Les Màquines del Caos - Ricard Efa

Ricard Efa té  una llarga carrera en el món del còmic i la il·lustració, també participa en el món musical i fa poc ha publicat Les Màquines del Caos, la seva primera incursió en el món de la literatura. Crec que un personatge tan multidisciplinar pot tenir coses molt interessants a dir, així que li vaig demanar que em respongués unes quantes preguntes i ell, molt amablement, va accedir.

Dreams of Elvex: Gràcies per respondre a aquestes preguntes Ricard. Les crítiques que he llegit de la novel·la són majoritàriament positives i ha tingut molt bona acceptació. Quines són les teves sensacions al respecte?

Ricard Efa: No puc amagar que la recepció ha estat positiva i que això anima molt a seguir. Ara bé, amb una mica més de vint anys de carrera en el món del còmic he après a fer un cas relatiu a les crítiques, a les bones i a les menys bones. Van bé per saber que l'obra arriba a la gent, i a vegades et permeten veure la teva obra des d'una perspectiva diferent de la que tens dins del cap. En tot cas estic content, una primera novel·la, d'un gènere que té lectorat exigent, reaccions positives..., Com deia, m'anima a continuar escrivint, em queda moltíssim per aprendre, pràcticament tot. Però va bé saber que hi ha gent disposada a llegir la meva obra i acompanyar-me en aquest aprenentatge.

Dreams of Elvex: Què és el que provoca que facis el pas per canviar de format per explicar les teves històries? D'on sorgeix la idea d'escriure una novel·la?

Ricard Efa: Sempre he escrit. De fet tinc records on passava a novel·leta els còmics de "V" de la teleindiscreta amb la màquina d'escriure de la meva mare. A l'adolescència potinejo amb la poesia, m'inspiro amb els beatniks i sobretot les lletres dels Doors, faig teatre, i jugo molt a rol -sobretot de master-. M'interessa la narrativa i la ficció des de molts angles. 

De fet em dedico al còmic perquè de bones a primeres dibuixar és una activitat que m'és molt fàcil i natural, però m'interessa més la part narrativa que la del dibuix. Tot això tardo molt de temps a comprendre-ho, però mirant enrere és fàcil veure que si hi ha un interès particular, és el d'explicar històries, tant hi fa el format o llenguatge. 

Fa una mica més de deu anys començo a intentar escriure ficció. Em cal produir molta merda per començar a intuir quins són els processos d'escriptura que em permeten dur a terme l'activitat i entendre quina voluntat hi ha al darrere. Tinc molt pocs estudis reglats, només el graduat escolar i una personalitat que tira cap a el autodidacte. Amb tot el que faig evito escoles i professors i intento educar-me jo sol, a construir-me una visió i una voluntat concreta, si pot ser poc contaminada. És un sistema d'aprenentatge més llarg, però que m'és molt més còmode. Les Màquines del Caos neix d'una aposta amb mi mateix, que és l'única persona del món amb qui competeixo. Vaig considerar que durant un període de temps havia après prou coses per a confrontar-me a un text llarg, acabar-lo, corregir-lo, exigir-li coherència i consistència, i totes aquestes coses. Creient que havia trobat el sistema que em permetria dur-lo endavant vaig partir d'una idea vaga, que em va semblar llaminera: un grup de mercenaris-hackers han de pujar un edifici amb poca cosa més que els seus coneixements. No sabia què els hi passaria després, n'intuïa coses. Em vaig dedicar a furgar per veure què en sortia. I en van sortir Les Màquines del Caos després d'un any i escaig de feina llarga.

Dreams of Elvex: És inevitable trobar en la trama algunes referències a productes molt coneguts de la ciència-ficció audiovisual com Blade Runner, Matrix, Robocop... També hi ha referències a obres del món del còmic i la literatura com Neuromàntic o Ghost in the Shell. Ens podries dir quines obres o autors creus que han pogut influir més en la teva producció literària?

