Meldecaps - Adrian Tchaikovsky

Fa un parell de mesos vaig publicar una entrada sobre Gossos de guerra, una novel.la del prolífic Adrian Tchaikovsky que em va sorprendre molt gratament i que vaig descobrir en l'edició en català de Chronos amb traducció d'Octavi Gil, tot i que feia anys que tenia la versió en anglès en el meu llibre electrònic.

L'escenari que plantejava la novel.la, un futur amb animals modificats genèticament i tecnològicament per ser armes letals, en un principi, però que esdevenen altres coses en acabar la novel.la, em va semblar molt interessant. Em va agradar molt la varietat d'idees que presentava la història, així que, quan vaig saber que publicaven la segona part, Meldecaps, va pujar ràpidament posicions en la meva pila de lectures. El títol és una traducció / joc de paraules de l'anglès, Bear Head, del qual entens el sentit quan estàs llegint la novel.la, però que en el fons fa una mica de espòiler. 

L'acció principal de la trama està situada a Hell City, la primera ciutat de Mart, on bioformes i humans modificats per sobreviure a les dures condicions del planeta estan fent un treball de terraformació i preparació de la colònia per poder acollir en un futur a nous habitants provinents de la Terra. En Jimmy Marten és un d'aquests operaris, que resisteix l'aïllament i l'avorriment utilitzant drogues de disseny. 

Un cop arruïnat, la seva única opció per poder comprar estupefaents és vendre part de l'emmagatzematge del seu implant cerebral per guardar dades externes. Quan aquestes dades li arriben descobreix que no són el que esperava, que ja no està sol en el seu cap, i que alguna presència és capaç de controlar el seu cos. 

He trobat el llibre un pèl més gamberro que Gossos de guerra, una història més d'aventures, corredisses i situacions còmiques barrejades amb la part de la trama més seriosa que fa referència a la discriminació, la manipulació de masses, el control mental i el fet de decidir què és un ésser humà i què s'ha de fer amb aquells que no els hi considerem. Tot i que m'ha agradat la història i us recomano la seva lectura, he de reconèixer que no he trobat tot el que li demanava. En la part final del primer llibre em va encantar la varietat d'idees i possibilitats sobre el que podrien fer les bioformes, però no ho acaba d'explorar com em pensava que ho faria.

És cert, però, que sí que explora el que les modificacions poden fer en els éssers humans, i també m'ha semblat força enginyós, però mostra menys varietat d'idees que en el primer llibre. No obstant això, és una història molt entretinguda, variada i plena de detalls interessants, narrada amb el saber fer i la mestria d'aquest prolífic autor. Retrobarem a vells coneguts de la primera novel.la i coneixerem a nous personatges odiosos, com el polític Warner S. Thompson, que fa pudor de transsumpte de l'actual president dels Estats Units, i altres entranyables com el perdedor però murri Jimmy.

Continuo interessat en com evoluciona aquest escenari, ja que la història acaba de forma satisfactòria, però amb molts fils interessants per poder estirar. Fa poc he descobert que al juny es publicarà la tercera part, Bee speaker, on tindrà més protagonisme un dels personatges més ben trobats, l'Abelles. A veure quin joc de paraules fan els de Chronos amb la traducció. Estarem pendents. 

Altres opinions de la novel.la: El Kraken

Quan la Terra es pon - Jordi de Manuel

Quan la Terra es pon és la darrera novel.la de Jordi de Manuel ubicada en el cometavers, l'escenari on transcorren gran part de les seves obres de ciència-ficció.

La premissa d'aquest escenari tan interessant és l'arribada d'un cometa a la superfície terrestre que quan impacti provocarà l'extinció de la humanitat. Per intentar salvar part de la nostra espècie s'estudien diverses alternatives: colonitzar altres cossos del sistema solar, buscar un exoplaneta que sigui idoni per les nostres exigències biològiques, construir estacions orbitals i perforar el subsòl per establir nuclis poblacionals en enormes estructures subterrànies. Jordi de Manuel explora cada una d'aquestes possibilitats en les diferents novel·les i relats ubicats en aquest univers.

