L'estrany miratge - Enric Herce

Dies abans de la publicació de  l'Estrany Miratge, a les xarxes socials de l'editorial Males Herbes hi havia un comentari que em va agradar força. Feia referència al fet que, ara que estem en un moment tan dolç pel que fa a les traduccions de ciència-ficció i fantasia al català, no havíem de perdre de vista als escriptors de gènere que escriuen directament en aquesta llengua productes de molta qualitat, i que Enric Herce n'era un clar exponent. Estic molt d'acord, i he pensat que, en lloc de fer una entrada com les que faig normalment, estaria bé donar veu directament a l'Enric per comentar la seva nova novel·la. Molt amablement va accedir a respondre a les següents qüestions:

Dreams of Elvex: Anem al gra. En les teves novel·les l’especulació tecnològica i l’evolució social que hi va lligada tenen un paper molt important. D’on surt la motivació per tractar aquests temes?

Enric Herce: No concebo la nostra realitat sense el component tecnològic, la literatura és filla i reflex de l’època que li ha tocat viure, i el nostre dia a dia està marcat per la tecnologia i pels canvis socials que comporta.

Dreams of Elvex: Pel fet que tractes aquestes temàtiques la teva obra es cataloga sovint com a ciberpunk, i sorgeixen comparacions inevitables amb clàssics com Matrix, Ready Player one, Neuromàntic o algunes de les històries del primer Neal Stephenson. Et sents còmode en aquesta categoria i amb aquestes comparacions? Estàs d’acord amb el fet que aquestes obres o altres de semblants han pogut influir en la teva escriptura?

 

Enric Herce: És cert que a totes s’hi poden trobar elements propis del ciberpunk, incipients a Simulacions de vida de forma evident a Estació Boira i en aquest nou llibre. Neuromàntic com a novel·la germinal i Blade Runner com a referent estètic són de menció obligada quan parlem de ciberpunk, però en el meu cas en podríem afegir molts d’altres, autors com Mamoru Oshii, animes com Serial Experiments Lain i aventures gràfiques com Gemini Rue o Whispers of a Machine.

Dreams of Elvex: La teva obra mostra un cert to pessimista del futur de la humanitat, i per això també s’ha catalogat a vegades de distòpica. Hi estàs d’acord?

Enric Herce: Entenc que el lector pugui pensar «no m’agradaria viure en aquesta societat», però també veig que a vegades es fa servir el concepte «distopia» una mica alegrement, sovint sense tenir en compte la intenció de l’autor ni l’actitud dels personatges de l’obra. Crec que Estació Boira té un component distòpic evident, però amb Simulacions de vida i L’estrany miratge tinc seriosos dubtes.

Dreams of Elvex: L’estrany Miratge m’ha semblat la teva obra més crua, la que té més mala bava i la que tracta temes més durs. També m’ha semblat detectar que deixes patents en les veus dels personatges algunes de les teves opinions personals referents a la política o a la religió. T’has despullat més en aquesta tercera novel·la i l’has fet més personal?

Enric Herce: Si ho he fet no ha sigut de forma conscient. Crec que totes tres novel·les tracten temes socials i polítics sensibles i és lògic que es pugui deduir el meu posicionament davant certes problemàtiques. Sempre intento que entre els personatges hi hagi un ventall ample d’ideologies i maneres de fer i per tant, no tot el que diuen té perquè coincidir amb les meves. Sí que és cert que l’escena inicial de la novel·la és molt crua, probablement una de les més desagradables que he escrit mai i d’alguna manera potser això hagi pogut marcar el to de tota la resta.

Dreams of Elvex: En Simulacions de Vida vas utilitzar un estil narratiu estil fix-up, però les dues darreres novel·les es caracteritzen per un ritme frenètic (ja saps que a vegades massa, pel meu gust), i una estructura molt fragmentada i amb molts punts de vista. Podríem dir que aquest és ja l’estil en què et trobes més còmode o tens planificat experimentar amb estils diferents?

