Trilogía de la Fundació - Isaac Asimov

Em fa molta il·lusió que Isaac Asimov aparegui per primera vegada en el blog. He esperat que la trilogia de La Fundació estigués tota publicada en l'edició de  Duna Llibres, amb  traducció d'Octavi Gil i unes portades espectaculars de Guillem H. Pungiluppi, per llegir-les un altre cop en català, com la primera vegada que la vaig llegir fa molts anys en l'edició de Pleniluni que vaig trobar en la biblioteca  del poble. 

És la saga de ciència-ficció de la qual en tinc més versions en format físic. En un principi de forma involuntària, però després de manera conscient, he anat fent una col·lecció d'aquesta saga i les seves seqüeles i preqüeles en llibreries de vell i plataformes de llibres de segona mà. 

Ens situem en un futur llunyà on la humanitat ha conquerit la galàxia i està organitzada políticament en forma d' imperi, la capital del qual és el planeta Trantor. Tal com ha passat amb molts imperis de la nostra història, com més gran es fa i més lluny de la metròpoli visquin els seus habitants, més fàcil és que pugui caure. Un científic de Trantor, Hari Seldon, prediu gràcies a la ciència de la psicohistòria la caiguda de l'Imperi i la decadència de la civilització humana. Incapaç d'aturar la inèrcia de la davallada de la seva civilització, organitza un pla perquè la decadència de la humanitat duri el menys possible fins que torni a ressorgir una nova civilització que pugui governar de nou tota la galàxia. Per fer-ho crea La Fundació, una associació de científics que recopila tot el coneixement de la humanitat en una enciclopèdia galàctica, tot i que aquesta només és la part visible del projecte.

És una història escrita fa molts anys i la primera pregunta que pot venir al cap en productes d'aquest estil és: Ha envellit bé? En alguns moments de la trama sí, en altres, no tant. Tot i que a vegades té un cert to innocent, s'ha de reconèixer que  hi ha grans hits que altres autors han utilitzat en obres posteriors: el planeta capital cobert totalment d'estructures metàl·liques, el concepte de psicohistòria, el plantejament de la fundació com a eina per modificar la història, l'aparició d'un mutant (el mul, un personatge ben curiós...), o el plantejament de l'economia i la religió com a base per mantenir la dominació de les societats planetàries.

També té alguns punts que no m'han convençut, com ara algunes de les resolucions dels relats, o la ràpida caiguda cultural de molts dels planetes que va molt bé per donar ales  a la història, però és poc creïble en aquesta ambientació. Igualment trobo curiós que, tot i que la psicohistòria sigui una ciència que es basa en l'estudi del comportament de grans poblacions, siguin les accions individuals de molts dels protagonistes la que acaben provocant que les prediccions de Hari Seldon es compleixin. Així mateix, també em sorprèn la decisió que els únics éssers conscients  i intel·ligents de la galàxia en aquesta ambientació siguem nosaltres. Sembla que Asimov no va tenir bones experiències amb la temàtica dels alienígenes i és de les poques temàtiques típiques de la ciència-ficció sobre les quals no especula en les seves grans obres.

No espereu pas tampoc ciència-ficció d'acció i aventura. Les trames s'expliquen sobretot a partir del diàleg entre els protagonistes en un format típic de les novel·les de detectius. L'acció té lloc en molts planetes diferents de la galàxia, però l'ambientació no és pas un dels aspectes als quals Asimov va donar més importància en aquesta història i tots semblen ben bé iguals.

