los utilizan de forma tan diversa. 

En fin, que este autor me tiene ganado. Me gusta mucho su estilo narrativo, como consigue normalizar las situaciones más extrañas y como gestiona los giros y las sorpresas en la trama. Os la recomiendo encarecidamente.

dimarts, 8 de novembre del 2022

Compte! Conté contes! - Ivan Ledesma

Avui comentarem amb Ivan Ledesma el seu darrer llibre Compte! Conté contes!, una col·lecció de relats molt interessant que m'ha sorprès gratament, que he devorat en un parell de tardes i que m'ha deixat amb moltes ganes de llegir les seves novel·les. Us el recomano sense cap mena de dubtes, però m'estimo més que sigui ell qui us parli de les seves històries.

Ivan, t'agraeixo molt que responguis a aquestes preguntes. En la biografia que apareix en Compte! Conté contes!, llegeixo que has escrit relats, novel·les, guions cinematogràfics, històries infantils, còmic... Com t'ho fas per canviar de registre i ser tan multidisciplinari?
La base és no dormir gairebé mai i torna-se cada dia una mica més boig del que ja soc originalment. Amb poc temps per canviar el llenguatge que es fa servir en un registre o l'altre, i al final, respectant les normes de cada format, però intentant aplicar els punts forts dels uns als altres. Però la base, és tornar-se boig. Segur.

Hi ha algun format en el qual gaudeixis o et sentis més còmode escrivint?
Gaudeixo de tots. Però sempre dic que el guió (sigui de pel·lícula o de còmic) és una eina, una part d'una maquinària molt més gran, on el resultat final no depèn només de tu sinó que hi ha molta gent dins que pot opinar, modificar i fer que allò que tu has plantat s'assembli o no al que pretenies. I el llibre, en ser un format tancat, un fi en sí mateix, que va de la teva ment al lector, doncs sí que dona completament la teva visió. Si algú em vol conèixer com a autor, que llegeixi els llibres; si vol veure la meva feina com a guionista, és genial, però el resultat no és una cosa només meva, hi ha molta gent que ha participat i és un esforç comú.


Em fa la sensació que aquest llibre marxa una mica del que ofereix normalment l'editorial. Trobo que és un projecte molt personal que revisa part de l'obra d'un autor del país, i això és difícil de trobar. Ens pots explicar com va ser el procés de negociació i preparació del llibre?
Doncs no té gaire misteri. La Judit i el Sergi de Mai Més volien fer alguna cosa amb mi, perquè ens estimem molt. Jo soc molt fan de tot el que fan (especial menció a Pratchett, un deute ETERN que sortís en català gràcies al seu esforç). I a ells els hi agraden els meus llibres. Vam parlar d'opcions, i potser l'antologia de contes és un format arriscat, però també és una cosa que em venia molt de gust fer, i ells ho van acceptar, i que millor que fer-ho en tan excelsa comunitat com es Mai Més?

Hi ha molta part de la teva obra de narrativa breu o és només una petita mostra?
Hi ha una part, però no tota. Representa potser la meitat dels contes que he escrit, molts no han vist la llum mai, i d'altres han sortit a altres antologies.

Cada història de Compte! Conté contes!, ve precedida d'una breu introducció. En el primer relat, Peus de Porc, comentes que és la primera història que vas escriure que consideres amb cara i ulls. A partir d'aquesta, l'ordre en què presentes els relats en el llibre és cronològic?
No. De fet, jo vaig passar un munt de relats a en Sergi i li vaig dir: selecciona els que t'agradin o vegis que poden tenir una línia estilística que vulguis i posa l'ordre que creguis.
Que Peus de Porc, que és el més antic, sigui el primer és purament una decisió seva.

Molts dels relats que m'han agradat més els definiria com una barreja de fantasia urbana i terror, tot i que amb una presència important d'un humor fosc i cínic. Hi estàs d'acord?
Completament d'acord. L'humor és bàsic per enfrontar les pors. Viure ja fa por, i la nostra única eina final és no prendre'ns res seriosament. Al final, d'aquesta pel·lícula que tots vivim no en sortirem vius cap.