Enric Herce: M’agrada anar canviant. Simulacions de vida és una novel·la coral en la qual no s’arriba a dir el nom de gairebé cap personatge, Estació Boira és una successió de fragments que barreja molts registres i se centra en uns pocs protagonistes i L’estrany miratge potser seria un punt mitjà. Tres grans blocs amb dues parts cadascun i un epíleg. En realitat miro d’adaptar l’estructura a les necessitats de cada història. Vull dir que no tindria cap problema en una estructura convencional amb capítols numerats si considerés que la novel·la ho necessita.

Dreams of Elvex: Més o menys a la meitat de L’estrany miratge vaig detectar referències a les teves anteriors històries, i ja has manifestat que estan connectades a diversos nivells, encara que siguin de lectura independent. És un aspecte que tenies planificat o vas veure l’oportunitat a mesura que escrivies l’Estrany Miratge? Podem esperar altres històries ubicades en aquest univers? Per cert, li hem de buscar un nom... alguna proposta?

Enric Herce: La idea d’interconnectar les diferents novel·les va sorgir amb L’estrany miratge. Tenia molt clar que volia que estigués relacionada amb Simulacions de vida i tenia els meus dubtes de si també podria establir vincles d’una manera no forçada, amb Estació Boira, però tot va anar rodat. De fet les dues novel·les anteriors, sense compartir trama ni personatges dibuixen un món que podia ser perfectament el mateix en èpoques diferents, i de fet, ara ho és. Si per temàtica i coherència interna s’escau, hi haurà noves referències en novel·les futures, però no vull que es converteixi en una obligació. Sobre això de posar-li un nom, crec que és d’aquelles coses que ha de fer algú altre per tu. Personalment m’estimaria més un nom que resulti significatiu, sense ser gaire evident, com per exemple el de Boiravers que va proposar l’Edgar Cotes. Però com et deia, això és d’aquelles coses que va trobant consens comentari a comentari i ressenya a ressenya i que no depèn de mi.

Dreams of Elvex: També és a la meitat del llibre quan hi ha un trencament molt brusc en la trama i que pot deixar algun lector despistat una mica descol·locat. Crec que és una decisió arriscada, n’ets conscient?

Enric Herce: Totalment. Després del primer terç hi ha un salt que considero imprescindible per a l’evolució de la trama. Era necessari fer aquesta el·lipsi temporal per poder explicar com afecta en la societat de la novel·la els fets que s’apunten en la primera part. Entenc que hi hagi lectors a qui no els hi agrada aquesta mena de decisions, però no crec que estranyi als que ja m’han llegit abans.

Dreams of Elvex: A Spotyfy podem trobar la BSO de la novel·la. Quin és el procés creatiu que lliga la música i la literatura? Primer escrius i després busques una cançó que encaixi o tens al cap la cançó quan dissenyes  l’escena?

Enric Herce: Són cançons que acostumen a tenir relació amb el punt de la trama on apareixen i que normalment trio en el mateix moment d’escriure el paràgraf on surten. També pot ser que més endavant decideixi canviar-les perquè em ve al cap alguna altra que s’escau millor. Per exemple, la de Brams era originàriament una dels Smiths.

Dreams of Elvex: Els lectors en castellà van poder gaudir de la traducció de Simulacions de Vida. Hi ha algun projecte proper per la traducció d’Estació Boira i L’estrany Miratge? Ja que estem parlant de futur, quin és el teu proper projecte?

Enric Herce: De moment, no hi ha cap traducció més en camí. I respecte al meu proper projecte no en puc dir gaire cosa. Si tot va bé i tira endavant, sortirà l’any vinent i em fa molta il·lusió perquè, sense entrar en detalls, seria una proposta editorial molt original que crec que no s’ha fet mai abans dins del gènere en català.