Per acabar, vull trencar una llança a favor d'Asimov davant alguns comentaris que tracten la seva obra de masclista i misògina per no donar massa veu a les dones. És cert que en el primer llibre no apareix ni una sola dona mencionada i es fa estrany, però a mesura que la història avança ha anat introduint personatges femenins amb molta rellevància en la trama. Sentir cert tipus de comentaris sobre un autor que ha creat un personatge tan important com Susan Calvin, per exemple, se'm fa estrany.  Tampoc apareixen personatges de color ni d'ètnies diferents (o almenys no estan descrits clarament com a tals i jo sempre me'ls he imaginat ben blancs) i ja no parlem de diversitat sexual... cada època té el seu context i el seu marc de referència i crec que l'hem d'analitzar a partir d'aquests. Ara sembla que si un producte no compta amb tota la varietat possible és poc inclusiu. Entre poc i massa, que diria la meva àvia. 

En fi, que us recomano sense dubtes la seva lectura, però sent conscients que és un clàssic escrit fa més de 70 anys i tot i que alguns aspectes de la trama  grinyolarien en un producte actual, en el seu temps va tenir molt mèrit i va influir en moltes obres posteriors del gènere.

Que tornin a estar disponibles els tres llibres en català pels nous lectors en aquesta edició tan espectacular em fa molt content. Espero que l'editorial pugui publicar  altres grans novel·les o col·leccions de relats del mestre (lògicament la meva proposta és Jo, Robot ). 

Àcars - Jordi de Manuel

Els lectors habituals ja sabeu que les col·leccions de relats estil fix-up són una de les meves debilitats. Alguna vegada li havia comentat a Jordi de Manuel, un dels grans de la ciència-ficció en català, que ha de fer-ne una recollint tots els relats que té situats en el seu univers de referència, el dunevers, segons el va batejar Edgar Cotes. 

No m'ha fet cas (encara), però sí que acaba de publicar un nou llibre d'aquest estil, Àcars, amb l'editorial Obscura. Hem vist bacteris, virus i fongs com a causants d'una apocalipsi mèdica i social en diversos productes literaris i audiovisuals. Ara els toca als aràcnids, un dels primers punts originals del llibre.

El Sarcoptes miocardis és una espècie d'àcar que parasita alguns mamífers, però ha pogut fer el salt cap a l'ésser humà, on provoca una infecció molt greu al cor que causa la mort de la persona afectada. L'àcar habita coixins, matalassos, llibres, roba... i és molt difícil d'erradicar. Les autoritats decreten que la població ha d'abandonar casa seva i restar al carrer amb el mínim contacte possible fins que les brigades de neteja, mitjançant l'operació Farenheit, puguin eliminar els possibles reservoris dels àcars dels seus habitatges. És un problema mundial, però l'acció dels relats es produeix en l'àrea de Barcelona, amb diferents personatges que apareixen en diversos relats i que creuen punts de vista de les mateixes situacions.

Tot i que la trama podria estar ubicada en el present i ser només una història apocalíptica molt interessant, la ciència-ficció trau la punteta en forma d'assistents robòtics i una situació política que qualificaria, lamentablement, d'ucronia.

Els relats són força variats, amb personatges que encaren la situació de formes diferents, encara que predomina un to melancòlic i pessimista que m'ha sorprès. També m'ha generat una mica d'ansietat com els protagonistes estan tota l'estona pendents de l'aparició dels símptomes de la infecció en les persones properes. Si alguna cosa he de retraure és que m'hagués agradat algun relat més des del punt de vista científic i polític, no només dels que pateixen de primera mà la situació.

Com és habitual en la seva obra, Jordi de Manuel presenta referències a altres novel·les. En aquest cas, els paral·lelismes amb Farenheit 451 són molt evidents, però fa gràcia com juga amb el fet que molts dels personatges no agafen la referència. També fa jocs de paraules: tant el títol del llibre com els noms dels relats estan tots formats per una sola paraula.

En definitiva, un llibre que us recomano sense cap mena de dubte. Jordi de Manuel té molt dominat el format del relat i ha trobat un escenari molt interessant a explorar. Se m'ha fet curt, hauria volgut continuar llegint més històries situades en aquest univers i que exploressin alguns dels detalls que queden a l'aire i dels que crec que se'n pot traure més suc. Espero que hi torni. Tinc la sensació que d'aquesta col·lecció en sentirem a parlar.

