La nit de l'esvàstica - Katharine Burdekin

Un dels subgèneres de la narrativa fantàstica que és més conegut i acceptat per lectors generalistes és la distopia. No en va, obres clàssiques com 1984, Un món feliç o Farenheit 451 apareixen en  llistes de l'estil "Els 100 llibres que has de llegir (o dir que has llegit)". Fins i tot, gràcies també a les seves versions audiovisuals,  molts lectors coneixen productes més moderns com El conte de la Serventa, La paràbola del sembrador (sobretot la segona novel.la), V de Vendetta o algunes històries de Stephen King com La larga marcha o El fugitivo. Cal destacar que hi va haver una època fa uns anys en què gran part de la literatura juvenil estava basada en aquest estil d'històries i va ser una porta d'entrada al gènere per molts lectors joves. Penso en Los juegos del hambre, la saga de Divergente, El corredor del laberinto o Amanecer Rojo. 

És un gènere que acostuma a agradar-me, tot i que tinc una espineta clavada amb Nosaltres, del rus Ievgeni Zamiatin, escrita en 1920 i que es considera que ha estat seminal per la resta de novel·les que he comentat anteriorment, com aquestes ho han estat d'obres més modernes. He provat de llegir-la en dues traduccions diferents en castellà, però no l'he acabat mai. Em queda pendent la traducció al català que va publicar Males Herbes fa uns anys.

El llibre que comento avui, La nit de l'esvàstica, de Katharine Budekin, també és una distopia. El que m'ha deixat molt sorprès és que és una novel·la escrita en 1937, abans que es publiquessin moltes de les novel·les que he comentat al principi de l'entrada. I no n'havia sentit a parlar mai. Com és possible? Per què una obra tan visionària, dolorosament predictiva i plena de reflexions tan interessants ha passat tan desapercebuda? Està traduïda a molts idiomes, és cert, encara que entre ells no està el castellà, i amb això està gairebé tot dit. Si la busqueu en les llistes de distopies que cal llegir (en les que hi apareixen molts llibres que no són distopies), és molt difícil que la trobeu. Crec que el problema rau, per una part, en què és una història molt crítica amb cert tipus de masculinitat, i això no va agradar en el seu moment (ni agradarà ara). A més, va ser escrita per una dona. De fet, si busqueu per goodreads trobareu que moltes de les versions de la novel·la estan publicades amb el pseudònim masculí de Murray Constantine.

La història està situada en el futur, uns 700 anys després que l'alemanya nazi guanyi la Segona Guerra Mundial. Els vencedors han instaurat un règim teocràtic en el qual Hitler és considerat un Déu nascut del cap del seu pare (no fos cas que toqués alguna part femenina) amb la imatge d'un colós fort, ros i amb el cabell llarg, les esglésies tenen forma d'esvàstica i Goering i Goebbels són profetes. Uns anys després de la mort de Hitler els seus hereus van reescriure la història, destruint tot el coneixement de la humanitat i condemnant a la població a viure en una estructura gairebé feudal, amb molt poca tecnologia, dirigida pels Cavallers Teutònics. S'ha dut a terme un procés de "reducció de les dones", transformant-les en persones de segona fila, segregades, sense cap mena de dret o ambició, i  amb l'única funció de servir com a mares de les futures generacions. L'Alfred, un treballador anglès,  viatja de pelegrinatge a Alemanya per visitar els llocs sagrats del nazisme i es retroba amb el seu amic Hermann, un alemany fort i cepat, amb poques llums. El cavaller Von Hess, que gestiona les terres on treballa el Hermann, coneixerà en Alfred i li acabarà confiant una història que farà trontollar totes les seves creences.

La història està explicada a partir de les converses entre els protagonistes, amb les seves revelacions i les seves reflexions. En el fons en la novel·la passen poques coses, però és igual, ja que el que és més interessant és la construcció de l'escenari i la història que ens ha fet arribar fins aquest moment. És una història molt moderna tenint en compte l'any que va ser escrita. M'ha sorprès molt la crítica a la masculinitat violenta de caràcter feixista, a les religions, a com s'explica i es modifica la història... així com  l'obertura de ment respecte a certs temes com ara l'homosexualitat. És una llàstima que aquest escenari tan interessant no vagi acompanyat d'una història que el complementi. No m'ha acabat de convèncer el final de la trama, ni el que passa als seus protagonistes. Tot i això, la novel·la té molt interès i us la recomano sense cap mena de dubte.

