diumenge, 29 de març de 2020

5 Cómics - Superhéroes

Continúo con la serie de entradas sobre los cómics que he leído este año. Hoy le toca al género de superhéroes, con seguridad del que tengo más información, pero no precisamente por el mundo del cómic. Mi manía completista me impide entrar con comodidad en cómics protagonizados por personajes que han vivido mil aventuras narradas por guionistas diferentes y que pueden ir conectadas.  ¿Y si me pierdo algo?. Es una estupidez, pero me genera cierta tensión en el momento de la lectura y afecta a la experiencia. Poco a poco me voy curando y voy entrando en algunos universos de superhéroes, pero los cómics que comento hoy, con una excepción, son historias relativamente modernas y con superhéroes nuevos.


En Black Hammer Jeff Lemire presenta un misterio muy interesante, y juega muy bien con los flashbacks y las revelaciones, pero creo que lo alarga demasiado en el tiempo. Después de dos volúmenes mi interés fue decreciendo y no me ha interesado continuar con la historia, aunque no la he descartado del todo.
Un grupo de seis superhéroes vive en un estado de retiro forzado en una granja de un típico pueblo americano. Cada uno lleva este retiro de manera diferente, con resignación, intentado volver a la normalidad... No sabemos porque han llegado a esta situación ni porque no pueden salir de ella. Las revelaciones van llegando con cuentagotas unidas a flashbacks que muestran el origen de los personajes y las relaciones entre ellos. Una de las cosas que destaco más es la diferencia entre las aventuras coloridas y fantásticas de los flashbacks y la gris cotidianidad de su existencia en la granja. En este aspecto influye el dibujo peculiar de Dean Ormston, que con poca cosa consigue narrar mucho y que es poco habitual para ilustrar historias de superhéroes.
Entiendo las buenas críticas que ha recibido esta serie, pero no las acabo de compartir. Hay muchas referencias-homenajes a superhéroes, pero sólo he pillado las más evidentes.


Si hablamos de referencias y homenajes Planetary se lleva la palma. Toda la obra es un continuo homenaje a la cultura popular. No solo aparecen trasuntos de multitud de superhéroes de diversas épocas, en las páginas de esta magna obra de Warren Ellis también tienen cabida Sherlock Holmes, Drácula, James Bond, Verne, Tarzán... Una de las gracias de este producto es identificar estos homenajes y descubrir como los va relacionando todos. El dibujo fotográfico de John Cassaday es un complemento ideal a la historia. 
Elijah Snow es el protagonista principal de la saga, un hombre ya maduro con superpoderes que es contratado por la agencia Planetary, especializada en la "arqueología de lo imposible" y que intenta luchar contra las amenazas de estilo paranormal y supranormal que afectan a nuestro universo. Poco ambicioso, ya véis. El principio es un poco confuso, pero poco a poco las piezas van encajando y la trama va de menos a más.
Me sorprende que una obra de este estilo no sea más conocida fuera del ámbito de los aficionados a los cómics.  Una obra maestra, totalmente recomendable, pero si podéis no la leáis en su versión omminbus (a no ser que necesitéis ejercitar los bíceps). Me encantaría ver una adaptación en formato de serie televisiva, pero creo que la historia es demasiado compleja.

Es muy posible que Top-10 de Alan Moore no entre dentro de la lista de obras más conocidas del barbudo de Northhampton, pero de las que conozco, es una de las que pueden gustar a un público más generalista. Los protagonistas son un equipo de policías de la ciudad de Neopolis, una ciudad donde todos los residentes tienen superpoderes. La variada y carismática plantilla de esta comisaria tiene que enfrentarse a las más variopintas aventuras, siempre con un trasfondo de un  humor blanco bastante sano, aunque a veces con muy mala leche. En la mayoría de viñetas de Gene Ha hay multitud de detalles y de huevos de pascua de otras obras del cómic. No sé donde encontré una definición que le va como anillo al dedo: "Canción triste de Hill Street con superpoderes".
Moore también escribió una precuela situada unas décadas antes que narra la construcción de la ciudad de Neopolis, The forty-niners, y un spin-off humorístico de uno de los personajes, Smax, situado en un mundo de fantasía épica. Son obras interesantes, pero que no llegan al nivel de Top-1o. También existe una continuación con otro equipo creativo, pero os aconsejo que no la toquéis ni con un palo. Es una lástima que un material tan bueno y con tanto potencial no tenga continuidad.