La protagonista de la novel.la és Lara Tur, una científica especialitzada en immunologia que serà una de les escollides per formar part d'una colònia a la Lluna, des d'on podran veure com el cometa impacta amb la Terra. Però la Lara arrossega amb ella un secret que la turmenta i que la conduirà a prendre decisions poc encertades.

Com acostuma a passar amb els llibres d'en Jordi, l'he devorat en pocs dies. Aquest escenari em té el cor robat, a més la novel.la té molt bon ritme i barreja de forma satisfactòria la intriga, la part científica i els sentiments dels protagonistes.

Tot i això, considero que Quan la Terra es pon és una mica diferent de la resta de les seves novel·les. En primer lloc, perquè la meitat de la novel.la tracta sobre l'època anterior a l'arribada del cometa, i la segona meitat sobre la vida a una colònia lunar. Segurament és la que dona més informació sobre l'escenari i és la que, de moment, recomanaria com a porta d'entrada a un lector interessat a conèixer-lo. També és la que la part científica, especialment la biològica, té més pes, una cosa que en anteriors ocasions li havia reclamat. Però el que crec que la fa més diferent és que és molt fosca i que destil.la molt mala llet. Tot i l'escenari devastador provocat per l'arribada d'un cometa, en les altres històries sempre es respirava un cert optimisme i esperança. En aquesta no. 

Crec que és la seva novel.la més Asimoviana; sempre tenen molta presència i importància en la trama els androides, però en aquesta, com a sorpresa, hi afegeix també la psicohistòria. 

En definitiva, una història de lectura àgil, addictiva i imprescindible per conèixer bé l'escenari del cometavers. Barreja molt bé aspectes científics, humans i tecnològics, però si espereu històries esperançadores, aquesta no és la vostra novel.la. Us la recomano sense cap mena de dubte.

Capipota - Enric Herce

Enric Herce és un escriptor poc conformista i amb ganes d'experimentar en les seves novel·les, tant pel que fa als gèneres que tracta com al format. Jo el vaig conèixer com a autor de ciència-ficció en les tres novel·les que va publicar amb Males Herbes, que es podrien considerar com un tríptic, tot i  que són de lectura independent. El considero un especialista en narrar histories futuristes d'estil cyber-punk, amb trames trepidants plenes d'acció i de noves tecnologies. 

En un canvi radical de registre, l'any passat va publicar amb Specula la novel.la epistolar Benvolgut Jaume, una història que barreja costumisme, novel.la històrica i viatges en el temps amb la que he de reconèixer que no vaig acabar de connectar.

Quan em pensava que ja no em podria sorprendre, ha publicat la seva nova novel.la, Capipota, també amb l'editorial Specula, en la qual encara dona un tomb més, ja que l'Enric experimenta amb el weird, el bizarro i la fantasia fosca en una història altament adictiva, una mica gamberra i molt divertida. 

Ens situem a la ciutat de Port Bigmouth, en la qual està actuant un assassí en sèrie batejat com a Capipota perquè té el mal costum de deixar com a present el cap, els braços i les cames de les seves víctimes. La Mauren Milk és una antiga estrella del pop ja en decadència que intueix quina pot ser la identitat de l'assassí en sèrie i contracta en Jack Kelly, un detectiu privat força particular, per a que confirmi les seves sospites. El que ells dos no saben és que acabaran formant part d'una trama ancestral d'odi, revenges i ànsies de poder que pot acabar decidint el futur del món físic i de l'espiritual.

La novel.la és molt entretinguda i de lectura àgil, basada en capítols molt breus (amb títol, cosa estranya en la seva obra anterior), amb moltes veus narratives i molts personatges diferents. 

Potser l'aspecte que m'ha agradat més és la capacitat d'inventiva que mostra l'autor en aquest aspecte, presentant personatges secundaris tan interessants que et quedes amb ganes que protagonitzin alguna altra història. Reconec que he quedat molt intrigat amb alguns punts importants de la trama, com ara l'autofàgia (potser l'element més bizarro i visceral de tota la novel.la), els artesans d'ànimes o els poders dels membres del Ghost Club. 