Conejo Maldito - Bora Chung

Los habituales del blog ya sabéis  que tengo debilidad por la narrativa breve. Estoy en una época un poco experimental, en la que busco autores y autoras que ofrezcan algo diferente. La colección de relatos Conejo Maldito, de la autora coreana Bora Chung que ha publicado Alpha Decay en español con traducción de Álvaro Trigo, encajaba perfectamente en lo que estaba buscando, y varias recomendaciones elogiosas me acabaron de decidir.

Es la lectura que más me ha satisfecho en lo que llevamos de año, aunque debo reconocer que me duele el músculo frontal debido a como mis cejas iban desplazándose arriba y abajo por la frente formando todas las posibles expresiones de sorpresa.  Es una lectura muy variada, con relatos que no tienen relación entre ellos, y creo que casi todo tipo de lectores encontrará alguna historia de un género que pueda ser de su agrado, aunque no es un libro para estómagos sensibles. Hay situaciones duras y algún momento escatológico (en uno de los relatos, La Cabeza, los restos orgánicos de una mujer se organizan formando un cuerpo que sale del retrete. Os podéis imaginar mi sensación de inquietud cuando dos relatos después hay una historia llamada La regla). 

Me ha sorprendido la diversidad de géneros que Bora Chung es capaz de tratar con éxito, ya que todos los relatos son buenos. Encontraréis historias de fantasmas, de casas encantadas, de ciencia ficción, narradas como cuentos infantiles con moraleja... aunque toda la obra tiene un tono general  bizarro-weird.

Para comentar algún aspecto que no me ha convencido, diré que las reacciones de algunos personajes me resultan poco convincentes, pero creo que es un aspecto cultural. 

En definitiva, una lectura totalmente recomendable por variada, original y sorprendente. Me sorprende que no haya oído hablar antes de esta autora.

La consistència de les idees - Clelia Farris

M'encanta que les meves intuïcions literàries surtin bé. En la catcon d'aquest any em va cridar molt l'atenció La consistència de les idees, un llibre de relats d'una autora italiana que desconeixia, Clelia Farris, a qui seguiré la pista  a partir d'ara.  

Escrit per una autora no publicada en el nostre país i, a més, per una editorial jove com Sfabula, el llibre complia dos dels propòsits que vaig plantejar-me aquest any pel blog, o sigui que  vaig comprar-lo en un rampell. Hi va ajudar el fet que la portada d'Elisa Ancori és cridanera,  i la temàtica dels relats resumits en la contraportada era prometedora. A més, crec que és la primera autora italiana que apareix en el blog, en el que he parlats de diversos autors i autores asiàtics i africans, però no tant d' europeus.

Ha estat un encert comprar-lo. M'ha agradat molt gairebé tot el que proposa: l'estil narratiu, les ambientacions de futur pessimista i optimista a la vegada, els personatges i els noms estranys que els dona, les innovacions tecnològiques sorprenents que són un pilar important dels seus relats, però no l'únic, ja que acostuma a barrejar més d'una trama en els relats... Però si he de destacar alguna cosa és que les històries són molt orgàniques,  viscerals, tens la sensació de tocar carn i embrutar-te les mans. Si hagués de definir el gènere dels relats, optaria per una barreja de weird, biopunk i solarpunk. En alguns moments m'ha evocat a l'estil de les històries d'Anne Starobinnets, Cristina Jurado o de Kij Johnson. 

Dels 7 relats que formen part del llibre segurament el que m'ha agradat més és Un dia per recordar on l'autora planteja un escenari derivat de l'escalfament global amb sequera, costes inundades i un conjunt de supervivents que viuen en els pisos més alts dels edificis i es desplacen en barca en una economia d'intercanvi de productes. Només l'escenari ja és prometedor, però si hi afegim la capacitat que té un personatge per modificar els records de la gent, afegint o traient el que els interessa, el relat acaba quedant rodó. Estaria interessat a llegir alguna cosa més en aquest escenari.

