diumenge, 5 de juny de 2022

Antic llinatge - Adrian Tchaikovsky

Quan es parla d'autors de fantasia prolífics tothom pensa en Brandon Sanderson, però Adrian Tchaikovsky no li va massa al darrere. És un autor molt versàtil, toca tots els pals: sagues llarguíssimes, trilogies, novel·les independents, tant llargues com curtes, tant de fantasia com de ciència-ficció. 

He llegit una part representativa de la seva obra i on crec que excel·leix més, o potser on jo l'he gaudit més, és en les novel·les llargues de ciència-ficció, especialment a destacar Children of Time i Children of ruin, la seva continuació.  Molta de la seva producció no ha estat encara traduïda ni al català ni al castellà, tot i que tinc entès que hi ha diversos projectes en marxa i hi haurà moltes novetats en els mesos que venen. A casa nostra ha estat l'editorial Chronos qui ha apostat per publicar diverses de les seves novel·les breus en la col·lecció VoyagerUn dia tot això serà teuTrescafocs i la protagonista de l'entrada d'avui: Antic Llinatge, traduïda per Lluís DelgadoLlegint aquesta interessant novel·la és inevitable pensar en la famosa cita d'Arthur C. Clarke: "Qualsevol tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia". 

La història comença amb un to de fantasia clàssic, en el que una princesa, la Lyn, va a buscar l'ajuda d'un mag molt poderós (i que ja havia ajudat a la seva família en altres ocasions) en la seva remota torre per lluitar contra un enemic misteriós que amenaça part del seu regne. El que descobrim ben aviat és que aquest mag, en Nyr, no és res més que un antropòleg que té la funció d'observar la civilització de la Lyn i que passa la major part del seu temps en hibernació, per això és tan longeu comparat amb els habitants del regne. El planeta és una antiga colònia humana que ha anat perdent la tecnologia a mesura que perdia el contacte amb la metròpoli, i en Nyr és el darrer supervivent de la seva tripulació i el dipositari de la tecnologia que els ha permès viatjar entre les estrelles.  

És fàcil que al lector li vinguin al cap altres obres de ciència-ficció que es basen en la presència d'observadors provinents de societats amb més tecnologia. Asimov ja ho va fer en alguns moments de La Fundació, i vàries de les novel·les de l'Ekumen d'Ursula K. Le Guin també juguen amb aquesta premissa. Potser la més propera que em ve al cap és Que difícil es ser Dios, del germans Strugatski. L'originalitat d'Antic Llinatge rau amb l'enfocament de la situació i amb l'estructura. El gran mèrit del llibre és la distribució en capítols alterns dels dos protagonistes, amb la dualitat entre les dues veus: una típica d'història de fantasia, narrada en tercera persona i l'altra de ciència ficció, on Tchaikovsky utilitza la primera persona. Donen molt de joc les dificultats de comunicació que hi ha entre els protagonistes, tot i que es van llimant a mesura que avança la trama. Hi ha un capítol especialment que em sembla brillant en aquest aspecte. També m'ha agradat el fet que fa al lector còmplice des del primer moment del joc, i que fa molt fàcil empatitzar tant amb els que demanen l'aparició de la màgia, com amb els que n'haurien de proporcionar, però no en saben més, i que prou feina tenen a nivell psicològic. Entenc que aquesta situació en una novel·la més llarga hagués pogut arribar a ser reiterativa, per això el format de novel·la breu és perfecte.

Llàstima que un cop tot està plantejat, la resolució de l'aventura en la qual s'embarquen els dos protagonistes no acaba de ser satisfactòria pel meu gust.  Aquí sí que he trobat a faltar algunes pàgines més per acabar d'explicar la situació. Però si ho fico tot en una balança, crec que la part positiva guanya per golejada, i per això us recomano la lectura d'aquesta novel·la breu sense cap mena de dubte. 

