Planeta d'exili - Ursula K. Le Guin

Avui continuo amb la relectura en ordre de publicació de les novel·les i relats del cicle Hainita d'Ursula K. Le Guin. Vaig començar amb El món de Rocannon fa uns mesos i avui toca Planeta d'exili, novel·la  publicada fa poc per Raig Verd amb traducció de Blanca Busquets.  

La història està situada en el planeta Werel, caracteritzat per un període de translació molt llarg, fet que implica que les estacions durin dècades i que sigui molt difícil que una persona normal vegi dos cops la mateixa estació. En aquest planeta conviuen diversos grups d'humans. Els egis són els nadius del planeta,  nòmades i endarrerits tecnològicament. Els llunynats són els supervivents d'un grup de colonitzadors que pertanyen a la  Lliga de Tots els Mons i que porten molts anys aïllats en el planeta sense poder entrar en contacte amb la seva civilització mare. La trama principal es basa en la relació entre aquests dos grups, i com, tot i tenir moltes diferències culturals i moltes reticències, han d'unir-se per superar un repte conjunt. És ciència-ficció de caire antropològic.

Tot i tenir un rerefons de ciència-ficció, té un to més típic d'una història de fantasia èpica, amb batalles d'exèrcits multitudinaris, setges, acció i fins i tot, si em permeteu, una mica de màgia (com deia Clarke, qualsevol tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia).

M'ha sorprès que el  llibre m'hagi agradat molt més en aquesta segona lectura. He descobert més detalls i alguns aspectes que m'havien passat desapercebuts. Ha estat una lectura intensa i emocionant, no la recordava així.

El més interessant és la doble visió de la situació en la qual es troben els grups protagonistes. Els llunynats desesperats perquè estan tenint problemes per reproduir-se i la seva societat està en plena decadència, no poden ajudar als autòctons sense trencar les seves normes de no intervenció. Els egis, en canvi, són poc permeables a la tecnologia, tracten amb molt respecte els llunynats, però no volen barrejar-s'hi i perdre els costums que els han permès sobreviure en aquest planeta tan difícil. Le Guin aprofundeix en la dissonància entre les cultures, els problemes de comunicació i com els prejudicis i les creences irracionals acaben generant problemes.

Hi ha un parell de detalls que m'han sorprès per l'època en la qual es va escriure el llibre. D'una banda, el color de pell dels protagonistes: els llunynats tenen la pell fosca i els egis la pell clara. D'altra banda, el rol de les dones en les dues cultures, en la cultura més avançada es percep igualtat, en la nòmada, polígama, les dones tenen poques coses a dir. Per fer una mica de crítica, potser he trobat a faltar una mica més d'aprofundiment en les conseqüències en l'àmbit biològic i cultural de la durada tan llarga de les estacions. Hi entra, però hi entra poc pel meu gust.

En fi, que he gaudit molt de la lectura. Ara a esperar a la publicació de Ciutat d'il·lusions, l'única novel·la de l'Ekumen que encara no està traduïda al català. Veient com estic gaudint de les històries de Le Guin, estic convençut que apareixeran per aquí la resta de novel·les amb molta rapidesa.