He llegit algun comentari dient que aquesta novel·la es pot considerar com una ucronia. No hi acabo d'estar d'acord. Quan Burdekin va escriure aquesta història Hitler encara no havia envaït Polònia, per tant, dir que hi ha una guerra que guanya el nazisme no és una situació alternativa a la història existent, punt clau en qualsevol ucronia,  sinó una especulació que, per sort, no es va complir. Vull destacar també el pròleg de Daphe Patai per una versió publicada el 1985 amb informació molt interessant i que, encertadament, els editors de la versió en català han utilitzat d'epíleg, ja que dona massa informació.

En definitiva, una història sorprenent, amb algunes idees revolucionàries pel moment en el qual va ser escrita i que, lamentablement, ha passat molt desapercebuda pels lectors no especialistes. Espero que amb la publicació d'aquesta novel·la per Duna Llibres es pugui rectificar aquesta injustícia.

Trenza del Mar Esmeralda - Brandon Sanderson

Hoy voy a iniciar el comentario de Mar de Trenza Esmeralda, de Brandon Sanderson, recomendando una banda sonora para leer esta entrada, como acostumbraba a hacer Elías Combarro en su añorado blog Sense of Wonder.

Trenza del Mar Esmeralda es la primera de las 4 novelas que el autor escribió en secreto durante la pandemia y que cuando las anunció en las redes batió récords de recaudación en Kickstarter para poder emprender el proyecto de publicarlas. Es increíble la capacidad de escritura y de convocatoria que tiene este hombre. 

Es una novela del Cosmere, el universo de fantasía compartido por la mayoría de historias de este autor, pero con un tono bastante diferente y original. La historia se sitúa en un nuevo planeta, Lumar, con un nuevo sistema de magia (y van...) basado en unas esporas que, con un mínimo contacto con el agua, germinan. En el planeta hay diferentes mares, cada uno formado por un tipo diferente de espora con su color característico. Los habitantes viven en islas que sobresalen de estos extraños océanos, que pueden ser navegados por barcos especiales, eso sí, cruzando los dedos para que no llueva. Los efectos de la germinación de los diferentes tipos de esporas que existen y como controlarlos es uno de los aspectos que más juego da en la trama.

El narrador de la historia es nada menos que Hoid, uno de los personajes recurrentes de este universo, aunque en estos momentos está en una de sus horas más bajas. La trama narra el viaje de Trenza, una joven panadera de una de las islas del Mar Esmeralda, enamorada de Charlie, el hijo del duque de la isla. Cansado de la forma de ser de su hijo y de la relación que tiene con Trenza, el duque se lo lleva de viaje por otros reinos para conocer herederas con las que poder casarlo. En uno de los viajes Charlie desaparece y es dado por muerto, pero Trenza se embarcará de polizón en un barco para ir en su búsqueda.

El tono de muchas de las historias del Cosmere es oscuro, violento y épico. Esta novela es una sencilla y entrañable historia de aventuras y de evolución de los personajes, que evoca a La princesa prometida, pero con los roles cambiados. Es cierto que Sanderson utiliza a menudo el humor, pero nunca con tanto protagonismo (y acierto: la novela es muy divertida) como en este libro. Algunos capítulos y personajes los calificaría directamente de Pratcherianos. 

He leído algunos comentarios que hacen referencia a que es un buen punto de entrada al Cosmere. Yo discrepo. Creo que un lector no iniciado se encontrará con un estilo que nada tiene que ver con la mayoría de las otras historias ubicadas en este ambicioso y colosal universo. Es refrescante y da un punto de vista original, pero creo que en el fondo será poco significativo de la tónica general.

Encontraréis en castellano Trenza del mar esmeralda  con la traducción de Manu Viciano en una espectacular edición de NOVA en la que cabe destacar el cuidado de los detalles y las  ilustraciones de Howard Lyon.