Et sents més còmode en algun tipus d'històries en concret o t'agrada experimentar?
A mi m'encanta el terror... Però cada llibre intento fer experiments, ja sigui de narrativa, de tipus de narrador, de personatges... I si em ve de gust qualsevol altre gènere no tinc cap problema en ficar-m'hi.

Crec que fins i tot el teu relat en Barcelona 2059, tot i estar ambientat en el mateix escenari de ciència-ficció que la resta, té alguns aspectes que podrien fer que el consideréssim com a terror. Com va ser l'experiència de compartir escenari amb diferents autors? Hi va haver molta coordinació?
Doncs déu-n'hi-do. Es van fer correus, coordinació de World Building, es van fer videotrucades amb tots els implicats als relats... Va ser una feinada bastant important per part de Mai més i dels autors per donar concordança amb tot el que implicava un llibre en el mateix univers especulatiu. I sí, el meu potser bascula una mica cap al terror. Només una mica, per això.

He detectat que alguns dels relats estan relacionats entre ells, i amb part de la teva obra anterior, especialment amb la novel·la Negorith com comentes en una de les introduccions. Creus que afegeix un punt més de gaudi al lector si ja era coneixedor de la teva obra? (jo els he gaudit sense tenir la referència, però a mi personalment els ous de pasqua i les relacions entre les obres d'un autor m'agraden molt).
Sí, és una afició que m'encanta com a lector, trobar relacions entre llibres i relats d'un mateix autor creant un univers propi, i fer-ho en el meu univers era molt llaminer. De fet, hi ha MOLTÍSSIMS detalls interconnectats, que gairebé ningú els troba... Per posar un exemple, el protagonista del meu relat de Barcelona 2059 és un secundari en el meu llibre El Ritus Circular. Això de moment, ningú m'ha dit que ho ha detectat, però hi és...

Noto una certa obsessió amb els assassins en sèrie?
El pitjor terror és el monstre real. Sí. Tinc un canal de youtube que es diu "Asesinos en Serio", on parlo dels assassins en sèrie que han transcendit a la cultura pop.

Vaja... no ho sabia. El buscaré. Molts dels relats m'han deixat amb ganes de saber molt més de l'escenari que presenten, i també amb molt mal cos. És un efecte buscat?
Clar, així sempre es pot tornar a aquest univers, i si el lector ho sap... doncs estarà encantat. Llibres com Negorith i El rito circular comparteixen univers, i hi ha personatges interconnectats... als fans d'un els encanta l'altre.

Quins autors consideres que han influït en la teva obra?
Buf, moltíssims. Intento estar en contínua evolució i per això s'ha de llegir sempre i no només el que tens a la zona de confort. Al terror de fora els clàssics com Stephen King, Clive Barker, Peter Straub, actuals com Maxime ChattamGrady HendrixJesus CañadasNieves Mories, també m'interessen d'altres gèneres o que fan híbrids com Martín Piñol o Joan Lluis Lluís. A la fantasia dark autors com Ferran VarelaJoe Abercrombie, o el ja mencionat Terry Pratchett, Douglas Adams, Asimov... Ja et dic, moltíssims, hauria de fer una llista interminable.

Com veus el panorama de la literatura de gènere en català? Algun autor o autora a qui segueixis especialment?
Doncs mira, n'hi ha un munt, des de tòtems com Salvador Macip, el nomenat Martín Piñol, Carme Torras o Ricard Ruiz, fins a gent molt interessant com Quim Gomez, Laura Tomàs, Enric Hercé... Podria també fer una llarga llista. Crec que el moment d'eclosió de veus assentades i noves és molt interessant.

En quins nous projectes estàs treballant? 
Soc una mica caos, sobretot en el tema llibres: en tinc quatre començats, i veurem si n'enllesteixo un parell aquest any. També treballo en un nou còmic de terror i en un parell de pel·lícules, però d'aquestes no es pot dir res, perquè fins que no surten hi ha la llegenda que si es parla queden maleïdes...

