Fins on ens elevem en la foscor - Sequoia Nagamatsu

ADVERTIMENT SANITARI: Producte no recomanat per a persones que estiguin en un moment baix d'ànim. Pot agreujar els símptomes. Usar amb moderació; pot generar addicció.

Fins on ens elevem en la foscor, de Sequoia Nagamatsu és un d'aquells llibres que al principi em va cridar l'atenció pel motiu més ximple del món: el nom de l' autor. I fixeu-vos si anava despistat que em pensava que ho havia escrit una dona. Imagineu-vos la meva cara en veure que l'autor era un senyor asiàtic amb barba i ulleres, cara rodona i front abundant. Tinc algunes fotos de jove en què ens assemblem força...

També esperava una novel·la i he trobat una col·lecció de relats estil fix-up, sort que és una de les estratègies narratives que més m'agrada.

En fi... que el fet que jo estigui dispers no ens faci perdre la perspectiva. És una obra fantàstica, totalment recomanable i en la qual he gaudit/patit de cadascun dels seus relats, molt variats tant en plantejament com en estructura. En català l'ha publicat Sembra llibres amb traducció d'Edgar Cotes i portada de Ricard Efa.

La premissa principal de la trama és que els membres d'una expedició científica que està estudiant el desglaç del permafrost descobreixen el cadàver d'una nena que va viure milers d'anys enrere. El patogen que va provocar la seva mort continua actiu i contagia els membres de l'expedició primer i, a la llarga, tot el planeta. A través de la visió dels protagonistes dels relats descobrirem els mecanismes que la societat ha d'adoptar per fer suport als supervivents davant la pèrdua de tants i tants éssers humans. El to general dels relats és de tristesa i desesperació. Amb molta varietat a les trames i als plantejaments, però gairebé totes són històries amargues, desoladores i alguna (una sobre un parc d'atraccions) m'ha deixat realment aixafat. És el gènere diametralment oposat a l'hopepunk, he d'esbrinar si té un nom.

Tot i que moltes de les històries podrien funcionar de forma independent, estan clarament relacionades i formen un conjunt. Algunes relacions són evidents, però d'altres són més subtils. És per això que, encara que tanta tristesa pot arribar a saturar i que podeu tenir la temptació d'espaiar la lectura, la meva recomanació és que llegiu els relats tots seguits, sense intercalar altres lectures i respectant l'ordre.

És una de les col·leccions de relats que més m'han sorprès en els darrers temps. M'ha agradat com gestiona l'efecte de la pandèmia sobre la tecnologia: passen diverses dècades entre els relats, però el dia a dia dels personatges tampoc no és tan diferent del nostre. M'ha desconcertat la poca informació que proporciona sobre l'acció del virus en l'ésser humà: unes vegades afecta uns òrgans, altres vegades uns altres, de forma lenta, de forma devastadora, afecta els nostres paràsits... com a biòleg m'ha deixat amb ganes de saber més d'aquest aspecte i descobrir a què és deguda tanta variabilitat.

Tot i això, si he de destacar algun aspecte, seria la varietat a les trames i en les situacions que presenten els relats: viatges espacials, modificacions genètiques, realitat virtual, alguns de to costumista... i sempre en un escenari marcat pels efectes devastadors del canvi climàtic .

No vull entrar en més detalls de les trames per no arruïnar la vostra experiència. Només puc dir que us recomano la lectura sense cap mena de dubte (sempre que no estigueu baixos d'ànim). És una experiència gratificant, una nova veu molt interessant a qui seguiré en la seva trajectòria. 

Al final de la oscuridad - Sequoia Nagamatsu

ADVERTENCIA SANITARIA: Producto no recomendado para personas que estén en un momento bajo de ánimo. Puede agravar los síntomas. Usar con moderación; puede generar adicción. 

Al final de la oscuridad, de Sequoia Nagamatsu es uno de esos libros que en un principio llamó mi atención por el motivo más tonto del mundo: el nombre de su autor. Y fijaos si iba despistado que me pensaba que lo había escrito una mujer. Imaginaos mi cara al ver que  el autor era un señor asiático con barba y gafas, cara redonda y frente abundante. Tengo algunas fotos de joven en las que nos parecemos bastante... 

