La roda del cel - Ursula K. Le Guin

Els habituals del blog ja sabeu que la meva relació amb Ursula K. Le Guin és complicada. De jove, quan m'atreia més la fantasia que la ciència-ficció, vaig començar els llibres de Terramar, però vaig abandonar la lectura ben aviat: no era el meu estil. De gran ho he tornat a provar en audiollibre, però continua sense agradar-me aquest univers, digueu-me heretge, si voleu. 

No va ser fins a la mort de l'autora el 2018 quan, veient les reaccions de molts companys lectors i opinadors, vaig decidir donar una oportunitat a la seva obra de ciència-ficció, bàsicament la que està situada en el Ekumen. He llegit totes les novel·les, algunes en català i en castellà, m'han agradat molt, però cap m'ha fet rebentar el cervell i pensar que estava llegint una obra imprescindible.

Fa poc he acabat de llegir La Roda del Cel, publicada en català per Duna Llibres amb traducció d'Anna Llisterri i alguna cosa ha fet clic en el meu cervell. Ara sí que entenc tots els elogis aclaparadors a l'autora que em semblaven un pèl exagerats en el seu moment. Aquesta sí que considero que és una història descomunal amb la qual he connectat des del primer moment. Bé, potser des del primer moment no, els dos primers capítols poden ser lleugerament descoratjadors, una mica lisèrgics (només fa falta que doneu un cop d'ull a les fantàstiques portades que acompanyen el text d'aquesta entrada) i plens de nomenclatura científica i acrònims relacionats amb els somnis i les fases del son. No us espanteu i continueu amb la lectura. El llibre no va per aquí.

La novel.la comença en un futur distòpic en el qual el personatge principal, George Orr, consumeix drogues per evitar somiar, ja que ha descobert que, de vegades, els seus somnis alteren part de la realitat. Només ell és capaç de detectar que hi ha hagut canvis en la història, la resta de la gent segueix la seva vida amb normalitat dins dels nous paràmetres que ha establert el seu somni. Les autoritats el condemnen a seguir una teràpia amb un psiquiatre especialitzat en el món dels somnis, en William Haber. Tot i que en principi no se'l creu, aviat descobrirà que el seu poder és real i intenta conduir-lo i encaminar-lo per a beneficiar a la humanitat i solucionar part dels seus problemes (fams, guerres, pobresa...). Però ja sabeu que els somnis són fruit de l'inconscient, i controlar l'inconscient és molt complicat i no tot surt com hom espera.

M'ha encantat com l'autora especula amb els canvis que pot produir el somiador en la societat, embolicant la troca cada cop més, de forma que el lector no pot parar de llegir entre un somni i un altre. És una història molt addictiva i divertida. No vull entrar massa en detalls, però el llibre destil.la molt mala llet i un sentit de l'humor molt negre que no havia detectat en altres obres de l'autora. També vull destacar els personatges i la seva relació. Un resignat, sense esperances i que es dona per vençut. L'altre laboriós i amb bones intencions, però que en el fons és un cabronàs. 

En fi, que m'ha sorprès molt gratament, i no puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. Un altre encert d'aquesta editorial. Buscant informació he trobat que hi ha un parell de pel·lícules sobre el llibre, una de 1980 i l'altra del 2002, i fins i tot una versió en teatre (aquesta adaptació ja la veig més complicada, però). No descarto donar-hi una ullada aquestes vacances de Nadal.

El dios de los helechos - Daniel Galera

A veces como lector me muevo por intuiciones, y cuando esto ocurre y el libro que he comprado en un arrebato sin saber nada me gusta mucho, no puedo evitar pensar en aquél que decía que le encantaba que los planes le salieran bien, fumando un puro. Menos mal que dejé de fumar hace muchos años, porque últimamente estoy acertando.

