El bosc de la foscor - Cixin Liu

Tal com em va passar amb El problema dels tres cossos, quan El bosc de la foscor ha arribat a les meves mans no me n'he pogut estar i ha pujat a dalt de tot de la (enorme) pila de lectures pendents. L'edició espectacular que ha fet Duna Llibres amb traducció de Mireia Vargas i portada de Guillem H. Pungiluppi és irresistible. 

He detectat que aquest segon llibre és el que sovint ha agradat menys als lectors, però jo li trobo molts mèrits. És cert que a la trama li costa arrencar, el principi no m'ha convençut del tot i fins i tot estava una mica decebut. Té un toc oriental molt marcat, massa poètic, a vegades naïf, que reconec que em desconcerta una mica. Crec que és una qüestió cultural, perquè em passa molt sovint amb productes literaris i audiovisuals d'origen asiàtic (per no parlar dels noms, als quals, quan ja m'hi he acostumat, el llibre gairebé s'ha acabat). La primera novel·la ja tenia aquestes característiques però potser no tan marcades. Això sí, quan arrenca i especialment en el darrer terç de la novel.la, ens presenta unes escenes increïbles, amb un gran sense of wonder, girs sorprenents i una narració molt addictiva. La trama se centra més en la part d'intriga i conspiració que en la part científica, molt més assequible que a la novel·la anterior, encara que sempre present i imprescindible a l'obra d'aquest autor. Tampoc no falta l'usual dispendi d'idees interessants i sorprenents, també típic de l'estil de Cixin. M'ha agradat especialment que repeteix molt pocs personatges, i que aquests estan  millor definits i caracteritzats que al primer llibre, on els personatges masculins es confonien.

Compte, que a partir d'aquest moment hi haurà algun espòiler del primer llibre, així que si no l'heu llegit (fet que gairebé hauria de ser considerat un pecat) us aconsello no continuar.

Quan la humanitat coneix l'amenaça dels Trisolarians, que arribaran en 400 anys, i davant de la constant vigilància dels Sofons, que bloquegen els avenços científics, per sobreviure només queda una alternativa, i és intentar enganyar aquests implacables alienígenes, ja que la seva cultura no és capaç de detectar les mentides. Amb aquest objectiu es nomenen quatre aparedats: persones que disposaran dels recursos que considerin necessaris, la missió dels quals serà imaginar un pla per vèncer els Trisolarians, del qual només ells poden conèixer els detalls per evitar que se n'assabentin gràcies als seus espies. Per contrarestar-los, els humans aliats dels Trisolarians creen la figura dels ensorraparets, encarregats d'esbrinar i publicar cadascun dels plans. 

La història està centrada en la creació de les estratègies dels quatre aparedats a través de diversos períodes de la història futura de la humanitat, ja que, gràcies a la hibernació (a la que Cixin sap traure molt suc), alguns dels protagonistes del segle XXI tindran rellevància al segle XXIII. Poc més puc dir sense desvetllar massa coses de la trama.

Crec que, tot i que és millor la primera novel.la, forma part d'una trilogia totalment imprescindible per a qualsevol amant de la ciència-ficció i és una lectura satisfactòria. Trobareu especulació en l'àmbit científic i social de gran nivell, escenaris i situacions d'acció impressionants (algunes que les recordareu durant molt temps), conspiracions polítiques, girs inesperats a la trama i un final sorprenent i totalment satisfactori, que m'ha deixat amb ganes de més. La tercera novel.la, per mi la millor, segur que apareixerà per aquí pocs dies després de la seva publicació.

El messies de Dune - Frank Herbert

Vaig comprar-me Dune i El messies de Dune fa molts anys en la versió d'Ultramar, en unes edicions de llibres petitons i colorits amb una estètica que m'agrada molt. Van ser els dos primers que vaig tenir, ara dec anar per la quarantena i gairebé ja puc dir que els col·lecciono. La primera novel·la de la saga em va agradar molt. L'he llegida diversos cops, fins i tot he escoltat l'audiollibre. He provat en diverses ocasions de continuar amb la segona part, El messies de Dune, però mai, fins ara, en l'edició en català de Duna Llibres amb traducció de Lluís Delgado, l'havia acabat. No era el seu moment.

Reconec que ha influït en el meu retorn a Arrakis el fet d'haver vist fa poc les dues pel·lícules de Villeneueve, tot i que no em van acabar de convèncer, en gran part degut a la poca credibilitat que m'ofereix l'actor principal que van triar per representar Paul Atreides. Tampoc em van agradar algunes omissions i variacions en la trama, però les puc arribar a entendre en una adaptació d'aquest estil. També estic a mitges de la sèrie que està en emissió a HBO, tot i que encara no sé ben bé què pensar-ne.

Dono per fet que si heu arribat fins aquí, ja coneixeu la història que narra la primera novel·la. Si no és així, us recomano que deixeu de llegir aquesta entrada, ja que comentaré alguna cosa del final de la novel.la, la qual us recomano que llegiu.  Aprofiteu que ara la podeu trobar fàcilment en català en unes edicions molt maques.