En alguns moments la lectura m'ha evocat a les sensacions que he tingut llegint obres de Mieville, de Gaiman i de Carlton Mellick Jr. És d'aquelles novel·les de les quals recordes molts detalls temps després d'haver-la llegit, perquè et deixen impactat. En fi, que no puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. És una història àgil, desengreixant, divertida i plena d'imaginació. Continuarem pendents del que publiqui l'Enric.

Altres opinions de la novel.la: Llibresipunt

China Montaña Zhang - Maureen F. McHugh

Leí esta novela de Maureen F. McHugh en castellano hace muchos años. Pude comprar la edición de la editorial Ómicron, que editó pocos libros entre 2006 y 2008, pero muchos interesantes y de los que guardo un grato recuerdo. El traductor fue Pedro Jorge Romero. Recordaba China Montaña Zhang como una historia entretenida y con personalidad, quizá un poco inconexa, pero tampoco me pareció una gran obra maestra. Ahora he aprovechado que la editorial Chronos la ha vuelto a publicar en catalán con traducción de Lluís Delgado para volverla a leer, y he de reconocer que la he disfrutado más que la primera vez.

 La novela fue publicada en 1992, y presenta una sociedad ligeramente distópica en la que la cultura china es la dominante. Me ha parecido muy interesante la especulación de como sería un mundo donde las normas las dictara esta cultura, con su rigidez, las imposiciones sociales y la poca permisividad por todo aquello que salga de norma. También me ha gustado ver como todo el mundo usa términos en chino aunque hablen en otros idiomas, tal y como nosotros usamos ahora palabras en inglés. El protagonista es un mestizo de padre chino y madre sudamericana, de nombre peculiar, China Montaña Zhang, modificado genéticamente para parecer más chino de lo que realmente es y, para más inri, homosexual. Tiene que esconder muchas de las realidades de su vida a la gente que le rodea. A través de capítulos narrados en primera persona seguiremos la historia de Zhang, pero también la de algunas personas con las que está conectado de forma más o menos directa, de manera que la autora presenta un abanico de puntos de vista de la situación política, económica y social bastante variados. De hecho, casi que se podría considerar una novela estilo fix-up

La historia es un mosaico de personajes y de ambientaciones. Visitaremos grandes metrópolis muy diferentes; una New York decadente y una Shanghái próspera y moderna. Pero también iremos a parajes recónditos, como una base más allá del círculo polar ártico o una colonia en marte (los capítulos que más me han gustado). Uno de los puntos fuertes de la autora es como consigue situar al lector en estas nuevas ambientaciones. También quiero destacar su sentido del humor, muy irónico, y la especulación científica, sobre todo la parte relacionada con la regeneración de tejidos y los efectos del cambio climático que, en los tiempos de la publicación de la novela, empezaba a sacar la cabeza en las preocupaciones de la población. Creo que, a pesar de haber sido escrita hace más de treinta años, la novela ha envejecido muy bien. Es cierto que echas en falta pantallas individuales de conexión análogas a los teléfonos inteligentes que todos llevamos en el bolsillo, pero hace una buena predicción de la red global y de las inteligencias artificiales que controlan muchos procesos y ayudan a los protagonistas en su vida diaria.

Con esta historia Maureen F. McHugh apareció con fuerza en el panorama de la ciencia ficción, con muchas nominaciones y un premio Locus a la mejor primera novela. Es curioso que luego no haya tenido más éxitos sonados en su bibliografía, excepto un relato, The Lincoln train, que ganó el Hugo y el Nebula en 1996. Si queréis leer algo más de la autora, os recomiendo los dos relatos que tiene traducidos al castellano Cuentos para Algernon. 

En fin, una novela que no puedo hacer más que recomendaros. La he disfrutado mucho. Antes era un lector de sagas infinitas, cuanto más tiempo con los mismos protagonistas y en el mismo escenario, mejor. Ahora he cambiado y prefiero novelas como esta, de lectura independiente, con mucha variedad en escenas, personajes y ambientaciones. Y valoro también mucho la originalidad, y de eso esta novela también va bien servida.  