Adrian Tchaikovsky continuarà apareixent per aquí, ja tinc preparades un parell de novel·les de la seva nova saga de space-opera que prometen molt.

divendres, 3 de juny de 2022

Uns Déus ferotges - Daniel Genís

Avui parlarem sobre la novel.la Uns Déus Ferotges, publicada per Males Herbes,  amb el seu autor, en Daniel Genís. Amb en Daniel compartim professió i aficions, i m'encuriosia saber com havia viscut el pas de parlar sobre llibres d'altres escriptors a esperar a veure què en deien del seu. És per això que, en lloc de fer una entrada habitual comentant la novel.la, vaig demanar-li si podria  contestar un breu qüestionari i, molt amablement, em va dir que si. M'ha semblat una història molt entretinguda i ben construïda i us recomano sense dubtes la seva lectura, tot i que serà millor que sigui ell qui us n'expliqui alguns detalls.

Moltes gràcies per respondre el qüestionari Daniel. M’ha semblat molt interessant que Uns Déus ferotges sigui un manuscrit trobat, i que, a més a més, els qui ho troben i ho publiquen siguin els de la Universitat Miskatonic. Des de l’inici ja marques el camí al lector. Com vas decidir que aquesta seria una bona forma de presentar la teva història?
El recurs del manuscrit trobat segurament no és el més original del món. Ja s’ha usat moltes altres vegades. I de fet jo, en l’origen del llibre, dubto molt que el tingués al cap. Però va arribar un moment que tenia tot un seguit d’històries fragmentàries que volia inserir en una història més lineal i no trobava com. I llavors va caure a les meves mans un llibre que no coneixia i que em va servir per desencallar-ho tot: va ser La narració d’Arthur Gordon Pym, d’Edgar Allan Poe. D’aquest llibre vaig extreure’n la idea del manuscrit trobat i l’estructura que embolcalla la resta dels relats que conformen Uns déus ferotges. I, és clar, la primera referència al crit “Tekeli-li”, que em va dur als mites lovecraftians, a Arkham i a la Universitat de Miskatonic.

Uns Déus ferotges és, per una banda, una novel.la de viatges escrita en primera persona i ubicada en el món medieval i, també, una història que recull petits contes i llegendes que donen un ritme molt interessant a la lectura. Com vas planificar la història? Primer tenia més pes un dels dos aspectes i després vas afegir l’altre, o des d’un inici aquesta era l’estructura que buscaves?

La història va tenir una planificació força caòtica, si és que en va tenir. Jo fa molt temps que escric. Tinc coses al calaix, idees, esborranys. Tot i que totes aquestes històries participen d’una mateixa idea global (aquesta mitologia de ressons lovecraftians basada en un déu central, ma-galagh) eren això, històries fragmentàries, relats independents. A l’hora de provar d’unir-los en una novel·la em feia falta trobar la manera que aquestes veus independents una al costat de l’altra sonessin de manera harmònica. Això va venir del llibre de Poe que et deia abans pel que fa als elements ficcionals i del gènere de les rihla pel que fa a la vessant històrica. Les rihla eren llibres de viatge fets per pelegrins que anaven de la Península a la Meca i consignaven en aquests seus llibres tot els que els passava, els llocs que visitaven, qui coneixien… són una font d’informació extraordinària. I estan escrits en una vivíssima primera persona, que em va donar el punt de vista ideal per al meu protagonista. Un cop vaig trobar gràcies a tot això el to de la novel·la, tots els fragments van encaixar i ja no eren contes independents, sinó que eren parts d’una història més gran. I només vaig haver de deixar-me dur.

Les llegendes que expliquen alguns dels personatges de la novel.la són totes de creació pròpia o estan basades en altres històries populars?

El llibre juga a confondre el lector i el recurs del narrador poc fiable em seduïa. De la mateixa manera que el narrador és un mentider, un trampós i algú amb el cap ple de pardals, l’autor, jo, he jugat a despistar el lector. Així, si bé hi ha llegendes i històries que apareixen intercalades a la història que són invenció meva (o almenys això crec, tot i que el subconscient et juga a vegades males passades) d’altres estan inspirades en diverses mitologies, ja no únicament l’àrab, sinó la nòrdica o l’oriental o d’altres. Això sí, convenientment disfressades. El llibre està escrit com a homenatge a la literatura que m’ha fet feliç com a lector.

M’ha sorprès la tria de l’època temporal i de l’ambientació en un lector “especialista” en ciència-ficció i fantasia. Em fa pensar que la tasca de preparació i documentació ha estat feixuga. És així?