Cirurgia creativa ens presenta la relació entre un parell de personatges que es dediquen a fer quimeres d'animals, refent, modelant i fusionant les parts orgàniques. Una és la que idea i planifica, i l'altre, que es modifica el cos a base d'hormones, és el que és capaç de soldar diferents teixits dels éssers vius amb una tecnologia implantada en la punta dels seus dits. És l'exemple més clar de l'estil visceral de l'obra de l'autora.

Engany és un relat molt interessant, que es basa en la capacitat d'aprendre ràpidament una habilitat que hagi estat destil·lada d'algú que la posseeixi, tot menjant un eriçó de mar. Sona estrany, ho sé, però funciona perfectament en la trama de corrupció urbanística que presenta la història. 

Té una certa semblança amb el relat que dona nom a la col·lecció, La consistència de les idees. Situat en un planeta colonitzat pels humans que han sobreviscut a la caiguda de la nau estel·lar que els va dur al planeta. Dos joves descobreixen un lloc amagat on viu una espècie de mol·lusc que, quan és menjat, proporciona sensacions i idees brillants al consumidor. Aviat es converteix en una droga, amb tota la problemàtica que això genera.

En definitiva, m'ha agradat molt descobrir aquesta autora amb una veu tan fresca i sorprenent. Estaré pendent de si es tradueix alguna cosa més a l'anglès. De moment, gairebé tot el que està traduït ja està inclòs en aquesta fantàstica antologia, que no puc fer res més que recomanar-vos.

Para aprender, si la suerte nos sonríe - Becky Chambers

NOTA: Actualizo un poco la entrada que realicé hace cuatro años cuando leí esta fantástica novela en inglés debido a su publicación en castellano por la editorial Crononauta, con traducción de Pilar Martínez Tello.

Para aprender, si la suerte nos sonríe no es mi primer contacto con la obra de Becky Chambers. Hace unos años leí la versión en castellano que publicó Insólita con traducción de Alexander Paez de la primera novela del universo de los Wayfarers, El largo viaje a un pequeño planeta iracundo. Es una novela con algunos planteamientos muy interesantes, divertida, emotiva a veces y con un tono optimista que es poco usual en la ciencia ficción, aunque cada vez hay más productos de este estilo. Aunque la lectura me gustó no me motivó lo suficiente para buscar las otras dos novelas situadas en este universo. La pila ya es suficientemente alta. Pero sí que me interesé por una novela corta nominada al Hugo y no relacionada con las anteriores, después de ver los comentarios elogiosos de varios de mis compañeros. Coincido con ellos; la devoré en un par de sentadas, atrapado por las variadas situaciones, preocupado por los protagonistas y gozando con algunos momentos de sense of wonder relacionados con la ciencia que hacía tiempo que no encontraba en una novela. 

La historia se centra en el viaje de exploración de una nave tripulada al sistema planetario de una estrella situada a varios años de viaje de nuestro planeta. El objetivo es explorar algunos cuerpos del sistema y buscar, identificar y catalogar las posibles especies vivientes, intentando afectarlas lo menos posible. Una de las tripulantes envía un diario narrado en primera persona a la Tierra  de las actividades y sensaciones de la tripulación y de sus descubrimientos. Me ha gustado mucho por la originalidad de como enfoca algunos aspectos científicos relacionados con un posible viaje espacial: la forma en que la tripulación sobrevive durante el viaje en un estado de aletargamiento, o como son los primeros pasos al despertar, tanto a nivel psicológico como físico. El aspecto más destacable, es la opción por la que la autora apuesta  para que los astronautas sobrevivan a las diferentes condiciones del viaje espacial y de los exoplanetas que van a visitar. Una opción basada más en los cambios de las características biológicas de los humanos que en aspectos tecnológicos. Este enfoque me ha recordado en algunos momentos al que escoge Peter Watts en varias de sus novelas, pero con la diferencia que aquí estas modificaciones son reversibles y dan mucho más juego.