La història comença uns anys després del final del primer llibre. En Paul Atreides, ara líder polític i religiós, domina l'imperi gràcies al fet que els fremen han lluitat i vençut en moltes guerres planetàries, seguint la jihad que es va proclamar després de la derrota dels Harkonnen i els Corrino en el planeta Arrakis. El nombre de morts i les conseqüències econòmiques, socials i culturals d'aquestes guerres que han durat anys fan esgarrifar, i en Paul les porta a la consciència. La seva figura és adorada i s'ha creat una religió al seu voltant, però quan apareix una nova religió apareixen també persones disposades al que sigui en nom de la seva nova fe, fins i tot actuant en contra dels desitjos del seu líder. 

Algunes de les faccions que van ser derrotades en la guerra que el va portar al poder, com les Bene Gesserit, els navegants de la Cofraria i la família de l'antic emperador, juntament amb noves forces ben curioses i misterioses, comencen a confabular per derrocar l'Atreides. Una part del seu complot consisteix en fer reviure un dels protagonistes que va morir a la primera novel.la protegint la família Atreides, en Duncan Idaho, hàbil espadatxí que era instructor d'en Paul quan era jove. En Duncan no recorda res de qui era abans de morir, és una persona totalment diferent de la que en Paul coneixia i ha estat programat per danyar la família imperial quan arribi el moment idoni. Tot i ser conscient que aquells que li retornen l'amic perdut no li volen bé, en Paul acull en Duncan en el seu seguici.

El començament m'ha semblat prometedor i m'ha enganxat força, però a partir del primer terç crec la novel.la es desinfla una mica i he acabat perdent interès. Un dels motius és que la història és bastant filosòfica i dona molts tombs al concepte de la presciència, al fet que les prediccions són inevitables i als poders que comparteixen en Paul i l'Alia, la seva germana, tot deixant de banda la part d'acció i de política, que m'interessava més. Això fa que en la meva opinió la novel.la no acabi de trobar el ritme i d'encaixar i trenar els diferents aspectes de la trama. Les escenes en les quals en Paul és el protagonista són les que menys m'han motivat (potser és perquè li ficava la cara d'en Chalamet) i són les més importants i abundants.

La figura de Paul és curiosa. Es el messies desitjat i dissenyat genèticament per algunes de les faccions que estan en joc, però se'ls hi ha escapat de les mans i no l'han pogut controlar. I tot i tenir uns poders que el fan gairebé un semideu mostra incerteses, pors i una certa resignació davant del que intueix que serà el seu futur. A mi m'ha fet una mica de llàstima, i potser per això no m'ha acabat d'agradar com està construït el personatge, ni que aquesta dicotomia sigui el que intueixo que tenia com a objectiu explicar Frank Herbert.

Tot i que no m'ha agradat tant com la primera, la resolució de la història m'ha deixat amb ganes de continuar amb la saga, i ja tinc preparat Els fills de Dune. A veure com els nous personatges i la nova situació es desenvolupa. Segurament us ho explicaré ben aviat.

La roda del cel - Ursula K. Le Guin

Els habituals del blog ja sabeu que la meva relació amb Ursula K. Le Guin és complicada. De jove, quan m'atreia més la fantasia que la ciència-ficció, vaig començar els llibres de Terramar, però vaig abandonar la lectura ben aviat: no era el meu estil. De gran ho he tornat a provar en audiollibre, però continua sense agradar-me aquest univers, digueu-me heretge, si voleu. 

No va ser fins a la mort de l'autora el 2018 quan, veient les reaccions de molts companys lectors i opinadors, vaig decidir donar una oportunitat a la seva obra de ciència-ficció, bàsicament la que està situada en el Ekumen. He llegit totes les novel·les, algunes en català i en castellà, m'han agradat molt, però cap m'ha fet rebentar el cervell i pensar que estava llegint una obra imprescindible.

Fa poc he acabat de llegir La Roda del Cel, publicada en català per Duna Llibres amb traducció d'Anna Llisterri i alguna cosa ha fet clic en el meu cervell. Ara sí que entenc tots els elogis aclaparadors a l'autora que em semblaven un pèl exagerats en el seu moment. Aquesta sí que considero que és una història descomunal amb la qual he connectat des del primer moment. Bé, potser des del primer moment no, els dos primers capítols poden ser lleugerament descoratjadors, una mica lisèrgics (només fa falta que doneu un cop d'ull a les fantàstiques portades que acompanyen el text d'aquesta entrada) i plens de nomenclatura científica i acrònims relacionats amb els somnis i les fases del son. No us espanteu i continueu amb la lectura. El llibre no va per aquí.

La novel.la comença en un futur distòpic en el qual el personatge principal, George Orr, consumeix drogues per evitar somiar, ja que ha descobert que, de vegades, els seus somnis alteren part de la realitat. Només ell és capaç de detectar que hi ha hagut canvis en la història, la resta de la gent segueix la seva vida amb normalitat dins dels nous paràmetres que ha establert el seu somni. Les autoritats el condemnen a seguir una teràpia amb un psiquiatre especialitzat en el món dels somnis, en William Haber. Tot i que en principi no se'l creu, aviat descobrirà que el seu poder és real i intenta conduir-lo i encaminar-lo per a beneficiar a la humanitat i solucionar part dels seus problemes (fams, guerres, pobresa...). Però ja sabeu que els somnis són fruit de l'inconscient, i controlar l'inconscient és molt complicat i no tot surt com hom espera.

