Punt de saturació - Adrian Tchaikovsky

La capacitat creativa d'Adrian Tchaikovsky és sorprenent. No para de publicar novel·les independents, sagues de milers de pàgines i novel·les curtes, tant de fantasia com de ciència-ficció. És dificilíssim mantenir-se al dia de la seva obra, i considero que té molt mèrit que, després d'haver llegit tantes històries seves, encara aconsegueixi sorprendre'm com a escriptor.

Els lectors en català tenim la sort que l'editorial Chronos està publicant moltes de les seves novel·les breus, format en el qual crec que aquest fantàstic escriptor britànic excel·leix. La protagonista de l'entrada d'avui és Punt de saturació, traduïda per Lluís Delgado. La història ens situa en un futur relativament proper, una mica distòpic, on el canvi climàtic i l'aparició de pandèmies víriques i bacterianes resistents han provocat canvis importants en el dia a dia dels habitants del nostre planeta. L'escenari principal de la història és la Regió de Deshidratació Higromètrica, coneguda com la Zona, una franja d'habitat tropical on la combinació d'elevades temperatures i humitat ambiental provoca que els éssers humans no hi puguem sobreviure sense protecció. La Zona va ser objectiu de projectes d'investigació per part de grans corporacions internacionals, però totes les investigacions van ser abandonades perquè no sortien rendibles, i la zona anava expandint-se. Vint anys després, la doctora Jasmine Marks, que havia estat investigant a la Zona, és contractada per una nova expedició que busca respostes a alguns dels misteris que genera aquest nou hàbitat.

La història està explicada mitjançant capítols molt curts narrats en primera persona, ja sigui com a diaris personals que la investigadora grava, o com la transcripció de converses entre els membres de l'expedició. La doctora Marks no és una narradora fiable; la narració és caòtica, plena de forats, va amunt i avall i l'estat de confusió i nerviosisme de la investigadora no ajuda. És un efecte clarament buscat per ajudar el lector a entrar en aquest espai tan misteriós i generar un estat d'incertesa.  

La novel.la es podria ubicar en la categoria d'història sobre una zona misteriosa amb propietats diferents, com Pícnic a la vora del camí dels germans Strugatsky o Aniquilación de Jeff Vandermeer, però amb la diferència que l'anomalia no és d'origen misteriós o alienígena, sinó que és responsabilitat humana. De fet, la història beu d'alguns clàssics del gènere, fet del qual Tchaikovsky no s'amaga, ja que els menciona durant la narració i els enumera al final del llibre.

El fet que sigui una novel.la breu i l'estructura narrativa que presenta provoquen que la lectura sigui lleugera i addictiva. M'ha durat un parell de dies. Vull destacar com l'autor aconsegueix representar l'angoixa i claustrofòbia que pateixen els visitants de la zona, i també com aconsegueix reflectir com aquesta bull de vida. És un plantejament original fer veure que el canvi climàtic generi zones amb molta biodiversitat, normalment l'enfocament és el contrari. Els lectors habituals ja sabeu que soc biòleg, i les novel·les que toquen aquesta disciplina acostumen a agradar-me i em tenen mig convençut abans de començar. En aquest cas, a més, he après alguns conceptes nous de fisiologia animal als que Tchaikovsky ha sabut traure el suc de forma molt original. 

En definitiva, una novel.la curta d'estructura interessant, una mica caòtica, amb misteris científics força originals i amb un final que tanca la història de forma satisfactòria, però prou obert per poder explorar una mica més l'escenari. Us la recomano sense cap mena de dubte.

La terra de la pluja amarga - Wu Ming-yi

Quan vaig llegir ja fa uns anys L'home dels ulls compostos, de Wu Ming-Yi, ja vaig comentar que el més interessant de la narrativa d'aquest autor és el camí, no la destinació on arribes. La seva prosa és pausada, reflexiva, i dona poca importància al tòpic introducció-nus-desenllaç d'històries més clàssiques. Crec que la seva intenció és que descobrim moments importants de la història dels personatges, sense que acabem de conèixer tota la seva trajectòria. A més a més, dona molta informació de l'hàbitat on es desenvolupa l'acció, les espècies que hi habiten, la seva classificació, les seves característiques... fets que a un lector no avesat a la terminologia científica, el pot desanimar.

Tot i que no sigui un llibre que m'atreveixi a recomanar a tothom, ni als lectors habituals del blog, a mi sí que m'interessa molt el que explica aquest fantàstic autor Taiwanès. És per això que quan em vaig assabentar que Chronos publicava la seva col·lecció de relats La terra de la pluja amarga, amb traducció de Mireia Vargas i il·lustracions del mateix autor, va pujar llocs ràpidament a la pila de lectures.

El llibre està format per sis relats, amb protagonistes diferents, tot i que a vegades les històries s'encavalquen i alguns personatges apareixen més d'una vegada, i fins i tot hi ha alguna història relacionada amb L'home dels ulls compostos. Tot i que siguin bastant independents, hi ha diversos aspectes que les agermanen. D'una banda, la ubicació, l'illa de Taiwan, i la importància que dona l'autor a la preservació de la seva biosfera.

D'altra banda, la idiosincràsia dels personatges, tots molt diferents, però tallats pel mateix patró pel que fa a les seves obsessions respecte a algun tipus d'ésser viu de la fauna i la flora de l'illa de Taiwan. Trobarem científics destacats, aficionats naturalistes, autistes amb capacitats extraordinàries, escaladors d'arbres, aventurers... però tots amb una obsessió molt marcada. En alguns moments m'he sentit una mica identificat com a naturalista i excursionista.  L'altre aspecte que tenen en comú, tot i que crec que l'autor no acaba de treure'n el suc, és l'existència d'un virus informàtic, l'Esquerda, que, quan una persona mor, fa arribar l'accés a tots els seus arxius digitals a un familiar o un amic proper. Aquesta podria ser la part més de gènere fantàstic del llibre, però no apareix en tots els relats, i crec que l'autor ho podria haver explotat més.

No us diré que he devorat els relats de la col·lecció, més aviat els he paladejat. He llegit una història breu cada dia, crec que una dosi més elevada d'aquest tipus de narració tan obsessiva i en el fons una mica pessimista, ja que les obsessions es persegueixen, però no s'atrapen, pot arribar a cansar. Com he dit al principi de l'entrada, no m'atreveixo a recomanar-la a tota mena de lectors, tot i que jo l'he gaudit molt. Ara bé, si us interessa la natura i la seva conservació, és un llibre que heu de llegir sense cap mena de dubte. També us el recomano si us agrada l'obra de Richard Powers, autor que jo he descobert aquest any, ja que les històries tenen molts paral·lelismes, i me l'ha evocat en molts moments. 

