Tres historias cortas de Beatriz Alcaná

No había leído nada de Beatriz Alcaná hasta hace pocos días. Me llamó la atención que estuviera nominada a los Ignotus tanto en novela como en novela corta, aunque, francamente, cada vez soy más escéptico con los premios populares. Después descubrí que también había ganado el premio Kelvin 505 y un segundo premio en el Alberto Magno. Pero lo que finalmente me decidió a leer su obra fueron las valoraciones positivas de gente de cuyo criterio me fío y acostumbro a compartir. Antes de ponerme con sus últimas novelas Teseo en Llamas y Un círculo completo decidí probar con las novelas cortas que están disponibles en la plataforma Lektu. He descubierto a una autora que domina varios registros, géneros y estrategias narrativas, con un uso muy cuidado del lenguaje y que tiene la capacidad de ambientar al lector en escenarios muy interesantes en pocas páginas. No puedo hacer más que recomendaros la lectura de las tres historias que comentaré brevemente a continuación.

Spolia está situada en un escenario futuro post cambio climático, con algunos toques steam-punk. La geografía del planeta es muy diferente a la que conocemos, y los seres humanos habitan, sobre todo, las latitudes más altas de nuestro planeta, donde los efectos del cambio climático se notan menos. 

Seguiremos la historia a través del diario personal de un integrante de segunda categoría de una delegación diplomática de la Antártica Occidental (la cual ya no presenta la capa de hielo), cuya misión es establecer un acuerdo económico con las provincias libres de Eurasia, que ahora tiene un paisaje desértico. 

El hecho de no participar directamente en las conversaciones le permite conocer a algunos de los habitantes de la región y confraternizar con otros miembros de la expedición, hasta que debe enfrentarse a un dilema que cambiará para siempre su vida y la de los habitantes del planeta.

El escenario y los protagonistas piden a gritos muchas más historias situadas en este universo. Espero poder leerlas.

Echidna tiene un tono muy diferente. Se podría definir como una mezcla de novela histórica de expediciones navales de mediados del siglo XIX con una historia de terror con tintes Lovecraftianos.

Seguiremos los viajes de la HMS Echidna, una nave que lleva a cabo una misión científica. Pasarán el invierno en Tasmania, donde el doctor de la nave conoce de su juventud a la mujer del gobernador de la Isla. Esta le pone en conocimiento de los extraños delirios que sufre su ahijada, que asegura recibir mensajes de seres que habitan las profundidades oceánicas.

Me ha gustado mucho la estrategia narrativa, en la que utiliza diversos narradores para seguir la historia, utilizando cartas y diarios personales. Las escenas finales son trepidantes y la conclusión me ha dejado con mal cuerpo, pero satisfecho. 

El final de Diecisete fiambres también me ha dejado satisfecho, pero por otros motivos.

Es un relato excelente de realismo mágico  de infamia y venganza, oscuro y con muy mala leche, narrado a través de pequeños capítulos, muy cortos.

La historia está basada en la familia de los Malamata, los caciques de la comarca, que se dedican al comercio de la carne de cerdo. Las nuevas generaciones de la familia no tienen suficiente con los beneficios del negocio y, puestos a traficar con carne, deciden también traficar con mujeres en un prostíbulo de mala muerte.  Pero a todo cerdo, o comerciante de cerdos, les llega su San Martín.

En fin, que he descubierto una nueva voz muy interesante a la que voy a seguir en su trayectoria, que promete. Me llama mucho su última historia sobre viajes en el tiempo, Un círculo completo, publicado por la editorial Premium. Estoy seguro de que pronto aparecerá por aquí.

Houston, Houston, ens rebeu? - Alice B. Sheldon

Fa uns mesos que estic "renovant" la meva biblioteca, canviant llibres pels quals no sentia gaire estima per llibres antics de ciència-ficció que fa temps que em feia molta gràcia tenir. He adquirit molts llibres d'autors clàssics anglosaxons com Asimov, Silverberg, Clarke, Farmer, Heinlein, Varley, Haldeman, Simak, Resnik... però m'ha costat molt trobar llibres escrits per dones de les editorials que busco i podríem dir (va, acceptem-ho) que col·lecciono. Le Guin, Butler (de les quals ja en tinc molts llibres), Julian May, Joana Russ i poques més.