También esperaba una novela y me he encontrado con una colección de relatos estilo fix-up, suerte que es una de las estrategias narrativas que más me gusta.

En fin... que mi despiste no nos haga perder la perspectiva. Es una obra fantástica, totalmente recomendable y en la que he gozado/sufrido de cada uno de sus relatos, muy variados tanto en planteamiento como en estructura. En castellano la ha publicado Nocturna Ediciones con traducción de Ainize Salaberri.

La premisa principal de la trama es que los miembros de una expedición científica que está estudiando el deshielo del permafrost descubren el cadáver de una niña de miles de años de edad. El patógeno que provocó su muerte sigue activo y contagia a los miembros de la expedición y, a la larga, a todo el planeta. A través de la visión de los protagonistas de los relatos descubriremos los mecanismos que la sociedad debe adoptar para hacer llevadera para los supervivientes la pérdida de tantos seres humanos. El tono general de los relatos es de tristeza y desesperación. Con mucha variedad en las tramas y los planteamientos, pero son historias tristes, desoladoras y alguna (una sobre un parque de atracciones) me ha dejado realmente chafado. Es el género diametralmente opuesto al hopepunk, tengo que averiguar si tiene un nombre. 

Aunque muchas de las historias podrían funcionar de forma independiente, están claramente relacionadas y forman un conjunto. Algunas relaciones son evidentes, pero otras son más sutiles. Es por eso que, aunque tanta tristeza puede llegar a saturar, mi recomendación es que leáis los relatos todos seguidos sin intercalar otras lecturas y respetando el orden.

Es una de las colecciones de relatos que más me han sorprendido en los últimos tiempos. Me ha gustado como gestiona el efecto de la pandemia sobre la tecnología: pasan varias décadas entre los relatos, pero el día a día de los personajes tampoco no es tan diferente al nuestro. Me ha desconcertado la poca información que proporciona sobre la acción del virus en el ser humano: unas veces afecta unos órganos,  otras veces a otros, de forma lenta, de forma devastadora, afecta a nuestros parásitos... como biólogo me ha dejado con ganas de saber más de este aspecto y descubrir a que es debida tanta variabilidad.

Aunque si debo destacar algún aspecto sería la variedad en las tramas y en las situaciones que presentan los relatos: viajes espaciales, modificaciones genéticas, realidad virtual, algunos de tono costumbrista... y siempre en un escenario marcado por los efectos devastadores del cambio climático.
No quiero entrar en detalles de las tramas para no arruinar vuestra experiencia. Solo puedo decir que os recomiendo la lectura sin ningún género de duda (siempre que no estéis bajos de ánimo). Es una experiencia gratificante, una nueva voz muy interesante a la que seguiré en su trayectoria. Los lectores en catalán podréis elegir en que idioma leer el libro, ya que en breve la editorial Sembra llibres la va a publicar en catalán.

Trilogía de la Fundació - Isaac Asimov

Em fa molta il·lusió que Isaac Asimov aparegui per primera vegada en el blog. He esperat que la trilogia de La Fundació estigués tota publicada en l'edició de  Duna Llibres, amb  traducció d'Octavi Gil i unes portades espectaculars de Guillem H. Pungiluppi, per llegir-les un altre cop en català, com la primera vegada que la vaig llegir fa molts anys en l'edició de Pleniluni que vaig trobar en la biblioteca  del poble. 

És la saga de ciència-ficció de la qual en tinc més versions en format físic. En un principi de forma involuntària, però després de manera conscient, he anat fent una col·lecció d'aquesta saga i les seves seqüeles i preqüeles en llibreries de vell i plataformes de llibres de segona mà. 