En l'epíleg fa referència al concepte Liternatura, que he de reconèixer que desconeixia, tot i haver llegit diversos llibres que encaixarien amb la seva definició. Llegint sempre s'aprenen coses noves... En fi, jo he gaudit molt del viatge, i continuaré pendent de les obres que publiqui Wu Ming-Yi. Us recomano que us atreviu a donar-li una oportunitat.

Recomanacions de Sant Jordi 26

Feia anys que no escrivia una entrada com aquesta, però mentre estava reflexionant la meva votació pels premis Ictineu d'aquest any, m'he adonat que ha estat un molt bon any per la ciència-ficció en català. També crec que aquesta entrada per ajudar a aquelles persones que volen regalar un llibre de gènere fantàstic a algú que estimen en la diada de Sant Jordi, però que dubten si l'encertaran (a casa meva passa sovint, això).

He fet un poti-poti d'autors, gèneres i editorials, i no he volgut cenyir-me als llibres publicats aquest any, per tant, he afegit algunes lectures que seran més difícils de trobar, però que crec que mereixen una segona oportunitat i una mica més de difusió. Som-hi.

Començo amb Fins on ens elevem en la foscor, de Sequoia Nagamatsu, publicat en català per Sembra llibres. És un llibre colpidor i que emociona molt. Narra com canvia la societat pel fet que una pandèmia global que té efectes molt estranys sobre les persones elimina a gran part de la població mundial. 

Té una estructura de fix-up, relats relacionats en temàtica i escenari, però de lectura independent. Ideal per aquells que volen conèixer noves veus, bona especulació i que tenen ganes d'emocionar-se, tot i que és una lectura que et deixa tocat. Si algú ja ho està una mica, millor abstenir-se.

Continuo amb els relats amb una autora italiana desconeguda, però que em va sorprendre molt gratament, Clelia Farris, amb la seva antologia La consistencia de les idees, publicada per Sfabula. 

Són històries de ciència-ficció molt orgàniques i viscerals, amb punts de vista especulatius molt interessants, a vegades optimistes, altres pessimistes, i que són una barreja de weird, biopunk i solar punk. Tot un descobriment per aquells lectors agosarats i que vulguin conèixer veus noves. 

Acabo amb les recomanacions de narrativa breu amb Les dones que els homes no veuen, d'Alice B. Sheldon, publicada per Duna Llibres. És el primer volum dels millors relats de l'autora, i, tot i que fa poc que la conec, ha esdevingut una de les meves autores preferides. Històries colpidores, divertides, plenes d'especulació i que toquen molts tipus de gèneres. M'ha sorprès la variació d'estructures i de veus narratives i l'actualitat  de les temàtiques. El segon volum és dels llibres que més espero aquest any. Recomanat per aquelles persones que vulguin conèixer una autora clàssica, però amb una veu molt moderna.

D'Alice B. Sheldon, també recomano la novel.la Més enllà dels murs del món, publicada per Chronos. Així com l'antologia anterior la considero perfecta per a tota mena de lectors, aquesta novel.la és una mica més exigent. 

El tema central és el contacte entre una espècie alienígena i alguns terrestres particulars mitjançant la telepatia, que els permet intercanviar les ments i ocupar els cossos dels altres. Perfecte per a persones que vulguin experimentar amb veus narratives sorprenents i ambientacions psicodèliques, on t'introdueixen sense massa explicacions. 

L'editorial Chronos també ha publicat aquest any una gran novel.la d'un valor segur, Adrian Tchaikovsky. He llegit molts dels seus llibres, i Argila alienígena és un dels que més m'ha sorprès. 

És una barreja molt interessant de distopia, novel.la carcerària i ciència-ficció clàssica d'aventures, amb moments d'humor i de terror i un estil narratiu molt amè. Molt recomanable a aquelles persones amb ganes de llegir especulacions relacionades amb la biologia (potser per això l'he gaudit tant), però assequible per a tots els públics.

Ara que la Lluna està de moda, una novel.la interessant on hi passa gran part de la trama és Quan la Terra es pon, de Jordi de Manuel, publicada per Mésllibres. És una història del  cicle del cometa, en el que l'autor ha ubicat gran part de la seva obra, i que analitza les possibles conseqüències i mecanismes de supervivència que utilitzaria la humanitat després de l'impacte devastador d'un cometa sobre la superfície terrestre. Aquesta novel.la és un fantàstic punt d'entrada en aquest univers, i no cal conèixer altres històries prèvies per gaudir de les aventures i l'especulació científica que presenta.

Jordi de Manuel també té un univers més relacionat amb la novel.la negra que amb la ciència-ficció, tot i que l'especulació política i científica també hi és present. Amb Dunes blanques, publicada per Crims.cat, l'autor tanca el cicle de l'Inspector Sergiot, un policia peculiar que acostuma a treballar a una Barcelona d'un futur pròxim. El llibre inclou la seva primera novel.la, una mica modificada, i dues novel·les breus que serveixen d'epíleg a la saga i ajuden a tancar-la. En l'epíleg es defineix la història com a ciència-ficció crimàtica, un concepte força interessant recomanat a aquells als que els agrada la hibridació de gèneres.

Estic sempre molt pendent del que publica Joan-Lluís Lluís, és un autor amb el qual hi connecto molt. La seva darrera novel.la és Una cançó de pluja, publicada per Club editor, una història breu, però intensa i colpidora, on la protagonista és una orangutan a la que acompanyem en el viatge de retorn al seu hàbitat després d'escapar-se del captiveri. És difícil ficar-se a la pell d'un personatge tan peculiar, però crec que l'autor se'n surt molt bé gràcies a inventar-se un llenguatge i una mitologia d'aquesta espècie de gran simi. Ideal pels amants dels animals i de la conservació del medi ambient.

Nació, de Terry Pratchett, publicada per Mai Mes, ha estat una de les grans sorpreses de l'any per mi. Acostumat al to de les novel.les del Discmon, he descobert un autor que, tot i no perdre el sentit de l'humor, explica una història seriosa i entranyable de creixement personal. És una història trencadora, ja que mostra que en els moments de dificultat els grans pilars de la societat, com els rols de gènere, les tradicions i les religions, no tenen massa importància, i aferrar-s'hi fins i tot  és contraproduent. Recomanada als fans de Pratchett que no coneguin a l'autor en altres escenaris a part del Discmon, i també a aquells que vulguin conèixer l'autor, però que els fa mandra i/o respecte endinsar-se en un escenari tan ric i complex.