M'ha encantat com l'autora especula amb els canvis que pot produir el somiador en la societat, embolicant la troca cada cop més, de forma que el lector no pot parar de llegir entre un somni i un altre. És una història molt addictiva i divertida. No vull entrar massa en detalls, però el llibre destil.la molt mala llet i un sentit de l'humor molt negre que no havia detectat en altres obres de l'autora. També vull destacar els personatges i la seva relació. Un resignat, sense esperances i que es dona per vençut. L'altre laboriós i amb bones intencions, però que en el fons és un cabronàs. 

En fi, que m'ha sorprès molt gratament, i no puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. Un altre encert d'aquesta editorial. Buscant informació he trobat que hi ha un parell de pel·lícules sobre el llibre, una de 1980 i l'altra del 2002, i fins i tot una versió en teatre (aquesta adaptació ja la veig més complicada, però). No descarto donar-hi una ullada aquestes vacances de Nadal.

Houston, Houston, ens rebeu? - Alice B. Sheldon

Fa uns mesos que estic "renovant" la meva biblioteca, canviant llibres pels quals no sentia gaire estima per llibres antics de ciència-ficció que fa temps que em feia molta gràcia tenir. He adquirit molts llibres d'autors clàssics anglosaxons com Asimov, Silverberg, Clarke, Farmer, Heinlein, Varley, Haldeman, Simak, Resnik... però m'ha costat molt trobar llibres escrits per dones de les editorials que busco i podríem dir (va, acceptem-ho) que col·lecciono. Le Guin, Butler (de les quals ja en tinc molts llibres), Julian May, Joana Russ i poques més.

Alice B. Sheldon també està en aquesta llista, per això,  quan vaig saber que Duna Llibres publicava la seva novel.la breu Houston, Houston, ens rebeu?,  la vaig ficar ràpidament a dalt de tot de la pila de lectura. El traductor és Ernest Riera i la portada l'ha feta Ricard Efa. 

Alice B. Sheldon fou una prolífica escriptora nord-americana que va guanyar molts dels grans premis per la seva narrativa breu, tot i que no amb el seu nom, ja que escrivia amb el pseudònim James Triptree Jr. Té una biografia ben curiosa que implica molts viatges arreu del món i la pertinença a l'exèrcit nord-americà i la CIA

La novel·la m'ha encantat, se m'ha fet molt curta i l'he devorat en una tarda. Us la recomano sense cap mena de dubte. Tot i això, us diria que hi entreu sense llegir la contraportada, ja que dona massa informació i revela fets importants de la trama (gràcies per l'advertència Eloi Puig!).

La Sunbird és una nau tripulada per tres astronautes de la NASA que té la missió d'orbitar al voltant del Sol per recollir informació sobre la nostra estrella. Una tempesta solar inesperada els afecta, avaria part de la nau i els trau de l'òrbita prevista. Truquen al control de Terra de Houston, però ningú respon, fins que una nau desconeguda es posa en contacte amb ells i els rescata.

La major part dels tripulants de la nova nau són dones, així com les persones del control de Terra que les monitoritza. 

Aviat descobreixen que moltes coses no encaixen i que han viatjat al futur, gairebé tres-cents anys després de la seva partida. Gran part de la gràcia de la novel·la és com van deduint i descobrint quins són els successos més importants que han passat al nostre planeta, que les seves rescatadores amaguen, i com funciona la societat humana actual. No vull entrar en més detalls per no arruïnar-vos l'experiència. Només us puc dir que m'hagués agradat llegir molt més sobre aquest escenari que proposa l'autora, se m'ha fet curta la història.

La novel·la ha envellit molt bé, la temàtica és ben actual. Tot i que és força trist el tractament que rebem els homes, com ens retrata, com ens relacionem entre nosaltres i amb el gènere femení i com actuem quan perdem el control. Fa que pensar que algunes de les situacions reflectides en la novel·la surtin molt sovint en els titulars de les notícies cinquanta anys després.

Deixant de banda l'especulació social i la crítica feminista, en la novel·la també hi ha algunes especulacions científiques que m'han agradat força, no voldria pas que passessin desapercebudes. De fet, ara que estic llegint molts clàssics, descobreixo detalls, idees, trames que he llegit amb anterioritat, però en novel·les més modernes. Considero que aquesta és una obra seminal, i molt important.

En definitiva, una història sorprenent, plena de crítica social i especulació científica molt interessant. Té un ritme i un plantejament narratiu que provoca que es llegeixi en molt poc temps, i que et quedis amb ganes de més. Totalment recomanable.