Doncs no en parlem més i toquem fusta. Moltes gràcies per les teves respostes, Ivan, i molta sort en els teus nous projectes.

dissabte, 5 de novembre del 2022

Neom - Lavie Tidhar

Lavie Tidhar es uno de los autores a los que sigo con más interés. Es un escritor muy prolífico, podríamos decir que especializado en las ucronías, pero que también ha publicado fantasía, novela histórica y ciencia ficción. Si tuviese que elegir una de sus novelas sería  Central Station, una colección fix-up de relatos que se publicó en castellano por la editorial Alethé con traducción de Alexander Paez. Neom, su última novela corta, está situada en este mismo universo.

La ciudad que es escenario de esta novela, Neom, está basada en un proyecto del mismo nombre que se está construyendo en Arabia Saudí. Tidhar nos la presenta dentro de unos siglos como una ciudad pulcra, limpia, ecológica y ordenada, controlada por una IA central. Aunque todavía hay diferentes clases sociales y desigualdades económicas, la principal función de la policía es imponer multas por tirar residuos fuera de las papeleras. Aunque la estructura es parecida a Estación Central, con capítulos protagonizados por muchos personajes diferentes, hay una trama central que los une (de la que prefiero no desvelar gran cosa) que tiene más peso que en su novela anterior, es más lineal. No todos los relatos/capítulos tienen entidad suficiente para ser historias independientes.


Además del estilo narrativo de Tidhar, con ese tono poético y muchas veces cínico, lo que valoro más es el universo que ha creado para escribir sus historias de ciencia ficción. Desde las ciudades construidas en los abismos oceánicos hasta las colonias de los satélites y planetas más alejados del Sol, el escenario es un derroche de imaginación y me quedo con muchas ganas de viajar más por él. Está lleno de detalles, pequeñas historias, ideas geniales que darían para un relato o para una novela corta, pero que el autor las deja sueltas, flotando dentro de la trama principal, supongo que esperando que germinen en otras historias. Hay un glosario al final de la novela que realmente muestra la magnitud del universo que ha creado Tidhar. Tiene muchas cosas que contar todavía, lo que es un lujo para sus lectores.

En mis comentarios de Estación central destacaba que era un canto a la diversidad, en todos los aspectos: afectiva, sexual, cultural, étnica, religiosa...  Neom también lo es, en menor medida debido a la estructura, pero mantiene el sentido de la maravilla y sorprende en cada capítulo. En fin, que os la recomiendo encarecidamente y estoy convencido de que la veremos en las listas de nominadas de los grandes premios de este año. A ver si alguna editorial se atreve a traducirlo.

dijous, 27 d’octubre del 2022

Psalm per als construïts en Terres Salvatges - Becky Chambers

Becky Chambers és coneguda per la seva saga de space opera hopepunk The Wayfarers, formada per quatre novel·les, de moment, de les quals només n'he llegit la primera. La filosofia de fons em va agradar i la història és entretinguda, però no em va atreure prou per continuar amb les demès. En canvi, sí que em va interessar la temàtica de la seva novel·la curta To be taught if fortunate, que vaig devorar en una tarda i em va agradar moltíssim. Per això, quan vaig saber que havia publicat una altra novel·la curta en un univers totalment diferent i en la qual apareixen robots, Psalm per als construïts en Terres Salvatges, m'hi vaig llençar de cap. La vaig llegir fa un parell d'anys en anglès. Ara l'editorial Mai Més l'ha publicat en català, amb traducció d'Anna Llisterri, i aprofito per revisar l'entrada que vaig fer en el seu moment.