Mai Mes també ha publicat, gairebé per sorpresa, Hail Mary, la darrera novel.la d'Andy Weir,  i la seva millor obra, segons la meva opinió. És una història de supervivència en situacions complicades utilitzant la tècnica i la ciència, l'especialitat de la casa de l'autor, però amb sorpreses i amb una tècnica narrativa que fa que sigui una lectura molt amena. Fa poc que s'ha fet la versió cinematogràfica, i també està rebent bones crítiques. Faig una mica de trampa, ja que encara no he llegit aquesta novel.la en català, però l'edició és molt xul.la i com a regal a aquells que hagin vist la pel·lícula i no hagin llegit la novel.la, és molt recomanable.

Daniel Genís ha publicat amb Males Herbes aquest any la seva segona novel.la, El dimoni abans de nosaltres, una història narrada amb un estil peculiar en la que acompanyarem a un dimoni malgirbat, en banyeta, mentre ens explica els seus orígens i la seva història. És una novel.la breu però intensa. Amb un personatge molt interessant, escenes colpidores, tocs d'humor, referències al gènere fantàstic i amb un final satisfactori i sorprenent, tot i que brusc. Potser l'estil narratiu basat en l'estil indirecte pot costar una mica al principi, per això la recomano a aquells lectors que tenen ganes de provar estils narratius poc habituals.

Aquest 26 havia previst que fos el meu any Asimov, però gràcies a Cosdiví, publicat per Males Herbes, potser serà el meu any Theodore Sturgeon. Després d'aquesta novel.la ja m'he comprat dues antologies dels seus relats. En un poblet de l'Amèrica profunda, d'aquells pobles tancats de tarannà conservador on tothom ho sap tot de tothom, apareix un desconegut nu, amb un cos encisador i una presència que deixa marca en els que el coneixen, en Cosdiví. Aquest personatge anirà trobant-se amb diferents habitants del poble, alterant per sempre la seva vida. La novel.la, crítica amb el cristianisme i gairebé eròtica, la recomano a lectors amb la ment oberta i que no coneguin a l'autor, estic convençut que els sorprendrà.

Vaig comprar Pati d'Esbajo, de Richard Powers, el Sant Jordi de l'any passat, sense conèixer res de la seva obra. I aquest any ja m'he llegit tres de les seves novel·les, no us dic res més. És un autor sorprenent, amb un estil narratiu peculiar, molt ric, amb històries dins de les històries i una capacitat per explicar aspectes científics complexos sorprenent. L'ambientació d'aquesta novel.la, basada en l'exploració del fons marí i la supervivència d'una illa de la Polinesia davant de l'explotació causada per multinacionals europees, m'ha semblat fascinant. Recomanada especialment a professorat de ciències, els agradi o no el gènere, ja que es podria considerar una novel·la de narrativa, si no fos per alguns detalls. Un autor al qual val la pena conèixer.

L'editorial Specula s'està especialitzant en publicar obres d'autors i autores catalans amb poca trajectòria editorial, com és el cas d'Escafandre de vidre, de Pat Ubach. És una novel.la breu d'ambient claustrofòbic, on els supervivents de la humanitat viuen en coves subterrànies, tot seguint unes normes estrictes de comportament i inhibició per evitar que les desgràcies i les decisions difícils que han de prendre els afectin en el futur. És una història força dura, però que acaba proporcionant una mica d'esperança. Per aquelles persones que tinguin ganes de llegir escriptores novelles amb moltes coses interessants a dir.

Enric Hercé no és un escriptor sense experiència, però sí que s'endinsa en un nou gènere literari, el bizarro, amb Capipota, publicat també per Specula. És una novel.la molt entretinguda, divertida i trepidant, amb una barreja de bizarro, weird i fantasia urbana que no té res d'envejar als grans mestres del gènere. Ja sabia que l'autor tenia coses a dir, però la seva inventiva en aquest tipus d'història tan allunyada de la que havia llegit d'ell m'ha sorprès gratament. Per aquells que tinguin ganes d'explorar nous gèneres i històries híbrides i divertides.

Acabo amb un clàssic de Carl Sagan, Contacte, publicat en català per Duna llibres. La premissa principal de la novel.la és el primer contacte amb una civilització extraterrestre, com es rep, desxifra i interpreta el missatge que ens envien, i les decisions que hem de prendre com a humanitat. Una novel.la molt interessant d'especulació científica, social i religiosa, que he devorat amb fascinació, i amb un final emotiu i sorprenent, que no puc qualificar d'altra manera que rodó. Recomanat per aquelles persones que tinguin ganes de conèixer l'obra d'un dels grans divulgadors científics de la nostra història.

Volia fer una entrada també en castellà, però m'he adonat que he llegit poc en aquesta llengua aquest any, i sobretot novel·les molt antigues. Tot i així, tinc ganes de reivindicar un dels escenaris de fantasia urbana que més em fascina, el Cabanyal màgic d' Alfredo Álamo on s'ubiquen les col·leccions de relats La vieja sangre i La estrella cae, la Tierra llora. Us recomano les històries, els personatges, l'ambientació i l'estil d'aquests dos llibres. Em pensava que perdria una mica la frescor del primer, però manté el nivell. Per aquells amb ganes d'explorar nous escenaris màgics.

Un dia tot això será teu - Adrian Tchaikovsky

Intento posar-me al dia amb l'obra publicada d'Adrian Tchaikovsky en català. Avui comentaré la novel.la breu Un dia tot això serà teu, una història sobre viatges en el temps força original i divertida. L'ha editat Chronos, amb traducció d'Octavi Gil i una portada espectacular d'Amelia Sales.

He llegit moltes novel·les d'aquest fantàstic autor, i encara aconsegueix sorprendre'm en els seus plantejaments. En aquest cas el que més m'ha agradat és el to de la història, clarament humorístic, però no voldria pas desmerèixer la part d'especulació sobre els viatges en el temps, les seves normes i les seves paradoxes.

És complicat comentar aquesta novel.la sense donar una mica d'informació sobre el seu argument i, sent una història tan breu, pot arruïnar l'experiència. Quasi que us recomano que atureu aquí la lectura d'aquesta entrada i que li doneu una oportunitat, val molt la pena.

El nostre protagonista és un supervivent de la guerra de la Causalitat, un conflicte a través del temps en el qual les diferents faccions s'eliminaven unes a altres abans que arribessin a sorgir les idees que les motivaven i que va ser tan cruent i utilitzant tecnologia tan destructiva que va acabar fragmentant les diferents línies temporals, assolant el planeta i aniquilant als seus habitants.   

Ell viu en el racó final del temps, cultivant la seva granja, cuidant els seus ramats, tot esperant que arribin viatgers en el temps a la seva època per eliminar-los i que es mantingui el statu quo en el qual ell està molt còmode. Té tota la història de la humanitat, la que coneixem i algunes branques alternatives, per buscar entreteniment, queviures i la tecnologia que necessita en cada moment. I companyia, la Milly, una mascota que, veient les portades de la novel.la, us podreu fer una idea de la seva classificació taxonòmica. Què més es pot demanar?