Estuve a punto de empezar a ver la serie televisiva The Umbrella Academy, pero entonces me enteré que estaba basada en un cómic, y decidí esperar a leerlo.
Varios niños nacieron el mismo año con superpoderes. 7 de estos niños fueron rescatados y educados por el millonario Reginald Hardgreeves creando un equipo de superhéroes que lucha para salvar la humanidad. La premisa es interesante y plantea un grupo atractivo de personajes, algunos con poderes bastante originales. La lástima es que la estructura narrativa del primer volumen es algo confusa. La trama está centrada en el presente, pero las idas y venidas en forma de flash-backs para mostrarnos las causas de las difíciles relaciones entre los miembros del grupo no acaban de desvelar los misterios y confunden al lector.
En el segundo volumen la trama es más compleja y aparecen viajes en el tiempo, pero está más bien definida y me ha gustado más, aunque no acabo de conectar con el ritmo narrativo que imprime Gerard Way a sus guiones. Le reconozco la originalidad en algunos planteamientos y que algunos giros argumentales me han sorprendido gratamente, por eso no descarto continuar con la historia y tengo la adaptación  televisiva en el punto de mira.

El cómic que es la excepción a la norma es la miniserie de The Vision creada por Tom King. Si me decidí a darle una oportunidad fue debido a las buenas críticas y a que me aseguraron que no era necesario conocer la mitología del personaje para disfrutar de la historia. Supongo que me ha gustado tanto es porque no es una historia de superhéroes al uso, es una historia bastante triste en el fondo.
En su ansia por conseguir ser humano la Visión ha decidido formar una familia, de forma que ha construido una mujer y un par de hijos mellizos y se han mudado a una urbanización típica norteamericana esforzándose en mantener una vida normal: unos a trabajar, otros al instituto... Lo que más me ha gustado es el contraste entre la seriedad, racionalidad y lógica de los personajes  con las situaciones de humor negro que se generan. El ritmo es lento, pero a mi ha conseguido mantenerme intrigado hasta el último minuto. El dibujo sobrio y poco estridente de Gabriel Hernández Walta ayuda mucho a la ambientación. Ya he echado el ojo a otras obras de Tom King, su estilo me ha intrigado.

dijous, 26 de març de 2020

El mundo de Hann de Ferran Varela

Una de las irrupciones más fulgurantes de los últimos tiempos en el panorama de la fantasía española ha sido la de Ferran Varela con sus novelas publicadas por Ediciones El Transbordador. La mayoría de compañeros que sigo por las redes coincidían en sus valoraciones más que positivas. Debo admitir que hasta hace poco no despertaban mi curiosidad. Había leído un par de historias suyos en las colecciones de relatos que publica Mariano Villarreal, pero no son de los que más destacaría del conjunto. Además, últimamente me cuesta un poco entrar en nuevos universos de fantasía y, sobre todo, no me resultan demasiado atractivos ni las portadas ni los títulos de las novelas. A veces un libro te llama por alguno de estos dos aspectos, en este caso fue al contrario. 
Por suerte esto cambió. Fue debido a una oferta en el formato electrónico de la primera novela situada en el espectacular mundo de Hann, El arcano y el jilguero.  En estos días de confinamiento me apetecía cambiar de dinámica lectora y leí el primer capítulo para probar. Y me enganché. Me enganché de tal forma que ya he devorado todas las historias ubicadas en este fantástico universo y me he quedado con ganas de más. He conectado mucho con el estilo del autor, con las tramas y con el escenario. 