Uno de los principales méritos es como consigue presentar una importante variedad de escenarios y de situaciones sin dejar de lado la caracterización de los cuatro personajes y de sus relaciones. Es muy difícil conseguirlo en una novela tan corta. Creo que ha desperdiciado ideas para poder ofrecer un libro más largo o más de un producto, pero no seré yo quien se queje, ya que el resultado final es muy satisfactorio.

También me ha parecido muy original el enfoque de la difícil relación de contacto con el planeta Tierra, con unos 14 años de desfase temporal. 

En fin, que me ha encantado hasta el título, rimbombante como todos los de la autora, una vez que sé de donde procede. Os la recomiendo sin duda alguna. En mis entradas acostumbro a indicar algunos aspectos negativos de los libros que leo, pero a este el único pero que le voy a reprochar es su longitud, ya que me he quedado con ganas de más. La situación queda cerrada de manera satisfactoria, una continuación no es necesaria, pero sí que hay posibilidades a explorar y aquí contaréis con un lector interesado. 

En la entrada original comentaba que estaba convencido de que aparecería pronto traducida en castellano. Ha tardado unos años, y primero se ha publicado la  versión en catalán, pero me apunto un tanto. 

La narradora al final plantea una pregunta, y le diría que SÍ, sin duda alguna. Intentaré hacerle llegar mi respuesta, y dentro de 30 años ya os contaré lo que le ha parecido.

Otras opiniones de la novela: Donde termina el infinito, Fantastica ficción

Semiosis - Sue Burke

NOTA: esta entrada es una revisión de la que realicé en 2018 debido a la publicación de esta fantástica novela en castellano por la editorial Dolmen en su línea Freder, con traducción de Rafael Marín.

Según nuestra amiga wikipedia la semiosis es cualquier forma de actividad, conducta o proceso que involucre signos, incluyendo la creación de un significado. Es un proceso que se desarrolla en la mente del intérprete; se inicia con la percepción del signo y finaliza con la presencia en su mente del objeto del signo.

Es un buen título, muy llamativo (como la portada) y que tiene relación con el contenido principal de la novela: la comunicación entre diferentes formas de vida y la dificultad que conlleva. Pero cuidado, la comunicación no es el tema exclusivo: también es una novela de primer contacto, de supervivencia, de misterio, de especulación social y biológica, de aventuras y exploración e incluso en algunos momentos tiene algo de novela de detectives. Como veis, es una novela muy rica, tanto por su contenido como por su estructura y organización, y la he disfrutado mucho.

El escenario de la novela es el planeta Pax, con unas condiciones relativamente parecidas a las de nuestro planeta, al que llega una nave de colonización con 50 colonos dispuestos a establecer una nueva sociedad muy diferente a la de la Tierra. Pronto se darán cuenta que las acciones necesarias para su supervivencia ocupan casi todo su tiempo, y que las cosas no son tan fáciles como parecían en la distancia. 

Pax es un planeta mucho más viejo que la Tierra y está poblado por especies animales y vegetales, con las que tendrán que interactuar, y los colonos pronto descubrirán que no son los únicos que han visitado el planeta.

La novela está estructurada en relatos narrados en primera persona por diferentes personajes de diferentes generaciones de colonos, y incluso de algunos de los habitantes oriundos de Pax. Sue Burke consigue dar una voz personal a cada narrador, y un punto de vista diferente de la sociedad de Pax dependiendo de la generación a la que pertenece cada personaje, cosa que tiene mucho mérito. Me ha gustado también como algunos personajes (incluso los narradores) aparecen en más de un relato y como cambia la visión de sus acciones y de su personalidad dependiendo del narrador.