Recomendaciones para Sant Jordi 2023 - Recomanacions per Sant Jordi 2023

Me apetece este año hacer una lista de recomendaciones algo atípica y muy personal, con pocas novedades y con algunos libros, principalmente de narrativa breve, que me han gustado mucho en el último par de años y que me quedo con la sensación que han pasado  desapercibidos para los lectores habituales de género. Es por eso que intentaré no repetir libros que podréis encontrar en listas realizadas por otros compañeros (como la de El Biblionauta o la de El Periòdico), y evitaré también los libros que han sido premiados o están nominados para los premios Ictineus en las recomendaciones en catalán (aunque algunos me han gustado muchísimo). Lástima que no puedo hacerlo con los Ignotus de este año, ya que todavía no se han publicado los finalistas. A ver si mis gustos coinciden con los de los votantes.

Mi primera recomendación es La Vieja Sangre, de Alfredo Álamo, publicado por Orcinny. Es una colección de relatos estilo fix-up con un trasfondo de fantasía urbana bastante oscura, ambientados en el barrio valenciano de El Cabanyal.

Neverwhere a la valenciana, con personajes carismáticos y un concepto de magia y ritos  muy original y que me dejó con ganas de continuar visitando este escenario. Para abrir boca, podéis escuchar uno de los relatos en el pódcast Noviembre Nocturno.

Sigo con la editorial Orcinny y con los libros de relatos estilo fix-up. Carlton Mellick III consigue hacer lucir toda su inventiva y creatividad en las historias que forman parte de Bicho Hambriento. Las historias se basan en dos premisas principales. La primera es que el uso de la magia es altamente adictivo, y la segunda es que el uso de los hechizos provoca mutaciones en el cuerpo de los magos, hasta tal punto, que desaparecen de nuestro plano y acaban residiendo todos en una ciudad llamada El culo del infierno. Historias sorprendentes y crudas, aunque con mucho sentido del humor. 

Mil desiertos es una antología de relatos de temática muy variada, escritos por Cristina Jurado y publicados por Ediciones Eolas. Encontraremos varios de los temas que apasionan a la autora y que caracterizan su obra: el feminismo, la ecología, las relaciones familiares, la identidad... narradas con su estilo característico, con finales un poco abruptos y un toque pesimista. La autora muestra que se desenvuelve muy bien en varios géneros, especialmente la ciencia ficción y el terror, aunque explora hibridaciones muy interesantes.

Damos paso a las novelas con Tierra Profana, de Lavie Tidhar, uno de los autores que más me interesa en los últimos tiempos, publicada por Duermevela. Es una historia muy particular y sorprendente que empieza siendo una ucronía, una de las especialidades del autor, en la que el pueblo judío se establece en una región entre Kenia y Uganda a principios del siglo XX, creando un estado llamado Palestina. Después la historia evoluciona hacia otros derroteros que prefiero no comentar,  con una  historia de detectives de fondo y mucha crítica hacia las políticas del estado de Israel.

Termino mis recomendaciones en castellano con Aves Extintas, de Simon Jiménez, publicada por Minotauro. Tenía ganas de leer voces  nuevas y en esta ambiciosa novela de ciencia ficción he encontrado una mezcla muy interesante de tonos. Por un lado, un eco optimista típico del hope-punk característico de algunas obras modernas; por otro, un escenario ambicioso con muchos mundos diferentes con culturas, creencias y estrategias económicas diversas, más típicas de la ciencia ficción clásica. Una historia sorprendente.

Començo les recomanacions en català amb La mesura de l'home, d'Héctor Rivadeneyra Moll, publicada per Males Herbes. Tot i que podria triar altres llibres d'aquesta editorial, aquest coincideix molt amb els meus gustos i crec que no ha arribat prou al públic. El llibre està format per cinc relats que comparteixen el mateix escenari, un futur en el qual la terra gairebé és inhabitable, però molts dels planetes i satèl.lits del sistema solar estan colonitzats (recorda molt a John Varley). Les històries que presenta són molt originals i divertides, i aconsegueix tractar sobre els grans temes de la ciència-ficció en molt poc espai. Espero llegir més relats en aquest univers.

