El sueño de Escila - Alfredo Álamo

Alfredo Álamo es un autor reconocido, con varios premios Ignotus en su haber, y que publica con una cierta regularidad, pero tengo la sensación que sus últimas obras han pasado un poco desapercibidas, sobre todo la excelente La Vieja Sangre, que publicó con la editorial Orcinny hace un par de años. 

He leído varias de sus historias, sobre todo las de la temática que él denomina realidad líquida, pero cuando vi que publicaba con Obscura una novela corta de ciencia ficción, El sueño de Escila,  decidí hacerle un hueco en la pila. Es una obra muy entretenida, divertida y adictiva que he leído en un par de tardes y que me ha servido para salir de un bache lector en el que llevaba un par de meses. Lo primero que os recomendaría es que entréis en la novela sin conocer nada del argumento, como hice yo. Es una novela corta, y con dos o tres capítulos ya puedes hacerte una idea de lo que vas a encontrar. La sinopsis proporciona demasiada información para una historia de tan breve longitud.

La Escila es una nave generacional que traslada a 2000 colonos de la Tierra a un planeta lejano. El viaje está pensado para durar un par de siglos y, por tanto, los viajeros están inmersos en un sueño de hibernación, conectados a mundos virtuales, los constructos, para hacer más llevadero el viaje. Pero en el tiempo que ha durado su travesía la tecnología ha avanzado mucho, y cuando llegan a su destino descubren que el planeta ya está colonizado y no tienen espacio en él. Navegación, la inteligencia artificial que comanda la nave, decide no despertar a los viajeros y seguir su trayecto entre las estrellas manteniendo la misma dinámica. Pero todo se tuerce cuando una especie de virus empieza a corromper algunos de los sistemas y constructos de la nave, amenazando su integridad y la vida de los pasajeros.

Es una lectura muy ágil gracias a la diversidad de ambientes y personajes, a la brevedad de los capítulos, a algunas ideas originales y a un sentido del humor un poco gamberro, pero que no te saca de la trama en los momentos serios. Toca muchos de los tropos de la ciencia ficción clásica: el viaje interestelar, los mundos virtuales, la evolución de la inteligencia artificial, el contacto con otras especies inteligentes (aunque este tema muy de refilón)… Me ha gustado especialmente como juega con la sincronización temporal de las diferentes realidades virtuales y la realidad física. También destaco la idea de los Respaldos, copias de la inteligencia artificial que rige la nave, con diferentes grados de divergencia y a los que Navegación utiliza como machacas para que se encarguen del mantenimiento de la nave, mientras él se dedica a hacer lo que más le gusta, crear mundos virtuales y dirigirlos. Tiene mérito que personajes físicamente tan parecidos y que solo son diferenciados por un número tengan tanta personalidad.

En definitiva, una lectura muy entretenida y que os recomiendo sin ningún tipo de duda. Presenta un escenario que podría acoger una historia de más longitud, incluso una continuación en la que estará interesado, pero la trama ser resuelve de forma satisfactoria y algo sorprendente, cosa que es de agradecer. Continuaremos pendientes de lo que publique Alfredo Álamo.

Otras opiniones de la novela: Biblioteca del Kraken, In the nevernever, Dunes literàries (podcast)

Àcars - Jordi de Manuel

Els lectors habituals ja sabeu que les col·leccions de relats estil fix-up són una de les meves debilitats. Alguna vegada li havia comentat a Jordi de Manuel, un dels grans de la ciència-ficció en català, que ha de fer-ne una recollint tots els relats que té situats en el seu univers de referència, el dunevers, segons el va batejar Edgar Cotes. 

No m'ha fet cas (encara), però sí que acaba de publicar un nou llibre d'aquest estil, Àcars, amb l'editorial Obscura. Hem vist bacteris, virus i fongs com a causants d'una apocalipsi mèdica i social en diversos productes literaris i audiovisuals. Ara els toca als aràcnids, un dels primers punts originals del llibre.

El Sarcoptes miocardis és una espècie d'àcar que parasita alguns mamífers, però ha pogut fer el salt cap a l'ésser humà, on provoca una infecció molt greu al cor que causa la mort de la persona afectada. L'àcar habita coixins, matalassos, llibres, roba... i és molt difícil d'erradicar. Les autoritats decreten que la població ha d'abandonar casa seva i restar al carrer amb el mínim contacte possible fins que les brigades de neteja, mitjançant l'operació Farenheit, puguin eliminar els possibles reservoris dels àcars dels seus habitatges. És un problema mundial, però l'acció dels relats es produeix en l'àrea de Barcelona, amb diferents personatges que apareixen en diversos relats i que creuen punts de vista de les mateixes situacions.

Tot i que la trama podria estar ubicada en el present i ser només una història apocalíptica molt interessant, la ciència-ficció trau la punteta en forma d'assistents robòtics i una situació política que qualificaria, lamentablement, d'ucronia.

Els relats són força variats, amb personatges que encaren la situació de formes diferents, encara que predomina un to melancòlic i pessimista que m'ha sorprès. També m'ha generat una mica d'ansietat com els protagonistes estan tota l'estona pendents de l'aparició dels símptomes de la infecció en les persones properes. Si alguna cosa he de retraure és que m'hagués agradat algun relat més des del punt de vista científic i polític, no només dels que pateixen de primera mà la situació.

