Meldecaps - Adrian Tchaikovsky

Fa un parell de mesos vaig publicar una entrada sobre Gossos de guerra, una novel.la del prolífic Adrian Tchaikovsky que em va sorprendre molt gratament i que vaig descobrir en l'edició en català de Chronos amb traducció d'Octavi Gil, tot i que feia anys que tenia la versió en anglès en el meu llibre electrònic.

L'escenari que plantejava la novel.la, un futur amb animals modificats genèticament i tecnològicament per ser armes letals, en un principi, però que esdevenen altres coses en acabar la novel.la, em va semblar molt interessant. Em va agradar molt la varietat d'idees que presentava la història, així que, quan vaig saber que publicaven la segona part, Meldecaps, va pujar ràpidament posicions en la meva pila de lectures. El títol és una traducció / joc de paraules de l'anglès, Bear Head, del qual entens el sentit quan estàs llegint la novel.la, però que en el fons fa una mica de espòiler. 

L'acció principal de la trama està situada a Hell City, la primera ciutat de Mart, on bioformes i humans modificats per sobreviure a les dures condicions del planeta estan fent un treball de terraformació i preparació de la colònia per poder acollir en un futur a nous habitants provinents de la Terra. En Jimmy Marten és un d'aquests operaris, que resisteix l'aïllament i l'avorriment utilitzant drogues de disseny. 

Un cop arruïnat, la seva única opció per poder comprar estupefaents és vendre part de l'emmagatzematge del seu implant cerebral per guardar dades externes. Quan aquestes dades li arriben descobreix que no són el que esperava, que ja no està sol en el seu cap, i que alguna presència és capaç de controlar el seu cos. 

He trobat el llibre un pèl més gamberro que Gossos de guerra, una història més d'aventures, corredisses i situacions còmiques barrejades amb la part de la trama més seriosa que fa referència a la discriminació, la manipulació de masses, el control mental i el fet de decidir què és un ésser humà i què s'ha de fer amb aquells que no els hi considerem. Tot i que m'ha agradat la història i us recomano la seva lectura, he de reconèixer que no he trobat tot el que li demanava. En la part final del primer llibre em va encantar la varietat d'idees i possibilitats sobre el que podrien fer les bioformes, però no ho acaba d'explorar com em pensava que ho faria.

És cert, però, que sí que explora el que les modificacions poden fer en els éssers humans, i també m'ha semblat força enginyós, però mostra menys varietat d'idees que en el primer llibre. No obstant això, és una història molt entretinguda, variada i plena de detalls interessants, narrada amb el saber fer i la mestria d'aquest prolífic autor. Retrobarem a vells coneguts de la primera novel.la i coneixerem a nous personatges odiosos, com el polític Warner S. Thompson, que fa pudor de transsumpte de l'actual president dels Estats Units, i altres entranyables com el perdedor però murri Jimmy.

Continuo interessat en com evoluciona aquest escenari, ja que la història acaba de forma satisfactòria, però amb molts fils interessants per poder estirar. Fa poc he descobert que al juny es publicarà la tercera part, Bee speaker, on tindrà més protagonisme un dels personatges més ben trobats, l'Abelles. A veure quin joc de paraules fan els de Chronos amb la traducció. Estarem pendents. 

Altres opinions de la novel.la: El Kraken

Quan la Terra es pon - Jordi de Manuel

Quan la Terra es pon és la darrera novel.la de Jordi de Manuel ubicada en el cometavers, l'escenari on transcorren gran part de les seves obres de ciència-ficció.

La premissa d'aquest escenari tan interessant és l'arribada d'un cometa a la superfície terrestre que quan impacti provocarà l'extinció de la humanitat. Per intentar salvar part de la nostra espècie s'estudien diverses alternatives: colonitzar altres cossos del sistema solar, buscar un exoplaneta que sigui idoni per les nostres exigències biològiques, construir estacions orbitals i perforar el subsòl per establir nuclis poblacionals en enormes estructures subterrànies. Jordi de Manuel explora cada una d'aquestes possibilitats en les diferents novel·les i relats ubicats en aquest univers.

La protagonista de la novel.la és Lara Tur, una científica especialitzada en immunologia que serà una de les escollides per formar part d'una colònia a la Lluna, des d'on podran veure com el cometa impacta amb la Terra. Però la Lara arrossega amb ella un secret que la turmenta i que la conduirà a prendre decisions poc encertades.