Dreams of Elvex: Ara m'has deixat ben intrigat... Per acabar, com veus el panorama de la ciència-ficció en català? Hi ha algun autor o autora nou que et cridi l’atenció? 

Enric Herce:  Dins del gènere, tot i no ser ciència-ficció, m’agrada molt tot el que he llegit d’Elisenda Solsona i tinc força curiositat per la primera novel·la d’Elena Bartomeu, una de les autores que van participar en el recull Extraodinàries, i que Males Herbes traurà aquest mes de juny. També m’interessa molt veure com evoluciona aquest bizarro en català que ha arrencat de la mà d’autors com Max Besora, Sergi G. Oset o Tamara Romero.

Dreams of Elvex: Si vols afegir alguna cosa més...

Enric Herce: Només agrair el teu l’interès i la tasca de difusió i suport al gènere que fas des de Dreams of Elvex. Ha sigut un plaer.

Dreams of Elvex:  Gràcies per la disponibilitat Enric, i molta sort en els teus projectes.

La mestra del te i la investigadora - Aliette de Bodard

Soc un gran admirador d'Aliette de Bodard, especialment dels relats de l'univers ucrònic de Xuya. He llegit moltes de les històries ubicades en aquest escenari, tant en castellà com en anglès, i quan vaig saber que Mai Més publicava una col·lecció de relats en català amb traducció d'Anna Puente, alguns dels quals encara no havia llegit, la vaig comprar immediatament. No he sentit a parlar tant d'aquest llibre com d'altres publicats per la mateixa editorial, i em sap una mica de greu. A veure si aconsegueixo provocar-vos curiositat sobre l'obra d'aquesta autora tan interessant, ara que haurem de votar els Ictineus.

El món de Xuya és un gran paraigües que permet a  Aliette de Bodard escriure històries molt diferents i relacionar-les, tot i que em quedo amb la sensació que l'agrupació és una mica artificial i que les històries es podrien agrupar en dos o tres universos diferenciats, tot esperant algun relat que els acabi d'unir. Es basa en la premissa que els xinesos van colonitzar Amèrica del Nord unes dècades abans de l'arribada de Colon. Com a conseqüència, al continent americà conviuen cultures d'origen xinès i altres cultures centre  i sud-americanes que van sobreviure a la conquesta. Té un conjunt de relats situats a finals del segle XX i principis del segle XXI que tracten sobre les interaccions entre aquestes cultures, però no són els que més m'agraden dins de la seva obra. La part que em té fascinat és la de l'era espacial, de la que formen part els relats d'aquesta col·lecció, amb històries situades entre els finals del segle XXI i principis del segle XXII. Una de les tecnologies clau dels relats és la presència de naus intel·ligents, guiades per uns éssers mig orgànics mig cibernètics que, nascuts de mare humana, passen la seva llarga vida controlant enormes naus que permeten viatjar a través de les estrelles, i per tant, que la humanitat colonitzi nous mons. És espectacular com és capaç de donar tombs sobre aquesta tecnologia i fer-ho de manera original en cada relat.

Tot i que l'escenari és típic de space-opera, no espereu grans batalles ni molta acció. Hi ha grans dosis d'especulació tecnològica i moments de tensió, però és una ciència-ficció intimista, poètica gairebé. En les trames hi ha molt pes de les tradicions orientals de cada cultura i, sobretot, de les relacions familiars i els conflictes generacionals. Els personatges essencialment són femenins, però curiosament no trobo a faltar la presència masculina. En obres que és al revés si que em passa, aquí flueix tot amb molta naturalitat. 

El llibre conté 4 relats i una novel·la curta, precisament la que dóna nom al llibre i que va estar en la llista dels tres grans premis, tot i que finalment només va guanyar el Nebula. Els tres primers relats estan força relacionats, però el darrer, L'alè de la guerra,  és independent de tot el que ha escrit fins ara en aquest univers i m'ha deixat força encuriosit, ja que obra portes a situacions molt interessants.