Tot i que la portada és lluent com moltes de Duna LLibres, el llibre segueix el disseny de la col·lecció Trantor d'una altra editorial, Chronos, ja que aviat publicaran la novel·la Up the walls of the world, de la mateixa autora. M'agraden molt aquest tipus de detalls. Compten amb un lector interessat.

Trilogía de la Fundació - Isaac Asimov

Em fa molta il·lusió que Isaac Asimov aparegui per primera vegada en el blog. He esperat que la trilogia de La Fundació estigués tota publicada en l'edició de  Duna Llibres, amb  traducció d'Octavi Gil i unes portades espectaculars de Guillem H. Pungiluppi, per llegir-les un altre cop en català, com la primera vegada que la vaig llegir fa molts anys en l'edició de Pleniluni que vaig trobar en la biblioteca  del poble. 

És la saga de ciència-ficció de la qual en tinc més versions en format físic. En un principi de forma involuntària, però després de manera conscient, he anat fent una col·lecció d'aquesta saga i les seves seqüeles i preqüeles en llibreries de vell i plataformes de llibres de segona mà. 

Ens situem en un futur llunyà on la humanitat ha conquerit la galàxia i està organitzada políticament en forma d' imperi, la capital del qual és el planeta Trantor. Tal com ha passat amb molts imperis de la nostra història, com més gran es fa i més lluny de la metròpoli visquin els seus habitants, més fàcil és que pugui caure. Un científic de Trantor, Hari Seldon, prediu gràcies a la ciència de la psicohistòria la caiguda de l'Imperi i la decadència de la civilització humana. Incapaç d'aturar la inèrcia de la davallada de la seva civilització, organitza un pla perquè la decadència de la humanitat duri el menys possible fins que torni a ressorgir una nova civilització que pugui governar de nou tota la galàxia. Per fer-ho crea La Fundació, una associació de científics que recopila tot el coneixement de la humanitat en una enciclopèdia galàctica, tot i que aquesta només és la part visible del projecte.

És una història escrita fa molts anys i la primera pregunta que pot venir al cap en productes d'aquest estil és: Ha envellit bé? En alguns moments de la trama sí, en altres, no tant. Tot i que a vegades té un cert to innocent, s'ha de reconèixer que  hi ha grans hits que altres autors han utilitzat en obres posteriors: el planeta capital cobert totalment d'estructures metàl·liques, el concepte de psicohistòria, el plantejament de la fundació com a eina per modificar la història, l'aparició d'un mutant (el mul, un personatge ben curiós...), o el plantejament de l'economia i la religió com a base per mantenir la dominació de les societats planetàries.

També té alguns punts que no m'han convençut, com ara algunes de les resolucions dels relats, o la ràpida caiguda cultural de molts dels planetes que va molt bé per donar ales  a la història, però és poc creïble en aquesta ambientació. Igualment trobo curiós que, tot i que la psicohistòria sigui una ciència que es basa en l'estudi del comportament de grans poblacions, siguin les accions individuals de molts dels protagonistes la que acaben provocant que les prediccions de Hari Seldon es compleixin. Així mateix, també em sorprèn la decisió que els únics éssers conscients  i intel·ligents de la galàxia en aquesta ambientació siguem nosaltres. Sembla que Asimov no va tenir bones experiències amb la temàtica dels alienígenes i és de les poques temàtiques típiques de la ciència-ficció sobre les quals no especula en les seves grans obres.

No espereu pas tampoc ciència-ficció d'acció i aventura. Les trames s'expliquen sobretot a partir del diàleg entre els protagonistes en un format típic de les novel·les de detectius. L'acció té lloc en molts planetes diferents de la galàxia, però l'ambientació no és pas un dels aspectes als quals Asimov va donar més importància en aquesta història i tots semblen ben bé iguals.

Per acabar, vull trencar una llança a favor d'Asimov davant alguns comentaris que tracten la seva obra de masclista i misògina per no donar massa veu a les dones. És cert que en el primer llibre no apareix ni una sola dona mencionada i es fa estrany, però a mesura que la història avança ha anat introduint personatges femenins amb molta rellevància en la trama. Sentir cert tipus de comentaris sobre un autor que ha creat un personatge tan important com Susan Calvin, per exemple, se'm fa estrany.  Tampoc apareixen personatges de color ni d'ètnies diferents (o almenys no estan descrits clarament com a tals i jo sempre me'ls he imaginat ben blancs) i ja no parlem de diversitat sexual... cada època té el seu context i el seu marc de referència i crec que l'hem d'analitzar a partir d'aquests. Ara sembla que si un producte no compta amb tota la varietat possible és poc inclusiu. Entre poc i massa, que diria la meva àvia. 

En fi, que us recomano sense dubtes la seva lectura, però sent conscients que és un clàssic escrit fa més de 70 anys i tot i que alguns aspectes de la trama  grinyolarien en un producte actual, en el seu temps va tenir molt mèrit i va influir en moltes obres posteriors del gènere.

Que tornin a estar disponibles els tres llibres en català pels nous lectors en aquesta edició tan espectacular em fa molt content. Espero que l'editorial pugui publicar  altres grans novel·les o col·leccions de relats del mestre (lògicament la meva proposta és Jo, Robot ). 