Alice B. Sheldon també està en aquesta llista, per això,  quan vaig saber que Duna Llibres publicava la seva novel.la breu Houston, Houston, ens rebeu?,  la vaig ficar ràpidament a dalt de tot de la pila de lectura. El traductor és Ernest Riera i la portada l'ha feta Ricard Efa. 

Alice B. Sheldon fou una prolífica escriptora nord-americana que va guanyar molts dels grans premis per la seva narrativa breu, tot i que no amb el seu nom, ja que escrivia amb el pseudònim James Triptree Jr. Té una biografia ben curiosa que implica molts viatges arreu del món i la pertinença a l'exèrcit nord-americà i la CIA

La novel·la m'ha encantat, se m'ha fet molt curta i l'he devorat en una tarda. Us la recomano sense cap mena de dubte. Tot i això, us diria que hi entreu sense llegir la contraportada, ja que dona massa informació i revela fets importants de la trama (gràcies per l'advertència Eloi Puig!).

La Sunbird és una nau tripulada per tres astronautes de la NASA que té la missió d'orbitar al voltant del Sol per recollir informació sobre la nostra estrella. Una tempesta solar inesperada els afecta, avaria part de la nau i els trau de l'òrbita prevista. Truquen al control de Terra de Houston, però ningú respon, fins que una nau desconeguda es posa en contacte amb ells i els rescata.

La major part dels tripulants de la nova nau són dones, així com les persones del control de Terra que les monitoritza. 

Aviat descobreixen que moltes coses no encaixen i que han viatjat al futur, gairebé tres-cents anys després de la seva partida. Gran part de la gràcia de la novel·la és com van deduint i descobrint quins són els successos més importants que han passat al nostre planeta, que les seves rescatadores amaguen, i com funciona la societat humana actual. No vull entrar en més detalls per no arruïnar-vos l'experiència. Només us puc dir que m'hagués agradat llegir molt més sobre aquest escenari que proposa l'autora, se m'ha fet curta la història.

La novel·la ha envellit molt bé, la temàtica és ben actual. Tot i que és força trist el tractament que rebem els homes, com ens retrata, com ens relacionem entre nosaltres i amb el gènere femení i com actuem quan perdem el control. Fa que pensar que algunes de les situacions reflectides en la novel·la surtin molt sovint en els titulars de les notícies cinquanta anys després.

Deixant de banda l'especulació social i la crítica feminista, en la novel·la també hi ha algunes especulacions científiques que m'han agradat força, no voldria pas que passessin desapercebudes. De fet, ara que estic llegint molts clàssics, descobreixo detalls, idees, trames que he llegit amb anterioritat, però en novel·les més modernes. Considero que aquesta és una obra seminal, i molt important.

En definitiva, una història sorprenent, plena de crítica social i especulació científica molt interessant. Té un ritme i un plantejament narratiu que provoca que es llegeixi en molt poc temps, i que et quedis amb ganes de més. Totalment recomanable.

Tot i que la portada és lluent com moltes de Duna LLibres, el llibre segueix el disseny de la col·lecció Trantor d'una altra editorial, Chronos, ja que aviat publicaran la novel·la Up the walls of the world, de la mateixa autora. M'agraden molt aquest tipus de detalls. Compten amb un lector interessat.

Fins on ens elevem en la foscor - Sequoia Nagamatsu

ADVERTIMENT SANITARI: Producte no recomanat per a persones que estiguin en un moment baix d'ànim. Pot agreujar els símptomes. Usar amb moderació; pot generar addicció.

Fins on ens elevem en la foscor, de Sequoia Nagamatsu és un d'aquells llibres que al principi em va cridar l'atenció pel motiu més ximple del món: el nom de l' autor. I fixeu-vos si anava despistat que em pensava que ho havia escrit una dona. Imagineu-vos la meva cara en veure que l'autor era un senyor asiàtic amb barba i ulleres, cara rodona i front abundant. Tinc algunes fotos de jove en què ens assemblem força...