De l'editorial Mai Més també podria recomanar gran part del seu catàleg, però em va encantar el projecte plural de Barcelona 2059 i crec que no va tenir el reconeixement que mereixia. Diversos autors i autores de gènere en català van escriure un relat situat en la mateixa ambientació, una Barcelona decadent del futur en la qual hi ha una illa-ciutat, Neo Icària, un espai net, ordenat i posthumà en la qual els habitants viuen sense problemes. Això sí, han d'estar disposats a participar com a col.laboradors en l'experimentació científica i han d'estar controlats durant tot el temps. Una antologia diversa, amb moltes veus i estils diferents, però molt interessant.

Acabo amb una excepció als llibres anteriors, ja que fa molt poc temps que s'ha publicat Vapor Negre, Barcelona Steampunk 1911, un projecte de Crims.cat que crec que és hereu de l'anterior que he comentat i amb el que comparteix diversos autors i autores. En aquest cas el fil conductor parteix de la novel.la La febre del vapor, de Jordi Font-Agustí, una ucronia en la qual es descobreix a Montserrat una aigua hipercalòrica que quan es converteix en vapor permet generar molta més energia que l'aigua normal. Això converteix Catalunya en una potència econòmica i industrial. En aquesta antologia els autors s'han coordinat per utilitzar la mateixa ambientació, fil històric i personatges per tractar sobre el principal eix d'aquesta col.lecció, els crims. M'agrada l'aposta pels híbrids de gènere que fa aquesta editorial.

5 podcast de ficción - Volumen 3

Hoy os presento una nueva edición de recomendaciones de los podcast de ficción que más he disfrutado en las últimas semanas. En este ocasión todos provienen del otro lado del Atlántico, donde parece que, de momento, este formato tiene más éxito y tradición que en nuestras latitudes. Me ha sorprendido la diversidad de temáticas, la calidad de la mayoría de las interpretaciones y la profundidad y originalidad de las tramas. Todos tienen en común que solo tienen una temporada y que terminan de una forma abrupta y con cliffhangers sorprendentes, aunque de forma satisfactoria, prometiendo nuevas temporadas que, de momento,  no están publicadas. Es por eso que intentaré comentarlos revelando lo mínimo posible de las tramas para despertar vuestro interés sin desvelar los giros que estoy seguro que os sorprenderán.

Empezamos por Corderos, una historia creada y situada en Chile por Catalina Calcagni. La trama está ubicada alrededor de un colegio alemán de élite en el que desaparece una joven alumna. Una detective llegada de la capital investigará el caso interactuando con alumnos, profesores y familias y descubrirá que en este exclusivo colegio nada es lo que parece y que es difícil luchar contra ciertas tradiciones. 

Misterio, ritos ancestrales, sectas, secretos históricos ocultos y adolescentes inquietos e irresponsables pueblan esta historia intrigante y sorprendente. A destacar la estética de las carátulas de cada episodio. Lo encontraréis en Ivoox y en Spotify.

Los creadores de E-status son los mexicanos Micki Irisarri y Sergio Guardado. La trama se inicia cuando un joven hacker que ha causado grandes problemas y al que la policía lleva persiguiendo durante mucho tiempo es arrestado con una facilidad sospechosa y pide hablar con una inspectora en concreto antes de ser llevado delante del juez. La historia está narrada a través del diálogo entre los dos protagonistas, aunque con diversos flashbacks que muestran sus historias personales. Da más de lo que parece que va a ofrecer en un principio: reivindicación social y generacional, conspiraciones y giros de guion sorprendentes. Exclusivo de Spotify.

La trama de La cabina, escrita por Juan Santapau, gira en torno una nueva y extraña tecnología que permite hablar con las personas fallecidas, siempre y cuando el interlocutor tenga un fuerte vínculo con ellas. Es una tecnología que todavía  está en pruebas y que no es de dominio público, aunque hay muchas personas dispuestas a probar. Veremos diferentes versiones de contactos entre allegados y fallecidos, por lo que la historia es diversa y sorprendente, aunque las explicaciones de como consiguen contactar y de donde/como/cuando están las personas que han muerto son muy difusas. Lástima que algún actor sobreactúa y que los efectos sonoros se comen parte de los diálogos, porque la historia es original y con muchas ideas interesantes. Exclusivo de Spotify.