El problema dels tres cossos - Cixin Liu

Soc un gran admirador de Cixin Liu. El vaig descobrir amb l'antologia The Wandering Earth i em va fascinar la seva imaginació i la seva capacitat d'especulació. Després vaig anar seguint la publicació de les tres novel·les de la trilogia  Remembrance of the Earth Past, molt guiat per l'Elías Combarro, de l'enyorat blog Sense of Wonder, que havia fet de lector beta de la traducció a l'anglès i que comentava que la tercera novel·la (quan encara no s'havia publicat la primera en anglès) era del millor que havia llegit mai. 

Després he anat llegint tot el que s'ha anat publicant, però eren obres anteriors a les fantàstiques novel·les d'aquesta trilogia, i tot i que presenta idees interessants, les històries no acaben de despuntar tant i les considero obres menors. Lamentablement en els darrers deu anys només ha escrit mitja dotzena de relats (sembla que segueixi el ritme de Ted Chiang, un altre gran escriptor), però en desconec el motiu. 

Quan vaig veure que Duna llibres publicava El problema dels tres cossos en català amb traducció de Mireia Vargas vaig pensar que era una idea fantàstica però arriscada, ja que no fa gaire que es va publicar en castellà  i va tenir molt èxit... però aquesta gent són valents i m'encanta que així sigui. Volia esperar a llegir-me els tres llibres en català tots seguits, com estic fent amb La trilogia de la terra fragmentada de N.K. Jemisin o La trilogia de fundació d'Asimov.... però la carn és feble i no he pogut esperar. L'edició em va cridar molt l'atenció, vaig llegir les primeres pàgines, i com que era un cap de setmana que estava sol a casa de "rodríguez" i sense horaris... el vaig acabar devorant. La primera conclusió és que el català li escau perfectament i que, encara que l'he llegit diversos cops, encara descobreixo alguns detalls que se'm van escapar en lectures anteriors.

Sense entrar en massa detalls de la trama, El problema dels tres cossos és el nom d'un joc de realitat virtual situat en un planeta imaginari que està en un sistema amb tres estrelles, i en què els cicles solars semblen aleatoris, dificultant l'estabilitat necessària perquè sorgeixi una civilització tecnològica. L'objectiu del joc és trobar els motius de les irregularitats i intentar predir els cicles de fred i calor que no permetin la vida per aprofitar al màxim els moments d'estabilitat. M'agrada molt com explica els aspectes científics, fins i tot utilitzant com a figurants personatges històrics famosos per ajudar en l'ambientació i en les argumentacions. He de reconèixer, però, que en alguns moments algun concepte ha estat difícil d'entendre (i això que tinc formació científica), té un punt  hard que potser pot desanimar a algun lector.

L'origen d'aquest joc es relaciona amb fenòmens estranys que els científics que fan investigacions més punteres estan patint. Simultàniament, explica alguns successos que van passar en la Revolució Cultural xinesa que afectaran al present i al futur de la humanitat. Cixin, de forma magistral, ens fa seguir la història a través de salts temporals, d'una època a l'altra, mitjançant girs inesperats en la trama fins que al final totes les peces encaixen. 
 

La part que menys em convenç de l'estil de Cixin Liu és el tractament dels personatges (sobretot els masculins, tots molt semblants) i l'estil dels diàlegs. Quan vaig llegir la primera novel·la en anglès em vaig quedar amb la sensació que les reaccions dels personatges eren molt fredes, molt impersonals, així com la majoria de les relacions entre ells. Vaig pensar que podia ser degut a la traducció, però després de llegir-los en castellà i en català, m'he quedat amb la mateixa sensació. He arribat a la conclusió que és un aspecte cultural; m'ha passat també amb altres productes literaris o audiovisuals d'origen asiàtic. Aquesta sensació s'agreuja si li afegim la meva incapacitat per recordar i identificar els noms xinesos. Alguns fragments que m'interessaven molt els he rellegit en els tres idiomes, per veure com cada traductor matisava alguna part de la trama. El missatge general és el mateix, però les tres traduccions són força diferents. Que difícil ha de ser l'ofici de traductor... 

En un parell de setmanes apareixerà a Netflix l'adaptació en format de sèrie d'aquesta primera novel·la. Tinc moltes ganes de veure si respecten la filosofia del producte, però he llegit la sinopsi i ja tremolo... En fi, que he tornat a gaudir molt de la lectura i no puc fer res més que recomanar-vos-la. I sabeu què és el millor? Que les dues novel·les que queden encara són més espectaculars. Envejo als lectors que no han llegit res de Cixin Liu i el comencin a descobrir amb aquesta edició en català. Els espera un viatge ple de sorpreses, mil històries, èpoques i ambients diferents,  imaginació desbordant i escenes impactants que us deixaran sense alè. Quan es publiqui el segon, m'hi llençaré de cap.