També esperava una novel·la i he trobat una col·lecció de relats estil fix-up, sort que és una de les estratègies narratives que més m'agrada.

En fi... que el fet que jo estigui dispers no ens faci perdre la perspectiva. És una obra fantàstica, totalment recomanable i en la qual he gaudit/patit de cadascun dels seus relats, molt variats tant en plantejament com en estructura. En català l'ha publicat Sembra llibres amb traducció d'Edgar Cotes i portada de Ricard Efa.

La premissa principal de la trama és que els membres d'una expedició científica que està estudiant el desglaç del permafrost descobreixen el cadàver d'una nena que va viure milers d'anys enrere. El patogen que va provocar la seva mort continua actiu i contagia els membres de l'expedició primer i, a la llarga, tot el planeta. A través de la visió dels protagonistes dels relats descobrirem els mecanismes que la societat ha d'adoptar per fer suport als supervivents davant la pèrdua de tants i tants éssers humans. El to general dels relats és de tristesa i desesperació. Amb molta varietat a les trames i als plantejaments, però gairebé totes són històries amargues, desoladores i alguna (una sobre un parc d'atraccions) m'ha deixat realment aixafat. És el gènere diametralment oposat a l'hopepunk, he d'esbrinar si té un nom.

Tot i que moltes de les històries podrien funcionar de forma independent, estan clarament relacionades i formen un conjunt. Algunes relacions són evidents, però d'altres són més subtils. És per això que, encara que tanta tristesa pot arribar a saturar i que podeu tenir la temptació d'espaiar la lectura, la meva recomanació és que llegiu els relats tots seguits, sense intercalar altres lectures i respectant l'ordre.

És una de les col·leccions de relats que més m'han sorprès en els darrers temps. M'ha agradat com gestiona l'efecte de la pandèmia sobre la tecnologia: passen diverses dècades entre els relats, però el dia a dia dels personatges tampoc no és tan diferent del nostre. M'ha desconcertat la poca informació que proporciona sobre l'acció del virus en l'ésser humà: unes vegades afecta uns òrgans, altres vegades uns altres, de forma lenta, de forma devastadora, afecta els nostres paràsits... com a biòleg m'ha deixat amb ganes de saber més d'aquest aspecte i descobrir a què és deguda tanta variabilitat.

Tot i això, si he de destacar algun aspecte, seria la varietat a les trames i en les situacions que presenten els relats: viatges espacials, modificacions genètiques, realitat virtual, alguns de to costumista... i sempre en un escenari marcat pels efectes devastadors del canvi climàtic .

No vull entrar en més detalls de les trames per no arruïnar la vostra experiència. Només puc dir que us recomano la lectura sense cap mena de dubte (sempre que no estigueu baixos d'ànim). És una experiència gratificant, una nova veu molt interessant a qui seguiré en la seva trajectòria. 

Al final de la oscuridad - Sequoia Nagamatsu

ADVERTENCIA SANITARIA: Producto no recomendado para personas que estén en un momento bajo de ánimo. Puede agravar los síntomas. Usar con moderación; puede generar adicción. 

Al final de la oscuridad, de Sequoia Nagamatsu es uno de esos libros que en un principio llamó mi atención por el motivo más tonto del mundo: el nombre de su autor. Y fijaos si iba despistado que me pensaba que lo había escrito una mujer. Imaginaos mi cara al ver que  el autor era un señor asiático con barba y gafas, cara redonda y frente abundante. Tengo algunas fotos de joven en las que nos parecemos bastante... 

También esperaba una novela y me he encontrado con una colección de relatos estilo fix-up, suerte que es una de las estrategias narrativas que más me gusta.

En fin... que mi despiste no nos haga perder la perspectiva. Es una obra fantástica, totalmente recomendable y en la que he gozado/sufrido de cada uno de sus relatos, muy variados tanto en planteamiento como en estructura. En castellano la ha publicado Nocturna Ediciones con traducción de Ainize Salaberri.