Tot canvia quan rep una visita de dos viatgers més hàbils de l'habitual, que el tracten amb respecte i que li diuen que són els seus successors. Encuriosit i acollonit, els acompanya al seu temps, on descobreix una societat utòpica en la qual ell i una misteriosa dona són adorats com a fundadors. Quan rep la visita d'aquesta misteriosa dona, amb unes intencions ben diferents de la de reproduir-se amb ell, comença una història de cuites, persecucions i lluites inversemblants, mentre els successors intenten que ells cessin la bel·licositat i es dediquin al que s'han de dedicar perquè ells puguin existir.

          

En fi, que us la recomano sense cap mena de dubte. És una història breu, molt divertida i que es llegeix en una tarda, però que juga amb mestria amb les possibilitats del viatge en el temps i, després de tantes pàgines llegides sobre aquest tema, trobar plantejaments originals és molt difícil. M'ha encantat el sentit de l'humor de Tchaikovsky, crec que no he llegit res seu en aquest to, i algunes escenes, com la lluita de campions de la maldat, són memorables. Només em queda una novel.la breu traduïda en català, Trescafocs, espero que aviat aparegui per aquí.

Argila alienígena - Adrian Tchaikovsky

Es fa molt difícil seguir el ritme de publicació d'Adrian Tchaikovsky, gairebé publica tantes novel·les com Sanderson durant l'any, o com Stephen King en la seva bona època. Considero que és un dels autors més interessants del panorama actual, i una de les coses que m'agrada més és que publiqui obres amb molta varietat de format, estil i temàtiques. 

A mi em convenç més quan tracta temes de ciència-ficció que no pas quan escriu fantasia, i estic més interessat en novel·les independents que en començar sagues noves. La novel.la que comentaré avui, Argila alienígena, compleix aquestes condicions i, a més, fa temps que li seguia la pista perquè em va interessar molt la seva sinopsi quan vaig veure que es publicava en anglès. És per això que quan vaig saber que l'editorial Chronos la publicaria en català amb traducció d'Octavi Gil i una portada espectacular de David G. Vaquero, va pujar ràpidament dalt de tot de la pila de lectures. M'ha durat un parell de dies i té més de quatre-centes pàgines, crec que amb això us ho dic tot.

Ens situem en un futur relativament llunyà en el qual la Terra està governada per un superestat global, el Mandat, que, com us podeu imaginar, no deixa gaire espai a la dissidència política, social o científica.

El càstig pels que s'oposin al règim és ser deportats a presons existents en planetes extrasolars per ajudar en les tasques de colonització i extracció de recursos. El protagonista de la història és un xenoecòleg, Arton Daghdev (pronuncieu-ho bé, si us plau), que és deportat al planeta Kiln, l'únic en el qual s'ha trobat les restes d'una civilització. Però no dels seus hipotètics habitants. Mentre intenta sobreviure en un entorn hostil, l'humà i l'alienígena, té sempre al cap intentar resoldre l'enigma d'on carai són els habitants intel·ligents del planeta. 

La biologia té una presència molt important en la trama, fet que, com a biòleg, em sembla perfecte. M'ha agradat especialment com encara que l'evolució a Kiln ha seguit un camí diferent del de la Terra: la col·laboració i la simbiosis com a motor evolutiu. No és el primer autor en tractar aquest tema, penso en Butler, Bueso, Bukes, Vinge,... fins i tot és un aspecte que Tchaikovsky ha tocat en altres de les seves anteriors novel·les, però l'enfocament i l'escenari m'han semblat molt originals.

De fet, ja hi ha grans científics que han defensat aquest tipus de relació entre organismes com a motor de canvi i avantatge evolutiu en el nostre planeta, on trobem alguns exemples molt curiosos i interessants de col·laboració entre organismes molt diferents.

La idea principal del llibre és que la mescla, la diversitat i la barreja pot generar propietats emergents que millorin la suma dels components de forma individual. És per això que la trama, com calia esperar, és també una barreja de molts subgèneres que acaba produint un producte final de molta qualitat i molt atractiu. És una novel.la de ciència-ficció amb un elevat nivell d'especulació en l'àmbit biològic, principalment. Però també és una distopia, una ficció carcerària i una història de revolució i lluita contra la injustícia. Trobarem acció, violència, un misteri a resoldre, i  alguns moments de terror psicològic i biològic (m'acabo de traure del barret un nou subgènere, però si llegiu la novel.la, fet que us recomano fervorosament, ja m'entendreu).

He gaudit molt de la lectura, però hi ha un parell de detalls que han impedit que li acabi ficant una matrícula d'honor. D'una banda, la part final, que considero que ha allargat una mica massa, tot i que la resolució de la trama m'ha convençut. D'altra banda, el narrador. La història està narrada en primera persona, i no m'ha acabat de convèncer el to cínic i humorístic en alguns moments del protagonista. No acaba d'encaixar, i a més, tinc la sensació que a mesura que la història avança aquest to ha anat canviant, fet que també m'ha sorprès. Entenc que volia indicar una evolució en el caràcter del personatge, però no m'ha acabat de convèncer el resultat. Però són dos detalls menors que no han impedit que hagi gaudit moltíssim de la lectura. Us la recomano sense cap mena de dubte.

Continuarem pendents de les noves publicacions d'aquest autor tan interessant. Estic convençut que ben aviat tornarà a aparèixer per aquí.

Les dones que els homes no veuen - Alice B. Sheldon

Una de les autores que m'ha sorprès més en el darrer any és Alice B.Sheldon. Feia temps que la tenia en la llista de pendents, i ho he solucionat gràcies a la lectura de Houston, Houston, ens rebeu?,  publicada per Duna Llibres i de Més enllà dels murs del món, publicada per Chronos.

Llegint una mica sobre la seva bibliografia vaig veure que era molt reconeguda pels seus relats, així que em vaig comprar una antologia publicada en castellà el 1980, Cantos estelares de un viejo primate, amb la intenció de llegir-la durant aquest any. Els meus plans, però, van canviar quan em vaig assabentar que Duna Llibres tenia la intenció de publicar una selecció dels millors relats de Sheldon en dos volums. El primer, Les dones que els homes no veuen, amb traducció d'Ernest Riera i portada de Ricard Efa, és el protagonista de l'entrada d'avui. 

El llibre comença amb un pròleg d' Ursula K. Le Guin del que destaco el moment en el qual se'n riu del fet que un gran escriptor de ciència-ficció (a qui no menciona, però és Robert Silverberg), en un pròleg d'una altra antologia de Triptree, afirmava que la seva prosa era molt masculina i que de cap manera podia ser una dona, una hipòtesis que ja començava a sonar en aquell moment. 