Diuen que s’ha d’escriure del que coneixes. Jo, a part d’aficionat a la ciència-ficció i la fantasia, m’he dedicat molts anys a estudiar literatura medieval i moderna i, per tant, la conec una mica. Les rihla no, això ho vaig descobrir força després, però no ha estat una tasca feixuga. Sí que m’ha dut un temps, però m’ho he passat molt bé llegint sobre Ibn Yubair o Ibn Batuta. I he après moltíssimes coses! Per això, i pel tipus d’història que volia escriure, em va semblar que era la millor època. Situar-la avui dia era impossible: amb els GPS i Google Maps i els satèl·lits espia d’Elon Musk ja no hi ha misteri, al món. Ningú s’escapa al Gran Germà. En canvi, a l’edat mitjana, amb un món molt més petit i amb tant per descobrir, tot era possible. Només cal agafar un mapa de l’època i xalar veient com dibuixaven l’Àsia. No en tenien ni idea i s’inventaven la major part de les coses. Quan no sabien què hi havia en un lloc, “hic sunt dracones” o quan ningú havia explorat una terra simplement era “terra ignota”. Això és meravellós per a l’escriptor. És terreny adobat per a la fantasia. En aquest sentit, un llibre que he tingut molt present a l’hora d’escriure el meu va ser el Baudolino d’Umberto Eco. La novel·la jugava molt bé a mostrar tot això: el mite de la terra del Preste Joan, els homes que caminen de caps per avall, els que viuen penjats dels arbres… Avui dia la tecnologia ens ho ha fet tot més fàcil, però ho ha fet més avorrit; al segle XXI costa molt creure que al món encara hi ha lloc per a la màgia.

Com ja has comentat, en la novel.la hi ha referències molt clares a l’obra de Lovecraft i Poe que fins i tot un profà com jo ha estat capaç de detectar. N’hi ha a altres autors que se m’hagin pogut escapar? ( a més de la de Baudolino, que ara que ho dius, me la va evocar en algun moment) Quines altres obres literàries diries que han influït en l’escriptura dels Déus ferotges?

El llibre està concebut com un homenatge a la literatura que per a mi ha estat important. Sobretot la fantàstica i la relacionada amb els viatges. Ja les dues citacions de l’inici són una manifestació d’intencions: la major part de l’element fantàstic beu de La narració d’Arthur Gordon Pym de Poe i de A les muntanyes de la follia de Lovecraft. I el que uneix les dues és el crit “Tekeli-li”, tan misteriós com inquietant. A partir d’aquí, el llibre està farcit de referències, algunes més conscients i d’altres estic segur que absolutament inconscients. Les mil i una nits i Els contes de l’Alhambra hi són segur. També el Baudolino que et deia d’Umberto Eco. També Borges i Saramago, dues eminències d’un cert fantàstic que aprecio molt i que sempre que he llegit m’han deixat amb la boca oberta. I de més a prop en l’espai i en el temps també he tingut molt presents mentre escrivia el meu llibre el que havia llegit d’en Joan-Lluís Lluís (tot l’anterior a Junil, que encara no havia sortit) o Víctor Nubla, sobretot El viaje secreto de Elidan Marau a través del Mar de Leche. Del primer tota la idea del viatge m’entusiasma, perquè l’aborda d’una manera molt allunyada del típic viatge de l’heroi, que em resulta tediosíssim (per això no soc gaire devot de la fantasia heroica). Del segon, el seu sentit irònic, finíssim i intel·ligentíssim. Hi ha pocs autors com Nubla, capaços de parlar-te de dracs i en el fons atacar el capitalisme. I fer-te riure! En això el van comparar molt encertadament, crec, a Terry Pratchett.

Els peus de pàgina i les referències bibliogràfiques, exceptuant els de la introducció, són reals o formen part del joc que proposa la novel.la des de la introducció?

Les referències que es poden trobar en les notes al peu formen part del joc literari. Igual que les informacions del pròleg i de l’epíleg, pretenen ser una mena de parahistòria a la història del mateix llibre i engrandir el relat (ves que Jonathan Strange i el senyor Norrell, que en aquest sentit és brutal i on les notes configuren una història paral·lela a la del relat, no m’hagi influït en escriure aquest llibre, també!). Les notes al peu podríem dir, doncs, que tenen una bona dosi d’autenticitat (les dates són exactes, les traduccions dels noms dels llocs són reals, les informacions a vides de personatges històrics s’ajusten a la realitat…) però a la vegada, de tant en tant, deixo anar alguna informació interessadament falsa. La idea és crear una idea global de versemblança (no que tot sigui real), on realitat i ficció encaixin en el mateix lloc. Lovecraft també ho feia, és clar que molt millor que jo. 