La història està situada a la lluna Panga, que orbita un gegant gasós, el planeta Motan. Un dia determinat, els robots que sustentaven la societat tecnològica i industrialitzada que habitava el satèl·lit prenen consciència, es desperten i decideixen abandonar els seus llocs de treball. Per consens, la superfície del satèl·lit es divideix en dues parts, una en la que viuran els humans, i l'altra en què la natura creixerà al seu ritme, en la qual els robots s'internen, per no tornar a ser vists en diversos segles. Els humans canvien de paradigma social i creen comunitats sostenibles més petites, deixant de banda els combustibles fòssils i utilitzant energies alternatives, de manera que a tot el satèl·lit només hi ha una ciutat digna d'aquest nom.
El protagonista de la història és Dex, membre d'una ordre monàstica que viatja amb un vagó  tirat per pedals pels diferents pobles del satèl·lit, escoltant els problemes de la gent i oferint la seva ajuda, mentre els prepara infusions personalitzades de plantes medicinals. Quan, a causa d'una crisi personal, decideix viatjar a la zona salvatge del planeta, es troba amb un robot que està viatjant cap a la zona ocupada pels humans i que té com a missió descobrir com li va a la humanitat després de la marxa dels robots. S'estableix entre ells una relació força peculiar i entranyable.

No espereu grans dosis d'acció ni una trama complexa; la història es centra en els diàlegs entre els dos protagonistes, les diferents visions del món, de la vida i de la mort, i com es van descobrint l'un a l'altre. M'ha agradat moltíssim, encara que crec que no és una novel·la per a totes les ocasions ni per a tots els públics, ja que el ritme és lent i t'ha de venir de gust una història d'aquest estil.  Us la recomano sense dubtes, però amb aquest advertiment.

A nivell d'anècdota: Dex és un personatge no binari. En anglès s'utilitzen els pronoms they/them/their quan es parla d'una sola persona no binària. La primera vegada que ho vaig llegir en una novel·la i no ho sabia no vaig entendre res. Ara que ho sé no em va sorprendre, almenys en els moments en què Dex està sol, però en els moments que hi ha els dos personatges, reconec que em va resultar una mica confús. Encara em costa llegir el llenguatge inclusiu, sigui a l'idioma que sigui. En català han optat per l'ús de li, elli i acabar els adjectius amb una i (Li Dex està cansadi, per exemple). Si no esteu acostumats pot costar una mica al principi, però us encoratjo a provar-ho, la història val la pena i aquest no ha de ser un factor per no llegir-la.

Em vaig quedar amb la intriga de com un satèl·lit com Panga està habitat per fauna i flora de la Terra, sense presència de vida autòctona. Espero que aquesta part de la història d'aquest univers s'expliqui en novel·les posteriors. M'agrada molt com Chambers introdueix temes relacionats amb la biologia en les seves històries i tinc molta curiositat per veure com ho justifica. 

Pregària per la timidesa dels arbres, la segona part de la història d'aquests personatges, ja s'ha publicat en anglès i també l'he llegida. En breu apareixerà en català.  Us recomano que l'espereu amb moltes  ganes, però amb tota la tranquil·litat del món, prenent un té pensant en les vostres coses, com li Dex us aconsellaria.

dimecres, 12 d’octubre del 2022

Suïcidis S.A. - Mariló Alvárez

Parlava fa poc amb un escriptor sobre l'editorial Crims.Cat i coincidíem en el fet que, tot i que són especialistes en novel·la negra, sovint s'atreveixen a publicar obres que hibriden diversos gèneres. Un exemple clar pot ser la col·lecció de relats Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics? i el llibre que tractarem avui, Suïcidis S.A., de Marilò Àlvarez.

La història és bàsicament un thriller en el qual s'investiga un crim, però està ambientada en un futur pròxim amb alguns tocs distòpics que m'han semblat força interessants. En una societat que pateix els efectes d'una pandèmia el suïcidi es legalitza, es controla i fins i tot s'encoratja des de l'administració. Es creen centres dedicats a investigar els pacients que sol.liciten el suïcidi i a organitzar tots els passos d'ençà que aquest és aprovat fins que el cos resultant és gestionat. 
La història és narrada des de dos punts de vista que alternen capítols. D'una banda, el de  la Queralt, que és una psicòloga que treballa en un dels Centres d'Assistència al Suïcidi, i de l'altra la Lídia, una activista que protesta contra les lleis que gestionen el suïcidi i els centres on es realitza. 
Aquest canvi de punts de vista fa que la lectura sigui àgil i que enganxi al lector. He de reconèixer que en un principi em pensava que la trama era més senzilla del que realment és, però a la meitat de l'obra  hi ha hagut un parell de girs en que l'autora m'ha sorprès i, fins i tot, enganyat (en el bon sentit).