La premisa principal de la trama es que los miembros de una expedición científica que está estudiando el deshielo del permafrost descubren el cadáver de una niña de miles de años de edad. El patógeno que provocó su muerte sigue activo y contagia a los miembros de la expedición y, a la larga, a todo el planeta. A través de la visión de los protagonistas de los relatos descubriremos los mecanismos que la sociedad debe adoptar para hacer llevadera para los supervivientes la pérdida de tantos seres humanos. El tono general de los relatos es de tristeza y desesperación. Con mucha variedad en las tramas y los planteamientos, pero son historias tristes, desoladoras y alguna (una sobre un parque de atracciones) me ha dejado realmente chafado. Es el género diametralmente opuesto al hopepunk, tengo que averiguar si tiene un nombre. 

Aunque muchas de las historias podrían funcionar de forma independiente, están claramente relacionadas y forman un conjunto. Algunas relaciones son evidentes, pero otras son más sutiles. Es por eso que, aunque tanta tristeza puede llegar a saturar, mi recomendación es que leáis los relatos todos seguidos sin intercalar otras lecturas y respetando el orden.

Es una de las colecciones de relatos que más me han sorprendido en los últimos tiempos. Me ha gustado como gestiona el efecto de la pandemia sobre la tecnología: pasan varias décadas entre los relatos, pero el día a día de los personajes tampoco no es tan diferente al nuestro. Me ha desconcertado la poca información que proporciona sobre la acción del virus en el ser humano: unas veces afecta unos órganos,  otras veces a otros, de forma lenta, de forma devastadora, afecta a nuestros parásitos... como biólogo me ha dejado con ganas de saber más de este aspecto y descubrir a que es debida tanta variabilidad.

Aunque si debo destacar algún aspecto sería la variedad en las tramas y en las situaciones que presentan los relatos: viajes espaciales, modificaciones genéticas, realidad virtual, algunos de tono costumbrista... y siempre en un escenario marcado por los efectos devastadores del cambio climático.
No quiero entrar en detalles de las tramas para no arruinar vuestra experiencia. Solo puedo decir que os recomiendo la lectura sin ningún género de duda (siempre que no estéis bajos de ánimo). Es una experiencia gratificante, una nueva voz muy interesante a la que seguiré en su trayectoria. Los lectores en catalán podréis elegir en que idioma leer el libro, ya que en breve la editorial Sembra llibres la va a publicar en catalán.

Trilogía de la Fundació - Isaac Asimov

Em fa molta il·lusió que Isaac Asimov aparegui per primera vegada en el blog. He esperat que la trilogia de La Fundació estigués tota publicada en l'edició de  Duna Llibres, amb  traducció d'Octavi Gil i unes portades espectaculars de Guillem H. Pungiluppi, per llegir-les un altre cop en català, com la primera vegada que la vaig llegir fa molts anys en l'edició de Pleniluni que vaig trobar en la biblioteca  del poble. 

És la saga de ciència-ficció de la qual en tinc més versions en format físic. En un principi de forma involuntària, però després de manera conscient, he anat fent una col·lecció d'aquesta saga i les seves seqüeles i preqüeles en llibreries de vell i plataformes de llibres de segona mà. 

Ens situem en un futur llunyà on la humanitat ha conquerit la galàxia i està organitzada políticament en forma d' imperi, la capital del qual és el planeta Trantor. Tal com ha passat amb molts imperis de la nostra història, com més gran es fa i més lluny de la metròpoli visquin els seus habitants, més fàcil és que pugui caure. Un científic de Trantor, Hari Seldon, prediu gràcies a la ciència de la psicohistòria la caiguda de l'Imperi i la decadència de la civilització humana. Incapaç d'aturar la inèrcia de la davallada de la seva civilització, organitza un pla perquè la decadència de la humanitat duri el menys possible fins que torni a ressorgir una nova civilització que pugui governar de nou tota la galàxia. Per fer-ho crea La Fundació, una associació de científics que recopila tot el coneixement de la humanitat en una enciclopèdia galàctica, tot i que aquesta només és la part visible del projecte.