El dios de los helechos, del brasileño Daniel Galera, publicado en castellano por Random House con traducción de Rosa Martínez Alfaro, es un claro ejemplo de esta situación. Lo he leído en la edición en catalán de Males Herbes, pero he decidido hacer esta entrada para aquellos que no podéis leer en catalán, ya que es un libro que vale mucho la pena. Es un tríptico de tres relatos de lectura independiente, de tonos, ritmos y ambientaciones muy distintas, pero con un estilo muy peculiar, elaborado, poético a veces, que me ha convencido totalmente. 

Y eso que el primer relato, que da nombre al libro, es una historia costumbrista, sin ningún matiz de género por ninguna parte, pero que va muy bien para acostumbrarse al estilo del autor. Cuando una pareja debe tener su primer hijo el mismo día de las elecciones del gobierno en su país, Brasil, en las que parece que la extrema derecha ganará de forma clara, tanto uno como otra, en esta ocasión tan especial, se plantean muchas cosas. Es normal en esta situación tener muchas dudas y hacer algunas tonterías, como les ocurre a los protagonistas. No sé si las lectoras femeninas que hayan pasado por un parto pueden sentirse mínimamente reflejadas en lo que explica el autor, yo he empatizado totalmente con el padre. Los que hemos tenido hijos, incluso los más voluntariosos, implicados y motivados, hemos tenido esa sensación de inutilidad y de falta de comprensión de lo que ocurre en el cuerpo femenino en el momento de la verdad.

La segunda historia, Tokio, está ubicada en un futuro más lejano, en el que los efectos del cambio climático son muy evidentes. Es el relato que más me ha gustado, porque está lleno de detalles especulativos muy interesantes, por ejemplo, el protagonista gestiona en su casa una granja acuapónica, y explica algunos detalles sobre ella. Existe una tecnología que escanea el sistema nervioso de una persona y lo almacena en un soporte digital. El proceso provoca que la persona muera y entonces se hace llegar ese soporte físico a una persona de su elección, que debe cuidarlo y conservarlo. La mayor parte de la historia ocurre en sesiones de terapia de la AIPPH (Asociación para la Investigación y la Práctica de las Posthumanidades) donde, personas que han recibido por parte de sus familiares estos soportes digitales llamados pupas, intercambian experiencias y dudas con otros usuarios. Me ha gustado mucho la variedad de tipos de pupas y de reacciones de las personas que deben gestionarlas. No quiero parecer exagerado, pero algunas reflexiones sobre las implicaciones antropológicas, sociológicas y filosóficas de esta nueva tecnología me han parecido al nivel de los relatos de Ken Liu o Ted Chiang, de los que, como los lectores habituales ya sabéis, soy un gran fan.

El tercer relato, Bugonía, está situado en un futuro mucho más lejano y tiene un tono postapocalíptico, de supervivencia y de nueva comunión con la naturaleza, en una mezcla muy interesante de ciencia ficción y fantasía. Narra, desde el punto de vista de una protagonista algo peculiar, el día a día de una comunidad, el Organismo, formada por pocas decenas de seres humanos, cada uno con sus tareas y habilidades, y cómo se relacionan con su ambiente y con su historia. La llegada de una persona de fuera de la comunidad trastocará la paz que había hasta ese momento. Os recomiendo que, si no conocéis el significado del título, no lo busquéis hasta terminar el relato. Una vez finalizado el libro me reafirmo que los relatos son de lectura independiente, pero me planteo si la intención del autor es marcar una posible cronología del futuro de nuestra especie con una visión más bien pesimista (o realista, ya no lo sé …). Lo que sí tengo claro es que no será lo último que leeré de este autor y que os recomiendo el libro encarecidamente.

El déu de les falgueres - Daniel Galera

A vegades com a lector em moc per intuïcions, i quan això passa i el llibre que he comprat en un rampell sense saber-ne res m'agrada molt, no puc evitar pensar en aquell que deia que li encantava que els plans li sortissin bé, tot fumant un pur. Sort que vaig deixar de fumar fa molts anys, perquè darrerament l'estic encertant.