El narrador té un to molt cínic i utilitza expressions que a vegades he trobat massa modernes per l’ambientació temporal (la lluna de Balinsiya, per exemple, m’ha agradat molt). Interpreto que és un efecte buscat?

El narrador està inspirat en els personatges de la novel·la picaresca, en molts sentits: és un adolescent, mig analfabet, amb les hormones desbocades i amb unes ganes boges de veure món. Però no el món real, sinó el que es pensa que és el món real: princeses, cavallers, actes heroics i fama. Ell vol ser com els herois dels llibres que ha llegit i de les històries que li han explicat. En el fons, és un altre Quixot. En aquest sentit, i com que el llibre està narrat en primera persona, podem dir que el narrador no és gens fiable. Nosaltres veiem la realitat que ell veu, i això ens distorsiona el que sabem d’aquest món. Em va semblar un recurs divertit. I en el fons això és el que volia, que el llibre fos divertit. Si per expressions vols dir la llengua del protagonista, doncs sí: la seva llengua és deliberadament actual. Quan se’m va plantejar el repte de fer parlar un nano del segle XII vaig haver de decidir si optava per mirar d’imitar l’estil de les rihla que conservem o bé tirar pel dret i donar protagonisme a la història, prescindint d’aquest exercici farragós (no tant per mi com per al lector) que vaig pensar que s’avorriria com una ostra. La pregunta que em vaig fer va ser: com parlaria, avui, el Lazarillo de Tormes? I així he fet parlar el meu Abu Jafar. El que no volia és que el lector s’avorrís, perquè desconnectaria de la història. De fet, aquesta reflexió sobre l’estil la fa el mateix protagonista en un moment donat del llibre, quan es planteja com escriure la rihla que té al cap. El vaig llegir després d’haver escrit la meva novel·la, però crec que és un xic el que va fer també Max Besora amb les seves Aventures i desventures de Joan Orpí.

De ser el comandant del biblionauta, una de les pàgines en català més activa i amb més contingut de la ciència-ficció, fantasia i terror, has passat a  ser un autor esperant rebre feed-back dels lectors de la teva obra. Com ho portes?

És una experiència interessant, la d’estar a l’altre costat. Sobretot el que procuro és no caure en aquells tics d’alguns autors, que esmenen els lectors que els critiquen el llibre, o l’interpreten de manera diferent a com l’havien volgut escriure ells. Més d’un cop fent ressenyes m’he trobat amb comentaris per privat que em deien que la ressenya no era bona perquè no havia entès el llibre. Potser sí, però vaja, que un cop el llibre l’has publicat el lector és sobirà per entendre’l com li doni la gana i fins i tot per no entendre’l. Tot i això, t’he de dir que els comentaris estan sent positius, de moment, la qual cosa em fa molt content.

Ara que ja has publicat aquesta primera novel.la, hi ha algun altre projecte en marxa?

Deixant de banda el projecte immens de ser pare, i la feina a l’institut, i la tasca de comandar la nau biblionàutica, i la d’assessorar com bonament puc en Jacob a L’Arcà de l’editorial Laertes i la de trobar algunes hores a la setmana per mirar de continuar escrivint les meves coses… no, no tinc cap més projecte en marxa (riures)

Per acabar, Daniel, com veus el panorama de la literatura de gènere en català?