Ricard Efa: Al llarg de la vida he rebut molts impactes a través de molts tipus d'obres. Pintura, cinema, literatura, còmic, música, etc tot m'influeix, i intento reproduir-ne les sensacions que he viscut gaudint-les. Sempre repeteixo que em dedico això per continuar essent el nen que torna del cinema havent flipat amb una pel·lícula i se la torna a explicar jugant amb clics. Blade Runner de R. Scott crec que és innegable, el manga d'Akira va suposar un cataclisme al cervellet de proto-adolescent que tenia quan el vaig descobrir en un quiosc francès al viatge de vuitè d'EGB. Star Wars m'ha acompanyat sempre. Suma-hi la feina de Mamoru Oshi, Satoshi Kon, Moebius, Vonnegut, Philip K. Dick, Alain Damasio, series com BS Galactica, Lost o Expanse (tant en llibres com en sèrie), els còmics del Valerian i la Laurelin, Naoki Urasawa. O la tríada que fan dins del meu cap Encuentros en la tercera fase, el Contact de Sagan i l'Arrival de Villeneuve. Coses que potser no hi tenen molta relació, com l'obra de Malick, el Réquiem de Mozart, i d'altres que sé que estan a l'acta fundacional com el joc de rol Shadowrun. Realment hi ha un fotimer de referències que jo mateix em sorprenia descobrint. Vull dir que no hi havia una voluntat concreta de ser referencial, però no em suposa un problema que les influències sobresurtin perquè al final són part fonamental de la meva dieta.

Dreams of Elvex: Crec que has escrit una història molt ambiciosa, que vol tocar molts pals de la ciència-ficció: Cyber–punk, societats distòpiques, IA, primer contacte... En quin subgènere la qualificaries?

Ricard Efa: Vull creure que els grans temes del ciberpunk es mantenen al llarg de tota la novel·la. High-tech/low-life, treballar des dels marges contra les grans formes de poder, la importància de les xarxes, el posthumanisme, etc. Tenia clar que volia explorar què hi havia més enllà de les grans ciutats que poblen els universos ciberpunk, espais no gaire habituals dins del gènere, com pot ser una selva, per exemple. Tampoc volia lligar-me i quedar-me passejant per un món canònicament ciberpunk, suposo que la meva naturalesa dispersa hi té molt a veure. I la voluntat de pintar un fresc que representi un món molt divers a partir d'un de molt reconeixible. Quan escric jugo constantment amb les meves pròpies expectatives, soc el primer que es pregunta: Què passarà ara?, i si per això cal subvertir els codis d'un gènere, doncs es fa, que per això hi són. Al final es tracta de passar-s'ho bé escrivint, intentant transmetre aquest entusiasme al lector.

Dreams of Elvex: Tenies pensat tractar tots aquests temes des d'un principi o la cosa va anar sorgint a mesura que avançaves en l'escriptura i la trama va anar evolucionant?

Ricard Efa: No vaig planificar gens les Màquines. Al primer esborrany, clar. Després em va tocar ordenar-ho tot. Però quan vaig començar, anava fent, tirant sempre endavant cap a on el relat em portava, de manera orgànica. Evidentment el relat resultant en la seva primera forma és illegible, van caldre moltes intervencions per donar-li el sentit que sospitava que havia de tenir. Vas perfilant, arrodonint, retallant, assegurant l'estructura perquè aquella cosa que has parit del no-res pugui ser llegida. Per respondre a la pregunta diria que hi ha una part important que està al primer esborrany que apareix pel seu propi peu, i una altra part que és fruit d'aquesta feina posterior.

Dreams of Elvex: Hi ha un parell d'aspectes de la novel·la dels que m'agradaria que en parlessis. Un és el ritme elevat i la importància de les escenes d'acció (tot i que hi ha material per fer una novel·la més reflexiva). Tenies clar que aquest era el to que necessitava la història des del principi?

Ricard Efa: Tenia clar que començaria el relat amb molta acció. Un grup de mercenaris han d'arribar a dalt de tot d'aquest edifici i ho faran fent saltar pels aires el que faci falta. Em semblava un exercici vàlid per endinsar-me en una història que encara havia de descobrir. A la vegada em semblava un exercici poc habitual en la literatura en català. Llenguatge directe, intentant ser molt visual. Era un risc, perquè no estava gens segur de saber-ho fer, i perquè no sabia si seria fàcil de llegir quan arribés a mans dels possibles lectors. Però posar els personatges en problemes, cada vegada més grossos, i haver de trencar-me les banyes per anar-los trobant solucions, va ser un joc divertidíssim d'escriure.

Dreams of Elvex: L'altre aspecte és la predominança de punts de vista femenins en la tria de protagonistes, en un estil de rols en els quals estem més acostumats a la presència masculina. És una tria premeditada, suposo?