En definitiva, un llibre que us recomano sense cap mena de dubte, molt adient per introduir-se en el fantàstic univers de Xuya. Ciència-ficció reflexiva i de ritme pausat, però amb una capacitat increïble per enganxar el lector. Les virtuts de l'autora llueixen més en els relats que en les novel·les curtes, crec jo, però estic convençut que La Mestra del te i la investigadora no us decebrà. 

El millor és que Aliette de Bodard continua explorant aquest univers en la seva obra i que, del que ja té escrit, encara queden per traduir alguns dels seus millors relats. Espero veure'ls ben aviat en català un segon volum de l'Univers Xuya.

Per si dubteu i voleu tastar l'estil de l'autora, us deixo l'enllaç a un dels relats més ben valorats que podreu trobar en la pàgina Cuentos para Algernon i que va guanyar l'Ignotus a millor relat en llengua estrangera, Tres tazas de aflicción a la luz de las estrellas. 

Después (Later) - Stephen King

Después de mucho tiempo sin leer sus novelas ni estar al caso de las novedades que publicaba,  he vuelto a engancharme a la obra de Stephen King. Es un autor con un estilo con el que me siento muy cómodo y acostumbra a proporcionarme  momentos de lectura satisfactorios. La novela que comentaré hoy, Later, seguramente no estará entre sus 10 mejores obras, pero es muy entretenida y tiene algunos detalles y momentos muy interesantes, así como un tono bastante más cínico de lo habitual que proporciona instantes francamente divertidos. 

Para empezar, os recomiendo que no leáis la sinopsis de la novela, ya que en ella descubriréis que el joven protagonista tiene habilidades especiales pero no menciona en qué consisten (aunque aparecen en la tercera página) y hace un spoiler importante de uno de los ejes principales de la historia que no pasa hasta la mitad de la novela. Puedo entender el secretismo con el tema de los poderes del protagonista, pero he decidido que os voy a desvelar cuáles son para poder comentar la obra con más profundidad. Insisto, se descubren después de 3 minutos de lectura. Pero si preferís entrar vírgenes en la novela, os recomiendo encarecidamente dejar de leer esta entrada en este punto.

El protagonista en ocasiones ve muertos, en eso consiste su poder. Muertos recientes, con los que puede interactuar. Seguro que lo primero que os pasa por la cabeza es lo mismo que me pasó a mi, que King se estaba marcando un Sexto Sentido. 

En cierto modo es así, pero con su estilo, dándole una vuelta de tuerca a la idea. De hecho, al comenzar el segundo capítulo ya deja claro que lo que puede hacer el protagonista "no es como en esa película de Bruce Willis". King explora este  fenómeno con unas reglas diferentes  y involucrando a los adultos en el secreto mucho más de lo que hace Shyamalan. Precisamente es el interés de los adultos por el fenómeno y como intentan sacar beneficio de él el motor de la trama, más que las experiencias del protagonista, que lo lleva bastante bien y en ciertos momentos diría que se ha acostumbrado y no le afecta en exceso la situación.

La historia está narrada en primera persona por el joven protagonista, Jamie, y lo seguiremos a través de su niñez y adolescencia, con los problemas económicos y emocionales derivados de ser hijo de madre soltera y siguiendo la situación política y económica de Estados Unidos en los  principios de la primera década del siglo XXI.

King es un maestro a la hora de utilizar a los niños y los adolescentes como narradores de sus historias, sobre todo si se enfrentan a situaciones poco habituales. Es uno de los temas recurrentes en su bibliografía. La madre del protagonista es agente literaria, o sea que los escritores y sus rarezas también tienen una presencia importante en la trama, otro tema habitual. Si a estos factores añadimos las referencias/homenajes a otras obras muy famosas del autor, la novela está destinada a tener éxito entre sus fans.