Carlos Wasserman y Agustina San Martin son los autores de Número Oculto. La protagonista principal es una escritora de ciencia ficción que está a punto de firmar un contrato espectacular con una multinacional de la comunicación. Una serie de  llamadas de un número oculto que parece conocer su pasado, sus pensamientos y, lo que es más extraño, su futuro, son el desencadenante de una historia sobre viajes en el tiempo, paradojas y predestinación muy entretenida y con un ritmo vertiginoso. A destacar la originalidad en el planteamiento, cosa que ya comienza a ser difícil cuando hablamos de viajes en el tiempo. Exclusivo de Spotify.

Termino con el que me ha gustado más de los que comento en esta entrada. Sonia es la versión en castellano de una historia creada por Kevin Moffet y Matthew Derby y que responde al nombre del avatar de la asistente de inteligencia artificial al que recurren millones de personas en su cotidianidad. Este podcast ha sido traducido a diversos idiomas, y es curioso que el nombre sea diferente dependiendo del idioma en el cual se ha realizado la traducción: Sara, Sandra, Susi, Sofia... 

En realidad no es una IA la que responde a las cuestiones, sino que son personas que se especializan en un ámbito determinado y que trabajan todas en la misma instalación. La protagonista de la historia es una joven que inicia su andadura en la empresa y que, sin quererlo, conectará más de lo que es debido con uno de los interlocutores. Comienza como una historia más o menos costumbrista, muy entretenida y en la que he empatizado mucho con los protagonistas, pero lo que más me ha gustado es que la trama da un giro que me ha parecido espectacular. Exclusivo de Spotify.

Pregària per als tímids com els arbres - Becky Chambers

Avui comentaré Pregària per als tímids com els arbres, la segona novel·la de Mongi i Robot escrita per Becky Chambers després de Psalm per als construïts en terres salvatges, publicat en català per Mai Més amb traducció d' Anna Llisterri. Encara que sigui una segona part, no patiu pels espòilers, l'argument no és excessivament important en aquestes novel·les i literalment correspon al que s'explica a les sinopsis. Hi ha poques coses a revelar, en el fons.

La història està situada a la lluna Panga, que orbita un gegant gasós, el planeta Motan. Un dia determinat, els robots que sustentaven la societat tecnològica i industrialitzada que habitava el satèl·lit van prendre consciència, es van despertar i van decidir abandonar els seus llocs de treball. Per consens, la superfície del satèl·lit es va dividir en dues parts, una perquè visquin els humans, i l'altra en la qual la natura creix al seu ritme, i en la qual els robots s'internen, per no tornar a ser vistos en diversos segles. Els humans canvien de paradigma social, creen comunitats sostenibles més petites, deixant de banda els combustibles fòssils i utilitzant energies alternatives, de manera que a tot el satèl·lit només hi ha una ciutat digna d'aquest nom. El protagonista de la història és Dex, membre d'un ordre monàstic que viatja mitjançant un vagó tirat a pedals pels diferents pobles del satèl·lit, escoltant els problemes de la gent i oferint la seva ajuda, mentre els prepara infusions personalitzades de plantes medicinals. Quan a causa d'una crisi personal decideix viatjar a la zona salvatge del planeta, es troba amb un robot, Moixeró, que està de camí cap a la zona ocupada pels humans i que té com a missió descobrir com li va a la humanitat després de la marxa dels robots.

Aquesta segona novel·la tracta del lent viatge dels dos personatges fins a la ciutat més important de Panga mentre recorren diverses poblacions i coneixen gent. I aquest és el resum, no espereu gran cosa més. El que és rellevant és la relació que s'estableix entre els protagonistes, les seves converses i les seves reflexions mentre viatgen pel pacífic, encara que misteriós, món de Panga. A la primera novel·la hi havia espai per situar el lector en l'escenari, una mica de presentació i ambientació. En aquesta segona novel·la no. Tota la història gira al voltant del viatge de tornada cap a la metròpolis. La veritat és que em resulta sorprenent que, amb tan poc, hagi gaudit tant de la lectura. 