Ricard Efa: Quan vaig començar a escriure vaig compondre un grup de quatre personatges, dues dones i dos homes, sense tenir gens clar qui acabaria acaparant el protagonisme. I al final Apne va anar agafant el rol principal amb el curs dels esdeveniments. Sí que tinc una tendència a preferir personatges femenins en la meva escriptura. Ara estic fent una sèrie de còmic on hi ha una parella de noies de protagonistes. Crec que és de justícia, després de generacions llegint Spirous i Asterix i mil milions de còmics amb parelles de mascles al títol, posar-ne de femenins. I tot l'exercici que això comporta. No limitar-se a posar uns personatges d'aspecte femení, sinó intentar, com a creador mascle que soc, crear un personatge femení amb allò que des de la meva immensa ignorància pugui arribar a definir-lo com a tal. Com que em costa molt explicar això amb paraules, i pateixo el risc de caure en paranys que jo mateix em poso, prefereixo explicar històries on considero totes aquestes qüestions. Tinc clar que el resultat és fruit de la meva visió esbiaixada i que això també forma part del meu aprenentatge.

Dreams of Elvex: Tot i que la història queda tancada satisfactòriament deixes una porta oberta per poder continuar escrivint en aquest univers. Tens pensat fer-ho?

Ricard Efa: Estic molt content amb Les Màquines, hi explico la història que suposo que volia explicar. Potser tornar-hi seria forçat, hauria de trair certes normes que em vaig imposar i coses per l'estil. Que sé que no preocupen a ningú més que a mi. Tanmateix no em tanco mai cap porta. Si el meu caparronet algun dia es confabula per trobar un interstici interessant per tornar a aquest univers, ho faré encantat. El que de moment sé és que la intenció no hi és, ni em forçaré a fer-ho.

Dreams of Elvex: He llegit en xarxes que tens algun projecte literari nou en marxa. Ens en pots dir alguna cosa?

Ricard Efa: Vaig començar a escriure una altra història molt abans de saber que Mai Més publicarien Les màquines del caos. De fet va ser enviar el manuscrit i posar-me amb això nou, per pal·liar l'angoixa de l'espera i la possible resposta editorial. Vaig haver-ho d'aparcar durant bastant temps per atendre altres compromisos, i fa uns mesos vaig poder-m'hi tornar a posar. És una òpera espacial, poca cosa puc dir encara. Estic enllestint el primer esborrany que rondarà les cent cinquanta mil paraules i em donarà una feinada descomunal per donar sentit a tot el merder que he escrit. Té una veu molt diferent de les Màquines, i té seqüències que ara mateix em semblen espectaculars, però no sé quina importància acabaran tenint al text definitiu. Estic treballant amb una bona pila de personatges i els seus punts de vista, que és una cosa que m'agrada molt, i és un univers amb molt de lore, cosa que m'obliga a planificar bastant més del que voldria. Espero tenir alguna cosa per començar a enviar a lectors beta de cara a la primavera. I encreuar els dits i esperar sorprendre i agradar.

Dreams of Elvex: Me l'apunto a la llista. Com veus el panorama de la ciència-ficció en català?

Ricard Efa: Tenint en compte que als vuitanta i noranta teníem molt poca cosa de gènere en català, es podria dir que estem vivint al paradís. Encara hi ha molta feina per fer, trencar molts prejudicis, no cansar-nos d'explicar que no hi ha una alta i una baixa literatura, que crec que és un tema molt arrelat. No tan sols aquí, a tota Europa. Molta gent que consumeix sèries amb components importants de fantasia i cifi després no llegeixen literatures de gènere perquè no sé què. Manies. Molts mitjans de comunicació el mateix. Inclús autors que toquen aquests gèneres de manera més o menys directa, fan cabrioles argumentals per dir que no, que el seu no és fantasia o ciència-ficció, com si el gènere fes pudor o alguna cosa així. Per sort tenim moltes autores i autors, editorials petites i cada vegada més de grans, blocs i pàgines d'internet, etc. que fan una feia immensa. Molts la porten fent des de fa molts anys. Sé que, com en qualsevol altre món, com més literatura de gènere es publiqui en català més se'n generarà. Jo mateix no sé si mai m'ho hagués plantejat sense una Pell Freda o un Marc Pastor, o potser sense l'Aiguafang d'en Joan-Lluís Lluís, per posar uns exemples de fa uns anys.

Dreams of Elvex: Ja per acabar, hi ha algun autor o autora nacional o internacional del que segueixis la seva obra? Alguna bona recomanació de lectura recent?