El panorama de la literatura catalana fantàstica el veig com el deu veure tothom: esplendorós, magnífic, un jardí verd i frondós com segurament no havia estat mai en la història de les nostres lletres. Ara bé, també et diré que jo que soc un paio més aviat pessimista temo que potser no estem entre tots assecant un xic la mamella. El nostre país és petitet, i el nombre de lectors és el que és. I de fantàstic encara més (tot i haver augmentat). Ara mateix, a rebuf de la bona feina de quatre o cinc editorials, hi ha alguns segells que també s’estan llançant a publicar fantàstic i que mai ho havien fet ni casa amb la seva línia editorial. Però hi deuen veure una oportunitat, perquè està de moda. No sé, hem de pensar que d’alguns títols en prou feines se n’arriben a vendre tres o quatre-cents exemplars! No tinc ni idea de com poden viure els editors amb aquestes xifres… Però vaja, tampoc voldria llançar aigua al vi, així que som-hi, i mentre duri el rock and roll ballarem! (més riures)

Esperem que la música soni durant molts més anys, doncs. Moltes gràcies per les teves respostes, Daniel.

diumenge, 29 de maig de 2022

La trilogía de Ajenjo- Tade Thompson

Con los años me he dado cuenta de que mi experiencia lectora es más satisfactoria si leo las sagas de un tirón cuando ya están todas las novelas disponibles. Si no lo hago así, me pone muy nervioso no recordar los detalles de las historias anteriores, y no disfruto tanto de la lectura. Manías de viejo. 
En este caso he tenido que esperar unos años porque quería leer la versión traducida, pero ha valido la pena tener paciencia. Es una saga totalmente recomendable, con una trama que va de menos a más, y en la que se puede detectar la evolución del estilo de  Tade Thompson. La saga está formada por las novelas Rosalera, La insurrección de Rosalera y La redención de Rosalera, publicadas en España por Runas con traducción de Raúl García Campos.
Es un proyecto muy ambicioso, tanto por las múltiples temáticas que toca, por la originalidad de algunas de ellas, y por la ambientación. Una historia de ciencia ficción situada en Nigeria y en la que las potencias económicas occidentales no aparecen ni se las espera es difícil de encontrar. También es cierto que muchas de las situaciones que plantea serían menos creíbles en un entorno más occidentalizado. Rosalera es una ciudad de Nigeria de nueva creación que se ha formado alrededor de una cúpula que protege a una entidad extraterrestre que hace ya varios años que aterrizó en nuestro planeta. 

Esta cúpula se abre parcialmente de forma periódica, y de ella emergen células extraterrestres que curan todas las dolencias de los seres humanos que se hallan en la ciudad. Las peregrinaciones de gente enferma de todo el planeta son habituales en esos momentos. Estas células han creado una red de información que une a todos los seres sintientes del planeta, la xenosfera, y que algunas personas son capaces de explorar, de modo que tienen poderes telepáticos. En la primera novela, Rosalera, seguiremos las aventuras de Kaaro, una de estas personas con poderes, a través de varias épocas de su vida, ligada íntimamente con Rosalera y sus habitantes. Los saltos temporales nos permiten conocer también el origen y evolución de esta caótica ciudad. 
Aunque me gustó mucho, creo que Rosalera es la más floja de las tres novelas. El hecho de que solo utilice un narrador para las diferentes épocas me resultó un poco confuso en algún momento. En las siguientes dos novelas  cambia la estrategia narrativa y presenta varias voces de las diferentes facciones que intervienen en el juego, incluso la de los alienígenas. El resultado es que las novelas son más dinámicas y que puede tratar  aspectos políticos, sociológicos y ecológicos que la única voz de Kaaro no permitía tocar en profundidad sin entrar en info-dumps. 

En La insurrección de Rosalera y la Redención de Rosalera conoceremos con más detalle la historia de la invasión alienígena, sus motivaciones y sus objetivos. Veremos como funciona la política de la ciudad, tanto la parte visible como la invisible.  El dilema de como los humanos tienen que posicionarse frente a esta presencia, dejándose llevar por la lenta invasión o intentando luchar contra ella, estará siempre encima de la mesa. Son dos novelas íntimamente unidas y que recomiendo leerlas una después de otra para disfrutar de la experiencia.
La principal virtud de la saga es que toca muchas temáticas típicas de la ciencia ficción y que las mezcla con mucho sentido, no es un popurrí de ideas que no casan, sino que los diferentes aspectos encajan en la historia principal de forma perfecta. Poderes mentales, invasiones extraterrestres, primer contacto, viajes en el tiempo y en el espacio, nuevas tecnologías, la consciencia, que es lo que nos hace humanos ... Son muchos los temas que mezcla en esta saga de forma exitosa. En la parte negativa, algunos detalles que han quedado un poco en el aire y que creo que hubiesen dado mucho más juego, como el papel del hermano de una de las protagonistas o la situación de los Estados Unidos, que se han aislado totalmente del resto del planeta. La historia queda bien cerrada, pero tiene algunos hilos de los que poder tirar si al autor le interesa continuarla.