És una història escrita fa molts anys i la primera pregunta que pot venir al cap en productes d'aquest estil és: Ha envellit bé? En alguns moments de la trama sí, en altres, no tant. Tot i que a vegades té un cert to innocent, s'ha de reconèixer que  hi ha grans hits que altres autors han utilitzat en obres posteriors: el planeta capital cobert totalment d'estructures metàl·liques, el concepte de psicohistòria, el plantejament de la fundació com a eina per modificar la història, l'aparició d'un mutant (el mul, un personatge ben curiós...), o el plantejament de l'economia i la religió com a base per mantenir la dominació de les societats planetàries.

També té alguns punts que no m'han convençut, com ara algunes de les resolucions dels relats, o la ràpida caiguda cultural de molts dels planetes que va molt bé per donar ales  a la història, però és poc creïble en aquesta ambientació. Igualment trobo curiós que, tot i que la psicohistòria sigui una ciència que es basa en l'estudi del comportament de grans poblacions, siguin les accions individuals de molts dels protagonistes la que acaben provocant que les prediccions de Hari Seldon es compleixin. Així mateix, també em sorprèn la decisió que els únics éssers conscients  i intel·ligents de la galàxia en aquesta ambientació siguem nosaltres. Sembla que Asimov no va tenir bones experiències amb la temàtica dels alienígenes i és de les poques típiques de la ciència-ficció sobre les quals no especula en les seves grans obres.

No espereu pas tampoc ciència-ficció d'acció i aventura. Les trames s'expliquen sobretot a partir del diàleg entre els protagonistes en un format típic de les novel·les de detectius. L'acció té lloc en molts planetes diferents de la galàxia, però l'ambientació no és pas un dels aspectes als quals Asimov va donar més importància en aquesta història i tots semblen ben bé iguals.

Per acabar, vull trencar una llança a favor d'Asimov davant alguns comentaris que tracten la seva obra de masclista i misògina per no donar massa veu a les dones. És cert que en el primer llibre no apareix ni una sola dona mencionada i es fa estrany, però a mesura que la història avança ha anat introduint personatges femenins amb molta rellevància en la trama. Sentir cert tipus de comentaris sobre un autor que ha creat un personatge tan important com Susan Calvin, per exemple, se'm fa estrany.  Tampoc apareixen personatges de color ni d'ètnies diferents (o almenys no estan descrits clarament com a tals i jo sempre me'ls he imaginat ben blancs) i ja no parlem de diversitat sexual... cada època té el seu context i el seu marc de referència i crec que l'hem d'analitzar a partir d'aquests. Ara sembla que si un producte no compta amb tota la varietat possible és poc inclusiu. Entre poc i massa, que diria la meva àvia. 

En fi, que us recomano sense dubtes la seva lectura, però sent conscients que és un clàssic escrit fa més de 70 anys i tot i que alguns aspectes de la trama  grinyolarien en un producte actual, en el seu temps va tenir molt mèrit i va influir en moltes obres posteriors del gènere.

Que tornin a estar disponibles els tres llibres en català pels nous lectors en aquesta edició tan espectacular em fa molt content. Espero que l'editorial pugui publicar  altres grans novel·les o col·leccions de relats del mestre (lògicament la meva proposta és Jo, Robot ). 

Àcars - Jordi de Manuel

Els lectors habituals ja sabeu que les col·leccions de relats estil fix-up són una de les meves debilitats. Alguna vegada li havia comentat a Jordi de Manuel, un dels grans de la ciència-ficció en català, que ha de fer-ne una recollint tots els relats que té situats en el seu univers de referència, el dunevers, segons el va batejar Edgar Cotes. 

No m'ha fet cas (encara), però sí que acaba de publicar un nou llibre d'aquest estil, Àcars, amb l'editorial Obscura. Hem vist bacteris, virus i fongs com a causants d'una apocalipsi mèdica i social en diversos productes literaris i audiovisuals. Ara els toca als aràcnids, un dels primers punts originals del llibre.