Ricard Efa: De lectures internacionals, relativament recents, destaco el primer volum de "Rosewater" de Tade Thompson, "Les furtifs" d'Alain Damasio, "The Stars are Legion" de Kameron Hurley i "Piranesi" de Susanna Clarke – Norrell i Strange em va flipar quan va sortir-. Dels nacionals m'ha agradat força "Fòrvid" d'Elena Bartomeu, "Estació boira" d'Enric Herce, el col·lectiu de relats "Barcelona 2059", "Canto jo i la muntanya balla" d'Irene Solà. Qualsevol cosa que faci Monteys, tant a "Universo", com a "Slaughterhouse 5" és una delícia. I espero amb candeletes el novè volum d'"Expanse" que clourà la sèrie i arriba pels volts del meu aniversari, o sigui que regalàs que espero que caigui d'algun lloc, mwahahaha!

Dreams of Elvex: En algunes coincideixo, i altres me les anoto. Si vols afegir alguna cosa més...

Ricard Efa: Doncs que moltes gràcies per l'interès i la feina que fas! Espero haver dit alguna cosa amb cap i peus :)

Dreams of Elvex: I tant. Moltes gràcies pel teu temps Ricard.

La Casa al final de Needless Street - Catriona Ward

He dudado mucho antes de  publicar esta entrada sobre La Casa al final de Needless Street de Catriona Ward. Por una parte porque va a ser difícil que pueda decir algo nuevo respecto a lo que han comentado algunos de mis compañeros. Y por la otra, porque quiero evitar revelar algún aspecto importante de la trama; esta es una de esas historias en la que es mejor adentrarse sin conocer gran cosa. Por eso casi que os recomiendo que paréis de leer esta entrada y que entréis directamente en el juego que ofrece Catriona Ward en esta excelente novela que ha publicado en España Lee Runas con traducción de Cristina Macía.

Utilizo el término juego porque me quedo con la sensación de que la autora ha jugado conmigo como lector durante gran parte del recorrido de la novela; casi me atrevería a decir que me ha engañado. Aunque no ha sido un engaño decepcionante, he quedado muy satisfecho y he celebrado no ver venir la resolución. Le valoro mucho a la autora la habilidad de ocultar las partes importantes de la trama de forma creíble bajo varias capas de narración, a través de muchas voces protagonistas y que consiga al final sorprenderme y emocionarme.

La historia tiene tres narradores muy diferentes y que a menudo presentan versiones alternativas de la misma situación. Los guías que nos ofrece Ward no son muy fiables. El protagonista principal es Ted, el propietario de la casa al final de Needless Street. Pronto detectaremos que Ted tiene problemas de salud mental y algunas actitudes extrañas. Vive aislado en su casa, con las ventanas cubiertas por tableros de madera con agujeros y con la única compañía de su gata Olivia y, cuando viene a visitarle, de su hija Lauren. La gata Olivia es otra de las narradoras de la historia, ofreciendo un punto de vista original y algo surrealista. Hace unos años una niña pequeña desapareció en un lago cercano a la casa y Ted fue uno de los sospechosos a los que investigó la policía, aunque tenía una coartada sólida. La tercera narradora es Dee, la hermana mayor de la niña desaparecida que, rebosando remordimientos, continúa investigando el suceso de una forma obsesiva. Ahora es el turno de investigar a Ted.

Es una novela muy fragmentada, con episodios cortos y muchas escenas inconexas, hecho que ayuda a que el ritmo de lectura sea alto. Tiene un tono obsesivo. Los protagonistas tienen rituales repetitivos y actitudes extrañas e intrigantes. A mí me ha convencido la estructura y la resolución de la trama, pero puedo entender que haya lectores que prefieran una lectura más lineal y que hayan abandonado el libro después de pocos capítulos. Creo que es un libro que requiere una lectura atenta y ganas de dejarse llevar por una estructura narrativa original llena de misterios, dudas y contradicciones. Si buscáis una novela desengrasante no os la recomiendo, pero sí que os recomiendo esperar al momento lector adecuado, ya que la experiencia vale la pena. Tengo claro que en unos meses voy a hacer una relectura, estoy convencido que es una novela que gana puntos cuando la lees con ojos conocedores.

En definitiva, un libro de terror psicológico agobiante que me ha sorprendido y que no he visto venir. A estas alturas, esto ya me parece todo un mérito. El desenlace  final, aunque me ha dejado mal cuerpo, me ha convencido y me quedo con la sensación que deja todos los hilos bien atados. El camino que lleva al final también es muy interesante: la estructura es original, los personajes intrigantes y obsesivos, la trama es adictiva y algunas escenas ponen los pelos de punta. No puedo hacer más que recomendaros su lectura.