Aunque he leído muchísimas historias de King esta es la primera vez que me enfrento a una de sus novelas en versión original y ha sido más fácil de lo que preveía. Plaza y Janes va a publicar la novela en castellano a principios de junio.  Os la recomiendo, es una mezcla muy entretenida de historia de terror y thriller, con mucho sentido del humor y que encaja perfectamente en el universo literario del prolífico maestro de Maine.

La estirpe de Lilith - Octavia E.Butler

Hace unos meses que he decidido cambiar algunos de mis hábitos lectores. No sé si es que estoy más disperso por mi situación laboral o es cosa de la edad, pero me cuesta recordar acontecimientos, nombres de personajes o escenarios de los libros pertenecientes a sagas, y ya sabéis que en ciencia ficción y fantasía es lo que más abunda. A menudo he tenido que hacer una relectura del libro anterior al que deseaba leer porque no recordaba lo que sucedía.  Es por eso que decidí aparcar algunas de las sagas de las que solo había leído un libro hasta tenerlos todos publicados y listos para leer.

Después de leer la fantástica primera novela de la saga Xenogénesis de Octavia Butler, Alba, publicada por Mai Més en catalán, ya tenía en mis manos Ritus de l'edat adulta, la segunda parte, pero decidí esperar a la publicación de la tercera para leer la saga de un tirón. Poco después NOVA publicaba La Estirpe de Lilith, un tomo que recoge las tres novelas de la saga (Amanecer, Ritos de la edad adulta e Imago), con una revisión de la traducción original. Y me la enviaron como cortesía editorial... y la  carne es débil... así que subió rápidamente a lo alto de la pila.

La saga se sitúa en un futuro lejano, en el que una especie alienígena, los Oankali, ha llegado a la Tierra y ha salvado y curado a los pocos humanos que habían logrado sobrevivir a una guerra nuclear. Estos supervivientes han estado durante varios siglos en animación suspendida y observación, mientras los Onkali intentan regenerar el planeta para que puedan volver a vivir en él. Finalmente ha llegado el momento de despertar a estos humanos, hacer que se enfrenten a su nueva situación, que conozcan la cultura Oankali y que se preparen para la colonización conjunta del planeta. Pero no están todos preparados. Lilith Iyapo, la protagonista principal de la primera novela, es una de las primeras mujeres en ser despertadas y una de las elegidas para guiar a los grupos de supervivientes de regreso a la Tierra.

Amanecer es la novela que más me ha convencido de las tres. Me gusta mucho como narra el encuentro con una cultura y una biología tan alejadas de la de Lilith y la adaptación que debe tener el personaje para poder sobrevivir, todos los tabús que debe romper. De hecho, toda la saga tiene como tema principal nuestro comportamiento frente a la diversidad, como reaccionamos frente a la otredad y como tratamos al que es diferente, y apuesta por la conclusión que hemos de perder el miedo a la mezcla y a la variedad.

 

En el título de la saga ya viene incorporado el spoiler de las otras dos novelas. Los protagonistas son descendientes de Lilith, de diferentes generaciones, y narran cómo la población humana sobrevive a la colonización y como evoluciona la relación con los Oankali. Creo que es mejor no entrar en más detalles para no arruinar aspectos importantes de la trama, pero me han convencido menos que Amanecer. Desarrollan algunos conceptos interesantes, sobre todo a nivel biológico, pero en general me quedo con la sensación que en los momentos en los que  los protagonistas son los Oankali y sus relaciones y sus motivaciones la autora no consigue que empaticemos del todo con ellos y la trama pierde interés (a lo mejor está hecho adrede). Aunque, como biólogo, me ha fascinado cómo los ooloi son capaces de guardar, modificar e hibridar la información genética de las especies; la especulación científica a nivel biológico es uno de los puntos fuertes de la saga.