També ajuda al ritme i a l'ambientació les transicions entre capítols, que acaben amb una notícia que explica com s'ha arribat a la situació actual.  És un tipus de recurs que acostuma a agradar-me, però en aquest cas el format en el llibre no acaba de quedar bé estèticament. I, tot i que entenc que estigui al final del capítol per qüestions de coherència en la història, aquest tipus de recursos  m'agrada més al principi que al final.

Em sembla molt valent tractar el tema de les malalties mentals i de les dades esfereïdores de persones que intenten suïcidar-se tal com ho fa la Marilò Àlvarez en aquesta novel·la. És un problema greu de la nostra societat, que ha empitjorat des de la pandèmia, i visualitzar-lo, ni que sigui a partir de la ficció, crec que pot ser d'ajuda. 
En definitiva, un thriller de lectura àgil i refrescant que parla d'alguns aspectes  negatius de la nostra societat en una ambientació força interessant. Una lectura a tenir en compte si aquest octubre voleu llegir autores en català.

dimarts, 23 d’agost del 2022

Mil Desiertos - Cristina Jurado

Hoy vamos a hablar de la colección de relatos Mil Desiertos con su autora Cristina Jurado. He preferido que sea ella quien os comente algunos de los detalles los relatos que componen este libro. Quiero agradecer a Cristina su amabilidad y buena predisposición para responder a estas preguntas.

Seguro que la mayoría de lectores de este blog ya conocen a Cristina Jurado. Escritora nominada y premiada, editora de revistas, coordinadora de antologías, jurado en premios, colaboradora en eventos literarios… ¿De dónde sacas el tiempo para tanta actividad?

Si alguien conoce la respuesta a esta pregunta, que me le haga llegar (risa). Ahora en serio, necesito diversificar mi trabajo para sentirme útil. Y como vivo fuera de mi país, tengo que suplir mi ausencia con otras actividades que me permitan desarrollar mi creatividad. Me considero una persona con exceso de imaginación y, de alguna manera, tengo que canalizar esa energía.  

Si te parece bien centraremos la entrevista en tu último trabajo, la colección de relatos Mil Desiertos publicada por la editorial EOLAS. ¿Cuál es el origen del título del libro?

MIL DESIERTOS encierra muchas referencias: el desierto es el lugar en el que vivo desde hace 13 años, en los Emiratos Árabes Unidos; el título es un homenaje a MIL MESETAS de Deleuze y Guattari, una obra de filosofía provocativa de los años ochenta que ha tenido un gran impacto en mi vida; también alude a LAS MIL Y UNA NOCHES, una de las obras de fantasía más celebradas y que se gestó en Oriente Medio; por último, tiene que ver con mis narraciones que, para mí, son espejismos en la distancia, un juego óptico, realidades que son y no son al mismo tiempo.

¿Qué encontrará el lector interesado en conocer tu obra en estos relatos?

Va a encontrar algunos de los relatos más representativos de mi carrera como escritora, en los que se tratan los temas que me apasionan/obsesionan: el feminismo, la ecología, los monstruos, las relaciones familiares, o la identidad. Es un conjunto que expone lo que me interesa, lo que me aterra, lo que me hace soñar.

El género predominante es la ciencia ficción, y hay un par relacionados con las problemáticas derivadas de la contaminación y la degradación del medio ambiente que seguramente son los que más me han gustado. Detecto poco optimismo en tu planteamiento de este tipo de historias. ¿Voy bien encaminado?

La realidad no es demasiado optimista, así que no quiero endulzarla innecesariamente. Sin embargo, en “Marea verde” creo que soy bastante optimista. Pienso que todavía podemos luchar contra la degradación de nuestro planeta. 

Los relatos de terror también tienen bastante relevancia, y hay algunos que podríamos considerar híbridos entre los dos géneros. ¿Te sientes más cómoda en un género que en otro?