Ens situem en un futur llunyà on la humanitat ha conquerit la galàxia i està organitzada políticament en forma d' imperi, la capital del qual és el planeta Trantor. Tal com ha passat amb molts imperis de la nostra història, com més gran es fa i més lluny de la metròpoli visquin els seus habitants, més fàcil és que pugui caure. Un científic de Trantor, Hari Seldon, prediu gràcies a la ciència de la psicohistòria la caiguda de l'Imperi i la decadència de la civilització humana. Incapaç d'aturar la inèrcia de la davallada de la seva civilització, organitza un pla perquè la decadència de la humanitat duri el menys possible fins que torni a ressorgir una nova civilització que pugui governar de nou tota la galàxia. Per fer-ho crea La Fundació, una associació de científics que recopila tot el coneixement de la humanitat en una enciclopèdia galàctica, tot i que aquesta només és la part visible del projecte.

És una història escrita fa molts anys i la primera pregunta que pot venir al cap en productes d'aquest estil és: Ha envellit bé? En alguns moments de la trama sí, en altres, no tant. Tot i que a vegades té un cert to innocent, s'ha de reconèixer que  hi ha grans hits que altres autors han utilitzat en obres posteriors: el planeta capital cobert totalment d'estructures metàl·liques, el concepte de psicohistòria, el plantejament de la fundació com a eina per modificar la història, l'aparició d'un mutant (el mul, un personatge ben curiós...), o el plantejament de l'economia i la religió com a base per mantenir la dominació de les societats planetàries.

També té alguns punts que no m'han convençut, com ara algunes de les resolucions dels relats, o la ràpida caiguda cultural de molts dels planetes que va molt bé per donar ales  a la història, però és poc creïble en aquesta ambientació. Igualment trobo curiós que, tot i que la psicohistòria sigui una ciència que es basa en l'estudi del comportament de grans poblacions, siguin les accions individuals de molts dels protagonistes la que acaben provocant que les prediccions de Hari Seldon es compleixin. Així mateix, també em sorprèn la decisió que els únics éssers conscients  i intel·ligents de la galàxia en aquesta ambientació siguem nosaltres. Sembla que Asimov no va tenir bones experiències amb la temàtica dels alienígenes i és de les poques temàtiques típiques de la ciència-ficció sobre les quals no especula en les seves grans obres.

No espereu pas tampoc ciència-ficció d'acció i aventura. Les trames s'expliquen sobretot a partir del diàleg entre els protagonistes en un format típic de les novel·les de detectius. L'acció té lloc en molts planetes diferents de la galàxia, però l'ambientació no és pas un dels aspectes als quals Asimov va donar més importància en aquesta història i tots semblen ben bé iguals.

Per acabar, vull trencar una llança a favor d'Asimov davant alguns comentaris que tracten la seva obra de masclista i misògina per no donar massa veu a les dones. És cert que en el primer llibre no apareix ni una sola dona mencionada i es fa estrany, però a mesura que la història avança ha anat introduint personatges femenins amb molta rellevància en la trama. Sentir cert tipus de comentaris sobre un autor que ha creat un personatge tan important com Susan Calvin, per exemple, se'm fa estrany.  Tampoc apareixen personatges de color ni d'ètnies diferents (o almenys no estan descrits clarament com a tals i jo sempre me'ls he imaginat ben blancs) i ja no parlem de diversitat sexual... cada època té el seu context i el seu marc de referència i crec que l'hem d'analitzar a partir d'aquests. Ara sembla que si un producte no compta amb tota la varietat possible és poc inclusiu. Entre poc i massa, que diria la meva àvia. 

En fi, que us recomano sense dubtes la seva lectura, però sent conscients que és un clàssic escrit fa més de 70 anys i tot i que alguns aspectes de la trama  grinyolarien en un producte actual, en el seu temps va tenir molt mèrit i va influir en moltes obres posteriors del gènere.

Que tornin a estar disponibles els tres llibres en català pels nous lectors en aquesta edició tan espectacular em fa molt content. Espero que l'editorial pugui publicar  altres grans novel·les o col·leccions de relats del mestre (lògicament la meva proposta és Jo, Robot ). 