Otras opiniones de la novela: Sagacomic, In the Nevernever, Caballero del árbol sonriente.

Exilium - Varios autores

Tengo debilidad por las colecciones de relatos estilo fix-up en las que diversas historias comparten escenario e incluso personajes, pero cada una tiene personalidad propia. Normalmente es un solo autor o autora que explora un universo de su creación de este modo, pero a veces aparecen proyectos colectivos que permiten que cada participante le dé un tono diferente a sus historias, cosa que enriquece al conjunto de la obra. 

Exilium es un universo de ciencia ficción compartido creado por Nieves Delgado, Miguel Santander (que son los que me decantaron a iniciar su lectura, ya que soy gran admirador de su obra, pero son los que participan menos), Antonio y Juan González Mesa e Israel Alonso.

La premisa de este escenario es que se produce un alzamiento de las inteligencias artificiales que ayudan a gestionar aspectos importantes de la sociedad humana, los Ingenios. Este alzamiento desemboca en una guerra que provocará la muerte de gran parte de la humanidad y que los pocos supervivientes vivan en comunidades con muy poca tecnología.

Las primeras historias narran momentos del inicio del alzamiento, pero la mayoría se localizan entre 300 y 400 años después, y especulan sobre como han evolucionado las culturas humanas, que perciben la mayoría a estos Ingenios como Dioses, aunque muy a menudo les maltraten y experimenten con ellos. 

Los protagonistas compartidos en diversas historias son los personajes del Monasterio de la Sal, un enclave en el que se guarda la memoria de lo que sucedió hace siglos, y del que salen expediciones para explorar este mundo futuro y anotar toda la información recabada en libros que pasarán de mano en mano a través de los años. 

El conjunto me ha convencido y os recomiendo su lectura. La mayoría de historias son muy entretenidas, con una mezcla bien conjuntada de aventuras, acción, misterio y especulación. Detecto también un esfuerzo de coordinación entre los autores porque las historias están llenas de referencias cruzadas (incluso a obras anteriores de Nieves Delgado), cosa que enriquece la experiencia lectora, pero va en detrimento de que las historias  se disfruten leídas como obras individuales. 

Algunos detalles negativos son que he detectado una cierta reiteración en tres o cuatro relatos seguidos sobre los maltratos infringidos a los humanos por parte de los Ingenios, así como algunos errores de maquetación y de revisión, al menos en la edición digital. Como he comentado con anterioridad creo que ha habido un trabajo importante de coordinación, por eso me ha extrañado mucho detectar algunos errores en la cronología de una de las historias. No cuadra la fecha en la que está ubicado el relato con lo que se explica en él. 

El final es abrupto y deja muchas cosas en el aire, pero es comprensible e inherente a este tipo de proyectos tan abiertos. La experiencia lectora es satisfactoria, pero me he quedado con ganas de saber más de los habitantes de Cielo y como consiguen sobrevivir o qué ha pasado con los ciudadanos de La Reserva y, como no, del sabio perro Wyser y los habitantes del Monasterio de la Sal. Espero descubrirlo en próximas historias ubicadas en este interesante universo. Cuentan con un lector interesado.

Barcelona 2059 - Diversos autors

A vegades trobo llibres que sembla que estiguin escrits pensant expressament en els meus gustos literaris. El projecte col.lectiu Barcelona 2059 - Ciutat de Posthumans conté moltes de les coses que m'agraden en un llibre de ciència-ficció: especulació social sobre un futur relativament proper, modificacions corporals basades en la tecnologia, entorns virtuals immersius... i tot amb un format de narrativa breu estil fix-up, amb diversos relats que comparteixen escenari i protagonistes. Quan es va publicar m'hi vaig abraonar amb unes expectatives altíssimes, que afortunadament ha complert.

Un dels encerts del projecte és l'univers que comparteixen les diferents històries: la ciutat de Barcelona després d'unes dècades que es preveuen dures degut a conflictes socials, econòmics i climàtics. Com a contrapartida a una ciutat que bruteja i perd encant, davant la seva costa hi ha  el paradís somiat: Neo Icària. Una ciutat nova, neta, ordenada i posthumana on els seus habitants viuen sense dificultats, a canvi d'acceptar unes normes que els obliguen a participar en la investigació científica acceptant modificacions corporals i vivint sota un estricte registre de les accions personals. Si el que ofereixen és suficient en contrapartida al que demanen és un dels dilemes que dóna més joc en els relats.