En aquesta primera antologia trobarem tretze dels seus relats, molts finalistes i premiats en els tres grans premis internacionals, els Hugo, els Locus i els Nebula. He trobat algunes temàtiques comunes en les històries, com ara la reproducció, les malalties infeccioses, els viatges en el temps, els alienígenes, i la crítica sobre el paper que tenen les dones en la nostra societat. També m'ha agradat molt la varietat en les estructures narratives i les veus dels narradors. És una col·lecció molt heterogènia en estil i temàtiques, però molt homogènia en qualitat. 

Comentaré per sobre aquells relats que m'han semblat més interessants i sorprenents, tot i que en podria incloure fàcilment quatre o cinc més, però no vull fer una entrada massa llarga.

El teu cor haploide m'ha agradat molt per l'escenari que presenta, una galàxia on hi ha éssers humans i altres espècies humanoides en molts sistemes solars, originàries cada una del seu planeta. D'on carai han sortit? La història ens l'explica un científic que viatja a un  planeta amb habitants intel·ligents, amb l'objectiu d'estudiar la seva fauna i flora, i de saber si es poden considerar humans o no. M'ha recordat una mica a algunes històries de l'Ekumen d'Ursula K. Le Guin.

La noia que estava endollada (premi Hugo en 1974) també presenta un escenari molt interessant, però força trist, en el qual la publicitat està prohibida, però les empreses s'ho empesquen tot per fer que el públic consumeixi el que ells volen. La protagonista és una noia poc agraciada i força innocent, que serà connectada de forma remota a un cos artificial, amb el qual es farà famosa. És una història d'estil cyberpunk que ha envellit molt bé i és molt actual, tant pel que fa a l'estil narratiu com a la temàtica.

El relat més estrany és L'amor és el pla, el pla és la mort (premi Nebula en 1973). El narrador és un mascle d'una espècie alienígena que s'enamora d'una femella. Seguirem el seu cicle vital i els costums de la seva espècie, les adaptacions al clima, la cura de la descendència, l'alimentació... amb una narració estranya, a vegades confusa, però molt intrigant i addictiva. És una història visceral, molt potent.

Els alienígenes també són els protagonistes de I vaig despertar aquí, a la falda freda del turó, però amb un plantejament molt diferent. La premissa és que els humans hem entrat en contacte amb moltes espècies diferents d'extraterrestres, i el que sentim per ells, més que curiositat o repulsió, és una atracció malaltissa, carnal, fins i tot sexual. I ells se n'aprofiten. M'ha deixat molt mal cos.

Els viatges en el temps no podien faltar en una col·lecció de relats de ciència-ficció. M'ha agradat molt el plantejament humorístic de Sauri de floració nocturna, amb una temàtica semblant a A sound of thunder, de Bradbury, però amb un to molt diferent. També m'ha convençut com lliga els viatges en el temps i la supervivència de la humanitat després d'una apocalipsi en el fantàstic, però una mica trist, L'home que va tornar caminant a casa. La manera com relaciona les dues situacions representades en la història m'ha semblat brillant. 

En fi, que no puc fer més que recomanar-vos la lectura d'aquests relats tan interessants. Com ja m'ha passat en altres històries que he llegit de l'autora, considero que són molt actuals, que han envellit molt bé. Sembla mentida que hagin estat escrits fa tants anys. De fet, totes les històries són més antigues que jo... i passo dels cinquanta. Sheldon era una avançada al seu temps i continuo molt interessat en la seva obra. Quan es publiqui la segona col·lecció de relats, que crec que està prevista per aquest any, segur que apareixerà per aquí. 

Més enllà dels murs del món - Alice B. Sheldon

Una de les autores clàssiques de ciència-ficció que tenia pendents de llegir era Alice B. Sheldon. Això ho vaig solucionar fa poc gràcies al fet que Duna Llibres va publicar  la novel.la breu Houston, Houston, ens rebeu? en català, amb traducció d'Ernest Riera. Em va agradar molt, i quan vaig saber que Chronos publicava la novel.la Més enllà dels murs amb traducció de Lluís Delgado, va pujar força amunt de la pila.

Ha estat una de les lectures més sorprenents de l'any. M'ha agradat molt l'estil de l'autora i l'estructura narrativa, tot i que alguns moments són massa lisèrgics, i per això no li fico una matrícula d'honor. Tot i tenir gairebé cinquanta anys, ha envellit de forma espectacular, podria passar perfectament per una novel.la contemporània, tant pel que fa a la trama, com al tractament dels personatges, la seva diversitat i les seves relacions.

La història està explicada per tres veus ben diferents. El desencadenant de la situació és un ésser gegantí, de mida que gairebé es podria mesurar en anys-llum, que perd la referència dels seus companys i, com si fos un nen petit, vaga per la galàxia creant el caos i destruint estrelles i els mons que les acompanyen, amb total indiferència. La segona veu són els habitants del planeta Tyree, uns éssers capaços de volar en els forts corrents d'aire que es generen en el seu planeta i que tenen poders mentals per comunicar-se i per modificar el seu entorn i es comuniquen per patrons visuals. 

Costa una mica d'ubicar-se en el món de Tyree, amb les seves percepcions, l'anatomia dels habitants, la seva societat, el rol dels sexes, com es comuniquen... com a lector hi vas entrant a poc a poc, és un dels reptes interessants que presenta el llibre, però Sheldon no ho posa fàcil. Els habitants de Tyree, molt sensibles i capaços de captar les sensacions d'éssers vius que viuen en altres planetes, detecten que hi ha molts planetes que estan morint per acció d'una força que ells anomenen El destructor, que es dirigeix cap al seu planeta. L'amenaça provoca que intentin posar-se en contacte amb els habitants sensibles que han detectat en un altre planeta, més allunyat de la trajectòria del Destructor, la Terra.

El tercer pilar de la trama és protagonitzat per un conjunt de terrestres que estan participant en un experiment organitzat per l'exèrcit dels Estats Units per comprovar si tenen algun tipus de poder mental: telepatia, telecinesi, predicció...

L'elenc de personatges que participen en l'experiment i els seus vigilants és ben divers i curiós. El meu favorit és el metge descregut, drogoaddicte, cínic respecte als poders mentals que estan investigant, que perd el cul per una de les seves ajudants i que amaga alguns secrets. Tot i que he d'admetre que els he vist vindre ben aviat, potser l'autora pretenia que fos així.  Crec que és millor no comentar-vos com les tres trames es connecten i conflueixen, donaria massa informació i arruïnaria l'experiència lectora. El que és cert és que m'han sorprès molts detalls, especialment els jocs amb les personalitats dels diferents protagonistes, els canvis en les veus narratives i el seu ordre, i alguns girs de guió que no havia vist venir. També vull destacar la visió optimista, molt de moda en la literatura actual, de les relacions entre les diferents espècies sintents, i el fet que la percepció de la consciència sigui immediata, tot i que les ments estiguin a distàncies siderals. Dóna molt joc a la història. 