El protagonista principal de la novela es Mezen el Ariete, uno de los altos oficiales del imperio Leenero que está expandiendo sus dominios por el continente de Hann. Su principal cometido es ayudar a rendir las ciudades que se resisten utilizando la guerra psicológica y los métodos más expeditivos de tortura y asesinato. Aunque sus artes sean oscuras, su objetivo principal es evitar al máximo el número de muertes. Seguiremos su periplo por el continente de Hann cumpliendo las órdenes del emperador en un equilibrio muy bien conseguido de aventuras, acción, escenarios naturales atractivos,  intriga y conspiraciones políticas.
La historia está narrada en primera persona (como todas las historias ubicadas en este universo), y los capítulos tienen tramas bastante independientes, casi casi como si fuese una estructura estilo fix-up.
El universo que presenta el autor es rico y con muchos matices, pero es fácil adentrarte en él; no es muy complejo a nivel de razas, mitología y magia, y menos desde que el imperio está uniformizando las estructuras sociales y las creencias. Me ha gustado mucho cómo plantea las estrategias imperiales para ir eliminando los posibles focos de resistencia de las zonas conquistadas.
El personaje de Mezen es uno de los grandes descubrimientos de la novela. Presenta el sadismo y el cinismo de Glotka, la tenacidad y la soledad de Geralt (y su amor por sus monturas) y la inteligencia y agnosticismo de Tyrion Lannister. Pero no es un héroe al uso, las pasa canutas y muchas veces la suerte influye en la resolución satisfactoria de sus aventuras. Los personajes secundarios también están muy bien dibujados, y en algunos casos desaprovechados. Supongo que algunos tendrán más peso en posteriores historias. 
El principal pero de la novela es su conclusión. El final es demasiado apresurado y abrupto para mi gusto. No considero que la historia quede cerrada y creo que una continuación es inevitable y necesaria. Por eso la la novela se convierte en el primer volumen de una saga, con lo que no tengo ningún problema ya que la historia me ha encantado, pero no es lo que se interpreta cuando compras el producto.

Como he dicho con anterioridad el estilo del autor y el mundo que presenta me han enganchado, por tanto me lancé con las historias publicadas en este mismo universo y que no tienen relación directa con El arcano y el jilguero, pero que ayudan a dibujar y detallar el mundo de Hann. Primero leí la historia independiente Las siete cartas, y después los 4 relatos incluidos en el volumen Historias de Hann. Las cinco historias son claros ejemplos de que el autor se mueve con mucha facilidad en la narrativa breve y que tiene una gran capacidad de dibujar personajes y historias atractivas en muy pocas páginas. 
Algunas de las historias podrían estar ubicadas en otras ambientaciones y funcionarían igual, pero las que más me han gustado son las que claramente tienen relación con Hann y profundizan en algunas características o personajes que se han mencionado en la novela. Destaco El guardián de Secretos y El arte del cuentacuentos
En definitiva, un autor a seguir y unas historias totalmente recomendables. Si todavía dudáis, en Lektu podéis encontrar el primer capítulo de El Arcano y el Jilguero, y la historia corta Las siete cartas. Estoy convencido de que si las probáis quedaréis tan atrapados como he quedado yo. 

divendres, 20 de març de 2020

L'home il·lustrat - Ray Bradbury


La ciència ficció en català està en un moment àlgid. Hi ha vàries editorials que estan apostant per traduir novetats i clàssics a la nostra llengua i el panorama d'estils, gèneres i autors és molt ampli. Avui toca parlar de Males Herbes, que ha publicat fa poc la col·lecció de relats de Ray Bradbury L'home il·lustrat, amb traducció de Martí Sales.
El llibre va ser publicat per primer cop el 1951. Aquests gairebé 70 anys es noten, cal que els lectors en sigueu conscients i situeu l'obra en el seu context històric, per evitar algunes sorpreses, ja que hi ha alguns aspectes socials i científics que poden xocar a un lector actual. Els rols familiars, sobretot els de les dones, o el fet que els protagonistes estiguin fumant en totes les situacions possibles són aspectes que sobten molt. Les cases amb totes les funcions automatitzades i que els coets (potser la paraula que més es repeteix en el llibre) pugin i baixin com si res de les superfícies planetàries i els protagonistes s'hi passegin sense problemes, són aspectes tecnològics que li donen a les històries aquell to innocent característic de la ciència ficció més clàssica vista des de la nostra època. 