Li Dex és una persona no binària i quan està protagonitzant l'acció, l'autora, en anglès, fa servir els pronoms they/them. Em va costar molt acostumar-me a aquesta terminologia quan el vaig llegir en anglès. Ja em generava confusió quan el personatge estava sol en la primera novel·la, en aquesta segona que van tota l'estona en parella el primer que em passava pel cap és que eren els dos personatges els que feien l'acció. Això no m'ha passat en la traducció en català, ja que han optat per l'ús de li, elli i acabar els adjectius amb una i (Li Dex està cansadi, per exemple). Si no hi esteu acostumats, pot costar una mica al principi, però us encoratjo a provar-ho, la història realment val la pena i aquest no ha de ser un factor per no llegir-la.

La meva principal crítica és que en la primera novel·la em vaig quedar amb les ganes de saber què havia passat perquè Panga estigués terraformat i habitat per humans, i esperava alguna explicació d'aquests fets en aquesta segona novel·la. 

Hauré de continuar esperant, encara que em quedo amb la sensació que a l'autora no li interessa pas explicar aquesta part de la història, ni és necessària per al seu gaudi.

En fi, que Chambers em té totalment seduït en les distàncies curtes (em costa més a les novel·les llargues) i, sobretot, en aquest escenari. Reconec que en molts moments m'he emocionat, i això em passa amb pocs autors i autores, quan llegeixo. Espero que publiqui alguna novel·la curta més de títol recaragolat situada en aquest fantàstic univers. Compta amb un lector molt interessat.

La glàndula d'Ícar - Anna Starobínets

La Glàndula d'Ícar és el primer llibre que llegeixo d'Anna Starobínets, tot i que havia sentit a parlar molt bé de l'autora, i fins i tot tinc un llibre seu en digital en anglès. Fa uns anys va ser una escriptora de la qual se'n va parlar molt ja que l'editorial Nevsky va publicar tres llibres seus, entre ells el que comentarem avui. L'editorial Mai Més ha publicat fa poc el llibre en català, amb traducció de Miquel Cabal.  

La Glàndula d'Ícar és un recull de set relats de lectura independent i de temàtiques molt diferents, però que tenen en comú els processos de canvi que pateixen els seus protagonistes. Canvis desitjats, no desitjats,  espectaculars, altres més subtils, però tots rellevants en la seva vida. A causa d'això aquesta obra té un subtítol molt adient, el Llibre de les metamorfosis. També tenen en comú que l'autora recrea escenaris contemporanis, fàcilment reconeixibles, en els quals afegeix un toc de ciència- ficció estranya que dona un caràcter molt particular a la seva obra. M'ha agradat molt l'estil de Starobínets, les històries són impactants, crues i sense concessions al lector ni als protagonistes, d'aquelles que et deixen pensant-hi durant molt temps.

És habitual que en una col·lecció de relats el lector en trobi alguns amb els que connecti més. Tots m'han agradat força, el nivell mitjà és molt alt, i en tots m'agradaria conèixer molt més de l'escenari que presenten, ja que crec que se'n podria traure més suc. Comentaré els tres que he gaudit més. 

Per mi el millor és el relat que dona nom al llibre, La Glàndula d'Ícar. La premissa és que els homes tenim una glàndula que allibera certes substàncies que ens fan tenir el comportament típic d'un adolescent masculí: intrèpid, aventurer, amb ganes de provar coses... Si s'extirpa a temps aquesta glàndula els homes gaudeixen molt més de l'estabilitat i la rutina. Els protagonistes són una família en la qual ni el pare ni el fill han patit l'operació, però després d'una infidelitat del pare la mare comença a plantejar-se el tema. Segurament és el conte que he trobat més complet, ple de detalls i de fils a estirar per convertir-lo en una història més llarga.

He gaudit molt també d'El Paràsit, que planteja la possibilitat que els éssers humans tinguem el nostre procés de metamorfosi aturat a causa d'un paràsit, i que els nostres cossos adults realment siguin la nostra fase larvària. En un experiment científic s'aconsegueix desbloquejar el canvi, amb uns resultats sorprenents en l'àmbit social i espiritual.

Pastures delicioses tracta sobre el transhumanisme, però en una societat on no tothom es pot permetre descarregar la seva consciència en format digital, i molt menys obtenir un cos on poder descarregar-la. Hi ha més demanda que oferta, i quan passa això, les persones amb poder i diners sempre tenen avantatja. M'ha ficat de molt mala llet.