Cada historia tiene una trama central diferente y trata de un problema al que se tienen que encarar los colonos. Estos problemas también van evolucionando a medida que  la colonia está más asentada y pueden aparecer el arte, el ocio, o los protagonistas pueden dedicar tiempo a la exploración de su entorno. Como he comentado con anterioridad, incluso el género de cada relato relatos es diferente: de misterio, de exploración, de aventuras...

En definitiva, una novela totalmente recomendable. Muy variada, entretenida, sorprendente y llena de detalles muy interesantes a muchos niveles, pero especialmente en temas de comunicación, biología, etología y ecología (aunque debo admitir que me queda alguna duda a nivel científico, sobre todo referente a los problemas de la endogamia).

En 2018 aposté porque esta novela se traduciría más pronto que tarde al castellano... ha tardado seis años, pero me anoto un punto.

Si he conseguido despertar vuestro interés os recomiendo que echéis un vistazo a la web de la novela, donde podréis leer el primer capítulo, así como al análisis que realiza Esteban Betancour en su podcast Visión prospectiva.

El final, aunque satisfactorio, deja abiertos algunos misterios y ya hay publicada una continuación, Interference, que tengo hace años en el lector, y una tercera novela, Ursurpation, que se va a publicar a finales de 2024. Que cuenten conmigo para volver a Pax.  

Mentides sobre la mort - Premee Mohamed

Premee Mohamed va ser la convidada d'honor a la Catcon de 2023. M'interessava conèixer la seva obra i vaig donar un cop d'ull a un dels seus relats en anglès, però no em va acabar de convèncer el que m'explicava i el vaig abandonar molt aviat, a vegades tinc poca paciència. 

Reconec que em vaig equivocar. L'estil em va costar en anglès i em vaig pensar que oferia un producte diferent del que realment és. Per sort una de les dues històries presents en el llibre Mentides sobre la mort, editat per Chronos i amb traducció d'Anna Llisterri, és finalista dels Ictineus, i he aprofitat l'ocasió per llegir-lo. Les dues novel·les curtes no tenen relació i presenten estructures narratives ben diferents, però amb un estil  comú que m'ha agradat molt.

La primera història és I què li podem oferir aquesta nit. És una barreja estranya. L'escenari és clarament distòpic, i els protagonistes són les persones que treballen en un club molt exclusiu on s'exerceix la prostitució. Una de les companyes és assassinada durant una sessió amb un magnat, i en el moment del seu enterrament ressuscita i clama venjança. És una d'aquelles històries que et fica de mal humor i en les que acabes opinant que s'haurien de tornar a utilitzar les guillotines contra els rics i poderosos. M'ha sorprès, però, l'elecció de la narradora, crec que altres protagonistes haguessin donat més joc.

La segona història, la nominada als Ictineus, és Aquestes coses sense vida. La Terra va patir la invasió d'uns éssers estranys e immisericordes que van gairebé aniquilar a la humanitat i que, tan sorprenentment com van arribar, van desaparèixer. Unes dècades després un equip d'investigació visita una ciutat en runes i troba un diari d'una de les persones que va sobreviure durant molt temps a la situació. És molt interessant com barreja les veus de les dues narradores, la investigadora i la supervivent, i la relació, força original perquè és poc habitual, entre un home jove i una dona madura. M'ha alegrat l'opció de la col·laboració entre els humans més que la llei del més fort i la violència per aconseguir sobreviure. 

L'escenari crea una sensació d'estranyesa e incertesa que m'ha recordat a Picnic a la vora del camí dels Strugatsky o a Aniquilació de Jeff Vandermeer. 

La portada de Laia Baldevey també està nominada als premis Ictineus com a millor il·lustració, un factor més per donar una oportunitat a aquest llibre tan interessant. 

En fi, que només puc que recomanar-vos la lectura d'aquest llibre. He descobert una autora amb una veu molt interessant, capaç de crear analogies i comparacions sorprenents i frases lapidàries. Si fos d'aquells que subratllen llibres (heretges), aquest estaria ben acolorit. Estaré pendent del que publiqui aquesta autora.