L'estil de Bradbury és poètic, reflexiu, molt descriptiu. No espereu acció i aventures, però si relats molt imaginatius que aconsegueixen mantenir la tensió i atrapar el lector, i sovint emocionar-lo. Hi ajuda el fet que  són molt breus, no arriben a les 30 pàgines. Els 18 relats són diversos en temàtiques i escenaris, però el planeta Mart té un protagonisme molt important en vàries històries. 
Un parell de relats m'han sorprès per com utilitza la ciència ficció per parlar dels sentiments dels protagonistes i per com aconsegueix tocar la fibra del lector. M'ha recordat molt a l'estil del finat Mike Resnick. Tant en L'Astronauta com en El coet es tracten les relacions entre pares i fills d'una manera memorable i emocionant.
En canvi en altres relats com Hora zero o La Sabana les relacions familiars no acaben gaire bé. El tema de La Sabana m'ha semblat molt actual: els fills d'una família estan obsessionats amb un aparell tecnològic que els permet recrear escenaris de forma molt realista. La sabana africana és el seu escenari preferit, i els pares els volen allunyar d'aquesta tecnologia que els aïlla. Si canviem aquesta tecnologia pel mòbil o la Play Station les reaccions serien molt similars en l'època actual. La història és molt entretinguda i el final molt satisfactori tot i que previsible.
Els viatges en el temps és un dels temes clàssics de la ciència ficció que sempre m'interessa. Ja havia llegit un altre relat de Bradbury relacionat amb aquest aspecte, El so del tro, un dels seus relats més coneguts i adaptats en molts altres medis i formats, no present en el llibre del que parlem. En aquesta col·lecció  trobem una història que fàcilment hi podria anar relacionada, La guineu i el bosc, però que no analitza les conseqüències possibles del viatge del temps sinó explora  com utilitzar-lo per escapar de l'època en la que t'ha tocat viure.
Un altre tema clàssic que apareix en el llibre és el dels robots i les seves relacions amb els humans. En Titelles SA  trobem com la tecnologia permet recrear robots clònics a persones determinades, capaços d'ocupar el seu lloc si és convenient. Westworld fa riure amb la mala llet que destil·la aquesta història.
Acabo amb un parell que m'han generat sensacions desagradables, efecte clarament desitjat per l'autor. Per un costat la solitud infinita i l'egoisme absurd d' El Visitant i per l'altra l'angoixa de sentir-te xop i amarat sota una pluja perpètua que tot ho descoloreix en el planeta Venus al que ens trasllada La pluja infinita

En definitiva, una col·lecció indispensable per tots els amants de la ciència ficció. Bradbury és un dels grans mestres que va obrir algunes portes i va establir alguns temes dels que s'han nodrit desprès molts escriptors. Alguns dels relats que trobareu en aquest llibre són memorables, i estic convençut que en sentirem a parlar en els propers Ictineus.

Altres opinions de la novel.la: El biblionauta

dimarts, 17 de març de 2020

5 Cómics- Thriller y Novela negra

No sé que me ha pasado estos dos primeros meses del año. Desde que en Navidades releí Sandman y Watchmen que no me apetece tanto leer novelas y relatos y he arrasado con las colecciones de cómics de las bibliotecas cercanas. Con los cómics me cuesta arriesgar, solo compro lo que he leído y me ha convencido, y acostumbra a ser en volúmenes recopilatorios. Dos meses dan para mucho en este formato y las bibliotecas están muy bien surtidas, por lo que he leído muchas cosas interesantes que me apetece compartir con vosotros aunque mi blog no sea especializado en cómics. No son novedades, pero si leéis cómics de higos a brevas y no estáis al caso del mundillo, como es mi caso, descubriréis obras que realmente vale la pena leer. 
He planeado varias entradas en las que comentaré 5 obras de diferente género: ciencia ficción, fantasía, superhéroes y género negro, con la que inauguro esta sección.