No em vull oblidar del contrast entre Tyree i la Terra. Un és un món dinàmic, on el moviment, el color i la percepció del que pensen i senten els altres és molt important. L'altre, el nostre, és estàtic, estem atrapats en la superfície per la gravetat, i val més no parlar de com ens relacionem. Fa una mica d'enveja el món que ha imaginat Sheldon.  Hi ha hagut escenes que m'han colpit i, em repeteixo, el trobo un llibre molt modern i que ha envellit molt bé respecte a l'època en la qual es va escriure, ara ja fa gairebé cinquanta anys. Parla de rols de gènere, d'homosexualitat, de relacions entre ètnies diferents... És cert, però, que alguns moments són molt lisèrgics i poc comprensibles, sobretot els referents al que passa dins del Destructor, però mira, vaig fer un acte de fe de bon grat. Només fa falta que doneu un cop d'ull a les portades que he afegit per il·lustrar aquesta entrada i suposo que m'entendreu. Potser m'hagués fet falta una mica de dopatge per ajudar-me en la comprensió. Llegir algunes escenes d'aquesta novel.la amb la percepció alterada per drogues ha de ser tota una experiència. Ja no tenim edat, llàstima.En fi, que us recomano aquest llibre sense cap mena de dubte. Aquesta autora té moltes coses interessants a dir, i estic content  que aviat podrem gaudir en català de la seva narrativa breu, en la que és una especialista, ja que Duna llibres publicarà ben aviat la col·lecció de relats Les dones que els homes no veuen, amb traducció d'Ernest Riera. Tot un luxe que puguem gaudir de l'obra d'aquesta autora en català.

Meldecaps - Adrian Tchaikovsky

Fa un parell de mesos vaig publicar una entrada sobre Gossos de guerra, una novel.la del prolífic Adrian Tchaikovsky que em va sorprendre molt gratament i que vaig descobrir en l'edició en català de Chronos amb traducció d'Octavi Gil, tot i que feia anys que tenia la versió en anglès en el meu llibre electrònic.

L'escenari que plantejava la novel.la, un futur amb animals modificats genèticament i tecnològicament per ser armes letals, en un principi, però que esdevenen altres coses en acabar la novel.la, em va semblar molt interessant. Em va agradar molt la varietat d'idees que presentava la història, així que, quan vaig saber que publicaven la segona part, Meldecaps, va pujar ràpidament posicions en la meva pila de lectures. El títol és una traducció / joc de paraules de l'anglès, Bear Head, del qual entens el sentit quan estàs llegint la novel.la, però que en el fons fa una mica de espòiler. 

L'acció principal de la trama està situada a Hell City, la primera ciutat de Mart, on bioformes i humans modificats per sobreviure a les dures condicions del planeta estan fent un treball de terraformació i preparació de la colònia per poder acollir en un futur a nous habitants provinents de la Terra. En Jimmy Marten és un d'aquests operaris, que resisteix l'aïllament i l'avorriment utilitzant drogues de disseny. 

Un cop arruïnat, la seva única opció per poder comprar estupefaents és vendre part de l'emmagatzematge del seu implant cerebral per guardar dades externes. Quan aquestes dades li arriben descobreix que no són el que esperava, que ja no està sol en el seu cap, i que alguna presència és capaç de controlar el seu cos. 

He trobat el llibre un pèl més gamberro que Gossos de guerra, una història més d'aventures, corredisses i situacions còmiques barrejades amb la part de la trama més seriosa que fa referència a la discriminació, la manipulació de masses, el control mental i el fet de decidir què és un ésser humà i què s'ha de fer amb aquells que no els hi considerem. Tot i que m'ha agradat la història i us recomano la seva lectura, he de reconèixer que no he trobat tot el que li demanava. En la part final del primer llibre em va encantar la varietat d'idees i possibilitats sobre el que podrien fer les bioformes, però no ho acaba d'explorar com em pensava que ho faria.

És cert, però, que sí que explora el que les modificacions poden fer en els éssers humans, i també m'ha semblat força enginyós, però mostra menys varietat d'idees que en el primer llibre. No obstant això, és una història molt entretinguda, variada i plena de detalls interessants, narrada amb el saber fer i la mestria d'aquest prolífic autor. Retrobarem a vells coneguts de la primera novel.la i coneixerem a nous personatges odiosos, com el polític Warner S. Thompson, que fa pudor de transsumpte de l'actual president dels Estats Units, i altres entranyables com el perdedor però murri Jimmy.

Continuo interessat en com evoluciona aquest escenari, ja que la història acaba de forma satisfactòria, però amb molts fils interessants per poder estirar. Fa poc he descobert que al juny es publicarà la tercera part, Bee speaker, on tindrà més protagonisme un dels personatges més ben trobats, l'Abelles. A veure quin joc de paraules fan els de Chronos amb la traducció. Estarem pendents. 

Altres opinions de la novel.la: El Kraken

China Montaña Zhang - Maureen F. McHugh

Leí esta novela de Maureen F. McHugh en castellano hace muchos años. Pude comprar la edición de la editorial Ómicron, que editó pocos libros entre 2006 y 2008, pero muchos interesantes y de los que guardo un grato recuerdo. El traductor fue Pedro Jorge Romero. Recordaba China Montaña Zhang como una historia entretenida y con personalidad, quizá un poco inconexa, pero tampoco me pareció una gran obra maestra. Ahora he aprovechado que la editorial Chronos la ha vuelto a publicar en catalán con traducción de Lluís Delgado para volverla a leer, y he de reconocer que la he disfrutado más que la primera vez.

 La novela fue publicada en 1992, y presenta una sociedad ligeramente distópica en la que la cultura china es la dominante. Me ha parecido muy interesante la especulación de como sería un mundo donde las normas las dictara esta cultura, con su rigidez, las imposiciones sociales y la poca permisividad por todo aquello que salga de norma. También me ha gustado ver como todo el mundo usa términos en chino aunque hablen en otros idiomas, tal y como nosotros usamos ahora palabras en inglés. El protagonista es un mestizo de padre chino y madre sudamericana, de nombre peculiar, China Montaña Zhang, modificado genéticamente para parecer más chino de lo que realmente es y, para más inri, homosexual. Tiene que esconder muchas de las realidades de su vida a la gente que le rodea. A través de capítulos narrados en primera persona seguiremos la historia de Zhang, pero también la de algunas personas con las que está conectado de forma más o menos directa, de manera que la autora presenta un abanico de puntos de vista de la situación política, económica y social bastante variados. De hecho, casi que se podría considerar una novela estilo fix-up