En definitiva, una col·lecció d'històries sorprenent, narrades amb un estil peculiar que m'ha agradat molt. Tot un descobriment i un altre encert de l'editorial. Diré el mateix que dic sempre, crec que és arriscat amb un volum de públic tan petit publicar històries ja publicades en castellà. Però veig que els de Mai Més, tossuts, van fent, i jo que me n'alegro. Continuarem molt pendents de les seves publicacions.

Altres opinions de la novel·la: Un blog de ciencia ficción en busca de nombre, La biblioteca del Kraken.

L'home dels ulls compostos - Wu Ming-Yi

Fer les sinopsis de les novel·les crec que ha de ser una de les tasques més difícils del món editorial. Em molesta molt quan expliquen massa aspectes de l'argument i encara més que facin spoilers. La de la novel·la que comentaré avui, L'home dels ulls compostos, de Wu Ming-yi, publicada per Chronos amb traducció de Mireia Vargas, és totalment el contrari; es queda curta. No ho faig mai, però avui la copiaré:

"L'Alice ha perdut el marit i el fill en un accident a la muntanya i ja no té esma per viure. L'Atrie s'ha de fer a la mar per complir amb el ritu dels segons fills de l'illa de Wayo-wayo. Ambdós semblen condemnats a morir, però una catàstrofe mediambiental a la costa de Taiwan provocarà que es coneguin. Aquesta trobada donarà un nou sentit a les seves vides."

És impossible que amb tan poques línies es pugui copsar la gran riquesa de trames secundàries i de detalls que té aquesta història, que crec que és el factor que ajuda més al seu gaudi.  Potser m'equivoco, però tinc la sensació que els seus editors tenien molt clar que el llibre tindria molt èxit pel boca-orella, i que només feia falta que algunes persones el llegissin perquè s'anessin estenent les recomanacions.

No vull entrar en massa detalls de l'argument, però sí que vull avisar als futurs lectors i lectores que el llibre presenta una barreja d'estils, veus i temàtiques força arriscada. D'una banda, és un clam naturalista i ecologista i critica com ens estem entossudint a fer malbé l'únic racó de l'univers on podem viure, de moment. D'altra banda, hi ha moltes parts que són històries costumistes i mostren la quotidianitat dels personatges, però m'han semblat molt interessants, potser per la llunyania i l'estranyesa d'alguns costums i formes de viure de Taiwan. I també és un llibre de gènere fantàstic, ja que la màgia, les llegendes i el poder dels rituals i de les tradicions té un pes molt important en la trama. 

Les tres parts en si ja tindrien interès per separat, el gran mèrit del llibre és com aconsegueix conjuntar-les en una història addictiva. Però és una addicció suau, sense presses. La història t'acarona quan la llegeixes, i hi vols tornar aviat quan la deixes, però no genera un neguit com pot passar en altres tipus de gèneres.

Hi ha alguns aspectes que m'han agradat molt, com ara el xoc cultural entre els protagonistes, que l'autor doni molta importància al nom dels éssers vius que esmenta (deformació professional, suposo), o que alguns personatges tinguin escenes narrades en primera i en tercera persona. També vull destacar que algunes imatges són colpidores i reconec que m'han tocat ben endins. I hi surt un gat! Això pels que convivim amb (o servim a) felins sempre és un punt extra.

A mesura que anava avançant en la lectura i que quedaven cada cop menys pàgines ja veia clar que la conclusió del llibre seria el que menys em convenceria, i així ha estat. No és decebedor, però sí massa brusc. Tot i això, és una de les històries que, coneixent alguns aspectes de la trama, estic convençut que gaudiré molt d'una segona lectura.

La novel·la ha estat traduïda a diversos idiomes, però encara no en castellà. Suposo que, veient les bones crítiques que està rebent, això canviarà aviat. Em sorprèn com ha passat per sota del radar de les grans editorials generalistes, on crec que podria encaixar perfectament i ser un èxit. La meva felicitació des d'aquí a la gent de Chronos. 

En definitiva, he descobert una gran història i un gran narrador. No puc fer més que recomanar-vos la seva lectura.

Altres opinions de la novel·la: El biblionauta.