En definitiva, es una de las historias de ciencia ficción que más he disfrutado y que más me ha sorprendido en los últimos años. Una historia original y atrevida por la ambientación, por las temáticas que se  atreve a tratar y por como las trata. Os la recomiendo sin ninguna duda. Tade Thompson es un autor al que vale la pena tener en el punto de mira.

dimecres, 18 de maig de 2022

Estación Niebla - Enric Herce

NOTA: Actualizo esta entrada que escribí originalmente en catalán para celebrar la reciente publicación de Estación Niebla, de Enric Herce, por la joven editorial Red Key Books con traducción del mismo autor. Soy un gran seguidor de su obra y me alegra mucho de que pueda llegar a muchos más lectores.

Enric Herce es uno de los autores más interesantes del panorama actual de género en catalán. Su anterior novela, Simulaciones de vida, publicada por Males Herbes en catalán y por Wave books en castellano, fue todo un descubrimiento. Me alegré mucho cuando fue traducida al castellano y así incrementó su potencial público. Hoy comentaré su segunda novela, Estación Niebla, muy distinta a la anterior en temática y planteamiento, y que forma parte de un tríptico de novelas que se pueden leer de forma independiente, pero que están conectadas y forman parte del mismo universo. Estoy convencido de que tendrá el mismo éxito que su predecesora, o incluso más.
Estación niebla es una de las múltiples estaciones que orbitan en torno a nuestro planeta, sumergido en una cruenta guerra mundial. El protagonista de la historia es Max, un ex-soldado que trabaja como policía en el departamento de Higiene Ciudadana, conocidos con el mote de basureros. Su función es controlar que los habitantes de la estación hayan consumido sus dosis de relev, una droga que frena los impulsos violentos de la población. La trama se inicia con la aparición de una nueva droga que neutraliza los efectos del relev y genera algunas situaciones de violencia en la estación.

La historia que nos plantea Herce tiene un marcado tono ciberpunk, pero también presenta una ambientación distópica, sobre todo cuando narra lo que ocurre sobre la superficie del planeta, creando una mezcla bastante interesante. En algunos momentos resulta inevitable realizar comparaciones con algunos clásicos del género, como Blade Runner, Neuromántico o Carbono Alterado
Un tema que se le da especialmente bien a Herce es como trata la aparición de nuevas tecnologías que se esparcen rápidamente entre los usuarios y sus consecuencias a nivel social. En ese caso le toca a una tecnología que permite revivir los recuerdos del usuario, el RMM-Brance. En algunos momentos me ha llevado a pensar en productos audiovisuales que analizan el efecto de las nuevas tecnologías, como las adaptaciones de algunos relatos de Dick o la fantástica serie Black Mirror
Por lo general creo que es una historia a la que se le ven las referencias, pero las mezcla y las utiliza de una manera muy personal, dando lugar a un producto original que estoy convencido de que permitiría hacer una adaptación televisiva prometedora.

Uno de los aspectos que más me ha gustado del libro es su estructura sin capítulos, fragmentada, lo que hace que la lectura sea muy ágil y el ritmo sea alto. La trama principal se intercala con fragmentos de otras historias que ayudan a la ambientación: memorias del protagonista, declaraciones de prensa, entrevistas, informes, retales de periódicos... incluso el seguimiento de un reality para androides en Marte. 
Además, Herce va al grano; hay poca paja y toda la información es relevante. Y hay mucha, muchos detalles que pueden parecer sin relación entre ellos, pero que acaban todos atados de forma satisfactoria.
En la parte negativa, creo que el ritmo es demasiado alto en la parte final, me quedo con la sensación de que la historia necesitaba algo de pausa para terminar de atar todos los cabos, me han faltado páginas. Y tampoco me han acabado de convencer los flashbacks de cuando el protagonista era militar. Entiendo que deben estar, pero creo que no encajan con el tono general de la novela.
En definitiva, un libro que os recomiendo sin ninguna duda. Lo he disfrutado mucho y lo he devorado en pocos días. Una mezcla muy interesante de historia policíaca, ciberpunk, distopía, y análisis de las consecuencias de las nuevas tecnologías en la sociedad, con una buena ambientación y estructura original y que hace muy ágil la lectura. 

dimarts, 12 d’abril de 2022

El alzamiento de Persépolis - James S.A. Corey

Nota: Hoy voy a comentar El alzamiento de Persépolis, la séptima novela de la saga The Expanse de James S.A. Corey, publicada en castellano por NOVA con traducción de David Tejera. No habrá spoilers de la trama de esta novela, pero si de algunas de las anteriores. Entrad con precaución.