Otras opiniones de esta novela: C, Rescepto, 

Xina Muntanya Zhang - Maureen F. McHugh

Vaig llegir aquesta novel.la de Maureen F. McHugh en castellà fa molts anys. Vaig comprar l'edició de l'editorial Òmicron,  que va editar pocs llibres entre 2006 i 2008, però molts d'interessants i dels que en guardo un grat record. Recordava Xina Muntanya Zhang com una història entretinguda i amb personalitat, un pèl inconnexa, però tampoc em va semblar una gran obra mestra. Ara he aprofitat que l'editorial Chronos l'ha tornat a publicar en català amb traducció de Lluís Delgado per tornar-la a llegir, i he de reconèixer que l'he gaudit més que el primer cop.

La novel.la va ser publicada en 1992, i presenta una societat lleugerament distòpica en la qual la cultura xinesa és la dominant. M'ha semblat molt interessant l'especulació per com seria un món on les normes les dictés aquesta cultura, amb la seva rigidesa, les imposicions socials i la poca permissivitat per tot allò que surti de norma. També m'ha agradat veure com tothom fa servir termes en xinès tot i que parlin en altres idiomes, tal com nosaltres fem servir ara paraules en anglès.  

El protagonista és un mestís de pare xinès i mare sud-americana, de nom peculiar, Xina Muntanya Zhang, modificat genèticament per semblar més xinès del que realment és i, per a més inri, homosexual. Ha d'amagar moltes de les realitats de la seva vida a la gent que l'envolta. A través de capítols narrats en primera persona seguirem la història d'en Zhang, però també d'algunes persones amb qui està connectat de forma més o menys directa, de manera que l'autora presenta un ventall de punts de vista de la situació política, econòmica i social força variats. De fet, gairebé que es podria considerar una novel.la estil fix-up

La història és un mosaic de personatges i d'ambientacions. Visitarem grans ciutats molt diferents; una New York decadent i una Shanghai pròspera i moderna. Però també anirem a paratges recòndits, com una base més enllà del cercle polar àrtic o una colònia de mart (els capítols que més m'han agradat). Un dels punts forts de l'autora és com aconsegueix situar al lector en aquestes noves ambientacions. També vull destacar el sentit de l'humor, molt irònic, i l'especulació científica, sobretot la part relacionada amb la regeneració de teixits i els efectes del canvi climàtic que, en els temps de la publicació de la novel.la, començava a traure el cap en les preocupacions de la població. Crec que, tot i haver estat escrita fa més de trenta anys, la novel.la ha envellit molt bé. És cert que trobes a faltar pantalles individuals de connexió anàlogues als telèfons intel·ligents que tots portem a la butxaca, però fa una bona predicció de la xarxa global i les intel·ligències artificials que controlen molts processos i ajuden als protagonistes en la seva vida diària.

Amb aquesta història Maureen F. McHugh va aparèixer amb força en el panorama de la ciència-ficció, amb moltes nominacions i un premi Locus a la millor primera novel.la. És curiós que després no hagi tingut cap més èxit sonat en la seva bibliografia, excepte un relat, The Lincoln train, que va guanyar el Hugo i el Nebula en 1996. Si voleu llegir alguna cosa més de l'autora, us recomano els dos relats que té traduïts al castellà Cuentos para Algernon.

En fi, una novel.la que no puc fer més que recomanar-vos. L'he gaudit molt. Abans era un lector de sagues infinites, com més temps amb els mateixos protagonistes i en el mateix escenari, millor. Ara he canviat i prefereixo novel.les com aquesta, de lectura independent, amb molta varietat en escenes, personatges i ambientacions. I valoro també molt l'originalitat, i d'això aquesta novel.la també va ben servida.  Espero que la gent de Chronos continuïn portant-nos joies com aquesta en català.