El déu de les falgueres, del brasiler Daniel Galera, publicat per Males Herbes amb traducció de Joana Castells Savall, és un clar exemple d'aquesta situació. És un tríptic de tres relats de lectura independent, de tons, ritmes i ambientacions molt diferents, però amb un estil molt peculiar, elaborat, poètic a vegades, que m'ha convençut totalment.

I això que el primer relat, que dona nom al llibre, és una història costumista, sense cap matís de gènere per enlloc, però que va molt bé per acostumar-se a l'estil de l'autor.  Quan una parella ha de tenir el seu primer fill el mateix dia de les eleccions del govern al seu país, Brasil, en les quals  sembla que l'extrema dreta guanyarà de forma clara, tant un com l'altra, en aquesta situació tan especial, es plantegen moltes coses. És normal en aquesta situació tenir molts dubtes i fer algunes ximpleries, com els passa als protagonistes. No sé si les lectores femenines que hagin passat per un part es poden sentir mínimament reflectides en el que explica l'autor, jo he empatitzat totalment amb el pare. Els que hem tingut fills, fins i tot els més voluntariosos, implicats i motivats hem tingut aquella sensació d'inutilitat i de manca de comprensió del que passa en el cos femení en el moment de la veritat. 

La segona història, Tokio, està ubicada en un futur més llunyà, en el que els efectes del canvi climàtic són molt evidents. És el relat que m'ha agradat més, perquè està ple de detalls especulatius molt interessants, per exemple, el protagonista gestiona a casa seva una granja d'aquaponia, i n'explica alguns detalls. Existeix una tecnologia que escaneja el sistema nerviós d'una persona i l'emmagatzema en un suport digital. El procés provoca que la persona mori i llavors es fa arribar aquest suport físic a una persona de la seva elecció, que n'ha de tenir cura. La major part de la història passa en sessions de teràpia de la ARPPH (associació de recerques i pràctiques en posthumanitats) on, persones que han rebut per part dels seus familiars aquests suports digitals anomenats pupes, intercanvien experiències i dubtes amb altres usuaris. M'ha agradat molt la varietat de tipus de pupes i de reaccions de les persones que les han de gestionar. No vull semblar exagerat, però algunes reflexions sobre les implicacions antropològiques, sociològiques i filosòfiques d'aquesta nova tecnologia m'han semblat al nivell dels relats de Ken Liu o Ted Chiang, dels que, com els habituals ja sabeu, en soc un gran fan. 

El tercer relat, Bugonia, està situat en un futur molt més llunyà i té un to post-apocalíptic, de supervivència i de nova comunió amb la natura, en una barreja molt interessant de ciència-ficció i fantasia. Narra, des del punt de vista d'una protagonista un pèl peculiar, el dia a dia d'una comunitat formada per poques desenes d'éssers humans, cadascun amb les seves tasques i habilitats, i com es relacionen amb el seu ambient i amb la seva història. L'arribada d'una persona de fora de la comunitat trastocarà la pau que hi havia fins aquell moment. Us recomano que, si no coneixeu el significat del títol, no el busqueu fins a acabar el relat.

Un cop acabat el llibre em reafirmo que els relats són de lectura independent, però em plantejo si la intenció de l'autor és marcar una possible cronologia del futur de la nostra espècie amb una visió més aviat pessimista (o realista, ja no ho sé...). El que sí que tinc clar és que no serà el darrer que llegiré d'aquest autor i que us recomano el llibre sense cap mena de dubte.

El volumen del tiempo - Solvej Balle

Descubrí la existencia de El Volumen del tiempo en el Festival 42 de Barcelona viendo la entrevista que Adam Martín le hizo a la autora danesa Solvej Balle. No sé si fue el buen hacer del entrevistador, el entusiasmo con el que habló de la novela,  o lo sencilla, pragmática y simpática que me pareció la autora, pero entre los dos me convencieron y decidí que tenía que echarle un vistazo.

Y lo he hecho, contra mis ignorados principios de no empezar sagas no acabadas, siendo consciente que este es un proyecto que ya tiene cinco novelas publicadas, pero que al final van a ser SIETE... cortitas, eso sí, pero no aprendo.