La fi de la infància - Arthur C. Clarke

L'editorial Duna llibres està fent una feina encomiable publicant en català les sagues clàssiques  de la ciència-ficció  Dune i La Fundació, i també algunes novel·les independents d'Arthur C. Clarke, com ara Encontre amb Rama o La fi de la infància, la protagonista de l'entrada d'avui.  No vull oblidar que també han publicat obres clàssiques de ciència-ficció escrites per dones i que han passat una mica desapercebudes pel gran públic, com La nit de l'Esvàstica de Katharine Burdekin o  El món resplendent de Margaret Cavendish.

Em fa una mica de vergonya dir-ho, però conec molt més a Clarke per la seva narrativa breu que per les seves novel·les (també em passa amb Philip K. Dick). Sí que havia llegit 2001 fa uns anys, però no ha estat fins aquest 2023 que he llegit Cita amb Rama i La fi de la infància. 

Una de les coses que sempre em fa por quan començo una obra clàssica de ciència-ficció és si ha envellit prou bé. Soc conscient que he d'intentar llegir el llibre amb la visió de l'època en què es va escriure, però a vegades alguns aparells, enginys,  o especulacions poc creïbles a hores d'ara em fan fora de la història. També em passa a l'inrevés, quan trobo a faltar coses de la vida habitual com els ordinadors o els mòbils en un context de futur pròxim escrit fa dècades. No he tingut aquesta sensació en cap moment en aquest llibre. De fet, és al contrari, trobo que l'estructura i el plantejament que presenta amb parts diferenciades i amb protagonistes diferents, és força moderna.

La premissa de la novel·la és que ens visita una civilització alienígena, amb enormes naus que es col·loquen sobre les principals ciutats (els de la meva generació tots hem pensat en V en aquest moment de la  novel·la). Aquests alienígenes tenen bones intencions i ajuden a la humanitat posant pau, mediant en els conflictes, aturant les guerres, solucionant els problemes ambientals i el maltractament animal (hi ha una escena relacionada amb els toros que m'ha semblat genial). Després d'uns anys els humans s'han acostumat a la seva presència i la seva influència: no hi ha problemes d'alimentació, no cal treballar per sobreviure, hi ha molt temps per fer els que es vulgui... la situació està controlada. Tampoc és que hi puguin lluitar de cap manera. Tot i això, hi ha grups d'humans que es rebel·len i es pregunten quines són les motivacions d'aquests visitants i, sobretot, perquè no s'han mostrat mai públicament. Clarke juga molt amb aquests enigmes, i reflexiona com la comoditat genera que els humans perdem la fe en les nostres creences i com afecta  la creativitat i la capacitat de crear productes culturals de qualitat. Veurem com la societat va canviant al llarg de les dècades a través dels ulls d'un d'aquests alienígenes, mentre anem resolent els dubtes de moltes de les seves accions i de les seves motivacions finals. M'ha agradat com l'autor va solucionant tots els conflictes que genera durant la trama. La resolució ha estat molt satisfactòria.

Us recomano sense dubtes la lectura d'aquesta fantàstica novel·la, tot i que  us aconsello que no llegiu la introducció si arribeu verges a la història, com he fet jo. Feu-la servir d'epíleg, sinó us menjareu algun espoiler important. Una de les coses que s'hi comenta és que l'autor va modificar part de l'inici de la novel·la, que va publicar  a mitjans dels anys 50, i va canviar el moment de l'arribada dels extraterrestres. En el plantejament inicial era en el moment de la cursa espacial entre americans i soviètics per arribar a la lluna. Als anys 70 va revisar-la i va canviar-ho pel moment en què una missió conjunta de tota la humanitat estava a punt de viatjar a Mart. Encuriosit, vaig buscar la versió original  i crec que m'agrada més que la que ha acabat sent l'oficial.

Acabo destacant que m'ha agradat que es mantingui l'equip creatiu de l'anterior obra de Clarke publicada en aquesta editorial. La traductora és Elena Ordeig i la portada, encara més lluent que l'anterior (es veu que sí que era possible), l'ha fet Míriam Persand. Crec que li dona  caràcter i força a la col·lecció i fa que es noti l'amor que s'ha ficat en el producte, tot i que els llibres són de mida diferent i es veuen una mica estranys en el prestatge. Continuarem pendents del que publiqui aquesta editorial.

La noche de la esvástica - Katherine Burdekin

NOTA: Debido a la publicación en castellano de La noche de la esvástica por la editorial Rayo Verde, con traducción de Xavier Caixal, traduzco la entrada que le dediqué cuando se publicó en catalán por Duna llibres.

Uno de los subgéneros de la narrativa fantástica que es más conocido y aceptado por lectores generalistas es la distopía. No en vano obras clásicas como 1984, Un mundo feliz o Farenheit 451 aparecen en listas del estilo "Los 100 libros que tienes que leer (o decir que has leído)". Incluso, gracias también a sus versiones audiovisuales, muchos lectores conocen productos más modernos como El cuento de la criada, V de Vendetta o algunas historias de Stephen King como La larga marcha o El fugitivo. Hay que destacar que hubo una época hace unos años en que gran parte de la literatura juvenil estaba basada en este estilo de historias y fue una puerta de entrada al género para muchos lectores jóvenes. Pienso en sagas como Los juegos del hambre, la saga de Divergente, El corredor del laberinto o Amanecer Rojo.