Una saga tan larga y ambiciosa como esta, formada por nueve novelas y varios relatos y novelas cortas, es normal que tenga altibajos. Esta séptima entrega es la que más me ha costado terminar hasta el momento. Me ha gustado mucho el inicio y me ha convencido y dejado con ganas de continuar la resolución, pero la parte central de la trama se me ha atragantado un poco. 
Después de varios años de una cierta tranquilidad en las colonias, desde el anillo de Laconia, la colonia formada por los desertores de la armada marciana, llegan dos naves equipadas con tecnología desconocida y que van a causar problemas en todos los sistemas.
Considero que el salto temporal de varias décadas respecto a la novela anterior es una apuesta arriesgada por parte de los autores.  Sitúa a los personajes habituales, los tripulantes de la Rocinante, en una posición nueva, con una cierta madurez, e incluso algunos van pensando en retirarse y dedicarse a una vida de ocio y descanso. Este planteamiento inicial tan interesante se ve erosionado cuando, una vez comienza la acción, y aunque estén lejos de los sucesos más importantes, los protagonistas se comportan como en las novelas anteriores, como si no hubiesen pasado los años. Creo que no han conseguido cambiar las imágenes mentales de los personajes en los lectores, ni que en algún momento Holden sea tildado de "anciano".
La parte de la trama en la que no participan los personajes principales presenta grandes batallas espaciales, conspiraciones políticas, unos invasores que quieren conquistar los sistemas con las mínimas bajas... Es correcta, pero los narradores no tienen demasiado carisma y la parte central se alarga demasiado para mi gusto, con escenas parecidas a otras que hemos visto durante la saga, con algún matiz. Ha de ser difícil inventar nuevas escenas de acción y problemas a solucionar en una nave después de tantas páginas.
Estas sensaciones más o menos negativas quedan compensadas por la resolución de la trama, que me ha sorprendido, y la introducción de lo que podemos encontrar en la próxima novela, Tiamat's Wrath. Tengo ganas de saber lo que ha pasado y va a pasar en Laconia, por lo que seguramente aparecerá por aquí. 

dissabte, 26 de març de 2022

Zoo City - Lauren Beukes

Després de Les Lluminoses en l'editorial Mai Més han decidit continuar publicant l'obra de Lauren Beukes amb Zoo City, novel·la guanyadora del Premi Arthur C Clarke el 2011. Com en l'anterior novel·la, la traducció va a càrrec de Lluís Delgado i la il·lustració de la portada és de Ricard Efa

És una novel·la força interessant, encara que pel meu gust no tan rodona com Les Lluminoses, segurament perquè trobo que està una mica descompensada. M'ha interessat molt més l'ambientació i el worldbuilding que la trama principal de la història, i això fa que no l'acabi de valorar com a excel·lent.
La protagonista és la Zinzi, una jove peculiar i amb força matisos que, després d'algunes decisions equivocades, acaba a la presó. En el món que ens presenta Beukes quan una persona delinqueix esdevé animalada, estableix una relació física i espiritual amb un animal determinat, que li proporciona alguna mena de poder màgic. En el cas de la Zinzi, la relació que té amb el peresós li permet resseguir els fils que uneixen les persones i els seus objectes perduts, i així trobar-los. Aquesta activitat no acaba de proporcionar-li suficients ingressos i, per poder pagar els deutes, malgrat algunes reticències, ajuda a un estafador a buscar occidentals ingenus a qui prendre els diners que els sobren. Zoo City és el nom del barri marginal on viuen els animalats i les seves famílies, en unes condicions que deixen molt a desitjar, fet que li permet a l'autora tractar temes com la segregació i la discriminació.