Com és habitual en la seva obra, Jordi de Manuel presenta referències a altres novel·les. En aquest cas, els paral·lelismes amb Farenheit 451 són molt evidents, però fa gràcia com juga amb el fet que molts dels personatges no agafen la referència. També fa jocs de paraules: tant el títol del llibre com els noms dels relats estan tots formats per una sola paraula.

En definitiva, un llibre que us recomano sense cap mena de dubte. Jordi de Manuel té molt dominat el format del relat i ha trobat un escenari molt interessant a explorar. Se m'ha fet curt, hauria volgut continuar llegint més històries situades en aquest univers i que exploressin alguns dels detalls que queden a l'aire i dels que crec que se'n pot traure més suc. Espero que hi torni. Tinc la sensació que d'aquesta col·lecció en sentirem a parlar.

Neverwhere - Neil Gaiman

NOTA: Aquesta és una entrada que fa un parell d'anys vaig publicar en castellà i que he traduït a causa la publicació de la novel·la Neverwhere en català per l'editorial Obscura, amb traducció de Lluís Delgado. 

A l'entrada que vaig publicar fa poc sobre Mites Nòrdics comentava el fet que darrerament no estic connectant amb l'obra literària de Neil Gaiman. Vaig investigar quins eren els seus projectes futurs, per veure si aquesta tendència podia canviar, i vaig veure que estava en procés d'escriptura de The seven sisters, una història ubicada a l'univers de Newerwhere. Aquesta novel·la, una de les primeres que va escriure l'autor ja fa gairebé vint-i-cinc anys, em va passar desapercebuda al seu moment. Els habituals ja coneixeu la meva mania completista, així que vaig decidir comprar Neverwhere en previsió de llegir la seva continuació, i veient els comentaris elogiosos va pujar ràpidament llocs a la pila (i també perquè tenia ganes de treure'm cert mal sabor de boca que em van deixar les últimes novel·les que vaig llegir d'aquest autor). Considero que la nostra relació està restablida en bons termes, i no puc fer més que recomanar-vos la lectura d'aquesta novel·la.

El gènere en què encaixa amb més facilitat aquesta història és el de la Fantasia Urbana, que barreja aspectes del món real modern amb situacions, personatges i escenaris de to fantàstic. En aquest gènere Gaiman se sent com peix a l'aigua, i aquesta novel·la és un clar exemple de la seva capacitat imaginativa i de la seva facilitat per sorprendre el lector.

La premissa de la història és l'existència d'un Londres subterrani desconegut i amagat pels habitants de la capital anglesa. En aquest hàbitat estrany conviuen personatges pintorescs i carismàtics, agrupats en una mena de feus independents i amb relacions polítiques de caràcter variable. És un ambient molt divers i perillós, amb una presència molt important de la màgia i els fets sobrenaturals. La trama comença quan la jove Porta, escapant d'uns assassins implacables, apareix ferida al Londres de la superfície en el moment que Richard i la seva promesa es dirigeixen a un sopar molt important pel seu futur. Richard decideix socórrer la jove ferida, involucrant-se així en una història que el superarà. Seguirem els passos d'aquests dos protagonistes mentre coneixem els secrets, les lleis, els habitants i els múltiples escenaris del Londres subterrani.

He de reconèixer que la trama principal m'ha deixat força fred, i que no m'importava gaire el que els passés als dos protagonistes. El que jo volia (i continuo volent dies després d'acabar la lectura) era continuar viatjant pel món subterrani i conèixer-ne més detalls. Això és el que he gaudit més, els detalls. Detalls de l'ambientació i dels diferents i variats escenaris, personatges interessantíssims dignes de protagonitzar relats o novel·les curtes i que tenen una presència molt poc rellevant a la trama, l'ús de la màgia que no s'explica, però que sembla que tingui tot el sentit del món, les normes de comportament a cada moment, la forma de mercadejar... Aquestes petites pinzellades, de les quals el llibre n'està ple, són les que m'han enganxat totalment a la lectura. Gaiman va malbaratant idees sense aprofundir en excés, les va deixant anar com si no tinguessin importància, però crec que són la carcassa principal d'aquesta novel·la.

Aquesta excel·lent ambientació va acompanyada d'alguns personatges excepcionals. No els dos protagonistes, que em deixen una mica indiferent, però si alguns dels secundaris: la Caçadora, el Marquès de Carabás, el vell Bailey... No obstant això els millors són els malvats, Croup i Vandemar, una parella de canalles carismàtica. Són cruels, sàdics, bruts, no tenen cap matís de gris, són dolentíssims... però no pots evitar agafar-los cert afecte.

L'edició que he comprat inclou com a colofó ​​l'entretingut relat Com el Marqués va recuperar el seu abric, que ens ajuda a aprofundir més a l'escenari i que ens presenta alguns personatges que espero que tinguin protagonisme a The Seven Sisters. Encara que em temo que haurem d'esperar força, no hi ha portada ni data de llançament confirmada. M'he quedat amb més ganes de Gaiman. American Gods m'està fent ullets des de la prestatgeria demanant una relectura...