Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Daniel Galera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Daniel Galera. Mostrar tots els missatges

dijous, 5 de desembre del 2024

El dios de los helechos - Daniel Galera

A veces como lector me muevo por intuiciones, y cuando esto ocurre y el libro que he comprado en un arrebato sin saber nada me gusta mucho, no puedo evitar pensar en aquél que decía que le encantaba que los planes le salieran bien, fumando un puro. Menos mal que dejé de fumar hace muchos años, porque últimamente estoy acertando.

El dios de los helechos, del brasileño Daniel Galera, publicado en castellano por Random House con traducción de Rosa Martínez Alfaro, es un claro ejemplo de esta situación. Lo he leído en la edición en catalán de Males Herbes, pero he decidido hacer esta entrada para aquellos que no podéis leer en catalán, ya que es un libro que vale mucho la pena. Es un tríptico de tres relatos de lectura independiente, de tonos, ritmos y ambientaciones muy distintas, pero con un estilo muy peculiar, elaborado, poético a veces, que me ha convencido totalmente. 
Y eso que el primer relato, que da nombre al libro, es una historia costumbrista, sin ningún matiz de género por ninguna parte, pero que va muy bien para acostumbrarse al estilo del autor. Cuando una pareja debe tener su primer hijo el mismo día de las elecciones del gobierno en su país, Brasil, en las que parece que la extrema derecha ganará de forma clara, tanto uno como otra, en esta ocasión tan especial, se plantean muchas cosas. Es normal en esta situación tener muchas dudas y hacer algunas tonterías, como les ocurre a los protagonistas. No sé si las lectoras femeninas que hayan pasado por un parto pueden sentirse mínimamente reflejadas en lo que explica el autor, yo he empatizado totalmente con el padre. Los que hemos tenido hijos, incluso los más voluntariosos, implicados y motivados, hemos tenido esa sensación de inutilidad y de falta de comprensión de lo que ocurre en el cuerpo femenino en el momento de la verdad.

La segunda historia, Tokio, está ubicada en un futuro más lejano, en el que los efectos del cambio climático son muy evidentes. Es el relato que más me ha gustado, porque está lleno de detalles especulativos muy interesantes, por ejemplo, el protagonista gestiona en su casa una granja acuapónica, y explica algunos detalles sobre ella. Existe una tecnología que escanea el sistema nervioso de una persona y lo almacena en un soporte digital. El proceso provoca que la persona muera y entonces se hace llegar ese soporte físico a una persona de su elección, que debe cuidarlo y conservarlo. La mayor parte de la historia ocurre en sesiones de terapia de la AIPPH (Asociación para la Investigación y la Práctica de las Posthumanidades) donde, personas que han recibido por parte de sus familiares estos soportes digitales llamados pupas, intercambian experiencias y dudas con otros usuarios. Me ha gustado mucho la variedad de tipos de pupas y de reacciones de las personas que deben gestionarlas. No quiero parecer exagerado, pero algunas reflexiones sobre las implicaciones antropológicas, sociológicas y filosóficas de esta nueva tecnología me han parecido al nivel de los relatos de Ken Liu o Ted Chiang, de los que, como los lectores habituales ya sabéis, soy un gran fan.

El tercer relato, Bugonía, está situado en un futuro mucho más lejano y tiene un tono postapocalíptico, de supervivencia y de nueva comunión con la naturaleza, en una mezcla muy interesante de ciencia ficción y fantasía. Narra, desde el punto de vista de una protagonista algo peculiar, el día a día de una comunidad, el Organismo, formada por pocas decenas de seres humanos, cada uno con sus tareas y habilidades, y cómo se relacionan con su ambiente y con su historia. La llegada de una persona de fuera de la comunidad trastocará la paz que había hasta ese momento. Os recomiendo que, si no conocéis el significado del título, no lo busquéis hasta terminar el relato. Una vez finalizado el libro me reafirmo que los relatos son de lectura independiente, pero me planteo si la intención del autor es marcar una posible cronología del futuro de nuestra especie con una visión más bien pesimista (o realista, ya no lo sé …). Lo que sí tengo claro es que no será lo último que leeré de este autor y que os recomiendo el libro encarecidamente.

dimecres, 4 de desembre del 2024

El déu de les falgueres - Daniel Galera

A vegades com a lector em moc per intuïcions, i quan això passa i el llibre que he comprat en un rampell sense saber-ne res m'agrada molt, no puc evitar pensar en aquell que deia que li encantava que els plans li sortissin bé, tot fumant un pur. Sort que vaig deixar de fumar fa molts anys, perquè darrerament l'estic encertant.