Comienzo con una historia con muchos tópicos del género: Criminal, de Ed Brubaker. El primer volumen de los 7 que hay publicados de momento se llama Cobarde.  El protagonista es un ladrón con muchas capacidades y habilidades para planear grandes atracos pero que está medio retirado del negocio después de que su último golpe saliera mal y varios de sus compañeros murieran.
Contra su voluntad, se verá forzado a participar en un ambicioso atraco organizado por un policía corrupto. La historia no ofrece nada muy original, pero lo que ofrece está muy bien conjuntado y organizado y el resultado es una historia negra de toque clásico de lectura recomendable. El dibujo de Sean Philips ayuda a que la experiencia sea satisfactoria.
Tengo pendientes los siguientes volúmenes, pero creo que este se puede considerar de lectura independiente.



En Balas Perdidas David Lapham nos ofrece un conjunto de historias breves y con muchos personajes. La mayoría de las historias se pueden leer de manera independiente, pero la gracia es como se van relacionando y como los personajes secundarios de una se convierten en principales en otra. Una vez visto el conjunto algunas seguramente serían prescindibles, sobre todo las que hacen referencia a un personaje fantástico creado por una de las protagonistas. 
El trasfondo es el mundo del tráfico de drogas, pero creo que da más importancia a tratar las obsesiones y depravaciones de los personajes. Hay mucha variedad en las tramas, pero la mayoría presentan violencia y sexo de manera explícita, y muy mala leche, así como giros sorprendentes al final. El dibujo tiene un estilo muy particular y si a eso le añadimos el hecho que es en blanco y negro puede llegar a cansar si lees muchas historias seguidas. Eso si, a pequeñas dosis es una obra fantástica. En castellano encontraréis seis volúmenes publicados, y en cada volumen hay 8-10 historias cortas.


Tiene mucho mérito mantener un ritmo narrativo tan alto contando una sola historia durante 10 volúmenes. como Jason Aaron consigue en Scalped. Si tenemos en cuenta que además la cierra perfectamente, añadimos mucho más valor a la obra.
Y eso que el escenario, una reserva india, en principio me planteaba dudas. Tampoco el primer volumen me acabó de enganchar, pero por suerte continué con el segundo. Claramente es una historia que va de menos a más y a la que le sobra muy poco (algún capítulo intermedio protagonizado por personajes secundarios).
Dashiell " Caballo Terco" regresa a la reserva que lo vio nacer después de haber estado fuera durante varios años y se pone a las órdenes del gobernante de la nación, Cuervo Rojo, poco tiempo antes de la inauguración de un casino que tiene como objetivo cambiar la vida de los habitantes de la reserva.
Es una historia de venganza, redención, obsesión por el poder, autodestrucción...y que narra el pasado y el futuro de la reserva dando mucho peso a la evolución de los personajes, los principales y los secundarios, cosa poco habitual. Una obra maestra del cómic moderno, aunque no acabe de conectar con el dibujo de R.M Guéra.


En cambio el dibujo de Juanjo Guarnido es lo que más destaco de Blacksad. Cada viñeta es un cuadro repleto de detalles. Había oído maravillas de este cómic, pero el hecho de que sea protagonizado por animales antropomórficos me echaba un poco para atrás, pero una vez has leído tres páginas es un factor que no es importante, y incluso resulta muy ingenioso ver como asocia a los animales con las características de los personajes.
Que destaque el dibujo no quiere decir que menosprecie el guión de Juan Díaz Canales. La primera historia tiene un tono muy clásico de historia de detective privado y la trama es sencilla, pero en las siguientes aparecen temas políticos e históricos de la mitad del siglo XX como el auge del racismo en América, la caza de brujas o la fabricación de la primera bomba nuclear que enriquecen mucho a las tramas. 
Las cinco historias que están publicadas hasta el momento están recopiladas en un solo volumen que es un regalo fantástico para cualquier amante del cómic o de la novela negra. Apuntado queda por si alguien se anima.