Àcars - Jordi de Manuel

Els lectors habituals ja sabeu que les col·leccions de relats estil fix-up són una de les meves debilitats. Alguna vegada li havia comentat a Jordi de Manuel, un dels grans de la ciència-ficció en català, que ha de fer-ne una recollint tots els relats que té situats en el seu univers de referència, el dunevers, segons el va batejar Edgar Cotes. 

No m'ha fet cas (encara), però sí que acaba de publicar un nou llibre d'aquest estil, Àcars, amb l'editorial Obscura. Hem vist bacteris, virus i fongs com a causants d'una apocalipsi mèdica i social en diversos productes literaris i audiovisuals. Ara els toca als aràcnids, un dels primers punts originals del llibre.

El Sarcoptes miocardis és una espècie d'àcar que parasita alguns mamífers, però ha pogut fer el salt cap a l'ésser humà, on provoca una infecció molt greu al cor que causa la mort de la persona afectada. L'àcar habita coixins, matalassos, llibres, roba... i és molt difícil d'erradicar. Les autoritats decreten que la població ha d'abandonar casa seva i restar al carrer amb el mínim contacte possible fins que les brigades de neteja, mitjançant l'operació Farenheit, puguin eliminar els possibles reservoris dels àcars dels seus habitatges. És un problema mundial, però l'acció dels relats es produeix en l'àrea de Barcelona, amb diferents personatges que apareixen en diversos relats i que creuen punts de vista de les mateixes situacions.

Tot i que la trama podria estar ubicada en el present i ser només una història apocalíptica molt interessant, la ciència-ficció trau la punteta en forma d'assistents robòtics i una situació política que qualificaria, lamentablement, d'ucronia.

Els relats són força variats, amb personatges que encaren la situació de formes diferents, encara que predomina un to melancòlic i pessimista que m'ha sorprès. També m'ha generat una mica d'ansietat com els protagonistes estan tota l'estona pendents de l'aparició dels símptomes de la infecció en les persones properes. Si alguna cosa he de retraure és que m'hagués agradat algun relat més des del punt de vista científic i polític, no només dels que pateixen de primera mà la situació.

Com és habitual en la seva obra, Jordi de Manuel presenta referències a altres novel·les. En aquest cas, els paral·lelismes amb Farenheit 451 són molt evidents, però fa gràcia com juga amb el fet que molts dels personatges no agafen la referència. També fa jocs de paraules: tant el títol del llibre com els noms dels relats estan tots formats per una sola paraula.

En definitiva, un llibre que us recomano sense cap mena de dubte. Jordi de Manuel té molt dominat el format del relat i ha trobat un escenari molt interessant a explorar. Se m'ha fet curt, hauria volgut continuar llegint més històries situades en aquest univers i que exploressin alguns dels detalls que queden a l'aire i dels que crec que se'n pot traure més suc. Espero que hi torni. Tinc la sensació que d'aquesta col·lecció en sentirem a parlar.

Conejo Maldito - Bora Chung

Los habituales del blog ya sabéis  que tengo debilidad por la narrativa breve. Estoy en una época un poco experimental, en la que busco autores y autoras que ofrezcan algo diferente. La colección de relatos Conejo Maldito, de la autora coreana Bora Chung que ha publicado Alpha Decay en español con traducción de Álvaro Trigo, encajaba perfectamente en lo que estaba buscando, y varias recomendaciones elogiosas me acabaron de decidir.

Es la lectura que más me ha satisfecho en lo que llevamos de año, aunque debo reconocer que me duele el músculo frontal debido a como mis cejas iban desplazándose arriba y abajo por la frente formando todas las posibles expresiones de sorpresa.  Es una lectura muy variada, con relatos que no tienen relación entre ellos, y creo que casi todo tipo de lectores encontrará alguna historia de un género que pueda ser de su agrado, aunque no es un libro para estómagos sensibles. Hay situaciones duras y algún momento escatológico (en uno de los relatos, La Cabeza, los restos orgánicos de una mujer se organizan formando un cuerpo que sale del retrete. Os podéis imaginar mi sensación de inquietud cuando dos relatos después hay una historia llamada La regla). 