La historia es un mosaico de personajes y de ambientaciones. Visitaremos grandes metrópolis muy diferentes; una New York decadente y una Shanghái próspera y moderna. Pero también iremos a parajes recónditos, como una base más allá del círculo polar ártico o una colonia en marte (los capítulos que más me han gustado). Uno de los puntos fuertes de la autora es como consigue situar al lector en estas nuevas ambientaciones. También quiero destacar su sentido del humor, muy irónico, y la especulación científica, sobre todo la parte relacionada con la regeneración de tejidos y los efectos del cambio climático que, en los tiempos de la publicación de la novela, empezaba a sacar la cabeza en las preocupaciones de la población. Creo que, a pesar de haber sido escrita hace más de treinta años, la novela ha envejecido muy bien. Es cierto que echas en falta pantallas individuales de conexión análogas a los teléfonos inteligentes que todos llevamos en el bolsillo, pero hace una buena predicción de la red global y de las inteligencias artificiales que controlan muchos procesos y ayudan a los protagonistas en su vida diaria.

Con esta historia Maureen F. McHugh apareció con fuerza en el panorama de la ciencia ficción, con muchas nominaciones y un premio Locus a la mejor primera novela. Es curioso que luego no haya tenido más éxitos sonados en su bibliografía, excepto un relato, The Lincoln train, que ganó el Hugo y el Nebula en 1996. Si queréis leer algo más de la autora, os recomiendo los dos relatos que tiene traducidos al castellano Cuentos para Algernon. 

En fin, una novela que no puedo hacer más que recomendaros. La he disfrutado mucho. Antes era un lector de sagas infinitas, cuanto más tiempo con los mismos protagonistas y en el mismo escenario, mejor. Ahora he cambiado y prefiero novelas como esta, de lectura independiente, con mucha variedad en escenas, personajes y ambientaciones. Y valoro también mucho la originalidad, y de eso esta novela también va bien servida.  

Otras opiniones de esta novela: C, Rescepto, 

Xina Muntanya Zhang - Maureen F. McHugh

Vaig llegir aquesta novel.la de Maureen F. McHugh en castellà fa molts anys. Vaig comprar l'edició de l'editorial Òmicron,  que va editar pocs llibres entre 2006 i 2008, però molts d'interessants i dels que en guardo un grat record. Recordava Xina Muntanya Zhang com una història entretinguda i amb personalitat, un pèl inconnexa, però tampoc em va semblar una gran obra mestra. Ara he aprofitat que l'editorial Chronos l'ha tornat a publicar en català amb traducció de Lluís Delgado per tornar-la a llegir, i he de reconèixer que l'he gaudit més que el primer cop.

La novel.la va ser publicada en 1992, i presenta una societat lleugerament distòpica en la qual la cultura xinesa és la dominant. M'ha semblat molt interessant l'especulació per com seria un món on les normes les dictés aquesta cultura, amb la seva rigidesa, les imposicions socials i la poca permissivitat per tot allò que surti de norma. També m'ha agradat veure com tothom fa servir termes en xinès tot i que parlin en altres idiomes, tal com nosaltres fem servir ara paraules en anglès.  

El protagonista és un mestís de pare xinès i mare sud-americana, de nom peculiar, Xina Muntanya Zhang, modificat genèticament per semblar més xinès del que realment és i, per a més inri, homosexual. Ha d'amagar moltes de les realitats de la seva vida a la gent que l'envolta. A través de capítols narrats en primera persona seguirem la història d'en Zhang, però també d'algunes persones amb qui està connectat de forma més o menys directa, de manera que l'autora presenta un ventall de punts de vista de la situació política, econòmica i social força variats. De fet, gairebé que es podria considerar una novel.la estil fix-up

La història és un mosaic de personatges i d'ambientacions. Visitarem grans ciutats molt diferents; una New York decadent i una Shanghai pròspera i moderna. Però també anirem a paratges recòndits, com una base més enllà del cercle polar àrtic o una colònia de mart (els capítols que més m'han agradat). Un dels punts forts de l'autora és com aconsegueix situar al lector en aquestes noves ambientacions. També vull destacar el sentit de l'humor, molt irònic, i l'especulació científica, sobretot la part relacionada amb la regeneració de teixits i els efectes del canvi climàtic que, en els temps de la publicació de la novel.la, començava a traure el cap en les preocupacions de la població. Crec que, tot i haver estat escrita fa més de trenta anys, la novel.la ha envellit molt bé. És cert que trobes a faltar pantalles individuals de connexió anàlogues als telèfons intel·ligents que tots portem a la butxaca, però fa una bona predicció de la xarxa global i les intel·ligències artificials que controlen molts processos i ajuden als protagonistes en la seva vida diària.

Amb aquesta història Maureen F. McHugh va aparèixer amb força en el panorama de la ciència-ficció, amb moltes nominacions i un premi Locus a la millor primera novel.la. És curiós que després no hagi tingut cap més èxit sonat en la seva bibliografia, excepte un relat, The Lincoln train, que va guanyar el Hugo i el Nebula en 1996. Si voleu llegir alguna cosa més de l'autora, us recomano els dos relats que té traduïts al castellà Cuentos para Algernon.

En fi, una novel.la que no puc fer més que recomanar-vos. L'he gaudit molt. Abans era un lector de sagues infinites, com més temps amb els mateixos protagonistes i en el mateix escenari, millor. Ara he canviat i prefereixo novel.les com aquesta, de lectura independent, amb molta varietat en escenes, personatges i ambientacions. I valoro també molt l'originalitat, i d'això aquesta novel.la també va ben servida.  Espero que la gent de Chronos continuïn portant-nos joies com aquesta en català.

Gossos de guerra - Adrian Tchaikovsky

Adrian Tchaikovsky és un autor que proposa sempre coses molt interessants, tant en fantasia com en ciència-ficció. He llegit moltes de les seves novel.les, però, com passa amb Sanderson, és tan prolífic que gairebé és impossible mantenir el seu ritme de publicació. 

Ja fa uns anys vaig demanar un ARC d'una de les seves novel·les independents, Gossos de Guerra, però entre una cosa i una altra no m'hi vaig acabar de posar mai. Em pensava que era una història de ciència-ficció militar i no em va venir de gust en aquell moment. Quin error. A vegades les meves intuïcions literàries no funcionen bé.

Fa poc l'editorial Chronos va publicar el llibre en català amb traducció d'Octavi Gil i portada d'Andreu Zaragoza i, veient les crítiques unànimes tan favorables, vaig decidir donar-li una oportunitat.