Termino con Muerdeuñas, de Joshua Williamson. Esta es una historia más moderna, tanto por la temática, el ritmo narrativo y el estilo de dibujo de Mike Henderson, que en momentos me ha recordado al manga.
El pequeño pueblo de Buckaroo en Oregón tiene el extraño privilegio de ser la cuna de 16 de los más famosos asesinos en serie de la historia reciente de América. Uno de ellos, el Muerdeuñas, ha conseguido salir absuelto de un juicio y vive en una casa aislada en las afueras del pueblo.
La historia sigue las aventuras de el Muerdeuñas, la Sheriff del pueblo y un agente expulsado de la NSA mientras intentan resolver el misterio del origen de tantos asesinos en serie. En los seis volúmenes de los que consta la obra los autores consiguen mantener la tensión con varios giros argumentales muy interesantes, un humor cínico y macabro y algún momento que roza el gore. Lástima que la resolución no me ha acabado de convencer, pero igualmente creo que es una buena opción si estáis interesados en la temática de los asesinos en serie.

dissabte, 14 de març de 2020

El Test - Sylvain Neuvel

Ja coneixia l'obra de Sylvain Neuvel abans de llegir El Test. La primera novel·la de la trilogia Themis Files, Los gigantes dormidos, em va sorprendre gratament. Presenta una barreja de gèneres i temàtiques molt interessant i utilitza un estil amb molt ritme aconseguint crear una novel·la realment addictiva. L'editorial que tenia els drets en castellà va fer fallida i vaig llegir el segon volum en anglès i  també em va agradar força, però no sé perquè no vaig continuar amb la saga i encara tinc pendent el tercer. 

                        

Tenia ganes de llegir alguna cosa seva més enllà d'aquesta trilogia, i la publicació en català  d'El Test per l'editorial Mai Més amb traducció de Marina Espasa ha estat una oportunitat perfecta. És una novel·la breu, d'unes 100 pàgines, format que m'agrada molt i en el que a vegades l'edició impresa no es cuida prou. No és aquest el cas, l'edició és impecable.

No vull entrar gaire en la història, ja que un dels principals atractius són els girs que dóna, tant de trama com d'estil, i com et sorprèn i juga amb els cliff-hangers entre capítols. 
El protagonista és l'Idir, un pare de família d'origen Iraní que ha de passar un test de 25 preguntes per aconseguir la ciutadania britànica. Però el test consisteix en alguna cosa més que les respostes, des del moment que entra en les instal·lacions del ministeri amb la seva família totes les seves accions són observades i avaluades.
Té pebrots que el país del que vol formar part i que sigui tan exigent i demani tantes virtuts d'aquells que volen gaudir de la seva ciutadania sigui Anglaterra. Entre el Bréxit, el seu president actual i la seva estratègia per fer front a l'expansió del coronavirus estic convençut que més de la meitat de la seva població no donaria el nivell en el test que s'ha imaginat Neuvel. Tampoc no el passarien tots aquells impresentables que han anat a passar el confinament a la seva segona residència escampant la infecció pel país, si el féssim aquí. Perdoneu-me la digressió, estic una mica indignat amb algunes coses que hem de veure aquests dies...
Us recomano la lectura sense cap mena de dubte, tot i que no ho he passat del tot bé llegint-la. El problema és que l'autor té molt mala llet, i que jo he empatitzat massa amb el potagonista.  Neuvel el situa en unes situacions de molta tensió i el fa afrontar alguns dilemes morals duríssims. Si aconseguiu llegir-lo més com un observador que com un protagonista estic segur que el gaudireu molt. També us aconsello que planifiqueu la lectura i el llegiu d'una tirada (són 100 paginetes), els girs de la trama i en l'estil narratiu llueixen més. 

La visió editorial de Mai Més és d'envejar, tot i que alguna de les obres de la seva col·lecció no m'han convençut. El fet que publiquin obres tan recents i ben valorades en català abans que en castellà és sorprenent. I m'encanta també que recuperin clàssics. Espero amb moltes ganes la segona part de la saga xenogénesi d'Octavia Butler i la nova antologia de relats de Ted Chiang, però segur que altres projectes que tenen previstos em sorprendran tan gratament com ha fet El Test. 