En cambio, en lo referente a la especulación social, me ha desanimado la visión pesimista  que tiene Butler del ser humano, al que pinta en exceso, según mi opinión, de violento, racista, poco pragmático y pocas veces racional (especialmente al género masculino). Me gustaría creer que en una situación como la que narra la historia nuestro comportamiento como especie sería diferente. 

Me ha gustado más el enfoque de la historia que proporciona la traducción en catalán, seguramente porque es más actual, ya que la versión en castellano es una revisión de la traducción de los años 80 y, francamente, creo que se nota. Sobre todo lo he detectado en la primera novela, y en el uso del tratamiento del usted. En las situaciones que muestra la historia, el tono respetuoso que implica el usted en castellano no me cuadra. También he detectado algunas erratas que me hacen pensar que hacía falta una revisión más detallada. Supongo que es debido a la premura por publicar el libro, ya que Butler es una autora que está de moda. En los últimos años se están recuperando sus novelas y se están publicando en castellano. Además de la Estirpe de Lilith podréis encontrar fácilmente la antología de relatos y ensayos Hija de sangre publicada por Consoni, o Parentesco y La parábola del sembrador por Capitán Swing. Además del mérito literario y lo interesante de las tramas, hay un claro interés por el punto de vista de Butler sobre el racismo y el feminismo.

En definitiva, una historia con un planteamiento muy interesante, especulación científica y social de alto nivel y personajes bien dibujados, pero con un desarrollo de las tramas desigual en las tres novelas que incluye esta edición, aunque es un lujo tenerlas todas reunidas en un solo volumen. Solo por Amanecer creo que vale la pena entrar en este fascinante universo. No puedo hacer más que recomendaros este clásico de la ciencia ficción.

Exhalación - Ted Chiang

Ted Chiang es un escritor atípico por varios motivos. En su larga carrera de más de 30 años  sólo ha escrito poco más de una decena de relatos y novelas breves, recopiladas en las antologías La historia de tu vida y la protagonista de esta entrada, Exhalación. 

Cada nuevo relato suyo se celebra en el mundo de la ciencia ficción y acostumbra a aparecer en las listas de nominados a los 3 grandes premios internacionales y, a menudo, los gana. No sé si su escasa productividad se debe a que tiene pocas ideas, a que tiene muchas y no sabe cuál es la mejor para desarrollar, o a que dedica mucho tiempo a los detalles de cada relato para que sea totalmente redondo. Me gusta pensar que es debido a esta última hipótesis, ya que cada una de sus historias tiene fundamento suficiente para poder ser una historia mucho más larga, contienen muchísima información. Además dentro de cada relato proporciona muchas posibilidades y alternativas, posibles giros que podrían suceder y que quiere reflejar que los tiene controlados para que como lector no puedas dudar de su dedicación. Es un maestro, y creo que no da puntada sin hilo.

Casi todos los relatos de la antología los había leído hace varios años en inglés, y en su momento me gustaron, pero mucho menos que en esta segunda ocasión. Últimamente me he dado cuenta de que mi dominio del inglés no es suficiente para quedarme con todos los detalles de las historias, y ahora que los he leído en un idioma que domino, los he disfrutado mucho más. He leído la edición en catalán de Mai Més, con traducción de Ferran Ráfols, aunque he decidido hacer la entrada en castellano porque los lectores del blog que no conocen el catalán y queden interesados en el libro pueden encontrar la edición en castellano publicada por Sexto piso con traducción de Rubén Martín Giráldez.

Leedlo en el idioma que podáis o queráis, pero leedlo.  Chiang nos regala un despilfarro de imaginación y de capacidad especulativa. No quiero entrar en excesivos detalles de los relatos, pero sí que puedo deciros que viajaréis en el tiempo en el mundo medieval musulmán, conoceréis el legado de una civilización formada por seres mecánicos, aprenderéis a criar inteligencias artificiales en el mundo virtual y crearéis mundos alternativos mediante máquinas portátiles para así  hablar con versiones diferentes de vosotros mismos. 