En Rex és un gos modificat biotecnològicament per ser una màquina de guerra gairebé perfecta. Obeeix sempre al seu amo i busca la seva acceptació complint les seves ordres sense qüestionar-les, amb eficàcia i prestesa. Comanda un escamot d'organismes biomodificats com ell, però amb característiques molt diferents, i que es complementen en el camp de batalla. Són un equip mortífer i implacable, però també entranyable (té mèrit haver aconseguit això amb aquests personatges). El seu grup està desplegat en una zona de Mèxic lluitant contra una guerrilla revolucionària quan perden contacte amb els seus controladors i es veuen obligats a prendre algunes decisions, fet al qual no estan acostumats, que els canviaran el futur i la seva percepció de la realitat.

És una lectura lleugera i àgil, per la seva estructura i pel poc que s'endinsa en els múltiples aspectes als quals fa referència. Amb això no vull dir que sigui una novel.la senzilla o que el que explica no sigui interessant. De fet, he gaudit molt de la lectura, però proposa tantes coses en tan poques pàgines que és difícil que hi aprofundeixi: les intel·ligències artificials col·lectives, les modificacions genètiques i anatòmiques, la clonació, el control mental... I tot això amb escenes trepidants d'acció, i un puntet d'històries judicials, carceràries i de discriminació. Déu n'hi do! Crec que hi ha idees i escenaris que li donarien per moltes continuacions, preqüeles i spin-offs. Això ja ho he detectat en altres obres de l'autor: crea un escenari interessant i fa que hi passin MOLTES coses, com si l'aprofités per donar cabuda a totes les idees que té al cap en aquell moment. Algunes vegades no les acaba de lligar del tot bé, però no és el cas d'aquesta novel.la.

Ajuda també a l'agilitat de la lectura el fet que la història estigui narrada des de diferents punts de vista. El principal és el del Rex, el més interessant per original, però també apareixen alguns humans que interactuen amb ell i els seus companys. En la part final s'inclouen diversos capítols d'un llibre que explica les diverses professions que poden realitzar els éssers modificats, que se m'han fet curts i tant de bo n'hi hagués hagut més. Aquest tipus d'especulacions m'agraden molt, potser en el següent llibre situat en el mateix univers hi aprofundeix. Tots aquests aspectes que he comentat ajuden al fet que la història  sigui molt episòdica, sense arribar a poder-la considerar un fix-up, ja que hi ha un fil conductor molt clar,  i molt entretinguda i sorprenent.

No és el llibre que m'ha agradat més de l'autor, costarà fer baixar del podi a Herederos del tiempo, però he gaudit molt de la seva lectura i l'he devorat en un cap de setmana. Us el recomano sense cap mena de dubte. Estic segur que la continuació, Meldecaps, també publicada per Chronos fa molt poc, caurà ben aviat.

Altres opinions del libre: El kraken, Fantastica ficción, Donde termina el infinito, i també us recomano que escolteu el nou pòdcast de ciència-ficció en català Dunes literàries, que s'estrenà comentant aquesta novel.la.

La lladre del deu per cent - Lavanya Lakshminarayan

Avui comentaré un llibre que considero que ha passat bastant desapercebut i que m'ha sorprès gratament, La lladre del deu per cent, de Lavanya Lakshminarayan. És una novel.la en format fix-up, una estratègia narrativa que m'agrada molt, com ja sabeu els habituals. L'he llegit en l'edició en català de Chronos, amb traducció d'Elena Ordeig i amb portada d'Elsa Velasco.

La narració està estructurada en molts relats connectats entre si, amb diversos narradors i múltiples punts de vista, tot presentant una trama distòpica de manual. La història se situa en un futur relativament proper en Ciutat Àpex, ubicada a l'Índia, gestionada i dirigida per l'empresa Bell Corp. Els ciutadans estan ordenats en un rànquing mitjançant una corba de rendiment segons la seva productivitat. Els que estan més amunt de l'escala tenen més privilegis i poden viure en l'entorn virtual que proporciona la ciutat, amb seguretat, ordre, justícia i comoditat, tot i que estan totalment monitorats i controlats. Els que arriben al deu per cent més baix són expulsats de la ciutat i passen a viure en un entorn analògic, cruel, brut i en el que és difícil sobreviure. L'espai virtual i l'espai analògic estan separats per una barrera tecnològica infranquejable, el Meridià Carnàtic, de forma que en pocs metres de distància, els estils de vida són totalment diferents.  

La trama ens presenta diversos personatges dels dos bàndols i ens explica com es va coent una revolució per derrocar aquesta societat tan injusta.

M'ha agradat molt la varietat que presenta la novel.la, tant pel que fa al plantejament dels relats, a les estratègies narratives, als protagonistes i narradors, a la llargada de les històries...  L'autora ens presenta molts aspectes d'aquesta societat que ha imaginat per donar-nos una visió molt global: els infants, les persones grans, les parelles joves, l'oci, el treball, l'educació, els mitjans de comunicació, els esports, els espectacles, les xarxes socials, els que estan a baix i van pujant, els que estan a dalt i pateixen per baixar... Valoro molt positivament el mosaic tan ben conjuntat d'escenes, idees i personatges.

Alguns dels relats són molt interessants, d'altres són més fluixos, però això és normal en un conjunt d'històries com el d'aquest llibre. Em quedo amb la sensació, però, que no funcionarien gaire bé de forma individual, ja que cal conèixer l'ambientació i l'argot per poder entendre'ls i gaudir-los. Hi ha un parell d'excepcions. El relat que m'ha commogut més, Études, protagonitzat per una noia analògica adoptada en el món virtual, i que treballa amb molta intensitat per ser una virtuosa del piano, crec que sí que funcionaria, potser amb alguns retocs. I també el relat El projecte Ser-moticona, força divertit i que tracta sobre una tecnologia que permetria basar la comunicació exclusivament en emoticones, però en aquest cas aquesta història crec que desentona una mica en el conjunt de la novel.la.

M'ha sorprès com l'autora detalla la crueltat de la corporació governant, que actua de forma implacable, utilitzant múltiples mitjans per controlar i manipular els seus habitants, els virtuals i els analògics, fins i tot modificant el seu comportament i pensaments mitjançant substàncies químiques. Alguns dels relats són opressius i angoixants, Orwell els aprovaria. 

És curiós que el mateix llibre tingui dos noms diferents depenent del país on es publiqui. El primer títol va ser Analog/Virtual, però més endavant es va publicar amb el títol amb el qual ha aparegut també en les llibreries catalanes.

En definitiva, una història molt interessant i diversa: distopia, Cyberpunk, revolució, noves tecnologies, sentit de l'humor... i tot en un escenari ben dissenyat i que dona molt joc. Us la recomano sense cap mena de dubtes.  Una altra peça de l'interessant catàleg de Chronos que, en les seves traduccions, acostuma a apostar per autors i autores poc coneguts i ens presenta una gran varietat d'estils i orígens. Continuarem pendents del que publiquin.