Altres opinions: Les Rades Grises, el Biblionauta.

dimarts, 10 de març de 2020

Extraordinàries - Vàries autores

Tenia moltes ganes que aparegués un projecte com Extraordinàries  en la nostra llengua. Crec que ja fèiem tard, ja que en castellà ja fa alguns anys que existeixen iniciatives com Alucinadas (projecte que he anat seguint des del seu començament), el Premi Ripley o antologies de relats com Poshumanas, Distópicas i Insólitas, en la que va participar també l'antòleg d' Extraordinàries, Ricard Ruiz Garzón


La principal diferència d'Extraordinàries amb aquests projectes és que no es tracta d'un recull d'obres ja publicades ni d'una convocatòria oberta de relats en la que hi poden participar autores més o menys conegudes. Un dels objectius principals del llibre és presentar a autores de gènere inèdites, i l'ha assolit amb escreix, però crec que el projecte ha estat molt ambiciós i el nombre de relats ha anat en detriment de la qualitat global del recull. 

Com la majoria d'antologies d'aquest estil és molt irregular; hi ha un ampli espectre de temàtiques i estils, fet que ja m'agrada,  i històries amb les que connectes de forma molt diferent, ja sigui pel que expliquen o per com ho expliquen. 
Intentant fer un resum global diré que no he trobat terme mig: alguns relats m'han deixat fred, però els relats que m'han agradat, m'han agradat molt. Llàstima que aquests darrers siguin menys dels que m'hagués estimat trobar, per això soc de l'opinió que 15 relats són massa. Segurament en una selecció de 10 relats no haguessin quedat tan diluïdes les bones sensacions que em van generar algunes històries. També estic convençut que la tria d'aquests 10 relats seria diferent per cada lector, així que entenc el plantejament de l'editorial i de l'antòleg. 
Entre els relats amb els que més he connectat destaco un parell de reinvencions de l'estructura i temàtiques de contes de caire més clàssic com són El conte, d'Eva Espinosa i Perduda, de Laura Tomàs Mora. El primer presenta un humor una mica surrealista que m'ha agradat força, tot i que el tema de fons és seriòs i el segon dóna un punt de vista a la llegenda de Sant Jordi que he trobat molt original i sorprenent. 
Els altres tres que vull destacar són de temàtiques més relacionades amb la ciència ficció, gènere en el que em sento més còmode. Gemma Martí O'Toole en Solastalgia ens presenta un escenari  dur conseqüència dels efectes del canvi climàtic. Un pare s'esforça en preservar la vida del seu fill, connectat a una màquina de suport vital. No m'ha acabat d'agradar la manera com resol el final del conte, però ha aconseguit  que estigui en tensió durant tota la lectura.  
El relat que més m'ha intrigat és  Neat d' Ines MacPherson. Seguim el camí d'una dona obsessionada amb la perfecció física que visita un centre d'estètica que té com a lema "podem netejar-ho tot". I ella té algunes coses a netejar. Un conte rodó, colpidor, sorprenent i amb un final que m'ha agradat molt.
Si hagués de triar-ne només un em quedaria amb Soc la llevadora, de Roser Cabré-Verdiell. M'ha sorprès molt la capacitat de l'autora d'ubicar al lector de manera senzilla i entenedora en una societat distòpica que m'ha recordat a una barreja entre les de 1984 i la fuga de Logan. El final no m'ha resultat sorprenent, però si el camí que m'hi ha portat. És d'aquells relats que generen moltes ganes de continuar llegint sobre l'escenari que planteja. Ja havia llegit altres relats de l'autora, el seu relat Estripaventres de la antologia Deu relats ecofuturistes també em va agradar molt. 

En definitiva, estic molt satisfet que hagi aparegut aquesta iniciativa, crec que era necessària. Estaré pendent de les publicacions d'algunes de les autores, coincideixo amb la visió de Ricard Ruiz Garzón que en sentirem a parlar. M'agradaria però que aquest no fos l'únic volum d'aquest estil, que hi hagués continuïtat. M'atreveixo a suggerir que en la propera edició la tria de relats sigui entre els enviats a una crida oberta a totes les escriptores que hi vulguin participar. Segur que ens depararia sorpreses agradables. 