La protagonista de la novela, Tara Selter, junto a su marido, regentan un negocio de venta de libros antiguos. Viaja a París para comprar algunos libros en una subasta  y  visitar a colegas libreros. El problema es que se despierta en el hotel al día siguiente y continúa siendo el mismo día, el 18 de noviembre. Y este suceso se repite durante muchos días más. Es inevitable pensar en El día de la marmota, referente popular de las historias de personajes atrapados en un bucle temporal, pero el enfoque y el tono de la historia es totalmente diferente.

La primera diferencia es que no se queda en París, sino que viaja de vuelta a su residencia habitual y le explica la situación a su marido, quien, inexplicablemente en mi opinión, la cree a pies juntillas y se convierte en su cómplice, al menos hasta que el día acabe, ya que el día siguiente todo volverá a comenzar. Seguiremos la historia a través de los textos que escribe la protagonista narrando sus ideas, sensaciones e inquietudes, que varían mucho a medida que pasan los días.

La originalidad de la historia se basa en diferentes aspectos. El primero son los detalles cotidianos que permiten a la autora crear una atmosfera reiterativa y algo obsesiva, con unas normas relacionadas con la brecha temporal algo arbitrarias, que la protagonista desconoce y que va descubriendo junto con el lector. Algunas me han dejado pensando un buen rato...

El segundo aspecto es como reacciona la protagonista frente a esta situación. No sé si es debido  a que representa que es una persona metódica e instruida o al origen nórdico de la autora que transmite sus actitudes culturales a su personaje, pero la mayoría de personas a las que conozco estarían varios días en esta situación  gritando, protestando y montando un espectáculo hasta que no llegasen a la etapa de aceptación. La protagonista, en cambio, actúa de una forma muy analítica y científica, excesiva en algunos momentos, con una actitud sosegada y tranquila en la que la procesión va por dentro. Esto en el norte de Francia cuela, en un ambiente mediterráneo, creo que no.

Me ha sorprendido la elección del título que ha decidido la editorial Anagrama, tanto para la edición en castellano (con traducción de Victoria Alonso), como en la edición en catalán (con traducción de Maria Rosich). Buscando portadas para ilustrar esta entrada vi que muchas ediciones en otros países traducían el título como Sobre el cálculo del volumen. De hecho, en goodreads se puede encontrar una portada de la versión española con esta traducción. He preguntado al señor google y esta es literalmente la traducción del título en danés.  Una vez terminada la novela, he de reconocer que ambos títulos son enigmáticos para mí y dan poca información sobre lo que se cuenta en la trama, pero como es la primera novela de siete programadas, y todas llevan el mismo título... tendremos que esperar. 

En fin, que la historia tiene suficientes puntos originales (y un final un poco abrupto e intrigante) para que mi interés en la saga se mantenga alto, y por eso seguramente sus continuaciones aparecerán por aquí.

Trilogia de la Terra Fragmentada - N.K. Jemisin

Els tres llibres que formen la fantàstica Trilogia de la Terra fragmentada de N.K. Jemisin van aconseguir guanyar el premi Hugo a la millor novel·la en tres anys consecutius, un fet insòlit fins al moment. Els vaig llegir fa uns anys, i ara que Mai Més ha acabat de publicar-los en català amb traducció de Blanca Busquets i portades d'Ignasi Font he aprofitat per tornar a llegir aquesta saga tan especial.

El que més m'ha agradat és l'escenari que ha creat Jemisin. La Quietud és un món sotmès a impressionants forces tectòniques que provoquen molt sovint fenòmens geològics catastròfics que generen les Estacions, períodes d'escassetat en què cada comunitat ha de sobreviure de manera independent, sense cap estat centralitzat. Gran part de la cultura d'aquest món està basada en aquesta supervivència, i fins i tot existeixen rols específics, consells i procediments establerts per actuar ràpidament i amb eficàcia en aquest tipus de situacions. La primera novel·la s'inicia en el començament d'una d'aquestes estacions.