El déu de les falgueres, del brasiler Daniel Galera, publicat per Males Herbes amb traducció de Joana Castells Savall, és un clar exemple d'aquesta situació. És un tríptic de tres relats de lectura independent, de tons, ritmes i ambientacions molt diferents, però amb un estil molt peculiar, elaborat, poètic a vegades, que m'ha convençut totalment.
I això que el primer relat, que dona nom al llibre, és una història costumista, sense cap matís de gènere per enlloc, però que va molt bé per acostumar-se a l'estil de l'autor.  Quan una parella ha de tenir el seu primer fill el mateix dia de les eleccions del govern al seu país, Brasil, en les quals  sembla que l'extrema dreta guanyarà de forma clara, tant un com l'altra, en aquesta situació tan especial, es plantegen moltes coses. És normal en aquesta situació tenir molts dubtes i fer algunes ximpleries, com els passa als protagonistes. No sé si les lectores femenines que hagin passat per un part es poden sentir mínimament reflectides en el que explica l'autor, jo he empatitzat totalment amb el pare. Els que hem tingut fills, fins i tot els més voluntariosos, implicats i motivats hem tingut aquella sensació d'inutilitat i de manca de comprensió del que passa en el cos femení en el moment de la veritat. 

La segona història, Tokio, està ubicada en un futur més llunyà, en el que els efectes del canvi climàtic són molt evidents. És el relat que m'ha agradat més, perquè està ple de detalls especulatius molt interessants, per exemple, el protagonista gestiona a casa seva una granja d'aquaponia, i n'explica alguns detalls. Existeix una tecnologia que escaneja el sistema nerviós d'una persona i l'emmagatzema en un suport digital. El procés provoca que la persona mori i llavors es fa arribar aquest suport físic a una persona de la seva elecció, que n'ha de tenir cura. La major part de la història passa en sessions de teràpia de la ARPPH (associació de recerques i pràctiques en posthumanitats) on, persones que han rebut per part dels seus familiars aquests suports digitals anomenats pupes, intercanvien experiències i dubtes amb altres usuaris. M'ha agradat molt la varietat de tipus de pupes i de reaccions de les persones que les han de gestionar. No vull semblar exagerat, però algunes reflexions sobre les implicacions antropològiques, sociològiques i filosòfiques d'aquesta nova tecnologia m'han semblat al nivell dels relats de Ken Liu o Ted Chiang, dels que, com els habituals ja sabeu, en soc un gran fan. 

El tercer relat, Bugonia, està situat en un futur molt més llunyà i té un to post-apocalíptic, de supervivència i de nova comunió amb la natura, en una barreja molt interessant de ciència-ficció i fantasia. Narra, des del punt de vista d'una protagonista un pèl peculiar, el dia a dia d'una comunitat formada per poques desenes d'éssers humans, cadascun amb les seves tasques i habilitats, i com es relacionen amb el seu ambient i amb la seva història. L'arribada d'una persona de fora de la comunitat trastocarà la pau que hi havia fins aquell moment. Us recomano que, si no coneixeu el significat del títol, no el busqueu fins a acabar el relat.
Un cop acabat el llibre em reafirmo que els relats són de lectura independent, però em plantejo si la intenció de l'autor és marcar una possible cronologia del futur de la nostra espècie amb una visió més aviat pessimista (o realista, ja no ho sé...). El que sí que tinc clar és que no serà el darrer que llegiré d'aquest autor i que us recomano el llibre sense cap mena de dubte.