Es un género que acostumbra a gustarme, a pesar de que tengo una espinita clavada con Nosotros, del ruso Ievgeni Zamiatin, escrita en 1920 y que se considera que ha sido seminal para el resto de novelas que he comentado anteriormente, como estas lo han sido para obras más modernas. He probado de leerla en dos traducciones diferentes en castellano, pero no lo he acabado nunca. Me queda pendiente la traducción al catalán que publicó Males Herbes hace unos años.

El libro que comento hoy, La noche de la esvástica, de Katharine Budekin, también es una distopía. Lo que me ha dejado muy sorprendido es que es una novela escrita en 1937, antes de que se publicaran muchas de las novelas que he comentado al principio de la entrada. Y no había oído a hablar de ella nunca. ¿Cómo es posible? ¿Por qué una obra tan visionaria, dolorosamente predictiva y llena de reflexiones tan interesantes ha pasado tan desapercibida? Está traducida a muchos idiomas, es cierto, aunque entre ellos  hasta ahora no estaba en castellano. Si la buscáis en las listas de distopías que hay que leer (en las que aparecen muchos libros que no son distopías, pero ese es otro tema), es muy difícil que la encontréis. Creo que el problema es debido, por una parte, a que es una historia muy crítica con cierto tipo de masculinidad, y esto no gustó en su momento (ni gustará ahora). Además, fue escrita por una mujer. De hecho, si buscáis por goodreads encontraréis que muchas de las versiones de la novela están publicadas con el pseudónimo masculino de Murray Constantine.

La historia está situada en el futuro, unos 700 años después de que la Alemania nazi gane la Segunda Guerra Mundial. Los vencedores han instaurado un régimen teocrático en el cual Hitler es considerado un Dios nacido de la cabeza de su padre (no fuera caso que  alguna vez haya tocado una parte femenina) con la imagen de un coloso fuerte, rubio y con el cabello largo. Las iglesias tienen forma de esvástica y Goering y Goebbels son profetas. Unos años después de la muerte de Hitler, sus herederos reescribieron la historia, destruyendo todo el conocimiento de la humanidad y condenando a la población a vivir en una estructura casi feudal, con muy poca tecnología, dirigida por los Caballeros Teutónicos. Se ha llevado a cabo un proceso de "reducción de las mujeres", transformándolas en personas de segunda fila, segregadas, sin ningún tipo de derecho o ambición, y con la única función de servir como madres de las futuras generaciones. Alfred, un trabajador inglés, viaja de peregrinaje a Alemania para visitar los lugares sagrados del nazismo y se reencuentra con su amigo Hermann, un alemán fuerte y fornido, pero con pocas luces. El caballero Von Hess, que gestiona las tierras donde trabaja Hermann, conocerá a Alfred y le acabará confiando una historia que hará tambalear todas sus creencias.

La historia está explicada a partir de las conversaciones entre los protagonistas, con sus revelaciones y sus reflexiones. En el fondo en la novela pasan pocas cosas, pero da igual, puesto que lo que es más interesante es la construcción del escenario y los acontecimientos que nos han hecho llegar hasta este momento. Es una historia muy moderna teniendo en cuenta el año que fue escrita. Me ha sorprendido mucho la crítica a la masculinidad violenta de carácter fascista, a las religiones, a cómo se explica y se modifica la historia, así como la apertura de mente que muestra respecto a ciertos temas como por ejemplo la homosexualidad. Es una lástima que este escenario tan interesante no vaya acompañado de una historia más consistente que lo complemente. No me ha acabado de convencer el final de la trama, ni lo que sucede a sus protagonistas. Aun así, la novela tiene mucho interés y os la recomiendo sin ningún tipo de duda.

He leído algún comentario diciendo que esta novela se puede considerar como una ucronía. No acabo de estar de acuerdo. Cuando Burdekin escribió esta historia Hitler todavía no había invadido Polonia, por lo tanto, decir que hay una guerra que gana el nazismo no es una situación alternativa a la historia existente, punto clave en cualquier ucronía, sino una especulación que, por suerte, no se cumplió. La edición en catalán también incluye el prólogo de Daphe Patai para una versión publicada en 1985 con información muy interesante y que, acertadamente, los editores  utilizaron como epílogo, puesto que da demasiada información. Espero que la versión en castellano también lo incluya (aún no he podido echarle un vistazo).

En definitiva, una historia sorprendente, con algunas ideas revolucionarias por el momento en el cual fue escrita y que, lamentablemente, ha pasado muy desapercibida por los lectores no especialistas. Espero que con la publicación de esta novela por Rayo Verde y Duna Llibres se pueda rectificar esta injusticia.