Me ha sorprendido la diversidad de géneros que Bora Chung es capaz de tratar con éxito, ya que todos los relatos son buenos. Encontraréis historias de fantasmas, de casas encantadas, de ciencia ficción, narradas como cuentos infantiles con moraleja... aunque toda la obra tiene un tono general  bizarro-weird.

Para comentar algún aspecto que no me ha convencido, diré que las reacciones de algunos personajes me resultan poco convincentes, pero creo que es un aspecto cultural. 

En definitiva, una lectura totalmente recomendable por variada, original y sorprendente. Me sorprende que no haya oído hablar antes de esta autora.

La consistència de les idees - Clelia Farris

M'encanta que les meves intuïcions literàries surtin bé. En la catcon d'aquest any em va cridar molt l'atenció La consistència de les idees, un llibre de relats d'una autora italiana que desconeixia, Clelia Farris, a qui seguiré la pista  a partir d'ara.  

Escrit per una autora no publicada en el nostre país i, a més, per una editorial jove com Sfabula, el llibre complia dos dels propòsits que vaig plantejar-me aquest any pel blog, o sigui que  vaig comprar-lo en un rampell. Hi va ajudar el fet que la portada d'Elisa Ancori és cridanera,  i la temàtica dels relats resumits en la contraportada era prometedora. A més, crec que és la primera autora italiana que apareix en el blog, en el que he parlats de diversos autors i autores asiàtics i africans, però no tant d' europeus.

Ha estat un encert comprar-lo. M'ha agradat molt gairebé tot el que proposa: l'estil narratiu, les ambientacions de futur pessimista i optimista a la vegada, els personatges i els noms estranys que els dona, les innovacions tecnològiques sorprenents que són un pilar important dels seus relats, però no l'únic, ja que acostuma a barrejar més d'una trama en els relats... Però si he de destacar alguna cosa és que les històries són molt orgàniques,  viscerals, tens la sensació de tocar carn i embrutar-te les mans. Si hagués de definir el gènere dels relats, optaria per una barreja de weird, biopunk i solarpunk. En alguns moments m'ha evocat a l'estil de les històries d'Anne Starobinnets, Cristina Jurado o de Kij Johnson. 

Dels 7 relats que formen part del llibre segurament el que m'ha agradat més és Un dia per recordar on l'autora planteja un escenari derivat de l'escalfament global amb sequera, costes inundades i un conjunt de supervivents que viuen en els pisos més alts dels edificis i es desplacen en barca en una economia d'intercanvi de productes. Només l'escenari ja és prometedor, però si hi afegim la capacitat que té un personatge per modificar els records de la gent, afegint o traient el que els interessa, el relat acaba quedant rodó. Estaria interessat a llegir alguna cosa més en aquest escenari.

Cirurgia creativa ens presenta la relació entre un parell de personatges que es dediquen a fer quimeres d'animals, refent, modelant i fusionant les parts orgàniques. Una és la que idea i planifica, i l'altre, que es modifica el cos a base d'hormones, és el que és capaç de soldar diferents teixits dels éssers vius amb una tecnologia implantada en la punta dels seus dits. És l'exemple més clar de l'estil visceral de l'obra de l'autora.

Engany és un relat molt interessant, que es basa en la capacitat d'aprendre ràpidament una habilitat que hagi estat destil·lada d'algú que la posseeixi, tot menjant un eriçó de mar. Sona estrany, ho sé, però funciona perfectament en la trama de corrupció urbanística que presenta la història. 

Té una certa semblança amb el relat que dona nom a la col·lecció, La consistència de les idees. Situat en un planeta colonitzat pels humans que han sobreviscut a la caiguda de la nau estel·lar que els va dur al planeta. Dos joves descobreixen un lloc amagat on viu una espècie de mol·lusc que, quan és menjat, proporciona sensacions i idees brillants al consumidor. Aviat es converteix en una droga, amb tota la problemàtica que això genera.

En definitiva, m'ha agradat molt descobrir aquesta autora amb una veu tan fresca i sorprenent. Estaré pendent de si es tradueix alguna cosa més a l'anglès. De moment, gairebé tot el que està traduït ja està inclòs en aquesta fantàstica antologia, que no puc fer res més que recomanar-vos.