La trama principal comença quan un famós productor musical contracta la Zinzi per trobar una de les seves noves perles, que porta uns dies desapareguda. La història és una barreja de novel·la de detectius i de  fantasia urbana. Seguirem les investigacions de la Zinzi mentre coneixerem els diversos ambients de la ciutat, dels més luxosos i moderns als més foscs i marginals. Com he comentat abans, la part de la investigació i la resolució de la trama no m'ha interessat massa, i fins i tot la considero un pèl precipitada. Tampoc ajuden algunes escenes d'acció que si no hi haguessin estat ni la trama ni l'ambientació s'haurien vist afectades.
Ara bé, l'ambientació m'ha semblat fascinant. Donen molt joc els diferents animals que presenta i les propietats que confereixen. 

A més, tot i que és un fenomen global, és molt interessant veure'l en una ambientació sud-africana, on es barreja aquest nou misteri amb el misticisme i els ritus d'algunes de les cultures de la zona. No hauria tingut tanta gràcia la història ubicada en un entorn del primer món.
També valoro positivament com l'autora introdueix el lector en l'escenari. La informació arriba en petites dosis, però va arribant i és fàcil deixar-se portar. Donen molt joc els diferents formats allunyats de la història principal que afegeix Beukes per ajudar a l'ambientació: articles, entrevistes, extractes de documentals... aquest recurs acostuma a agradar-me i no m'hagués molestat gens que n'hi hagués més. 

En definitiva, una història de detectius amb una ambientació de fantasia urbana i màgia, entretinguda, divertida i amb un ritme alt, que té com a punt fort l'ambientació més que no la trama en si. M'he quedat amb ganes de conèixer moltes més coses sobre els animalats, tant de bo recuperi aquest univers en futures novel·les.

dimecres, 23 de març de 2022

Sobre Hormigas y Dinosaurios - Liu Cixin

Siempre celebro que aparezcan historias nuevas de Liu Cixin, aunque sean de las primeras que escribió y no sean tan redondas como la Trilogía de los Tres Cuerpos, ni los relatos de La Tierra Errante. Es el problema de que un autor que tiene tanta tirada mediática y un público abundante y con ganas de leer sus historias lleve tanto tiempo sin escribir nada nuevo, que se publican sus primeras obras y observas su evolución como escritor, pero a la inversa.

Sobre hormigas y dinosaurios tampoco se puede considerar una obra nueva del todo. Es una novela corta que está basada en el relato del mismo nombre que aparecía en la versión en inglés de la antología La Tierra Errante, pero que no estaba incluido en la versión española que publicó NOVA. Me di cuenta y me sorprendió, pero no le di más importancia, ya que el relato no era de los mejores de la colección.
La historia trata sobre la relación de simbiosis que se establece entre las hormigas y algunos dinosaurios que habitaban nuestro planeta durante el Cretácico. Unas ofrecen la mano de obra abundante y la precisión y los otros las ideas y la imaginación. La consecuencia de esta entente es la aparición de dos civilizaciones que pasaran por diversas épocas hasta llegar a la era de la información en la que existen ordenadores, satélites, energía nuclear, y, como no, armas capaces de destruir el planeta. Como en todas las relaciones, habrá altibajos y algunos conflictos, y no siempre los artrópodos y los réptiles remaran hacia el mismo lado ni coincidirán en lo que es lo mejor para su sociedad y su planeta.

Creo que esta nueva revisión de la historia le ha sentado bien; matiza algunas partes de la trama y alarga la parte inicial de la relación, justificando mucho más la necesidad que tienen cada uno del otro. Funciona mucho más como fábula con moraleja que como historia de ciencia ficción. Tiene ideas interesantes, después de todo estamos hablando de Liu Cixin, pero no me ha convencido la visión tan antropocéntrica de la historia, tanto en las motivaciones e intereses de los protagonistas como en las semejanzas del proceso evolutivo de las civilizaciones con la nuestra. 

En definitiva, una historia ligera con algunas ideas  interesantes y con el estilo típico de Liu Cixin, pero que funciona mucho más como moraleja y como advertencia (y más en los tiempos que corren) que como historia de ciencia ficción. Los fans del autor la van a disfrutar, sus detractores no cambiarán de opinión.