La verdad es que no me había considerado una escritora de terror hasta hace poco, pero un amigo escritor me dijo que abriera los ojos y analizase lo que estaba produciendo últimamente… y sí, la mayoría de mis historias tienen ingredientes de terror. Lo que sucede es que no creo que haya necesidad de etiquetar mi narrativa. Escribo lo que me nace, lo que deseo compartir con los demás, y no me paro a pensar en qué género se debe inscribir. Me siento cómoda arriesgando, intentando cosas nuevas, experimentando. Es curioso, porque creo que es algo que puede incomodar a otros autores, pero a mí me resulta reconfortante.

Tus historias acostumbran a ser “serias”, por eso me ha sorprendido mucho “Un cuento de abducciones”, una historia muy divertida. ¿Podemos esperar más relatos de este estilo?

Escribir buenos cuentos humorísticos es muy difícil, en mi humilde opinión. No descarto volver a hacerlo, pero me cuestan más que los relatos, digamos, “serios”.

El relato que más me ha confundido es “Huevos”. Me quedo con la duda de si estás narrando la historia de una especie alienígena en otro planeta o es una evolución futura de nuestra especie. ¿Puedes aclarármelo?

“Huevos” es una historia fantástica en la que se ofrece una versión ovípara de los seres humanos. Está escrita para sorprender desde el principio, usando una mezcla de géneros en las construcciones gramaticales. Quería descolocar al lector, hacerle dudar al principio de si lo que estaba leyendo estaba repleto de erratas. Luego quería que se interrogara por el género de las palabras y, después, que intentara imaginar un mundo de humanos ovíparos con una tasa de natalidad muy baja. También quería criticar la corrupción en la Administración del Estado. El resulto es una narración muy trabajada que utiliza una relación sentimental muy pasional para criticar el status quo de esa sociedad y, por ende, de la nuestra.

Creo que el escenario de varios de los relatos pide historias más extensas, ¿te lo habías planteado o cada historia tiene su momento y su longitud?

¡Me encanta esa observación! Eso quiere decir que te has quedado con ganas de más. Lo gracioso es que estoy trabajando en un fix-up de uno de los universos que he desarrollado, pero se trata de historias que no están recogidas en este volumen.

Me quedo con la sensación que muchas de las historias tienen finales abruptos. ¿Es un efecto planeado para ser marca de la casa o es el resultado de como fluye la historia al escribirla?

Es una marca de la casa, y tiene que ver con la forma que tengo de escribir: suelo escribir primero el final de mis historias. Esto no significa que luego no lo pueda modificar, pero es de donde parto en una narración. También me gustan los finales abierto porque ofrecen la oportunidad de continuar la historia de mil maneras.

¿Hay algún relato al que tengas un cariño especial?

Tengo una conexión especial con “La segunda muerte del padre”, un cuento que escribí muy rápido tras el fallecimiento de mi padre. Me ha dado muchas satisfacciones, como haber sido traducida al inglés y al chino y publicada en dichos mercados, y me hizo obtener el Premio Ignotus. Creo que surgió de unos acontecimientos muy negros en mi vida que he sabido canalizar en algo positivo y que me ha dado mucha visibilidad. No sé si “cariño” es la palabra que define mi sentimiento hacia este cuento, pero definitivamente siento algo especial por él, un vínculo muy fuerte, una mezcla entre atracción y repulsión.

Esta la hubiese acertado. ¿Cómo ves el panorama del género en España? ¿Ha cambiado mucho desde que editasteis Alucinadas o desde los primeros números de Supersonic?

Estamos asistiendo a una explosión de autores y, sobre todo, de autoras, algunas de las cuales se están recuperando (pienso en las ediciones actuales de la obra traducida de Octavia Butler, por ejemplo). El género de terror está recibiendo savia nueva y hay excelentes voces que están ofreciendo obras sólidas y maduras en fantasía y ciencia ficción. También hay editoriales nuevas que están apostando por los géneros realistas. Ojalá y el mercado se estabilice para que haya muchos espacios en los que se pueda publicar con garantías. Lo que me gustaría es que más obras españolas se tradujeran a otros idiomas.