Alguns dels habitants d'aquest món, els Orogèns (o Orogrates, en despectiu), tenen la capacitat de percebre, manipular i modificar les forces tectòniques. Els seus poders generen terror en la població normal, i la seva existència només és permesa si estan sotmesos i controlats. L'autora aconsegueix reproduir amb encert i detall una situació molt depriment de discriminació racial i segregació causada per la por. La història dels orogèns acaba provocant empatia i que el lector prengui partit clarament per un dels bàndols.

La forma en què es desenvolupen els poders dels orogèns, com s'utilitzen, contraresten i evolucionen m'ha recordat molt a alguns dels sistemes de màgia que fa servir Sanderson en les seves novel·les, tot i que Jemisin té l'originalitat d'utilitzar la geologia com a recurs i fonament, una disciplina habitualment oblidada en les novel·les de ciència-ficció i fantasia. Tot i que considero que la primera novel.la és bàsicament de fantasia, a mesura que avança la saga apareixen alguns aspectes de ciència-ficció i d'història postapocalíptica que produeixen una barreja molt interessant. L'escenari és relativament complex i amb nomenclatura específica, per això a les pàgines finals de la novel·la trobareu un apèndix amb un glossari per ajudar a l'ambientació. A mi aquestes coses m'agraden, però el primer cop que la vaig llegir recordo que vaig descobrir-lo al final, i no el vaig trobar necessari. Però valoro molt la dedicació de crear un escenari tan complex i interessant.

Un altre dels aspectes destacables de la saga és la sexualitat dels personatges. L'homosexualitat, bisexualitat, transsexualitat i asexualitat són tractades com a aspectes habituals i quotidians, de manera que trobar un personatge masculí heterosexual (predominants fins fa poc en la immensa majoria de novel·les de gènere) és molt difícil en aquesta història. Les novel·les es divideixen en diverses trames principals (protagonitzades gairebé totes per dones, fet poc habitual també), amb la peculiaritat que una d'elles està narrada en segona persona, mentre que la resta en tercera persona. En un principi em va descol·locar una mica, però un cop acabada la novel·la li trobo el sentit a aquesta estratègia narrativa i considero que és un punt més d'originalitat a afegir als elogis.

La cinquena estació, el primer volum, em va sorprendre gratament a diversos nivells. La considero una novel·la de fantasia molt original i innovadora, tant pel seu contingut com per l'estructura narrativa. Em va agradar l'estil (amb molta importància de les frases curtes i contundents), la trama, l'ambientació, la crítica social i crec que alguns personatges són memorables (encara que l'autora els tracti realment malament, sense concessions). També em va sorprendre, com he comentat amb anterioritat, l'ús de la segona persona quan narra les aventures d'un dels personatges principals, Essun. Aquesta opció és arriscada, de vegades descol·loca el lector, però queda justificada un cop has acabat la saga i, vist amb aquesta perspectiva, crec que també és un encert. És d'aquelles novel·les que les acabes i et quedes amb la sensació que has llegit una cosa important i que marcarà un punt d'inflexió en el gènere. 

En el segon volum, El Portal dels Obeliscos, les sorpreses són menors, el lector ja està familiaritzat amb l'estil de l'autora i domina l'ambientació. El detall que caracteritza aquest segon llibre és que comencen a entreveure's alguns aspectes més relacionats amb la ciència-ficció que amb la fantasia, que tenen a veure amb el passat del món en què es localitza l'acció i que em van deixar molt intrigat. La tercera novel.la, El cel de pedra, tanca la història dels personatges, els fa coincidir a tots (per fi) i explica l'origen de la situació que origina la història.  Precisament aquesta explicació és el motiu principal pel qual el final de la saga no m'hagi convençut del tot.. L'origen dels obeliscs, l'orogènia, els enigmàtics menjapedres, els guardians del fulcre... algunes de les explicacions sí que m'han agradat, però el conjunt general no. La barreja final de ciència-ficció i fantasia no m'ha acabat de convèncer, tot i que va despertar molt el meu interès en el segon volum. Em resulta més creïble i coherent la trama de la primera novel·la en la qual tot tenia un cert toc màgic.