Les diferents històries estan molt ben integrades. L'eix comú fa que funcionin molt bé com a conjunt i s'enriqueixin les unes a les altres. Crec que pocs relats tindrien vida fora d'aquest llibre sense patir modificacions importants, cosa que en el fons és bona pel projecte. També tinc la sensació que hi ha hagut molta feina de coordinació, que els escriptors i escriptores no han anat a la seva. Es nota molt en el fet que no he trobat reiteració en els plantejaments dels relats, ni en les tecnologies utilitzades, encara que comparteixin escenari, personatges i algunes trames. 

Cada relat té un to i una personalitat diferent: uns estan més basats en el diàleg i són més directes, altres més reflexius i algun inclús filosòfic. Alguns són evocatius i plens d'enyorança, altres d'esperança i altres de resignació i pessimisme. Fins i tot algun m'atreviria a definir-lo de romàntic. M'ha agradat que en tots predomini un to seriós. No n'hi ha cap d'humorístic, cosa que crec que hagués fet trontollar una mica els plantejaments del conjunt. 

No vull entrar a destacar cap relat en concret, tots m'han agradat i crec que cap desentona dins el conjunt. És molt estrany que em passi això, i torna a ser un altre gran mèrit del projecte i de la tasca de coordinació. Conec força l'obra de Carme Torras, Roser Cabré-Verdiell (encara que no sigui molt extensa) i de Salvador Macip, i que escriguin relats interessants no és cap sorpresa. He llegit menys a Ricard Ruiz Garzón, Jordi Nopca i Susanna Vallejo i m'han agradat més en aquesta antologia que en les altres (poques) obres que els havia llegit. Han estat un descobriment agradable Ivan Ledesma, Bel Olid i la menys veterana, Laura Tomás Mora, que no desentona gens dins el conjunt.

He gaudit molt, tant en la part especulativa com en la literària. Us recomano que us endinseu en les històries d'aquesta Barcelona del futur: dels habitants de Neo Icària, d'aquells que hi volen entrar, però no poden, dels que no hi voldrien entrar de cap manera, i també dels que en volen fugir. Al final serà decisió vostra si hi entreu o no, si la pèrdua de llibertats i de decisió compensa tot el que la tecnologia us pot oferir.  Reconec que jo encara tinc alguns dubtes... el que  no em genera dubtes és recomanar-vos aquest llibre. Un altre gran encert (i en van...) de la gent de Mai Més. En sentirem a parlar segur en els Ictineus de l'any vinent.

Junil a les Terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís

No sé si a vosaltres us passa, però hi ha alguns autors i autores amb els que hi tinc una connexió especial i, llegeixi el que llegeixi, novel·la o narrativa breu, sigui el gènere que sigui, gaudeixo amb el que escriuen. Joan-Lluís LLuís n'és un. M'agraden molt les històries que explica i com les explica.

Tot i això he estat dubtant de si fer una entrada o no de la seva darrera novel·la Junil a les terres dels bàrbars, publicada per Club Editor. M'ha passat el mateix que al company Daniel Genís d'El Biblionauta. No sé si considerar ben bé aquesta novel·la dins del gènere al qual està dedicat el blog. En altres de les seves obres, com Jo soc aquell que va matar Franco o Les cròniques del déu coix, no en vaig tenir cap dubte. És cert que hi trobarem alguns aspectes que són imaginaris dins d'una ambientació històrica (quin fart de buscar coses inexistents a google...), però són anecdòtics i crec que no són prou importants en el conjunt de la trama per classificar-la com una novel·la de gènere. Però el llibre m'ha agradat molt i em ve molt de gust parlar-vos-en, encara que marxi una mica de l'estil de llibres que acostumo a comentar aquí. 

La novel·la està situada en l'època de l'imperi romà, en els anys en què August és emperador. La història comença en una zona propera de la frontera nord de l'imperi, en la ciutat de Nyala. La nostra protagonista, Junil, té un pare amb pocs escrúpols que la maltracta i la menysprea. Després d'anys de patir, fuig de la ciutat en direcció nord, cap a les terres dels bàrbars, acompanyada d'alguns esclaus de la ciutat que volen deixar de ser-ho. El seu objectiu és la terra dels alans, una cultura en la qual no es permet l'esclavitud, però abans hauran de fer molts quilòmetres i endinsar-se en terreny desconegut.