La nit de l'esvàstica - Katharine Burdekin

Un dels subgèneres de la narrativa fantàstica que és més conegut i acceptat per lectors generalistes és la distopia. No en va, obres clàssiques com 1984, Un món feliç o Farenheit 451 apareixen en  llistes de l'estil "Els 100 llibres que has de llegir (o dir que has llegit)". Fins i tot, gràcies també a les seves versions audiovisuals,  molts lectors coneixen productes més moderns com El conte de la Serventa, La paràbola del sembrador (sobretot la segona novel.la), V de Vendetta o algunes històries de Stephen King com La larga marcha o El fugitivo. Cal destacar que hi va haver una època fa uns anys en què gran part de la literatura juvenil estava basada en aquest estil d'històries i va ser una porta d'entrada al gènere per molts lectors joves. Penso en Los juegos del hambre, la saga de Divergente, El corredor del laberinto o Amanecer Rojo. 

És un gènere que acostuma a agradar-me, tot i que tinc una espineta clavada amb Nosaltres, del rus Ievgeni Zamiatin, escrita en 1920 i que es considera que ha estat seminal per la resta de novel·les que he comentat anteriorment, com aquestes ho han estat d'obres més modernes. He provat de llegir-la en dues traduccions diferents en castellà, però no l'he acabat mai. Em queda pendent la traducció al català que va publicar Males Herbes fa uns anys.

El llibre que comento avui, La nit de l'esvàstica, de Katharine Budekin, també és una distopia. El que m'ha deixat molt sorprès és que és una novel·la escrita en 1937, abans que es publiquessin moltes de les novel·les que he comentat al principi de l'entrada. I no n'havia sentit a parlar mai. Com és possible? Per què una obra tan visionària, dolorosament predictiva i plena de reflexions tan interessants ha passat tan desapercebuda? Està traduïda a molts idiomes, és cert, encara que entre ells no està el castellà, i amb això està gairebé tot dit. Si la busqueu en les llistes de distopies que cal llegir (en les que hi apareixen molts llibres que no són distopies), és molt difícil que la trobeu. Crec que el problema rau, per una part, en què és una història molt crítica amb cert tipus de masculinitat, i això no va agradar en el seu moment (ni agradarà ara). A més, va ser escrita per una dona. De fet, si busqueu per goodreads trobareu que moltes de les versions de la novel·la estan publicades amb el pseudònim masculí de Murray Constantine.

La història està situada en el futur, uns 700 anys després que l'alemanya nazi guanyi la Segona Guerra Mundial. Els vencedors han instaurat un règim teocràtic en el qual Hitler és considerat un Déu nascut del cap del seu pare (no fos cas que toqués alguna part femenina) amb la imatge d'un colós fort, ros i amb el cabell llarg, les esglésies tenen forma d'esvàstica i Goering i Goebbels són profetes. Uns anys després de la mort de Hitler els seus hereus van reescriure la història, destruint tot el coneixement de la humanitat i condemnant a la població a viure en una estructura gairebé feudal, amb molt poca tecnologia, dirigida pels Cavallers Teutònics. S'ha dut a terme un procés de "reducció de les dones", transformant-les en persones de segona fila, segregades, sense cap mena de dret o ambició, i  amb l'única funció de servir com a mares de les futures generacions. L'Alfred, un treballador anglès,  viatja de pelegrinatge a Alemanya per visitar els llocs sagrats del nazisme i es retroba amb el seu amic Hermann, un alemany fort i cepat, amb poques llums. El cavaller Von Hess, que gestiona les terres on treballa el Hermann, coneixerà en Alfred i li acabarà confiant una història que farà trontollar totes les seves creences.

La història està explicada a partir de les converses entre els protagonistes, amb les seves revelacions i les seves reflexions. En el fons en la novel·la passen poques coses, però és igual, ja que el que és més interessant és la construcció de l'escenari i la història que ens ha fet arribar fins aquest moment. És una història molt moderna tenint en compte l'any que va ser escrita. M'ha sorprès molt la crítica a la masculinitat violenta de caràcter feixista, a les religions, a com s'explica i es modifica la història... així com  l'obertura de ment respecte a certs temes com ara l'homosexualitat. És una llàstima que aquest escenari tan interessant no vagi acompanyat d'una història que el complementi. No m'ha acabat de convèncer el final de la trama, ni el que passa als seus protagonistes. Tot i això, la novel·la té molt interès i us la recomano sense cap mena de dubte.

He llegit algun comentari dient que aquesta novel·la es pot considerar com una ucronia. No hi acabo d'estar d'acord. Quan Burdekin va escriure aquesta història Hitler encara no havia envaït Polònia, per tant, dir que hi ha una guerra que guanya el nazisme no és una situació alternativa a la història existent, punt clau en qualsevol ucronia,  sinó una especulació que, per sort, no es va complir. Vull destacar també el pròleg de Daphe Patai per una versió publicada el 1985 amb informació molt interessant i que, encertadament, els editors de la versió en català han utilitzat d'epíleg, ja que dona massa informació.

En definitiva, una història sorprenent, amb algunes idees revolucionàries pel moment en el qual va ser escrita i que, lamentablement, ha passat molt desapercebuda pels lectors no especialistes. Espero que amb la publicació d'aquesta novel·la per Duna Llibres es pugui rectificar aquesta injustícia.