Chiang consigue hacer plausible el creacionismo y os hará dudar de si lo que recordáis sucedió en realidad o es un artefacto de vuestra memoria. 

En definitiva, una antología imprescindible para cualquier aficionado a la ciencia ficción, y creo que también un libro interesante para lectores poco acostumbrados al  género. Espero no tener que esperar tanto para leer una nueva colección de sus historias aunque, si es de esta calidad, la espera habrá valido la pena.

Les lluminoses - Lauren Beukes

M'ha sorprès molt la publicació de Les lluminoses de Lauren Beukes per part de l'editorial Mai Més amb traducció de Lluís Delgado. Soc un gran admirador de la seva perspicàcia editorial pel fet que publiquen històries que encara no s'han traduït al castellà i que, un cop publicades, apareixen en les candidatures als grans premis internacionals i fins i tot algunes els guanyen. Però que tradueixin llibres al català que fa pocs anys que ja han aparegut en castellà em sembla molt arriscat a nivell editorial. En el fons, el públic del fantàstic som els que som, i més en la nostra llengua. Però veig que continuen en aquesta línia, per tant els deu anar bé, i jo me n'alegro molt.

Ja havia llegit la novel·la en castellà el 2013 i en el seu moment em va agradar força. Quan vaig tenir a les mans l'edició de Mai Més fa unes setmanes vaig començar a llegir-la per sobre amb la intenció només de fullejar-la, de veure com sonava en català, però quan me'n vaig adonar ja portava llegides més de 100 pàgines. La vaig devorar en un cap de setmana. No la recordava tan addictiva, i em quedo amb la sensació que l'he gaudit  molt més aquest segon cop.

En Harper és un rodamón amb pocs escrúpols que viu al Chicago de 1930 i que, fugint d'una baralla, entra per casualitat en una casa en la qual busca refugi. Aquesta casa li permet viatjar a través del temps i visitar el Chicago d'altres dècades. El problema és que és un assassí en sèrie de noies a qui ell anomena lluminoses, a les quals visita en diferents etapes de la seva vida, fins que les assassina. Però una d'elles sobreviu, la Kirby, i conjura la seva existència a intentar esbrinar qui la va atacar i li va canviar la vida, amb l'ajuda de Dan, un antic reporter d'homicidis que havia investigat un cas similar.

La història és una barreja de thriller policíac i novel·la de viatges en el temps molt ben estructurada, plena de detalls i amb un ritme molt alt. En aquest darrer fet hi té molt a veure l'estructura en capítols breus que van canviant de personatges i de situació temporal. És famosa la imatge de l'autora en la paret en la qual va planificar la trama de la història per evitar errors i que m'evoca alguns estius intentant fer els horaris dels companys de l'institut. 

Reconec que m'he mirat amb lupa tots els detalls per veure si trobava alguna incongruència, alguna cosa que no quadrés amb els objectes que deixa en Harper a les diferents èpoques o en els seus moviments temporals, però no me n'he sortit. 

En la primera lectura em vaig centrar molt en els dos personatges i en la trama principal. Potser per això ara he pogut valorar més els personatges secundaris, el rerefons de les històries de les víctimes i la caracterització de les diferents èpoques per les quals en Harper viatja. 

En definitiva, una història amb molt ritme, crua i addictiva, amb escenes molt dures i molta tensió. Llàstima que alguna resolució de la part final no m'ha acabat de convèncer, sinó seria una història totalment rodona. Tot i això, us la recomano sense cap mena de dubte, tant si sou amants del gènere fantàstic com del gènere negre. 

La chica oculta - Ken Liu

La chica oculta y otros relatos  reúne parte de la narrativa breve que ha escrito el fantástico escritor Ken Liu durante los últimos años, con traducción de Pilar San Román. Igual que me pasó con su primera colección El zoo de papel, ya había leído con anterioridad algunos de los relatos en inglés y otros en castellano en la imprescindible página  Cuentos para Algernon. Pero tenerlos todos juntos en esta fantástica edición de Lee Runas es un lujo. 