És una novel·la d'aventures, de viatges que marquen la vida dels protagonistes a còpia de compartir penúries i patiments, de moments que permeten descobrir els altres, però també a un mateix. Destaco que, tot i que és crua a vegades, en el fons té un caire optimista i de cops innocent, ja que els protagonistes ho passen malament, però ho podrien haver passat molt pitjor donades les circumstàncies. Joan-Lluís Lluís ha estat generós amb ells. Vaig escoltar-li dir en una entrevista que se'ls ha arribat a estimar molt, i en aquest aspecte, es nota.

Un altre tema cabdal de la novel·la és l'amor per la literatura i la narració d'històries que es percep durant la lectura. M'atreviria a dir que és un tema recurrent en les novel·les d'aquest escriptor. Es pot detectar en molts moments: quan explica el funcionament de les llibreries o biblioteques de la ciutat, amb les ganes d'aprendre a llegir, escriure o traduir dels personatges, amb l'amor reverencial per alguns autors, especialment Ovidi, o amb el respecte per les persones que expliquen històries de forma oral i la voluntat de passar-les a forma escrita perquè no es perdin. 

Tot i que he gaudit molt de la lectura tinc algun però amb el final. No perquè no s'adigui amb el que ha anat passant al llarg de la novel·la, tot i que hi ha algunes sorpreses, sinó perquè l'he trobat massa abrupte. M'hauria agradat més un colofó d'un parell més de capítols per acabar d'acomiadar-me dels entranyables companys de pelegrinatge després de tantes pàgines; no ho he pogut fer com volia. 

En fi, que no puc fer més que recomanar-vos que vosaltres comenceu com més aviat millor aquest viatge amb la Junil i la seva tropa, estic segur que el gaudireu.

The year's best African speculative fiction (2021) - Varios autores

Cada vez hay más autores y autoras de origen africano cosechando éxitos en  el mercado de la ciencia ficción y la fantasía. Sirvan como ejemplo N.K. Jemisin, Tade Thompson, Nnedi Okorafor o  Namwalli Serpell, ganadora del Arthur C. Clarke de este año. Cuando se me presentó la oportunidad de leer The year's best African speculative fiction (2021), la puse en lo alto de la pila. Estoy en esos momentos de mi trabajo en que tengo poco tiempo para leer, y los relatos son ideales en esta situación. Además, llevo un tiempo que me apetece descubrir nuevas voces en la literatura, y esperaba que podría encontrar un amor a primera vista como me pasó con algunos autores asiáticos en su momento.

La antología está formada por 29 relatos, por tanto conoceremos a muchísimas autoras (sobre todo) y autores, aunque hay varios que presentan más de una historia. Como todas las colecciones de este estilo tiene historias geniales, otras correctas y otras que no me han gustado o me han dejado frío. Que las primeras o las segundas sean las más abundantes es lo que provoca que una colección como esta sea un buen libro o un libro excelente. Lástima que en este caso no sean muy numerosas. 

El principal problema para mi gusto radica en la longitud de los relatos. La mayoría son muy cortos, entre diez y doce páginas, y es difícil presentar historias interesantes en tan poco espacio. No permite lucir el esfuerzo de ambientación y de creación de personajes y provoca que en varios relatos la trama termine de forma muy abrupta y poco satisfactoria. 

Hay mucha variedad en las temáticas. Encontraremos distopías climáticas,  cuentos de terror, historias de robots, mitología, nuevas tecnologías llevadas al extremo... aunque lo que más abunda y que provoca una cierta reiteración es la fantasía oscura con toques de terror relacionados con los niños. Muchos están ambientados en África y algunos consiguen transportar al lector a los paisajes y culturas de este continente. Otros, en cambio, podrían localizarse perfectamente en cualquier país occidental. Otro aspecto que  tienen muchos en común es que reflejan y denuncian la discriminación de las mujeres y el papel secundario que ejercen en algunas sociedades africanas y en sus relaciones de pareja.

Voy a destacar algunas de las historias, cada una de un estilo diferente. La estructura de Things boys do, de Pemi Aguda me ha sorprendido gratamente y me ha puesto los pelos de punta tanto la resolución del relato como el hecho que un padre pueda plantearse que no le gusta su hijo recién nacido. Un relato de terror psicológico muy interesante.

Scar Tissue de Tobias S. Buckell narra la  historia de la relación entre un robot y su amo/cuidador, de una forma tierna y emocionante que me ha recordado por momentos a planteamientos de Ted Chiang y a las emociones que despiertan las historias de robots de Mike Resnick.