Para terminar, ¿estás trabajando en algún nuevo proyecto?

Sigo trabajando en la novela (entre tanto viaje y colaboración, me está costando tener tiempo para escribirla) y también tengo pensado un fix-up de historias inscritas en un universo fantástico del que ya tengo 3-4 cuentos. También hay otro libro de cuentos que una editorial está interesada en publicar…

Estaremos pendientes de la evolución de estos proyectos. Si quieres añadir alguna cosa más…

Quiero agradecer que hayas leído MIL DESIERTOS y que te hayas interesado por mi obra. No tengo demasiadas oportunidades de dar a conocer mis historias en mi país, aunque parezca lo contrario. ¡Gracias de nuevo!

diumenge, 21 d’agost del 2022

Mickey7 - Edward Ashton

Lástima que se esté acabando el verano, porque la lectura que os presento hoy, Mickey 7 de Edward Ashton, es una lectura perfecta para esta época. Un blockbuster ligero y muy entretenido que deja un buen sabor de boca. Yo lo he leído en inglés, pero lo encontraréis publicado por Minotauro con traducción de Simon Saito.

La historia está ubicada en un futuro muy lejano en el que la humanidad ha conseguido expandirse en diversos sistemas solares. 
Mickey, nuestro protagonista, forma parte de una misión para establecer una nueva colonia en Nilfheim, un planeta que tiene una temperatura global mucho menor que la que esperaban los científicos de la expedición. Sus compañeros de viaje tienen varias aptitudes y conocimientos que serán útiles para poder consolidar una base en este planeta. Él no. Él es un "prescindible". La persona que se va a tener que ocupar de todas las misiones peligrosas, algunas casi suicidas. Si la cosa sale mal, una nueva copia de Mickey se regenerará con todos los recuerdos que haya tenido tiempo de descargar en el sistema de la base. Nuestro protagonista es Mickey 7, la séptima réplica después de seis desafortunados incidentes y aventuras que le han llevado a la muerte. La trama se inicia cuando Mickey 7 es dado por muerto en una misión de exploración, pero consigue regresar a la base, donde se encuentra con que una nueva réplica, Mickey 8, ya ha sido creada. Los dos no pueden coexistir en una base donde los recursos son muy limitados y hay escasez de alimentos.

A partir de este momento se generan situaciones vodevilescas entre las dos réplicas y la resta de habitantes de la colonia en una situación de crisis general, ya que la base está siendo atacada por unas extrañas criaturas oriundas del planeta. 
El tono me ha recordado a las novelas de John Scalzi y de Andy Weir, aunque puede que más comedido con el uso del humor. La clonación y la interacción de diferentes copias de un mismo individuo es un tema que ha sido tratado de muchas formas en la ciencia ficción, es difícil darle una nueva perspectiva. Creo que Ashton lo consigue gracias a crear la figura del "Prescindible" y colocar la trama en un momento de escasez de recursos. También da mucho juego como el resto de la tripulación ve a la figura de Mickey según sus creencias religiosas: algunos como una aberración, otros con cierta curiosidad.

Los grandes aciertos de la novela son su ritmo y su estructura. La historia alterna la trama principal en Nilfheim con la narración del motivo por el cual Mickey se ofrece para este desagradable trabajo, y las diferentes peripecias que le pasan durante el viaje de nueve años hacia la nueva colonia y que acaban conduciendo a su muerte. Si a esto le añadimos la obsesión que tiene Mickey con la historia de las colonias humanas, sobre todo las que han fracasado, tendremos un cóctel de relatos diferentes que Ashton mezcla con maestría para que la historia sea adictiva.
La resolución es brusca y los personajes no están muy elaborados, pero para mi gusto las virtudes de la novela superan sus defectos y os la recomiendo sin dudas como una lectura desengrasante. 
La novela ha tenido cierto éxito. Ashton ya está escribiendo la segunda parte, Antimatter Blues, y también se está filmando una película que adaptará la novela en la que Robert Pattinson interpretará a Mickey. Cuentan con un lector y un espectador interesado.