El fin de la eternidad - Isaac Asimov

He leído muchos libros de Isaac Asimov, pero casi todos son parte del conjunto formado por las historias de los Robots y de la Fundación, unas novelas y relatos  que me marcaron en mi juventud, por eso para expresar mis opiniones sobre mis lecturas en este blog utilizo de avatar a Elvex, el robot soñador.

Tenía interés por ampliar mi conocimiento sobre la obra de Asimov no relacionada con este universo, y viendo las valoraciones tan positivas que tenía El fin de la eternidad, decidí darle una oportunidad. He descubierto una novela muy entretenida basada en los viajes en el tiempo, original en su planteamiento en la época que fue escrita, pero que, como acostumbra a pasar con las obras del maestro, da más importancia al misterio que presenta y a su resolución que a explorar la ambientación y profundizar en la especulación. Si los pilares en los que se basan las novelas de los robots son las tres Leyes de la Robótica, y el de las novelas de la fundación la capacidad de predicción de la Psicohistoria, en El fin de la eternidad la norma que vertebra la trama es la capacidad de viajar en el tiempo que tienen los miembros de la Eternidad.

La Eternidad es una organización jerarquizada que existe fuera del tiempo. Su objetivo es estudiar, comprender y analizar las sociedades y culturas de los miles de siglos de la cronología humana, regular el intercambio de bienes e información entre ellos y, cuando es necesario, alterar algunos detalles para evitar catástrofes, guerras y situaciones conflictivas. Cada vez que se realiza una intervención la realidad se ve alterada, los habitantes del tiempo normal no perciben nada y siguen con sus vidas en la nueva normalidad. Pero provocar estos cambios implica una gran responsabilidad, por eso, antes de actuar, los Eternos han de analizar cuidadosamente las consecuencias de sus decisiones. La organización recluta a sus nuevos miembros en varias líneas temporales, y son siempre personas cuya desaparición no afectará de forma relevante al futuro. Los protagonistas de la novela son varios de los miembros de la Eternidad. El principal, Andrew Harlan, es un Ejecutor, uno de los encargados de realizar y planificar los cambios.

La historia muestra un interesante punto de vista de las modificaciones del tiempo, de los bucles y las paradojas temporales. Tiene mucho mérito dado que se escribió en 1955, y creo que es una obra seminal para las múltiples producciones literarias y audiovisuales que tratan sobre estos temas. 

Me ha convencido el desarrollo de la trama y me ha sorprendido gratamente el final. Es una novela que os recomiendo sin ningún tipo de duda, aunque hay algunos detalles que observados desde la perspectiva actual, chirrían un poco. Le achaco los mismos defectos que en muchas de sus otras novelas. Para empezar el  papel de la única mujer importante de la historia, que es relevante, pero con un cierto tono condescendiente típico de la época en la que fue escrita la obra. Tampoco da protagonismo a la ambientación tan rica que propone. Las situaciones tan diferentes que hay en cada siglo de la historia humana podrían proporcionar muchos escenarios interesantes a explorar, pero Asimov no está interesado, solo en los pocos detalles que son relevantes para modelar la trama. 

En definitiva, una obra muy interesante que os recomiendo encarecidamente. Lástima que yo buscaba una historia que se alejara de los universos que ya conocía de este autor, y he descubierto después de leerla que alguna relación tiene, cogida por los pelos, en mi opinión, pero no seré yo quien desautorice al autor y a sus editores. En el fondo es una ventaja, porque me fuerza a explorar otras de sus obras. Espero que pronto aparezcan por aquí. 

Otras opiniones: Rescepto

La Tierra multicolor - Julian May

Hace unos años me planteé como objetivo leer clásicos de ciencia ficción que tenía pendientes. Lo he cumplido con creces, pero he comentado pocos de estos libros en el blog. Este año voy a intentar cambiar esta dinámica y voy a comenzar con La Tierra multicolor, de Julian May, una de las pocas autoras de ciencia ficción de las que se publicaban en castellano el siglo pasado de la cual no había leído nada todavía, y de la cual hace unos meses adquirí muchas de sus novelas.