Tlotlo Tsamaase ha conseguido hacerme enfadar por ver como la protagonista de The ToughtBox se rinde a las peticiones abusivas de su pareja, hasta llegar al punto de dejar que controle y registre sus pensamientos. Tiene un giro interesantísimo, y estoy seguro de que con más páginas la historia hubiese lucido mucho más.

Para terminar, me ha gustado mucho  como presenta la relación entre las protagonistas y el tono poético que consigue dar Inegbenoise O.Osagie a su relato sobre espíritus del viento Breath of the Sahara. 

En definitiva, una antología interesante que permite descubrir nuevas plumas, pero en la que los relatos no acaban de lucir, aunque algunos tienen planteamientos y estilos muy interesantes, debido a su corta longitud. Seguiré en mi cruzada de leer autores nuevos de orígenes diferentes y ya tengo preparado en el lector The best of World SF, editado por Lavie Tidhar, un escritor que normalmente no me defrauda. Ya os contaré.

A Psalm for the Wild-Built - Becky Chambers

Becky Chambers es conocida por su saga de space opera hopepunk The Wayfarers, formada por cuatro novelas, de momento, de las cuales solo he leído la primera. La filosofía de fondo me gustó y la novela es entretenida, pero no me atrajo lo suficiente para continuar con las demás. En cambio sí que me interesó la temática de su novela corta  To be taught if fortunate, que devoré en una sentada y me gustó muchísimo. Por eso, cuando supe que había publicado otra novela corta en un universo totalmente diferente y en la que aparecen robots, A Psalm for the Wild-Built, decidí echarle un vistazo.

La historia está situada en la luna Panga, que orbita un gigante gaseoso, el planeta Motan. Un día determinado los robots que sustentaban la sociedad tecnológica e industrializada que habitaba el satélite toman consciencia, se despiertan, y deciden abandonar sus puestos de trabajo. Por consenso, la superficie del satélite se divide en dos partes, una para que vivan  los humanos, y la otra en la que la naturaleza crece a su ritmo, en la que los robots se internan, para no volver a ser vistos en varios siglos. Los humanos cambian de paradigma social, creando comunidades sostenibles más pequeñas, dejando de lado los combustibles fósiles y utilizando energías alternativas, de forma que en todo el satélite solo hay una ciudad digna de ese nombre.

El protagonista de la historia es Dex, miembro de una orden monástica que viaja en su vagón tirado a pedales por los diferentes pueblos del satélite, escuchando los problemas de la gente y ofreciendo su ayuda, mientras les prepara infusiones personalizadas de plantas medicinales. Cuando debido a una crisis personal decide viajar a la zona salvaje del planeta, se encuentra con un robot que está de camino hacia la zona ocupada por los humanos y que tiene como misión descubrir como le va a la humanidad después de la marcha de los robots. Se establece entre ellos una relación bastante peculiar.

No esperéis grandes dosis de acción ni una trama complicada; la historia se centra en los diálogos entre los dos protagonistas, sus diferentes visiones del mundo, de la vida y de la muerte,  y como se descubren el uno al otro. Me ha gustado muchísimo, aunque creo que no es una novela para todas las ocasiones, ya que el ritmo es lento y tiene que apetecerte una historia de este estilo. Seguramente la longitud breve de la novela también ha ayudado. Os la recomiendo sin dudas, pero con esta advertencia.

A nivel de anécdota: Dex es un personaje no binario. En inglés se utilizan los pronombres they/them/their cuando está hablando de una sola persona no binaria. La primera vez que lo leí en una novela y no lo sabía no entendí nada; ahora que lo sé no me ha sorprendido, al menos en los momentos en que Dex está solo, pero en los momentos que están los dos personajes, reconozco que me ha resultado un poco confuso. Todavía me cuesta leer el lenguaje inclusivo, sea en el idioma que sea.

Me quedo con la intriga de cómo un satélite como Panga está habitado por fauna y flora de la Tierra, sin presencia de vida autóctona. Espero que esta parte de la historia de este universo se explique en novelas posteriores. Me gusta mucho como Chambers introduce aspectos biológicos en sus historias y tengo mucha curiosidad por ver como lo justifica. 

A Prayer for the Crown-Shy, la segunda parte de la historia de estos personajes se publicará el año que viene. La esperaré con muchas ganas, pero con toda la tranquilidad del mundo, tomando un té pensando en mis cosas, como Dex me aconsejaría.