Com acostuma a passar amb els llibres d'en Jordi, l'he devorat en pocs dies. Aquest escenari em té el cor robat, a més la novel.la té molt bon ritme i barreja de forma satisfactòria la intriga, la part científica i els sentiments dels protagonistes.

Tot i això, considero que Quan la Terra es pon és una mica diferent de la resta de les seves novel·les. En primer lloc, perquè la meitat de la novel.la tracta sobre l'època anterior a l'arribada del cometa, i la segona meitat sobre la vida a una colònia lunar. Segurament és la que dona més informació sobre l'escenari i és la que, de moment, recomanaria com a porta d'entrada a un lector interessat a conèixer-lo. També és la que la part científica, especialment la biològica, té més pes, una cosa que en anteriors ocasions li havia reclamat. Però el que crec que la fa més diferent és que és molt fosca i que destil.la molt mala llet. Tot i l'escenari devastador provocat per l'arribada d'un cometa, en les altres històries sempre es respirava un cert optimisme i esperança. En aquesta no. 

Crec que és la seva novel.la més Asimoviana; sempre tenen molta presència i importància en la trama els androides, però en aquesta, com a sorpresa, hi afegeix també la psicohistòria. 

En definitiva, una història de lectura àgil, addictiva i imprescindible per conèixer bé l'escenari del cometavers. Barreja molt bé aspectes científics, humans i tecnològics, però si espereu històries esperançadores, aquesta no és la vostra novel.la. Us la recomano sense cap mena de dubte.

Capipota - Enric Herce

Enric Herce és un escriptor poc conformista i amb ganes d'experimentar en les seves novel·les, tant pel que fa als gèneres que tracta com al format. Jo el vaig conèixer com a autor de ciència-ficció en les tres novel·les que va publicar amb Males Herbes, que es podrien considerar com un tríptic, tot i  que són de lectura independent. El considero un especialista en narrar histories futuristes d'estil cyber-punk, amb trames trepidants plenes d'acció i de noves tecnologies. 

En un canvi radical de registre, l'any passat va publicar amb Specula la novel.la epistolar Benvolgut Jaume, una història que barreja costumisme, novel.la històrica i viatges en el temps amb la que he de reconèixer que no vaig acabar de connectar.

Quan em pensava que ja no em podria sorprendre, ha publicat la seva nova novel.la, Capipota, també amb l'editorial Specula, en la qual encara dona un tomb més, ja que l'Enric experimenta amb el weird, el bizarro i la fantasia fosca en una història altament adictiva, una mica gamberra i molt divertida. 

Ens situem a la ciutat de Port Bigmouth, en la qual està actuant un assassí en sèrie batejat com a Capipota perquè té el mal costum de deixar com a present el cap, els braços i les cames de les seves víctimes. La Mauren Milk és una antiga estrella del pop ja en decadència que intueix quina pot ser la identitat de l'assassí en sèrie i contracta en Jack Kelly, un detectiu privat força particular, per a que confirmi les seves sospites. El que ells dos no saben és que acabaran formant part d'una trama ancestral d'odi, revenges i ànsies de poder que pot acabar decidint el futur del món físic i de l'espiritual.

La novel.la és molt entretinguda i de lectura àgil, basada en capítols molt breus (amb títol, cosa estranya en la seva obra anterior), amb moltes veus narratives i molts personatges diferents. 

Potser l'aspecte que m'ha agradat més és la capacitat d'inventiva que mostra l'autor en aquest aspecte, presentant personatges secundaris tan interessants que et quedes amb ganes que protagonitzin alguna altra història. Reconec que he quedat molt intrigat amb alguns punts importants de la trama, com ara l'autofàgia (potser l'element més bizarro i visceral de tota la novel.la), els artesans d'ànimes o els poders dels membres del Ghost Club. 

En alguns moments la lectura m'ha evocat a les sensacions que he tingut llegint obres de Mieville, de Gaiman i de Carlton Mellick Jr. És d'aquelles novel·les de les quals recordes molts detalls temps després d'haver-la llegit, perquè et deixen impactat. En fi, que no puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. És una història àgil, desengreixant, divertida i plena d'imaginació. Continuarem pendents del que publiqui l'Enric.

Altres opinions de la novel.la: Llibresipunt