Estic convençut que, tard o d'hora, en els premis de gènere en català hi haurà més presència femenina, com ja està passant en els darrers anys en els tres grans premis internacionals o en els Ignotus. Aquesta antologia de relats segur que ajudarà, potser no com a conjunt, però segur que sí com a històries individuals. 

Altres opinions: El biblionauta . 

divendres, 3 de gener de 2020

Ciutat - Clifford D.Simak

Ja he comentat altres vegades  que com a lector de ciència ficció em fa molt feliç el boom de traduccions al català de novel·les de gènere d'aquest darrer any. Hi ha hagut una coincidència afortunada d'una aposta d'editorials més generalistes per la ciència ficció, la consolidació d'editorials que ja fa una anys que treballen amb el gènere i l'aparició d'un parell d'editorials que es centren en la ciència ficció en català: Mai més i Chronos, protagonista de l'entrada d'avui. L'objectiu d'aquesta editorial és publicar clàssics de la ciència ficció que no hagin estat mai publicats en català, i la seva primera elecció ha estat Ciutat, de Clifford D. Simak, amb traducció de Scherezade Surià.


Llegir històries antigues de ciència ficció té un cert risc; algunes no envelleixen bé i els aspectes especulatius a nivell social i tecnològic poden tenir molt poca  cosa a veure amb un  lector actual. Si a més és una història que ja havies llegit abans el risc encara és major, és habitual que els bons records que tens canviïn. Per sort en aquest cas no he tingut aquesta sensació, i he gaudit molt de la novel·la. 

Hi ajuda l'estructura en forma de relats estil fix-up, un format amb el que connecto molt. També ajuden les introduccions a cada relat que els analitzen com si fossin llegendes o mites del món dels gossos, intentant discernir si el que expliquen les històries va ser verídic o és una invenció. És un joc metaliterari força interessant, tot i que potser funcionarien més com a epíleg del relat que com a pròleg, ja que en alguns casos avancen massa el contingut de la història, pel meu gust. Jo us aconsellaria que les llegíssiu desprès, crec que dóna més joc.
Mitjançant les nou històries que conté el llibre assistirem com a testimonis al lent declivi de la civilització humana i a l'aparició de la cultura dels gossos que quedarà com a hereva del planeta. La cultura dels gossos apareix gràcies a unes modificacions anatòmiques que els permeten la parla (i que desprès es transmeten misteriosament a la descendència...Lamarck estaria content) i a la presència dels robots que els ajuden en la manipulació d'objectes i eines i els fan de mainadera quan són cadells. Un d'aquests robots, en Jenkins, és un dels fils conductors, i és tant o més carismàtic que els que va crear el mestre Asimov, que aquest any 2020 hagués fet 100 anys i que era un admirador de l'obra de Simak

No espereu una història d'acció, la novel·la té un to molt tranquil, tot i que emocionant, i genera molts moments de reflexió referents a la nostra espècie: l'aparició inevitable de la violència, la necessitat de la interacció social, la transcendència... potser amb un to una mica innocent, fruit de l'època en que van ser escrits els relats. 
També he de dir que m'ha costat una mica entrar en la dinàmica que proposa l'autor, no recordo que em passés la primera vegada que el vaig llegir, i fins al tercer relat no he acabat de deixar-me portar per les històries. A partir d'aquest moment, però, crec que l'he gaudit més que fa uns anys.
La història durant molt temps va estar formada només per vuit relats, però per fer un homenatge al un dels seus editors  li van demanar que escrigués un novè relat més de 20 anys desprès de que es publiqués l'obra. Entenc que aparegui en una nova edició i traducció com és aquest projecte, però potser m'agrada més com queda tancada la història desprès del vuitè. 
En definitiva, una lectura totalment recomanable, que fa pensar, que enganxa i que deixa moltes intrigues obertes que difícilment podrem resoldre. Un encert que aquesta sigui la primera obra publicada per la editorial Chronos, espero amb ganes els seus nous projectes.