                    

És una llàstima que després d'haver gaudit tant del camí, el tram final no m'hagi acabat de deixar satisfet, però seria injust oblidar el que he gaudit durant el viatge. Tinc clar que aquesta lleu decepció és una valoració molt personal, i provoca que la meva nota final no sigui d'excel·lent, però sí de notable alt, per això us recomano la lectura de la saga sense cap dubte. 

Tres historias cortas de Beatriz Alcaná

No había leído nada de Beatriz Alcaná hasta hace pocos días. Me llamó la atención que estuviera nominada a los Ignotus tanto en novela como en novela corta, aunque, francamente, cada vez soy más escéptico con los premios populares. Después descubrí que también había ganado el premio Kelvin 505 y un segundo premio en el Alberto Magno. Pero lo que finalmente me decidió a leer su obra fueron las valoraciones positivas de gente de cuyo criterio me fío y acostumbro a compartir. Antes de ponerme con sus últimas novelas Teseo en Llamas y Un círculo completo decidí probar con las novelas cortas que están disponibles en la plataforma Lektu. He descubierto a una autora que domina varios registros, géneros y estrategias narrativas, con un uso muy cuidado del lenguaje y que tiene la capacidad de ambientar al lector en escenarios muy interesantes en pocas páginas. No puedo hacer más que recomendaros la lectura de las tres historias que comentaré brevemente a continuación.

Spolia está situada en un escenario futuro post cambio climático, con algunos toques steam-punk. La geografía del planeta es muy diferente a la que conocemos, y los seres humanos habitan, sobre todo, las latitudes más altas de nuestro planeta, donde los efectos del cambio climático se notan menos. 

Seguiremos la historia a través del diario personal de un integrante de segunda categoría de una delegación diplomática de la Antártica Occidental (la cual ya no presenta la capa de hielo), cuya misión es establecer un acuerdo económico con las provincias libres de Eurasia, que ahora tiene un paisaje desértico. 

El hecho de no participar directamente en las conversaciones le permite conocer a algunos de los habitantes de la región y confraternizar con otros miembros de la expedición, hasta que debe enfrentarse a un dilema que cambiará para siempre su vida y la de los habitantes del planeta.

El escenario y los protagonistas piden a gritos muchas más historias situadas en este universo. Espero poder leerlas.

Echidna tiene un tono muy diferente. Se podría definir como una mezcla de novela histórica de expediciones navales de mediados del siglo XIX con una historia de terror con tintes Lovecraftianos.

Seguiremos los viajes de la HMS Echidna, una nave que lleva a cabo una misión científica. Pasarán el invierno en Tasmania, donde el doctor de la nave conoce de su juventud a la mujer del gobernador de la Isla. Esta le pone en conocimiento de los extraños delirios que sufre su ahijada, que asegura recibir mensajes de seres que habitan las profundidades oceánicas.

Me ha gustado mucho la estrategia narrativa, en la que utiliza diversos narradores para seguir la historia, utilizando cartas y diarios personales. Las escenas finales son trepidantes y la conclusión me ha dejado con mal cuerpo, pero satisfecho. 

El final de Diecisete fiambres también me ha dejado satisfecho, pero por otros motivos.

Es un relato excelente de realismo mágico  de infamia y venganza, oscuro y con muy mala leche, narrado a través de pequeños capítulos, muy cortos.

La historia está basada en la familia de los Malamata, los caciques de la comarca, que se dedican al comercio de la carne de cerdo. Las nuevas generaciones de la familia no tienen suficiente con los beneficios del negocio y, puestos a traficar con carne, deciden también traficar con mujeres en un prostíbulo de mala muerte.  Pero a todo cerdo, o comerciante de cerdos, les llega su San Martín.

En fin, que he descubierto una nueva voz muy interesante a la que voy a seguir en su trayectoria, que promete. Me llama mucho su última historia sobre viajes en el tiempo, Un círculo completo, publicado por la editorial Premium. Estoy seguro de que pronto aparecerá por aquí.

