A vegades trobo llibres que sembla que estiguin escrits pensant expressament en els meus gustos literaris. El projecte col.lectiu Barcelona 2059 - Ciutat de Posthumans conté moltes de les coses que m'agraden en un llibre de ciència-ficció: especulació social sobre un futur relativament proper, modificacions corporals basades en la tecnologia, entorns virtuals immersius... i tot amb un format de narrativa breu estil fix-up, amb diversos relats que comparteixen escenari i protagonistes. Quan es va publicar m'hi vaig abraonar amb unes expectatives altíssimes, que afortunadament ha complert.
Un dels encerts del projecte és l'univers que comparteixen les diferents històries: la ciutat de Barcelona després d'unes dècades que es preveuen dures degut a conflictes socials, econòmics i climàtics. Com a contrapartida a una ciutat que bruteja i perd encant, davant la seva costa hi ha el paradís somiat: Neo Icària. Una ciutat nova, neta, ordenada i posthumana on els seus habitants viuen sense dificultats, a canvi d'acceptar unes normes que els obliguen a participar en la investigació científica acceptant modificacions corporals i vivint sota un estricte registre de les accions personals. Si el que ofereixen és suficient en contrapartida al que demanen és un dels dilemes que dóna més joc en els relats.
Les diferents històries estan molt ben integrades. L'eix comú fa que funcionin molt bé com a conjunt i s'enriqueixin les unes a les altres. Crec que pocs relats tindrien vida fora d'aquest llibre sense patir modificacions importants, cosa que en el fons és bona pel projecte. També tinc la sensació que hi ha hagut molta feina de coordinació, que els escriptors i escriptores no han anat a la seva. Es nota molt en el fet que no he trobat reiteració en els plantejaments dels relats, ni en les tecnologies utilitzades, encara que comparteixin escenari, personatges i algunes trames.
Cada relat té un to i una personalitat diferent: uns estan més basats en el diàleg i són més directes, altres més reflexius i algun inclús filosòfic. Alguns són evocatius i plens d'enyorança, altres d'esperança i altres de resignació i pessimisme. Fins i tot algun m'atreviria a definir-lo de romàntic. M'ha agradat que en tots predomini un to seriós. No n'hi ha cap d'humorístic, cosa que crec que hagués fet trontollar una mica els plantejaments del conjunt.
No vull entrar a destacar cap relat en concret, tots m'han agradat i crec que cap desentona dins el conjunt. És molt estrany que em passi això, i torna a ser un altre gran mèrit del projecte i de la tasca de coordinació. Conec força l'obra de Carme Torras, Roser Cabré-Verdiell (encara que no sigui molt extensa) i de Salvador Macip, i que escriguin relats interessants no és cap sorpresa. He llegit menys a Ricard Ruiz Garzón, Jordi Nopca i Susanna Vallejo i m'han agradat més en aquesta antologia que en les altres (poques) obres que els havia llegit. Han estat un descobriment agradable Ivan Ledesma, Bel Olid i la menys veterana, Laura Tomás Mora, que no desentona gens dins el conjunt.
He gaudit molt, tant en la part especulativa com en la literària. Us recomano que us endinseu en les històries d'aquesta Barcelona del futur: dels habitants de Neo Icària, d'aquells que hi volen entrar, però no poden, dels que no hi voldrien entrar de cap manera, i també dels que en volen fugir. Al final serà decisió vostra si hi entreu o no, si la pèrdua de llibertats i de decisió compensa tot el que la tecnologia us pot oferir. Reconec que jo encara tinc alguns dubtes... el que no em genera dubtes és recomanar-vos aquest llibre. Un altre gran encert (i en van...) de la gent de Mai Més. En sentirem a parlar segur en els Ictineus de l'any vinent.
Està molt bé! Original, estem en plena catsyfi! Que continuï!
ResponElimina