La Tierra multicolor, una lectura que me ha sorprendido gratamente, es el primer libro de una tetralogía denominada Exilio en el Plioceno, que publicó la editorial Ultramar en su colección de bolsillo de ciencia ficción, y que la editorial La máquina que hace PING volvió a editar con otra traducción hace pocos años, aunque se quedaron solo con los dos primeros volúmenes de la saga. 

La ambientación inicial es uno de los aspectos que más me han gustado. La novela nos sitúa en un futuro en el que hemos establecido contacto con varias especies alienígenas en un suceso denominado la Intervención, que la autora explora en otra trilogía de novelas conectada con esta saga, pero de lectura independiente. Este contacto permite a algunos humanos desarrollar ciertas capacidades mentales como telequinesia o telepatía, a la vez que la humanidad, gracias a los conocimientos tecnológicos de los extraterrestres, adquiere la capacidad de colonizar las estrellas. Me ha sorprendido como los nuevos planetas colonizados no son heterogéneos racial y culturalmente, como seguramente pasaría en una novela escrita actualmente, sino que cada país o cultura de la Tierra se ha hecho cargo de uno o varios planetas cercanos. Este aspecto me ha recordado a la saga de Ender de Orson Scott Card, que en su momento me fascinó.

La humanidad ya forma parte activa de esta sociedad multicultural, el Medio Galáctico,  lo que le ofrece muchas ventajas, pero también algunos inconvenientes. Es una sociedad controladora y que tiende a la uniformidad, y algunas personas especiales no encajan. Estos individuos son los que se sienten atraídos para viajar al Exilio. 

Un científico francés ha creado en un punto del norte de su país un portal que permite viajar al pasado de la Tierra, concretamente a la época del Plioceno. Es un viaje solo de ida, y nada se sabe de los múltiples aventureros que se han atrevido a realizarlo. La primera parte de la novela, que es la que más me ha gustado, nos presenta toda esta ambientación mientras conocemos a los variopintos personajes que confluirán para formar un grupo de viaje. Es un derroche de ideas, de ambientaciones y de situaciones, una muestra impactante de lo que es capaz de imaginar esta autora. En cada capítulo introductorio hay material suficiente para crear una novela independiente, pero la autora no lo aprovecha, la historia que ella tiene ganas de contar comienza después del viaje.

La sorpresa que se van a encontrar nuestro variado grupo de protagonistas cuando llegan al pasado es que no están solos. Una nave alienígena aterrizó en el planeta varios miles de años antes y los supervivientes, muy parecidos a los humanos, aunque bastante más altos, se han hecho dueños del lugar. Gracias a su tecnología consiguieron esclavizar mentalmente a los primates residentes, pero con la llegada a través del portal de humanos mucho más inteligentes, todo mejoró para estos extraterrestres. Lo que era una novela de ciencia ficción con grandes dosis de especulación sorprendente se convierte a partir de que los protagonistas realizan el viaje al pasado en una historia de aventuras, exploración y supervivencia, con algunos tropos más típicos de la fantasía que de la ciencia ficción. Incluso me atrevería a decir que con algunos toques pulp. El cambio de tono de la historia me ha sorprendido, prefería la primera parte, lo reconozco, pero la segunda es muy entretenida.

Es una historia muy variada, tanto por los múltiples puntos de vista, con personajes muy diferentes y bien dibujados, como por los diferentes tipos de peripecias en los que se ven implicados. El nombre de la novela, que hace referencia implícita a la variedad, es totalmente acertado.

Tenía claro que formaba parte de una saga, pero la conclusión de la trama me ha dejado a medias, y para poder seguir con la historia es imprescindible seguir con el segundo libro, El torque de oro.

En fin, que os recomiendo totalmente su lectura: una primera parte de especulación basada en la ciencia ficción y una segunda parte de aventuras emocionantes, viajes fascinantes por geografías que nos resultan familiares a los europeos, pero que están cambiadas, fauna, flora y paisajes sorprendentes y personajes a los que acabas cogiendo cariño. Me he quedado con ganas de más y estoy convencido de que la segunda parte pronto aparecerá por aquí.

Otras opiniones de la novela: Rescepto, La nave invisible