Houston, Houston, ens rebeu? - Alice B. Sheldon

Fa uns mesos que estic "renovant" la meva biblioteca, canviant llibres pels quals no sentia gaire estima per llibres antics de ciència-ficció que fa temps que em feia molta gràcia tenir. He adquirit molts llibres d'autors clàssics anglosaxons com Asimov, Silverberg, Clarke, Farmer, Heinlein, Varley, Haldeman, Simak, Resnik... però m'ha costat molt trobar llibres escrits per dones de les editorials que busco i podríem dir (va, acceptem-ho) que col·lecciono. Le Guin, Butler (de les quals ja en tinc molts llibres), Julian May, Joana Russ i poques més.

Alice B. Sheldon també està en aquesta llista, per això,  quan vaig saber que Duna Llibres publicava la seva novel.la breu Houston, Houston, ens rebeu?,  la vaig ficar ràpidament a dalt de tot de la pila de lectura. El traductor és Ernest Riera i la portada l'ha feta Ricard Efa. 

Alice B. Sheldon fou una prolífica escriptora nord-americana que va guanyar molts dels grans premis per la seva narrativa breu, tot i que no amb el seu nom, ja que escrivia amb el pseudònim James Triptree Jr. Té una biografia ben curiosa que implica molts viatges arreu del món i la pertinença a l'exèrcit nord-americà i la CIA

La novel·la m'ha encantat, se m'ha fet molt curta i l'he devorat en una tarda. Us la recomano sense cap mena de dubte. Tot i això, us diria que hi entreu sense llegir la contraportada, ja que dona massa informació i revela fets importants de la trama (gràcies per l'advertència Eloi Puig!).

La Sunbird és una nau tripulada per tres astronautes de la NASA que té la missió d'orbitar al voltant del Sol per recollir informació sobre la nostra estrella. Una tempesta solar inesperada els afecta, avaria part de la nau i els trau de l'òrbita prevista. Truquen al control de Terra de Houston, però ningú respon, fins que una nau desconeguda es posa en contacte amb ells i els rescata.

La major part dels tripulants de la nova nau són dones, així com les persones del control de Terra que les monitoritza. 

Aviat descobreixen que moltes coses no encaixen i que han viatjat al futur, gairebé tres-cents anys després de la seva partida. Gran part de la gràcia de la novel·la és com van deduint i descobrint quins són els successos més importants que han passat al nostre planeta, que les seves rescatadores amaguen, i com funciona la societat humana actual. No vull entrar en més detalls per no arruïnar-vos l'experiència. Només us puc dir que m'hagués agradat llegir molt més sobre aquest escenari que proposa l'autora, se m'ha fet curta la història.

La novel·la ha envellit molt bé, la temàtica és ben actual. Tot i que és força trist el tractament que rebem els homes, com ens retrata, com ens relacionem entre nosaltres i amb el gènere femení i com actuem quan perdem el control. Fa que pensar que algunes de les situacions reflectides en la novel·la surtin molt sovint en els titulars de les notícies cinquanta anys després.

Deixant de banda l'especulació social i la crítica feminista, en la novel·la també hi ha algunes especulacions científiques que m'han agradat força, no voldria pas que passessin desapercebudes. De fet, ara que estic llegint molts clàssics, descobreixo detalls, idees, trames que he llegit amb anterioritat, però en novel·les més modernes. Considero que aquesta és una obra seminal, i molt important.

En definitiva, una història sorprenent, plena de crítica social i especulació científica molt interessant. Té un ritme i un plantejament narratiu que provoca que es llegeixi en molt poc temps, i que et quedis amb ganes de més. Totalment recomanable.

Tot i que la portada és lluent com moltes de Duna LLibres, el llibre segueix el disseny de la col·lecció Trantor d'una altra editorial, Chronos, ja que aviat publicaran la novel·la Up the walls of the world, de la mateixa autora. M'agraden molt aquest tipus de detalls. Compten amb un lector interessat.