Para aprender, si la suerte nos sonríe - Becky Chambers

NOTA: Actualizo un poco la entrada que realicé hace cuatro años cuando leí esta fantástica novela en inglés debido a su publicación en castellano por la editorial Crononauta, con traducción de Pilar Martínez Tello.

Para aprender, si la suerte nos sonríe no es mi primer contacto con la obra de Becky Chambers. Hace unos años leí la versión en castellano que publicó Insólita con traducción de Alexander Paez de la primera novela del universo de los Wayfarers, El largo viaje a un pequeño planeta iracundo. Es una novela con algunos planteamientos muy interesantes, divertida, emotiva a veces y con un tono optimista que es poco usual en la ciencia ficción, aunque cada vez hay más productos de este estilo. Aunque la lectura me gustó no me motivó lo suficiente para buscar las otras dos novelas situadas en este universo. La pila ya es suficientemente alta. Pero sí que me interesé por una novela corta nominada al Hugo y no relacionada con las anteriores, después de ver los comentarios elogiosos de varios de mis compañeros. Coincido con ellos; la devoré en un par de sentadas, atrapado por las variadas situaciones, preocupado por los protagonistas y gozando con algunos momentos de sense of wonder relacionados con la ciencia que hacía tiempo que no encontraba en una novela. 

La historia se centra en el viaje de exploración de una nave tripulada al sistema planetario de una estrella situada a varios años de viaje de nuestro planeta. El objetivo es explorar algunos cuerpos del sistema y buscar, identificar y catalogar las posibles especies vivientes, intentando afectarlas lo menos posible. Una de las tripulantes envía un diario narrado en primera persona a la Tierra  de las actividades y sensaciones de la tripulación y de sus descubrimientos. Me ha gustado mucho por la originalidad de como enfoca algunos aspectos científicos relacionados con un posible viaje espacial: la forma en que la tripulación sobrevive durante el viaje en un estado de aletargamiento, o como son los primeros pasos al despertar, tanto a nivel psicológico como físico. El aspecto más destacable, es la opción por la que la autora apuesta  para que los astronautas sobrevivan a las diferentes condiciones del viaje espacial y de los exoplanetas que van a visitar. Una opción basada más en los cambios de las características biológicas de los humanos que en aspectos tecnológicos. Este enfoque me ha recordado en algunos momentos al que escoge Peter Watts en varias de sus novelas, pero con la diferencia que aquí estas modificaciones son reversibles y dan mucho más juego.

Uno de los principales méritos es como consigue presentar una importante variedad de escenarios y de situaciones sin dejar de lado la caracterización de los cuatro personajes y de sus relaciones. Es muy difícil conseguirlo en una novela tan corta. Creo que ha desperdiciado ideas para poder ofrecer un libro más largo o más de un producto, pero no seré yo quien se queje, ya que el resultado final es muy satisfactorio.

También me ha parecido muy original el enfoque de la difícil relación de contacto con el planeta Tierra, con unos 14 años de desfase temporal. 

En fin, que me ha encantado hasta el título, rimbombante como todos los de la autora, una vez que sé de donde procede. Os la recomiendo sin duda alguna. En mis entradas acostumbro a indicar algunos aspectos negativos de los libros que leo, pero a este el único pero que le voy a reprochar es su longitud, ya que me he quedado con ganas de más. La situación queda cerrada de manera satisfactoria, una continuación no es necesaria, pero sí que hay posibilidades a explorar y aquí contaréis con un lector interesado. 

En la entrada original comentaba que estaba convencido de que aparecería pronto traducida en castellano. Ha tardado unos años, y primero se ha publicado la  versión en catalán, pero me apunto un tanto. 

La narradora al final plantea una pregunta, y le diría que SÍ, sin duda alguna. Intentaré hacerle llegar mi respuesta, y dentro de 30 años ya os contaré lo que le ha parecido.

Otras opiniones de la novela: Donde termina el infinito, Fantastica ficción