El Sarcoptes miocardis és una espècie d'àcar que parasita alguns mamífers, però ha pogut fer el salt cap a l'ésser humà, on provoca una infecció molt greu al cor que causa la mort de la persona afectada. L'àcar habita coixins, matalassos, llibres, roba... i és molt difícil d'erradicar. Les autoritats decreten que la població ha d'abandonar casa seva i restar al carrer amb el mínim contacte possible fins que les brigades de neteja, mitjançant l'operació Farenheit, puguin eliminar els possibles reservoris dels àcars dels seus habitatges. És un problema mundial, però l'acció dels relats es produeix en l'àrea de Barcelona, amb diferents personatges que apareixen en diversos relats i que creuen punts de vista de les mateixes situacions.

Tot i que la trama podria estar ubicada en el present i ser només una història apocalíptica molt interessant, la ciència-ficció trau la punteta en forma d'assistents robòtics i una situació política que qualificaria, lamentablement, d'ucronia.

Els relats són força variats, amb personatges que encaren la situació de formes diferents, encara que predomina un to melancòlic i pessimista que m'ha sorprès. També m'ha generat una mica d'ansietat com els protagonistes estan tota l'estona pendents de l'aparició dels símptomes de la infecció en les persones properes. Si alguna cosa he de retraure és que m'hagués agradat algun relat més des del punt de vista científic i polític, no només dels que pateixen de primera mà la situació.

Com és habitual en la seva obra, Jordi de Manuel presenta referències a altres novel·les. En aquest cas, els paral·lelismes amb Farenheit 451 són molt evidents, però fa gràcia com juga amb el fet que molts dels personatges no agafen la referència. També fa jocs de paraules: tant el títol del llibre com els noms dels relats estan tots formats per una sola paraula.

En definitiva, un llibre que us recomano sense cap mena de dubte. Jordi de Manuel té molt dominat el format del relat i ha trobat un escenari molt interessant a explorar. Se m'ha fet curt, hauria volgut continuar llegint més històries situades en aquest univers i que exploressin alguns dels detalls que queden a l'aire i dels que crec que se'n pot traure més suc. Espero que hi torni. Tinc la sensació que d'aquesta col·lecció en sentirem a parlar.

Conejo Maldito - Bora Chung

Los habituales del blog ya sabéis  que tengo debilidad por la narrativa breve. Estoy en una época un poco experimental, en la que busco autores y autoras que ofrezcan algo diferente. La colección de relatos Conejo Maldito, de la autora coreana Bora Chung que ha publicado Alpha Decay en español con traducción de Álvaro Trigo, encajaba perfectamente en lo que estaba buscando, y varias recomendaciones elogiosas me acabaron de decidir.

Es la lectura que más me ha satisfecho en lo que llevamos de año, aunque debo reconocer que me duele el músculo frontal debido a como mis cejas iban desplazándose arriba y abajo por la frente formando todas las posibles expresiones de sorpresa.  Es una lectura muy variada, con relatos que no tienen relación entre ellos, y creo que casi todo tipo de lectores encontrará alguna historia de un género que pueda ser de su agrado, aunque no es un libro para estómagos sensibles. Hay situaciones duras y algún momento escatológico (en uno de los relatos, La Cabeza, los restos orgánicos de una mujer se organizan formando un cuerpo que sale del retrete. Os podéis imaginar mi sensación de inquietud cuando dos relatos después hay una historia llamada La regla). 

Me ha sorprendido la diversidad de géneros que Bora Chung es capaz de tratar con éxito, ya que todos los relatos son buenos. Encontraréis historias de fantasmas, de casas encantadas, de ciencia ficción, narradas como cuentos infantiles con moraleja... aunque toda la obra tiene un tono general  bizarro-weird.

Para comentar algún aspecto que no me ha convencido, diré que las reacciones de algunos personajes me resultan poco convincentes, pero creo que es un aspecto cultural. 

En definitiva, una lectura totalmente recomendable por variada, original y sorprendente. Me sorprende que no haya oído hablar antes de esta autora.