Conecto mucho con la obra de Liu. Es de los pocos autores (junto con Mike Resnick y Tim Pratt, por ejemplo) que consiguen tocarme la fibra tanto a nivel intelectual como a nivel emocional. Hay algunos aspectos característicos de su obra que me tienen cautivado: su capacidad para especular con las consecuencias y evolución de las nuevas tecnologías, cómo mezcla diversos puntos de vista y diferentes líneas temporales en relatos cortos, su estilo narrativo de tono poético y evocador y su versatilidad de tramas, formatos y géneros (en la colección encontraremos mayoritariamente relatos de ciencia ficción, pero también de fantasía y alguno con base histórica). 

Entiendo que el orden en que el autor y la editorial deciden presentar los relatos es importante y que debe ser una decisión meditada y  tener cierta coherencia, pero me atrevo a proponer un cambio. 

Muchas de las historias están relacionadas entre sí y tienen una temática basada en la posibilidad de que los seres humanos seamos capaces de copiar nuestra personalidad en el mundo digital y vivir eternamente. Estos relatos analizan los orígenes, evolución y consecuencias de esta tecnología y pueden funcionar como un conjunto de gran calidad. 

Creo que una experiencia interesante para el lector seria leerlos uno después del otro (antes o después del resto, en este aspecto no me acabo de decidir) como si fuese una colección de relatos estilo fix-up, en el orden siguiente:. 

Nadie encadenará a los Dioses

Nadie asesinará a los Dioses

Los dioses no habrán muerto en vano

Quedarse atrás

En otro lugar por completo distinto, inmensas manadas de renos

Siete cumpleaños

Como en todas las colecciones de este estilo algunos relatos me han gustado más que otros, y mi experiencia seguramente será diferente a la de otro lector. Yo considero que el conjunto es de notable alto. Paso a comentar brevemente algunos de los que me han emocionado más, sin intención de desmerecer al resto.

Hay un par de historias que quiero destacar que exprimen algunos de los posibles usos de la tecnología de realidad virtual y el poder de las redes sociales: Nuestro más sentido pésame y Empatía bizantina. Ambas me han generado una cierta impotencia y mucha rabia; por la injusticia de las historias representadas y, sobre todo, por las dudas que Liu consigue generar para que no te puedas posicionar claramente en un lado o en otro.

Otro de los que he disfrutado es Renacido, que narra una historia de contacto con una civilización extraterrestre mucho más poderosa que la nuestra y que acaba dominando nuestra sociedad. Aunque, en el fondo, creo que esta ambientación es una excusa para hablar sobre la memoria, los recuerdos y lo que nos hace ser humanos, algunos de sus temas fetiche.

Si tuviese que elegir un solo relato para que un lector que no conozca a Liu pudiese descubrir sus múltiples virtudes seguramente optaría por el primero de la antología, Días de fantasmas. Especulación de primer orden, amor por la historia, variedad de puntos de vista, una historia tierna y dura a la vez... un claro ejemplo de lo que me cautiva en este autor. En cambio, uno de los que más frío me ha dejado ha sido el que da título al libro, La chica oculta. Me cuesta conectar con la fantasía de tono oriental, prefiero la versión tecnológica de Liu. 

Por eso, aunque sea uno de mis autores favoritos, no me he atrevido todavía con su trilogía de la Dinastía del Diente de León, ni  he leído el fragmento del tercer volumen que viene incluido en esta colección en forma de relato y que no acabo de considerar buena idea que forme parte de ella.

En definitiva, una colección de relatos imprescindible para cualquier aficionado a la ciencia ficción, os la recomiendo encarecidamente. Entre las 20 historias seguro que encontraréis alguna que os emocionará, otra que os sorprenderá por la capacidad de especulación del autor y varias que harán las dos cosas.